Les Borges del Camp. 12 de gener i dilluns. El 12 de gener del 2008, que era dissabte, parlàvem de cases, de la casa del Ricard, especialment. Des de Bangkok al Pep li era impossible desconnectar-se de nosaltres i brindava amb la Susa per les persones que saben el que volen i estimen la seva terra, representades llavors pel Ricard. La Pepa va enviar el seu primer missatge que en realitat van ser dos tot pensant que no ho feia bé, i ho va fer tan bé que es va atrevir a parlar-nos de la seva pastanaga, una pastanaga que, encara que no ens l'hagi acabat de dibuixar, dura dura. Des d'aquesta pastanaga m'ha trucat, fa una estona, i hem parlat de l'Anna i dels tres pacients de l'hospital de Reus. No hi havia hospitals en el nostre espai, el 12 de gener del 2008, que era dissabte, hi havia cases que tenien una historia, a Vilallonga del Camp, a Terrassa, a Vigo ... Amb molts protagonistes simbolitzats per sempre per la Gelita que no ha deixat de somriure'ns des de llavors. El dia 12 de gener de 2008 feia un temps casi primaveral. Avui 12 de gener de 2009, fa molt més fred. Tenim dies d'hivern, amb tota la seva cruesa. Però continuem encenent focs i ens arriba la llum dels carrers blancs de Donosti, preciosa, a treves d'una begirada que hem fet nostra.
Les Borges del Camp, 12 de gener de 2009, les set al rellotge i set graus al termòmetre, no plou. Ahir tampoc no plovia, teníem sol de petar pedres, per això, en un parèntesi hospitalari, vam agafar el micra i tots quatre, l'Enric, servidora i les gosses, vam fer cap a la platja de Vilafortuny. Fa un any les gosses encara demanaven guerra quan nosaltres ja estàvem cansats. Ahir l'Unda es va rendir la primera. Al cap d'una hora de pilota amunt i avall per la sorra va dir que prou. I és que l'edat no perdona i les experiències viscudes s'acumulen i el remolc per arrossegar-les costa més de tibar. Però com que Déu probablement no existeix val la pena disfrutar de cada moment de la vida. Sempre queda una altra marxa, potser més lenta, però més potent. Ahir, a Vilafortuny, tots quatre vam disfrutar del sol, de la sorra, del mar. Feia dies que no m'acostava a la platja. Necessitava perdre la vista fins la llunyania d'un horitzó quiet, el sol besava l'aigua i en sortien estrelletes. Senzill, fàcil, potent i revitalitzador, el mar (en femení a l'Empordà).
Les Borges del Camp, 12 de gener de 2009, les set al rellotge i set graus al termòmetre, no plou. Ahir tampoc no plovia, teníem sol de petar pedres, per això, en un parèntesi hospitalari, vam agafar el micra i tots quatre, l'Enric, servidora i les gosses, vam fer cap a la platja de Vilafortuny. Fa un any les gosses encara demanaven guerra quan nosaltres ja estàvem cansats. Ahir l'Unda es va rendir la primera. Al cap d'una hora de pilota amunt i avall per la sorra va dir que prou. I és que l'edat no perdona i les experiències viscudes s'acumulen i el remolc per arrossegar-les costa més de tibar. Però com que Déu probablement no existeix val la pena disfrutar de cada moment de la vida. Sempre queda una altra marxa, potser més lenta, però més potent. Ahir, a Vilafortuny, tots quatre vam disfrutar del sol, de la sorra, del mar. Feia dies que no m'acostava a la platja. Necessitava perdre la vista fins la llunyania d'un horitzó quiet, el sol besava l'aigua i en sortien estrelletes. Senzill, fàcil, potent i revitalitzador, el mar (en femení a l'Empordà).
6 comentaris:
Una foto que convida a mirar. A deixar perdre els ulls en la llunyania, plena de serenor i amb el remor que es fa sentir de les ones.Què boniques són les platges a l'hivern! Són com misterioses, especials.Ens abriguem del fred però ens deixem portar per la seva màgia.
Ha passat un any, ple d'experiències quotidianes que són les nostres, les de cada dia, les que valen! Ojala que l'any que bé ja no haguem de parlar d'hospitals ni de bombes a Gaza! Parlem de les nostres coses, petites coses de cada dia que ens fan sentir vius!.
Como estan los hospitalizados?,por fin ha dejado de nevar el viernes nos quedamos incomunicados hasta media mañana, mis compañeros que estaban de guardia en canjayar tuvieron que dejar la ambulancia en el puente del rio e irse con la guardia civil(aqui tenemos guardia civil), yo por suerte me toco en alhama,espero en esta semana mandaros alguna foto,estoy manos a la obra.
Me gusta ver lo optimistas que sois con lo pobrecitos palestinos, eso no lo soluciona ni dios.
Dios seguro que no, Susa! Venga, a ver esas fotos de tu divina tierra?
Susa, creo que eras tú la que hablaba el otro día de utopías. Supongo que lo de la paz en el mundo es una, y aquello que dice Josep de que "estamos condenados a vencer", es otra.
Quizas otra pueda ser el poder disfrutar de cada momento y con todos los sentidos de "de una mar" llena de luz como la que nos regala hoy Magda, compartir y discrepar, dialogar, contagiar, en una red de afectos predurables,extendidos en el espacio y en el tiempo, y llamarle a eso Dios, en vez de a ese tirano integrista que bendice guerras santas, por el que se matan los de Hamas y los israelies.
En fin, Susa, comprendo tu excepticismo . Pero realmente, seguro que hay cosas por las que otros te llaman "optimista". Todos tenemos nuestras utopias por las que apostamos y que nos mueven, sino seríamos del todo humanos
...hola preciosa/os en general.No diré res sobre guerres, ni la de Palestina, per que ja fa temps que tinc un bon forat a l'estomac per la dificultat de poder influir en les voluntats polítiques i econòmiques d'aquells que realment tallen el bacallà (pobre bacallà); fins hi tot faig boicot als seus productes, però al ser tan poc consumista, ni ho deuen notar!;de tota manera s'ha de segui fent... les manifestacions, etc... per ells i per nosaltres...Diumenge vaig donar per finalitzat la darrera "comilona" del canvi d'any; varem fer la recollida de reis a casa amb el petit Tariku; per cert que no sabia jo que aquell tren de l'"oeste" que li varen portar fes tanta i tanta fressa (soroll, pel reste de comarques i estat), una autèntica gota malaia en mig del cervell... per sort el tren va marxar amb el nen, feliç, a casa seva...EL TEMPS : fa tres dies que fa solet, encara que les temperatures a les hores que vaig i vinc de la guàrdia son sota-sota cero, al terrat s'hi fa una catifa de gel cada nit i avui mirant les meves plantes m'he fotut de lloros, realment patètic!.He fet un vol per les fotos de'n Josep i et felicito, son precioses. També m'he adonat que has afegit l'enllaç amb la plana on té penjat quadres en Miquel, gràcies Magda,preciosa...i ja està que me'n haig d'anar a treballar. Sempre petons
Els hospitalitzats segueixen el seu curs, marcapassos per la mare Montserrat que l'ha revitalitzada força, el problema és un peu trencat que ha de portar uns mesos enguixat i després ja es veurà. Ara estem a l'espera que la passin al centre de recuperació on el senyor A (pare Enric) comença a donar alguns passos amb l'ajuda dels caminadors. Llàstima que les habitacions no siguin de tres llits! Esperem que acabin aquí les trencadisses, sort, benvolguda Serpentina que no t'hi hem d'afegir a tu, compte amb aquesta terrassa i les carretes glaçades a la matinada. Susa, no m'han arribat encara les fotos, ànims!. Déu probablement no existeix, o potser sí. Que cadascú el trobi on li sembli bé i maleits siguin els que justifiquen l'horror amb el seu nom. Es clar que cal seguir dient no, per ells i per nosaltres, bàsicament per nosaltres, per mantenir la nostra integritat i fer boicots, encara que ni se n'adonin, per nosaltres. Avui m'ha tocat hospital tot el dia, ni he pogut parlar amb l'Anna i no sé el resultat de la seva broncoscòpia, ara és tard i vaig a tancar els ulls a la recerca de la placidesa del Peru a Begirada, El Tariku també deu descansar. I ja m'estic enrollant massa, tant per tant podia haver fet una nova entrada, però és tard i la temperatura amenaça en tornar a baixar del 0. Collons quin hivern! Demà continuarem buscant déus (o no) en tot cas procurarem disfrutar de cada moment. Sempre petons.
Publica un comentari a l'entrada