Una que es mou per ambients obscurs

Avui algú de la feina s'ha dirigit a mi de la manera següent: - tu que et mous per ambients obscurs – El porta a pensar que "em moc per ambients obscurs" haver-me vist en una concentració de solidaritat amb el poble palestí. Què deuen ser per a ell "ambients obscurs"? Com no sigui el fet que la concentració es va fer a les set de la tarda i a aquesta hora ja era fosc. Encara que fosc no és ben bé sinònim d'obscur, però tampoc no es pot demanar a tothom masses matisacions conceptuals.

Onze de la nit a Torre Sans, a fora és obscur, perdó és fosc. Dotze graus de temperatura i una pau absoluta. Ja no bufa el vent i el silenci és fa estrany. Haig de sortir de casa per comprovar que hi ha món darrera la finestra. Les gosses s'acosten i els arbres dormen en la quietud. Tots, també el pi centenari, amnistiat de moment pel jardiner. Em moc de puntetes per no pertorbar el descans d'Èol. Li convé renovar energies, n'ha perdut massa aquests dies, va jugar fort, però havia avisat, els meteoròlegs missatgers el van anunciar, crec, o potser no, ja se sap que això de la meteorologia no és pas un ciència exacta (diuen alguns), i els polítics pobrets, qui els ha ensenyat a llegir cartes dels déus? Tea culpa, tea culpa, tea grandisima culpa. Ep senyors que em sembla que no anava pas així.

Onze de la nit a Torre Sans. Dotze graus de temperatura a fora, la tranquil·litat és absoluta i a mi m'agafen ganes de passejar una estona entre els pins que dormen, també el centenari, amnistiat, de moment. No han tingut tanta sort els condemnats a mort avui al Japó. I tants altres a tants altres llocs. El pi centenari ha salvat la vida i dorm tranquil. I jo tinc ganes de quedar-me una estona al seu costat, vetllant el seu son. S'hi està bé a la fosca. Deu ser, naturalment, que m'agrada moure'm per ambients obscurs.

Paraules al pi

Plou a Euskadi i el Nervión pot desbordar-se d'un moment a l'altre. Es moren les vaques de set a Argentina. Plou a Vigo. A Les Borges vent. Bufa del nord-oest.

Del Nord-oest m'arriben frases amables, paraules que són molt més que una ordenació de lletres ben sonants, calidesa des de llocs que són molt més que llocs cap aquest espai que algú, fa cent anys, va decidir anomenar Torre Sans. Llocs que són més que llocs.

He decidit portar els sentiments de la marquesa i la meiga cap al pi centenari. Les paraules d'amistat de dues dones, que són molt més que dones. M'he assegut una estona sota el pi. Feia fred, però no me n'adonava. Feia vent, però no m'espantava. Li he parlat clar al pi centenari i li he demanat disculpes per la meva covardia d'ahir que em va dur a esquivar-lo. La situació és la que és i els sentiments són els que són, no hi ha més. I si hi ha alguna altra cosa, es digui com es digui, aquí no juga.

El pi centenari m'ha escoltat i després, com qui no se n'adona de la situació, m'ha preguntat per la feina i per quatre foteses més, com cada dia. Ha bufat una mica més fort el vent i tots dos, el vent i el pi, s'han posat a cantar "Asturias patria querida". Al cap d'una estona el pi s'ha vinclat una mica cap a mi i m'ha dit: M'agradarà que la marquesa i la meiga, sigui quan sigui, facin servir la meva llenya per escalfar-se. Després ha començat a entonar

Maleses

Doncs encara bufa, maitea. Bufa i bufa mentre peten les persianes que no puc tancar hermèticament perquè mai no n'he sabut de fer tancades hermètiques. Ens mantenim en fase d'alerta. Aquí, dins de casa, em sento relativament segura. Miro el balanceig del pi centenari i no m'atreveixo a comunicar-li les meves pors. S'ha fet gran i el jardiner ha dit que potser seria millor tallar-lo. No m'agradaria prescindir d'aquest pi i dubto que a ell li agradés prescindir de mi, bàsicament dubto que a ell li agradés prescindir-se'n, però mai no se sap. Quin és el final del compte dels dies comptats? Miro com es balanceja i em fa por que caigui, seria traumàtic. No n'hi hauria prou amb una cura d'urgència? No podríem només arrancar-li les branques més altes i les més gruixudes i alleugerir-lo del pes dels anys? El veig des de la finestra, tal com estic asseguda en aquests moments, veig com es torça a dreta i esquerra, no l'ha fet caure cap vent des de fa cent anys. Quin és el final del compte dels dies comptats? Deixaré de pensar amb el pi, no sigui cas que m'escolti. Hola Hal.

Encara bufa, diuen que no s'ha acabat i ens mantenim en fase d'alerta, també diuen que de ventades fortes i altres desastres naturals n'hi haurà cada dia més. D'on ve aquest rebombori? Quan una papallona aixeca el vol ... El vent m'explica rondalles, porta contes d'altres terres. "No mandé a mis naves a luchar contra los elementos" En algun lloc, llocs, han fet volar massa papallones d'ales negres. I jo no crec que pugui veure "El café de las niñas"a curt termini. La tassa que m'he servit després de dinar es buida. Me'n poso més? Millor que no, em cosa dormir a les nits. I es que no para el só del vent que encara bufa, maitea, encara bufa.

Hauria de sortir al carrer, no tinc fruita. Hauria de sortir al carrer, on canten els cedres. Els cedres, Tere, canten fort, però no hi ha perill, aquests no cauen. Hauria de sortir, ara que casi és fosc, sota la música, prop del pi centenari que es balanceja, cada vegada més desdibuixat. Demà tornarà el Sol, jo ho sé i el pi també ho sap. Per quan de temps? Hola Hal.

Sortiré al carrer, hi ha llum a ca la Tere i també funciona l'enllumenat públic, sonen els telèfons i em saluda la Serpentina que anuncia una visita i això em posa contenta. Tinc servidor (ep informàtic vull dir) i podria veure la tele si ho volgués, però no vull. Els congelats van resistir l'apagada de dissabte, una mica després que el trapezista passés per la biblioteca, una mica després de la caiguda de la bola, una mica abans del desastre de l'estació.

Aquest matí, quan he posat a la ràdio del cotxe han parlat de l'última de Berlusconi, aquella història de soldats i dones guapes. Havia pensat insultar-lo una estona, avui i aquí, però no val la pena. Sortiré a comprar fruita i saludaré el pi centenari que es balanceja. Grazas meiga polas túas apertadas. Eskerrik asko.

Paraules per a Haizea

S'ha fet tard a Les Borges. Igual de tard que a Almeria, a Terrassa, a Vigo, a Cerdanyola, a Donosti o a Agullana, una mica menys tard que a Vietnam i fosc, molt fosc, igual de fosc que a Vietnam. S'ha fet tard i hauria d'anar aviat al llit. És terriblement fosc a fora, com ho era aquest matí quan he sortit de casa per anar cap al mateix lloc de cada dia. Quan he arribat a la feina el Sol sortia per darrera Constantí, una imatge clara i bonica d'aquell municipi que no puc retratar perquè a la feina no hi porto la màquina. Un paisatge preciós de cada matí quan fa vent, amb cel rogent. Llàstima que al costat, massa, massa prop de la bonica silueta del municipi, les xemeneies de la petroquímica trenquin de manera traumàtica la bonhomia de l'entorn. Llàstima que s'acumulin els papers damunt les taules, a l'interior del xiringuito que m'acull. Llàstima que massa vegades és faci irresoluble el que seria resoluble si no fos per la lenta i parsimoniosa burocràcia que entre bonhomia i mala llet entre tots anem fent, mentre a fora bufa fort el vent. Avui no fa gens de fred, comenta la carnissera a la tarda, i m'explica també la visita al metge de la Montse i el robatori del cotxe del Ramon que ja han denunciat als Mossos d'Esquadra. No fa gens de fred, si no fos per aquest vent, però ja se sap, som en terra de vent. Així som naltros, els d'aquestes terres, nascuts i crescuts a cops de ventades, així som naltros, amb aquest tarannà acollidor i obert, malfiat i esquerp, generós i conservador. Tinc la llonganissa a la bossa, naltros no fem botifarres, quan torno cap a casa i bufa fort el vent i les nuvolades no deixen caure gota d'aigua. S'ha fet tard, igual de tard que a Almeria, a Terrassa, a Vigo, a Cerdanyola, a Donosti o a Agullana, una mica menys tard que a Vietnam i fosc, molt fosc, igual de fosc que a Vietnam. A fora silenci, si no fos per aquest vent que bufa i bufa i em despertarà, potser, quan sigui al llit amb els xiulets que expliquen rondalles i em porten records d'altres terres de vent, més al nord, allà on els mars i els rius es tornen femenins per apropar-se a la lluna que avui s'ha fet fonedissa per intensificar la foscor i deixar arribar amb més nitidesa el só del vent que em porta records d'altres terres més al Nord, femenines, com femenina és la sal i les salines ventades, també, a la foto que ens regala la Serpentina.

counterwebkit2008

La Susa fa els deures

Fa un any, una mica més i tot, ens preguntàvem que eren el chiscos de San Antón. Ja hi tornem a ser, ha passat un nou Sant Anton i aquí estem, amb la mateixa pena i amb la mateixa glòria que l'any passat ( o potser no, de fet han vingut noves penes i noves glòries) però hi som. Qui ho havia de dir? Sembla ahir que l'Obama encara no era president, ai no, vull dir que sembla ahir que feia tant de vent a Ohanes que no van poder torrar patates. Tot i que la temperatura era més suau l'any passat que aquest a Ohanes, però feia molt de vent, sembla ahir que també en va fer molt a Les Borges, o avui, que encara en fa més, xiula, xiula ... fa com una mica de por i tot, em desperto a la nit amb aquests xiulets. Si el Josep fos aquí podria fotografiar aquest terrible vent, però és a Hanoi, i ens regala unes fotos magnífiques de bicicletes. Molt bonica sí, però jo encara no he vist el llac i tinc moltes ganes de veure'l. Potser demà.

Sembla ahir que va nevar a Ohanes i la Susa ens va dir que ens enviaria fotos, i sembla ahir que les fotos no arribaven, de fet era ahir, crec, que les reclamava i va ser ahir, que vaig obrir el correu i, oh miracle, les fotos d'Ohanes nevat eren allà i també les del chisco, no el de l'any passat, aquell que va fer tant de vent que no van torrar patates i que la Susa va plegar aviat (una mica mona) les del chisco d'enguany, 17 i San Antón, que no sé si van torrar patates, però segur uns xoricets que fan molt de goig.

A Les Borges núvols, a la tele una d'americans sense indis i a l'Índia un mosquit. Demà els déus diran

La mandra es va convertir en una grip d'estómac que m'ha tingut fora de joc, de fet encara ho estic una mica, però són les darreres beceroles.

Avui és, crec, dia 20 de gener. Potser, com que he estat malalta, no me n'he assabentat, però hi deu haver algun tipus de vaga a les televisions, posi el canal que posi em trobo que fan la mateixa pel·lícula, una americana, passa en una casa blanca i el protagonista és negre, bé una mica negre. L'he trobada tirant a avorrida. Suposo que la Meiga que no li agraden les pel·lícules americanes tampoc no se la mira. Esperarem la seva crítica de La Clase.

A Les Borges el cel s'ha cobert de núvols i la temperatura encara és força suau, 12 graus, diuen que anirà baixant, que tornarem a patir fred de valent el propers dies. I a mi que el fred m'agrada tan poc. Qui pogués ser a Hanoi i vestir, com la Laura, roba lleugera i xancletes als peus. És clar que això era a Bangkok i segons el meu xivato a Hanoi fa més fresca, però no em vull arriscar. No diré quina temperatura fa ni a Hanoi, ni a Terrassa, ni a .... que sempre l'erro. Però, i a Ohanes? Encara hi ha neu? Estan tan aïllats que ni d'internet disposen? Definitivament ens quedarem sense fotos? I de l'escullera menjada pel mar (perdó la mar) a Llançà, en tindrem fotos? De l'Alaska no en calen, en alguns casos val la pena reservar intimitats.

Un record, encara, pels 1.400 morts i més de 5.000 ferits a Gaza. Comença una nova etapa i els palestins es manifesten contents. Celebraré cada dia sense violència. No m'atreveixo a parlar de pau.

Lectures: A les meves mans Historia de las despedidas, de Pedro Sorela. M'hi va caure un dia de la setmana passada quan m'entretenia pels passadissos de La Galatea i s'hi va quedar. Amb això no vull dir res, no en faré una ressenya (no en sé) ni una recomanació (no en sóc donada) és només una informació, sense més pretensions. És un llibre de contes, a la pàgina 105 comença Perros mudos en Nueva Delhi. La Mireya és a l'Índia, buscant o fugint, diu en Sorela, com tots els que van a l'Índia. Dorm cada dia amb mosquitera, per por a la malària, tot i que mai no hi ha mosquits a la seva habitació. La Mireya s'enamora i ell la porta a casa seva. En els preliminars apareix un mosquit. La Mireya agafa una sabatilla. Què fas? - diu ell. Matar-lo – respon ella- és el mosquit de la malària. Ell li diu que no pot fer-ho, que ella no és mestressa de la vida del mosquit. La Mireya se n'adona de com en són de diferents i, frustrada, comença a vestir-se. Ell l'agafa tendrament i la tanca dins l'armari i allà li fa viure un amor desconegut, ple d'olors i tactes.

Moraleca: Sempre hi ha alternatives que no comporten matar.

I acabo amb una altra. Potser és el meu estat febril que em fa dir tot això, però avui crec que probablement déu no existeix. Els que sí que existeixen són els 330 milions de déus de de la Índia i els altres tants, com a mínim, de la resta del món. Llàstima que masses vegades siguin tímids i vagin d'incògnit.

Demà ja veurem el que creuré, si en tinc ganes potser ho diré. Ho potser m'ho callaré. Però que no ens oblidem dels petons de sempre (perdó, dels sempre petons)

counterwebkit2008

Avui ha fet un bon dia

Avui ha fet un bon dia, sí. Amb sol i sense fred, també. Com a mínim a Agullana i a Les Borges. A les Borges era (és) la festa major d'hivern (Sant Antoni) Sant Antoni i el dimoni, aquells que jugaven al 31. El dels burros. No n'hi deuen anar gaires de burros a la benedicció, nosaltres no hi hem anat, ni les gosses tampoc. Ni tampoc no hem anat a ofici, ni a les sardanes, ni al ball amb orquestra, que era gratuït. Li he proposat a la Mina la possibilitat de treure el nas per l'ofici, però ella a preferit quedar-se a casa i ajudar-nos a recollir caques de gosses que les deixen anar per tots els caminals, i és que això de l'educació i els bon modals cada dia es posa pitjor. No és només greu que les gosses es caguin pels caminals, el més greu és que rebem les visites en pijama i en lloc de mudar-nos i anar als actes socials, com Déu mana, ens dediquem a les tasques domestiques més escatològiques, amb visites incloses, sense cap mirament. Com ha canviat el conte! Hi havia més d'una caca digna de fotografiar, mira que la Mina m'ho ha fet notar en més d'una ocasió, però jo mandrosa no he tret la màquina de la funda. I així he seguit, fent créixer la mandra al llarg de la jornada festiva. Hi ha hagut també hospital, naturalment, ahir vam deixar la mare Montserrat molt dèbil, atacada per diversos virus hospitalaris ha hagut de tornar als sueros, sondes, oxígens i antibiòtics. Avui tot estava una mica més controlat. Ha tingut ànims fins i tot d'explicar-nos una recepta per fer el salmó que hem aplicat a l'arribar a casa i ha funcionat d'allò més bé. Recollides i cremades de fulles (amb la meva por inclosa) i poca cosa més. Mandra total, avui, dia de Sant Antoni, el que jugava al 31 amb el dimoni. El dels burros. Nosaltres no hem anat a la benedicció, ni a la missa, ni al ball. Potser algun dia organitzarem un festival de cinema, o d'alguna altra cosa, potser tornarem a la poesia, potser llavors hi seré (o potser no). De vegades la mandra s'instal·la al cos d'una manera que costa de treure i no es tenen gaires ganes de res, ni d'escriure. No he trobat cap tema per comentar, no tinc títol, no tinc foto. Si no fos perquè m'han demanat que no ho deixi sens lletres ...

Diuen que declararan demà un alto al foc, però que no hi haurà retirada. Diuen que ... avui han continuat el morts, diuen que ...

Avui ha fet un bon dia, sí. Amb sol i sense fred, també. Com a mínim a Agullana i a Les Borges. A mi se m'ha instal·lat la mandra, tanta que ni trobo res de què escriure. Potser si hagués anat a la benedicció .

Diuen que a Gaza ... no sé que diuen, però avui, encara, hem de parlar de genocidi. Se m'ha instal·lat la mandra al cos, sí, però, amb o sense mandra, avui encara hem de parlar de genocidi. Demà, en fi, de demà, ja en parlarem demà

Marxem cap al Vietnam II

Moltes vegades, massa, no sabem si obrir molt els ulls o tancar-los. Moltes vegades, massa, ens topem de nassos amb fets i noticies que no podem admetre, que no haurien de ser veritat, que voldríem pensar que són exagerades o manipulades perversament. Això no pot estar pensant, diem tres vegades, i a la quarta, quan ja queda clar que sí, que està passant, llavors tenim diverses opcions, una de les opcions és allunyar-nos del fet, físicament i/o mentalment. Les opcions evasives són àmplies i diverses, fins i tot sense haver-nos de moure de la cadira. I és que de fet ... si no podem fer-hi res. Perquè patir inútilment?

Però, algunes vegades, quan ja queda clar que sí, que allò està passant, no tanquem els ulls. Obrim la boca i cridem: No pot ser! No ha de ser! És vergonyós! És injust! Cridem cada vegada més fort mentre el pit s'encongeix i s'hi forma aquella pedra, aquell puny que estreny fins a provocar dolor. I en el crit girem els ulls per buscar algú més. Hi ha d'haver altres crits com el nostre, pensem. I, moltes vegades, massa, al nostre voltant no hi ha res més que silenci. Llavors, moltes vegades, massa, callem. Per què parlar inútilment?

Algú, un dia, no importa quan ni on, va dir allò del vol de la papallona. Des de llavors sabem que les veus arriben sempre a alguna orella.

Només és una reflexió, feta al vol, ara que obro el blog, a les nou del vespre a les Borges del Camp i amb una temperatura de 9 graus, no està malament.


I ara, a les nou del vespre d'avui 16 de gener per als gregorians, amb 9 graus de temperatura, me'n adono que demà el Josep se'n va de nou a visitar els seus amics d'orient: Bon viatge amic, ja saps que en aquest noespai, notemps ens continuarem trobant. No deixis de fer-nos present la teva ruta amb les mirades amoroses de sempre.

Ho deixarem sense foto de moment

14 de gener de 2009, vuit dels vespre a les Borges del Camp i a totes les localitats agermanades, amb qüestió horària, amb aquell pont de prop de Saragossa . A les set de la tarda els morts a Gaza, segons El Periodico, superaven els 1000. La temperatura allà era de 13 graus, uns quants més, segur, sota l'esclat d'alguna bomba. Han començat a parlar d'un alto el foc. Escepticisme, no és precisament això el que deia, una estona abans, l'ambaixador d'Israel a Espanya, mentre el Moratinos pactava no sé què. Els morts superen ja els 1.100 en el moment que el conseller Saura és criticat per la seva assistència a les manifestacions contra el genocidi de Gaza. Tampoc no es posen d'acord pel que fa als límits de velocitat als accessos a Barcelona. No són aquestes però les noticies més llegides del diari, sembla que interessa més la baixada de l'euríbor: Deixo el diari, parlem del temps, millor. Aquí estem per sota del 13 graus, a totes les localitats agermanades amb aquest noespai, notítol. 7 graus a Vigo, a Agullana, a Terrassa, a Donosti, a Reus i a Cerdanyola. Ni plou, ni neva, ni fa sol, cosa que ens porta a la conclusió que les bruixes s'han vestit amb robes de color, jo avui vaig fosca, no quadro en la descripció. A Ohanes la cosa ja no és tant mansa, sembla que les nuvolades s'imposin i la temperatura és un xic més baixa, uns cinc graus, sempre per damunt del cero i per tant, interpreto, sense neu ja, però no puc saber-ho del cert si la Susa no m'ho confirma. Ohanes nevat deu ser preciós, m'agradaria tenir fotos, m'havien promès fotos, però no han arribat i per tant avui a més de sense títol ho haurem de deixar sense foto, de moment.

Reobro aquesta pàgina una hora després d'haver-la tancat, he sabut que l'Anna és a casa i això no serà primera plana de diaris però és importantíssim per nosaltres i cal indicar-ho com a noticia destacada.

counterwebkit2008

Sempre ens quedarà el mar (o la mar)

Les Borges del Camp. 12 de gener i dilluns. El 12 de gener del 2008, que era dissabte, parlàvem de cases, de la casa del Ricard, especialment. Des de Bangkok al Pep li era impossible desconnectar-se de nosaltres i brindava amb la Susa per les persones que saben el que volen i estimen la seva terra, representades llavors pel Ricard. La Pepa va enviar el seu primer missatge que en realitat van ser dos tot pensant que no ho feia bé, i ho va fer tan bé que es va atrevir a parlar-nos de la seva pastanaga, una pastanaga que, encara que no ens l'hagi acabat de dibuixar, dura dura. Des d'aquesta pastanaga m'ha trucat, fa una estona, i hem parlat de l'Anna i dels tres pacients de l'hospital de Reus. No hi havia hospitals en el nostre espai, el 12 de gener del 2008, que era dissabte, hi havia cases que tenien una historia, a Vilallonga del Camp, a Terrassa, a Vigo ... Amb molts protagonistes simbolitzats per sempre per la Gelita que no ha deixat de somriure'ns des de llavors. El dia 12 de gener de 2008 feia un temps casi primaveral. Avui 12 de gener de 2009, fa molt més fred. Tenim dies d'hivern, amb tota la seva cruesa. Però continuem encenent focs i ens arriba la llum dels carrers blancs de Donosti, preciosa, a treves d'una begirada que hem fet nostra.

Les Borges del Camp, 12 de gener de 2009, les set al rellotge i set graus al termòmetre, no plou. Ahir tampoc no plovia, teníem sol de petar pedres, per això, en un parèntesi hospitalari, vam agafar el micra i tots quatre, l'Enric, servidora i les gosses, vam fer cap a la platja de Vilafortuny. Fa un any les gosses encara demanaven guerra quan nosaltres ja estàvem cansats. Ahir l'Unda es va rendir la primera. Al cap d'una hora de pilota amunt i avall per la sorra va dir que prou. I és que l'edat no perdona i les experiències viscudes s'acumulen i el remolc per arrossegar-les costa més de tibar. Però com que Déu probablement no existeix val la pena disfrutar de cada moment de la vida. Sempre queda una altra marxa, potser més lenta, però més potent. Ahir, a Vilafortuny, tots quatre vam disfrutar del sol, de la sorra, del mar. Feia dies que no m'acostava a la platja. Necessitava perdre la vista fins la llunyania d'un horitzó quiet, el sol besava l'aigua i en sortien estrelletes. Senzill, fàcil, potent i revitalitzador, el mar (en femení a l'Empordà).

counterwebkit2008

Ho deixarem sense títol (de moment)

A Les Borges avui no ha nevat, ha plogut, com ahir. A Gaza tampoc no neva, a Gaza, com ahir, maten gent. Asseguda al sofà de la sala de Torre Sans, com l'any passat, tinc un càlid i acollidor foc a la dreta i el verd de la natura darrera la finestra. Poc a poc la pluja s'ha fet més suau al llarg del dia, ara gairebé és imperceptible. Millor, així serà més fàcil sortir de casa i potser, d'aquí a poques hores, s'arreplegaran més persones darrera pancartes de solidaritat amb el poble palestí, persones que volen estar al costat del més dèbil. Plou a Les Borges, cada cop menys, aviat oblidarem com queia l'aigua aquest matí. Gaza és a tots els diaris, potser hi serà cada cop menys i ens acostumarem i oblidarem les bombes, convertides en element quotidià.

El verd, darrera la finestra és intens, l'Enric posa un altre tronc al foc, que es fa més viu. Ha parat de ploure. Al sofà de Torre Sans s'hi està bé, com s'hi estava fa un any quan vaig començar a dibuixar lletres aquí, en aquest espai aespaial i atemporal que no és un blog, ni un bloc i que, definitivament hem deixat sense títol (de moment).

Aniré tornant, encara que no sigui cada dia, encara que no escrigui, segons les circumstàncies, durant una setmana. Tornaré perquè els amics encara hi són, encara que no vinguin cada dia, encara que no vinguin, segons les circumstàncies, en tot una setmana. Tornaré en un sense temps y sense espai, a aquest lloc que no és un blog, ni un bloc i que tampoc no té títol (de moment). Perquè sigui cadascú qui l'alimenti amb el seu espai, el seu temps i, si vol, amb el seu títol.

Aquesta tarda que no neva, ara que ha parat de ploure, però que ha plogut, com ahir, podrem sortir a solidaritzar-nos amb els més dèbils, perquè a Gaza, i a més llocs, com ahir, la gent encara mor a mans dels més forts en diàlegs perversos i macabres. Aquesta tarda, com ahir, com cada dia ara, també anirem a l'hospital, a les habitacions S10 i 163, perquè cal donar la mà a aquells que ens l'han donada tantes vegades, aquelles persones properes que avui les circumstàncies han convertit també en una mica més dèbils, no pas d'esperit, ni d'il·lusió, només una mica més dèbils a causa d'estructures físiques desgastades. Aquesta tarda que no neva i que ha parat de ploure, serem per Reus, un espai concret, on hi ha un hospital que té nom i posa dates per operar, per treure guixos o per començar a repenjar a terra cames i peus reparats als quiròfans. I potser aniré al cine, i potser llegiré altres llibres, ara que Salomon – Soliman, ja és mort. I continuaré pendent de l'evolució de l'Anna i contenta amb les seves millores i .... trobaré no moments i no espais per seguir aquí, per escriure sense pautes en aquest sense títol (de moment).

Salomón

Salomón, l'elefant, entra a Valladolid i deixa de ser Salomón, a partir d'ara, per voluntat del rei, es dirà Soliman. Què s'hi pot fer? No res, mana qui mana. Acompanya a l'elefant el cornac Subhro, que vol dir blanc en bengalí, la seva llengua natal. No hi havia altres subhros, segur, a Portugal, com no hi havia més cornacs, això el feia únic. Però ara Subhro, a Valladolid, ha deixat de ser Subro per passar. a dir-se Fritz, i d'aquesta manera haurà de fer camí fins Viena, on serà un més entre els milers de fritzs austríacs. Què s'hi pot fer? No rés, mana qui mana i el rei pot decidir que un cornac únic, amb un nom que significa alguna cosa en la seva llengua natal, passi a ser un de tants, amb un nom que ni és bengalí ni significa res de res. Per això és rei el rei, per poder anular les personalitats úniques i convertir-les en genèriques. Això passa cap a la mitja part de l'extraordinari viatge de l'elefant que Saramago em serveix a petites dosis cada dia.

Va entrar l'elefant, Salomón o Soliman, a Valladolid, ahir, el mateix dia que l'exercit de terra d'Israel va entrar a Gaza. El rei va canviar el nom de l'elefant i ningú no es va atrevir a contradir-lo. Silenci, com el de les potències del món, com Europa. Silenci vergonyós callant el genocidi. Què s'hi pot fer? Ben poca cosa, però mai quedar-nos quiets. Actes potser testimonials (potser) a gairebé totes les ciutats d'Europa, ahir el mateix dia que l'exercit, impunement, entrava a Gaza. Silenci vergonyós de les potencies, algunes veus, més o menys tímidament, clamant justícia. Això passava ahir a diferents ciutats d'Europa, mentre un elefant entrava a Valladolid pacíficament i uns tancs entraven a Gaza per sembrar-hi mort.

Ahir, dia tranquil a Torre Sans, en aquest petit bosc on hi som tots, apartats del que passa a l'asfalt, a l'altra banda del mur, com tan bé explica la Meiga. Van néixer roses grogues, ahir, a Torre Sans, i l'Enric me les va portar, i jo les vaig fotografiar. I vam dinar ous ferrats, perquè sí, perquè feia molt de temps que no menjàvem ous ferrats, i a mi em va venir de gust sucar-hi pa. I, a la tarda, vam sortir del mur que ens separa anys llum del que passa a l'altra banda, però que no ens manté aliens a res que no vulguem, i per això vam arribar fins la plaça del mercadal i per això vam donar testimoniatge de la nostra solidaritat amb el poble palestí, al costat d'unes 250 persones més, no gaires, però millor que res.



A la nit vam compartir vetllada amb amics i vam parlar d'aquella manera tant bonica que es parla, quan es fa per entendre's i vam oferir una de cada una de les tres roses grogues, nascudes en aquest petit bosc on tots hi som, a les tres senyores que es van asseure amb nosaltres a la taula.

counterwebkit2008

Temps variable

I se'n va anar, tal com estava previst, a les 12 de la nit, que per alguns eren les 24. M'han comentat que en algun lloc es van menjar 24 grans de raïm, mira que són ganes de fer-ho difícil, si 12 ja costen, ganes de sortir al diari, més aviat, va dir algú altre, potser sí. Els germans A i B es van menjar el raïm a les 8, que per alguns serien les 20, i la mare Montserrat a les 10, les 22 per al poble aquell dels diaris. Què més dona? Si al Japó se'ls havien menjat, perquè calia esperar? Em comentava l'Anna, a les nou, o 21, se'ls va menjar ella. I telefònica va continuar ingressant milions. Els blogaires van fer el tomb, més o menys llarg, per les pàgines dels coneguts, personal o virtual. Finalment, al Japó, a sota el pont de Saragossa i a Cuba, el 2008 se'n va anar. Calia que fos així, d'haver-se quedat no hagués arribat mai l'1 de l'1 del 09 i el Raúl no hagués tingut ocasió de llegir els seus 10 folis de bodes d'or.

I ara, que ja hem rentat les copes i llançat les tiges que aguantaven els grans. I ara, que ja ens hem desitjat un any millor. I ara, que ja hem tornat a la feina. Ara què? Em pregunto si haig de continuar deixant això sense títol o si m'ho torno a plantejar després de reis. Dubto de quines estovalles posar demà que venen amics a sopar a casa. Miro el sac de pinso de l'Unda i la Petita i crec que n'haig de comprar un de nou. Parlo amb la Marta i amb la Pepa i són les mateixes que l'any passat. Torno a trobar la Susa al messeger, com l'any passat.

De l'any que s'acaba ens arriben xifres i més xifres i d'aquesta manera, gràcies a l'eficàcia golejadora del Barça ens oblidem de la ineficiència de la justícia, diu el Joan Barril, company inseparable de contes matutins, cada dia, a la mateixa hora, enguany com l'any passat.

Sobre l'any que comença llancem bons propòsits, com l'any passat. Gira la Terra diuen al voltant del Sol, tornem a ser al mateix lloc i fem les mateixes coses que pensem noves. Hi ha però unes margarides damunt la taula, les acabo de posar i l'any passat no hi eren. Begirada ens mostra, com l'any passat, secrets d'altres secrets, però la mirada és més clara. La Susa i jo hem parlat amb l'Anna i tenia una veu alegre, més alegre que l'any passat.