counterwebkit2008

MARE

Ja no plou, però va ploure molt. Ja no fa vent, però ahir va bufar fort. Aquest matí que tot tornava a ser massa normal, fatigada per tasques d'extrema, excessiva, inútil burocràcia. Fatigada per voler resoldre i no poder o per haver de resoldre allò que de fet tant li fa. Fatigada per massa tants li fa, amb un gran moltlifa fora, sense poder expressar-ho. Amb gairebé tot lluny d'allà. Un tot ple de buits que m'envolta quan surto i agafo el volant del cotxe i veig la carretera que tot i ser com sempre, plena com sempre, ara de sobte es buida, més buida que mai.

Aquest matí he passat per davant dels cines, com molts matins a l'hora d'esmorzar. Aquest matí he estirat un programa, com altres vegades he fet, distreta, i l'he obert i he dit: Per què no anem a veure Àgora desprès de dinar? Sessió a un quart de quatre i la sala gairebé buida, com la carretera, com la vida.

Són plens els carrers d'Alexadria. Plens d'homes. I entre tots els homes una dona. MARE. Mare terra, mare saviesa, mare il·lustració, mare veritat, mare sensibilitat, mare humanitat, mare llum, mare compressió. MARE. DONA

Els homes omplen els carrers d'Alexendria. Homes obsessionats pel poder, bisbes, sants, màrtirs. Molts homes, cada cop més foscos. INTEGRISME. Desfetes, ignorància, mentides, odis, incomprensions. Un Déu, l'únic Déu, s'aixeca contra la veritat i la llum. A poc a poc tots es van "salvant" No te salves.

Jo estic obligada a qüestionar-me la meva fe. Una de les moltes frases genials de la pel·lícula. Però les dones han de callar a les assemblees (I Cor XIV,34 ). Aixeca Sant Ciril les sagrades escriptures contra el govern. Les dones han de callar. No te salves. El que està preceptuat ningú no pot qüestionar-ho. Estàs batejat? No qüestionis. Obeeix. Però ella estava obligada a qüestionar. I no es va salvar.

DONA. MARE. La comprensió. La sensibilitat. Aquí sempre tindràs una amiga, van ser les paraules de la mare Montserrat quan em va conèixer. Catòlica de procedència conservadora. El matrimoni és indestructible. El divorci prohibit a les escriptures. Però ella, catòlica i de família conservadora, amb un fill que feia poc s'havia divorciat, quan em va conèixer em va dir, aquí sempre tindràs una amiga. Comprensió, sensibilitat. MARE

I em va acceptar, i em va estimar, sense fer-me mai ni un sol retret. I em parlava d'ella, i de la seva família i de la historia de Torre Sans, especialment de la història de les dones de Torre Sans. Fins que un dia va deixar de parlar. Un dia va saber que no li quedava res a dir, ni a fer. Ja ho havia fet tot, ho havia dit tot, ho havia donat tot. Només li quedava esperar. Pacient, sense demanar res. Fins que va marxar, també així, calladament

Hipàtia és el símbol de tantes coses. Hipàtia és la vida, la estètica, l'ètica. Hipàtia és la veritat o com a mínim la recerca de la veritat. Hipàtia és el no precepte. Hipàtia és el no poder. Hipàtia és la paraula. Hipàtia és la llibertat. Hipàtia és també la dona, la dona no sotmesa, la dona que no calla. Hipàtia, aquesta dona sense família ni fills, m'ha apropat avui una mica més a la mare Montserrat. Aquella dona amb família i fills que va saber passar per damunt dels preceptes per comprendre i estimar. Una dona no obligada a callar, que només va callar quan ella va voler i de la manera que va voler.

Ja no plou, però va ploure molt. A fora torna a bufar el vent. Les petjades de les dones que han estimat Torre Sans ens acompanyen aquesta nit i d'aquesta manera el buit és una mica més ple.

counterwebkit2008

Xerrant amb el Pablo

Són dies massa difícils, potser més endavant ho assimilaré tot plegat. Potser més endavant seré capaç d'escriure. I va la Cèlia i em diu: avui tens coses per escriure. I jo davant d'aquesta pantalla com un estaquirot, pujant les teves fotos per veure't en plan diapositiva en els diferents moments, alguns dels diferents moments, que hem compartit. I què més? Resulta que haig d'escriure, ho haig de fer, Pablo, haig d'escriure, perquè després de la cerimònia, bé d'aquesta reunió que hem tingut amb tu els que t'estimem, alguns dels que t'estimem, després que caigués allà dins el teu cos, mentre tu, burleta, des de fora te'n foties, va la Cèlia i em torna a dir: escriu. Però què collons haig d'escriure, Pablo? Què puc escriure si tot plegat m'ha deixat sense sang. No te pienses sin sangre. Cony, Pablo. Per què sempre tens una frase a punt? No ho entens que ha estat molt dur? No ho entens que no volíem perdre't? Què farem ara, Magda? Què farem sense el Pablo? M'ha dit la Cèlia, davant del que fins ahir t'havia servit de cos. Però tu eres al seu darrera, premem-la fort per la cintura, girant-la cap a tu, cap a l'altra banda del cos immòbil, per besar-la. El que ell hagués volgut que féssim, Cèlia. Això és el que hem de fer. No te quedes inmóvil al borde del camino. Però, ep, ja l'has vista, Pablo. Com s'ha acostat al micro! Amb quina força t'ha recitat! I és que la teva Cèlia, és molta Cèlia, ostres noi, ja t'ho saps fer venir bé a l'hora d'escollir. Quina serenor els teus fills, Pablo! Com han entès el teu missatge. Fa pocs dies, abans ho comentàvem amb l'Enric, ens parlaves del teu pare. Un home que es va haver d'amagar a les muntanyes, buscat, acusat del greu pecat d'haver defensat la Llibertat. No te salves ahora, ni nunca, no te salves. Ens parlaves de com el teu pare et va ensenyar a estimar la veritat i la terra. Estimar. Veritat. Terra. Llibertat. Persona. Andros. On va la humanitat? On va? T'entristia veure tants i tants "salvats" Y si te quedas inmóvil al borde del camino, y te salvas, entonces, no te quedes conmigo. Mai no t'hi has quedat pel camí, Pablo, mai. Ni has congelat l'alegria. Ni has estimat sense ganes. Ni t'has quedat tranquil en un racó de món. Ni has deixat caure les parpelles. Ni t'has adormit sense són. Mai no t'has salvat, Pablo. Ni a l'hora de pujar a l'últim tren cap a la llibertat. Però, i nosaltres què? No riguis ostres que et veig! I nosaltres què? Contesta! Què farem sense el Pablo, Pablo? Què farem?

Ez nau izutzen negu hurbilak
uda betezko beroan
dakidalako irauten duela
orainak ere geroan
nolabaitezko kate geldian
unez uneko lerroan
guztia present bihurtu arte
nor izanaren erroan.

Sé que l'ara continua en el després com en una cadena quieta que formen els instants fins que tot es torna present en el fons del ser.

Com el teu pare va ser sempre el teu present, Pablo, tu seràs sempre el present dels teus fills i de tots els que hem tingut el privilegi de tenir-te per amic. Avui tu i la mare Montserrat sou el nostre present. Avui el nostre present és una mica millor. Prometem no salvar-nos.

counterwebkit2008

Què difíl és un altre adeu.

Ha anat a buscar la llum que tant havia cercat i ens havia volgut trametre .....


En paraules de la Cèlia:

PABLO des de les 3h. del 20 d'octubre segueix el seu camí cap a la LLIBERTAT.




Són dies massa difícils, potser més endavant ho assimilaré tot plegat. Potser més endavant seré capaç d'escriure. Ara és massa difícil.

counterwebkit2008

Adeu mare

Gràcies per haver-hi estat sempre que hi havies de ser.

counterwebkit2008