De lectures

Abans de començar a escriure evoco la figura inexistent d'Agilufo Emo Bertrandino de los Guildivernos y de los Otros de Corbentraz y Sura, caballero de Selimpia Citerior y de Fez. Benvingut a les meves sobretaules!
__________________________________







Les maneres com un llibre arriba a les nostres mans són, algunes vegades, ben estranyes. Hi ha qui diu que no som nosaltres qui trobem els llibre sinó els llibres els que ens troben a nosaltres (o a naltros)

27 de setembre del 2008 (al calendari gregorià, s'entén) Passem un moment pel super (qualsevol super que em tinc prohibit fer referència a marques o firmes concretes), ho fem abans de la nostra escapada a Terrassa i amb el temps just (aquest temps que en realitat no existeix però a la pràctica ens limita). L'objectiu és comprar pinso per a les gosses; ja que les abandonem dos dies no els farem, al damunt, la mala jugada de deixar-les sense teca. Com que és dissabte al migdia el super en qüestió, tant li fa quin super, està ple. La gent deixa sense miraments els carros al mig dels passadissos i arribar a l'apartat d'objectes diversos, bàsicament menjar, per animals, bàsicament per a gossos, és tot una odissea. Em falta l'aire i m'haig d'aturar a respirar, el nostre carro encara és buit. Distingeixo un espai, allà mateix, on la densitat humana és considerablement inferior. Ningú de fet. Només són un parell de metres quadrats, suficients, el meu volum corporal que en els darrers anys no ha parat de créixer, s'hi pot encabir sense esforços. M'hi aparco. A les lleixes no hi ha menjar, ni estris de neteja, ni bateries de cuina. A les lleixes hi ha llibres, un producte en el qual mai dels mais no m'havia fixat, en aquest tipus d'establiments.

Unes cobertes grogues em criden, no es que diguin – hola Magda..- exactament, però em criden. Una silueta blanca, unes lletres negres. La editorial: Anagrama.

Ara "Un hombre en la oscuridad" de Paul Auster és al carro, no hi ha res més. Només un llibre solitari obrint-se pas entre les multituds als passadissos d'un super sense nom. Miro a l'Enric i me n'adono que li fa una mica de vergonya. Trobem el pinso, arribem a la caixa, fem la cua de rigor, paguem i arribem al pàrquing sense que, crec, ens hagi vist ningú conegut. Tinc l'home de la foscor entre les mans, el començo a fullejar allà mateix. Llegeixo per l'autopista mentre l'Enric condueix. Llegeixo a casa la mare mentre ella em parla de corals. Llegeixo al llit. Llegeixo ....

PD . No tinc foto de la lectura de "Un hombre en la oscuridad" però com que això de llegir al cotxe ja ho feia a les Apujarras, aporto el testimoni made in Lola, oh mi Lola.

PD (bis) M'he tornat a oblidar de fer-la petita.

counterwebkit2008

L'escapada a Terrassa i el pernil de la Pepa

Tornem a casa gairebé a les vuit del vespre d'un dia que com que no he anat a treballar i tampoc no ho vaig fer ahir deu ser diumenge.

28 de setembre diu l'escriptori del meu ordinador, 20 graus i serè a Reus. A les Borges també. L'escriptori del meu ordinador diu que a Reus s'ha fet de nit. A les Borges també. Fa no res que a aquesta hora començava a regar i uns 70 minuts després podíem sopar al rafal, encara de dia. Miro la llar de foc que no he encès i ja me'n comencen a venir ganes. La calefacció encara no està arreglada.

Tornem d'una escapada a Terrassa, escapada d'allò més habitual, d'altra banda, una part important dels meus és allà i internet no substitueix el frec a frec de la pell.

La Pepa va prometre pernil. Aquesta paletilla que ens va acompanyar mig viatge, a les Alpujarras, a l'agost, quan encara era de dia a les nou del vespre i sopàvem i cantàvem a les terrasses, fa no res.

La mare tenia dinar d'aniversari. No hi era el dissabte al migdia. La mare acaba d'arribar d'un viatge, és feliç i ens explica que l'han convidada a cantar en una coral. Ens ho ha explicat avui, perquè ahir es va disculpar, no podia dinar amb nosaltres, obligacions socials de les persones de vuitanta anys, ja se sap.

Vam dinar a Les Borges, doncs. Al rafal no que hi fa fresca, fa no res que tampoc no ho fèiem per massa calor. I va ser a la tarda que vam sortir, i vam arribar just per demanar una Voll Damm, al barillo nou de la Plaça del Progrés que, ara, després de la darrera operació d'estètica, no està tan malament.

Comença la temporada de jazz a Terrassa, però no hi vam anar, que teníem sopar de pernil a ca la Pepa. La pelitilla que ens va acompanyar una part del viatge a les Alpujarras. No hi eren el Pep, ni la Miren, ni la Susa. No es pot citar per menjar un pernilet a les persones que són tan al nord o tan al sud, i fins i tot tan, tan, tan a l'est. Van venir la Pili i el Pau, això si, i la Dolors i l'Anna, i també el Raül.

Vaig fer poques fotos, la Pepa va parar una taula de festa. Hi havia el pernil, es clar, i moltes, moltes més coses. La Pepa, amfitriona perfecta, no pot convidar només a un sopar de pa amb tomàquet i pernil. Sopa de carabassa, rotlles de pollastre amb porro, brandada ... quan me n'adono ja no n'hi ha, només tinc un rotllet solitari que ha quedat, i el pernil. S'han escapat la brandada, la carabassa ... i moltes altres coses. S'ha escapat la Pepa, amfitriona perfecta, que va i ve de la cuina, alerta a cada moment, a cada canvi de plats, a cada necessitat de vi ... se m'escapa, no hi és a la taula en cap de les fotos que he portat a casa, poques, molt poques, me n'adono ara que les passo a l'ordinador. Potser, la vesprada, va ser massa intensa, massa bo tot plegat ... Em vaig oblidar de les fotos. Queda pobre el reportatge. Va ser massa rica la vetllada!

Moments un xic tensos, fins i tot. No passa res, no té importància. Les opinions de cadascú, són només això, opinions de cadascú, sempre vàlides, sempre respectables. No passa res, no té importància, l'amistat preval per damunt de qualsevol diferencia d'opinions o creences. Faltaria més! Som madurs, som demòcrates, som tolerants. Tot hi així, amb quina vehemència defensem algunes coses, com els temes de la llengua, per exemple. Què difícil que és, algunes vegades, fer entendre que aquí, si algun idioma està amenaçat, és el nostre, el propi. Com impregnen les campanyes de la dreta fins i tot en persones que se senten d'esquerres! Que fàcil que és fer demagògia amb segons quins temes! No passa res, no té importància.

Es fan les dues de la matinada, és fosc, com ho era també a l'agost a Ohanes a aquesta hora. Fa no res, quan encara continuàvem xerrant i cantant a la terrassa de la Susa. Quan ens banyàvem, amb llum de lluna, a Trevelez, sentint tota la força del Veleta. La paletilla ja era al maleter del cotxe. Vam fer amb ella el viatge de tornada. Ara és un os casi pelat a la cuina de la Pepa. Extraordinari pernil. Magnífica vetllada. Gràcies Pepa.

counterwebkit2008

Finalment he entés això de la crisi

counterwebkit2008

Avui vivim sense sol

I finalment los Girasoles Ciegos (ens?) representaran a Hollywood. De fet no és que m'importi massa això de l'acadèmia americana, ni m'entusiasma especialment la pel·lícula que tampoc no em desentusiasma. Però mira, m'alegro que no hi vagin les "oigo patria tu aflicción"

A les tres de la matina debat en directe de la confrontació dels dos partits, dos candidats, unamicadiferentsperònotant, allà al mateix país de l'acadèmia del paràgraf anterior. En directe i a més d'una cadena. És que és el nostre estat, el nostre govern, les nostres eleccions ... ? (nostres?) ai potsermésdelquevolemidiem. Tot i que es comencen a alçar veus que postulen que la crisi (aquesta que no acabo d'entendre) marca la fi de l'imperi (!?)

M'ho penso .... ummmmmmmmm. No, no em quedaré fins les tres de la matinada. Decididament.
I mestres hem arribat al desè i últim capítol del Vizconde. Al final tot s'arregla i torna a la normalitat. Arriba allò que suposem ens ha de fer feliços, és el que volíem, sí, però malgrat tot, no ho som de feliços, o potser a estones.

"Pero las naves ya estaban desaparecido en el horizonte y me quedé aquí, en este mundo nuestro lleno de responsabilidades y fuegos fatuos"

La propera setmana comença a existir, per bé o per mal, el cavaller inexistent. Aquell que no és un fantasma, aquell que senzillament "no és" per molt que vulgui ser. Però es diu que la fe i la voluntat mouen barreres i que sempre és possible ser alguna cosa.

En definitiva, que plou a Cambotja i la Susa està contenta perquè trobarà rovellons. Diu que n'agafa molts quilos, i que els congela. Jo no sabia com es feia això de congelar els rovellons. S'han de fregir una mica, amb all ... em sembla que era així, m'ho acaba d'explicar i no me'n recordo. L'edat... tant li fa, jo mai no en tinc en quantitat suficient per congelar. Els que tinc, si en tinc, de la paella o les brases a la taula.

No res, que demà toca pernil de la Pepa, que després de tants dies compartint cotxe ja toca tastar-la (la paletilla) i que espero fer-ne alguna foto (no sé si de la Pepa o de la paletilla) i potser la portaré aquí perquè els que no vinguin tinguin una mica d'enveja.

Plou a Les Borges i la Susa està contenta perquè podrà agafar molts rovellons.

Morenita, salut i força!

counterwebkit2008

Un altre Donisti és possible

Así transcurrian los días en Terralba, y nuestros sentimientos se hacían incoloros y obtusos, puesto que nos sentíamos como perdidos entre perversidad y virtud igualmente inhumanas.

El Vizconde Demediado. Capítol 9
__________________________________________________________________________________________________________

23 Santa Tecla – 24 la Mercè – 25 Misericòrdia. Pim, pam, pum. Cada any és així i després s'ha acabat. Bé, queden encara les festes d'Alforja, però ja és una cosa menor.

23 Zinema Mugimenduan – 24 Zinema eraikitzen sariak – 25 TVE-Beste begirada sariaren oinarriak. I ens fem el ferm propòsit de ser-hi l'any que ve. Ja en parlarem.
Primer va ser París i després Ohanes. De calor poca però d'amistat molta, escalfor d'estiu el 2008. Que nos quiten lo bailao que diria l'altre (o l'altra).

Comença el juliol amb la festa major de Terrassa i s'acaba el setembre amb la d'Alforja. Així cada any. París i Ohanes no, només han sigut el 2008 i potser, tal volta, Donosti el 2009. Mentre, espera. Hivernar? De vegades me n'entren ganes. Pensar amb els Nadals em fa mandra i el que queda d'aquí a Nadal en l'àmbit laboral és més estressant del que el meu cos i la meva ànima (la meva què?) poden aguantar. Deia Jung alguna cosa així com que el cos és dins de l'ànima i no al revés com se sol considerar. Difícils "derroteros" per endinsar-s'hi massa, però seductors a l'hora. Com la sirena de Cambotja, que avui ens regala Begirada. Increïble! Insisteixo en reclamar-ne alguna cosa més sobre aquesta imatge.

Difícils "derroteros" per endinsar-s'hi massa la crisi i les seves conseqüències, o l'escalfament del planeta, o la violència des de dins i des de fora de l'aparell de l'Estat. Millor no amoïnar-s'hi més del compte i esperar amb il·lusió el setembre del 2009 a Donosti. Millor no amoïnar-s'hi massa, però tampoc no és bo girar la mirada. El que passa, passa i quan la raó no ho pot entendre encara ens queda tot allò que existeix, crec que també ho deia Jung, més enllà de la raó. Si el cos és dins l'ànima i m'hi esforço, potser observant el meu voltant trobaré la meva ànima, el que passa és que un cop trobada, si fos el cas, qui m'explica què n'haig de fer?

Plou, o ha plogut, a Ohanes i la Susa trobarà rovellons. Finalment també pluges a Les Borges i somriuen els verds. Avui un dia preciós, net, clar, temperatura agradable, però amb els primers apunts de fred.

23 Santa Tecla – 24 la Mercè – 25 Misericòrdia. Pim, pam, pum. Cada any és així i després s'ha acabat. Bé queden encara les festes d'Alforja, però ja és una cosa menor.

(I també, naturalment una "paletilla" sí, la "cataremos" Lola, oh mi Lola...)

Si vis pacem, para pacem

En el huerto de Bacciccia, el granado tenía los frutos maduros envueltos cada uno con un pañuelo anudado. Comprendimos que a Bacciccia le dolian las muelas. ... El prior Cecco tenía un girasol en la terraza, tan marchito que nunca florecía. Aquella mañana encontramos tres gallinas atadas allí, a la barandilla, comiendo a todo pasto y descargando estiércol blanco en el tiesto del girasol. Comprendimos que el prior debía tener diarrea.

El Vizconde Demediado. Capítol vuitè
______________________________________________________________________________



Avui, dia de Santa Tecla, que sembla ser que va ser l'amant de S. Pere, he tingut festa i han vingut el Pablo i la Cèlia, i hem pogut fer una mica de sobretaula.

Què bonic que és parlar, quan es fa per entendre's, digué la Serpentina.

Avui, jornada festiva a Tarragona, jo, i molts altres, encara creiem, i no volem deixar de creure que el diàleg és possible.

si vis pacem, para pacem

El Pablo, la Cèlia, l'Enric i jo hi hem estat d'acord. Què bonic que és parlar quan es fa per entendre's.

Des de Cambodja regalen somriures, perquè els entenguem, perquè és més important parlar el mateix llenguatge que la mateixa llengua.

Hem menjat i hem begut. Ens hem escoltat. Avui, perquè res no passa perquè sí, santa Tecla, l'amant, m'ha regalat una festa i una agradable sobretaula.

I després, perquè res no passa perquè sí, he trobat unes pàgines estranyes que m'han semblat encisadores. Vaig conèixer l'autor fa molt de temps, suposo que això ha fet que em quedés una bona estona perduda entre les cròniques grises. Una d'aquestes cròniques, confidència en aquest cas, la trobo tan deliciosa no em puc estar de lincar-la

counterwebkit2008

Felicitats Tere

Gairebé no la conec. Però ella m'ha fet estimar el poble on visc a través de la seva visió particular.

Fa uns mesos vaig entrar a la seva botiga amb una petitíssima foto de l'avia Paquita. L'avia Paquita va ser la persona per a qui va ser construïda Torre Sans, ella va dissenyar aquest espai preciós que m'ha acollit. L'avia Paquita estimava aquesta casa i estimava Les Borges. L'avia Paquita, com la Tere, era una persona d'una immensa sensibilitat, ho havia de ser, tot i que jo no la vaig arribar a conèixer mai. Ara, l'avia Paquita em somriu cada dia des de damunt de la llar de foc, dins un retrat 70x50 que ens va fer la Tere a partir de la petitíssima foto que tenia a les mans, fa uns mesos, quan vaig entrar per primera vegada a la seva botiga. De vegades, quan miro les fotos de la Tere, les ensenyo a l'avia Paquita, i tinc la sensació que li agraden i que de vegades fa comentaris de com ha canviat el poble, comentaris, ho dic baixet, que no sempre són positius. Però en general li agraden, li agrada, sobre tot, la manera de mirar de la Tere, perquè es la mirada d'una persona que estima el lloc on viu.

Potser l'avia Paquita no em diu res, però així, com ho he escrit, es com ho sento, i per això ho dic així, avui, 22 de setembre de 2008. Perquè avui és l'aniversari de la Tere i volia, d'aquesta manera senzilla, i potser una mica barroera, perdona'm Tere no en sé més, retre homenatge a la persona que cada dia em mostra el poble on visc i m'ajuda a estimar-lo una mica més.

Gràcies Tere, per tot (i també per aquest pot de melmelada en el qual ja hi he apuntat un dit que m'he atansat als llavis i hummmmmmmmmmmmm, deliciosa)
_______________________________________________________________________________________________________________

No m'oblido del setè capítol del Vizconde Demediado:

- Hacer buenas acciones juntos es la única manera de amarnos.
- Lástima. Creía que había otras maneras.

I de pluja res de res

______________________________________________________________________________

- Venga, venga, no pierdas la cabeza, no exageres - respondieron los viejos, como acostumbran a responder siempre los viejos; cuando no son los jóvenes los que les responden así.

El Vizconde Demediado. Capítol sisè
______________________________________________________________________


Diu la Cèlia que aquesta nit ha plogut molt a Tarragona i que ella s'ha estat una estona al balcó mirant la tempesta. Aquí, a les Borges, a ben pocs quilòmetres, no res.

Per si de cas hem agafat els "xubasqueros" i hem sortir una estona amb les gosses. Elles ho necessitaven, feia dies que no sortien i com que ahir ens van veure marxar (i tornar després) amb roba de muntanya i no les vam prendre, doncs, que ens miraven de manera acusatòria. De bon matí (cap allà les 10 que és diumenge) he tret el cap i les he vistes, amb aquella mirada. He alçat els ulls al cel i estava núvol. Els ho he intentat fer entendre, potser ens mullarem, més val quedar-nos a casa, els explicava. Però com si res, de fet, m'ha semblat que em deien: a nosaltres què si plou? fins i tot es podia interpretar el seu posat com un especie de retret, com un tirar-me en cara que, plogui o no plogui, la que es fica dins de casa sóc jo i elles estan obligades a quedar-se al "jardí". Apa anem, ha dit amb aquestes l'Enric, que ja duia a la mà els "xubasqueros" i les corretges. L'Unda i la Petita grinyolaven i saltaven a la porta del cotxe i l'Enric posava la clau al pany. El cel estava gris i tapat i a mi encara em feien mal els cames d'ahir, però qui es resisteix quan tres que t'estimen t'observen amb aquella cara de: aveuresietdecideixesd'unavegadaquesempret'hemd'esperaratu.

Han sobrat "xubasquesros" i samarretes de màniga llarga, de pluja res de res tot i que al mapa aquell que ensenyen els de la tele es veien ratllestes negres movent-se damunt de casa.

Llavors hem vist la figuera, ben carregadeta, però la majoria verdes. Si és setembre, he dit jo, i les figues eren a l'agost i Ohanes en va ser la prova. I no m'ha servit de res el discurs, l'Enric s'enfilava a buscar les més madures i les gosses s'embrutaven amb l'aigua estancada de la bassa que és just sota la figuera.

N'hem menjat unes quantes, un fart de fet. No n'hem agafat perquè no teníem on posar-les i a més, com em sembla que ja he dit, gairebé totes eren verdes.

De nou a casa, ara espero que les gosses triguin uns dies a tornar a mirar-me de manera acusatòria.

Comentari al marge: Els boscos de les rodalies estan fets uns fàstic, una veritable pena. Això, de fet a les gosses no els molesta, troben més distraccions per poder descobrir olors diverses. Però, a banda el que pensin les gosses, jo considero que l'estat dels boscos de les rodalies és una veritable pena.

counterwebkit2008

divendres i dissabte

___________________________________________________________________________________________________________________
-¿Donde has cogido todas estas cosas?
...
- Robadas.
...
- Pero hago también muchos otros pecados – me explicó -, levanto falsos testimonios, me olvido de echar agua a las judias ...

El Vizconde demediado. Capítol cinquè.
_________________________________________________________________________________________________________________


S'acosta mitja nit. Aviat deixarà de ser 20 de setembre i passarem al 21 sense que ens adonem de la inflexió. A Hanoi fa estona que l'han feta, el Josep i el Leandre potser dormien, o potser adornaven Begirada amb el Cat Ba 3. Diuen la Susa i la Lola que d'aquí un any anirem a "dar por culito" als bascos, amb aquest carinyo i aquest ben parlar que tenen elles. Frases sentides, amistat en estat pur. La Dolors diu que s'hi apunta (ho diu en la intimitat i via mòbil) i falta saber que n'opina la markesa

Des de dijous, des de sempre, Donosti es present. L'Urumea, el Kursal ... El Bardem somriu amb el Woody. L'esplendor d'una ciutat preciosa, una de les més boniques del món. Somriu el Bardem i ompla de colors els noticiaris, els mateixos que en lletra més petita, una mica més en blanc i negre, expliquen les il·legelitzacions i les condemnes. I, en blanc i negre també, es continuen tacant de sang els punyals que no són al fons del rius, i moren més dones. En blanc i negre fem encara massa història.

En color "Los Girasoles Ciegos" als cines Oscar de Tarragona, ahir, divendres. Color per recordar uns temps de blanc i negre, una pel·lícula que ja puc tatxar de la llista, una pel·lícula, sens dubte, ben intencionada, vista doncs, a ressaltar: potser la gràcia dels seminaristes caminant d'esquenes. I Després vam tornar a Reus, i vam fer compres i vam tastar les tapes del Vinatxo que són extraordinàries, un carpaccio de bou amb un sabor que s'escampa per tot el cos d'una manera! I vam acabar passant por al Bravium, ben interpretats els comtes, uns guions interessants. Ui ... hi ha una noia gòtica que corre per aquí, compte si us demana feina!

I finalment, aquest matí, l'Enric m'ha dit, ep, amunt que anem a caminar, i jo que encara tenia la noia gòtica a la pell, i que pretenia quedar-me tapada sota el llençol per no trobar-la. No, no han valgut excuses, ni gòtiques ni romàniques, amunt, vulguis que no, una petita motxilla i cap a l'Albiol. I a mi que em feia mandra, que m'ha costat posar-m'hi. És bo tenir algú al costat que t'estira, que et porta al cine i al teatre, que et fa aixecar al matí i t'arrossega per boscos de pins i alzines fins un santuari enderrocat.

I ara, a pocs minuts perquè mori el dissabte, sóc aquí, altra vegada, mirant diaris, sense entendre, ja ni ho intento, aquesta crisi sobtada que ens envolta i s'escampa com una epidèmia contagiosa. Milions i milions de diners públics cap als bancs, en intents desesperats, imagino, de salvar el capitalisme. Hi ha qui diu que hi ha alternatives, jo, de veres, que no sóc capaç d'entendre, ja ni ho intento.

Qui roba al lladre té cent anys de perdó (Excepte si et jutja el demediado)

La nodriza Sebastiana, cuando le contaron la historia, dijo:
- La mitad de Medardo que ha regresado es la mala. Veremos hoy en el proceso ... ...

Decretó la muerte en la horca.

En total eran una veintena de personas. Esta cruel sentencia produjo consternación y dolor en todos nosotros, no tanto por los gentilhombres toscanos que nadie había visto hasta entonces, como por los bandoleros y los esbirros que eran por lo general estimados.

El Vizconde Demediado.- Capítol quart


[el pirata es clicable]

counterwebkit2008

Esperar

A cada nave que alguien veía se decía "Este es maese Medardo que regresa", y no porque estuviéramos impacientes por su regreso, sino por tener algo que esperar.


El Vizconde Demediado. Capítol tercer.

counterwebkit2008

No és bo acostar-se massa als enemics

"No hay nada que guste tanto a los hombres como tener enemigos y comprobar después si son tal y como los imaginaron"

El Vizconde Demediado. Capítol segon.









__________________________________________________



Fresqueja, per estar per casa m'haig de posar alguna cosa al damunt. La calefacció es va espatllar el febrer i encara no està arreglada. No hi ha presa, va dir el tècnic. Avui ens han dit que potser la setmana que ve. La calefacció es va espatllar justament per la calçotada del 2008. Em pregunto si la tindrem a punt per a la del 2009.

A Tailàndia la temperatura és una mica més elevada. Sembla que plou.

El Reus digital explica alguna cosa sobre la nova hemeroteca. Diu que se'n farà càrrec un tal Enric Aguadé, li desitjo molta sort. Al centre de lectura una exposició "Vuit propostes per fer un altre món" A veure si demà m'hi apropo.

Als Oscar, els cines de les Gavarres, al costat d'on treballo, quinze possibilitats a la cartellera. "Los Girasoles Ciegos" entre d'altres. Intentaré escapar-m'hi alguna tarda. Potser hauria de veure també les altres espanyoles proposades per l'Acadèmia per a representar "la Nación" a Hollywood, però no crec que sigui capaç d'escoltar gaires afliccions de pàtries contra els francesos. Prefereixo els billars que la sang, tot i que les "Siete mesas" tampoc no la he vista. Potser si hagués anat al festival de San Sebastian.

I de sobte em venen a la ment les imatges d'un setembre, fa vuit anys, corrent pels carrers de Donosti, del Velòdrom al Kursaal, del Kursaal al Victoria. Només queden entrades per una hongaresa, tan li fa, la veurem. I després un xacolí i unes tapes, a lo viejo, comentem, riem ... Si dic festival de San Sebastian les imatges que m'arriben tenen els colors de l'alegria i l'amistat. Cada any, per aquestes dates retornen els records. Cada any per aquestes dates em proposo tornar-hi. Potser l'any que ve.

Aquesta nit, tornaré a buscar la lluna, que encara serà rodona, en aquest cel de Les Borges que la Tere capta tan meravellosament. La mateixa lluna que veuran els meus amics, la que ens apropa. No m'ensenyarà la cara dels meus enemics, ni ganes. Mira què li va passar al vescomte del Calvino per voler-los conèixer, ara està partit per la meitat. Bum, un canó turc l'ha deixat només amb el costat dret, i així la seva meitat torna a Terralba. Demà més (o no).

counterwebkit2008

Haizea (de moment públic i gratuit)

"Contento de la certidumbre conjuntamente de realidades lejanas y distintas y de su propia presencia entre ellas" El Vizconde Demediado. Capítol primer.

Hi ha una guerra contra els turcs a la planura de Bohèmia en una època incerta de les batalles de moros i cristians. Eternes guerres entre bàndols de diferents "creences"

Any 1798, Japó. El Kitagawa Utamaro pinta una dona pentinant una altra. Un petó a l'aire al llavis de la pentinadora i un somriure als llavis de la pentinada.

15 de setembre de 2008. Les Borges del Camp

Sortirà aviat la lluna i serà rodona i plena, i tindrà un somriure dibuixat a la cara, en un cel sense boires que els dies passats va netejar l'haizea I jo em reconec contenta de la meva presència en realitats llunyanes i diverses: Les Borges, Terrassa, Barcelona, Agullana, Donostia, Ohanes, Vigo, Bangkok.

La Serpentina ens recomanava fa uns dies que no ens perdéssim l'exposició de la Pedrera. Avui a la bústia de Torre Sans una mà amiga ha deixat tres punts amb detalls Ukiyo-e, imatges d'un món efímer. Unes paraules escrites.

Aquí, com a Vigo, s'acomiada l'estiu. Aquí, i a Vigo, una meiga dona calidesa als racons comuns on podem arraulir-nos en companyia. Llocs d'encontre i no de retirada.

Contemplo els vitralls de l'ermita. No hi hem anat aquesta vegada passejant amb la Dolors, que va arribar i va compartir i, abans de marxar, ha deixat, amagat dins una llibreta, un regal que recollim, que ens quedem, que assaborim.

Em reconec contenta de la meva presència en realitats llunyanes i diverses: Les Borges, Terrassa, Barcelona, Agullana, Donostia, Ohanes, Vigo, Bangkok.

Calla el vent perquè puguem escoltar-nos.

Tot esperant la Dolors

Són quasi les 12, falten dues hores per al migdia i la Dolors potser ja ha sortit de Terrassa. Escric mentre l'espero.

Fa vent encara, no paren de saludar les branques dels arbres darrera la finestra, però no en sento el so i això deu voler dir que no es tan fort com l'altra nit, abans d'ahir, que em vaig haver de passejar per la casa tancant totes les finestres. Per aquestes terres quan el vent peta, peta de debò, de vegades em costa adormir-me, i no sé si és el soroll o la por el que em fa mantenir-me desperta. Sóc poruga de mena, i quan el vent xiula amb força m'encongeixo. I tot i així, què ho fa que hagi escollit dues vegades les terres ventolades per establir-hi residència? Dels sis anys per l'Empordà en guardo una marca inesborrable, records vius, persones i llocs que sempre consideraré meus. Van ser només sis anys i no he deixat mai de sentir-me una mica empordanesa.

Sis anys són els que porto visquen en aquesta casa. Les nits de vent haig de córrer a tancar finestres i m'arrauleixo al llit. Tot i la por, de fora m'arriba una força vital, es mou la natura i el cel s'omple de colors. La Tere ho demostra amb una foto fantàstica. Me n'adono que sense haver nascut en terres de vent, sempre les he buscades. Diuen que en terres de vent hi domina més la rauxa i cada cop me'n fio menys del "seny" (no et fiïs mai de la calma). El tribunal constitucional interpreta amb seny les lleis. La gent assenyada no faria mai propostes de consultes que de cap manera poden aprovar-se. Deu ser assenyada aquesta laïcitat positiva que regala el Sarkozy al Ratzinge. Deu ser assenyat crear bases de dades policials on figuri fins la marca de paper higiènic que prefereix cada individuu. Bufa ventet de garbí.

No paren de saludar-me els arbres movent les branques darrera la finestra. La Dolors deu estar a punt d'arribar i fullejo les noticies. No bufen bé els vents per Amèrica. Assola l'Ike els més desfavorits i assola regions de Bolívia la violència. Allà a Àfrica ... no continuo. M'alegro de ser aquí, a Les Borges del Camp, sis anys ja! Passa el mestral, un blau net il·lumina el cel i la vista allarga fins el mar. Passa el temps. La Dolors no trigarà en arribar.

11 de setmbre pels gregoriants - Parlem de ciutadania

Al Parc de la Ciutadella s'enlaira una senyera i sonen sardanes. A Reus hi han ofrenes florals. Hi hauríem d'anar? No tenim bandera a la façana. L'hi hauríem de posar? No tinc ganes de parlar de la diada. Ho hauria de fer?

Deixades enrere les cabòries matineres, després de rentar-me la cara i anar al Ciurana a comprar una coca per esmorzar (que avui és festa), després del cafè, després de les sardanes, remeno una mica. Faig una ullada als diaris i revistes digitals que tinc a "favoritos" i que no penso descobrir quins són ni amb quina llengua parlen (escriuen). Em salto allò dels protons i els forats negres perquè no hi entenc un borrall i em salto els esport perquè no m'atrauen gens. Em salto els pintallavis de l'Obama que ja s'ho faran aquests d'Amèrica del Nord ... A la comunitat de l'Espanya del Centre més de 800 persones han fet objecció a l'assignatura d'educació per a la ciutadania. Es tracta d'una campanya de la dreta aquesta estranya objecció a una assignatura, tots ho sabem, però en el fons, si jo anés a cole, crec que també m'emprenyaria una mica aquest tipus d'aprenentatge que em recorda els llibres de "urbanidad" però a lo demòcrata. "Les nenes bones són demòcrates i van a votar cada quatre anys" ... Ironitzo més del compte, potser. No em carrego els continguts de la nova assignatura, de fet no m'he parat a llegir-los i si ho fes de ben segur que hi estaria d'acord en un tant per cent elevat. No, no em carrego els continguts, però hi ha alguna cosa en la imposició d'aquesta assignatura que sempre m'havia fet un tuf estrany, en la innocència em semblava que havia de defensar-la perquè la dreta l'ataca. I mentre, remenant revistes digitals, se m'ha fet la llum des de l'esquerra. I és que en anàlisi social, la lucidesa, continuo trobant-la en els marxistes.

Em declaro fan del Santiago Alba Rico. Ara feia temps que no el trobava, no el buscava. De tant en tant engoleixo els seus articles amb tant de gust com les patates fregides de Prades a una hora com la que és ara (prop del migdia sota el pont de Saragossa i dos per damunt) Visca l'Alba, doncs. I visca la mare que el va parir, dit d'altra manera, la Lolo Rico, directora d'aquell entranyable "Bola de Cristal"

Potser el vent

Són les set de la tarda a la bonica de vila de les Borges del Camp i, malgrat la fresca i el meu refredat, encara és estiu. Avui el Josep, que jo sàpiga, no ha guanyat cap premi. Per això, i per altres coses, avui, nou de setembre pels gregorians, no és ahir.

Fumegen i contaminen a l'est les petroquímiques i fan figa al sud les nuclears, com ahir. La capital ens obsequia, avui, amb 25 tones (diuen que no arriba) de combustible vessat al mar (diuen que tot està controlat). Normalitat al Baix Camp, són festes patronals. A les Borges la Verge de la Riera té la vara d'alcaldia i la fruiteria es tancada. La Salseta de Poble Sec farà cap a Alforja la propera setmana i la Mina em traurà a ballar.

El riu d'Arbolí encara (per quan de temps?) ens porta transparències, no hi ha al fons punyals, no hi han de ser que contaminen, però menys hi haurien de ser en algunes mans que apunyalen diferents, al metro d'Urquinaona avui, qui sap on demà. Quan de temps haurem d'esperar? ... I passa el vent sense respostes.

No, Bardem, jo sé que no t'has venut.

Tindré avui, que no és ahir, algun comentari a aquesta entrada (crec que hauria de dir post)? I passa el vent sense respostes.

Sempre ens queda el recurs d'asseure'ns al voltant d'una bona taula, sempre és millor en bona companyia i tal vegada, fins i tot, un altre dia que no sigui avui, destapi la sopera i expliqui el secret de la sopa d'avellanes de la Tere.

counterwebkit2008

FELICITATS

El patiment de la fotògrafa

Mentre la Verge de la Riera arriba al poble, nosaltres hem posat la mare Montserrat al llit.

Tinc algunes fotos dels petits diables d'ahir, res que valgui la pena, la meva màquina és tan modesta ...

No tinc fotos d'avui, perquè no hi he pogut anar.

Però la meva màquina modesta (adjectiu, no nom) sap qui mostrarà les millors fotos de les nits dels focs de la Festa Major de Les Borges i sap que pot captar una imatge que ella no podrà captar mai.

Sense gaire premeditació, amb una mica "d'alevosia" i amb molta nocturnitat...

counterwebkit2008

No anirem sota la figuera

Avui no és ahir, estic contenta que hi hagi consens en aquest tema.

Ni avui ni ahir no hem vist el jutge de pau, la Dolors haurà de trobar la cosa perduda en algun altre lloc.

Avui no hi ha concert de D'Callaos, he buscat cròniques d'ahir sense èxit, el primer que en tingui algun vídeo que avisi.

Avui he anat al mercat i he cuinat, cosa que indica que de filar res, ni prim ni gruixut.

Avui no hem sortit a robar figues, com havia promès a la Mina. Començava a ploure mentre remenava pel mercat i comprava una paella fonda, com aquella de la Susa, per fer-hi un conill a l'ajillo, a veure si l'Enric s'anima. Amb la pluja no hem sortit a caminar, ai! ens fem grans nosaltres i qualsevol excusa es bona per fer el dròpol.

Avui el poble està de festa (y yo con estos pelos). Aquest vespre la Tere (no la de les fotos) ens convida a sopar de festa major (y yo sin nada que ponerme)

Avui, que no sabia quina foto posar, he portat, per al Josep, la foto de la font, que no és una font, que és un toll del riuet del "Molino"

Avui diuen els gregorians que és 6 de setembre del 2008 i per allà sota el pont de Saragossa és casi migdia. Demà encara no veuré les xemeneies de la petroquímica. Demà llegiré, potser, l'últim capítol del Baron Rampante. Rellegir cada dia un capítol (màxim un) d'un llibre disfrutat en altres temps és una bona manera de robar plaers a la vida. Ja ens acostarem un altre dia a la figuera.

counterwebkit2008

Avui no és ahir.

M'aixeco a dos quarts de sis del matí i tot és fosc, tinc molta són. Quan surto de casa el sol apunta però encara haig de posar les llums del cotxe. El foc de la petroquímica és un paisatge tan habitual que ja no m'espanta. ...

Però, encara que ho sembli, avui no és ahir. Avui no aniré a l'Ajuntament, amb l'Enric, amb el Pablo i amb la Cèlia per signar davant del jutge de pau, això ja ho vam fer ahir. I després, petita celebració, bones tapes a Cambrils, amb un xacolí de beguda, perquè no? També a Cambrils el xacolí combina bé amb el pop a la gallega i els calamars a l'andalusa. Ep, les cloïsses i els escamarlans de la terra.

La màquina del cafè no funciona, però encara que ho sembli, avui no és ahir. Ahir Catalunya Informació no va parlar dels 14 subsaharians morts al mar del sud de Gran Canària, o potser sí, potser passava ahir, o abans d'ahir, o cada dia. El Corbacho ahir no havia anunciat mesures populistes per acabar amb l'atur, o potser sí, potser ahir també anunciaven mesures populistes, o abans d'ahir, o cada dia.

Avui, com ahir, no he fet migdiada, abans de remenar per blogs, com ahir, he llegit un capítol del Baron Rampante, per pur plaer, perquè el llibret (petit de mida i gran de contingut), encara és, com ahir, damunt la tauleta de la sala. No he llegit "El pasadizo del deseo", ahir tampoc, el vaig acabar fa uns dies, massa Freud finalment, acabat, hi prou. Ja arribarà, algun dia, estimada Serpentina, l'altre nom de Laura, sé que toca, però encara vaig retardada, encara em queda "La Mala Dona" sóc disciplinada i faig país també, quan me'n recordo, amb això de les lectures. A veure si tu, que devores, tastes "El Fotògraf" m'agrada recomanar-lo, per allò de poder dir, és d'un xicot que viu al meu poble, i, bàsicament, perquè crec realment que és una bona lectura. I la recomanació també va per la Montse que l'altre dia preguntava (petons Montse i a veure si ens expliques com vas)

Avui tampoc no he anat al cine i demà tampoc no seré a Terrassa per veure en directe a D'Callaos. Què ho disfruteu els que aneu al Sam Sam!

counterwebkit2008

Així, com aquell qui no vol la cosa, s'ha fet tard

M'aixeco a dos quarts de sis del matí i tot és fosc, tinc molta són. Quan surto de casa el sol apunta però encara haig de posar les llums del cotxe. El foc de la petroquímica és un paisatge tan habitual que ja no m'espanta.

Dic bon dia per cortesia, de camí cap al despatx, encara no sóc capaç d'adonar-me'n qui està al seu lloc de treball, generalment, a aquesta hora, la majoria encara són buits. Necessito un cafè, les màquines no funcionen, es traguen els diners i no serveixen. Ja no em cal el cafè, les esbroncades pel mal funcionament de les màquines i la cua de persones que reclamen els seus diners aconsegueixen despertar-me. Truco a l'empresa de vending, ara mateix venim, em diuen, i venen sí, però una persona que no és la indicada -haurà de venir un tècnic- doncs no sé perquè ha vingut vostè penso jo, però somric, dono les gràcies i demano que el tècnic vingui abans de l'hora d'esmorzar. - Està al caure - em diu una veu darrera el telèfon quan reclamo, cap a les dotze. A les tres encara no havia caigut.

Sense cafè la gent ocupa les seves taules. La meva està situada en un angle de manera que la resta del personal del mateix despatx no em veu, jo tampoc no els veig, però els sento com si estesin al meu costat. Cada matí em pregunto com poden tenir tanta força a les cordes bucals si, com aquell qui diu, fa no res que s'han llevat.

- Docs serà una nena, llàstima, hagués preferit un nen, per poder jugar a escacs i parlar d'història - Quan el meu fill havia de néixer el metge ens va dir que si li donàvem nines per jugar seria gay - Quina rucada! Jo vaig jugar a soldats i no sóc lesbiana. Mai no se sap això, sí és natural o aprés, caldria estudiar el comportament dels animals.
- Si jo vaig jugar a soldats va ser perquè al poble de la meva edat érem poques criatures i jugàvem junts nens i nenes. Teníem un joc preferit, els nens feien veure que eren els jugadors de Barça i nosaltres, amb les "barbis", érem senyores que anàvem de compres i els esperàvem a la sortida dels partits
- Jo crec que quan tingui un fill el portaré a una escola mixta, per no fer-lo gaire masclista, tot i que ara alguns estudis moderns diuen que les escoles de nenes o de nens sols són millors per al desenvolupament de la persona.
- He sentit a la ràdio que han trobat una novel·la inèdita de Pere Calders i que l'editaran. No sé perquè es molesten, no crec que la llegeixin més de tres persones.

Desconnecto. Les persones que cada matí fan tertúlia, a l'altra banda de la sala, tenen uns 35 anys de mitjana i són llicenciats.

Ja són més de les sis de la tarda, déu meu com passa el temps! Fa quasi dues hores que he acabat de dinar! Des del sofà de casa intentava tancar els ulls, una migdiadeta sempre és recomanable. Però no m'acabo de dormir, de fet ni tant sols tanco del tot els ulls, estiro la mà cap al ratolí (massa a prop el tinc) miro correus, m'ha arribat alguna cosa que m'interessa. Miro Begirada, hi ha una foto genial, faig clic a diversos links, la Tere encara té la creueta. Vaig als blocs de lletres, m'entretinc amb un club de lectura sobre novel·la negre en el qual no participo però és interessant veure que diuen. Miro les noticies i no acabo d'entendre a què juga ara el Garzón.
He descarregat un altre dels programets que el Josep, bon amic, m'envia per redimensionar fotografies.

Ja no tinc temps de fer cap entrada al blog, ja són més de les sis de la tarda.

counterwebkit2008

Avui no faré entrada

El Josep m'ha renyat perquè les fotos que poso al blog són massa grans. Crec que té raó, però no sé com fer-les petites. El Josep m'ha fet arribar un link a un programa que sembla que va de conya per reduir fotos. Ho intento i no puc descarregar-lo, em cabrejo, ho deixo estar.

Es tard. El dia 1 de setembre no ha sigut tan dur de fet, podia ser pitjor, molt pitjor. Els dies propers poden ser pitjors, força pitjors, em cal acumular forces. Com els deu haver anat a les mestres el seu primer dia?

Veure les xemeneies de les petroquímiques quan surt el sol no és el mateix que veure la blancor de les cases del sud, ni el verd del Molino, no és el mateix, però de fet podria ser encara pitjor.

El Zapatero diu que Catalunya té raons per exigir un altre finançament, mira que compressiu ell. El Gustav no és tan violent i la filla de la candidata republicana a la vicepresidència d'USA està embarassada als 17 anys, però que no pateixin els integristes que la noia farà el que toca, es casarà i tindrà la criatura.

Avui doncs res rellevant, no hi ha viatges, no hi ha Ohanes, no hi ha Molino, però hi ha records i no estic massa cansada, el primer dia de feina tranquil, no em puc queixar, tot podria ser, de fet, força pitjor.

Però és tard i em cal descansar, no perdre les forces abans d'hora, ara que encara estic amb el regust de les vacances. No em trencaré les banyes provant com fer petites les fotos, no faré una entrada al blog.


Avui, senzillament, em retiraré a dormir, amb un llibre a la mà, a veure si a consegueixo acabar el "Pasadizo del deseo" (que només és una novel·la policíaca)

Avui recordaré els plaers dels viatges i li robaré a la Lola una foto.