I això continua a


http://cadenaquieta.blogspot.com/

counterwebkit2008

counterwebkit2008

Com en una cadena quieta que formen els instants

En Josep ja no descobreix escarabats ni a les peces de roba ni a la cuina, però, quan era xic, les humitats es filtraven per la casa del carrer Sant Domingo, de Terrassa, transformant-la en un casal ombrívol on els escarabats campaven lliurament i ell els convertia en companys de joc

Així comença una novel·la inèdita que segur algun dia deixarà de ser-ho. Hi ha un quarto de reixa i una cuina llarga i estreta al costat del pati. La majoria de cases de Terrassa eren així. Així era la casa on jo vaig viure els primers anys de la meva vida.

A Les Borges del Camp s'ha tornat a girar vent. A Torre Sans no hi ha quarto de reixa, ni cuina al costat del pati. Avui hem anat a caminar i a la tarda hem fet un cafè amb la Cèlia.

Al pati de la casa del Josep hi havia un roser d'enramar. A casa la mare, la casa on vaig passar els primers anys de la meva vida, també n'hi ha un. A Torre Sans un altre. Encara hi neixen roses. S'ha tornat a girar vent.

counterwebkit2008

Com en una cadena quieta que formen els instants, sóc a Les Borges, a Vigo i a Terrassa al mateix temps. Fem un cafè amb la Tere, l'Alícia i la Lola. Damunt la taula un programa de mà de la Cacatua Verda d'Arthurs Schnitzler. Traducció de Feliu Formosa. Vull recordar què feia fa 38 anys quan ni la Tere ni l'Alicia ni la Lola tenien edat per anar soles al teatre. No em veig a la sala dels Amics de les Arts, i potser hi era perquè sembla que hi eren la majoria de persones amb qui m'ajuntava en aquella època. Alguns al meu costat repetint la jugada ahir, divendres 21 de novembre de 2009, als Amics de les Arts, a Terrassa. Unes grades més avall els cabells blancs del Feliu contemplant una Séverine no interpretada per la Maria.

No puc recordar les escenes de fa 38 anys, potser no hi era.

El cadàver del duc de Cadignan jeu al terra de la Sala d'Actes dels Amics de les Arts, a Terrassa. El poble triomfant ha obert les portes de la Bastilla. Però el Marc Novellón és ben viu i els que entren no han tallat cap cap. Tot és teatre. Aixequen els actors els punys i claven a terra les forques. Canten a la llibertat i el Joan, una grada per sota dels meus peus, una mica per sobre dels cabells blancs del Feliu, es gira i em diu: Haurien d'haver-nos repartit la lletra, ens podríem posar drets i cantar tots plegats. Segurament vam sentir la mateixa necessitat el 1971, a la mateixa sala, quan el Feliu Formosa encara no tenia els cabells blancs i la Maria Plans interpretava la Séverine. Quan també hi devia haver algun "secreta" a la sala que potser volia aturar l'obra per subversiva. Però podien estar tranquils els defensors del ordre. Només era teatre. Suposo, encara que no ho recordo. Potser no hi era.

Com en una cadena quieta que formen els instats:

París. 9 de juliol de 1789 - "Tots els homes neixen i creixen lliures i iguals"
París. 10 de desembre de 1948. - "Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitats i en drets ... sense cap discriminació per raó de raça, color, sexe, religió ..."



Fem un cafè amb la Tere, l'Alícia i la Lola unint Les Borges del Camp a Vigo i a Terrassa. Damunt la taula un programa de mà de la Cacatua Verda d'Arthurs Schnitzler. Traducció de Feliu Formosa. Parlem de teatre.

counterwebkit2008

Ahir la Tere se'm va acostar a l'orella i em va dir: No et sembla que aquelles terres ja estan prou saonades? Un dia faré una entrada amb les frases de la Tere.

Lola, ai mi Lola. D'on vols que torni si no he marxat?

Com en una cadena quieta que formen els instants ... Fins demà

counterwebkit2008