El campanar de Reus

El campanar de Reus
Cargado originalmente por magenri

No sóc de Reus. En primer lloc perquè no hi vaig néixer i en segon lloc perquè visc a les Borges de Camp. Però el fet de compartir la vida amb un reusenc (un de Reus, de Reus) comporta determinades obligacions, per exemple pujar al campanar el dia de Sant Pere. Avui hem complert. Ens hem aixecat aviat i a les 10 del matí ja començarem a pujar escales, 173 ens han informat, però pensem que en són algunes més. Hem convingut que l'any que ve les comptarem. A dalt hi havia massa gent per moure's i fer fotos a gust, però no he parat de fer clic amb la màquina. El resultat és al flickr. Naturalment no ens hem saltat el seguici ni la tronada. Les fotos demà. Cal felicitar la mare, ha començat l'ascens al campanar una mica espantada i ha arribat a baix més fresca que ningú. Als 80 anys, diu contenta, he pujat amb helicòpter i al campanar de Reus. Hi ha buscat sense sort el soldat i la gitana, i el campaner fent la figuereta a la punta més alta. No els hem vist, segurament és perquè hi havia massa gent.

TINC VACANCES

Avui m'he aixecat tard i he esmorzat amb calma. Són les dotze del matí i el sol es filtra mansament per les persianes ajustades, es preveu que la calor d'aquí una estona, i demà i demà passat, serà intensa. Ahir a la nit vam tenir tempesta, una bonica simfonia de trons equalitzats per la pluja, castell sonor de llampecs. Aquesta nit calma. A les vuit del matí l'ombra de l'Enric ha començat a dibuixar-se a la paret i jo he decidit girar-m'hi. Abraçada al coixí, estiro la cama en diagonal i tanco els ulls. La paraula despertador ha desaparegut del meu diccionari. TINC VANCES

Són les dotze del matí, m'assec a la taula que hores abans ha parat l'Enric. M'espera una bónissima coca de pinyons. L'assaboreixo tranquil·lament i no m'aixeco fins passada una bona estona. Duc la tassa i el plat a la cuina, no penso, no m'imposo cap feina. TINC VACANCES

Vagarejo per la casa, a les dotze del matí del meu primer dia de vacances. Estem en pau. Avui no em molesten els armaris sense ordre ni els racons que han perdut pintura. Tot es farà, potser, tot pot esperar, no hi ha horaris. TINC VANCACES.

Agafo la màquina, perquè sí, perquè vull. Pujo les escales. A la torratxa no hi ha persianes ajustades. Capto la vista i la llum, des de la finestra, el dia 28 de juny de 2008, segons el calendari gregorià, a les dotze del matí, menys dues en relació al pont de prop de Saragossa. El termòmetre ja en marca 28. Tant li fa. TINC VACANCES.



Des del terrat comprovo que la cosa llarga i dura ha crescut encara més. D'un moment a l'altre s'obrirà el prepuci i no sabem que passarà. Nu puc captar amb la meva càmera tota l'essència de la cosa llarga i dura, els verds es confonen i el final prepucià s'amaga entre les fulles de la palmera. A l'altra banda la bassa espera el paleta i, precisament aquests dies de vacances es buida. QUINA MERDA




L'Enric em porta una cervesa amb escopinyes....

counterwebkit2008

La nit de Sant Joan és nit d'alegria

Robo una foto al Pep, suposo que m'ho permet. Una foto que, en el seu espai, ha envoltat de flors, lliris bàsicament, un símbol còsmic que uneix el món amb l'univers, un vas on s'hi acumula el futur, fecunditat ... Ara, solstici d'estiu, les flors ens regalen les seves darreres olors. La collita és a prop. Les cendres del foc purificador adoben la terra.

Ja casi no se'n fan de focs. És difícil, al menys per aquí, trobar focs urbans, per això m'agrada la foto robada. Foc i aigua, els dos elements necessaris en el ritual de purificació. Ara, arreu, els han substituït per soroll. Odio aquest so sec que recorda els trets i la caça. Les gosses, al meu costat mentre escric, tremolen.

Fa 50 anys a Terrassa, al carrer Arquimedes, jugàvem a saltar el foc. Era encara un carrer de terra. L'escombriaire, el lleter, el drapaire ... passaven cada dia amb carro. El pare tenia una Norton preciosa i jo podia encabir-me dins del sidecar, a la falda de la mare. La Norton aixecava molta pols pels carrers sense asfalt. Aquells mateixos carrers que cada 23 de juny amuntegaven mobles vells que els adults encenien a les 12 de la nit. Les criatures saltàvem la foguera quan ja era prop d'acabar-se, i després encara jugàvem a cuit i amagar per les cases obertes, aprofitant la fosca. El Jordi que tenia dos anys més que jo es posava carotes de bruixot i disfrutava fent-me por i la Maria Dolors, que era una mica més gran, em protegia.

Fa 40 anys a Terrassa ja no s'encenien fogueres pels carrers amb llambordes. Ja no teníem la Norton i amb el 850 fèiem cap a Vacarisses la nit més curta de l'any, i l'estiràvem amb les cordes de l'alegria, amb el xampany i les coques. Llençàvem coets més visuals que sonors i d'aquests coets, de vegades, en sortien joguines per als més menuts. A mi ja no me'n tocaven de joguines, pujava a la terrassa del bar de l'estació on un toca discos repetia ... "pon tus manos en mi cintura". Fa 40 anys, a Vacarisses també enceníem fogueres. I d'aquell maig de París que havia fet cremar tantes coses m'arribava el desig de caminar descalça, treure'm la roba i guarnir-me amb les flors que el Pep treballa, i substituir l'Adamo pel Bob Dylan, i començar a fer l'amor i la revolució.

Fa 30 anys a Terrassa les llambordes, que feien malbé les suspensions de cotxes cars comprats a terminis, començaven a substituir-se per la duresa de l'asfalt. Sonava potser Bob Dylan, però més aviat Pink Floyd, a les platges empordaneses. Amb els Beatles separats i amb els pactes de la Moncloa signats, ja sabíem que fer l'amor era menys fàcil del que predicàvem i la revolució havia quedat postergada fins qui sap quan. Amb la Serpentina repetíem que definitivament volíem ser hippys. Fa 30 anys les fogueres a la platja encara no estaven prohibides i les dones hi cremàvem els sostens. Les bruixes preparaven brevatges mentre ens submergíem en les aigües purificadores just al punt de la mitjanit. Podíem dormir a la sorra i s'admetia continuar sense roba encara que el lloc no hagués estat declarat nudista.

Fa 20 anys a Terrassa i a l'Empordà les dones tornaven a portar sostens i a la feina es feien acudits dolents sobre homosexuals o platges nudistes. De tant en tant al mercat i als cafès la gent es queixava que els joves confonien la llibertat amb el llibertinatge. Fa 20 anys, a Ciutadella, la Mariola era tot felicitat corrent pels carrers i deixant-se piropejar pels cavallers que corrien Sa Plaça.

Fa 10 anys ni ho recordo. El poema del Toni Creus, que deia que la nit de Sant Joan era una de les més boniques, feia cinc anys que dormia en una carpeta. Ja no hi havia fogueres espontànies, calia demanar permís per encendre-les, fos als carrers o a les platges. Calia demanar permís per a tot. Començaven els bons temps de llibertat en els quals les prohibicions són necessàries en nom de la seguretat.

Des de dissabte sonen trons als carrers. No són altra cosa que sorolls que fereixen les orelles. Les gosses que jeuen al meu costat tremolen. No he vist cap foguera. Tot hi així, encara espero aquell follet del Sisa, amb el barret i els guants. Necessito la seva rialla entremaliada.

counterwebkit2008

Ha vingut la Mariola

Fa 20 anys era una nena que somreia tot el dia. Ara encara ho és.



Fa 20 anys deia sempre que sí, que ho volia veure tot, que ho volia provar tot. Ara també.
Va venir preparada, amb un banyador i una tovallola a la bossa. Li vam proposar anar a Siurana. Li va semblar perfecte.
Avui penjaré un àlbum nou al flickr que es dirà Mariola.

Avui he parlat amb la Mariola. Potser fa 20 anys que no la veig. El Dídac l'ha trobada, per Internet, per casualitat. L'ha trobada i me l'ha enviada per correu. He obert l'ordinador, he fet el clic que em proposava el Dídac i uns ulls verds preciosos han aparegut darrera la pantalla.

El temps de la Mariola era el temps dels sopars i de les farres. Eren les nits de sortir de la feina i no saber on et quedaries a dormir. Eren els matins de les ressaques. Eren temps d'amors i desamors, compartits, confessats...

Avui la Mariola, la mateixa de fa 20 anys, m'ha somrigut darrera una pantalla, i quan he volgut fer-li una carantoina l'ordinador m'ha fet tot de preguntes que he respost d'esma, una mica sense saber que feia, i al cap d'una estona m'ha dit que ja podia ser amiga de la Mariola. Com que ja en podia ser amiga? Però si fa més de 20 anys que ho sóc!

Com anava dient ... el món és ben petit. Avui he trobat la Mariola, després de 20 anys, igual que sempre, amb aquells ulls verds que enamoren.

I com que això és el millor que m'ha passat avui, ho explico aquí. I encara que sigui una entrada curta, poso punts i a part, a l'atenció del Dídac, que m'ha renyat perquè escric massa seguit i se li fa difícil de llegir.

counterwebkit2008

El meu poble

Aquest matí feia un temps estrany, potser per això m'he aixecat amb força maldecap. Tenia una reunió que intuïa difícil i de fet ho ha estat. Mentre anàvem cap a la feina, el meu maldecap i jo, ens han fet aturar perquè asfalten la carretera. Més temps per escoltar totes les noticies. Menys temps per poder arribar puntual. De les noticies dos o tres coses m'han cridat l'atenció i no pas en positiu, això ho recordo, però no recordo de què tractaven. Em passa cada vegada més sovint, escolto o llegeixo alguna cosa (quelcom que dirien alguns o algo que podria dir jo en qualsevol moment de manera espontània) i d'aquest "algo" que em crida l'atenció i que estic convençuda que recordaré (per poder comentar aquí, per exemple, o senzillament amb l'Enric quan fem la cerveseta de rigor) al cap d'unes hores ja no recordo absolutament res. Diuen que és memòria selectiva, jo no ho tinc tan clar... Al vespre el temps havia millorat, a fora s'hi estava bé, he agafat una estona la manguera (ai mànega) i l'he passada per damunt dels rosers. Millor, ja força millor. Cap a les 7 he sortit direcció al carrer del Comerç, és el carrer més bonic del poble. Les poques persones amb les quals parlo sovint són en aquest carrer, bàsicament la carnissera i la verdulera. Fins fa tres mesos també hi havia l'estanquera, una dona genial, d'una vitalitat inacabable i d'una amabilitat entranyable. Va ser ella qui ens va presentar el senyor Santiago. Fa tres mesos va tancar l'estanc, i jo vaig deixar de fumar. El carrer del Comerç és el meu petit vincle amb el poble. Però hi ha més coses, i més gent. Hi ha gent de lletres i gent d'art. Hi ha una poetessa amb qui mai no he parlat, tinc un petit recull dels seus poemes, damunt la taula. A casa de la poetessa un dia hi va ser el cunyat de la Serpentina que viu a Mallorca, amb ell sí que he parlat. A les Borges hi ha un escriptor que guanya premis literaris a dojo i ens mostra un rostre que no és el seu. El seu darrer llibre té molt bones crítiques, hauré de fer alguna cosa per aconseguir-lo aviat i llegir-lo. Ara encara llegeixo el Galeano, que viu a Montevideo. A les Borges hi ha uns avis encantadors que passen cada dia a fer-la petar una estona amb l'Unda i la Petita i s'enfaden perquè quan nosaltres som a casa elles fan com qui no els coneix de res. Al meu poble es fan unes de les millors coques en recapta del món. Al costat del forn té la botiga la Merche, amb totes les seves andròmines. Abans la Merche tenia tabac, jo li comprava un paquet de tant en tant i ella m'explicava la vida, ara fa dies que no li pregunto com està. I molt a prop la Tere, que fa fotos molt boniques i que es relaciona virtualment amb el Pep, que és a Donosti. El món és ben petit, és tan fàcil conèixer gent de lluny! El meu poble és molt gran, té molts racons que no he descobert, moltes històries que desconec i molta gent extraordinària amb qui mai no he parlat.

Tres colors

Poca cosa aquest cap de setmana. Tranquil·litat i menys o menys bons aliments a casa, no hem sortit. Una mica de jardí i força sofà. Podria parlar de les herbes que creixen arreu. O fer algun comentari dels miralls del Galeano que tan bé em fan sentir. O explicar com creix encara aquella cosa llarga i dura de l'atzavara (o com no para de créixer des que he deixat de fumar la meva panxa) Però és que m'han tornat a provocar! Potser és que sóc fàcil i em deixo, però caram és que no paren. I que quedi clar que no tinc cap interès en parlar de política. A més, els que em coneixeu sabeu que no sóc una militant republicana a ultrança. La meva militància, en aquests moments, es limita a una militància de vida. Una vida que com qualsevol altra (voldria creure) té una ètica (i si m'apureu una estètica) i algunes coses m'escandalitzen, són, com ho deien? "atentados contra la moral y las buenas costumbres" De cap altra manera podria qualificar el comportament del president del parlament d'Espanya. Com es pot obligat a algú a amagar el símbol de la seva lluita? El símbol d'una legalitat conquerida per el poble i arrabassada per criminals de guerra? El símbol pel qual van ser empresonats, exiliats i en molts casos afusellats? Com es pot dir-li a algú que ha d'amagar els seus símbols, precisament quan, teòricament, se li està fent un homenatge per haver lluitat per aquests símbols? Per això, deixant de banda la ignorància de qui desconeix potser que hi ha sentències que determinen que exhibir una bandera republicana no és il·legal, les paraules del senyor Bono i la vergonyosa manera d'acabar de pressa i corrents un acte d'homenatge als lluitadors republicans que van patir repressions durant el franquisme m'escandalitzen i de l'escàndol passo a la indignació (ja perdonaré demà, avui encara no) i en la indignació em considero provocada, i com a tal torno a penjar una bandera, encara que sigui només com a acte de desgreuge. I encara que sigui només en solidaritat amb les persones que considero agreujades, avui , no puc parlar del cap de setmana tranquil, ni d'allò que no para de créixer. Avui, tot i que això no és ni de lluny un blog de política, avui, aquí, en aquest diari, repeteixo que em sento republicana. VISCA LA REPUBLICA

counterwebkit2008

l'Arc de Sant Martí

Ja no és divendres 13, ni al calendari gregorià ni a cap altre. Fa estona que han tocat les 12 i les bruixes, que no han trobat ningú que les reconegui, s'han retirat al país del mai més tot fent-nos botifarra i deixant-nos a les portes de les llargues jornades laborals. Està ras i tenim una fantàstica temperatura de 19 graus. Som a les Borges del Camp.

També som a Terrassa i a Donosti amb la mateixa temperatura. I som a Vigo amb una mica més de fred i a Ohanes amb una mica més de calor (menys però de la que farà a l'agost)

I som a l'Empordà, i ens hem de tapar una mica per mirar aquest cel que és, en paraules de la Serpentina, tempestuós com els temps que corren, però amb l'alegria de l'arc de St Martí com les amistats que ens uneixen.

Sempre petons. Que les bruixes bones us vetllin el son

counterwebkit2008

Europa. Nou Estat

Dilluns, quan vaig sentir la noticia no m'ho podia creure. Diuen que la UE ha aprovat la jornada laboral de 65 hores. No pot ser, ha de ser una errada, volen dir 35, no? Fa més de 100 anys que aquelles persones considerades internacionalment com herois van morir per reivindicar la jornada laboral de 48 hores. La jornada de 48 hores és un dret adquirit, la tenim des del 1917. Fa temps que estem fent mobilitzacions per reclamar la jornada de 35 hores. Per fi ha arribat, clar. Què no se n'adonen que ha de ser una errada de transcripció? Algú s'ha equivocat i tota la premsa ha repetit l'error. Volien dir 35, no pot ser d'altra manera. Perquè si és veritat. Sí el que han aprovat els minestres de treball de la UE és la jornada laboral de 65 hores. Què fem que no estem tota Europa en vaga general?.

counterwebkit2008

Celebrem els 80 de la mare

No és fàcil explicar algunes emocions. Com a filla avui em sento orgullosa. Crec que la mare, als seus vuitanta és molt feliç. Molt feliç, no parava de repetir-ho. Molt sorpresa de tot plegat, molt emocionada. S'ho mereix i li hem pogut donar. N'ha passat moltes, de tots colors i, segurament, democràticament, guanyaria el negre. Però ella que ho recorda tot, que ho plora tot, és capaç de saber que els números no són sempre indicatius. Avui, sense oblidar els negres, ha aconseguit intensificar els roses i fer-los créixer i créixer. Avui el rosa li il·luminava la cara. Avui ens ha dit que valia la pena haver viscut, que era fabulós poder arribar als vuitanta i que se sentia una de les dones més afortunada de la capa de la terra. Ara és tard, estava molt cansada. Demà tornaré a parlar amb ella, vull que em dicti el seu poema. La mare sempre deia que no sabia escriure, quan vivia el pare era ell qui escrivia, qui feia els discursos, era ell qui pensava. La mare enyora el pare, parla amb ell totes les nits. Ara és ella la que pensa, la que escriu. Regala poemes, avui n'ha fet un per a nosaltres. Demà li diré que me'l dicti, em sembla que el posaré aquí. Demà crec que encara escriure sobre la festa dels vuitanta de la mare. Les fetes, de fet. Perquè van començar dissabte, a casa la Lola. No és fàcil descriure emocions. No es fàcil explicar els sentiments. Quan una amiga et convida a dinar fa il·lusió. Quan una amiga et convida a dinar perquè hi vagis amb la mare que fa vuitanta anys i, tot i que està cansada perquè té el programa laboral més dur de la temporada, prepara un dinar sense oblidar cap detall: la taula magníficament parada, ,el menjar exquisit, el pastís amb l'espelma... I els somriures, aquests somriures d'ulls que no pararia de fotografiar. Els ulls de la Lola són com aquests racons de món als quals sempre tornaries, són com aquelles nits de lluna plena amb la bellesa natural i senzilla, són com el caliu d'un foc a terra en companyia. Els ulls de la Lola, quan somriu, són un regal. Jo l'he tingut, molts l'hem tingut. La mare, als vuitanta, també els ha tingut. No és fàcil explicar algunes emocions. Gràcies Lola.

I avui, a mig matí, amb la mare de vuitanta anys, ens hem apropat al cel... Després el dinar on ella ha escollit amb les persones que ella ha escollit .... I no s'ha acabat.

Avui, com la mare, tinc motius per dir que a la meva vida, sense fer números, guanya el rosa. El rosa dels amics, el rosa de la mare, el rosa del fill, el rosa de l'Enric. Guanya el rosa. Sense campanyes ni paperetes. Com les nits de lluna plena. Naturalment i senzillament.

Senzillesa

Es una flor molt, molt petita. Passa desapercebuda si no es camina amb la vista cap a terra, mirant entre els verds de les vores del camí. No en conec el nom, segurament el podria buscar, però tant li fa, em va regalar la seva presencia dolça, va ser prop meu, va somriure i em va deixar marxar. Què importa el seu nom?

Ara fa vent, molt, ha arribat de cop i ha trencat el silenci de la nit. Es tard, massa tard per escriure. Es hora de dormir. Demà comença un cap de setmana molt especial. Una dona que estimo, la meva mare, celebra el seu vuitantè aniversari. En són uns quants. Demà passat (si el tiempo no lo impide) l'acompanyaré a Montserrat. Amb helicòpter! Pssssss És una sorpresa.

Abocar-se als orígens

M'agrada aquesta finestra, no sé perquè, però m'agrada. Més que una finestra sembla un quadre posat damunt de la paret com un element ornamental. També podria ser una porta de comptadors, o un armari ... En algun lloc hi ha d'haver la clau. Seria un joc fascinant imaginar el munt de coses que podrien aparèixer a l'obrir-la. Objectes antics, si fos un armari. Persones concretes en un lloc concret de ser una finestra. Potser, com aquest blog, es una finestra aespaial i atemporal, potser és, senzillament, no res.

Com els miralls, quan ningú s'hi emmiralla. No res. Els miralls construeixen imatges. Si ningú no en demana els miralls es queden a l'atur. L'Eduardo Galdeano diu que els miralls són plens de gent invisible que ens veu i de gent oblidada que ens recorda. L'Eduardo Galdeano ha reunit centenars de miralls i els ha demanat que es posin a treballar. I els miralls li han regalat al Galdeano una història universal. I el Galdenano me l'ha regalada a mi. A mi, i a un mínim de 15.000 persones més que ja han comprat el seu llibre.

L'he començat, es clar: Al principi va ser la vida i la vida es va doblar. Al segon mirall, Adam i Eva, els mateixos que fa només uns dies la Belli va expulsar del paradís. Tanco els ulls i em converteixo en origen. Camino sota la llum de l'Àfrica. La terra és de colors i la meva pell es negra. Tots i totes som Africans. Totes les persones vàrem emigrar un dia, sobretot els blancs.

No me'n puc estar de transcriure unes paraules del segon mirall del Galdeano "Potser ens neguem a recordar els nostres orígens per racisme o per amnèsia, o perquè no ens és possible creure que en aquells temps remots tot el món era el nostre regne, un mapa immens sense fronteres, i les nostres cames eren l'únic passaport exigit"

Fins l'ermita, Avui sí

Avui hem entrar al juny, jo no me n'he adonat perquè en el moment del traspàs em sembla que dormia. És mitja tarda, aquí baix a les Borges i allà dalt del Montsant. Entra per la finestra una claror esmorteïda i a la tele un Harrison Ford deu anys més jove que el que era abans d'ahir als cines Oscar de les Gavarres (Tarragona) juga a arqueòleg super heroi. Probablement tenen raó les crítiques, la calavera és més fluixa, però tant li fa, la veritat és que, com les altres, serveix de cinema de distracció, desconnexió, aquest tipus de cinema sí que l'identifico així, millor no connectar gaire, no pensar, deixar-se portar i riure. Perquè vam riure força, tots quatre. Una estona abans d'entrar a la sala l'Enric li havia dit a la Cèlia -em sap greu no portar la màquina, estàs preciosa – I és que ho estava, torna a tenir aquella mirada encisadora a què la Miren feia referència.

Entre Indiana i Indiana hem tornat a pujar al Montsant, aquesta vegada sense problemes, de fet l'ermita era allà mateix, a pocs metres d'on la darrera vegada vaig fer figa. Tot pujant m'he dedicat a observar la vegetació, la de petit format. Quina quantitat de flors de colors tapissen el sota bosc! Flors, algunes, que surten d'herbes que a casa arrancaríem.

No he vist cap flor de la passió, aquesta tant bonica que ens ha regalat la Marta, com una aportació primaveral per al blog. La Marta diu que sembla una pagoda i explica també que és una planta trepadora que a terra pot donar la sensació de ser una mala herba, però que ella la té en testos. Ja l'observarem en viu i en directe quan anem a l'Empordà.

Avui poques fotos de paisatge. Un cop hem arribat a l'ermita, hem hagut de tornar a baixar cuita corrents perquè la boira ens perseguia, però hem aconseguit vèncer-la i arribar a Albarca abans que ella. Albarca és aquest poblet petit i bonic que el Pep no coneix i que, un cop sortits del juny i entrats al juliol podrem buscar alguna estona per fer les presentacions, intentarem que sigui un dia de sol. Poble de poques cases Albarca, ben aviat està fotografiat. Poques cases arrenglerades en un carrer de ziga-zaga. Moltes d'aquestes cases semblen a punt de caure. Però crec que hi ha propietaris disposats a conservar-les, espero que sigui així perquè val la pena. No en sé res de la seva història, ni dels noms dels qui la poblaren. Sé que té portes precioses i que una d'aquestes portes deu ser la de ca l'Argany, perquè la vaig posar al flikr i algú la va trobar i m'hi va deixar la informació. Gràcies, a aquest desconegut. Els Argany devien ser una família important a Albarca, de fet a la carretera de Prades hi ha un mas amb aquest nom. Suposo que eren els mateixos. Què se'n deu haver fet dels Argany? Deuen anar encara per aquella casa?

S'ha acabat l'Indiana. Ja són més de les sis i l'Enric acaba d'entrar amb un plat ple de delicioses mores de collita pròpia, vaig a fer-los els honors que corresponen.