Ho deixarem sense títol de moment

2010-11-05T19:06:00.001+01:00

I això continua a

http://cadenaquieta.blogspot.com/

2009-11-24T22:29:00.003+01:00

Com en una cadena quieta que formen els instants

2009-11-22T23:26:00.001+01:00

En Josep ja no descobreix escarabats ni a les peces de roba ni a la cuina, però, quan era xic, les humitats es filtraven per la casa del carrer Sant Domingo, de Terrassa, transformant-la en un casal ombrívol on els escarabats campaven lliurament i ell els convertia en companys de joc

Així comença una novel·la inèdita que segur algun dia deixarà de ser-ho. Hi ha un quarto de reixa i una cuina llarga i estreta al costat del pati. La majoria de cases de Terrassa eren així. Així era la casa on jo vaig viure els primers anys de la meva vida.

A Les Borges del Camp s'ha tornat a girar vent. A Torre Sans no hi ha quarto de reixa, ni cuina al costat del pati. Avui hem anat a caminar i a la tarda hem fet un cafè amb la Cèlia.

Al pati de la casa del Josep hi havia un roser d'enramar. A casa la mare, la casa on vaig passar els primers anys de la meva vida, també n'hi ha un. A Torre Sans un altre. Encara hi neixen roses. S'ha tornat a girar vent.

2009-11-22T00:30:00.006+01:00

Com en una cadena quieta que formen els instants, sóc a Les Borges, a Vigo i a Terrassa al mateix temps. Fem un cafè amb la Tere, l'Alícia i la Lola. Damunt la taula un programa de mà de la Cacatua Verda d'Arthurs Schnitzler. Traducció de Feliu Formosa. Vull recordar què feia fa 38 anys quan ni la Tere ni l'Alicia ni la Lola tenien edat per anar soles al teatre. No em veig a la sala dels Amics de les Arts, i potser hi era perquè sembla que hi eren la majoria de persones amb qui m'ajuntava en aquella època. Alguns al meu costat repetint la jugada ahir, divendres 21 de novembre de 2009, als Amics de les Arts, a Terrassa. Unes grades més avall els cabells blancs del Feliu contemplant una Séverine no interpretada per la Maria.

No puc recordar les escenes de fa 38 anys, potser no hi era.

El cadàver del duc de Cadignan jeu al terra de la Sala d'Actes dels Amics de les Arts, a Terrassa. El poble triomfant ha obert les portes de la Bastilla. Però el Marc Novellón és ben viu i els que entren no han tallat cap cap. Tot és teatre. Aixequen els actors els punys i claven a terra les forques. Canten a la llibertat i el Joan, una grada per sota dels meus peus, una mica per sobre dels cabells blancs del Feliu, es gira i em diu: Haurien d'haver-nos repartit la lletra, ens podríem posar drets i cantar tots plegats. Segurament vam sentir la mateixa necessitat el 1971, a la mateixa sala, quan el Feliu Formosa encara no tenia els cabells blancs i la Maria Plans interpretava la Séverine. Quan també hi devia haver algun "secreta" a la sala que potser volia aturar l'obra per subversiva. Però podien estar tranquils els defensors del ordre. Només era teatre. Suposo, encara que no ho recordo. Potser no hi era.

Com en una cadena quieta que formen els instats:

París. 9 de juliol de 1789 - "Tots els homes neixen i creixen lliures i iguals"
París. 10 de desembre de 1948. - "Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitats i en drets ... sense cap discriminació per raó de raça, color, sexe, religió ..."

Fem un cafè amb la Tere, l'Alícia i la Lola unint Les Borges del Camp a Vigo i a Terrassa. Damunt la taula un programa de mà de la Cacatua Verda d'Arthurs Schnitzler. Traducció de Feliu Formosa. Parlem de teatre.

2009-11-19T23:11:00.003+01:00

Ahir la Tere se'm va acostar a l'orella i em va dir: No et sembla que aquelles terres ja estan prou saonades? Un dia faré una entrada amb les frases de la Tere.

Lola, ai mi Lola. D'on vols que torni si no he marxat?

Com en una cadena quieta que formen els instants ... Fins demà

2009-11-02T17:28:00.004+01:00

MARE

2009-10-23T23:37:00.006+02:00

Ja no plou, però va ploure molt. Ja no fa vent, però ahir va bufar fort. Aquest matí que tot tornava a ser massa normal, fatigada per tasques d'extrema, excessiva, inútil burocràcia. Fatigada per voler resoldre i no poder o per haver de resoldre allò que de fet tant li fa. Fatigada per massa tants li fa, amb un gran moltlifa fora, sense poder expressar-ho. Amb gairebé tot lluny d'allà. Un tot ple de buits que m'envolta quan surto i agafo el volant del cotxe i veig la carretera que tot i ser com sempre, plena com sempre, ara de sobte es buida, més buida que mai.

Aquest matí he passat per davant dels cines, com molts matins a l'hora d'esmorzar. Aquest matí he estirat un programa, com altres vegades he fet, distreta, i l'he obert i he dit: Per què no anem a veure Àgora desprès de dinar? Sessió a un quart de quatre i la sala gairebé buida, com la carretera, com la vida.

Són plens els carrers d'Alexadria. Plens d'homes. I entre tots els homes una dona. MARE. Mare terra, mare saviesa, mare il·lustració, mare veritat, mare sensibilitat, mare humanitat, mare llum, mare compressió. MARE. DONA

Els homes omplen els carrers d'Alexendria. Homes obsessionats pel poder, bisbes, sants, màrtirs. Molts homes, cada cop més foscos. INTEGRISME. Desfetes, ignorància, mentides, odis, incomprensions. Un Déu, l'únic Déu, s'aixeca contra la veritat i la llum. A poc a poc tots es van "salvant" No te salves.

Jo estic obligada a qüestionar-me la meva fe. Una de les moltes frases genials de la pel·lícula. Però les dones han de callar a les assemblees (I Cor XIV,34 ). Aixeca Sant Ciril les sagrades escriptures contra el govern. Les dones han de callar. No te salves. El que està preceptuat ningú no pot qüestionar-ho. Estàs batejat? No qüestionis. Obeeix. Però ella estava obligada a qüestionar. I no es va salvar.

DONA. MARE. La comprensió. La sensibilitat. Aquí sempre tindràs una amiga, van ser les paraules de la mare Montserrat quan em va conèixer. Catòlica de procedència conservadora. El matrimoni és indestructible. El divorci prohibit a les escriptures. Però ella, catòlica i de família conservadora, amb un fill que feia poc s'havia divorciat, quan em va conèixer em va dir, aquí sempre tindràs una amiga. Comprensió, sensibilitat. MARE

I em va acceptar, i em va estimar, sense fer-me mai ni un sol retret. I em parlava d'ella, i de la seva família i de la historia de Torre Sans, especialment de la història de les dones de Torre Sans. Fins que un dia va deixar de parlar. Un dia va saber que no li quedava res a dir, ni a fer. Ja ho havia fet tot, ho havia dit tot, ho havia donat tot. Només li quedava esperar. Pacient, sense demanar res. Fins que va marxar, també així, calladament

Hipàtia és el símbol de tantes coses. Hipàtia és la vida, la estètica, l'ètica. Hipàtia és la veritat o com a mínim la recerca de la veritat. Hipàtia és el no precepte. Hipàtia és el no poder. Hipàtia és la paraula. Hipàtia és la llibertat. Hipàtia és també la dona, la dona no sotmesa, la dona que no calla. Hipàtia, aquesta dona sense família ni fills, m'ha apropat avui una mica més a la mare Montserrat. Aquella dona amb família i fills que va saber passar per damunt dels preceptes per comprendre i estimar. Una dona no obligada a callar, que només va callar quan ella va voler i de la manera que va voler.

Ja no plou, però va ploure molt. A fora torna a bufar el vent. Les petjades de les dones que han estimat Torre Sans ens acompanyen aquesta nit i d'aquesta manera el buit és una mica més ple.

Xerrant amb el Pablo

2009-10-21T21:21:00.003+02:00

Són dies massa difícils, potser més endavant ho assimilaré tot plegat. Potser més endavant seré capaç d'escriure. I va la Cèlia i em diu: avui tens coses per escriure. I jo davant d'aquesta pantalla com un estaquirot, pujant les teves fotos per veure't en plan diapositiva en els diferents moments, alguns dels diferents moments, que hem compartit. I què més? Resulta que haig d'escriure, ho haig de fer, Pablo, haig d'escriure, perquè després de la cerimònia, bé d'aquesta reunió que hem tingut amb tu els que t'estimem, alguns dels que t'estimem, després que caigués allà dins el teu cos, mentre tu, burleta, des de fora te'n foties, va la Cèlia i em torna a dir: escriu. Però què collons haig d'escriure, Pablo? Què puc escriure si tot plegat m'ha deixat sense sang. No te pienses sin sangre. Cony, Pablo. Per què sempre tens una frase a punt? No ho entens que ha estat molt dur? No ho entens que no volíem perdre't? Què farem ara, Magda? Què farem sense el Pablo? M'ha dit la Cèlia, davant del que fins ahir t'havia servit de cos. Però tu eres al seu darrera, premem-la fort per la cintura, girant-la cap a tu, cap a l'altra banda del cos immòbil, per besar-la. El que ell hagués volgut que féssim, Cèlia. Això és el que hem de fer. No te quedes inmóvil al borde del camino. Però, ep, ja l'has vista, Pablo. Com s'ha acostat al micro! Amb quina força t'ha recitat! I és que la teva Cèlia, és molta Cèlia, ostres noi, ja t'ho saps fer venir bé a l'hora d'escollir. Quina serenor els teus fills, Pablo! Com han entès el teu missatge. Fa pocs dies, abans ho comentàvem amb l'Enric, ens parlaves del teu pare. Un home que es va haver d'amagar a les muntanyes, buscat, acusat del greu pecat d'haver defensat la Llibertat. No te salves ahora, ni nunca, no te salves. Ens parlaves de com el teu pare et va ensenyar a estimar la veritat i la terra. Estimar. Veritat. Terra. Llibertat. Persona. Andros. On va la humanitat? On va? T'entristia veure tants i tants "salvats" Y si te quedas inmóvil al borde del camino, y te salvas, entonces, no te quedes conmigo. Mai no t'hi has quedat pel camí, Pablo, mai. Ni has congelat l'alegria. Ni has estimat sense ganes. Ni t'has quedat tranquil en un racó de món. Ni has deixat caure les parpelles. Ni t'has adormit sense són. Mai no t'has salvat, Pablo. Ni a l'hora de pujar a l'últim tren cap a la llibertat. Però, i nosaltres què? No riguis ostres que et veig! I nosaltres què? Contesta! Què farem sense el Pablo, Pablo? Què farem?

Ez nau izutzen negu hurbilak
uda betezko beroan
dakidalako irauten duela
orainak ere geroan
nolabaitezko kate geldian
unez uneko lerroan
guztia present bihurtu arte
nor izanaren erroan.

Sé que l'ara continua en el després com en una cadena quieta que formen els instants fins que tot es torna present en el fons del ser.

Com el teu pare va ser sempre el teu present, Pablo, tu seràs sempre el present dels teus fills i de tots els que hem tingut el privilegi de tenir-te per amic. Avui tu i la mare Montserrat sou el nostre present. Avui el nostre present és una mica millor. Prometem no salvar-nos.

Què difíl és un altre adeu.

2009-10-20T15:40:00.004+02:00

Ha anat a buscar la llum que tant havia cercat i ens havia volgut trametre .....

En paraules de la Cèlia:

PABLO des de les 3h. del 20 d'octubre segueix el seu camí cap a la LLIBERTAT.

Són dies massa difícils, potser més endavant ho assimilaré tot plegat. Potser més endavant seré capaç d'escriure. Ara és massa difícil.

Adeu mare

2009-10-20T08:40:00.003+02:00

Gràcies per haver-hi estat sempre que hi havies de ser.

Figues d'un altre paner

2009-10-16T21:09:00.005+02:00

Diuen que cada cosa té el seu temps i les figues pel agost. Ja ho deien l'any passat, l'estiu passat, l'agost del 2008, quan érem a Ohanes i vam menjar aquelles delicioses figues robades. L'Enric encara té ànims per sortir a caminar una estona la majoria de les tardes i ho fa sol. Jo continuo mandrosa i m'invento mils de coses per fer, que de fet són certes, perquè sempre hi ha mils de coses per fer i tot es conforma en funció de les prioritats que cadascun vulgui donar-li. Avui fresquejava i l'Enric no ha tornat amb aquella taca de suor a l'esquena, la que tenia encara abans d'ahir quan va arribar a casa i la que tenia, més grossa segurament, el mes d'agost quan obria la porta dient, les figues encara són verdes. De més verdes en maduren, li responia jo. Però les figues durant el setembre van continuar verdes. Paciència que tot arriba. Finalment avui, quan ja no queden verges celebrables, passada l'Assumpció, les trobades, la Mercè i la Coia. Avui que fins i tot ha passat Santa Teresa (felicitats mare que tu encara ets de celebrar sants), avui que ja fresqueja, cinc graus han baixat les temperatures deien els diaris, avui, l'Enric ha trobat figues i n'ha preparat un plat preciós, amb les fulles i tot, bonic de veure de debò. Però aquestes figues, la veritat, malgrat la bona presència, són com aigualides, potser ha plogut massa o han estat massa temps a l'arbre, no ho sé, el cas és que són com aigualides i no tenen res a veure amb aquelles altres que vam menjar l'any passat, a l'agost, a Ohanes. Robades sí, delicioses també.

Cada cosa té el seu temps. Les dictadures són per a les detencions arbitraries i les democràcies per als procediments judicials estrictes. Cap condemna sense proves irrefutables. Les dictadures permeten corrupcions dins els òrgans de govern, les democràcies mai, en tot cas, si això passa, les sentencies i les expulsions irrevocables recauen immediatament sobre els corruptes.

Per Santa Teresa, cada any, un planeta. Algunes vegades hi ha desmais. Res prediu, al menys que jo conegui, quin és el temps dels desmais, però ningú no pot dubtar de la netedat dels premis. Deliberació del jurat a darrera hora i fastuós sopar, secret estricte fins las dotze de la nit, com en els sumaris del cas Gurtel. Dies abans tots els diaris publicaven els noms, com passa cada any. Fora de temps. La llei marca temps i formes per a cada cosa. També la cultura té el seu temps. Estranyaria que entrat segle XXI algú imités la Rodoreda. Tota manera Angeles Caso no en té res de Rodoreda encara que parli de dones que lluiten en mons que no són seus. No sé com és la novel·la, en sé alguna cosa i n'intueixo més d'aquestes dones que com les figues arriben quan no és el temps i se'ls hi nega la dolçor.

No sé quin és el temps dels hospitals. Ningú no ho sap. No valen règims polítics ni hi té res a veure el fet que aquest any hagi plogut massa i la fruita sigui aigualida. El temps dels hospitals no és mai un temps benvingut. El nostre amic perd la força, la veu i la il·lusió al Sant Joan i jo no sé quin és el temps dels hospitals ni voldria que fos mai, però quan un amic pateix en un llit del Sant Joan és el temps de ser-hi. Prioritat irrevocable per damunt de qualsevol de les mil coses que queden per fer. El Pablo avui encara ha tingut l'humor de dir que per demà reservéssim lloc al Palace. Demà serà temps dels Palace, naturalment, i per postres tindrem figues d'agost, les més dolces que mai no hàgim tastat.

No vull fer les amèriques. Només vull un barco petit i navegar a contra corrent per l'Urumera

2009-10-12T23:22:00.006+02:00

És tard i hauria d'anar a dormir. És tard tot i que tard no vol dir res. Tard per a què? Són quarts d'onze de la nit, aquí a Les Borges del Camp. No plou. Potser hauria d'anar al llit.

És 12 d'octubre, fa anys que Colom ... Fa anys que va començar aquell genocidi. 12 d'octubre al calendari gregorià. Quan hem passat per Saragossa la carretera estava tranquil·la. Abans de sortir de Donosti començava l'ofrena floral, ho deien a la tele del bar de l'estació mentre preníem un cafè amb llet després de dir agur, fins sempre, a la Miren. Ha durat tot el matí l'ofrena, em sembla. No ho sé ben bé, nosaltres fèiem ruta i l'ofrena no ens ha condicionat, ni poc ni mol. Tampoc no ens ha condicionat el "desfile militar". Són quarts d'onze de la nit sota del pont per on hem passat mentre feien l'ofrena, devien ser poc més de les dotze del migdia. Feia sol i el termòmetre del cotxe marcava 29 graus. No plovia. Només us plourà fins Pamplona, ha dit la Miren. És 12 d'octubre. Fa anys de l'inici d'aquell genocidi.

Ara, a casa, no fa gens de calor, però segurament n'ha fet aquest cap de setmana. La gent va en màniga curta a les fotos de "la Rierada". Sembla que va ser un èxit. Quaranta persones, a Les Borges, està força bé. -La veu del Marc Romera ha captat l'atenció del públic des del primer moment i la Silvie amb la seva serenitat ens ha captivat a tots- ha dit la Santi. Va ser el 10, el dia que es complien 15 anys d'una altra rierada. Aquella va fer mal. Al meu país la pluja no sap ploure, diu el Raimon. I també diu allò de tots els colors del verd. La canto cada vegada que vaig al País Basc. Tots els colors del verd, també ho deia ahir la mare, feliç, per aquelles muntanyes on no es respira res més que pau i amor. Sempre és així quan les trepitjo. Sempre acompanyada per gent que no para de donar-me'n.

Són quasi les onze, haig d'anar a dormir. Avui, quan tanqui els ulls, em transportaré amb vaixell Mediterrani avall, bordejant la pell de brau. Creuré l'estret fent força amb les parpelles, perquè no s'obrin, per no veure cap patera. O les obriré i pujaré amb mi els que s'ofeguen. I seguiré amunt, amunt, cap al Cantàbric, fins la llum de les roques de Moneo. I navegaré contra corrent, com navego quasi sempre, Urumea amunt, per compartir una mica més, amb ells, aquesta pau i aquest amor que trobo al País Basc sempre que hi vaig.

Avui, dotze d'octubre, no faré les amèriques. Ni ofrenes ni desfiles. Només vull un barco petit, per pujar contra corrent per l'Urumea. No hi haurà Coloms, només amics de pau. Hi serà aquella i aquell, aquest i aquesta, hi seràs tu, Cèlia. Hi seràs tu, hi seràs amic Pablo. Amb tots els colors dels teus pinzells i de la teva poesia.
____________________________________________________________________

I com sempre el vídeo de l'artista. Gràcies Josep.

Un aclariment:Pipas és el nom d'un restaurant fantàstic, en un caserio, amb gallines, porcs, cavalls ... L'avi dels actuals propietaris fumava en pipa i li deien, naturalment, el pipas.

La revolta dels animals

2009-10-06T20:57:00.006+02:00

No en sabem el nom. No en sabem la procedència. Nomes sabem que es passeja per les muntanyes dels Ports. Per aquells bonics paratges on fa encara poc el foc va cremar massa. On, fa encara poc, van morir quatre treballadors en l'intent de salvar-les.

Duia foc a les banyes, però no va encendre res. És deia Fanfarrón i pesava 500 quilos. Fins fa poc, probablement, pasturava tranquil. Fins fa poc, abans de l'encesa, una mica més al sud dels Ports, a Benicàssim. Un paratge viu on edificis i edificis trenquen la línia de la costa. Alguns l'anomenen la Biarritz de Llevant

L'han vista excursionistes i veïns diversos, de moment no ataca, no sabem com s'alimenta. Es passeja, només. Mentre tot un exercit de bombers i policies la busquen. Té l'etiqueta de perillosa. Cap on va? Què busca? De qui o de què s'escapa?

Es va veure reflectit en un aparador. Amb aquell foc prenent damunt les banyes. Va enfollir i s'hi va llençar. Era una llibreria, però no va cremar. Va sentir un tret, es va sentir ferit i va córrer cap a la carretera. Va envestir un camió i per poc provoca un accident. El cop del camió no el va matar. Era brau, pesava 500 quilos. Mal ferit, bramant, és dirigí de nou cap a la ciutat pionera del turisme, cap als centenars de persones que havien perdut la diversió de la nit. Una nit que la lluna era quasi plena.

Personal armat cerca la lleona dels Ports. No en sabem el nom. No en sabem la procedència. De moment no ataca. Cap on va? Què busca? De què o de qui s'escapa? L'han vista excursionistes i veïns. La gent de la contrada es tanca a les cases. A fora una lleona perillosa es passeja tranquil·lament i ningú no l'ha convidada.

Van disparar dos trets més i finalment Fanfarrón, el toro embolat de Benicàssim, va ser abatut. No sabem com i on l'han enterrat.

A Falset també sonen les campanes

2009-10-01T19:09:00.004+02:00

Cinc i escaig de la tarda. Avui hem tornat al plou i fa sol. Encara no he vist les bruixes, però no desespero, sé que hi són, només els haig de donar una mica de confiança.

M'he passat el matí a Falset. Hi he anat per motius de feina, tenia una reunió a les onze i he arribar mitja hora abans, ja em passa quan vaig per primera vegada a un lloc, sempre tinc por de perdre'm i marxo amb temps sobrer. Això em permet descobrir racons, fer passejades i cafès o fullejar els diaris en un bar

Fa una estona plovia a bots i barrals, ara la llum del sol espetega a la finestra. És ben boig aquest temps.

Quan he arribat a Falset la claror era preciosa. Estalvio parlar de la carretera plena de vehicles i gent que intentaven saludar, veure, tocar, ves a saber què, tant li fa, algú o alguna cosa relacionada amb el ralli Costa Daurada que comença demà, però ja ens han omplert els camins amb els carros de ferro amb lletres i números de colors llampants. Ja estan fent voltes de reconeixement. Ja estan tallant carreteres i destrossant algun camp de cultiu. Però he dit que m'ho estalviava. És que quan una cosa fa ràbia, no, he dit que m'ho estalviava.

Un dia clar, una temperatura suau a dos quarts d'onze del matí, davant la cooperativa de Falset, he estat apunt d'entrar i portar a casa un bon Priorat, però m'he quedat a la porta, anava per feina i no és ètic fer el turista o mercadejar en horari laboral. Els vint minuts d'esmorzar entren en el conveni. Sembla que es torni a ennuvolar.

Un bar de poble, un xic més amunt de la cooperativa, a l'altra banda de la carretera. Mini de pernil i tallat. És el que solc prendre a aquesta hora. El gust del pernil i del bon pa m'han fet desitjar la copa de vi, era en el lloc ideal, però no l'he demanada. No és ètic quan s'està treballant. Asseguda al lloc ideal, just de cara la porta, a la única cadira situada en aquesta posició. Potser encara tornarà a ploure.

Un senyor que devia anar cap els vuitanta, o ja els tenia, ha entrat darrera meu, bastó a la mà i caminar lent. Ha passat darrera meu. S'ha assegut a la taula del meu darrera. M'ha mirat i m'ha desitjat un bon dia i un bon profit. El cambrer li ha portat un tallat i "La Vanguardia". Llavors m'he adonat que jo no tenia diari. Que era la única de les cinc o sis persones del local que no tenia cap diari a les mans. A la barra en quedava un. M'he aixecat i l'he pres, però era el "Mundo Deportivo". El cambrer m'ha mirat amb cara de "em sap greu" s'ha ficat cap dins i ha sortit de nou amb "El Priorat" i me l'ha dut a la taula. -Un diari nou que és d'aquí, -m'ha dit. Era el primer número, amb data de fa uns dies, el mateix que l'Enric havia incorporat a l'esmorzar de diumenge passat. A casa havíem comentat amb estranyesa el fet que no n'hagués sortit cap més. Avui m'he assabentat que és una publicació setmanal, però no sortirà aquesta setmana, serà el 9 que ho començarà a fer de manera regular. No, em sembla que ja no tornarà a ploure.

Em sembla que li ha agradat que li digués que ja l'havia llegit i que esperava veure els següents exemplars. N'hem parlat una mica, fins que ha arribat un nou client i el cambrer, segurament propietari de l'establiment, se li ha acostat amb "El Priorat" a la mà per cantar-li'n les excel·lències. Jo, sense diari, amb un plat buit i un got sense líquid, no tenia cap motiu per romancejar més a la cadira, la única cadira encarada directament a la porta d'entrada. L'Enric comenta que a fora s'hi està molt bé, fa sol i olor de terra mullada.

He fet el gest d'aixecar-me i el senyor de la taula del darrera, el de cap als vuitanta, o que ja els tenia, m'ha preguntat si marxava. - És que em canviaré de taula sap? M'agrada seure mirant la porta d'entrada. - Si ho hagués sabut abans amb molt de gust li hagués canviat el lloc - li he dit. Quina tonteria, ningú diu a un altra persona que no coneix, en un establiment públic, sispalu canvii de taula que jo vull seure mirant la porta d'entrada. Ell, cortès, no m'ho ha fet notar, que era una tonteria la meva resposta, però m'ha dit - Vostè no és de Falset. - No, no ho sóc. Li anava a dir que era de Les Borges del Camp, per resumir, però he pensat que em diria que no li lligava, no tinc accent de Priorat, però tampoc del Camp. Li he dit que era de Terrassa, "afincada" a Les Borges. – Ja la conec Terrassa, i no m'agrada. Hi ha massa pujades i baixades. - Mai no hagués descrit la meva ciutat com un lloc de pujades i baixades. No més que Falset en tot cas. El senyor de cap als vuitanta, o que ja els tenia, ha continuat parlant, enllaçant les frases següents al comentari de les pujades i les baixades. - Per això va ser tant fort l'aiguat del 62, jo hi tenia un cosí a Terrassa, l'aigua se'l va endur avall, cap el mar, i mai més no el van trobar.

Quan he arribat a casa, cap a les tres, plovia a bots i barrals. Feia por i tot. Cap a les quatre ja havia amainat i durant i una estona hem tingut un plou i fa sol amb bruixes amagades. Ara a fora fa una temperatura agradable i s'hi està bé amb l'olor de la terra mullada. Ep ja no, comença a ploure una altra vegada.

(La foto no és meva és del blog escoltar.cat. Perquè a Falset també sonen les campanes)

De cavalls

2009-09-29T23:02:00.002+02:00

Quan només tenia tres anys un patge dels reis mags, el conegut Xiu - Xiu de Terrassa, em va preguntar que volia que em portessin els reis i jo li vaig respondre que volia una bicicleta amb un cap de cavall. El Xiu - Xiu duia un cavall blanc preciós, o un cavall blanc preciós duia al Xiu - Xiu. Aquell cavall em tenia encisada. Potser va ser aquest encistament que va provocar l'estranya resposta. Devia ser conscient que el reis mags, per molt reis i molt mags que fossin, mai no em portarien un cavall de veritat, sempre hi ha un sisè sentit en les criatures que fa que no demanin impossibles. El pare, sorprès per aquell desig sobtat expressat pocs dies abans del 6 de gener directament a l'emissari de ses majestats, i sense l'ajuda de cap google, va haver de recórrer totes les botigues de Barcelona i rodalies, fins que va trobar la bicicleta. Encara la recordo, un tricicle petitó de color blau amb un cap de cavall al manillar. Durant anys vaig pensar que eren els reis qui me l'havien duta, per a uns mags de fet això no tenia cap mèrit i sens dubte jo m'ho mereixia. Després estava convençuda que el pare ja tenia la bicicleta i directament o indirectament em va induir a fer la demanda, això també era relativament fàcil, només es tractava d'aconseguir que la filla pensés que pensava allò que en realitat era el pare qui ho pensava, o pensés que desitjava allò que el pare volia que desitgés. Molt comú en l'educació. No va ser fins fa poc temps, ja mort el pare, que la mare em va explicar la sorpresa que els va causar la petició i les feines posterior per fer-la realitat.

Fa pocs dies vaig rescatar una targeta que encara era dins l'olimypus i on hi havien quedat algunes fotos que l'Enric va fer aquest estiu a Urbasa. La d'aquest cavall corrent m'agrada de manera especial. La debilitat pels cavalls no m'ha desaparegut amb els anys. Si el Xiu - Xiu passés per Les Borges ara no em quedaria amb succedanis, demanaria un cavall, un cavall de veritat, capaç de córrer pels prats. Potser no el muntaria, el deixaria que corregués, el raspallaria, el miraria mentre se'n va i, segur, torna. El miraria córrer d'aquesta manera elegant i, lliure? Coetzee deia que no sabem què és la llibertat, però que el que sí sabem molt bé és què és la falta de llibertat. Una sabata dins d'una gàbia pot ser al·legoria de moltes coses, però segur, segur, que per molt que ho esperem mai no arribarà a cantar

Són les onze de la nit, està una mica núvol però no plou, potser les pluges arribin aquesta nit, més tranquil·les, esperem, que com han anat per més avall. La rosa del jardí és rosa i encara que no ho sembli de carxofes n'hi poden haver de molts gustos i colors. Desitgem que la meiga es recuperi aviat d'aquesta grip que no és A i com sempre, petons o, el que és el mateix, sempre petons.

Esperant que canti

2009-09-27T17:45:00.002+02:00

Diumenge. Vint-i-set de setembre per als gregorians. Les cinc de la tarda allà a sota el pont de Saragossa. A Les Borges plou i fa sol. Quatre gotes d'aquelles grosses que cauen escampades. Pluja d'estiu sembla més aviat tot i que som a la tardor. He sortit a pocmullar-me amb l'aigua càlida i lluminosa. No he vist bruixes, ni amb pinta ni sense, i la fada del jardí devia ser en algun aixopluc. He tornat cap dins, al sofà on ahir vam fer un té amb la Tere i li he dedicat (a la Tere, no al sofà) la rosa petita que ha nascut avui i que he descobert aquest matí mentre recollia fulles, unes quantes centes que ni es noten quan al terra n'hi ha milions. I això que la tardor tot just comença. No crec que l'ajuntament podi els plàtans tampoc aquest any, ho fa pel nostre bé, imagino, una manera com una altra de promocionar l'exercici dels vilatans (i vilatanes). Els que vivim al camí de la Creueta som afortunats ben mirat.

S'han acabat les festes de l'equinocci, amb focs i balls hem agraït a la terra els fruits que ens ha donat i la deixem descansar amb la condició que torni a rebrotar la propera primavera. Els focs i balls els hem portat a ermites i les verges s'han atorgat el protagonisme de la terra. La terra s'ha tapat amb asfalts i les xemeneies de les petroquímiques són més altes que els arbres. Vandellòs s'atura per uns dies a causa d'una avaria però no cal que ens neguitegem perquè ho tenen ben controlat. Al jardí encara ha nascut una rosa, petita, però real, i la Serpentina planta una mica de tot al terrat, potser aconseguirà li-chis dels pinyols que potser li ha portat el Josep que ja és a casa "sano y salbo". Ben tornat. No sé on s'ha amagat la fada i no plou prou perquè les bruixes surtin a pentinar-se. De fet quatres gotes grosses i clares. Més aviat semblava una pluja d'estiu tot i que ja som a la tardor. La temperatura és càlida i agradable. A fora sol i ja no plou.

Aquest matí, com que era diumenge, matí de diumenge, l'Enric ha portat enciamades i diaris. Avui n'ha portat més del que és habitual, un bon pes en ensimades i tres diaris, els dos de sempre i el primer número de "El Priorat". D'aquesta manera hem tingut més estona de lectura i hem allargat l'inici de recollida de fulles, com que ahir ja ho havíem fet una estona avui les esquenes encara deien ai. M'he entretingut amb els premis del festival de San Sebastian. He tornat ha recordar, com cada any, els carrers i els cinemes de Donosti, les llargues cues per aconseguir finalment una entrada per a la pel·lícula desconeguda perquè per a les que sortien a les travesses ja no en quedaven. Les converses posteriors en algun cafè i les coses diferents que havíem entès cada una de nosaltres algunes vegades. He passat la pàgina per no deixar massa lloc a la nostàlgia. D'esquerra a dreta, que es com llegeixo moltes vegades els diaris. Contraportades, Vicent encara és un referent, l'Allende (en femení) no tant. Les pàgines culturals. Puc fer un sudoku abans d'arribar a les noticies primeres. Els esports segur que me'ls salto. Em couen els ulls amb la paraula Hondures. Ahir, en un acudit segurament mal intencionat de "Público" un partidari de Zelaya explicava a Europa l'atac amb els gasos i Europa responia que el que havien de fer era dialogar amb ells. Ja ho he dit que segurament era mal intencionat. De Pittsburgh no m'arriba res. Cap al final, és a dir a les primeres pàgines, les fantàstiques propostes del govern contra la crisis. No hi entenc res, però intueixo massa. Un article petit intenta explicar-m'ho. Diu que les grans rendes de capital hauran de pagar molt més i en fa els càlculs, uns 90 euros més aquells que en tenen al banc més de 200.000, pobrets! La resta són pujades d'impostos que ens afecten a tots. Igualtat impositiva, com igualtat judicial. No hi entenc res, i si no hi entenc res no sé perquè em cabrejo. El problema, potser, és que intueixo massa.

Ja no plou ni fa sol. Passarem la tarda asseguts al sofà, perquè ai, les esquenes ja no són el que eren quan teníem vint anys. Aquests dies enrere hem sortir de festes. Les festes d'equinocci a les quals les verges han pres el protagonisme. Queden només els darrers actes i nosaltres ja no estem per moure'ns. A destacar, les gàbies amb sabates als carrers de Tarragona. Al·legoria potser d'allò que cada vegada ens haurà de ser més necessari.

Jo pecadora

2009-09-24T21:12:00.002+02:00

Confíteor Deo omnipotenti, beatae Mariae semper Virgini, beato Michaeli Archangelo, beato Ioanni Baptistae, sanctis apostolis Petro et Paulo, omnibus Sanctis, et vobis, fratres; quia peccavi nimis cogitatione, verbo et opere; mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa. Ideo precor beatam Mariam semper Virginem, beatum Michaelem Archangelum, beatum Ioannem Baptistam, sanctos apostolos Petrum et Paulum, omnes Sanctos, et vos, fratres, orate pro me ad Dominum, Deum nostrum. Amen

No era:
Tecla – Misericòrdia -Mercè
NO
Era:
ANIVERSARI DE LA TERE – Tecla – Misericòrdia - Mercè.

I jo me'n vaig oblidar.

Són les nou del vespre a Torre Sans ( jo me'n vaig oblidar)
Avui ha fet calor, no puc retornar al 22 ( jo me'n vaig oblidar)
Ara no tinc temps de pensar en un regal (jo me'n vaig oblidar)

Mea culpa, mea culpa, mea màxima culpa.

festes i no

2009-09-23T16:19:00.005+02:00

Tanc – Tanc – Tanc ... i així fins a set, cada dia. Toquen a altres hores, naturalment, de fet a totes. Però, les que a mi m'arriben nítides, les que m'agraden, són aquestes set. Avui les he sentides des del llit, sabent que m'hi podia girar. Perquè avui m'he aixecat més tard. Avui, a Tarragona, és festa gran. Tecla – Mercè – Misericòrdia. Una darrera l'altra. Any darrera any. Gràcies a aquest seguici, avui jo he fet festa i l'Enric ha treballat i divendres l'Enric farà festa i jo treballaré. Així són les coses d'aquestes tres verges (o mares de déus, o de déu .... o el que siguin). Porten festes i pluja, generalment. I amb elles s'acaba l'estiu i comencen a caure les fulles dels arbres, també les del plàtans que ens inunden el jardí. Avui, amb la vergonya d'haver de confessar que els pantalons de l'hivern passat no em corden (o botonen que es diu per aquí) no he anat de festa a Tarragona, he estat de compres per Reus, buscant pantalons, cada any una talla més.

Demà els de Barcelona es poliran, i espero que a fi de bé, els quatre milions d'euros que l'ajuntament destina a la festa més festa de totes les festes que es fan i es desfan a Catalunya. Una part important, suposo, destinada a netejar els carrers d'allò que abans en deien "vagos y maleantes", Deixem la brutícia sota l'estora i imaginem-nos que tot és perfecte.

Demà passat, que és festa a Reus, la Coia (que ve després de la Tecla i la Mercè per si ho havíem oblidat) jo treballaré, però a la tarda no em perdré el ball dels diables que, de nou, igual que l'any passat i l'altre, es plantaran davant del santuari i, mira per on, aquests sí que aconseguiran que la verge (o mare de déu o de déus, com sigui) no surti de dins. No tinc res en contra d'aquestes senyores, però no puc evitar posar-me al costat dels "caiguts" i celebrar-ne qualsevol victòria. Irreverències sense malicia.

I mentre estem de festes el món continua girant i els diaris expliquen moltes coses, però no les expliquen totes. Algunes, com els captaires i les prostitutes de Barcelona, es queden sota l'estora, cal saber on és l'estora i poder aixecar-la per trobar-les. Però ja ho deia l'avi, si busques allà on és segur que ho trobaràs.

Qui no escombra ni amaga, qui sap mostrar i ho fa, és el Josep, des de Cambotja.

ALguna cosa es mou

2009-09-21T22:46:00.001+02:00

http://www.avaaz.org/es/sept21_hub/

Veurem que recull demà la premsa.

Campanades a Les Borges

2009-09-19T12:11:00.005+02:00

Mig matí a Torre Sans. La temperatura és suau, suposo que a fora fresqueja, no ho sé perquè encara no he sortit. Dins de casa s'hi està molt bé, ahir, cap al tard, vam encendre una mica la calefacció. No sé què marquen els termòmetres i el rellotge de polsera fa dos dies que té les manetes en la mateixa posició, no aniré avui tampoc a comprar piles. Avui fujo de marcadors.

Avui no he donat ni veu ni vot als rellotges. M'he aixecat tard. Tard en relació a què? Quan m'he despertat el Sol entrava a l'habitació i m' arribava la fressa dels vehicles amb motor carretera amunt cap a Alforja o carretera avall cap a Reus, encara no he aprés a distingir per la fressa (m'agrada aquesta paraula robada als empordanesos) la direcció dels cotxes, motos o camions i en realitat m'importa poc quina sigui. Només aquesta fressa, que anomenada així és menys indignant que el soroll, encara que els decibels siguin els mateixos. Però fujo de marcadors avui.

Avui, al sortir de la dutxa, no he sentit les campanes, perquè era tard en relació amb els meus hàbits adquirits per la força del necessari treball de cada dia que diuen que em dignifica. Sí que les vaig sentir ahir i abans d'ahir. Quan per la finestra entrava la fosca i el silenci. Set, una darrera l'altra, cada dia. De vegades quan entro, de vegades quan surto de la dutxa. M'agrada que sigui quan en surto, i anar-me eixugat, poc a poc, al ritme d'aquests set sons secs i clars, i greus, tant diferents als sons metàl·lics i aguts que emeten els aparells moderns, aquells que tenen marcadors de precisió, com l'alarma del mòbil. Alarma! Quina paraula tan estressant!

Els dos dies darrers, després de la mort de les piles del rellotge de polsera, he disfrutat més els set tocs de campana. Els he disfrutat de tal manera que he sentit la necessitat de parlar-ne. Ahir i abans d'ahir volia fer-ho, però altres obligacions o causes nobles com la companyia de bons amics m'ho han fet ajornar fins avui. Avui, que m'he aixecat tard i no he sentit el so de les campanes.

Benvinguts. Passeu, passeu

2009-09-14T22:07:00.003+02:00

Quasi les vuit del vespre altra vegada. I fa fred! Sí, de sobte, no és que ja no faci calor, és que fa fred! 38 a l'ombra a Tailàndia. Cadascú és cadascú i les circumstàncies del lloc on trepitja. Em sap greu això de la Gelita, és tant ... com de casa. Que es millori! I tot i les bones intencions de la Serpentina resulta que no m'he comprat el Milennium, ni tinc intenció de fer-ho. Digues 33.

Ahir,mentre érem a Terrassa, concretament al cinema Catalunya, van donar per acabada la jornada de votacions a Arenys de Munt. No van arribar al 50% hi ha qui diu. En van votar més que a les europees els responen, i va ser una festa. Sempre és una festa quan la gent pot dir, lliurement, allò que pensa, allò que vol. I ara en vindran més, i també he sentit comentar que a veure d'on traurà tanta gent la Falange per assistir a tots els municipis que s'hi sumin. Alguna cosa es mou i qui tingui nas per olorar que ho faci. Alguna cosa es mou. Tant de bo se'n moguessin més. El moviment és saludable, per això avui l'Enric a anat a caminar fins la Figuera del camí de l'Aleixar, jo també hi hagués hagut d'anar, però no m'he sentit prou motivada. La motivació és bàsica i potser me la faré venir per demà o per demà passat. El cas és moure's. Ho necessiten els cossos, individuals i col·lectius. I si algú creu que és millor que ens estiguem quiets que s'ho faci mirar, i se n'adonarà, potser, que molts no el miren amb bons ulls, però no, no se n'adonarà, perquè no s'ho farà mirar. Llàstima!

Quasi les vuit del vespre, quasi fa fred. El mapa dels sons de Tòquio, que no és la pel·lícula que feien al Catalunya, a Terrassa, em va agrada força. No escandalosament, només força. I la del Catalunya també, sense fer escarafalls, només força. Dues bones tardes de cinema i dues bones trobades amb gent que m'agrada trobar, i parlar.

Quasi les vuit del vespre a Les Borges del Camp i ja no és festa major. L'any que ve més. Avui tot torna a la normalitat i les escoles han obert les portes. Alguns alumnes han substituït els llibres per l'ordinador. El total d'alumnes ha augmentat, però el número de mestres no. Jo m'he hagut de posar una jaqueta per sortir de casa aquest matí. He sentit a dir que a Les Borges aquest any també hi haurà rierada de poemes.

Ens podríem moure més i per moltes més coses. Moure's és saludable, tant per als cossos individuals com per als col·lectius. Però quietud, allò que és diu quietud, no n'hi ha. Qui tingui nas per olorar que olori.

Terra de donasses

2009-09-09T19:49:00.004+02:00

Quasi les vuit del vespre. Som a les Borges del Camp i no tenim tanta calor com la setmana passada. Diuen que el proper cap de setmana plourà. Diuen que potser només serà algun ruixat dispers. Diuen que potser només. Caldria, faria bé una mica de pluja, però, com gairebé sempre en aquestes terres de secà, serà, potser, només.

L'assassí, estimada Serpentina, prou bé que ho saps, poques vegades és singular. Hauré de canviar de gènere sí, també jo hauré de rebuscar per la biblioteca. No m'atreveixo amb el Millenium, encara em fa mandra, digues-li prejudicis, digues 33, no sé, el cas és que em fa mandra. I la Barcelona Tràgica ... doncs molt convent cremat, és clar, això ja ho sabíem, i una visió molt concreta de qui era "l'assassí". Potser també ja ho sabia, o no, potser esperava alguna altra cosa, potser, només.

El cas és que a Les Borges estem de Festa Major. Ja fa dos dies que la Mare de Déu de la Riera és la nostra alcaldessa i estic pensant en acostar-me aquesta tarda a l'Ajuntament a veure si li faig entendre que cal podar els plàtans del camí de la Creueta, si més no aquell que m'omple de fulles la bassa i m'hi fa tanta ombra que l'aigua sempre és massa freda. També li parlaré de ... No sé quines hores d'oficina deu tenir.

Ahir, a les 13 hores, no va venir l'Alcaldessa a inaugurar l'exposició de l'espaifotogràfic "El Lloc on visc". Va venir l'Alcalde i va arribar mitja hora tard, es va allargar, sembla, la missa solemne amb l'arquebisbe. No passa res, l'exposició era, és encara, a les Borges. L'exposició és magnífica i ens ho hem passat molt bé admirant-la (les fotos penjades són aquestes).

La nit anterior, la del 7, van arribar amb la Mare de Déu els diables. Aquests sí que en saben. És cert que no aconsegueixen que Ella es quedi fora del poble, ni aconsegueixen evitar els parlaments de bisbes que ens repassen el catecisme. Però tornen a intentar-ho, any rere any, i d'aquesta manera ells s'ho passen bé i ens ho fan passar bé a nosaltres.

I darrera del diables vam anar, amb la Dolors i l'Anna que van venir de Terrassa "ex-professo". I també elles s'ho van passar bé. L'Anna, amb el seu únic pulmó, aturant-se de tant en tant per agafar aire. Però va seguir, valenta, feliç. Altres s'acovardirien i es quedarien a casa. L'Anna s'atura per agafar aire, però hi és i participa.

I la Dolors i l'Anna van ser a l'exposició, ahir, a l'1 del migdia, quan l'Alcalde encara era a missa. Vam ser dels primers en arribar. Lluïen els quadres, però lluïa, de manera especial, la Tere. Aquesta exposició és aquí gràcies a ella. La volia portar i ho va fer, i ens va parlar de l'espaifotogràfic, amb veu clara i entenedora, dissimulant la por a parlar en públic, arrugant una mica, amb les mans, els baixos de la bonica brusa blava que portava, només una mica, l'únic indici, pels que la coneixíem, d'un estat de nerviosisme. Un muntatge d'aquest tipus, en un poble com el nostre, és possible només amb molt bona voluntat. Ni comissaris, ni camàlics. Ambdues coses i més va ser la Tere. Ella va penjar els més de 90 quadres, ella els va presentar, més tard, fantàstica amb la brusa blava.

Preguntes

2009-09-04T19:39:00.005+02:00

4 de setembre de 2009 a Les Borges del Camp, ja falta menys pel 8. Fa estona que han tocat les 7 i encara no he sortit a regar. Mentre repasso la premsa virtual del dia continuo, com un pollet, xopa de suor. Em pregunto si suen els pollets.

Diu la ministra Chacón que vol augmentar les tropes a d'Afganistan si la violència creix. Em pregunto a quin tipus de violència s'està referint. A la de les bombes de l'OTAN que avui han matat 90 persones la meitat de les quals eren civils? A la que exerceixen els guàrdies de l’ambaixada nord-americana a Kabul sobre els seus ajudants afganesos?

Quina xafogor! M'ofego! Em pregunto perquè no sóc a l'Empordà retratant les fulles grogues de tardor. Sí, la tardor a l'Empordà ja ha començat, així ho diu la Serpentina, i si la Serpentina ho diu va a missa. A missa la Serpentina? No, això no m'ho pregunto.

La grip A és a tot arreu en forma de lletra impresa, la culpabilitat dels virus porcins a la premsa oficial i el nom del màxim defensor d'aquella "llibertat duradora" a la no tan oficial. Continuen arribant al meu correu powers points en la línia no oficial. Em pregunto si ja n'hauré rebut prou com per estar en alguna llista de la CIA.

Quina calor! Em pregunto si allà al Nord Oest, cap a Vigo concretament, han encès el foc i han fet rotllana per explicar contes de bruixes. Em pregunto què deu tenir tan enfeinada la Meiga que no ens pot escriure cap conte per nosaltres.

Encara no he vist Mapa dels Sons de Tòquio. No m'agradaria perdre-me-la. M'assabento que la primera dama japonesa viatja a Venus en esperit mentre el seu cos dorm plàcidament en algun lloc de l'illa nipona. Em pregunto si hauran tingut alguna cosa a veure en el canvi de govern els homenets o homenetes de color verd.

Ahir, a Reus, també feia aquesta xafogor. Dins la sala 4 del Museu gairebé ens marejàvem. Em pregunto perquè no condicionen la sala d'alguna manera quan hi ha inauguracions. Ni que sigui amb ventiladors.

Abans d'ahir vaig trigar a apagar el llum de l'habitació, necessitava saber qui era l'assassí. Ahir vaig entrar a la Galetea decidida a canviar de gènere (de gènere narratiu, que no se'm malentengui ara). Em pregunto perquè en vaig sortir amb "Barcelona Tràgica" a la mà.

Per fi han enterrat el Michael Jackson.

Terra de gegants

2009-09-02T19:16:00.002+02:00

Trobada de gegants a Les Borges del Camp

Primer dimecres de setembre a les Borges del Camp. És mitja tarda i està una mica emboirat, però no plou. Els núvols no deixen anar aigua ni apaivaguen el calor. Hem de suportar una xafogor densa i pesada, aquí a Les Borges del Camp, com a molts altres pobles de les rodalies. No sé si allà dalt, a l'Empordà, encara bufa la tramuntana, aquí tot està quiet. Una bonica quietud al rafal de Torre Sans, si no fos per aquesta xafogor. I el més empipador és que ja no és cap de setmana.

El cap de setmana passat, concretament el dissabte, vam disfrutar d'una tarda gegantesca. Cap a les set, diverses parelles de gegants (figures d'entremès consistents en uns ninots de fusta i cartó de grans proporcions, segons el diccionari), van dansar pels carrers del poble. Cada parella d'un municipi diferent de la comarca. Semblava fàcil deduir d'on eren cadascuns ja que simbolitzaven alguna de les característiques més indicatives dels llocs d'on venien. De fet era fàcil, bàsicament, perquè la colla que els donava vida portava el nom a la samarreta. Però no vaig retratar les samarretes, no en vaig tenir prou cura, i a l'hora de passar la col·lecció de gegants al Flikr, havia oblidat, o dubtava, de més d'un origen, per això vaig deixar tots els títols igual, sense més informació. Per això, la mare geganta que va fer tanta gràcia al Josep du el mateix títol genèric que les altres fotos. Però aquesta mare geganta, que té la seva gràcia, sí, no és de Les Borges del Camp, que és de l'Espluga de Francolí, i si porta els pits descoberts és només perquè pertany a aquella època tant llunyana que (no sé si és que no havien mossegat la poma o la figa) no tenien necessitat d'amargar res.

Més tard, quan ja era fosc, vam sopar en companyia, amb gent del món de la cultura. Déu n'hi do el que tenim a les Borges, va comentar l'Òscar, tot caminant cap a casa, força més tard, encara fosc. Sí déu n'hi do, vaig dir, vaig pensar, vaig sentir. No diré noms, només que alguna vegada la gent que em rodeja em fa sentir petita, més petita que sota els gegants de fusta i cartró. I a la vegada, saber que hi són, em fa sentir gran. No diré noms. En tot cas, no tots.

Té 87 anys, ho sé perquè ho he vist publicat. No els aparenta. És un senyor encantador, educat i elegant que es presenta com "jo sóc el pare del Joan". I, com que gairebé no parla d'ell, fins després de molta estona no vas descobrint qui és aquest "pare del Joan". I es parla de poesia durant el sopar, i ell escolta i pregunta més que opina. I es parla de cultura, i ell escolta i pregunta, més que opina. I es parla de l'homenatge a Goytisolo i ell només diu "jo també hi era". Alguns obsequien llibres, el millor obsequi d'entre els obsequis, especialment si són propis i estimats, com l'extraordinari document de l'Angela Jackson traduït per l'Òscar, que ara és a la dreta del portàtil, gràcies Òscar. O com la petita, gran joia que és a l'esquerra i que obro i tanco amb delicadesa per por a malmetre-la. És l'exemplar número 328 d'una tirada de 500. Pere Quart, Espriu, Perucho, Ferreter, Horta, Vallverdú, Bauçà, Celaya, González, Crespo, Barral, Goytisolo, Gil de Biedma, López Pacheco, Balcells, Santos Torroella, Ballester. Un poema de cada un d'aquests "gegants" (dos de la Rosina) per homenatjar l'obra de l'autor dels dibuixos del llibre, l'obra d'una persona que s'ha expressat durant molts anys a través de la pintura i que és molt més que això. Todó, la Música i la Poesia, és el títol del llibre dedicat a un pintor. Una dedicatòria escrita a mà, per la Magda i l'Enric, a la primera pàgina de l'exemplar 328. Només és una persona senzilla, encantadora, elegant i educada que es presenta com "el pare del Joan". Francesc Todó. Paco Todó.

Hi ha tardes de caps de setmana que són realment gegantesques. Dies en els quals jo em faig, petita, petita, petita. I a la vegada això em fa gran. Prenc el llibre, com faig de tant en tant, i l'obro amb compte per una pàgina a l'atzar.

Que lentamente escribes en el campo
las líneas de tu prosa parda, arado
....
Y que no hubiera ya más herramientas
sin pan y sin aceite. No más paro
Toda mi patria escrita, y sobre ella
la mano que la ha escrito. Saludando.

Jesús López Pacheco

Finalment cap de setmana

2009-08-29T12:58:00.005+02:00

Finalment cap de setmana. Ara que tot ha tornat a la "normalitat", és a dir que els dies feiners em cal aixecar-me a dos quarts de set, anar a treballar (sense el conte del Barril que, catxis, encara està de vacances), aguantar funcionariades diverses, etc. Torno a gaudir de l'arribada dels caps de setmana. Sempre hi ha alguna cosa que compensa i ja m'ho deia la mare "qui no es conforma és perquè no vol" doncs apa, conformitat.

Finalment cap de setmana, benvingut sia el dissabte. A les nou he saltat del llit, m'arribava el só llunyà del vent. Llunya perquè l'Enric s'ha aixecat a mitja nit a tancar finestres, sembla que feien un terrabastall de mil dimonis, jo, que pel que es veu, aquest primer cap de setmana postvacacional tenia el só profund, no n'he estat conscient.

Ahir encara vaig regar sense mullar-me, just abans de saber que allà dalt, a l'Empordà, una dona amiga havia rebut més aigua que les plantes i em va fer gràcia la imatge de la Serpentina, en aquell magnific terrat, intentant llençar el líquid de la manguera (ai que hauria de dir mànega) cap a testos (o torretes segons des d'on es miri) que com un boomerang li retornava. Em va fer gràcia i m'hagués agradat ser-hi, de per riure, que diuen alguns, no pas per aquestes contrades.

Ahir encara vaig regar les plantes sense mullar-me, però avui no seria possible, aquella tramuntana del Nord ja ens ha arribat al Camp, canviada per Mestral, però tant li fa. Quan he obert per anar a comprar unes pastestes per esmorzar (sempre ho fem quan finalment arriben els caps de setmana) gairebé se m'emporta. He obert alguna finestra, perquè no suporto la sensació d'estar tancada, però ai, petava.

Tancada doncs a casa, avui que finalment és cap de setmana, acuso un lleuger maldecap, un lleuger mal d'esquena, un lleuger mal d'estómac, una lleugera irritació i em pregunto si serà a causa del Mestral. Damunt la taula de la sala vaig deixar una revista que ahir, al anar a comprar Almax (ja el mal d'estómac s'evidenciava), em va regalar la farmacèutica tot indicant que m'interessaria. La vaig prendre només per cortesia, imaginat que seria, i de fet ho és una mica, una cosa propagandística per fer-nos "tragar" amb més productes d'aquests que surten de laboratoris que, encara que no siguin els del D Rumbsfels (o com collons s'escrigui), és saludable mirar-se'ls des d'una certa distància.

Potser ha estat la simptomatologia, aquests lleugers malde, que m'ha fet allargar la mà cap a la revista i, es clar, per això serveixen les revistes mèdiques, hi he trobat la causa de les meves molèsties. Es diu estrès postvacacional, ja veus, una malaltia que només té 10 anys d'existència i que està molt més estesa que qualsevol grip, i que s'estén cada vegada més, cada vegada més ... tal com una pandèmia, mira tu. Ostres, aquesta sí que es curaria deixant la feina, he pensat, però no van precisament per aquí les recomanacions. Diuen que el que hem de fer és adaptar-nos. Conformitat. En aquests temps de crisis tenir feina és una sort. I qui no es conforma és perquè no vol, ja ho deia la mare. Però si la malaltia només té deu anys i el "guanyaràs el pa amb la suor del teu front" ve dels temps llunyans de la poma o de la figa, deu ser que alguna cosa ha canviat en el sistema per provocar de manera tan massiva (jo pensava que era excepcional) aversions d'aquesta mena. I si canviem el sistema? Ep, que per això no valen vacunes, ni laboratoris que les fabriquin. Estic delirant, dic coses fora de lloc. Deu ser causa de l'estrès postvacacional.

Finalment és cap de setmana. El Mestral s'ha suavitzat i segur que aquesta tarda res no impedirà el lluïment de la trobada de gegants. Són els preliminars de la Festa Major de Les Borges del Camp. Entre els diversos actes organitzats, el dia 8, dia de la Festa, pròpiament dita, la inauguració de l'exposició fotogràfica "El lloc on visc" amb fotos de reconeguts artistes, entre d'altres, naturalment, els millors fotògrafs del món mundial que són el Josep i la Tere. Recomano als milers de persones que llegeixen i segueixen aquest blog que hi assisteixin. A Torre Sans en poden pernoctar fins a 7 (no pas milers). Per tant podeu començar a fer la reserva.

Ah, sempre, sempre, petons.

¿No te asusta, princesa, esta oscuridad?

2009-08-27T19:35:00.004+02:00

Són les vuit del vespre a Torre Sans. Avui no ha plogut. Les plantes necessiten aigua i atendré ara mateix els seus requeriments, però abans haig de publicar una entrada amb aquest titular. M'ho va demanar el Pep a Gollano i, quan vaig explicar el fet aquest dissabte, m'ho van recomanar els amics de Tarragona. Va per vosaltres.
________________________________

Una nova amenaça recorre el món, l'occidental, que és en definitiva el món del mons, els altres mons no necessiten amenaces, tenen realitats, però són molt petits i llunyans.

Avui, els mitjans públics ens han tornat a fer por. La vella lletja amb falç és diu A. A, Grip A. Pot encomanar-se amb un petó, o donant la mà. La frase la va dir ja fa dies un científic de Madrid "No beses ni des la mano, di hola" Una nova amenaça recorre el món. Ja no es tracta només d'evitar els contactes sexuals, es tracta d'evitar els altres humans. No facis petons, no donis la mà. Aïlla't viu la teva sana soledat.

Aquest estiu, un nen de quatre anys, el Peru, va tenir por. Caminava per camins foscos i va tenir por, com solen tenir les criatures quan els manquen referències. Això també ens passa als grans, necessitem saber cap on anem, s'apaguen les torxes dels nostres camins, i tenim por. Tenim més por quan els mitjans de comunicació i les autoritats en les quals representa que em dipositat confiança ens amenacen: Que venen els moros! Que ve la grip! Potser si tinguéssim les torxes ben enceses i veiéssim un camí planer ... Però s'apaguen les torxes i no sabem quants moros i quants virus esperen a la propera cantonada.

Aquest estiu el Peru, en un carrer fosc de Gollano, va tenir por. Però no estava sol, ni va expressar cap mena de pànic. Es va acostar a la Mari Tere, a la persona en qui havia dipositat, bàsicament, la confiança. Confiança que ella s'havia guanyat a pols, amb somriures, amb jocs, amb tot allò que agrada i que desitgen els infants. El Peru va saber donar la volta a les seves pors i, molt a prop de la Mari Tere, li va preguntar: No te asusta, princesa, esta oscuridad? La por ja no era d'ell, era d'aquella que havia convertit en princesa i d'aquesta manera, el nen convertit en rei, aconseguia una mà i una protecció, mentre es sentia protector i valent. Perquè encara en els contes dels petits (i dels grans?) els valents i protectors porten corones, però aquest és un altre tema i ara va de pors. I el rei i la princesa, una noia i un nen, a Gollano, passejant de nit, no van tenir por. Va ser la proximitat d'una mà, la proximitat d'una persona, d'un ésser humà amic, el podia fer front a qualsevol perill.

I ens fem grans, i deixem de necessitar la mà protectora. Puc caminar sola, no tinc por. Però si m'amenacen, si em trobo amb els moros o amb els virus, hauré de prendre mesures. No confiar en ningú, no besar, no donar la mà. Ja no es tracta només d'evitar els contactes sexuals, es tracta d'evitar els altres humans.

Jo no sé ben bé que és la grip A, intenten explicar-m'ho, però no acabo de treure'n l'entrellat. Jo sé que les mesures higièniques i d'alimentació són importants, però em sembla que no em vacunaré, i del que estic segura, absolutament segura, és que no deixaré d'aferrar-me a les mans de les persones amigues i que no deixaré de besar cada vegada que en tingui ocasió, perquè si tu, príncep o pirata, o carregador del moll, fada, bruixa o subalterna, si tu ets al meu costat i puc sentir la teva olor i el teu aler, jo ja no tinc por.

El Samà

2009-08-25T23:45:00.005+02:00

Una de les coses que m'aixequen la moral és passejar per llocs bonics, especialment si són a l'aire lliure, i més especialment encara si ho faig acompanyada de gent propera.

Ahir vam anar al Parc Samà, amb la Cèlia, el Pablo, la Paquita i l'Enric. No hi havia estat mai. Set anys vivint aquí i encara no havia posat els peus al Samà. La Cèlia, amant de la bellesa i de la natura, es va estranyar.

El Parc Samà no és un botànic, com pretenen vendre'l. No és ni de lluny el que va ser, abans de la guerra, quan el cérvol de la xemeneia corria tranquil, incapaç de preveure la fi que l'esperava. Quan el zoo del marquès de Marianao era més variat que el de Barcelona. Quan les barques es passejaven pels canals i el llac estava molt més net, segur, que ara.

Podria estar millor conservat, podria, i potser hauria, d'estar més transparent l'aigua. Tot i això la certa decadència que es respira li dona un toc d'interès i les parts que han perdut lluïment permeten deixar anar la imaginació respecte el que va ser. La família de l'Enric en conserva encara alguna memòria i tinc de primera mà relats que ajuden la tasca de reconstrucció.

A l'entrada, després de pagar com marquen els cànons, ens van donar un fulletó fet amb poca gràcia que més aviat semblava un d'aquells fulls ciclostilats de propaganda subversiva que fèiem anar quan no podíem tenir accés a les impremtes. En llengua castellana. L'autor devia pensar que ja que escrivia en castellà havia de canviar l'accent i així el Samà passava a ser Samá. Samá y Torrens, així amb i grega. L'arquitecte, naturalment, José Fontseré y Mestres. Samá y Torrentes o Fuentesereno y Maestros, hagués pogut dir ja, posats a fer.

Don Salvador Samá y Torrens. Marqués de Marianao, sucesor de una familia establecida en Cuba que quiso trasladar al "Baix Camp" el ambiente exótico de la perdida Colonia. En definitiva, una finca on plorar les seves "pèrdues" construïda amb diners aconseguits del tràfic d'esclaus. Un bon arquitecte que va fer una delícia. Coves simulant les naturals, perfectes, tant perfectes que encara s'hi poden admirar les estalactites arrancades, per ordre del marqués, de la Cova Santa del Montsant. Sempre hi ha una part de la història que els fulletons "guies" no expliquen.

Passejar pel Parc Samà continua sent de gran plaer, afortunadament avui ho poden fer molts més dels que el marqués, probablement, hagués volgut. No és un botànic, però és un parc encantador i romàntic al qual li queda donar un altre pas i ser convertit en parc públic on hi puguin passejar també, posem per cas, els immigrants i, si cal, dormir els sense sostre sota el gran roure. No està feta la mel per a la boca de l'ase, dirien alguns als qui fets com aquests podrien escandalitzar. Les mateixes persones que no s'escandalitzen dels orígens de la finca, si bé els amaguen, ometen, més aviat, considerant, segurament, que no tenen cap mena d'importància. Però els orígens són sempre importants i tenim dret a saber la nostra història, la de la terra que trepitgem.

El Parc Samà és un lloc tan encantador que m'agradaria veure'l convertit en parc públic, i tornar-hi, amb l'Enric o amb la Cèlia o amb el Pablo, o amb la Paquita, per jeure a la gespa i explicar-nos secret a cau d'orella o tancar els ulls i sentir el so de l'aigua.

Falta poc perquè toquin les 12 al campanar de Les Borges. Avui ha plogut una mica, just per treure la pols de les plantes. Encara fa calor. Encara no sabem en què quedarà, finalment, l'Estatut. Ens continuen amagant la història i el futur és incert. De vegades el futur em fa por. Aniré a dormir i escoltaré el silenci, recordaré l'aigua neta i transparent de l'Urederra i somiaré un país ple de bonics parcs públic, per on passejar sense restriccions en soledat o acompanyats de les persones que estimem.

Cap de setmana a Casellfort

2009-08-24T17:24:00.002+02:00

Hi ha moments i llocs que marquen per sempre. De vegades, en alguna època de la vida, sembla com si s'esvaïssin. I ara no sé perquè parlo en plural, no totes les persones han d'actuar ni sentir de manera similar. Hi ha llocs i moments que a mi m'han marcat per sempre, de manera més aguda, més potent, que tots els altres coneguts o viscuts. Quan vaig considerar que era prou gran, prou adulta, com per independitzar-me del què i del qui m'havia fet, els llocs i moments de la infància es van diluir dins un sac mig abandonat en el camí, com si no volgués que interferissin en la construcció d'un personatge a mida que hauria de formar-se a partir del mi i només de mi. I de sobte, el sac s'obre i apareixen en força ... com podria dir-ho? Els fonaments? Em sembla que és alguna cosa més, com a mínim la planta baixa, diguem que part del primer pis des d'on en vaig escapar al món. He tornat a aquella casa, he volgut fer-ho de puntetes, i per la porta del darrera, però al trepitjar la cuina s'han obert els llums de totes les habitacions i d'algunes han aparegut persones amb els braços oberts i els ulls plens de records comuns.
Han canviat l'empedrat dels carrers i també moltes façanes. Castellfort ha perdut, crec, part de l'encant que tenia quan sortia al matí de casa i només tornava per als àpats. Però Castellfort és al mateix lloc, encara que envoltat de molins generadors d'electricitat que com gegants quixotescos trenquen l'encant d'un paisatge amb marges de pedra seca per separar bancals que ja ningú no conrea. Castellfort és al mateix lloc, i Sant Pere, i la Mare de Deu de la Font, i la Roca Parda. I per a la festa major encara hi acudeixen les amigues que després de quaranta anys se m'acosten, em besen i em saluden com si en tinguéssim deu i ens haguéssim vist l'any anterior per les mateixes dates. I quedem al ball de la nit, per explicar-nos secrets i esperar que ens tregui a la pista el xic que ens agrada.

Castellfort és al mateix lloc, i també hi és la casa dels avis, però ja no és la casa dels avis, han canviat la porta, i la paret. Han reformat els espais. Per què han maltractat així la casa dels meus avis? Jo vull tronar a pujar les escales d'aquella casa, passar pel costar del corral i tocar la crinera del matxo. Jo vull que l'àvia em tingui preparat el formatge fregit per ficar dins el pa que ella va pastar. Jo vull, sobretot, sentir els braços de la tieta, i els petons de la tieta, i els renys, que mai no ho acabaven de ser, de la tieta. Vull sentir les paraules de la tieta i aquella manera de ser d'ella, que sempre semblava que em tractés com una adulta, que sempre donava consideració de prioritat a allò que per a mi era prioritari i tractava com un assumpte especials i delicat qualsevol cosa que pogués preocupar a una criatura o una adolescent. Necessito els consells de la tieta. Però ella ja no hi és, ni hi és la casa.

Hi ha moments i llocs que marquen per sempre, encara que en algun moment de la nostra vida els haguéssim sentit llunyans. Hi ha persones que han estat tant bàsiques per a nosaltres... No sé per què parlo en plural. Hi ha persones que han estat tant bàsiques per a mi que encara que ja no hi siguin és com si hi fossin. No hi és la casa, ni la tieta. Però, quan trepitjo Castellfort, és talment com si encara hi fossin. I jo sóc qui sóc ara, i la que vaig ser fa més de quaranta anys, al mateix temps i sense cap mena de conflicte entre els dos personatges.

Per refrescar-nos una mica, mentre la pluja real no arriba

2009-08-24T15:37:00.003+02:00

Una joieta, gentilesa de la Serpentina que recomana escoltar-lo amb els ulls tancats i afegeix: I a disfrutar.

Vacances a Casa el Abuelo.- Personatge d'avui: La Pepa

2009-08-21T18:44:00.007+02:00

Fa calor, això ja no és cap novetat, però, osti, és que fa molta calor. Quarts de vuit del vespre a Torre Sans i suant. Ja fa quatre dies que vam tornar de Navarra. Quatre dies de passivitat absoluta. Amb la calor fins i tot els ànims es fonen i queda una laxitud estranya. Això s'acaba, aviat començarà la quotidianitat. Això s'acaba i caldria aprofitar-ho d'alguna manera, però és que fa tanta calor que fins i tot els ànims es fonen. Tinc temps, i molts bons records per comentar. Escriure sobre els dies passats a l'Amescoa seria una opció. Hi ha feina a fer, però amb aquesta calor ... Sí, escriure seria una opció, però és que, deu ser per la calor, sembla que els ànims, com si fossin glaçons, s'haguessin liquat

Em poso davant de l'ordinador i jugo, repasso fotografies de les vacances, de les de Gollano, naturalment, miro els vídeos del Pep i les fotos de Begirada. Sempre ens quedarà Urbasa. Podria fer alguna altra cosa, hauria de fer alguna altra cosa, però no m'acabo d'animar, deu ser culpa de la calor.

Em poso davant l'ordinador i repasso fotos. Per entretenir-me en faig vídeos, per entretenir-me, decideixo fer-ne sobre els personatges, les persones amigues amb que vaig compartir moments extraordinaris, només fa quatre dies. Pito, pito, colorito, li ha tocat a la Pepa.

De cada personatge, persona amiga amb qui vaig compartir moments extraordinaris se'n podria explicar alguna historia. Contes sota la muntanya màgica d'Urbasa, se'n podrien dir. Pito, pito, colorito, li ha tocat a la Pepa.

El conte d'avui es titula, els misteris de l'Isac.

El vam conèixer el primer dia a l'Isac, li vam posar aquest nom perquè duia penjada al coll una estrella de David. Era al costat de l'església, amb una bresca a la mà de la qual ja hi havia separat la mel. Ens hi vam acostar per saber si algú tenia la clau de l'església i si es podia visitar. No hi havia cap problema, ens va dir aquell que anomenaríem Isac, precisament ell tenia la clau, podíem anar a casa seva a buscar-la.

Vam començar a xerrar amb aquell que anomenaríem Isac de la manera més natural. Ell ens va fer una classe magistral d'apicultura, d'una manera senzilla però clara. Gens prepotent, però molt il·lustrada. Només érem les dones les assistents a l'aula improvisada al costat de l'església. Els homes havien sortit per la porta del darrera.

Les dones, al vespre, a la xerrada post sopar, aquella que s'acompanya normalment d'una copeta d'orujo o similars, vam fer broma sobre l'Isac, va ser en aquell moment que li vam posar el nom. Ens havia semblat una persona interessant, i de fet ho era, com ho poden ser totes les persones si sabem escoltar-les. Però aquell vespre, potser per la copeta d'orujo, potser perquè només les dones l'havíem conegut, l'Isac es va convertir en algú "molt interessant" cosa que inevitablement va portar a començar a especular. Les especulacions, com solen ser en ocasions similars i circumstàncies semblants, eren de nivell intel·lectual elevat. Tal com: Casat o solter? Edat? La meitat de les dones teníem indicis sòlits, i així els esgrimíem, per sostenir que era casat, i l'altra meitat els tenien per apostar per la solteria. Pel que fa a l'edat tampoc no ens posàvem d'acord, cada una de les dones "duia l'aigua cap al seu molí" de manera que l'Isac es feia més o menys jove en funció de qui li atribuïa els anys. Finalment un misteri: quina era la religió de l'Isac? Per la manera com mostrava l'estrella de David es podria dir que era jueu, però si tenia ell la clau de l'església ... Aquella nit, sota l'orujo, les dones ens vam proposar descobrir els misteris de l'Isac. Cada una de nosaltres hauria de trobar una estratègia i a veure qui guanyava. La guanyadora absoluta va ser, tres urras per a ella, la Pepa.

El dia següent al de la conversa post sopar, vam anar a caminar fins el poble del costat. La Pepa no ens va acompanyar, tenia ganes, deia, de fer una migdiada. Al tornar de la caminada la Pepa no hi era, aprofitant la nostra absència s'havia passat la tarda, precisament, a casa de l'Isac, del qual ja en sabia el nom (tot i que li continuaré dient Isac) i també l'estat. L'Isac era solter. La resta de les dones vam insultar una mica, només una mica (o potser una mica més que una mica) la Pepa per les seves males arts, però, en secret, li reconeixíem l'enginy. Estranyament serà jueu si és el sagristà, ens va comentar la Pepa. D'altra banda es podia acostar a l'edat ja que havia parlat també amb la mare (doble estratègia, molt bona Pepa) i en sabia l'any de casament. Però les altres dones, picades en l'orgull, no en vam tenir prou, li vam exigir proves fefaents, tant pel que feia a la religió com pel que feia a l'edat. Estàvem segures que no ho aconseguiria i d'aquesta manera salvaríem una mica la dignitat.

Hi van haver diverses converse més amb l'Isac, hi vam parlar tothom i ens va explicar moltes més coses d'aquella zona, les seves persones i els seus costums. El vam escoltar amb atenció, però no se'ns van desvetllar els misteris que quedàvem per resoldre. I d'aquesta manera vam arribar al darrer dia de la nostra estada, quedava clar que la Pepa no aconseguiria la fita, pensàvem les altres dones. Per acomiadar-nos del lloc vam anar a sopar a "Casa Faustina" a Baquedano. I ves per on, mira que tal que en aquell sopar ens va acompanyar precisament l'Isac. Diu la Pepa que no va ser ella qui el va convidar, però jo en tinc els meus dubtes. Va parlar i parlar, com sempre del lloc i les seves tradicions, va parlar, bàsicament, amb la Pepa a qui, clarament, dedicava les atencions de manera especial. Aquella nit, però, ens en vam anar al llit sense haver resolt els misteris pendents.

I així va ser com va arribar l'hora de la partida, amb les maletes carregades i el cotxe en marxa vaig acompanyar la Pepa, un moment, a dir adéu a la mare de l'Isac que era a la porta de casa seva, només era la mare, no semblava que hi hagués cap perill. Mentre li fèiem dos petons es va obrir la finestra i va apareix un torns nu sobre el qual hi havia la cara i el somriure de l'Isac. Felicitadlo – va dir la mare – que hoy es su cumpleaños. Ella, la Pepa, més ràpida que una llebre – Vaya, felicidades, ¿cuantos son si puede saberse? - I ell va contestar, i tant que va contestar. I va fer alguna cosa més, va venir fins el cotxe en marxa, quan ja ens hi estàvem ficant, encara amb el tors nu, es va acostar a la Pepa i li va donar uns fulletons. Eren d'una església evangelista.

FI del conte. Està, potser una mica tergiversat, però el fons respon a la veritat. Disculpa'm Pepa, ha estat només un divertimento d'una tarda de calor, quan els ànims estan una mica fosos i una de les possibilitats per passar l'estona és jugar amb els records. Records de dies meravellosos passats a un petit poble de Navarra, amb la Pepa i altres amics entranyables que si es lliuren d'entrades semblants serà només per falta de temps, de cada un podria fer -ne una. Avui, pito, pito, colorito, li ha tocat a la Pepa.

De nou a casa

2009-08-18T12:33:00.009+02:00

Les Borges del Camp. 30 graus a l'ombra. Encara estem de vacances. L'Enric prepara un conill, una de les poques coses que no vam poder fer a Gollano.

30 graus a l'ombra a Torre Sans. Hem trobat la casa en perfectes condicions i algun bon plat a la nevera. Gràcies Carles.

Encara estem de vacances. Ahir vam tornar de la Vall d'Amescoa. Urbasa, Urederra ... i tantes coses més impregnades a la pell. Encara no sóc capaç de parlar-ne. Haig de deixar, potser, una mica més de distància, acabar de digerir tota aquella bellesa.

Ahir vam tornar de la vall d'Amescoa i avui, mentre l'Enric prepara un conill, ja a Torre Sans, rebo els vídeos del Josep i els transporto aquí. Volia parlar dels bons moments passats, però encara no puc. Ha estat com una acumulació de plats exquisits servits dia a dia i encara tinc els sabors a les genives. Com parlar-ne? Potser demà, encara estic digerint.

2009-08-06T10:47:00.001+02:00

Crònica d'un cap de setmana

2009-08-03T19:15:00.005+02:00

Aquell cap de setmana què inicià l'agost de l'any 2009 va ser un cap de setmana amb balanç positiu. Quan va aparèixer el dissabte, quedaven encara les restes d'un vespre de divendres tenyit de bona poesia sota un bosc i prop d'amics amb complicitats sentimentals. Va tornar a escoltar les "Palabras para Julia" i les va dedicar en secret a una amiga. Va desitjar tenir entre les seves les mans d'aquella amiga i repetir amb ella "nunca digas no puedo más y aquí me quedo". Relliscava lenta l'aigua de la bassa cap als arbres de la punta i no feia gens de calor. Va sentir dir que aquella nit havia plogut. Es va passar llargues estones asseguda al rafal amb els "Homes de la Dalla", un llibre que començava anunciant: aquí hi haurà sang ... Lentament, però sense pauses, el líquid roig creixia, allà a la ficció, mentre decreixia la bassa, com vasos comunicants entre mons reals i imaginaris. Es va fer fosc i el colom encara no havia arribat.

Gent i cotxes omplien l'Avinguda Magdalena Martorell, encara carretera cap a Alforja, era diumenge i com sempre, més que sempre perquè era el primer diumenge d'agost, s'aturaven els vehicles en doble fila davant del Ciurana. Bots, lladrucs i grinyols de les gosses al sentir el so de les corretges. Més enllà de les dobles files, avinguda amunt i a l'arribar a la corba sense visibilitat a la dreta, per davant del poliesportiu, del camp de futbol i del cementiri, buscant llocs tranquils. Un camí de terra. La flaire del bosc i el silenci.

L'Unda es va asseure, repetint un vell ritual que ara feia temps que no practicaven, davant d'ella, al costat del cotxe, sota l'ombra del vell pi. Va esperar pacient que li descordés la corretja i es va unir a la Petita, redescobrint cada racó entre la vegetació salvatge. Retrobant, trobant, nous rastres, noves olors, marcant una passa sí i una altra també. Es va preguntar, com altres vegades, com poden deixar anar tant líquid en tant poc temps.

La terra era seca i els arbres que el vent de l'hivern havia fet caure encara es mantenien per terra, amenaces d'incendis que la van fer esfereir una mica. Un record, una tristesa, per aquells que s'hi van deixar la vida. Es van aturar sota la figuera, comentant com s'ha fet de gran, sense amo, sense ningú que la mimi, ni ningú que la marqui. Feréstega i altiva la figuera mostrà els fruits encara no madurs, les figues per l'agost, però l'agost encara era massa jove, i van deixar les figues al seu lloc, i van continuar, camí enllà, entre alzines, fins arribar al vell molí, on el camí s'atura, entre espigues seques, avellaners que ningú cultiva i els grans nopals amb figues de moro. S'havien deixat la motxilla al cotxe i fins la tornada no van poder calmar la set de les gosses.

I va arribar una altra tarda festiva, amb gust de vacances que no tenia, però que havia tingut feia encara poc i estava a punt de tornar a tenir. I de nou es va asseure al rafal, la bassa tornava a ser plena i els arbres abeurats el dia abans somreien. L'home que estimava li va prometre un sopar si, finalment, retratava el colom damunt la taula. Poc convençuda d'assolir la fita, va tornar als homes de la dalla, la collita és abundant però els segadors són pocs, Mateu, 9:37, ho deia el llibre i els números no indicaven, va deduir, cap hora, ja que eren, aproximadament, les sis de la vesprada.

Va deixar de fitar la taula i es va endormiscar, pesant, probablement en els amics de Tarragona i en la possibilitat de compartir amb ells una passejada i unes paraules, d'aquelles que són l'única pàtria que ningú no pot robar-nos. Va obrir els ulls, en aquell estat de somnolència que fa que es desconegui en quin punt de la vida ens trobem. Va obrir els ulls i, sense adonar-se'n, va dirigir la mirada cap a la taula. I el colom era allà, movent-se amb passes curtes, senzill i elegant. Era allà i no es va moure mentre la màquina feia clic, clic, clic. S'havia guanyat un sopar. Un sopar que va ser compartit, ple de paraules, d'aquelles que són l'única pàtria que ningú no pot robar-nos.

És dilluns, tres d'agost de 2009, no fa calor a Les Borges del Camp. He retingut la imatge d'un colom passejant damunt la taula del rafal de Torre Sans i a la televisió, a la cadena 24 hores, un record. Tip i Coll i la classe magistral sobre com omplir un got d'aigua. Mil vegades la veuré i mil vegades riuré. És bonic riure, és necessari riure. Com es necessari plorar i parlar, sobretot parlar, amb aquelles paraules que són l'única pàtria que ningú no pot robar-nos.

Per a tu, que potser ets a pun de dir: No puedo más y aquí me quedo.

2009-08-01T01:36:00.011+02:00

...
Aún queda buena gente en este mundo
que escucha una canción o lee un poema:
ellos saben muy bien que la patria de todos
es el canto de la voz y la palabra; única patria
que no pueden robarnos ni aún poniéndonos
de espaldas contra un muro.
...

J. A. Goytisolo

Aquesta bona gent, o part d'aquesta bona gent, perquè en queda molta més en aquest món, n'estic segura, ha organitzat avui un acte popular sobre José Agustín Goytisolo al Mas Carandell de Reus, un lloc on ell va viure pedaços de la seva vida, on va escoltar música i llegir poemes. On va sentir-se viu, acompanyat de tants altres (...Blas de Otero, Gil de Biedma, Carmen Martin Gaite, Asunció Carandell ...) .

La veu de JoseÁgustin Goytisolo ha sonat al Mas Carandell amb tota la força, amb tota la energia. Poemes interpretats per dos actors extraordinaris que han aconseguit fer-nos vibrar. S'humitejaven els ulls dels assistents mentre el recital avançava. L'Asuscion hi era, real, i parlant emocionada darrera el micròfon. Però és que hi eren també els altres: el Blas, el de Bietma, La Martin Gaite, i el mateix Goytisolo, i tants altres. No sortiran en cap fotografia de l'acte, però tots els sentíem allà, els sabíem, amb aquest mateix esperit, amb aquest crit unitari per convertir la paraula en l'única pàtria.

Era un espai obert, sota els pins i les alzines del jardí del mas. Un espai sense barreres, un acte sense entrada, sense lluïments de vestits de marca. Era un acte organitzat per l'associació de veïns del barri, del poble i per al poble. Un acte fet per gent, d'aquesta bona gent que encara queda en aquest món

Gracies a aquesta gent i al que m'han fet sentir, avui sóc capaç de cridar que no diré mai més: No puedo más y aquí me quedo.

Mejor mirarles a la cara y decir alto: tirad hijos de perra
somos millones y el planeta no es vuestro.

Som milions. Sabem que encara ens queda la paraula. Sabem que la tenim i que és possible utilitzar-la. Avui ens ho han recordat la bona gent que encara escolta una cançó, que encara llegeix un poema, i que encara es capaç d'organitzar recitals populars, sentits, del poble i per al poble.

Gràcies, Associació de Veïns del Gaudí.

I gràcies a totes aquelles persones que m'han ajudat a avançar per la vida dient-me en el moment precís: No et sentis desesperada, no et sentis perduda i sola ... recorda el que un dia vaig escriure, recorda que sóc aquí, pensant en tu.

(la foto del Mas Carandell pertany a l'Ajuntament de Reus)

El colom

2009-07-30T23:03:00.001+02:00

Celebrando o Dia da Patria
Cargado originalmente por Meiga2007

Són les onze de la nit a Les Borges del Camp i aquí, com a Les Landes tot és calma. Fa més calor que a Vigo i possiblement menys que a Ohanes. Quan no se sap de què parlar es parla del temps. Quan no se sap com parlar, també es pot parlar del temps. Sí, a Les Borges tot és calma.

La Meiga ens vol mostrar una foto i diu que no tot està perdut, que sempre quedarà algú capaç de plorar... Els adolescents de la Meiga poden ser un símbol. A Torre Sans, molts dies, un colom es passeja per damunt la taula del rafal, quan el veig em sap greu no tenir la màquina a punt. Avui també ha vingut i s'hi ha estat força estona. He anat a buscar la màquina, inútil, avui, com tantes altres vegades, el colom ha fugit abans que el pogués plasmar i convertir-lo en símbol.

Pujo la foto dels adolescents de la Meiga per trobar en ells esperança. Esperança, potser, que algun dia, el colom es quedi a la taula i pugui captar-lo.

Sempre hi ha alguna cosa per emocionar-nos

2009-07-28T21:13:00.005+02:00

Són les nou del vespre i fa calor. Quan no hi ha massa coses a dir es parla del temps. Diuen que demà, que la Serpentina comença vacances, també farà calor. Malgrat tot, a mi, com a la Lola, em continua agradant l’estiu. M’agrada més quan tinc vacances, ja no falta gaire.

Són les nou del vespre a Torres Sans. Avui no ha passat res d’extraordinari. He felicitat la Pili que complia anys, aquest matí. A primera hora, quan encara no feia tanta calor, he procurat deixar el cotxe a l’ombra. A l’aparcament de la feina, amb cabuda per a uns vint vehicles, només hi ha un arbre. Avui he tingut sort i m’he pogut estacionar a sota, jo no, el cotxe. De vegades ser puntual té els seus avantatges.

Ja han tocat les nou al campanar de Les Borges, tinc la finestra oberta i encara suo. Avui no ha passat res d’extraordinari. He anat de rebaixes a Reus, amb la Mariola. A Reus també feia molta calor, però a la botiga s’hi estava bé. M’he passat força estona al provador, per aprofitar l’aire condicionat. Trobo que, tenint en consideració el temps de refresc, la samarreta que m’he comprat m’ha sortit força bé de preu.

Es tard, passen uns minuts de les nou. Encara hi ha llum i fa calor, però es tard i he d’anar a preparar sopar. Avui no ha passat res d’extraordinari, res que m’hagi copsat de forma sensible o provocat emocions fortes. De fet potser sí, rebuscant per internet sempre s’aconsegueix trobar alguna cosa per deixar anar la llagrimeta. Els polítics, de vegades, tenen un gestos tan bonics ...

Per damunt dels Santigos aixequem veus lorquianes.

2009-07-24T22:39:00.013+02:00

Doncs encara fa calor. Molta. Són les 11 de la nit, la mateixa hora de quan el Josep va fer la foto, allà a les Landes, i encara fa calor. Molta.

24 de juliol (del 2009, per ser més exactes) i amb aquesta calor. Suo, molt. Així no hi ha qui escrigui. És clar que anar al llit, amb aquesta calor, no hi haurà qui dormi.

Onze de la nit d’un 24 de juliol (del 2009, per ser més exactes) en el món gregorià, ja ho sabem això. Falten poques hores per Sant Jaume i fa calor, molta. Coses com la calor d’avui són normals, passen sovint els 24 de juliol, no pas a tot el món gregorià, només a l’hemisferi nord. Especialment cap al sud de l’hemisferi nord. Passen, és normal.

I també és normal que els 24 de juliol, a Catalunya, a les onze de la nit, falti una hora exacta per iniciar la jornada de Sant Jaume. Això no passa a les Espayes, d’aquí a una hora, a Espanya, començarà un dia diferent al nostre, allà serà San Jaime, aquell que, convertit en Santiago, jugava a festes de moros i cristians i “cerraba”

Deia Machado: “No puedo cantar ni quiero a este Jesús del madero sino al que anduvo en el mar” Jo tampoc no puc ni vull escriure sobre aquell Santiago, ni glossar matances de moros.

Fa calor, molta, seria bonic ser prop del mar, o d’un llac, o d’un riu ... Les nits d’estiu, quan fa calor, és bo acostar-se a l’aigua. De les nits de Sant Jaume s’han escrit moltes coses, a mi m’agrada aquesta:

Fue la noche de Santiago/y casi por compromiso./Se apagaron los faroles/y se encendieron los grillos./En las últimas esquinas/toqué sus pechos dormidos,/y se me abrieron de pronto/como ramos de jacintos./El almidón de su enagua/me sonaba en el oído,/como una pieza de seda/rasgada por diez cuchillos./Sin luz de plata en sus copas/los árboles han crecido,/y un horizonte de perros/ladra muy lejos del río

Horta de Sant Joan

2009-07-21T21:06:00.005+02:00

Horta de Sant Joan

Des d'aquell concurs televisiu on van obligar a competir zones germanes, tant fantàstiques totes elles que em semblava un pecat haver de decidir per una o per una altra, volia escriure alguna cosa sobre Horta de Sant Joan ....

Aquest matí, mentre anava a la feina, la noticia de l'incendi m'ha arribat com si m'haguessin llançat una pedrada a la cara. Es crema! No pot ser, no es pot cremar tanta bellesa, atureu-lo sisplau, pensava....

Aquest matí, al sentir la noticia de l'incendi, he pensat, avui sí, avui he d'escriure sobre Horta de Sant Joan, sobre Els Ports, he d'explicar allò del concurs, he d'explicar les meves sensacions quan hi vaig anar a passejar, de quina manera em va colpir la bellesa de les roques, i tant de verd. Tant de verd que ara es crema. Escriuré sobre Horta, pensava aquest matí, mentre conduïa cap a la feina i Catalunya Informació donava la noticia.

Ara, quan finalment escric, ja no tinc paraules. Han anat a aturar-lo, efectivament. Han anat a salvar Horta i s'hi han deixat la vida.

Ara, quan finalment escric, ja no tinc paraules.

Cap als 100

2009-07-19T19:58:00.005+02:00

Vuit del vespre a Torre Sans. No fa gaire calor. S'hi està bé al rafal.

Vuit del vespre i serè. Avui tampoc plourà. He regat una mica, només per mantenir. Ahir vaig regar més.

Vuit del vespre a La Mussara, i també a Calella. La Mussara i Calella m'arriben des de Begirada. Majestuoses runes del que va ser un església majestuosa i vols de gent jove i atrevida. Sabor de vacances en tot plegat.

Sabor de vacances al nou vídeo del Josep, una Miren emocionada que canta per al Pablo, al rafal de casa.

S’hi està bé al rafal. Llegeixo el diari després d’arrancar quatre fulles. Fa anys de la revolució a Nicaragua. Fa anys de la setmana tràgica. Cada dia fa anys d’alguna cosa, a la vida pública i a la vida privada.

Demà tornaré a la feina, avui, ni plou, ni fa calor. Avui no he sortit de casa, respiro aires de vacances i llegeixo el diari al rafal. Avui, quant toquen les vuit al campanar de Les Borges, poca cosa de nou. De tot fa tants dies, tants mesos o tants anys. Sempre hi ha alguna cosa per recordar. Quan més vells ens fem més records. Recordo la revolució de Nicaragua i molta gent que se n’hi va anar a ajudar, a les escoles, als camps, amb aquella il•lusió. Anem deixant il•lusions mentre passen els anys. Ens reca que passin, però hi volem ser mentre ho fan.

Avui, al diari, les confessions d’un home que va viure 113 anys. Secrets d’un llarga vida: el tabac, el whisky i les dones. Doncs ja ho tinc, els meus quatre o cinc cigarrets al dia, la copeta de whisky després de dinar (tampoc cal abusar, de fet em conformo en arribar als 100) i dones, sobretot moltes dones, en això no tinc problema: Alícia, Anna, Cèlia, Dolors, Lola, Marta, Miren, Pepa, Susa, Tere, ....... (amants secretes als punt suspensius), us estimo. Apa, ara a viure fins als 100.

18/07/1969 ......... Visca la mare que et va parir

2009-07-18T00:17:00.005+02:00

1969: LOLA 1970: LOLA 1971: LOLA 972: LOLA ..............................................
2001: LOLA 2002: LOLA 2003: LOLA ..................................................................
2009: LOLA LOLA LOLA LOLA LOLA LOLA LOLA LOLA LOLA LOLA

No, no em desanimo.

2009-07-15T20:50:00.006+02:00

Ni plou, ni fa sol, ni llampega, ni fa massa calor. La tele, la ràdio i els diaris continuen atabalant-me amb la qüestió del finançament mentre a mi em costa calcular el canvi que m’ha de donar la Maria Riera. Són les set i pico de la tarda i som a Les Borges del Camp.

Aquesta frescor que m’arriba deu procedir de la roca de Calella, allà no sé quin temps fa (en aquest ordinador no he instal•lat el xivato del google i em sembla que no cal, de fet també s’equivoca) només sé que allà, a Calella, els girasols es parteixen per la meitat. Penso que els girasols partits per la meitat no complirien les normes ISO, però tant li fa, igualment són bonics. A la feina omplo i omplo exels amb compliments ISO. Els exels no són tan bonics com els girasols, però no em desanimo, ni que no mengi amanida de terrat, no em desanimo. Aquesta humitat que arriba als ossos no porta pluja. Aquesta humitat no cala. Tampoc no cala la boira de la burocràcia.

Avui, quan he sortit de casa, havia desaparegut una palmera de la plaça del davant. Se n’ha anat a omplir el buit deixat per una font trencada. Allà on hi havia fonts ara hi ha palmeres, Allà on hi havia una palmera ara hi ha un buit. Sincerament, no m’agradava massa la font, però la palmera al mig de la plaça està, com ho diria? massa centralitzada, no m’agraden gaire, tampoc, les centralitzacions. Per allà, prop del lloc que ocupava la palmera, ahir va passar el trapezista. Anava en bicicleta, segons m’han dit, jo no el vaig veure. Potser avui tornaré a deixar una nota a cal trapezista, i si no ho faig avui potser ho faré demà passat, o l’altre. Qualsevol moment pot ser viscut com si fos l’últim, però també qualsevol moment pot ser viscut com si no ho fos. Qualsevol moment no és altra cosa que un moment, i aquest és el meu moment de sofà virtual per falar un intre. Hi hauran més moments com aquest, en el meu sofà o en el dels altres. Pensar que un moment podria ser el darrer pot ser només un joc. M’agrada jugar, de vegades em poso davant d’aquesta pantalla i faig un solitari. Els jocs en companyia són més divertits que els solitaris. Amb el Peru jugàvem al Pare Carbasser, va ser la mare qui li va ensenyar aquest joc i ell el va captar ràpidament. Abans els nens (i també les nenes) sabien molts jocs d’aquest tipus, per jugar amb grup, abans ... Ja començo a parlar com parlen els que en tenen més de cinquanta.

No parlen ni falan l’Anna i la Dolors, recorden. És bo recordar. Jo recordo la frase de la Tere “pitjor que no poder recordar és no voler recordar” Hem viscut massa negacions de memòria els de la nostra generació. Encara més pelut ha sigut per als de la generació anterior. Obriran finalment la tomba del Lorca? Massa tombes tancades, massa mutismes. El caso Galindez (que no havia llegit i he aprofitat per fer-ho amb el regal de Público) parla d’aquests mutismes imposats. El Manolo no escriurà cap més llibre, segurament no va saber que l’últim era l’últim. Però no hi fa res. Ez nau izutzen negu hurbilak.

Encara falta estona per a la mitja nit. Mentre arriba, puc escoltar el Mikel Laboa perquè tinc un equip de música nou. Sí, encara falta estona per a la mitja nit, aquí a Les Borges del Camp, on les palmeres canvien de lloc, en això, i en altres coses, Les Borges no és Terrassa. Falta estona per a la mitja nit a Les Borges del Camp, on hi ha gent que està enamorada, en això, i en altres coses, Les Borges s’assembla a Terrassa. No plou ni trona, ha refrescat una mica, només una mica. M’agradaria que plogués i sentir l’olor de terra mullada. En el desig o no desig de pluja, com en tantes altres coses, no m’assemblo a la Lola. Però m’agrada l’estiu i aquesta sensació de lleugeresa que dona el fet de no haver de tapar-me (quasi). En el gust per l’estiu, i en moltes altres coses, em sento molt, molt, a prop de la Lola, i dels altres que seuen aquí per falar, xerrar o recordar, i d’alguns que no s’hi asseuen, i ... és bo sentir-se a prop. No, no em desanimo.

Doncs sí, torna a fer calor

2009-07-12T21:09:00.001+02:00

Ha tornat la calor. M’agradaria ser a Calella i sentir la frescor del mar, apropar-me de nit a la roca amiga. Haig de conformar-me amb aquesta bassa, massa freda, de Torre Sans, una bassa que s’entossudeix a perdre aigua tot i les diverses intervencions que hi va fent el professional que, de nou, l’ha tornat a obrir en canal. Ara hi ha un forat, tapat amb fustes. Demà qui sap?

Avui fa calor, diuen que demà també en farà. Demà ... hauré de tornar a la feina, una feina que cada vegada em dona menys satisfaccions, que faig una mica d’esma esperant la jubilació. Feliç hauries d’estar de tenir feina, dona, tal com estan els temps! Doncs sí, és veritat, tinc sort de treballar a l’administració pública. Tinc sort. Però no vull tornar demà a la feina! No vull. Calla dona, tens sort de tenir feina. Doncs sí, tinc sort. Però ... no vull anar a treballar! Mama, no vull a anar a cole! puc plorar una mica? Fer una pataleta! Apa ja està, i demà, com una bona nena, cap al cole.

Avui ha fet calor, tot el dia. També a la carretera de Salou, a casa del pare Enric que explica una i una altra vegada histories de fa anys. Els seus anys a la universitat, servei militar a Saragossa, prop d’aquell pont, els primers anys del franquisme, l’arrest per parlar en català amb un company que també era de Catalunya ... a casa de la mare Montserrat que ens mira, amb aquella mirada fixa, que fa pensar que potser ja no sap gairebé on és, ni qui té al seu voltant. Però no és així, malgrat el seu mutisme la mare Montserrat sap on és, mira, amb aquella mirada fixa, que es torna diferent, més viva, més alegre, quan veu entrar els seus nets. Avui, quan encara no feia gaire calor, cap quarts de nou del matí, he entrar a la seva habitació i l’he trobada desperta. M’ha mirat, amb aquella mirada fixa que fa pensar que potser no coneix prou bé, ha estirat la mà dreta fins la meva cara i l’ha feta anar amunt i avall, amb una carícia suau. M’ha semblat que una de les seves nines, la preferida, somreia.

Foc

2009-07-10T19:39:00.003+02:00

Sense calor encara, és estrany. Deuen ser prop les vuit de la tarda a Calella, la mateixa hora que a Torre Sans. Hi ha llum, però és tímida. Hi ha núvols però no plou ni plourà. Deuen ser cap a les vuit de la tarda a la casa del abuelo, a les Alpujarras, a Vigo i a Agullana. Horari comú, encara que no globalitzat. No puc ni vull, o puc però no vull, parlar del G8 i em cansen els vestits del Camps. Encara estic de vacances, unes vacances que s’acaben, s’acaben, però que tornaran.

Sense calor encara, ahir a la platja llarga de Tarragona gairebé feia fred. Vam creuar la ciutat fent caravana. El cotxes van anar desapareixen a les platges properes, la gent s’amuntegava al balcó. Quina gernació (paraula dedicada a la Serpentina) al port! Vam sobrepassar els carrers tallats i els uniformes de la guàrdia urbana que intentaven posar una mica d’ordre i vam anar enllà, el més enllà possible, per disfrutar d’una posta de sol a la platja sense l’ofec de les masses, el més aquí possible per poder distingir el jocs de colors ballant al cel. Vam sopar de pa amb tomàquet i pernil i amanida, no hi va haver cap tupí, només escric la paraula per acabar les dedicatòries a la Serpentina.

Amb el gust del pernil al paladar, un bon pernil per cert, va començar la festa. Ja era ben fosc. Una dansa magnífica de foc. Un foc que, any darrera any, festa darrera festa, el mediterrani envia cap al cel, com si volguéssim restituir als deus allò que un dia els vam prendre, o potser no, potser només volem que els deus sàpiguen que el tenim.

Sabem que la ràbia del deus continua. Que els voltors masteguen encara (a Hondures, a Xina, a Afganistan ...) fetges de Prometeus. Continua la ràbia dels deus i ens expliquen contes de por on el foc de l’infern o de les bombes purifica el món. I són cremades les bruixes.

I el cel de Tarragona, com passa cada estiu a tants i tants pobles, s’omple de foc. I el foc es converteix amb colors i els colors en dansa i un ohhhh comunitari envolta la terra, aquí baix. Un ohhhh que arriba fins els deus i els diu: El foc és nostre. Ara només cal que de veritat ens ho creguem.

A l'agost a La Casa del Abuelo

2009-07-08T23:31:00.004+02:00

Aviat seran les dotze de la nit. No fa gens de calor i potser plourà. La lluna, que encara deu ser molt rodona, no s’ha deixat veure. Jo no em quedaré a prendre una copeta d’orujo, ni dins ni fora de la casa. Per tot això, avui, puc escriure. Encara estic de vacances.

La paella, els regals, l’emoció de trobar-nos, l’Anna, la Dolors que no ha vingut però hi és, la Susa que és a Ohanes, i és aquí, la bassa, el Peru pirata, l’aigua, la cançó, l’equip de música que no funciona, el Mikel Laboa, la veu de la Miren, la vida, el xocar de les copes, la mort, l’amor i l’odi, el passat el present, el futur, les arracades de la Lola, algú està veient un focs des d’una platja de Tarragona. Sento els focs des de l’estudi de Torre Sans. Per tot això, avui, puc escriure. Encara estic de vacances.

El Peru té febre. El metge que l’atén en sap. Una exploració perfecte, una pedagogia mèdica impecable. Jo vull aquest metge, retinc el nom. El Peru i les gosses. El Peru que plora perquè els ha de dir adéu. El Peru no plora perquè se’n va, no plora per l’Enric i la Magda, plora per l’Unda i la Petita. Tinc un foto del Peru a l’ermita, petit molt petit, n’hi faig una altra, després de quatre anys. És borrosa, no m’agrada, només tinc una foto del Peru a l’ermita, de petit, molt petit. Per tot això, avui, puc escriure. Encara estic de vacances.

Un dia fins les quatre, una copa i un altra, la Lola porta unes arracades noves. La Lola m’obliga a parlar, vol saber com estic. El que escrius en el blog – diu la Lola – no em diu prou de tu. Altres nits fins les dues, una copa i no una altra. Acarono el collaret que la Miren m’ha penjat al coll . També van ser aquí la Pepa i el Raül. Desconnecta la Montse. Porta el Leandre 9.000 llibres sota el braç i una guitarra que no ha tingut temps de treure de la funda. Volia que la Pepa s’hagués quedat més dies. El Leandre i la Montse ho van fer i el Dídac va trucar perquè la Festa Major de Terrassa “tirava” més que Torre Sans. Per tot això, avui, puc escriure. Encara estic de vacances.

La Cèlia es deixa una peça de roba interior, i unes ulleres i un fulard ... vol el telèfon de la Lola la Cèlia. Aquesta noia li ha agradat. Aquí un timonel – diu al Pablo. El capità des del pont, enlaira la nau. El capità plora perquè ha de dir adéu, no a l’Enric i a la Magda, a la Petita i a l’Unda. Per tot això, avui, puc escriure. Encara estic de vacances.

Amb el capità i els seus pares hem anat fins l’ermita. La mare seguia. T’has de sentir molt contenta de veure feliç la teva mare, i amb aquesta alegria als seus 81 – diu la Miren. Hem anat fins l’ermita per fer les darreres fotos. Busca el Josep la imatge des de la riera. Busca l’ermita per acabar el reportatge d’aquests dies a Les Borges i troba el poble. Li dona l’esquena al campanar, foto final d’aquests dies que ens acosten a La Casa del Abuelo. Per tot això, ara que ja no hi són, puc escriure. Des de Torre Sans, sense calor, sense lluna. Aviat tocaran les dotze.

Ez nau izutzen negu hurbilak/uda betezko beroan/dakidalako irauten duela/ orainak ere geroan/ nolabaitezko kate geldian/ unez uneko lerroan/ guztia present bihurtu arte/ nor izanaren erroan.

Estem de vacances

2009-07-06T21:01:00.002+02:00

Avui, que compleixes anys. I demà, i l'altre, i l'altre, i l'altre ...

2009-07-03T16:19:00.002+02:00

És només una imatge, una petita referència a un lloc que tu Pablo coneixes molt bé, un lloc que has treballat amb amor durant anys. Un lloc que és teu, o bé tu ets del lloc, o cap de les dues coses perquè ningú ni res és de ningú, perquè si alguna cosa tens realment interioritzada, si en alguna cosa creus de veritat i ho practiques, és en la negació de la propietat. Tu ets de la terra i la terra és teva perquè mútuament així ho voleu. Treballes i estimes la terra, la bellesa senzilla i humil, la millor de les belleses.

És només una imatge, una petita referència, a aquest lloc, magnètic i carregat d’esperança i de memòria com tu el defineixes. A aquest lloc, germà bessó de tants altres a la natura, indiferents sempre a castes, classes i altres invents dels humans que ens separen. Aquests llocs, d’aquí i d’allà, on la mare terra desprèn tota la seva força i ens somriu, i ens obre els braços, i amb una certa tristesa ens diu – què idiotes sou els humans.

És només una imatge, Pablo. Però sé que tu pots entendre, encara que no posés cap paraula, el que pretenc dir-te, avui, amb l’excusa del teu aniversari. El que pretenc dir-te sempre, compleixis o no anys.

Una imatge d’un espai on la màgia hi té cabuda. Un espai que hem compartit. Una màgia que ens heu sabut fer arribar, tu i la nostra estimada Cèlia. Què bonic que és tenir amics! - em deies aquest mati, - i que trist estar sol. Que bonic que és tenir-vos! Que bonic que ens tingueu! Així, perquè mútuament ho volem, sense compromisos, sense propietats.

És només una imatge, Pablo. Però sé que tu pots entendre, encara que no posés cap paraula, el que pretenc dir-te, avui, amb l’excusa del teu aniversari. El que pretenc dir-te sempre, compleixis o no anys.

Sant Pere, patró de Reus

2009-06-30T13:42:00.004+02:00

Quina calor fa a Les Borges del Camp darrerament, especialment cap al migdia, quina calor! Diuen que a altres llocs en fa més. Diuen també que a altres cases, a Les Borges mateix fins i tot, no s’hi està tan bé com a Torre Sans, aquí sempre hi ha un racó amb una mica d'ombra. Ara mateix la mare fa mots encreuats al rafal, hi passa un cert airet, i l’Enric ha sortit de la bassa on jo no tinc esma per entrar-hi més enllà dels peus. Tanta calor i sense ser capaç de banyar-me! Tanta calor a fora i tan freda l’aigua! És injust. El món està fet de contrastos. Ja té el seu què que sigui així, però de vegades fa ràbia. Voldria menys temperatura a fora i més dins de l’aigua. Quina ràbia! I mentre això passa, allà dalt a Agullana, que tot i ser amunt, també, diu la Serpentina que el termòmetre puja més enllà del que voldria. Allà a Agullana, mengen els primers tomàquets d’un hort petit i ecològic, dins de testos, mantingut amb tendresa. Tot un ritual va dir que faria en aquesta primera amanida, a veure si ens el conte. En definitiva, jo tinc vacances i m’estic a Torre Sans disfrutant de la companyia de la mare. Tinc vacances i espero la vinguda propera dels amics, quina calor que passarem! No ens privarà pas de fer coses. Cap allà baix, cap al sud, en aquelles Alpujarras que fa quasi un any vam sentir tant nostres, allà baix, també deu fer molta calor, la Susa no ens ho explica. Em va trucar fa dos dies, la Susa, dient que havia perdut l’adreça d’aquest blog. No sé si la deu haver trobat. No sé ...

Em va trucar fa dos dies, la Susa, mentre érem per Reus i potser no vaig saber explicar-li bé, per telèfon. No sé. Érem per Reus. Quina calor que fa també a Reus, per aquells carrers tant plens de gent. Molta gernació diu l’Enric. Gernació? Jo ni coneixia la paraula. I la mare que diu: I tant, gernació, vol dir molta gent. I jo, sa filla, ni coneixia la paraula.

Gernació i calor, i soroll i atabalament. Però també alegria, molta alegria pels carrers de Reus. Perquè a Reus és festa major. Sant Pere, sant patró. Sant Pere, per a petits i per a grans, per a catòlics i per a laics, Sant Pere, patró de Reus, venerat per tots, petits i grans, catòlics i laics. Perquè a Reus, si ets de Reus, si ets de Reus – de Reus, has de sortir al carrer el dia de Sant Pere i has de veure passar, amb l’emoció deguda, el sant sota pali, acompanyat de totes les autoritats que són, naturalment, els bisbes, els priors i els representats de l’Ajuntament, representats de tots, petits i grans, catòlics o laics, o de qualsevol altra creença, representats de tots són les autoritats escollides, democràticament, prometent que no jurant el càrrec, representats de tots, catòlics i no catòlics. Però ai. Qui surt a la processó? Qui acompanya el Sant? Qui va a completes? Qui, en definitiva, camina altiu pels carrers, entre la gernació, mostrant, ensenyant a qui ho vulgui veure i a qui no, què és, qui és l’autoritat? Qui mana a Reus? Sant Pere patró de tots, venerat per tots. Bisbes, priors i Ajuntament (tots els partits del consistori, els que prometeren i els que juraren) es mostren altius, entre la gernació el dia de Sant Pere. És així, ha de ser així, és la tradició. I aplaudeixen els de Reus – de Reus, i aplaudim, es clar, ni que sigui per mimetisme, els que no ho som, ni que siguem laics, aplaudim, perquè el pas de l’àliga és fabulós, perquè balla molt bé, perquè s’ho mereixen els xiquets que la porten, perquè .... i els castellers, els trabucaires, les gitanes, la tronada. Molt important la tronada, bàsica, fonamental a la festa. Però no em queda temps, no en puc parlar, avui ja no és festa major, hem de dinar aviat i sortir a la tarda a fer compres. La mare ja m’ha dit dues vegades què fas. La mare espera que prepari el dinar. És tard. Quina calor que fa!

Ez nau izutzen negu hurbilak

2009-06-26T23:03:00.003+02:00

Ez nau izutzen negu hurbilak
uda betezko beroan
dakidalako irauten duela
orainak ere geroan
nolabaitezko kate geldian
unez uneko lerroan
guztia present bihurtu arte
nor izanaren erroan.

- Del Mikel Laboa, recollit pel Manolo (Vázquez Montalbán) al llibre "Galindez" -

No m'espanta el proper hivern/encara que ara sigui estiu/perquè sé que l'ara continua en el després./Com en una cadena quieta,/en la línia que formen els instants,/fins que tot es torna present/en el fons del ser.

58 dius? La meitat de la vida.

2009-06-24T21:58:00.004+02:00

Han arribat cap al migdia. Feia calor a Altafulla i la platja estava plena de gent. Alguns núvols a l’horitzó que mentre dinàvem han anat guanyant terreny, però no ha plogut. Volíem dinar prop del mar, però no ha estat possible, cap a quarts d’una ja estaven reservades totes les taules del restaurant escollit. Ens hem hagut de conformar amb un vermutillo al Marítim, aquí sí, amb vistes al port. La paella, bona, molt bona, en un pati agradable, cobert d’heura que ha descobert l’Enric. S’hi estava bé, però no es veia el mar. Un mar que quasi podíem olorar de prop que era, just darrera la casa de finestres blaves al costat del pati de les heures, només una casa, no massa alta, amb un cartell de “Es ven”. Només una casa i haguéssim tingut el mar a tocar, una casa en venda. Hem desitjat poder comprar-la, només per enderrocar-la després. No dúiem prou “suelto”. No ens hagués donat temps de trobar les excavadores, menys avui que era festa . Ho hem hagut de deixar estar.

Acabat l’àpat de nou fins al mar i després cap un carrer lateral on teníem el cotxe aparcat. Davant d’un aparador l’Anna s’hi emmiralla de perfil. Es mira la panxa i diu alguna cosa relativa al volum. Jo m’hi poso al costa, em miro la panxa i dic alguna cosa relativa al volum. La Dolors canvia de vorera, ja ho sap prou que ella també en té de panxa. Tres dones i un home, quatre panxes caminant del mar a un vehicle aparcat. La Dolors comenta que una àvia de Can Arnau li va preguntar una vegada si estava embarassada.

I sí, estava embarassada, igual que jo. Dues dones joves, dues panxes enormes, dues criatures a punt de venir “al mundo te guarde Dios”. Dues dones joves, la Dolors i jo, fa 33 anys, entrant a una guarderia per reservar plaça, per uns quants mesos més tard. Calia fer-ho aviat, sabíem que era un bona guarderia, la millor de Terrassa, el millor per aquelles dues persones que eren a punt de venir “al mundo te guarde Dios”.

Una bossa marró que li ha regalat l’Anna. - Encara no és el dia, però així ja la podràs estrenar.- Un putxinel•li d’Indonèsia, ai Dolors que no en recordo el nom. Un putxinel•li de la deessa de la terra i, ai Dolors que m’hauràs de tornar dir el nom. Una bossa marró, de l’Anna cap a la Dolors, encara no és el dia però la podràs estrenar. Un putxinel•li per Torre Sans, present de la Dolors que ha estat ha Indonèsia. Intercanviem regals i jo, ai senyor (o senyora deessa de la terra que no en recordo el nom) ai quina vergonya, jo amb les mans buides i la Dolors que compleix anys. 58 dius? la meitat de la vida. Bons 58 amb aquesta alegria i aquest saber fer. Bons 58, amb aquesta panxeta. Preparem la festa dels 60?.- pregunto. - Per què? – diu la Dolors – Per què han de ser números rodons? Faré una gran festa als 59.- D’aquí un any doncs, per què no? D’aquí un any gran festa de la Dolors. Un any no és res, caldrà començar a pensar-hi.

La dels 40 va ser multitudinària. Al pati d’un Can Arnau on encara hi vivia gent, on es feien festes dia sí i dia també. Alguna vegada s’hi havien presentat els municipals, diuen els veïns que ... no passa res agent, perdoni, ja baixem la música. Dialogats sempre, negociadors, teníem tot una escola política al darrera. No passa res, negociarem, baixarem la música i seguirà la festa. Les festes de Can Arnau van fer història a Terrassa. Potser en podríem fer un grup al facebook també d’assistents assidus a les festes de Can Arnau, els any 80. Ja havíem entrar als 90 quan la festa dels 40. Multitudinària, espectacular, com totes. De regal, naturalment, un viatge. Cap a Cuba llavors. A tantes i tantes altres parts del món després. Àlbums i més àlbums a les lleixes de l’estudi de casa la Dolors i un mapa del món amb agulles de colors senyalant aquí i allà. Ara Indonèsia, properament el nord d’Argentina i Xile. Els peritos i els morenos, i les pampes, ja són en algun àlbum. Més endavant potser Japó. I més agulletes al mapa. Més àlbums reportatge, pensats, estudiats, cuidats, explicats. Un bon llegat per al Marc tota aquesta documentació viscuda i personalitzada. Un bon llegat d’aquí molts anys, després de la gran festa dels 59, i dels 68, i dels 77 i dels 86 i dels 9...... D’Indonèsia un putxinel•li preciós, per Torre Sans, d’una deessa que, ai Dolors, me n’hauràs de tornar a repetir el nom. I jo, quina vergonya, amb les mans buides, just avui, el dia abans que en fas 58.

La dels 50 increïble. Com una reina vas entrar, Dolors, a aquella caseta de Matadepera. Quants érem? Cap els 300 em sembla. Com una reina, amb el vestit vermell vas passar sota les torxes que et teníem enceses. I el ram de flors del Marc, i el braç carinyós del Tomi. I de sobte un canvi, un toro que sortia i calia córrer. Ho recordes Dolors? Ja sé que ho recordes. Aquell toro portat, recordes? Ja sé que ho recordes. El Marc i l’Andreu. I la Lola, per allà, organitzant. Quants amics s’han quedat en el camí! Quants records!

I avui, a tant poques hores dels .... 58 dius? A la meitat de la vida. Avui, jo amb les mans buides, i tu amb la bossa marró de l’Anna, amb el putxinel•li, ai Dolors que me n’hauràs de tornar a dir el nom. Un preciós putxinel•li d’Indonèsia per Torre Sans. 58 dius? no res la meitat de la vida. Gran festa als 60? No, no cal que sigui números rodons. Gran festa als 59, i tant que sí. Només falta un any. Ja podem començar a preparar-la.

Somnis

2009-06-21T23:22:00.005+02:00

Vint i pocs graus de temperatura a Torre Sans, a Les Borges dels Camp, al Baix Camp ... No fa calor, el sol es pon, com cada dia, a poc a poc. Es respira pau

Des d’un diari que s’ha quedat obert damunt la taula una dona morena em desafia amb la mirada. Com que no tinc cap ganes de ser com ella no passaré per aquest salons d’estètica, giro pàgina.

Persones uniformades transporten a les espatlles un taüt. Torno a girar pàgina. Una columna de la Rosa Paz comença dient: “La ilegalizada izquierda abertzale había vuelto a soñar con un mundo diferente. ETA ponía fin a la violencia, se planteaba un proceso de paz y Arnaldo Otegi y sus chicos, representando un programa soberanista, volvían a concurrir a las elecciones y a tener presencia institucional. Conclusión: se trataba de poner fin en un periodo de tiempo no demasiado largo a varias de pesadilla.”

Giro pàgina. Un escut dels Mossos d’Esquadra partit centra un article sobre la violència policial. El somni democràtic comportava el fi de les institucions corruptes i especialment, molt especialment, l’establiment d’una policia que garantís, per damunt de qualsevol altre qüestió, els drets de les persones.

Pàgines i més pàgines. Autobusos cremats als carrers de l’Iran i a Andalusia una llei que intenta ajudar a morir dignament. Amb el mínim dolor, ja sigui físic, psíquic, familiar o espiritual, diu. La Geli, a la ràdio, explica que a Catalunya no ens cal aquesta llei, als hospitals catalans, el somni d’una mort digna es una realitat. Somia massa la Geli o trepitja pocs hospitals? Passo pàgina.

Petit, molt petit, el requadre que informa de la mort de la Nainobys, li van clavar unes quantes ganivetades, li ho va fer la seva parella. No hi ha manifestacions, no hi ha minuts de silenci. Passo pàgina.

S’ha post el sol a Torres Sans. Cauen somnis darrera l’horitzó. Havíem somiat amb un món diferent. Dins de taüts van les víctimes d’aquests somnis no complerts. Ha estat una bomba al cotxe, un hospital que no ha sabut ajudar a viure sense dolor el darrer moment, el ganivet del masclisme. Ha estat. Hem estat.

S’ha post el sol a Torre Sans. No arriben fins aquí els crits dels manifestants. Diu la Geli que ha Catalunya no cal cap llei de vida. Diuen que les cameres a les garjoles són necessàries i petites les penes pels abusos policials. Amb la llei de la violència de gènere a la mà cada vegada les dones moren més calladament i són més petits els requadres que n’informen. No arriben fins a les Borges els crits que tornen a insistir en la pena de mort. Tornarem a legislar, tornarem a jutjar, tornarem, potser a torturar. Però els taüts dels que no han mort dignament, els taüts de les víctimes de la violència transcorren pels nostres carrers a les espatlles de tot el dolor dels familiars i dels amics.

Tornarem a legislar, tornarem a jutjar, tornarem, potser, a torturar. Tornarem a somiar amb un món diferent, només possible fora dels límits de les presons. Un món que no es construeix a la judicatura. Tornaré somiar i, sempre que el somni es converteixi en mal son, tornaré a preguntar-me quina responsabilitat en tinc.

Les onze de la nit. Vint graus de temperatura. A Torre Sans s’ha fet el silenci. Un silenci que dedico a tots els que viuen o moren sense la dignitat que, com a persones, els pertoca.

Imatges fresques d'un balcó de l'Empordà

2009-06-18T20:09:00.010+02:00

Fotos made Serpentina.

Amb els millors desitjos per a ella i per a les seves cervicals.

Qui vol una amanideta ecològica? Tot i que com l'oli de Siurana res, podem posar-lo aquesta vegada de les Alpujarras que no desmereix.

Tal dia farà un any

2009-06-17T23:27:00.006+02:00

Fa un any em vaig aixecar, com avui, amb un cert maldecap. Feia, com avui, un dia estrany i, com avui, em recava anar a la feina, tenia una reunió difícil, com he tingut avui una trobada difícil amb el meu "jefe", disparitat de parers que es donen massa sovint, mai no aprendré a ser bona nena. Tal dia com avui de fa un any feien obres a la carretera i em vaig haver d'aturar. Miro el blog de fa un any i penso si no estaré revivint el mateix dia d'aquelles maneres cícliques, guions de ciència ficció. Avui, com fa un any, m'he aturat una bona estona per les obres, de bon matí, i he tingut, com fa un any, més temps per escoltar les noticies i menys per arribar puntual. De les noticies algunes coses m'han cridat l'atenció i, com fa un any, he pensat en retenir-les i potser comentar-les, però, ai senyor, la memòria continua cadacopméssselectiva. Ah sí, ja ho recordo! Avui s'ha inaugurat alguna cosa (algun quelcom?). Ho sé perquè d'aquell quelcom en parlaven a totes les emissores (les catalanes sí més no) Unes sales grans, que no són les sales llargues de l'Abelló ni les meves de La Trinitat, d'aquelles també en tenim d'aniversaris, però porten més número. D'aquelles de fa tant de temps sí que me'n recordo, ves per on. El que han inaugurat avui ja no sé ben bé que era, ai la memòria cadacopmésselectiva.

Hi havia molta gent, això sí, en el quelcom de sales grans, que no pas llargues. Personatges importants han tornat a dir que no hem de patir els catalans, que el finançament serà realitat, com ho han estat aquelles sales tan grans, que no pas tan llargues. Hi havien sales grans de les que en diuen per a VIPS, crec (això dels vips em sona una mica a bolígraf, o a singlot, segons t'ho miris o t'ho sentis) Tal dia farà un any i segur que encara n'haurem de parlar d'això del finançament, de les sales llargues potser no, potser no en voldrà parlar ningú, encara que jo, segur, continuaré recordant-les.

Avui, per les terres del Camp, ha fet un dia estrany, de malsdecap , calors i estrès, igual que com fa un any. Cap a les set, ja ho veus, igual que fa un any, he anat cap al carrer del Comerç per comprar quatre fruites i, com fa un any, no l'he feta petar amb l'estanquera perquè, com fa una any, l'estanc és tancat. El meu poble, com fa una any, encara té carrers bonics. Fa un any la Tere els fotografiava, ara també ho fa. Fa un any ja n'era admiradora de la seva obra, ara encara ho sóc. Fa un any hi vivien poetes, ara també hi són. M'hi trobo bé al meu poble, com m'hi trobava fa un any. Als vespres, quan comença a baixar el termòmetre i agafo la manguera que, com fa una any, es diu mànega, em passen tots els mals. Com fa un any, espero que el Josep digui, ja pots regar ja, però deixa una mica d'aigua per al Peru que d'aquí pots dies, igual que fa un any, tornarà a córrer per fora i llençarà aigua a tort i a dret.

Fa un any, tal dia com avui, l'Enric va sortir a caminar una estona i va fer una foto del poble. Avui l'Enric també ha sortit a caminar, avui també m'ha portat una foto, des d'una altra banda, sempre d'un costat o d'un altre es veu el campanar que, com fa un any, té rellotge, i toca les hores, les onze ja fa una estona que han passat.

Avui, com fa un any, tampoc no aniré a cap sala de VIPS, no agafaré cap avió. Avui, com fa un any, no recordo massa les noticies, sé que a l'Iran fa un any no hi van haver eleccions lliures i que aquests any tampoc.

Fa un any no vaig posar al blog les fotos dels enciams i els tomàquets de la Marta. Avui tampoc no ho faré, però demà potser sí.

Fa un any no vaig anar a Madrid a veure l'exposició del Matisse, perquè no hi era. Aquest any tampoc no hi aniré, però m'agradaria, segur que m'agradaria. Que tingueu uns bons sons i si pot ser divertits.

Lectures de cap de setmana

2009-06-15T23:37:00.003+02:00

Dilluns 15 de juny, s'acaba el dia a Les Borges del Camp. A Torres Sans entra fresca per la finestra oberta. Avui ha fet molta calor i aquesta tarda només he arrancat algunes herbes. És que feia una calor terrible allà fora.

Aquest cap de setmana hem estat al xalet de la carretera de Salou. Aixequem la mare Montserrat i, quan es cansa, la tornem al llit. Continua sense menjar gaire. Està atenta a tot el que passa i de vegades, poques, intervé, com quan es gira per dir-li al pare Enric que parla massa. La xarrameca de l'un compensa el silenci de l'altre. La mare Montserrat, de tant en tant, estira la mà, a veure si el pare Enric l'atrapa. I, sí, li atrapa. - Ai, tot el que són 61 anys d'estar junts – li diu.

Aquest cap de setmana, al xalet de la carretera de Salou he llegit, encara, Cortázar, i algun retall de la Sala Llarga, escrits d'una dona, de l'Antònia Abelló. Escrits des de la presó. Des d'una sala llarga, a la postguerra, des d'una sala amb finestres de barrots, compartida amb altres dones que, com ella, no van ser a temps o no van voler passar la frontera, l'any 1939. La Sala Llarga se'ns presenta com un relat testimonial i memorístic escrit com un exercici de catarsi necessària. L'Antònia Abelló, des d'una sala llarga, fuig, via llapis, cap a records més alegres d'una època republicana. Jo també vaig tenir una sala llarga, a La Trinitat, una mica més tard, el 1973. Avui, com a l'Abelló, en exercici de catarsi, fujo, via tecles, cap aquella Sala Llarga, i m'arriben les riotes compartides, el pastís compartit, els sentiments compartits, els llibres compartits, les esperances compartides. Jo vaig tenir durant 8 mesos una Sala Llarga, un càstig, una privació de llibertat, una vivència única de solidaritat entre persones unides per una mateixa realitat. Què se n'ha fet d'aquelles dones? M'agradaria trobar-les i recordar amb elles bons moments, el plaer, per exemple, d'entonar unes cançons revolucionaries al patí emmurallat. No serveix per això el facebook? Potser faré un grup que es digui "les dones de La Trinitat l'any 1973". No serveix per això el facebook?

S'acaba el dilluns, a Torre Sans, entra un aire fresquet per la finestra oberta i sap com greu anar-se'n al llit després d'un dia de tanta calor. Llegeixo Cortázar, acabo els Papeles Inesperados.

Lo que me gusta de tu cuerpo es el sexo
Lo que me gusta de tu sexo es la boca
Lo que me gusta de tu boca es la lengua
Lo que me gusta de tu lengua es la palabra

(este libro se terminó de imprimir en los talleres gràficos de Unigraf en mayo de 2009).

Coques amb cireres

2009-06-11T21:48:00.003+02:00

Del Corpus de la meva infància recordo els carrers amb les catifes de flors. Recordo que sortíem aviat, amb la mare, per veure els dibuixos, tanco els ulls i veig el groc de la ginesta i les formes geomètriques fixades damunt amb pètals de tots colors. Recordo les ganes de trepitjar-les, crec que per poder fer més meves aquelles, de vegades, veritables obres d'art.

Del Corpus de la meva infància recordo els vespres, tornar a casa, els carrers desfets, desdibuixats, amb tots els colors, una mica més polsosos. M'agradava veure'ls embullats i, aleshores sí, córrer per damunt del groc i veure el moviment dels colors.

Del Corpus de la meva infància no recordo les professons, crec que hi anaven els nens i les nenes disfressats d'almiralls de vaixell de guerra (ells) princeses de contes de fades impossibles (elles), crec que hi anaven beates amb ciris, suposo que el pal·li, sota el qual una vegada hi vaig veure el Franco, d'això me'n recordo, però no era per Corpus. De les professons de Corpus de quan era petita no recordo res. De les catifes de colors molt.

No sé si a les professons del Corpus de Terrassa, de quan era petita, hi anaven els gegants, o el drac, crec que no, perquè ho recordaria, com els recorden tots els de Reus-de Reus. Perquè a Reus fa molts anys, des de 1805, aquell any de la primera pedra del famós canal que mai no va arribar a ser, el Vitxet, la Vitxeta, la Mulassa, els Indis ... surten a festejar i deixen que els xiquets i les xiquetes corrin i brinquin al darrera.

Des de fa molts anys, com a mínim des de 1805, l'any de la primera pedra del famós canal que mai no va poder ser, la mainada de Reus espera el Corpus per anar a veure els gegants i la Mulassa, sí, però bàsicament per poder menjar la coca amb cireres. Bé potser això era abans, quan de coques amb cireres només se'n feien per Corpus. Ara cada any, des de començaments de juny, en trobem a totes les pastisseries. Ara, potser, les coques amb cireres que l'Ajuntament de Reus reparteix a la mainada cada any per Corpus, ja no són tan festejades.

Avui és Corpus, això vol dir que l'estiu s'acosta i que les cireres són en el seu millor moment. Les de la fruiteria de Reus són més dolces que les de la fruiteria de les Borges, n'he comprat un bon munt. És increïble com ha baixat el preu! D'on són les cireres que s'han venut a les fruiteries de Reus avui, dia de Corpus, a tan bon preu? Poden venir de qualsevol lloc, no crec que la pagesia de la comarca en tingui excedents. Això dels excedents era abans, quan es guardaven per posar-les a les coques un dia, domés un dia. D'aquesta manera els de Reus-de Reus que ja són grandets recordaran sempre el seu Corpus per les coques amb cireres menjades, només una vegada a l'any, tot corrent darrera de la Mulassa.

Avui és Corpus, han passat moltes coses, com cada dia, als diaris, d'Europa i de més enllà. Per acord pres per consens a la darrera entrada, recordarem les festes, cultura popular justa i necessària. Avui, de moment, al ho deixarem sense títol, ho deixarem només amb els records
del Corpus, d'aquest Corpus que, més enllà de la litúrgia catòlica, ens parla de resurrecció, perquè s'acosta l'estiu i tota cuca viu. Perquè un cop els pagesos tenien excedents de cireres i es van inventar una coca boníssima. Encara me'n queda per esmorzar demà.

Demà passaré per Reus, no a comprar coques, a saludar la mare Montserrat que li han donat l'alta. Un cop a casa esperem que s'animi una mica. Altres anys li portavem coques, ara no les pot menjar, però va fent algunes cullerades de puré. Esperem que s'animi una mica més, estem contents que sigui a casa.

El dia després

2009-06-07T15:17:00.003+02:00

És migdia a Torre Sans, la temperatura, aquí, a l'estudi on escric, és de lo més agradable. Arriba un aire suau i fresc de l'exterior i el verd dels cedres més alts s'endinsa a l'habitació. L'avinguda Magdalena Martorell està tranquil·la, la Tere té la botiga tancada, surt la gent de casa Ciurana amb coques a la mà i uns avis passegen i s'aturen per saludar les gosses. Paisatge de diumenge a Les Borges del Camp

Avui ens hem aixecat tard. Ahir, a Torre Sans, hi va haver concert de la Mámbola i, encara que nosaltres vam ser fora, veure, al tornar, la casa plena de gent ballant i passant-s'ho bé sempre és agradable. Retrocedeixo uns quants anys enrere i em veig a mi mateixa en situació semblant. Ho comento amb el Josep que em truca per saber com estem, s'estranya que no digui res des de fa dies. No passa res, de vegades falta el temps (potser també les ganes?) d'escriure. No passa res, babejo amb la gent jove que s'han quedat a dormir a casa i amb passos lents i ulleres de sol surten al jardí abans d'esmorzar. Els veig des del balcó de l'estudi mentre parlo amb el Josep. Li ho comento. Ens fem vells, deixem anar tots dos al mateix temps. Riem.

Avui ens hem aixecat tard perquè ahir vam sortir, la casa era plena de gent fent festa i nosaltres, més carrosses, vam anar al cine i a sopar al japonès. És un regal que ens fem de tant en tant l'Enric i jo, amb qualsevol pretext, ens encanta el menjar del ... com es diu? Amb la quantitat de vegades que hi hem anat i no en sé el nom. Li ho pregunto a l'Enric i tampoc no el recorda, ho miro a les pàgines grogues i a Reus només hi figuren dos establiment de menjar japonès, un en realitat està portat per xinesos i l'altre és japonès-koreà. El restaurant on anem, quan ens fem un regal, amb qualsevol pretext, l'Enric i jo de tant en tant, és petit i està mig amagat dalt d'un piset del carrer ... tampoc no recordem el nom del carrer. Em plantejo si realment existeix, si és de veres que, de tant en tant, ens fem aquest regal, amb qualsevol pretext, per disfrutar de bon menjar, japonès de debò, així ho creiem, però no trobem el restaurant a les pàgines grogues, no en recordem els noms, ni del local ni del carrer. Existirà de veritat?

Volíem anar al cine. Vam mirar de tort i de dret les cartelleres. Cap pel·lícula que realment ens cridés l'atenció. Les cartelleres a "comarques" són una pena. Li vaig proposar a l'Enric d'arribar-nos fins al Verdi. Total teníem temps, la festa no acabaria abans de la matinada. Però la proposta no va ser secundada i vam entrar, bossa de palometes inclosa, a fer els honors a aquells homes que no estimaven les dones. Vaig sortit una mica cabrejada, ja ho sabia, hi ha coses perfectament previsibles, però vaig poder fer, al cotxe, davant d'un públic fidel, és a dir, per a l'Enric que condueix i assenteix en silenci solitari i solidari, el meu míting sobre literatura i cinema de consum. Sempre va bé poder desfogar-se. I avui el Roto, a l'acudit de El País, m'ha donat la raó.

És migdia a Torre Sans, hora de pensar què fer per dinar. Al menjador de casa alguns joves amb cara de son esmorzen. Pel carrer passegen alguns vells que saluden les gosses i del Ciurana en surt gent amb una barra de pa a la mà. No veig que ningú dugui paperetes. L'Enric ja ha anat i tornat del col·legi i diu que li han dit que la participació, a aquesta hora, supera el 35%, em sembla molt, però potser sí. A l'Enric li agrada ser matiner en el compliment dels deures. Jo, mandrosa de mena, ho soc, molt més, precisament en el compliment dels deures, d'alguns deures. M'entretinc, encara en pijama, a l'ordinador i mirant pel balcó la llum extraordinària d'avui, el verd dels cedres que entra fins l'estudi i el paisatge dominical de l'avinguda Magdalena Martorell.

Al correu una nota reenviada per una amiga el divendres diu: Hermanos de Sicsal: Hoy en la madrugada empezó la matanza de indígenas... en Corral Quemado en Bagua, Amazonas. La Policía de Asalto, al parecer tuvo la intención de tomar el control de Corral Quemado, el resultado es un enfrentamiento a muerte. Ellos con armas de fuego, los nativos con lanzas y piedras, quien sabe si también con armas de fuego. Dios, no saben cómo me duele esto, me siento terriblemente impotente, no sé qué hacer, no soy nada. Estoy a más de 500 kilómetros del lugar de los hechos. Hasta el momento hay cinco indígenas muertos. Al parecer también hay 5 policías muertos. Las noticias son confusas.Temo que esto sea peor. En Lima se ignora lo que pasa. El Gobierno buscará la forma de justificar esto. Probablemente empiecen las detenciones de los dirigentes. El gobierno y el Congreso se ha empecinado en no derogar los decretos lesivos a los pueblos indígenas y en general a la humanidad. Hay rumores de la pronta renuncia del Presidente del Consejo de Ministros, según se dice se opone a una mayor represión.Por favor, que la Cruz Roja se mueva. Si San Romero estuviera aquí volvería a decir aquella frase que dirigió a su gobierno: "En nombre de Dios, les ordeno, les mando, ¡Césen la represión! ...." Estoy muy apenado, mi alma está muy triste. Dios me de la suficiente claridad y fortaleza para apoyar a los indígenas.Un fraterno abrazo.Luis Javier

No, no en van dir res els diaris "oficials" divendres quan els indígenes morts eren, crec, 38. Avui El País publica una noticia que titula "Matanza de policias en una protesta indígena en Perú". És una noticia de segona fila, les imatges censurades de Berlusconi i el senyor de la polla tiessa a primera plana.

És migdia a Torre Sans, hora de pensar què fer per dinar. Hora de pensar què votar, sóc mandrosa en el compliment dels deures i Europa em queda tant llunyana! Quatre eurodiputats de l'ultra dreta a Holanda (què s'han fet d'aquelles flors?) i les polles tiesses no són el més greu del berlusconisme. Aniré doncs a votar i el meu serà un vot a la contra, un vot de por. Tinc la sensació que l'esquerra perd arguments i quan això passa només ens queda la por als altres. Els arguments de por han estat tradicionals de la dreta. Divendres, en una xerrada sobre immigració, mentre la taula donava arguments a favor, les veus, pels passadissos, assabentats en aquell moment dels quatre holandesos, reclamaven el vot a la contra. No m'agrada haver de votar a la contra, no m'agraden els arguments de por, aquestes sempre han estat les armes de la dreta. Una dona deia "Votaré ... " perquè sembla que ho tenen clar i una altra dona, amb la qual m'identifico, responia: Que és fàcil tenir-ho clar des des de la dreta! Només cal pensar en el millor per a un mateix (des del punt de vista de la propietat). Des de l'esquerra cal pensar en el millor per a tots, i el tots és molt complex.

És migdia a Torre Sans, entra una llum agradable pel balcó de l'estudi. Queden les restes d'una festa on tothom s'ho va passar bé i no sé perquè, però quan hi ha hagut alegria els arbres acumulen aquestes bones vibracions i les deixen anar cap aquí, a l'estudi on escric, quan és migdia a Torre Sans.

Vaig a dir adeu a la gent que s'ha quedat a dormir, han decidit anar a buscar un pollastre a l'ast i menjar-lo a la platja. Em fan enveja, jo també ho feia fa uns quants anys, després de les festes que duraven fins la matinada. Ens fem vells, comentem per telèfon amb el Josep. L'alegria de la gent ha omplert els arbres de bones vibracions i cauen a l'estudi on escric en un especie de conjur contra la por.

Papers esperats

2009-06-03T00:04:00.003+02:00

... El riesgo está en esto, en que se puede partir de cualquier cosa pero después hay que llegar, no se sabe bien a qué pero llegar,

...

No hay discurso del método, hermano, todos los mapas mienten salvo el del corazón, pero dónde está el norte en este corazón vuelto a los rumbos de la vida, dónde el oeste, dónde el sur ...

Julio Cortázar: Papeles inesperados.

Quan es té a les mans un llibre com aquest la pregunta és: Per què no va publicar tot això en vida? Tenim dret a publicar allò que l'autor es va guardar? Però quin plaer tenir-lo ara entre les mans! Quin plaer tornar a Cortázar y sentir-te poseida per la LITERATURA.

Extracte d'una setmana o la màgia que perdura

2009-06-01T11:08:00.009+02:00

Són les deu del matí i acabo d'aixecar-me, la llum que m'arriba des de fora és increïble. Vestida encara amb un pijama sense mànigues obro portes i finestres. La temperatura, més enllà de lectures de termòmetres que no necessito, és l'optima per al meu cos que li agrada la calidesa, sense suors, un sol indirecte i molta llum. Podria agafar el portàtil i sortir fora, però de moment no em cal, ja he fet la primera passejada, acompanyada com sempre de les gosses que estan més sol·lícites que mai i demanen totes les carícies que no han tingut aquests dies.

Són les deu del matí i m'he aixecat tard, vull aprofitar fins els límits el darrer dia d'aquestes petites vacances que l'administració m'ha regalat com a compensació per haver formalitzat una unió. L'educació conductista de l'Estat encara em deu els trenta dies. Sóc bona minyona, firmo papers que reconeixen el meu estat civil i treballo les hores que marca el contracte. Sóc bona minyona i rebo els premis merescuts.

Són les deu del matí i l'Enric ha sortit fa una estona cap a l'hospital. La família ens ha informat que la mare Montserrat retorna de tant en tant a aquest món del qual semblava que vulgues fugir, ha saludat i parlat amb algunes visites durant el cap de setmana i ha pres petites cullerades d'aliment.

La temperatura és òptima i la llum inigualable. Aquestes han estat les constants a l'Empordà. Regal sobre regal, sembla que la natura també ens beneïx.

Temperatura òptima i llum inigualable a l'Empordà, el meu estimat Empordà. Haguéssim pogut aprofitar i anar més lluny. M'he quedat prop i això m'agrada, duc a la pell, duc molt més endins de la pell, els colors, les olors, els sabors ... del meu estimat Empordà. Ha estat una setmana quasi complerta, amb petites baixades cap a Reus. L'Empordà – el Camp. El Camp – l'Empordà. Aquí, al Camp, hi tenim persones que estimem que passen per moment difícils, i ens cal, i volem, estar al seu costat.

Allà, a l'Empordà, hi tenim persones que estimem i que estan disposades a fer-nos sentir bé. M'agrada deturar-me i assaborir tota la màgia, perquè és màgia i això ho saben fins i tot la Miren i el seu escepticisme. És màgic el ben estar que trobo al costat de determinades persones. Passaran els anys i serà així, hi ha gent de companyia terapèutica. Deia la Marta que les fotos de Sant Pere de Rodes són boniques perquè han sabut captar la màgia del lloc. Certament hi ha màgia, i una força interior que ve de segles, en aquell monestir. I la força continua més enllà, perquè és veritat que la màgia impregna l'Empordà. I la força s'estén dins la casa d'Agullana, que s'ho val, perquè hi ha una història vella allà dins, perquè hi ha molta entrega i il·lusió en l'adaptació actual. I la força continua en cada un dels quadres del Miquel, i és terapèutic el somriure d'un nen que fa sis anys. I és possible captar tot això, i sentir-ho encara, perquè el fil conductor és humà i perquè és màgic i terapèutic el benestar que es troba al costat de determinades persones i això ho saben fins i tot la Miren i el seu escepticisme.

Estimo la Calella que tu em vas ensenyar, em va dir ahir la Miren, al telèfon, per parlar també amb la mare i felicitar-la. Ja en són 81. Per a ella Calella també és màgica, hi va viure moments intensos allà, al costat del pare i ho recorda. La mare agraeix cada gest que fem cap a ella i no es queixa mai dels gestos que no fem. Si li preguntàvem com estava, aquests dies a Calella, només feia que repetir, estupendament, estupendament. Sí, hi ha llocs màgics, L'Empordà ho és de manera especial. La mare, al seus 81, es feliç a Calella i ho és, especialment, així ho explicita, perquè som al seu costat. Hi ha llocs màgics. Són determinades persones les que tenen la capacitat de fer-nos de fil conductor de tota aquesta màgia. Això ho saben fins i tot la Miren i el seu escepticisme.

Demà tornaré a la feina, diumenge potser, només potser, pensaré en una Europa cap on ningú es fil conductor de força ni de màgia. Potser, una papereta que només voldrà dir no als altres. Mor gent als diaris, la violència trenca massa màgies. Una violència real i punyent. L'educació en la propietat mata dones encara. L'educació conductista de l'Estat no té fórmules, no en sap, no vol, no pot, hi ha altres prioritats. Són els centres comercials el símbol del nou món, el neo liberalisme és el nou totalitarisme disfressat de democràcia. Són paraules repetides molts dies al blog del Saramago. També diu Saramago que és possible viure sense les regles del sistema. Que marxarem un dia, potser amb sensació de vençuts, però amb la dignitat alta.

La Marta s'ha fet d'una cooperativa de venda directa de productes del pagès al consumidor i ha plantat tomàquets al terrat. Petits gestos de dignitat. Dels tomàquets en tinc foto. També en tinc altres que m'ha fet arribar ella dels dies que vam ser a Agullana. Tinc moltes fotos que encara no he penjat, potser ho aniré fent. El cas és que les tinc. El cas és que amb foto o sense he tingut la sort de viure una setmana màgica, sense oblidar hospitals, ni violències, ni llunyanes Europes de totalitarismes neo liberals. Però he tingut una setmana de màgia tant real, més real que Europa, perquè aquesta màgia és meva. Perquè aquesta màgia me la donen els llocs que he trepitjat. Però sobretot perquè els fils conductors són persones. És a partir d'aquestes persones que trobo la força per seguir amb la dignitat alta i sense sentir-me encara vençuda.

Des de la boira

2009-05-25T11:19:00.002+02:00

A les onze del matí encara no s'ha aixecat la boira, una boira densa que avui cobreix Les Borges i a penes es perceben els cotxes aparcats a l'altra banda de la tanca i les carones de les criatures que somriuen des de l'aparador de la Tere. Les arrels d'alguns arbres han arribat fins les canonades de rec de la bassa buscant la humitat i les han obturat de nou. Hi ha accions que involuntàriament aconsegueixen el contrari del que pretenien. Les gotes ínfimes xuclades ahir han impedit que avui pugui córrer l'agua i els arbres continuaran assedegats fins que altra vegada el paleta torni i obri la terra. La cirurgia és l'últim recurs, sempre traumàtic, encara que massa vegades, necessari.

Són les deu d'un matí boirós i gris, a Les Borges del Camp. La Tere ha obert les portes i les criatures de l'aparador tenen un somriure difuminat. El paisatge ha perdut nitidesa i Europa, per molt que pretenguin apropar-me-la, se'm fa cada vegada més llunyana. Només allò que va ser meu continua inalterable, més que un record. Tornaré a l'Empordà que potser tindrà tapat el cel, com a Les Borges, i pujaré al monestir de Sant Pere de Rodes i percebré la seva força, ni que estigui envoltat per aquesta cortina gasosa que potser no em permetrà veure el mar. Raó per tornar-hi, si és així, quan el dia sigui clar. Raons per tornar sempre, als llocs que van ser meus, siguin empordans o terrasses. Raons mils per sentir Europa cada vegada més llunyana, per molt que pretenguin apropar-me-la.

Sempre es torna als orígens, de vegades deixo passar més dies entre una visita i una altra, no sempre es torna quan es vol, però es torna. Terrassa, aquest cap de setmana, era allà on sempre, al final de la carretera plena de corbes, des de Martorell. Per paratges de matolls que abans del darrer incendi van ser boscos i que tornaran a ser-ho si un altre incendi no els ho impedeix o si no continuen proliferant les urbanitzacions caòtiques d'arquitectures descuidades. No és moment per a la construcció ara voldria que tampoc no ho fos per als focs. Que mai no fos moment per destruir. Ens cal construir una Europa que ... però és que Europa em queda tant llunyana!

Terrassa era al lloc de sempre. Totxanes i ciment aquí i allà, aquí i aquí, cap a la dreta i cap a l'esquerra, en vertical i en horitzontal, en vertical i en vertical. La ciutat d'una industria perduda estesa a tocar, al vol d'una ploma, sota les darreres corbes de la carretera, des de Martorell. El cotxe va directe a la plaça del Progrés, ni cal perdre temps buscant cap lloc en zona blanca per aparcar. A la plaça del Progrés el sol s'hi deixa anar i fa calor al barillo, ni que sigui sota un paraigües. Al pernil de l'entrepà que em serveixen no li han tret el plàstic i el tomàquet és de pot, les escopinyes són gelades. El somriure de la Lola no ha perdut nitidesa i ens arriba, com sempre, amb el segell de qualitat alta.

La Dolors ens apropa a Indonèsia, potser va envellir més de pressa a l'anada, però ha recuperat joventut de tornada. Plou a l'illa de Flores, més propera que Europa, encara que no tingui aigua corrent. Ens rentem la cara amb una palangana a l'illa de Flores, mentre ens serveixen les pizzes a la plaça Nova de Terrassa i passegem per Lisboa, seguim la Pepa que segueix la Pili, que segueix la guia, i ens aturem per menjar un bacallà a l'Alta de Lisboa, mentre demanem el cafè al Racó, a Terrassa. L'illa de Flores i Lisboa són més a prop. Terrassa i la seva gent una realitat. Europa, qui sap?

L'Anna ha vingut amb un taxi, li fa una mica de mal la ferida perquè ha canviat el temps, però no s'ha quedat a casa. L'Anna passeja, amb nosaltres, per Flores i Lisboa, i demana una pizza de quatre formatges i mig. L'únic pulmó de l'Anna avui està una mica queixós, perquè ha canviat el temps, però li permet acudir a qualsevol cita, participar de qualsevol conversa, mantenir-se a qualsevol lloc, fins que els altres pleguin, agafar de nou un taxi per tornar a casa i descansar per tornar a ser-hi, demà o demà passat, demà i demà passat, a la plaça Nova o la plaça Vella, a la plaça Nova i a la plaça Vella. L'Anna, amb el seu únic pulmó, és una Anna sencera i complerta. L'Anna hi és, amb ganes. L'Anna somriu. Ja hi pot haver, a Les Borges o a Europa, boira, sol, vent o pluja, potser en funció del temps, la ferida emprenyarà més o menys, caminarà més o menys a poc a poc, però el cas és que hi és, ja pot fer boira, sol, vent o pluja, no importa el temps, el que importa és el somriure de l'Anna.

Paraules i silencis

2009-05-21T23:37:00.005+02:00

Són les onze de la nit i a Les Borges del Camp, com a molts altres llocs, es fosc. Durant el dia ha fet gairebé calor d'estiu i he aprofitat per comprar-me alguna roba. Com ahir, i com abans d'ahir, hem dedicat part del nostre temps a la mare Montserrat, hem segut al seu costat, amb un llibre. A estones deixem la lectura per mirar-la, acaronar-la o prement-li lleugerament la mà, gestos que ella agraeix calladament. Es deixa fer, pacient, sense queixar-se, serena. Però està molt cansada i no té ganes que la molestem massa. No sabem quants esforços podrà fer encara, quants n'hi queden. Al seu costat la senyora Gregoria, operada del fèmur, l'observa i ens explica que cada dia al matí troba forces per donar-li el bon dia. A l'habitació contigua un home comença a posar el peu a terra després de tres mesos, fa broma sobre les "caricies" de la terapeuta, se li nota que ho passa malament mentre fa els exercicis, però del patiment en fa acudits. És un home jove carregat de ganes de viure i de lluitar, visita els malats veïns i té una frase amable per a cada un, a les tardes agafa la cadira de rodes i surt a fer un cafè al bar del costat. La senyora Gregoria diu -pobre tant jove i el que ha de passar.- Ell se'n riu. La senyora Gregoria també es mira amb molta pena les seves filles que, amb la feina que tenen, han d'anar a cuidar-la. Per a la senyora Grogoria tot és un drama, per al home jove que té la cama destorçada tot és motiu per somriure. La mare Montserrat, quieta, obre els ulls de tant en tant, escolta i observa. Oserva i calla. Es deixa portar per l'entorn a través d'aquestes mirades fugaces. Serena. Ja no té forces per riure de res, tampoc no en fa cap drama de res. Unes portes més enllà, aquesta nit, ha mort un home que no coneixíem.

Benedetti també va morir, fa quatre dies, i avui s'ha mort la María Amelia, l'avia blogaire. Són noticies, ni còmiques ni dramàtiques. El Benedetti, la Maria Amelia i el senyor anònim que ocupava una habitació tres portes a l'esquerra de la mare Montserrat van viure i van morir, com tot ésser humà. La vida i la mort són condicions, naturals i complementàries una de l'altre, que ens igualen. És la manera de viure i la manera de morir el que ens fa únics. La mort de Benedetti ha fet córrer litres de tinta (o de pixels). "Mort Benedetti" escrit a google dona 74.600 entrades. Escrit en castellà prop de 400.000. La majoria ploraneres o panegíriques, el normal en aquests casos, vaja. Però una m'ha semblat diferent i interessant, és de Koldo Campos Sagaseta i diu així:

"Hay vidas que, de muertas, sólo son biografías, ambiguos prontuarios de cuentos y de cuentas, acaso un mal habido patrimonio y algunos herederos peor hallados, un perro que les ladre dolientes titulares, un alcalde de encargo, un cardenal de oficio y un par de funerales. Pero apenas la tierra se sume al homenaje y los gusanos rindan honores al difunto, de aquel ilustre muerto va a quedar, si me apuran, la misa aniversario con que la Iglesia reconforta el luto mientras la viuda quiera pagar los honorarios, y una lápida triste que recuerde un olvidado nombre y un extraviado año. Son vidas que se pierden en el tiempo sin un beso en la espalda ni una mano en el pecho, infelizmente muertas. Hay muertes que, de vivas, nos dan las buenas horas, nos lustran la sonrisa, nos atan los zapatos con los que andar el día, nos rondan y nos cantan los sueños que aún amamos. Son muertes tan poco moribundas que siempre están naciendo y así no tengan visa para el cielo o el aval de la ley para la gloria van a seguir estando con nosotros, memoria que respira y pan que se comparte, dichosamente vivas"

Més enllà d'un cap de setmana

2009-05-17T19:50:00.005+02:00

S'acaba el disset de maig. A les Borges del Camp encara hi ha llum. Ha fet sol tot el dia, vint graus a fora. A dins una mica menys. Obrim totes les portes perquè entri la primavera a casa. A Santiago fa una mica més de fred, dotze graus segons el meu xivato de la pantalla de l'ordinador, encara que ja sabem que no és gaire de fiar. Aquest migdia, mentre aquí el sol feia petar les pedres, a Santigo plovinejava. A Santiago avui: hova ou faga vento, galego. A Galícia: hova ou faga vento, galego sempre.

S'acaba el disset de maig a Torre Sans, aquesta tarda ha vingut la Tere a prendre cafè i ens hem assabentat que els de l'espai fotogràfic preparen una col·lectiva. Alguna vegada havia pensat proposar al Josep i a la Tere, els millors fotògrafs del món mundial per a mi (cadascun tria en això de donar títols) muntar una exposició al poble. El Josep sempre s'ha fet escapol quan li he parlat d'exposicions. - La meva exposició és en el meus blogs – diu. Sí, però no és ben bé el mateix. Una no fa escarafalls a les noves tecnologies, para muestra un botón que dirien per allà baix (o per aquí dalt) naturalment que jo no escriuria tot això en paper i lletra rodoneta. Però les fotografies, com les pintures, m'agrada veure-les penjades a les parets, i les exposicions, aquestes sales on la gent parla fluix i gairebé no se sent res més que els talons de les senyores quan es desplacen d'un marc a l'altre, tenen alguna cosa màgica. M'agraden les exposicions, m'agrada mirar-me al meu ritme cada objecte exposat i m'agrada, també, veure com miren els altres, aquelles persones anònimes que de sobte s'aturen i queden com traspostes i llavors una busca què deu ser el que ha provocat l'efecte, o al revés, de vegades em pregunto perquè si jo em quedo embadalida en un punt concret els altres passen sense donar-li cap mena d'importància. M'agraden les exposicions, i m'agradaria veure penjats d'alguna paret pública del poble on visc algun Josep i algun Tere, junts. Ara, sense jo haver fet res per aconseguir-ho, cap al setembre, em sembla que serà possible, si tots dos participen, espero que s'hi animin, en la col·lectiva de l'espai. I si la col·lectiva de l'espai es pot portar a les Borges, cap al setembre. Que així sigui.

S'acaba el disset de maig i no hem sortit de casa, ahir sí, ahir no hi vam ser en tot el dia, vam voltar per Reus fent coses diverses, del matí al vespre. Ahir que el Supremo (i tant que nos preme) va dir que no, altra vegada, i ara ens afecta a tots, perquè també jo els podria votar, perquè potser hagués volgut, no vol dir que ho fes però tant li fa, votar persones que no estan condemnades per cap delicte, que pensen d'una determinada manera i ho diuen i que no són, posem per cas, pedòfils, encara que no ho diguin. Potser jo els hagués volgut votar, i encara que no ho fes, no tenen cap dret a privar-me d'aquesta opció, possible i democràtica.

Ahir, que el Supremo va tornar a dir que no ,vam ser tot el dia per Reus. Encara no havíem vist res del Trapezi, no ha estat una setmana fàcil, hem continuat visitant hospitals, estrès a la feina i un mal de panxa que finalment se n'ha anat. M'hagués encantat veure l'espectacle inaugural de dimecres. Però el cos no estava per orgues i a fora el temps s'assemblava al d'aquest migdia a Santiago. Malgrat tot hova ou faga vento, a Galicia, galego sempre. I a Reus la gent participa en el Trapezi. El Joan cada any ens apropa l'espectacle amb bones fotos, és millor que res.

Ahir, que feia bon dia, Reus encara era de colors, de tants colors com les fotos de la Tere, com les vivències de la Tere. Els carrers de Reus, mentre dura el Trapezi són com arcs iris humans. Vermells,grocs, verds, a la roba, als cabells i a les cares. A cada espectacle hi ha persones amb somriures, gent de riures sonors, nens atrapats per la màgia.

Després d'una setmana una mica "muy" com diria la Miren. Després del nou no a la democràcia del Supremo. Valia la pena, calia, passejar per Reus, ahir, que feia un bon dia. Valia la pena, calia, anar , cap a la una, al cafè del Trapezi, on la Mambola feia un concert. Crec que allà em van passar tots els mals de panxa. Ho van fer molt bé, em van agradar, però especialment, el millor, el més aconsellable com a curació per a qualsevol cap de setmana "muy", l'alegria de tothom, el bon rotllo, expressat planerament. Dels més grans als més xics. Especialment dels més xics. Perquè era festa i perquè tots ens hi trobàvem d'allò més bé.

Troba les diferències

2009-05-13T22:23:00.001+02:00

De families i altres temes de cultura popular

2009-05-10T21:25:00.003+02:00

És primavera, del tot (encara que han dit que tornarà a fer fred) a Torre Sans. Temperatura agradable per passejar per fora. El sol no s'ha deixat veure gaire, però no hi fa res perquè hi ha una llum preciosa. Canten els ocells i de tant en tant es deixen veure, un moment breu, tant breu que és impossible captar-lo amb la màquina. Ahir va ploure una estona, suficient perquè les plantes estiguin agraïdes. La bassa és plena de fulles i l'aigua ha perdut la transparència, les herbes creixen indiscriminadament arreu, per molt que haurien de saber que no són benvingudes, tant els fa, han pres aquesta terra, hi neixen i hi creixen i no es moren fins que les arranquem. Avui l'Enric ha fet neteja d'un tros petit d'un parterre petit, queda molt encara, o no. A mi avui em fan malt els ronyons i no sé perquè, ibuprofeno al canto i demà serà un altre dia, amb els ronyons, com amb les herbes, millor no amoïnar-se massa.

Aquesta setmana ha estat per molts una mica "muy ..." M'agrada que la Miren tregui el cap, encara que tingui una setmana "muy..." o que el País Basc passi per moments "muy ... " o especialment si és així i té ganes de venir per aquí, encara que només ho faci quan el Josep és fora i envia retrats fantàstics. Maite zaitut jo també cap al País Basc o cap a Vigo que brinda per l'optimisme, cap a l'Empordà i els seus cels i els seu mar i la pizza que ens farà la Serpentina d'aquí no masses dies quan l'anem a visitar. Ahir vaig parlar amb la Susa i amb la seva veu nassal, ben congestionada encara estava ahir la Susa, maite zaitut cap a les Alpujarras. I pujant Mediterrani amunt, tancant els ulls al litoral valencià, de nou a les Borges amb roses curioses que van passant dels grocs als vermells, sense oblidar el color que els dona el nom. Colors en definitiva en aquest món on res no és en blanc i negre, a banda, potser, dels records. Com el reportatge de "El País" d'avui sobre la Sección Femenina. En blanc i negre les fotos i grises, terriblement grises, les frases. Quantes dones han crescut creient que efectivament la vida de tota dona no era altra cosa que un etern desig de trobar l'home a qui sotmetre's? Menys de les que deien i volien però, que li preguntin, per exemple, a la Chavela Vargas. En el mateix diari una entrevista genial, amb aquesta dona genial que ha viscut tots els colors i que als 90 diu que és el moment de acomiadar-se i de fer-ho contenta. Són els artistes els que sostenen un món que cau, perquè li donen esperança. Són paraules de la Chavela.

Dijous la Tere veia roses davant de l'hospital i les deixava allà perquè els altres poguessin somriure. Què hi feia la Tere a l'hospital? Espero que no sigui important, hem viscut massa hospital, aquesta setmana "muy ..."

Divendres la CUP de Reus va organitzar una taula rodona, una de les tantes que vol fer amb el lema "Un altre Reus és possible", la primera. La taula rodona de divendres, organitzada per la CUP de Reus es titulava "La cultura com a eina d'integració social" Poca gent com es d'esperar, ni la CUP, ni la cultura integradora mobilitzen masses. L'Enric, entre els ponents, va parlar del concepte de biblioteques. No ho és de la CUP l'Enric, li volia fer una foto amb el cartell i no és va deixar. A la CUP li semblava bé l'Enric i a l'Enric parlar de biblioteques possibles en un altre Reus possible i en un altre món possible. Integració o inclusió? Va dir l'Enric abans d'entrar en tema. Hi havia una lingüista a la taula. Quan li va tocar va utilitzar integració i inclusió com a sinònims. Jo vaig recordar el Manuel Delgado i la manera tant genial com reivindica "jo no vull que m'integreu". Jo tampoc no vull que m'integrin en aquest món massa "muy..." crec que em desintegraré del tot, llavors no podran ni incloure'm.

Chavela Vargas diu que va conèixer massa els seus pares i que els seus oncles espera que es podreixen a l'infern, potser no ho diu ben bé així perquè ho he llegit al matí i ara no tinc ganes de buscar-ho. La família és una d'aquestes imposicions socials, un pilar al qual estem obligats a mantenir-nos, sumisses les dones, com proclamava la Pilar. La família no la triem, ens ve donada. En parlàvem amb la Susa en relació als avis que viuen sols sense l'atenció dels fills. Fins quin punt un fill s'ha de fer càrrec de segons què? De segons qui? Espero no arribar al punt d'haver de ser dependent, no crec que ningú es faci càrrec de mi. La Chavela va renunciar a la seva família i hi tenia tot el dret, ningú no ha de sentir-se obligat amb ningú, ni que sigui la mare que el va parir. No hi ha d'haver submissions de persones a persones. Però quan la mare que ens va parir ens va estimar i s'ha mantingut al nostre costat, reconeixem en ella els nostres orígens i ens sabem més prop que de ningú. Per això ens preocupem i volem estar prop de la mare Montserrat. Per això cada dia estic més contenta de ser filla de la mare que em va parir, de com és, del seu optimisme. I ambla mare que em va parir m'acosto, perquè vull, perquè així ho sento, a la meva petita família, la de Terrassa, m'hi acosto allà o ells venen cap aquí, com dissabte que vam poder passar-ho bé, tots junts al voltant d'unes costelles, d'unes brases. Algunes famílies, afortunadament, com els artistes, ens donen esperança. Va bé no em desintegro encara.

Un dijous, com qualsevol altre.

2009-05-07T18:13:00.001+02:00

Són les sis de la tarda i a fora la claror es suau i tranquil·la, tal i com mostra la foto que la Tere ens ha regalat avui. Vaig fins la punta on seia el Víctor fa una estona. El jardí és ple d'herbes que no hem tingut ni temps ni esma per arrancar aquests darrers dies. Passem moltes hores pendents de l'hospital, directament o des de fora. Allà també hi arriba el sol, ja podem començar a treure la mare Montserrat a la terrassa perquè el disfruti. Dissabte vam fer el primer passeig, amb la cadira de rodes. Després es va menjar dues cullerades d'un puré de verdures. Estem a l'espera de nous avenços.

El jardí és ple d'herbes que no impedeixen que els rosers ens donin cada dia roses noves. De tant en tant algú ens truca per explicar-nos coses, algunes són blanques, altres més negres. També n'hi ha de colors. La temperatura, allà fora, on la claror és suau i tranquil·la, és de 22 graus. Un home seu al banc, una dona s'enamora...

Això, i moltes més coses, passen avui, un dijous com qualsevol altre, a Les Borges del Camp, amb una claror suau i tranquil·la.

Referents

2009-04-29T20:12:00.002+02:00

El tinc als marcadors. Una d'aquelles pàgines, cada dia en queden menys, que clico de tant en tant. Una d'aquelles pàgines, cada dia en queden menys, que em permeten dir -Mirà està d'acord amb mi.

És el que vaig dir fa pocs dies, ben pocs, quan va escriure això .

Ahir l'Enric va comentar -Ens estem quedant orfes de referents intel·lectuals.

En això, com en algunes altres coses, l'Enric està d'acord amb mi.

De Montserrats i altres

2009-04-27T20:09:00.003+02:00

A la meva família no n'hi ha hagut gaires de Montserrats. Per part de pare és normal, perquè venia de terres valencianes, encara que tampoc recordo masses Empars (o Amparos). La tia del Grau de Castelló se'n deia, Amparito. La tia Amparito tenia una merceria, era la dona del tio Paco, cosí germà de l'àvia Matilde, sempre que la venia a visitar li portava colònies, unes colònies que feien una olor molt forta i que l'avia mai no es posava. La merceria del Grau feia olor d'aquesta colònia. La tia Amparito era filla de la tia Amparo, que no vaig arribar a conèixer, i mare de l'Amparin, que al seu torn va tenir també una filla, però li va posar Inés. Jo tenia 12 anys quan va néixer l'Inés, em van convidar a passar uns dies al Grau, uns dies a la platja, en realitat em feien fer de cangur de la petita, fins que em vaig emprenyar i la feia plorar expressament per poder retornar-la a sa mare. A banda dels mercers del Grau no n'he conegut més d'Empars (Amparos, Amparitos o Amparins). No recordo que ningú més de la família del pare, tot i que venia de terres valencianes, se'n digués. Avui en Ferran Torrent, a Catalunya Ràdio, parlava de la Geperudeta, deia que nosaltres ho tenim força més bé amb la nostra Moreneta que ells amb la seva Geperudeta. Deia que el nou bisbe ... però m'enredo perquè és de Montserrats que toca parlar avui.

A la meva família no n'hi ha hagut gaires de Montserrats. Per la banda del pare, que venia de terres valencianes, és normal, però per la banda de la mare tampoc no n'hem tingut moltes, tot i que la mare és catalana pels quatre costats. L'àvia materna es deia Magdalena (Madalena) i la seva mare Teresa, els mateixos noms que vam heretar la mare i jo, de Montserrats res de res. No eren de Barcelona, els de la banda de l'àvia materna, ni del Vallès, ni del Bages, venien de l'Alta Segarra, potser aquesta és la raó de tant poques Montserrats. L'avi matern, l'avi Poldo, era de cal Botons, de Capellades, i tenia set germanes, una d'elles se'n deia de Montserrat. Hi ha una cosina llunyana, de la banda de l'avi Poldo, nascuda i casada al Brasil, però resident ara a Terrassa, que també se'n diu. No tinc el seu telèfon, ni ens parlem habitualment i per tant no l'he felicitat. No he felicitat cap Montserrat encara avui, 27 d'abril, a tot el món mundial, segons el calendari gregorià. Vuit de la tarda a Torre Sans i no plou. Ahir va fer un bon ruixat a primera hora del matí, però després es va girar vent i ara la terra torna a estar força seca, potser hauria de regar.

No he felicitat cap Montserrat encara avui, mal fet, perquè me'n venen al cap dues de molt especials. Una s'acosta de tant en tant per aquest no-espai sense títol ni temps. Abans es deia espieta, ara ja ve a cara destapada. Ha estat uns dies a l'hospital la nostra Montse, ex espieta, i ara és a casa, recuperant-se. Està millor i això m'agrada, ens agrada. I encara no l'he felicitada. Per tant: Per la teva recuperació, perquè et dius Montse, i perquè ets una dona magnífica, felicitats, benvolguda ex espieta.

A la meva família no n'hi ha hagut gaires de Montserrats. No tinc ningú a qui felicitar dels (de les) que em toquen per part del pare, és normal, perquè venen de terres valencianes. Tampoc dels (de les) que em toquen per part de mare que no ho és tant perquè és catalana pels quatre costats. Però tinc una persona que em toca per part d'aquell amb qui fa set anys vaig decidir compartir la vida: la mare Montserrat.

La mare Montserrat va néixer a Barcelona, i fa 86 anys que porta aquest nom. 86 anys que cada any, tal dia com avui, ha fet una petita festa amb les persones més properes. Per dinar faves, li encanten (o li encantaven). Ningú sap cuinar les faves com les cuina la mare Montserrat. Aquest any, per primera vegada des de'n fa 86, no hi ha hagut festa, ni faves per dinar. La mare Montserrat, a l'hospital, es nega a menjar, ni els pures que li donen allà, ni res del que li portem de fora. No pot, no vol menjar. La mare Montserrat, a l'hospital, avui que és el seu sant, intenta engolir, promet que menjarà, però quan el plat és davant, a la segona cullerada tanca la boca, no pot, no vol. Ens va demanar que portéssim un ciri a la Mare de Déu i ho vam fer, a la de Misericòrdia, que la tenim mes a prop i suposo que bé es deuen parlar amb la Moreneta. No vaig pensar de comentar-li això a la Verge Coia, a veure si fan pinya amb la de la Serra i s'hi esforcen una mica. Nosaltres les ajudarem, que encara que laics, no escatimem esforços i ens fem amb qui faci falta per ajudar les persones que estimem. El nostre laïcisme ens fa més humans, i ens afecta que allà, a l'hospital de Sant Joan, la mare Montserrat no trobi les forces per alimentar-se. La mare Montserrat m'ha fet sopar, cada dijous, els últims anys, i m'ha donat faves per dinar, els 27 d'abril, i m'ha acceptat, i m'ha estimat, i jo no trobo la manera de tornar-li les forces, que comenci a alimentar-se, que vulgui, que pugui, seguir al nostre costat, perquè així ho volem, perquè encara la necessitem.

Fa 35 anys d'aquells clavells vermells

2009-04-25T23:36:00.006+02:00

25 d'Abril de 2009 per als gregorians, encara que no per a tots, els de l'est de l'esfera ja han arribat al diumenge 26. A Singapur són les cinc del matí. La Dolors, mentre vola cap a Indonèsia s'està fent vella una mica més de presa. Les onze de la nit a sota el pont de Saragossa i als rellotges de Torre Sans on em faig vella jo. Avui em fan malt les cames, i l'esquena i ai ... em fa mal tot. Hem pujat, Montsant amunt, des d'Ulldemolins a l'ermita de Sant Bartomeu. Em pensava que no arribava, Sant Bartomeu consagrat, quina manera de patir. - És que estàs desentrenada – em diu l'Enric. Ara n'hi deuen dir així. Ai, Sant Bartomeu consagrat! Quina manera de patir! Però ha valgut la pena. Ha pagat la pena, que diuen per les contrades més meridionals.

Sant Bartomeu és una ermita romànica, reconstruïda en part el segle XVIII. És molt petita, amagada, no es deixa veure fins que no hi ets, després d'enfilar-te per les roques, una mica, amb els peus molls per l'aigua que omplia, avui, els caminols. Aigua clara que la muntanya sagrada, igual que han fet les que no ho són, ha recollit aquests dies que n'ha caigut un bé de déu i de les verges.

Sant Bartomeu és una bellesa. Petita, molt petita, amagada entre cingles. Roques enormes al damunt, roques gegantines al seus peus. Ella allà, com qui no vol la cosa, en un minúscul pla. Només un xiprer té Sant Bartomeu, en tat poc espai no n'hi caben més. Benvinguts els peregrins, diu el xiprer, només un, només aigua us donarem, tanta com vogueu, de la que neix aquí el costat mateix, sota una cova natural. De conreu ben poca cosa. Què podem cultivar aquí? En tant poc terreny, en tanta roca. Si voleu afartar-vos bé seguiu cap Escala Dei, a l'altra banda del Montsant, on hi ha els amos, amb vinyes i fruités de tota mena. Si voleu descansar abans de continuar el camí, allà teniu l'estable, sota una cova també.

L'ermita de Sant Bartomeu és senzilla, sense pretensions. L'ermita de Sant Bartomeu, una petita construcció amagada per les roques del Montsant. Una meravella d'extraordinària humilitat ficada dins dels gegantins rocams, les majestuoses escultures del parc natural del Montsant.

Jo hi he pujat avui, que fa 35 anys d'aquells clavells vermells que ens portaren esperances. A Torres Sans, on em faig vella, està ple de capullos que seran clavells vermells aviat. Les democràcies es podreixen, les ermites i els clavells continuen.

La rosa del meu jardi fa molta olor

2009-04-23T19:18:00.005+02:00

Els centres de les ciutats avui s'han omplert de gent i de colors. És bonic barrejar-se entre els qui caminen a poc a poc, deturant-se a les paradetes. És interessant descobrir cares conegudes, són darrera els micròfons, generalment, somrients, elegants, amb el darrer premi literari o algun bestseller sota el braç. Les senyores mostren amb orgull la rosa, vermella generalment, acompanyada d'una espiga la majoria de les vegades. Moltes d'aquestes senyores porten paquets amb llibres que no sabem si son regalats o per regalar encara que intuïm que hauran d'anar a parar a alguna mà masculina. El senyors també duen roses, no sabem si son per a ells o per regalar, però imaginem que estan comprades pensant en algú (alguna). El senyors porten bosses amb llibres, són regalats o per regalar? Si es tracta d'un sol paquet, amb un volum gruixut, suposem que ha vingut a partir "d'ella". És bonica la diada de Sant Jordi. Ens agrada als catalans gaudir de les nostres tradicions, fins i tot exportar-les. Als japonesos els hi va encantar això de barrejar roses amb llibres. Van tenir dracs meja-doncelles algun dia els japonesos?

Aquesta tarda, bonica i plena de sol, amb tot de gent pels carrers, amb paradetes, llibres i manifestos. Avui, que tots els catalans i catalanes sortim al carrer per celebrar amb roses vermelles la nostra festa, jo m'he quedat a casa i m'ha donat per pensar rucades. M'he preguntat, per exemple, per què nassos el Sant, tant valent ell i apadrinat directament per la divina providència, no va sortir abans a carregar-se el drac? Per què va esperar fins que li va tocar el torn a la princesa, quan ja la bèstia s'havia cruspit a mig Montblanc (o el poble que fos)? Serà que els sants jordis, potser existeixen o potser no, però de ben segur esmorzen a les taules dels monarques? Avui, que les places nostres s'ennobleixen amb l'encalçament del gust per les flors i per les lletres, em pregunto per què la majoria de dones catalanes es conformem amb la rosa,? Sensibles elles, reserven, per tradició tan nostra, les arts de l'intel·lecte per als mascles. I per què els senyors no reclamen el dret a la contemplació de la bellesa natural ? Per què no exigeixen la seva rosa, dins d'un got d'aigua, damunt la taula de l'escriptori o de l'armari de les eines? Una rosa, dit de passada, si és possible, sisplau, que faci flaire, una rosa, si és possible, sisplau, d'un jardí de casa nostra.

Rucades de 23 d'abril. Un dia que els centres de les ciutats s'omplen de gent i de colors. És bonic barrejar-se entre els que caminen a poc a poc, deturant-se a les paradetes. Són tradicions, tan nostres!

Estem d'aniversaris

2009-04-20T17:16:00.003+02:00

La meiga ha dit: Como creo que ya es parte de este espacio común del blog por derecho propio, me permito la libertad de mandar un par de fotos de su 90 cumpleaños, fecha señalada, que hemos celebrado hoy en Santiago, en casa de mi cuñada Uxía. Nos hemos saltado todos los regimenes antisal, anticoloesterol y antidiabetes, a base de marisco, paté, jamón ibérico y tarta de tres chocolates... Pero es que un día como este no puede uno acordarse mucho de los médicos (aunque le esten tirando de las orejas constantemente a la pobre de la mujer, que no caba de entender que sólo se le puede echar a la leche del desayuno no más de 2 bolitas de sacarina, "semejantes cagaditas de mosca", cuando su instinto le dice que debería de echar 6 por lo menos)... En fin, quien llegase a los 90 con esa presencia, sentido del humor, y un par de amigos para celebrarlo.

I tant que sí Meiga,

I tant que la Gelita és part d'aquest espai comú, una part molt important.

I tant que és just i necessari saltar-se els règims, uns més que altres, però en definitiva cal saltar-se règims.

I mira posats a demanar, encara que no em toqui a mi demanar desitjos avui, doncs que sigui jo un (una) dels teus (teves) "par de amigos" quan arribis als 90, que jo en tindré ... uf, potser massa.

MOLTES FELICITATS GELITA. Per aquests 90 i per ser qui ets i com ets.

Felicitats Magda

2009-04-19T21:04:00.003+02:00

Havia de ser el dia 8, segon el metge. Però ni el 8, ni el 10, ni el 12... La mare trucava a la porta cada tarda. I cada tarda repetia el mateix – Encara et trobes bé? - Sí, mare, encara em trobo bé. Em trobo perfectament, podem sortir a passejar, que fa bon dia. Podem comprar un altre jerseiet, uns altres peücs o un altre ninotet. - I la roba i les joguines s'acumulaven a l'habitació pintada de nou, amb el llit de baranes, l'armariet ple de petites peces de roba, alguns mòbils penjats aquí i allà. I també alguns llibres de contes. Des que va estar apunt aquella habitació no parava d'entrar-hi. - T'agrada? - Deia una i una altra vegada amb la veu dirigida cap a dins, cap aquell ésser, nen o nena no ho sabia i tant li feia, que havia crescut i es movia dins l'úter, i provocava aquells bonys encisadors al ventre. T'agrada? No és ni blava ni rosa, no ha de ser-ho. T'agrada? Potser l'armari una mica més a la dreta? Potser el mòbil dels estels més a l'esquerra? Sí millor més a l'esquerra, perquè brilli a mig matí, quan entri el sol per la finestra.

No tenia feina, l'últim contracte que vaig tenir era eventual i quan es va acabar ... ja se sap, no interessa una dona embarassada. Uns mesos per contemplar-me la panxa i veure com es feia grossa. Mesos per estar atenta als moviments. Hola, ja t'has despertat? Vols que et llegeixi alguna cosa? I prenia un llibre, i llegia en veu alta. No recordo el que llegia, poesia, novel·la ... L'únic important era que les lletres sonessin bé. Assaig no, diaris tampoc. Era un temps important, allà fora. Temps de transició. Hi havia molt a celebrar i molt a reivindicar. Podíem sortir al carrer, això era el més important. La gent era a fora i això m'agradava. Però m'agradava encara més quedar-me a casa. Sola, no, mai. Hi havia aquella persona nova, aquella persona carn de la meva carn que es formava, es preparava per ocupar el seu lloc en un món complexe. Ja tindria temps per adonar-se'n. Ara quedem-nos aquí a casa, per escoltar música o llegir poesia. Ja tindrà temps per altres cabòries.

Hi havia diversos llibres a les lleixes, molts d'assaig, revistes i diaris. Hi havia novel·les, hi havia entre d'altres, Pedrolo. El mecanoscrit del segon origen, llegit a poc a poc i amb veu alta. Bons nois l'Alba i el Dídac. T'agraden aquests noms? Doncs no em pensem cap altre. Fàcil, tant si és nen com si és nena, no ho sabia, i no m'importava. T'agrada aquesta història? T'agraden aquests noms? Doncs no en pensem cap altre. No vaig ser gaire original. Altres Albes i altres Dídacs hi ha pel món sorgits de moments similars, de pensaments semblants. Tot i així, quantes vegades vam sentir allò de: com dius que es diu? Quin nom més estrany! I una vegada, de ben petit, un metge li va dir Diego, perquè deia que ell no sabia català. I el Dídac li va respondre que aquell no era ell.

Ha tingut el seu caràcter el Dídac, des que va néixer, finalment, el 20 d'abril de 1977. Ha tingut el seu caràcter, sí, com tothom, és clar. M'agrada com sóc, em va dir un dia, tot just quan iniciava l'adolescència. M'agrada com sóc, i si sóc així és per que m'hi heu fet vosaltres, tu i el pare. I les llagrimeges que se m'escapaven, cada vegada que em deixava anar aquest tipus de frases. Gairebé sempre hi he estat d'acord quan ell parla. Moltes vegades, des de ben menut, ha sabut trobar les paraules exactes. Moltes vegades, des de ben menut, ha sabut fer-me reflexionar, ha sabut, moltes vegades, donar-me raons per seguir.

I ja en són 32. S'ha fet un home aquella personeta que donava cops de peus a la panxa quan li llegia Pedrolo. Continua tenint el seu caràcter. De vegades em pregunto si no ho hagués pogut fer millor. Si ni l'hagués pogut ajudar a ser ... què?Potser més feliç. De vegades em pregunto .... Què? Tinc un fill fantàstic. És una persona madura, que sap pensar. És una persona solidària. És una persona que actua en coherència amb el que pensa. És una persona honrada. N'estic orgullosa i per això em dic, demà 20 d'abril de 2009, felicitats Magda.

Ho deixarem com a Iris de moment

2009-04-16T22:52:00.006+02:00

16 d'abril de 2009 i la tercera encara no ha arribat, però sabem de bona tinta que l'ordinador de la Meiga no és monàrquic, només què li agrada jugar.

16 d'abril de 2009, són prop de les onze i a fora és fosc. El cel s'ha cobert d'estels i es poden distingir clarament els carros. Fa una estona plovia. Mentre érem a l'hospital. Quan la mare Montserrat ha baixat al quiròfan ha sortit l'Arc Iris i l'operació de la pròtesi de cadera ha anat bé. M'agrada més dir cadera que maluc, per molt que surtin ratlletes vermelles. Com m'agrada més dir disfrutar que gaudir i manguera que mànega. Perquè una és així, aortodoxa, com és atemporal i aespai i sota de totes les paraules amb a continuen, impertinents, les ratlletes vermelles. Aquest és un escrit de vermells, semblen els que em tornaven els profes a l'escola. Bona redacció, però quin desastre d'ortografia, sempre deien. I continuo, perquè ja se sap que qui perd els orígens ...

A Almeria, per algun lloc de les Alpujarras, per algun lloc prop d'Ohanes, també va sortir l'Arc Iris i la Susa em va fer arribar les fotos. M'agrada l'Arc Iris, aquell que deixava a (o deixa) com a rastre la deessa Iris, la missatgera, quan es trasllada a través del firmament per portar-nos la informació que necessitem i deixar-nos-la dins cada un de nosaltres en forma de somni.

Avui a Reus, a la plaça del Prim, al costat de l'hospital, s'ha pogut veure per un moment l'Arc Iris, just mentre operaven la mare Montserrat. Què va somiar la Susa el dia que va fotografiar l'Arc allà baix, a les boniques terres de les Alpujarras? No m'ho explica al correu, no sé si ho explicarà aquí.

M'agrada l'Arc Iris, i no m'agrada que Sant Martí se'l fes seu, però potser sí, potser és veritat que el va fer sortir Sant Martí en un desafiament contra el diable, però en tot cas, com la sopa d'all, no el va inventar ell, perquè la missatgera Iris ja feia temps que s'hi embolcallava.

M'agrada Arc Iris, com m'agrada passallís (també té la ratlleta vermella al meu ordinador). I mira, com que m'agrada passallís la Serpentina m'ha regalat una foto del castell de Figueres que ara en lloc de ser ocupat pels militars està ple de cabirols. També m'agrada molt la paraula cabirol. En tinc un damunt de la xemeneia, pobret. M'agraden els que corren per espais verds, especialment si okupen llocs en altres moments militaritzats.

I mentre el castell de Montjuïc (Ai!) en mans de la Chacón. A veure si hi posa cabirols.

14 d'abril

2009-04-14T21:03:00.001+02:00

Era, és i serà l'Empordà

2009-04-12T21:36:00.004+02:00

Tarda de diumenge de Pasqua a Torre Sans. El foc està encès, a fora torna a ploure. Aquest matí ha sortit una estona el Sol i hem aprofitat per fer una petita caminada pels voltants i collir la farigola de divendres sant. Havíem d'anar-hi amb la mare a buscar-ne, el divendres, com marca la tradició, però plovia, no com avui, que només ha plogut una estona a la tarda, divendres va ploure tot el "sant" dia, va ploure a bots i a barrals i amb la mare ens vam quedar a casa, vora el foc, com ara, i vam aprofitar per cosir uns coixins per a les cadires de fora. Vam cosir coixins, vora el foc, i també vam mirar fotos, especialment les de Calella, que el Josep deixava a Begirada, o al flickr. Ara encara n'hi té més. També admirem el mar de Cadaqués, regal de la Serpentina. Cadaqués i Calella. Calella i Cadaqués. Ens transportem amb la mare, anys enllà, quan eren petits els nets, quan anàvem tots, amb el pare, a passar les vacances de Setmana Santa a l'Empordà, primer a Cadaqués, després a Calella, justament, casualment (o no) els mateixos llocs que avui, des de Torre Sans, vora el foc, contemplem i ens deixem endur pels records. Fins quin any va pujar el pare conduint ell? Quan va deixar de poder conduir? Quan va deixar de poder pujar? El pare pescant amb els nets, els pare a la barca, amb els nets. Aquells nens juganers han crescut, aquell avi que els acompanyava ja no hi és.

L'Empordà és avui la meva nostàlgia, potser perquè plou, potser perquè durant uns anys, quan els nens eren petits, quan encara hi havia el pare, hi anàvem a passar les vacances de Setmana Santa i, tal dia com avui, compràvem les mones. Jo per al David, la mare per al Dídac, el pare per al Lluís. Primer a Cadaqués, després a Calella.

L'Empordà és avui la meva nostàlgia, potser perquè plou. L'Empordà enamora, l'Empordà atrapa. Va ser precisament unes vacances de Setmana Santa, fa ... haig de comptar, fa, sí ho sé, exactament trenta-un anys. Setmana Santa del 78, a Vilamacolum. Allar vaig complir els 25, allà em vaig enamorar, allà, aquella terra em va atrapar. Hi m'hi vaig quedar, no per sempre, peregrina, jo, cul de mal seure, segons la meva família, però no ve al al cas. El 78 em vaig enamorar de l'Empordà, em va atrapar i m'hi vaig quedar, no per sempre, però no ve al cas.

Hi havia un pis buit, a Figueres. Un pis propietat dels Caussa, els de la tenda de discos, allà on la Gala anava a buscar música, des de Cadaqués, altra vegada els mateixos noms. Els mateixos llocs que giren i tomben, avui, en la meva nostàlgia. És l'Empordà, molt més que una sardana.

És deia Carles el fill del propietari de la casa de discos. Tenia 28 anys i era un dirigent del PSUC. Jo també hi militava, de fet, estava pensant en deixar-ho. Desavinences al comitè local de Terrassa n'havien estat la causa, entre altres coses, de la meva fugida. Per això era allà, a l'Empordà, perquè aquella terra enamora i atrapa a qualsevol en general i als fugitius de manera molt especial.

I el Carles també hi era, no fugia de res, era la seva terra, era casa seva. Allà la gent el coneixia i l'estimava d'una manera especial. De vegades venia a casa. S'asseia a un sofà que ell ens havia deixat, també propietat dels Caussa, treia la seva pipa i començava tot el ritual d'omplir-la, l'encenia i xuclava a poc a poc, mentre parlava. No importava del què parlés el Carles, podia parlar de qualsevol cosa, de tot. No importava del què parles. Quan parlava el Carles no es podia fer res més que escoltar, perquè ho feia amb una rigorositat, amb un coneixement de la matèria, amb una capacitat analítica tal que no era possible contradir-lo. Al costat del Carles qualsevol persona es sentia segura. El Carles inspirava confiança, no només als que pensàvem com ell, als del seu partit, també a la gent, en general. Eren pocs, per no dir cap, els figuerencs que estimaven la cultura en general o la història o la música, més en particular, que no passessin per la tenda de discos, sense comprar, només per anar-lo a veure, per xarrar una estona, per demanar-li opinió. El Carles era una d'aquestes persones sabies que donen el que saben d'una manera neta i honrada, sense pretensions, de igual a igual. Així ens sentia, així el sentíem. Un igual del que no ens volíem desprendre, un igual necessari. Molt necessari, especialment en aquells moment que el país iniciava la cursa de la democràcia i ell era un lider nat, indiscutible, malgrat la seva joventut que jo, llavors, veia madura, perquè segurament ho era. Qui podia negar-li el cap de llista de les primeres generals? Les del 79, quan encara creiem, al menys jo creia, que hi podien, que hi havien d'haver persones sabies i honrades, i d'esquerres, al poder. Que podien i farien molta feina, els Causses, allà als parlaments, fossin a Madrid o a casa nostra. Qui podia negar-li el cap de llista per Girona? Sí només a Figueres l'hagués votat el 50% de la població. Encara que no pensessin exactament com ell. Encara que no militessin al PSUC. Només perquè era el Carles, perquè el coneixien i perquè hi confiaven.

Era el febrer del 79, a Figueres, on jo m'havia quedat atrapada, encara que no fos per sempre. Començàvem la primera campanya electoral per a les generals, després de la constitució, anàvem a construir una democràcia i m'ho creia. Aportava el meu gra de sorra des del PSUC, des de dins, perquè hi havia tornat a creure, perquè el Carles m'hi havia fet creure. Era el mes de febrer del 79 i a fora feia fred, un fred terrible, gèlid. Molt més terrible i gèlid quan, recordo, vaig saber què em venia a dir l'amic que m'esperava a la sortida de la feina, recordo, no sé perquè, que ho vaig saber. Quin fred que feia, aquell dia de febrer a Figueres, quan el Carles Caussa va morir, als 29 anys, d'un aneurisma cerebral.

Després ja no va ser tant fàcil entendre's. El primer lloc de la llista no tenia un nom indiscutible. Des de Barcelona, des del "centralisme democràtic" el partit ens va imposar un cap de llista. No hi vam estar d'acord, però vam acatar. Nosaltres, els de les comarques gironines, havíem de triar el segon. No ens vam posar d'acord. Van tornar les lluites internes, les ànsies de poder, les desavinences, els insults, fins i tot, entre la gent d'esquerres, entre els iguals, entre els que teníem una causa comuna, aquell febrer de 1979, a Girona, lluitant per un segon lloc d'una llista, un lloc que segur no sortiria escollit diputat. Només la desconfiança ens feia preferir un o l'altre, com havia passat un any abans, a Terrassa.

Van passar els anys,vaig deixar de militar, sense deixar de sentir-me el mateix, políticament i socialment. Van passar els anys i vaig tornar a Terrassa. I cada any per Setmana Santa tornava a l'Empordà que em va enamorar i atrapar, als 25 anys, quan era jove i creia en les mateixes coses que crec ara.

Van passar més anys, els fills es van fer grans, el pare ens va deixar. Ja no anàvem cada Setmana Santa a l'apartament de Calella amb la família, però valia la pena conservar-lo. Vaig fer una proposta als amics per compartir i els va agradar i van acceptar. El primer que es va enamorar de Calella, que es va deixar atrapar per l'Empordà, va ser el Tomi. Plovia també per Setmana Santa, els dies que vam anar a mostrar-li l'apartament. Plovia tant que ni vam poder sortir a passejar. El Tomi ho explicava després als amics i coneguts de Terrassa - M'ha encantat Calella, un balcó molt bonic.- Quantes vegades més vam compartir aquell balcó! Com vam riure des d'aquell balcó! El Tomi era la ironia fina. El Tomi era ... la persona que aprenies a estimar al dia següent de conèixer. La Miren, encara ara, cada vegada que s'equivoca, cada vegada que és en una situació d'aquelles que veus que has posar la pota i no saps con sortir-ne, diu – Cómo se hubiera reido el Tomi- El Tomi tenia la virtut de fer-ho tot extraordinàriament fàcil.

I no hi són, ni el Carles ni el Tomi, i és bonic recordar-los i saber que hi van ser i que vaig tenir la sort de ser-ne amiga. És bonic, sí. Però no hi són, i avui que, potser perquè plou, em poso nostàlgica en clau empordanesa, avui, mecagoencony, em fa molta ràbia, una immensa ràbia, que no hi siguin ni el Carles ni el Tomi, i trobo que és injusta la seva mort, i no ho entenc, no ho puc entendre, perquè no tinc un Carles per explicar-m'ho ni un Tomi per fer-m'ho admissible, senzill i fins i tot poèticament còmic.

La foto nostàlgica del Calella és, naturalment, del Josep

Doncs gràcies

2009-04-11T19:21:00.003+02:00

Com que la Mariola acaba de fer arribar un missatge a la Magda amb el desig que s'ho passi bé en companyia de la seva mare marxosa, he pujat al terrat perquè suposo que des d'aquí em sentireu.

En nom de la Magda moltes gràcies a tots. Per ordre d'intervenció:

Mati. Dolors. Serpentina. Pepa. Peru. Lola. Miren. Josep. Vicenç. Mercè. Pili. Peru (altra vegada) Miren (altra vegada). Ramón, Mariola ... de moment.

Demà, sense familia pel mig, la Magda igual escriu alguna cosa.

Teresa

Serpentina de Cadaquès a Cala Joncols amb amigues i gos follador . Entrada sense paraules de moment

2009-04-08T22:38:00.004+02:00

Cadires buides.

2009-04-07T21:31:00.002+02:00

I plou. S'han quedat buides les cadires de la tertulià i una mica buida la casa sense ells. Plou, possiblement a tot Catalunya, possiblement a Terrassa i a Agullana. Mentre esperem les fotos de la Serpentina i el gos follador, deixarem aquestes cadires buides, per pocs dies. De moment plou.

No sé si plou a Madrid, ni què deuen fer en aquests moments els recent estrenats, flamants i nous ministres, gent de pes, recullen tots els diaris. Em miro les fotos que només ensenyen cares. Home, déu ni do la d'alguns d'ells, sembla que pesin força, els senyors bàsicament, perquè les senyores estant com més escanyolides. Poqueta cosa sembla la González-Sinde (la sindescargas). Quan la van nomenar presidenta de l'Acadèmia va dir que per res del món volia deixar de fer cine (sin descargas), doncs mira, ja té servit un bon escenari, si del seu pas pel poder en surt una bona pel·lícula ja va bé. De pes deu ser, cap dubte, el senyor Gabilondo, àngel ell, metafísic. He llegit unes declaracions seves on confessa que fa l'amor amb les paraules, una mica cara de vici ja se li veia, i és que mentre uns escullen cames de nenes caminaires altres prefereixen les paraules. Amb quina paraula es deu assolir millor l'orgasme? Seria bo pensar-hi, es podria fer una enquesta. Si vostè hagués de fer l'amor amb una paraula, quina triaria? Jo potser triaria passallís, per allò de la novetat. Però altres m'agraden també. M'agrada, per exemple, xiuxiuejant o xino-xano, no m'agrada corre-cuita. M'agrada engranatge i no m'agrada caragirat. Ep, i el Chaves? Aquest sí que té una cara rodoneta, millor no despotricar-ne massa, de moment, ens hi haurem d'entendre, per allò de la cooperació territorial, perquè els catalans, si no som una nació, com a mínim un territori imagino que sí que ho devem ser. El Labordeta, no a aquest no l'han fet ministre, però és a la capçalera del meu llit i m'ha dit que del Blanco sempre li deien que anava cap a alguna cosa important, però que ell com que no li veia, doncs mira, ja el tenim de ministre, i és que de vegades, si es tracta de pujar esglaons de poder, es bo dir sí senyor,. Vosaltres, els que llegiu això, tos els que llegiu això, no en sabeu gaire de dir sí senyor. Moraleja: ningú que llegeixi aquest bloc arribarà a ministre.

Mira que se'n poden dir de xorrades, quan plou, no es pot fer tertúlia al jardí i el Zapatero forma un nou govern, diuen, de pes, per combatre la crisi, diuen també. El Rajoy mentre diu que no n'hi ha cap de bo, es clar, hi falten els Acebes i els Trillos, aquells que mai no han fet l'amor amb les paraules perquè les van saber utilitzar com a pedres per llençar-les, quan va tocar, en forma de mentida. Que tot el govern hauria de plegar, diu el Rajoy a Madrid, on no sé si plou, mentre pacta amb els socialistes allà als territoris que no han de ser nacions, allà al País Basc, on tampoc no sé si plou.

Plou a les Borges, segurament també a Terrassa i a Agullana. Espero que la Meiga tingui bon temps i trobi les millors paraules no per fer l'amor, per dialogar, per reflexionar.

Plou a les Borges, les cadires de la tertúlia són buides, però tornaran a ocupar-se. No farem l'amor amb les paraules, no direm si senyor, no serem mai ministres, però ens entendrem i, malgrat la nostra educació materialista, serem capaços de sentir la màgia.

I la màgia segueix donant resultats.

2009-04-06T20:39:00.003+02:00

Sis d'abril de 2009. Torre Sans. Les vuit del vespre i encara hi ha claror, però una claror esmorteïda, i un tant humida. Recorda la llum de Donosti, ha dit la Miren aquest matí. A Terrassa, en canvi, m'acaba de dir la Miren per telèfon, el cel és d'un blau absolut. Clareja cap al nord, suposo que també cap a l'Empordà. Bon sol tingueu per disfrutar, per retratar... Bon sol també devia tenir la Serpentina el dissabte passat, durant la caminada que no explica, encara que molta pluja els dies posteriors, pel que sembla. Una imatge divertida la del cotxe calat al passallís. No coneixia aquesta paraula, ni dels meus temps empordanesos. Passallís, passallís ... m'agrada com sona.

Vuit del vespre a Torre Sans, haig d'escriure, ni que sigui per fer una altra entrada i no deixar en primer pla la foto que a la Meiga li fa basarda. Una foto negra. Una acudit negre, segons el Galeano, la decisió d'aquests senyors (and company) de destinar un bilió de dòlars als organismes financers internacionals per pal·liar la crisi. Acudits negres, imatges negres. Millor passar pàgina. Als diaris, avui a tot color, el desastre de d'Abruzzo. La tragèdia existeix, colpegen aquest tipus d'imatges, tant directes, fetes per reporters que s'hi han acostat prou, de vegades em sembla que massa, no em vull mirar totes les fotos. En un acte contra morbo, o en un intent de salvaguardar la meva pau d'aquest cap de setmana, també passo pàgina

Recomano Labordeta a la Susa, naturalment, o li guardo per aquest estiu, si vol. Aquest cap de setmana l'ha tingut la Miren a les mans. Això tenen els llibres que poden (i han) de passar de mà en mà, les mans diferents, els ulls de molts, carreguen els llibres, potser, de màgia. Com el bastó del Peru que ens va protegir, màgicament, a la tornada d'Escornalbou i ens va indicar el camí cap al restaurant de Botarell. No hi ha dubte que amb aquest bastó, i abans encara sense el bastó ha estat un cap de setmana màgic.

I és que tenim sort de ser on som, i viure els moments que vivim, aquí i ara. La Miren ho explicava perfectament la nit de dissabte, a la vora del foc, amb una copeta d'orujo, no era un monyo, però era suficient, per brindar per la Meiga, absent i present, per exemple, i per fer-la petar. Estem millor que estàvem? Hem evolucionat els humans al llarg de la història? En què? A costa de què? Val la pena?. Va ser llavors quan la Miren va arribar a la conclusió (o va expressar en veu alta una conclusió que ella ja tenia clara, des de fa uns anys, des que va néixer el Peru, bàsicament). No puc desitjar gaire més del que tinc, va dir. Les petites coses que podria dir que em falten per ser "del tot" feliç, són aquelles que, en qualsevol estat natural, falten sempre. La Miren és feliç, ha assolit les cotes de ben estar possibles, aquí i ara, una mica a costa dels altres, deia, genèricament, en el sentit que no seria massa pensable aquest ben estar en altres situacions, en països del tercer món, posem per cas. Un ben estar possible al primer món gràcies a l'explotació d'un tercer. No era només parlar per parlar. Era una manera d'acostar-nos, de reflexionar, com fem sempre, quan estem junts, a la vora d'un bon foc, i amb un bon orujo. I vam parlar de moles altres coses, i vam criticar, més o menys durament, Almodovar, aquesta vegada, mira, li va tocar a ell. Però bàsicament, la cosa fonamental de tot això, és que les circumstàncies, la sort ... del moment actual fan que la Miren, i altres, puguem dir que hem assolit una cota molt alta de ben estar, que és important ser-ne conscient, interioritzar-ho (i exterioritzar-ho, per què no?) El que és important és que la Miren m'hagi fet donar compte, també a mi, de les cotes de ben estar que tenim la sort d'haver adquirit. El que és important és que ara en sóc més conscient i això m'agrada.

Això va ser el dissabte a la nit, el dia abans del pal màgic, un regal de la Tere al Peru. Un regal tot plegat: la Tere, el Peru, la Miren i el Josep. Ara fa una estona han pujat al cotxe, direcció a Terrassa, el Peru m'ha fet un petó i m'ha dit, gràcies Magda. Gràcies Peru.

dates, fets i escrits.

2009-04-02T17:00:00.005+02:00

És 2 d'abril de 2009. En queden més de 200 per acabar l'any. És primavera i fa fred. Tal dia com avui, fa dos anys, 32 immigrants procedents de Senegal i Mali perdien la vida abans d'arribar a Canàries. Després n'hi ha hagut més (abans també). N'hi haurà més.

Ahir, 1 d'abril, Londres celebrava la festa dels innocents. Ahir, 1 d'abril, a Londres moria un manifestant mentre reivindicava un altre món, possible, deia. No és el primer, abans hi va haver Gènova, després hi haurà ... La mort somiant un altre mont possible és una mort molt digna. Fa 70 anys, un 1 d'abril, tampoc no hi va haver primavera. L'1 d'abril de 1939 moltes persones creuaven la frontera amb tristesa però sense perdre l'esperança en una altra Catalunya possible

Ahir, día de la victoria, dia dels innocents a Londres, els poderosos es reunien, per salvar-nos, diuen, de la crisi. Per decidir de nou per als altres (contra els altres?) Els salvadors, a la foto que publica avui El Periòdico, no sé si m'ofereixen massa confiança.

Avui, 2 d'abril, fa fred. Massa fred. Continuen reunits els poderosos. Jo, llegeixo Labordeta, que m'ho fa passar bé. Un Diari de Sessions del Parlament de l'estiu del 2004, quan començava la guerra contra Iraq, recull una intervenció des de la tribuna, paraula per paraula, com ha de fer el Diari de Sessions del Parlament:

-Ustedes están acostumbrados a hablar siempre porque han controlado el poder toda la vida y ahora les fastidia que vengamos aquí a hablar las gentes que hemos estado torturados por la dictadura. Esto es lo que les jode a ustedes, coño, y es verdad, joder, a la mierda.

Reconeix Labordeta que no és precisament una peça d'oratòria. Però a mi, políticament incorrecta, la trobo una intervenció encantadora.

Avui, 2 d'abril, la amiga Carme m'ha fet arribar un text del Santiago Gamboa que no té res a veure amb Londres, ni amb el G-20. És un text que segurament tocava el dia 8 de març, però com que a més de ser políticament incorrectes (rojos, masones i separatistas) també som atemporals ... (pa mis chicas que tanto quiero y tanto se lo merecen) I també pels meravellos senyors de més de 40 que m'han acompanyat per la vida.

Un somriure amb pinya americana

2009-03-30T19:23:00.003+02:00

I ara em pregunto per què no li he fet una foto per captar aquell somriure que és el que hagués volgut posar aquí. De vegades, massa vegades, reacciono tard. Van trucar a la porta ahir, cap a les deu, quan el sol ja s'havia post feia estona per l'oest de la terrassa de Torre Sans, quan érem a la taula menjant una truita i una mica de verdura, sopar frugal després d'un bon tec a Viladecavalls. Eren dos joves, ell suís, ella romanesa. Només somreien, a les fosques, darrera la porta. Ens vam mirar una estona, des de la banda de dins miràvem aquelles personetes i els seus somriures nets. Una imatge que també hagués hagut de captar, però en aquest cas ja era més difícil, no es pot sortir per veure qui truca a la porta i abans de dir bona nit, què desitja? disparar, encara que sigui un dispar d'una càmera de fotos. Era com si el símbol de la felicitat s'hagués plantat allà, a l'Avinguda Magdalena Martorell, amb els nassos gairebé enganxats a la reixa de Torre Sans. Finalment ella va parlar. - Es la casa más bonita que hemos visto nunca.- I somreien, no paraven de somriure. Vam quedar per aquesta tarda. Haig de ser sincera i confessar que ahir no els vaig deixar entrar perquè tenia una truita damunt la taula i les truites fredes no m'agraden gens. El meu cor es va partir, ahir a les deu de la nit, darrera la reixa de Torre Sans, entre dos somriures nets i una truita calenta que començava a refredar-se. I va guanyar la truita, haig de ser sincera, així de prosaica sóc, també algunes vegades, potser massa vegades.

Passaven uns minuts de les cinc, avui, tarda mullada, a Torre Sans, i fresca, encara que no tant fresca, possiblement, com la tarda d'Agullana, amb les muntanyes nevades que són molt boniques si les neus són les primeres, cap al novembre o desembre, però que comencen a emprenyar si tornen, encara, quan ja ha entrat la primavera i tocaria anar a passejar vora el mar (o la mar). Però no pateixis Serpentina, bonica, la Meiga farà algun sortilegi cara el dissabte proper. Tindràs una bona i saludable caminada. Des de Cadaqués fins a Jóncols? Força, no? Espero crònica i fotos, no haver parlat, ara tens feina.

Passaven uns minuts de les cinc, avui, tarda mullada, a Torre Sans, i fresca, encara que no tant fresca, possiblement, com la tarda d'Agullana. Ha tornat a sonar el timbre. Darrera la reixa, aquesta vegada només hi havia un somriure. L'altre, com per art d'encanteri de la fada de la ventafocs, s'havia convertit en una pinya americana.

No en sé el seu nom, però de veres que té un dels somriures més bonics que es puguin imaginar, un somriure gens monalisenc, un somriure d'aquells oberts, ensenyant les dents blanques i ben alineades. És romanesa i escala. Es dedica a recórrer Europa, sola, buscant pics per conquerir. No medeix més de metre seixanta i no pesa més de cinquanta quilos, té menys de vint-i-cinc anys. Parla un castellà de poques paraules, i s'ha presentat, quan passaven uns minuts de les cinc de la tarda. Havia canviat el suís per una pinya americana. No era un efecte de cap fada. El suís acabava d'agafar el tren, cap a casa seva, i ella portava una pinya per oferir-me-la com a present. El suís és el seu "novio", fa una setmana que es coneixen, tots dos escalaven les roques de Siurana. - Pero creo que volverà a .... a .... (li costava trobar la paraula) a buscarme, - li ha sortit finalment. Jo també ho crec, no es pot abandonar així com així un somriure com aquell.

Es van fer "novios" a Siurana, fa una setmana. Ahir ella va passar per davant de Torre Sans, va anar a buscar-lo a ell i li va dir -he visto la casa de nuestros sueños – I van tornar tos dos i, no sap explicar perquè van trucar a la porta. I diu que esperava algú amb cara rondinaire. I diu que li va semblar molt bonic veure que sortíem els dos, i que va pensar que érem una parella... (en fi, diversos elogis). I que s'imaginava a ella i al seu "novio" com nosaltres i ... Volia saber com ens havíem conegut, el temps que feia que vivíem en aquella casa ... volia saber, mirava, somreia.

I ha marxat sense que li fes cap foto. De fet li he fet fotos, però amb la seva màquina, per enviar-les a "Ell". De fet potser algun dia tornin a arribar a les meves mans aquestes fotos, d'alguna manera, qui sap. El seu pròxim destí són els Pics d'Europa.

Són les set del vespre a Torre Sans, comença a fer-se fosc. Jo sí que he estat a Terrassa aquest cap de setmana, i en volia parlar. Hi ha hagut manifestacions, altra vagada, però no tenien res a veure amb Bolonya, més aviat amb aquells cardenals de carn i ossos que fan mal i donen nom als altres que són més morats que blaus, que també fan mal i que tampoc tenen res a veure amb els lliris (ni amb els tomàquets, ai que n'haig d'anar a comprar i em tancaran la tenda) Potser també hagués pogut parlar avui de manifestacions, de cardenals, de lliris, de tomàquets ... o d'aquesta Terrassa que jo sí que vaig trepitjar aquests cap de setmana, i de la seva gent.

Passen de les set, es fa fosc, plovisca. Per sopar tinc una pinya americana.

Lliris blaus

2009-03-27T20:55:00.003+01:00

Són les vuit del vespre a Torre Sans, demà, què seré a Terrassa, quan sigui aquesta hora, també seran les vuit, però demà passat, que també seré a Terrassa, quan sigui aquesta hora, ja seran les nou, o quan sigui aquesta hora tot just seran les set, segons com es miri. El pont de Saragossa no canviarà de posició, ni el sol girarà més de pressa al voltant de la terra, ai no que és al revés. Sigui com sigui, diumenge, que seré a Terrassa, o potser no, potser ja seré tornant cap a Les Borges, diumenge, sigui com sigui, dins de quaranta-vuit hores, no serà fosc com avui, serà més clar. Diumenge, a les quaranta-vuit hores del moment present, només n'hauran passat quaranta-set. On se'n va aquesta hora que perdem? Deu quedar allà, sota el pont de Saragossa, com en una bossa de treball, hora desocupada, fins l'octubre, quan les necessitats laborals horàries la tornin a requerir.

Sigui com sigui, aquest cap de setmana, que no tindrà quaranta-vuit hores, sinó quaranta-set, aniré a Terrassa i no hi trobaré el pícnic, però sí la gent que hi era i que encara mantindrà el gust del jazz a les genives, el mateix que jo tinc quan oloro els sons de Jazzspirit que des que va arribar a casa de la mà del Leandre i la Montse, no para de sonar.

Avui, que és 27 de març a Torre Sans i a tot el món mundial globalitzat dins el calendari gregorià, hores amunt, hores avall, del pont de Saragossa. Avui, vint-i-quatre hores després del gir a l'esquerra dels del No a Bolonya, intel·ligent gir, penso jo, però ja vaig dir que del tema no en parlaria. Avui, que la Carme que cuida els pares Aguadé encara està malalta i fem torns amb la família per atendre'ls. No són uns nens els pares Aguadé, són persones adultes, molt adultes, amb unes certes dificultats. De vegades els tractem com si fossin infants i els renyem, per aquestes gotes d'orina no contingudes, per exemple. I ells, que no són infants, juguen a ser-ho, i es deixen renyar, només per seguir el joc i no fer enfadar els fills, que com tots els fills, són i seran sempre unes criatures rondinaires.

Avui que és 27 de març, no vull ni puc parlar de Bolonya, vaig dir que no ho faria. Avui que és 27 de març toca parlar de lliris, perquè així ho vaig dir ahir, dia 26 de març, el dia que els del No a Bolonya van fer un intel·ligent gir a l'esquerra, cap a l'altra banda de Les Rambles (les Rambles dels senyor Hereu?).

Toca parlar de lliris, avui, 27 de març, perquè ahir ho vaig dir, perquè de vegades encara sóc capaç de recordar el que deia ahir, perquè de vegades encara em mantinc (m'agradaria dir per sempre més) fidel a la paraula donada, perquè al jardí de casa han nascut uns lliris blaus molt bonics.

De xicotet, quan feia alguna malifeta, ma mare em deia "Si t'agarre et faig més blau que un lliri". Tot i que mai aconseguia agafar-me ni gosava fer-me blau, al cap de pocs anys en topar-me en un bancal ple de lliris vaig descobrir que eren blaus com ells a soles. Aleshores en venien al cap les seves paraules i pensava: Caram, si que em faria blau! Eixe dia vaig anar a buscar unes macetes i a l'endemà vaig trasplantar els lliris i varem ser un regal improvisat a ma mare a l'hora que li recordava el que em deia de xicotet. Avui eixos lliris s'escampen per tot arreu del jardí de la caseta acolorint l'entrada a la primavera.

És un text que m'ha agradat. L'he trobat llençat per aquí dins, per aquesta cosa que en diuen la xarxa. L'he pescat. El seu autor és l'Álvaro Pérez. No el conec de res. Té un bloc que es diu "Les argelagues també floreixen" que, naturalment, no em miro mai. Però mira, el text parla de lliris blaus i m'ha agradat. L'he pescat a la xarxa i l'he penjat aquí. Com a homenatge a aquests senzills i humils lliris que han nascut al jardí de casa. Contra tots els blaus que apareixen a les carns humanes i no haurien d'aparèixer mai. Lliris de pau, d'un blau intens, que se'ns ofereixen, senzills i humils, avui, 27 de març, al jardí de casa.

Allò que és important està bé.

2009-03-24T19:49:00.008+01:00

8 del vespre a Torre Sans. A fora fa bon temps i han començat a florir els lliris. A dins encara una mica de fred i una olor a fum que es va "esfumant" molt a poc a poc malgrat les finestres obertes.

8 del vespre a Torre Sans i una semi, o sense semi, grip al meu cos. S'hi ha instal·lat aquest matí, tossuda ella, insensible als meus, no, no. Però no s'hi quedarà gaire, un altre ibuprofeno i unes quantes hores de llit i demà tornem-hi, matí i tarda a la feina. Cal regar, cal fer milers de rentadores, perquè Torres Sans (i tota la roba) fa l'olor de fum. I aquesta grip que s'ha instal·lat al meu cos em fa anar lenta. Però no hi serà gaire, no gaire.

Molt poc hi va ser la Meiga, massa poc vam poder gaudir del seu somriure. Suficient per quedar impregnada, també ella (i la seva roba) d'aquest fum que inundava la casa, el diumenge, cap a les nou del vespre, quan vam obrir la porta. Quina rebuda, pobra Meiga! Petit accident domèstic. Només va caldre obrir finestres (passar fred) i oblidar-se de l'olor, intents llavors, suau ara, però present encara. Accidents domèstics que emprenyen, sempre, però més quan portes a casa algú que, al damunt, no s'hi quedarà gaire.

Però la Meiga va somriure, i ho va fer tot més "portable". I ens va explicar, amb aquella manera que té ella d'enllaçar frases amb frases, la situació de Galícia, les proeses del grup musical del Víctor ... I va dormir, encara amb olor de fum, i al matí, a l'hora de l'esmorzar (aquests esmorzars que alguns elogien de Torres Sans) va resultar que ens havíem quedat sense llet. Però ella es va prendre un iogurt, sense deixar de somriure.

8 del vespre a Torre Sans. Els pares Aguadé estan millor, van disfrutar força a casa, el cap de setmana, quan encara no hi havia fum. Dinar familiar i de nou, amb les cadires de rodes, cap a Reus, ell feliç, fins i tot va poder passejar una mica amb el caminador pel jardí. Ella feliç, però cansada, molt cansada, va significar molt d'esforç per a una persona que ha de fer obligatòriament vida sedentària. I la Carme, que els cuida, té grip també, i ens cal atendre'ls a les tardes. Seran pocs dies ... Petiteses domestiques que em fan anar, avui que el meu cos diu ai, ai, una mica cansada. I cal regar, i tota la roba enfumada que cal rentar ... petiteses domestiques, el més important és l'alegria dels avis, el somriure i les paraules de la Meiga, tot el demés, el fum, la grip, no tenen importància, però, mecagoencony! No passa res no tenen importància.

Els curs del temps

2009-03-21T16:52:00.003+01:00

És 21 de març. Això vol dir que han passat el 14 i el 19. Demà és 22. Cada una d'aquestes dates és important per alguna cosa. Estan convenientment apuntades al calendari dels records. Potser demà, potser demà passat, potser l'any que ve, no recordaré les dates. Potser vindrà un moment que ho oblidaré tot. Però el calendari no s'esborra. Queden apuntades les vivències. Jo sóc i seré aquestes vivències.

M'agradaria contestar tots i cada un dels missatges deixats a les darreres entrades. No tinc temps. Cal tornar a dir gràcies per ser-hi? No, ja sé que no cal, però tot i així: Gràcies per ser-hi.

Han passat el 14 i el 19. Avui 21 i demà 22 sóc a casa els pares Aguadé que requereixen la nostra presencia i nosaltres els la volem donar.

M'escapo un moment a casa, només un moment. Vull veure com està tot, demà hem promès als pares Aguadé que els portarem a dinar aquí. Ells ho volen, els fa il·lusió. I si ells ho volen nosaltres ho volem. Vindran amb les seves cadires de rodes. El Joan ens ajudarà a pujar-los. Fa temps que no surten de casa. Vindran perquè els fa il·lusió. I si ells ho volen nosaltres ho volem.

Només és una escapada, per veure com està tot. Entro al blog un moment, només una escapada, per veure com està. I amb la Serpentina dic, sort que ho he fet. He trobat unes llagrimetes de dia 20. Les llagrimetes de la Pepa m'enllacen amb la seva imatge, una de fa anys, mirant cap al futur, aigua enllà. Mirant el curs del riu, el curs del temps.

Demà serà 22, un dia important per a mi. Demà tindrem a casa els pares Aguadé. Demà, al vespre, tindrem la Meiga a casa. Han passat el 14 i el 19, demà és 22. Queden apuntades les vivències al calendari dels records. El curs de l'aigua ens porta cap enllà, cap al futur.

Demà que en fas 60

2009-03-18T23:07:00.008+01:00

Avui com fa sis anys, més que com fa sis anys, et necessito.
Et desitjo.
Avui, com fa sis anys, més que com fa sis anys, renovo el compromís de compartir amb tu la vida, de ser prop teu per:

Escoltar-te sense jutjar-te
Opinar sense aconsellar-te
Confiar plenament en tu sense exigir-te
Ajudar-te sense decidir per tu
Cuidar-te sense anul·lar-te
Mirar-te, sense projectar les meves pors en tu
Abraçar-te, una i mil vegades, sense asfixiar-te
Animar-te, sense empènyer-te
Protegir-te, sense mentides
Apropar-me. Molt, però sense envair-te
Conèixer-ho tot de tu, fins i tot les coses pitjors, acceptant-te, sense voler canviar-te
Brindar-me plenament a tu, sense condicions.

Avui com fa sis anys, més que com fa sis anys, et necessito.
Et desitjo.
Avui, com fa sis anys, més que com fa sis anys, renovo el compromís de compartir amb tu la vida, de ser prop. Avui, com fa sis anys, molt més que fa sis anys, t'estimo.

Avui, com fa sis anys, firmo, de nou, les pautes que vaig firmar aquell dia. Petites i senzilles pautes extretes d'un Bucay que, fa sis anys, ens va servir per dir que era això el que volíem. És això el que vull. És això el que intento, potser fallant, algunes vegades. Sí és això el que voldria oferir-te, de nou avui, com fa sis anys, més, molt més (més molt), Perquè saps?

Avui, com fa sis anys, molt més que fa sis anys, com en en fa cinc, molt més que en fa cinc, com en fa quatre, molt més que en fa quatre, com en fa tres, molt més que en fa tres, com en fa dos, molt més que en fa dos, com en fa un, molt més que en fa un:

T'ESTIMO

Encara queden ...

2009-03-17T21:21:00.003+01:00

Encara queden els olors, els sabors, la música, el so de les paraules i de les rialles, els colors del foc, dels cabells, dels ulls, els somriures, les abraçades ... Encara queda. Passa cada any, des d'en fa sis. És doncs, ha estat, la setena. Totes diferents, totes similars. Alguns han vingut sempre, altres no hi eren aquest any, hi ha qui s'ha estrenat.

Estic tant bé, tant bé, tant bé, que estic com a casa, va dir la Susa. Jo també estava com a casa, tant bé, tant bé, tant bé, que semblava que casa fos una altra cosa, més plena, més viva, més rica. Una riquesa que no es podia endur cap lladre. Que entri qui vulgui, les portes ben obertes. Que entri qui vulgui que no ens robarà res. Participarà si vol de la nostra riquesa. Li regalarem somriures.

Passa cada any, abans, deia la Susa, estava nerviosa perquè anava a la calçotada de Les Borges. De les Borges del Camp, li xiva algú. De les Borges del Camp, rectifica ella. I jo que ho comparteixo, abans estava neguitosa, pendent de si tots tenien el que els corresponia, si faltava no sé què a la taula o a les brases. Ara, com a casa, relaxada. I és que no em podia neguitejar perquè, com a casa, però mimada i cuidada com una reina.

Arriba divendres, arriben les senyores. I es posen a la cuina, i paren la taula, i riuen i s'expliquen, entre mirades d'amistat durant tot el sopar. I surt d'un embolcall de color verd una roba beix i marró. Un teixit de les Alpujarras que estenem l'Enric i jo, meravellats. Una cortina que col·locarem per tenir cada dia la bellesa i l'encant de les Alpujarras, l'amistat de la Susa i la Mari Tere, tant lluny, tant a prop. I encetem el vi de la Lola, Oh mi Lola. T'he dit alguna vegada que t'estimo molt? I la Dolors deixa la bosseta amb les xapes de xampany, com sempre. Només són unes xapes. Són més que unes xapes, són la prova que quan la Dolors obra una botella (i quan la Dolors obra una botella, sol ser una botella de xampany) es recorda de nosaltres. Dolors és Terrassa, la Terrassa viva. La meva ciutat natal, la meva adolescència, els meus records més forts. Dolors és molts d'aquests records. I la Patri, més jove, però com una més de nosaltres i la Tere, estrenada, feliç, complaguda. És la casa més maca que he vist. Mare, diu la Tere per telèfona a una senyora que no coneixem de res, sóc a la casa més maca que he vist mai. I la veu de la mare passa de les mans de la Tere a les mans de l'Enric, i l'Enric li explica com es fa la salsa de calçots, com si es coneguessin de tota la vida. I renten els plats, les senyores, i endrecen la cuina. De què vam parlar la nit de divendres? No ho sé, coses serioses i coses trivials, segur. Però vam parlar molt, per entendre'ns, perquè no podia ser d'una altra manera.

Arriba dissabte, i es lleven aviat les senyores, i saben el que han de fer, de cada any, com a casa. I jo que quan penso que potser falta ... no algú ja ho ha pensat, ja ho té a punt. Puc estar relaxada, iniciar la sessió de fotos, rebre els que no són convidats, tots els que van arribant, tots els que venen, també, a casa seva. O benvinguts, passeu, passeu.

El Leandre i la Montse, dels primers. La Montse, que s'estrena, que te ganes de ser-hi, que tenim ganes que hi sigui. La Montse, que oblidarà la panxa, les estones que pugui, que menjarà calçots, com la primera. La Montse que es posa dempeus per anunciar que deixa de ser l'espieta. La Montse, ai, no, la baronessa, em sembla, de Girona, crec. Pendents quedem dels comentaris per veure finalment quin serà el seu títol. Quina mania de posar títols, i al damunt nobiliaris, qui ens ha vist i qui ens veu! Ai si Robespierre aixequés el cap sense cos.

El Leandre i la Montse, amb sabor a flamenc de qualitat, amb olor a jazz egarenc. "En tierra de nadie soy libre, como son los sueños". D'Callaos, que tots ens hem descarregat alguna vegada desde su balcón, ara en format acariciable. Fotos, imatges, sons extrets pel Josep Maria Farràs, també en format acariciable. De nou em perdré el pícnic aquest any, no es pot ser a tot arreu. De nou serà una mica com si hi fos, una avançada va arribar dissabte. Sona a Torre Sans la trompeta del Farràs, records de la meva Egara, dolça nostàlgia. Com a casa.

Com a casa, amb el Vicenç i la Mercè. Records de fa molts anys i records de no en fa tants. El Vicenç, aquell i aquest number one que sap estar on calgui, sempre que calgui. Actor excel·lent, millor company. Amic directe, amic de l'amic. Te lo juro yo, la volem cantar, però no en recordem la lletra. Encara que no la cantem ell és present, el Tomi hi era, amb tota la força, amb tota l'energia que ens va trametre, que encara ens tramet. El Tomi l'amic, sempre, sempre. Sí el Tomi mai no deixarà de ser-hi. I la Mercè, que encara conec poc, que m'és tot hi així, molt propera. Fins que va caure la tarde hi van ser. Com tothom. Fins que ja fresquejava i la Mercè era una bonica silueta confosa en el roig i negre del cel, cap on mirava, allà damunt la bassa. Provocació, invitació, d'una foto que molts no vam poder deixar d'intentar.

I amb el Raul, sempre al peu del canó (volant del cotxe, graella de calçots) va arribar la Pepa. No li vaig dir com era d'important per a mi que hi fos. Potser hi havia massa gent, ens falta temps. Amb la Pepa sempre ens falta temps. Perquè la Pepa és d'aquelles persones amb les que s'ha de seure una estona. Perquè la Pepa és d'aquelles persones a qui pots dir, a qui vols dir, de qui pots escoltar, de qui vols escoltar, tantes coses. Trobo a faltar els tallats diaris compartits amb la Pepa (por arriba o por abajo) una expressió que només entendrà ella, però en tinc prou, hi ha coses que en tinc prou si ho sap, si ho entén la Pepa. No li vaig dir com era d'important que hi fos, que compartís. Com era d'important poder veure el seu somriure. El seu intent de ballar una sevillana al ritme del Sisa magistralment interpretat pel Leandre. Oh senyor botiguer. Sisa, tant actual. Pepa fantàstica, també el dissabte, 14 de març, el dia en què la Pepa recorda, de manera especial, aquell àngel que durant molts anys va tenir a prop. Un àngel que potser li va dir pssss, a la seva història d'una pastanaga. Potser millor deixar-ho així. Li respectem. Et prometo un tallat aviat, Pepa, ja sigui por arriba o por abajo.

I amb el Raül i la Pepa, la mare, que no se'n perd una. Cada dia més jove. La mare, que és feliç perquè jo sóc feliç (madres sólo hay una y a ti te encontré en la calle)

I amb l'Arxi i la Paqui, vells amics, vells companys que donen notes de color i alegria molt especial a les calçotades, any a any, mai no han fallat, va arribar el Pepe. Ostres, què és el Pepe? Va dir el Josep quan el va descobrir al flikr. Er mismo. El Pepe de les Alpujarras. Aquell que tant estima la seva terra i tant ens la va fer estimar l'estiu passat, quan érem a Ohanes. Salut Pepe. Benvingut, casa nostra és i serà casa teva, com casa teva va ser casa nostra, si és que hi ha cases d'algú.

I amb la Núria va arribar l'Anna. Sí, l'Anna. Va obrir la porta, va caminar, va somriure, va saludar tothom, va fer el vermut i va menjar calçots i carn, i va riure I VA CANTAR. L'Anna, fins al final també, quan fresquejava. Se'n va anar cansada "de cantar". Fa ben poc que es cansava només d'obrir els ulls. Marxo contenta, va dir. Marxo cansada de cantar. I tots els altres, tots els que l'estimem, tots els que hi érem, vam sentir que aquella calçotada valia la pena, encara que només fos per poder escoltar aquestes paraules.

I la Cèlia i el Pablo. I el Ramon, la Liliana i l'Etnia i ..... Podria dir tantes coses d'aquesta gent, dels meus amics d'aquí, de la meva terra d'acollida. Hi van ser per primera vegada. Per a mi un símbol de fusió Terrassa – Les Borges. Una fusió harmònica, una funció enriquidora. La Cèlia, el Pablo, el Ramon, la Liliana, l'Etnia. Un símbol important en el meu caminar per la vida. Podria dir tantes coses d'aquesta gent.

Podria dir tantes coses. No he acabat, queda molts sentiments, queda molta pantalla per omplir, però és hora de sopar, l'Enric deu tenir gana. L'Enric! Quina paciència! Ha arribat fa més una hora, just quan començava aquest escrit, només és una estona, li he dit, vull fer la crònica de la calçotada. Quina paciència, l'Enric ( ha hagut de planxar ell la camisa que necessita demà). Quina paciència qui llegeixi fins aquí .. Però, és que podria dir tantes coses encara. Acabo. Queda un vídeo preciós del Leandre. Les fotos de la Dolors, de la Lola i les meves al flikr. Queda tot un farcell ple d'olors, de sabors, de colors ... Un farcell d'amistats que no tanco, que aniré omplint dia a dia i que tornarà a ser viu d'aquí un any en la propera calçotada.

Queda ... podria dir tantes coses encara, però acabo.

Calçotada

2009-03-16T16:55:00.002+01:00

Un preciós vídeo que penjo ja per dos motius. El primer i principal per homenatjar i agrair la feina al Leandre. El segon per fer arribar un tast als que hi haguéssiu volgut ser i no vau poder.

Naturalment, jo faré en algun moment la meva crònica, només necessito uns minuts per escriure, no és difícil perquè els sentiment són molt vius, però sé que demà i demà passat continuaran igual de vius. Quan trobi aquests minuts, uns quants més dels que tinc ara, m'hi posaré.

De moment, el tast del Leandre.

GRACIES, benvolgut doctor.

L'harem de l'Enric

2009-03-14T10:32:00.003+01:00

Fa sol. Un sol fantàstic i meravellós que ens acompanyarà tot el dia. Com diu el Josep, el sortilegis, si es fan amb fe, sempre funcionen. Aquesta vegada t'has comportat Meiga. Gràcies.

14 de març de 2009 a Torre Sans. Ens hem llevat aviat si tenim en compte l'estat en què vam anar a dormir ahir (avui de matinada). Perquè cap a les dues estàvem .... cansats (de viatges, de feina). I estàvem també una mica ... res, adormits.

Van anar arribant les nenes, ahir, a partir de les 6 de la tarda (Dolors), després la Susa (amb la seva gran maleta) i finalment el taxi de la Patri (al complet amb la Lola, i les Teres).

Cap a les 10 hi érem totes i tot, ja havien arribat les reserves fetes aquest any, per a la nit de pre. A les 2 a fer nones i ara cap a pencar per preparar la festa. Demà o demà passat el reportatge sencer.

On és la Susa?

2009-03-11T22:41:00.003+01:00

El carnaval va passar fa dies. Sí. Però en fa molt pocs que teníem un missatges que deia: ¿A ver si me reconoceis?

Algú la reconeix?

Encara fa sol

2009-03-10T18:45:00.003+01:00

I a qui no li ha passat? És ben fàcil i normal, quan fas una activitat extra, donar unes classes en una universitat americana, posem per cas, no te'n recordes que has rebut una petita remuneració per aquest afer, per exemple uns 200.000 de dòlars, no res, és ben fàcil oblidar-se quan arriba la declaració. Li ha passat a tothom.

Sis de la tarda a sota el pont de Saragossa, avui és dimarts i en tenim deu al calendari gregorià. De déus n'hi ha a totes les cases i el Déu que probablement no existeix en boca d'alguns autobusos potser és a tot arreu, però continua esmorzant a la taula del patró que avui són els bancs subvencionats, pobrets.

Sis de la tarda a Torre Sans, diu l'ordinador que la temperatura és de 57 graus, que també pot ser 14 si ho passem a celsius. Jo juraria que és més alta, però em creuré els 14. Deu ser a l'ombra però, perquè al sol s'hi pot estar amb samarreta de màniga curta.

Un sol que peten les pedres, sí. O com a mínim brillen, allà fora. M'he estat una estona passejant, franquejada, com sempre, per l'Unda i la Petita. Intento captar algun pardal, una garsa, un colom, un estornell ... El jardí n'és ple i omplen l'aire amb els seus cants. De tant en tant baixen a terra a picotejar les llavors que encara, malgrat la neteja, queden pels caminals. Intento captar-los amb la màquina, però és impossible, l'Unda i la Petita me'ls espanten una i altra vegada. I no em puc enfadar, amb elles no, és impossible.

He llegit una estona, cansada d'esperar les petites aus de jardí que s'escapaven. Novel·la negra, el millor per desconnectar de feines no gaire blanques. No tinc encara a les mans les recomanacions de la Serpentina però paciència, caure ja cauran. Amnistiades d'una pila que havia d'anar a la brossa, algunes novel·les d'una col·lecció antiga que va publicar El País (per cert què li està passant a Prisa?) "Serie Negra" es deia, la col·lecció. Ep que aquestes no les havia llegit, o no les recordava que pel cas és el mateix. Ros Macdonald és qui em fa ara els honors, a la tarda, al jardí, quan el sol fa petar, o com a mínim, brillar les pedres.

Queden per un altre dia, o no, les finances i demés correries del Garzón i l'armari mirall del Camps. Queden per una altre dia, o no, els problemes financers del Grup Prisa i la censura d'una anunci de Le Monde Diplomatique al País, sembla que aquest número era el que parlava, precisament, d'aquests problemes financers. No res, ganes de tocar el potet, no hi ha res negre en el món del diner. Segur que Camps pot presentar les factures dels seus vestits. Què són 200.000 dòlars de res cobrats per l'inexorable Garzón per impartir algunes classes a les universitats, allà a les amèriques? Tot plegat escorrialles. Les novel·les negres només són això, novel·les.

Ha baixat una mica el sol, però encara és potent. Quin conjur haig de fer perquè aquest sol ens acompanyi dissabte?

Cap de setmana plus

2009-03-08T22:54:00.005+01:00

8 de març. Diumenge a Torre Sans. S'acaba un altre cap de setmana. No tots els caps de setmana són iguals. Hi ha caps de setmana i caps de setmana amb plus. Si el diumenge et despertes a les 9 i s'ha aturat, finalment, el vent i a fora es comença a intuir la llum d'un sol que farà petar les pedres, aquest és un cap de setmana amb plus. I si des del divendres s'ha instal·lat a casa un amic, un d'aquest amics que ho són de veritat, ja tenim un plus sobre plus.

Va arribar divendres, a mitja tarda, i naturalment ja durant el sopar vam encetar la polèmica, millor li hauria de dir, senzillament, conversa. Vam parlar de moltes coses, la majoria d'elles amb plus, un plus lligat més que a cada tema a la manera de sentir-los, la manera de sentir. Què és una bona fotografia? La que t'agrada? La que té millor tècnica? Què és una bona literatura? I, és clar, aquella bàsica i reiterada pregunta que ens fem, nosaltres i naltros, els que venim d'un lluny similar i anem ... On anem? Ai, aquesta és la pregunta, la que dia a dia portem a la motxilla, i apareix i apareix, de vegades quan estem sols, de vegades quan ens trobem amb l'amic, amb qualsevol dels amics d'aquest grup dels que venim del mateix lluny i anem, ai qui ho sap? Cap on anem? Cap on hauríem d'anar? On i amb qui? Què o com? I és que portem la motxilla d'una escola, d'aquella escola, d'aquell lluny, que ens feia necessaris i útils.

I jo em quedo, de nou, com tantes vegades, sense resposta. Perquè no totes les coses tenen resposta. Perquè la majoria de qüestions, afortunadament, tenen moltes i moltes respostes. Som allò que som. Tenim una manera de mirar i una manera d'actuar (o de no actuar, donat el cas, que ve a ser el mateix). I potser només cal (o només podem, donat el cas, que ve el ser el mateix) mirar i actuar. De vegades apareixen a l'horitzó, o a la cadira del costat, o darrera la pantalla de l'ordinador, obres plus. Les obres plus són aquelles que m'obliguen a ser-hi, que interactuen amb mi. Les obres plus són les que em fan sentir viva. La fotografia que ara mateix és a l'ordinador del Josep, és una obra plus. Una obra plus, dins un cap de setmana plus.

I sí, matea, sé que detrás de este plus estás tu, mi amada mujer plus. Persones que venen de lluny, d'un lluny comú i que van, on? No importa on, importa que hi són, elles, amb el seu plus.

8 de març. Diumenge a Torre Sans. S'acaba un altre cap de setmana. No tots els caps de setmana són iguals. Hi ha caps de setmana i caps de setmana amb plus.

Sí ja sé que és 8 de març, Sí ja sé que encara queda molt a fer. Com? Ai, no tinc la resposta, tampoc aquí, com allà. O potser tenim, entre tots, afortunadament, moltes respostes. Una d'elles: porque sé que quien se quiere y se estima cuando se encuentra vuelve a sentir todas esas sensaciones. Què té a veure? No ho sé. Però és una frase plus perquè és una frase contra la propietat i sobre tot perquè: que coño!!! me ha salido de donde me ha salido, del alma, claro!!

Ep, me'n descuidava, joder, coño, que esto no acaba nunca. És que haig de felicitar la Tere per la meravellosa organització de la calçotada i de tota la jornada (que m'ho han xivat)

Avui a Les Borges hem tingut la sort, gràcies a la Tere, de rebre els millors fotògrafs de Catalunya i part de l'estranger. Plus de plus per al poble.

Del nord-oest ens ha arribat un regalet

2009-03-06T20:47:00.002+01:00

Avui ha tornat a bufar fort, molt fort. Bé avui i ahir. Han cantat els arbres tota la nit i el pi es vinclava i es vinclava .... feia por. Però finalment res, quatre branquetes per terra que ni es noten amb tot el que queda encara per netejar. Suposo que no ha fet més maleses perquè li vaig demanar al vent que sisplau aquesta vegada es comportés i com que va ser el sisplau amb la força de tots nosaltres, amb la força, posem per cas, dels sortilegis de la meiga deixats aquí solidàriament, amb la força de tots aquells que poden i volen tenir temps per ser persones. Sí, és per això que no ha fet mal, el vent, que venia del nord-oest, aquesta nit, i durant el dia. I el pi, majestuós en la seva inclinació, orgullós de la seva imatge diferent, s'ha mantingut en peu, i m'ha xiulat tota la nit, i m'ha repetit, sisplau amiga, sisplau, no tinguis por.

Avui, a la feina ha estat una mica dur. No era fàcil conduir, aquest matí de vent i de fred. Quatre graus encara quan he sortit de casa. El vent frenava el cotxe cosa que m'ha fet anat més lenta i així el Barril m'ha arribat amb més nitidesa. Un conte cada dia, com quan era petita i me'ls explicava la mare. La màgia i l'embruix de la imaginació combinada amb la sensibilitat d'un pensament que no fa discordança amb el meu, igual que el sisplau, quan te'l dic a tu, no fa discordança gramatical de persona. I així em sento més persona, jo també, una mica més, gràcies a la màgia d'un conte que m'explica, puntualment, quan falten uns minut per les vuit, el Joan Barril.

A la feina ha estat una mica dur. El vent, aquest vent del nord-oest que a Torres Sants, aquesta nit, no ha fet mal,havia fer maleses a altres llocs. Potser faltaven els sortilegis i les paraules imaginatives de la Serpentina, per exemple, proposant formules genials de cadires buides al parlament. Firmo la teva proposta Serpentina, però no sé jo sí ... no, no hi ha tanta imaginació, ni tanta generositat al món de la política, és una pena.

I, finalment han arribat les tres. Les tres què? Les tres del migdia. Finalment, el cap de setmana, tornava la màgia ... Cotxe i via fora, cap a casa, contra vent. Capa casa. Què em portaria avui el vent del nord-oest? Què em trobaria a casa?

A les tres encara no, però a les quatre sí, a les quatre ha arribat, d'allà del nord-oest, la sorpresa!!!!

Menys rigidesa sisplau

2009-03-03T21:23:00.003+01:00

Al despatx on treballo, ai, cada dia, bé de dilluns a divendres que ja és massa, ha arribat gent nova, joves tots, de menys de trenta, amb unes brillants oposicions guanyades merescudament. Ahir, o potser abans d'ahir, tant li fa pel cas, una companya que frega la cinquantena va demanar ajuda a un dels nous vinguts per traduir un d'aquests missatges automàtics que genera el correu, gairebé sempre en anglès. El jove al·ludit es va quedar molt parat que la meva companya no sabés anglès i va comentar que ara fa falta per superar els processos selectius. Ella li va contestar en un perfecte francès, idioma gràcies al qual va aconseguir una de les puntuacions més altes de la seva promoció, fa, ai, tants anys. El jove va fer un ostensible gest de menyspreu – on vas amb el francès? Si ja no serveix de res. Així va continuar una estona la polèmica, ella amb arguments de riquesa cultural, ell admetent, només, raons utilitàries.

Avui s'ha tornat a repetir l'escena, aquesta vegada a causa de la locució sisplau. Ella ha fet un cartell per demanar a tot el personal alguna cosa, sisplau, i ell li ha corregit per "si us plau". No m'he pogut aguantar i he intervingut, naturalment a favor de la coherència. He demanat, sisplau, que es mantingués el sisplau, locució admesa per molts lingüistes i emprada de manera habitual. He donat raons de simplicitat, d'acostament al que volem dir, he donat raons de consonància quan demanem a algú que tractem de tu alguna cosa, sisplau. He .... De res no ha servit, el jove en qüestió i altres "nous vinguts", que s'hi han afegit han tret un a un els diccionaris de la llengua catalana per demostrar-nos, a les iaies, que el terme sisplau no hi era, i si no és al diccionari no es pot fer servir. Algú fins i tot ha comentat que es notava que nosaltres no havíem passat gaires exàmens de català (i no ha dit que segurament ens van regalar las oposicions, fa tant de temps, però quasi). Llavors, portada a l'escenari no sé per qui, possiblement per mi mateixa, ha arribat ella, LA NORMA. Quina és la finalitat de la norma? Per a què hi són les normes? Quina és la millor manera de complir-les? Difícil diàleg amb persones joves que acaben d'entrar al funcionariat amb unes brillants oposicions guanyades. Allò havia d'acabar d'alguna manera i no sabia com fer-m'ho, així que els he dit que eren una colla d'hipòcrites, que ells eren els primers en incomplir les seves sagrades "normes" cada dia quan arribaven passades les 8 i que el cartell es penjaria amb el "sisplau" perquè a mi em donava la gana.

En fi, són més de les nou del vespre a Torre Sans i ja se sap que també en aquell pont se Saragossa. Que avui és tres de març del 2009 als calendaris d'aquí i d'allà (gregorians globalitzats). I que a Les Borges ha plogut tot el matí i a la tarda ha fet una humitat d'aquesta que es fica al moll de l'os (muelle del oso). Que estic molt contenta de tenir el llibre de la meiga i de què llegeixi cosetes en català per apropar-nos, jo no sé si seria capaç de llegir una novel·la en gallec i que d'ales n'hi ha de tots colors i a tot arreu i de més plumoses n'hem vist caure.

De l'Empordà ens arriben uns cels dels que fan sortir arrugues als ulls de la Tere

2009-03-02T18:33:00.010+01:00

Són les sis de la tarda del dia després. Ahir a aquesta hora al Patxi encara no li havien crescut ales. 3 de març de 2009 als calendaris gregorians i també als electorals. Segons el meu ordinador a Reus plou. Darrera la finestra tot és una mica gris, però ni gota d'aigua. Haig de sortir a comprar fruita i sé que no necessitaré paraigües. Tampoc no plou a Galícia, terra de pluja per excel·lència Consulto la pantalla i em diu que a Vigo ha sortit el sol. Em pregunto on va comprar aquest trasto l'Enric.

6 de la tarda del dia després. Ahir a aquesta hora a Torre Sans encara feia sol i fumejava la pila de fulles abocades a la foguera al matí. Ahir a aquesta hora al Feijóo (Ai si el Benito Jerónimo aixeques el cap) encara no li havien sortit ales. El Patxi i l'Alberto toquen avui el cel d'un Déu que segurament no existeix elevats per les forces de la crisis i del frau. Que cadascun carregui amb els seus vots i que cada votant analitzi de quina manera seran aprofitats.

A Torre Sans carreguem fulles i més fulles i en fem una foguera on no hi tenen cabuda els àngels victoriosos ni els àngels caiguts. Ni uns ni altres apareixen en aquests estranys núvols que de tant en tant ens regala la serpentina. Un bon llibre i un cel d'aquells que a la Tere li fan sortir arrugues als ulls, aquest és el missatge que ens arriba de l'Empordà avui, quan són les sis de la tarda del dia després. Diu el meu ordinador que a Vigo i a Donosti ha sortit el sol i jo em pregunto on devia comprar l'Enric aquest trasto.

Un llibre

2009-02-28T23:42:00.003+01:00

Són les onze de la nit a Torre Sans i plou. No he tingut temps, fins ara, de posar-me a escriure. A fora la temperatura ha baixat força, uns set graus en aquest moment, igual que la que tenien els gossos que obligaven a córrer el seu amo passant en vermell un semàfor, allà a Begirada. A la televisió, la de casa que no fa futbol, una temperatura càlida i molt de sol. 1994, final de l'apargeit a Sudàfrica. Mig miro la tele, mentre escric aquí. Mig escric aquí, mentre miro la tele. Avui no ho faig per comentar les coses que he fet al llarg del dia, ni per parlar d'històries d'allà fora, ni comentar els embolics Garzón – PP. Avui quasi no en parlaven els diaris de les multiplicades corrupcions que van caient del gros compte gotes a l'ampolla dels peixos peperians. No, no vull parlar de corrupcions, avui, tot i que en tinc una de pendent. Li vaig dir a la Susa que diria alguna cosa de l'escàndol de l'alcalde d'Ohanes, quina pena que un poble tant bonic hagi d'estar governat per corruptes! Existeixen vídeos sobre el tema, els vaig mirar mentre els comentàvem amb la Susa, fins i tot algun on se sent com l'alcalde corrupte acusa la Susa d'haver escalfat el poble contra ell. Si es busca es fàcil de trobar, no cal posar enllaços.

Avui, era un bon dia per oblidar corrupcions, accidents, proclames Obamianes i "reflexions" a la part nord i oest de "L'Espanya", mentre esperem veure que passa demà. Avui, 28 de febrer de 2009, dia tranquil a Les Borges, dia per recollir fulles i cremar-les, perquè no feia vent. Dia perfecte també, per llegir. Buscaré les recomanacions de la Serpentina i potser les comentaré. Avui no he tingut temps de passar per la llibreria.

Avui, a les 9 del matí, he passat per correus a recollir un paquet. Tenia a la bústia, des del dimarts, un avís. Dins del paquet hi havia un llibre. No és un betseller, no ha guanyat cap premi, no és, com diu l'autora, cap meravella de la tècnica. Però és un llibre, i tant que és un llibre! Lo más parecido a un libro – diu la Meiga a la carta de presentació. I jo insisteixo que no és "lo más parecido" insisteixo que és un llibre. Un llibre que un dia, i estic contenta de ser-ne la instigadora, va començar a publicar-se, capítol rere capítol, en aquest blog. És un llibre que parla d'una Galícia que va ser republicana, que va haver de ser abandonada per tants i tants, la Galícia dels zulos, de les pors ... És un llibre de memòria històrica, una memòria personal, immersa en un determinat context, sí, però especialment la memòria d'una casa que és la d'aquells que l'han feta i habitada. El relat de unes vides que mereixen ser explicades. I quan algú explica coses que mereixen ser explicades el resultat és sempre bo. Això és el que busquem, en definitiva, en els llibres, històries que moltes vegades ja sabem que existeixen, histories que sempre hem pensat que s'haurien d'explicar. Cal escriure per desenterrar de les tombes de l'oblit i, quan es fa, el resultat, sigui quin sigui, és sempre un bon resultat. Algunes vegades, aquest resultat, agafa format de llibre. No de betseller, no de guanyador de premis, només de llibre.

Avui, a les 9 del matí, he tingut un regal, un llibre, dels que mereixen ser escrits, d'edició molt reduïda. No és un betseller, no és un guanyador de premis, ni tant sols anirà a cap llibreria, però és un llibre i, naturalment, el guardaré amb la mateixa il·lusió de qui l'envia. Felicitats Meiga, i moltes moltes gràcies.

Josep, el nostre fotògraf de capçalera

2009-02-25T22:03:00.004+01:00

Les seves fotos són extraordinàries mostres del món, ens poden impactar fent-nos adonar de la cruesa de la realitat o poden arrancar-nos un somriure ple d'esperança. Poden conduir-nos a la nostàlgia del passat o precipitar-nos cap un temps que encara ha d'arribar. Les seves fotos ens fan somiar o ens desperten de cop. Les seves fotos, mai, mai, no ens deixen indiferents. És el Josep, el fotògraf.

Políticament d'esquerres, més per compromís ètic que per convenciment acadèmic. Proper sempre als més desafortunats, passional defensor de causes perdudes, perd una batalla darrera una altra, convençut, sempre, que serà testimoni de la victòria final. És el Josep, militant de la utopia.

Orgullós dels seus. Pare i company. És el Josep que estima.

Sempre al nostre costat, des de fa tants anys. Sempre una, o mil, paraules, les justes. Un o mil gestos per apropar-se, els justos. Donant la mà. Obrin el cor. És el Josep, l'amic.

Per a ell, que demà fa .... anys que va néixer (visca els pares que el van parir), aquesta entrada (que potser hauria d'anomenar post) i que no són més que quatre paraules, un gest senzill d'apropament (i una petita broma)

Gràcies, estimat Pep, com sempre, ja ho saps, gràcies per ser-hi.

Cabòries

2009-02-19T18:58:00.003+01:00

Són quasi les set de la tarda, a les Borges del Camp i a Múrcia, des d'on la Susa no mira aquest blog. Sota el pont de Saragossa no sé quin temps fa, aquí la temperatura comença a ser agradable ara que encara és de dia, s'allarguen les hores de llum, aquí i a Terrassa. Immòbils, a Donosti, els vianants esperen el verd, tampoc no hi plou. Al camp de Tarragona, a la nit, que és més curta, baixen força les temperatures. L'escalfor i el fred es subsegueixin, aquí a les Borges del Camp, i a la vida. Em miro les mans i les veig molt arrugades.

Avui han vingut a posar en peu el pilar caigut. No han pogut recuperar les rajoles, aquelles rajoles blaves que des de l'inici servien d'ornamentació i donaven el toc alegre a la casa. Un dels aspectes interessants de Torre Sans és la seva "alegria". Les reixes, negres en altres cases, aquí són platejades. Les persianes, que podien ser marrons, són verdes. I els acabats sempre blaus, al damunt de les columnes, al trencadís ... Del trencadís se'n conserven pocs trossos i les rajoles blaves s'han de substituir inevitablement. El paleta no n'ha trobat, ni d'iguals ni de semblants. Allò que va ser encara és, però alguns fragments s'han perdut pel camí. Com en la vida. Intentarem que les noves rajoles s'acostin com més millor a l'esperit del primer constructor. Intentarem renovar amb la màxima fidelitat. Com fem mentre passen els anys, mentre omplim buits i intentem enllaçar, sense traumes, passat amb present. Em miro les mans i les veig molt arrugades.

A fora no hi ha roses grogues, només unes violetes blanques. Enyoro les roses grogues, com enyoraré les violetes blanques, més endavant, quan tornin les roses. La primavera de la natura, diuen, ja ha començat. Cal que ens posem en dansa una altra vegada. El que és segur que no tornaran són "las oscuras golondrinas", millor, no m'agraden els nius penjats dels balcons. No he vist mai cap niu als balcons de Torre Sans. A dalt dels arbres sí que n'he vist. I també he vist entre els arbres, algunes vegades, quan comença a fer-se fosc ... No res, cabòries de dona amb les mans arrugades.

¡Ay Maria!

2009-02-17T21:35:00.009+01:00

Porque nada pueden las distancias cuando sobra corazón

Susaaaaaaaaaaaaa. Per què vas marxar a Ohanes? Coño!!!!

Només per lincar un escrit que m'agradaria signar

2009-02-16T20:50:00.004+01:00

Són les nou del vespre a Torre Sans. Setze d'abril i sembla que vol ploure però no acaba de ser. Avui no tinc ganes d'escriure. Avui hi ha massa coses que no entenc al meu voltant.

He tornat de la feina especialment cabrejada. Per què? Per res concret, pel mateix de sempre, ja hi hauria d'estar acostumada. He tornat de la feina amb mal de cap. Què ho fa que no em senti amb empatia amb res ni amb ningú? comentari meu. Quina part de culpa hi tens tu? comentari del meu interlocutor. M'ho hauré de plantejar.

Avui, altra vegada, el més enllà, aquest lloc desconegut on va tothom un moment o un altre. Avui sense somriures. La nena Marta, de Sevilla, és a tots els diaris (amb lletra més petita els 24 immigrants a les costes de Lanzarote) . La indignació i la ràbia, pel cas de la nena Marta, és el reflex immediat i comprensible.

Avui, remenant blocs, he trobat un escrit que puc signar, que m'agradaria signar.

Violetes blanques

2009-02-14T21:47:00.003+01:00

Ara ja no fa vent. Durant el dia ha bufat força, encara, tot i això l'Enric ha cremat els cubells de fulles que li he anat portant. Com sempre m'he acostat al foc poruga. Ep, que avui fa vent, anava dient mentre l'Enric s'enfotia de les meves pors. Encara crema,? li acabo de preguntar. No dona! Quan he sortit, cap a les cinc de la tarda, ja no cremava.

Jo, després de dinar ja no he sortit. Això que al poble era carnaval i m'havia proposat anar a veure la rua. Cada vegada em torno més mandrosa. Aquesta setmana havia d'anar al la perruqueria, a comprar alguna cosa de roba, al cine, al carnaval del poble. No he fet res de tot això. M'amago a Torre Sans. Ja vindrà la primavera.

Després de dinar he llegit el comentari de la Markesa que ha deixat, avui, a l'entrada de "por ti" de fa una setmana, el dia del seu aniversari. He deixat anar una llagrimeta. He llegit la Maruja, ella, post morta, també plorava, i m'he recordat dels meus morts, els públics i els privats. Ara, quan he tancant el llibre, encara continuen per aquí, asseguts vora del foc, vestits de frac i ballant claqué. Tots, fins i tot el purità Manel Balasch a qui la morenita dedica avui un missatge ben emotiu. No el vaig conèixer, però sembla que tots els seus alumnes el recorden amb molt de carinyo, també l'Enric. Bona cosa els records, bona cosa si ens fan somriure, o abocar una llagrimeta sensible i càlida. Què bé passar per la vida disfrutant i fent disfrutar als altres! Sentint i fent sentir.

Avui el jardí de casa ja comença a veure's una mica decent (que no de cent), queda molt per fer, no ens ho acabarem pas, com sempre. Però ja no hi han les branques trencades llançades arreu. Avui, he tret unes quantes fulles (maleits plàtans) dels parterres de la plaça del pou. Sota les fulles han aparegut, tímides, les primeres flors. Petites violetes rares. Petites violetes blanques.

Un somriure

2009-02-13T21:28:00.004+01:00

I amb el Terenci i el Manolo, amb el Tomi, ara també el Toni.

A veure quina en muntareu per allà dalt (o per allà baix) tots junts.

Va ser, és i serà, per Sabadell, i fins i tot per Terrassa :), un referent.

Va ser, és i serà, per a la història de Catalunya, un referent.

Salut Toni.

Qui dia passa, any empeny

2009-02-12T18:37:00.002+01:00

La veritat és que té una pinta extraordinària. Serà a l'agost. Ens trobarem. Farem fotos. Riurem. Viurem. Disfrutarem.

Mentrestant: Els arbres continuen dempeus, altius. El jardí força brut. Ara, d'aquí una estona intentaré netejar un trocet, un de petit. Almenys que el dia 14 estigui una mica bé. El dia 14 serà març. Ens trobarem. Farem fotos. Riurem. Viurem. Disfrutarem.

Mentrestant: continuaran els escàndols. Àngels caiguts, ahir fent-se rics tranquil·lament, avui a la premsa. Enemistat manifesta dels que s'ajunten en caceres, diuen. És el pa nostre de cada dia, el d'ells, més aviat. Com acabarà? Acabarà? Digues-me fins quan ... ni el Garzón ho sap. Pobres àngels caiguts, altres, encara, es freguen les mans. Cauran? Digues-me fins quan ... Novel·la per entregues, massa real, que seguirem (a estonetes, poques)

Mentrestant: No sabem on aniran a parar els presos de Guantánamo. A Africa els països aliats d'Estats Units mantenen oberts (tancats) altres guantánamos. Són allà a la zona negra, a la zona marginada, no sabem fins quan. Estan tan amagats que ni ens preocupen. Seguiran i seguiran.

Mentrestant: A Israel els ultres tenen la clau del futur govern. Qui en serà el president? Importa realment? Quin futur tenen els palestins? Dura i dura aquest relat de terror sense final.

Mentrestant: Les enquestes, la intenció de vot, no ens il·luminen sobre el futur govern d' Euskadi. Importa? De fet ja sabem que tots no hi seran representats. Seguirà Ibarretxe com a president? Importa?

Mentrestant: Continuen amenaçades les llengües, continuen les dificultats per mantenir i acceptar les diferencies. Amnistiem comentaris, es clar que sí. Amnistia ha estat el meu crit de sempre. Prohibit, prohibir. Però les prohibicions continuaran i jo continuaré, mentrestant, escrivint aquí, amb la meva llengua, amb el meu gens ortodox i menys acadèmic català.

Mentrestant: Buscaré una altra literatura que la dels diaris. Fugiré de les novel·les negres sobre guantánamos, extorsions, pobles subjugats. Em retiraré a viure la farsa. Em refugio en les veus alegres dels cementis. Més allà de la vida real, la mort com entreteniment. Dins la bossa, la "Enciclopedia de los muertos" de Danilo Kis. Insuperable "Honras Fúnebres" Magnific enterrament de la puta Marieta. Magnifica escena final, quan tots els mariners saquegen les tombes dels rics, arranquen les flors i en fan una muntanya, més alta que qualsevol panteó, damunt la terra d'una fosa comuna on descansa la puta. Una muntanya que amaga també la creu de fusta corcada. Cap altre símbol al cementiri, una muntanya de flors de tots colors, per damunt dels panteons despullats, saquejats. Damunt la taula, avui, l'amiga Maruja Torres, per carinyo cap aquesta dona, per carinyo cap al Terenci i el Manolo, sants de la meva devoció.

Mentrestant: S'apaga la claror del dia i no he sortit una estoneta a netejar jardí, ja cal que m'afanyi, ja cal que deixi d'escriure aquí, amb la meva llengua, amb el meu gens ortodox i menys acadèmic català.

La veritat és que la casa rural El Abuelo té una pinta extraordinària. Serà a l'agost. Ens trobarem. Farem fotos. Riurem. Viurem.

A Galicia també. Os sentimentos dunha meiga.

2009-02-09T20:48:00.004+01:00

Hoy estoy un tanto triste y cabreada, a partes iguales. Aunque se que tanto el cabreo como la tristeza no sirven de mucho ante situaciones que otros manejan. Pero al menos poder desahogarme con alguien que seguramente me entiende.

Ayer hubo una manifestación en Santiago, convocada por algo que se llama Galicia Bilingüe, plataforma donde se agrupan aquellos que les da en decir que aqui el castellano está amenazado y que no se respetan sus derechos a la hora de usar "su lengua". En fin, me gustaria saber quien está amenazado de verdad, cuando la situación es que sin ir mas lejos, al preguntar hace un par de meses en una notaria si la escritura que nos iban a tramitar podía ser en gallego, nos dijeron que sí, pero que el servicio oficial de traducción se cobraba en factura aparte añadida, ya que ellos en la oficina no cuantan con personal para hacerlo... Es ridículo decir que el castellano está amenazado cuando el gallego sólo sobrevive como lengua diaria en el rural cada vez más despoblado. Pero en fi, esto es un pais libre y la gente tiene derecho a manifestarse.

Lo que me duele más es que 200 descerebrados , porque no tienen otro nombre, niñatos histéricos que no piensan más allá de lo inmediato y que se apropian de lo que es de todos, y no sólo de ellos, se hayan echado a la calle una vez más ceciendo a provocaciones , y dando argumentos de autodefensa a los histéricos del otro bando.

Con las cargas policiales de ayer salimos todos perdiendo. Porque se les ha dado notoriedad y el aura sagrada de las víctimas unos intolerantes y cortos de miras que desprecian sus raíces y alimentan conflictos imaginarios. Y sobre todo hemos salido perdiendo los "galegofalantes", porque unos talibanes de la patria se han erigido en representantes de quienes no los secundan, porque se han hecho defensores de una manera de vivir la lengua que sólo puede tildarse de fascista y del partido único. Han politizado lo que debería estar más allá de toda opción política, han vuelto a meter a nuestro idioma en el encasillamiento de ser o el habla de paletos , o el habla de los afiliados con determinado carné. Nos lo han robado a la gente que lo vivimos como algo normal de nuestro dia a día, como un instrumento de diálogo para sentir otras maneras de vivir y otras culturas.

En el 90% de la prensa han aparecido las imágenes de los radicales siendo detenidos por la policía, para que quede bien claro quienes son los malos. Sólo en algúna esquina de la prensa local gratuíta ha aparecido alguna imagen de las provocaciones del bando oficial, ésta que mando en la que se dice que "el gallego es para hablar con las vacas"