dissabte, 29 d’agost del 2009

Finalment cap de setmana


Finalment cap de setmana. Ara que tot ha tornat a la "normalitat", és a dir que els dies feiners em cal aixecar-me a dos quarts de set, anar a treballar (sense el conte del Barril que, catxis, encara està de vacances), aguantar funcionariades diverses, etc. Torno a gaudir de l'arribada dels caps de setmana. Sempre hi ha alguna cosa que compensa i ja m'ho deia la mare "qui no es conforma és perquè no vol" doncs apa, conformitat.

Finalment cap de setmana, benvingut sia el dissabte. A les nou he saltat del llit, m'arribava el só llunyà del vent. Llunya perquè l'Enric s'ha aixecat a mitja nit a tancar finestres, sembla que feien un terrabastall de mil dimonis, jo, que pel que es veu, aquest primer cap de setmana postvacacional tenia el só profund, no n'he estat conscient.

Ahir encara vaig regar sense mullar-me, just abans de saber que allà dalt, a l'Empordà, una dona amiga havia rebut més aigua que les plantes i em va fer gràcia la imatge de la Serpentina, en aquell magnific terrat, intentant llençar el líquid de la manguera (ai que hauria de dir mànega) cap a testos (o torretes segons des d'on es miri) que com un boomerang li retornava. Em va fer gràcia i m'hagués agradat ser-hi, de per riure, que diuen alguns, no pas per aquestes contrades.

Ahir encara vaig regar les plantes sense mullar-me, però avui no seria possible, aquella tramuntana del Nord ja ens ha arribat al Camp, canviada per Mestral, però tant li fa. Quan he obert per anar a comprar unes pastestes per esmorzar (sempre ho fem quan finalment arriben els caps de setmana) gairebé se m'emporta. He obert alguna finestra, perquè no suporto la sensació d'estar tancada, però ai, petava.

Tancada doncs a casa, avui que finalment és cap de setmana, acuso un lleuger maldecap, un lleuger mal d'esquena, un lleuger mal d'estómac, una lleugera irritació i em pregunto si serà a causa del Mestral. Damunt la taula de la sala vaig deixar una revista que ahir, al anar a comprar Almax (ja el mal d'estómac s'evidenciava), em va regalar la farmacèutica tot indicant que m'interessaria. La vaig prendre només per cortesia, imaginat que seria, i de fet ho és una mica, una cosa propagandística per fer-nos "tragar" amb més productes d'aquests que surten de laboratoris que, encara que no siguin els del D Rumbsfels (o com collons s'escrigui), és saludable mirar-se'ls des d'una certa distància.

Potser ha estat la simptomatologia, aquests lleugers malde, que m'ha fet allargar la mà cap a la revista i, es clar, per això serveixen les revistes mèdiques, hi he trobat la causa de les meves molèsties. Es diu estrès postvacacional, ja veus, una malaltia que només té 10 anys d'existència i que està molt més estesa que qualsevol grip, i que s'estén cada vegada més, cada vegada més ... tal com una pandèmia, mira tu. Ostres, aquesta sí que es curaria deixant la feina, he pensat, però no van precisament per aquí les recomanacions. Diuen que el que hem de fer és adaptar-nos. Conformitat. En aquests temps de crisis tenir feina és una sort. I qui no es conforma és perquè no vol, ja ho deia la mare. Però si la malaltia només té deu anys i el "guanyaràs el pa amb la suor del teu front" ve dels temps llunyans de la poma o de la figa, deu ser que alguna cosa ha canviat en el sistema per provocar de manera tan massiva (jo pensava que era excepcional) aversions d'aquesta mena. I si canviem el sistema? Ep, que per això no valen vacunes, ni laboratoris que les fabriquin. Estic delirant, dic coses fora de lloc. Deu ser causa de l'estrès postvacacional.

Finalment és cap de setmana. El Mestral s'ha suavitzat i segur que aquesta tarda res no impedirà el lluïment de la trobada de gegants. Són els preliminars de la Festa Major de Les Borges del Camp. Entre els diversos actes organitzats, el dia 8, dia de la Festa, pròpiament dita, la inauguració de l'exposició fotogràfica "El lloc on visc" amb fotos de reconeguts artistes, entre d'altres, naturalment, els millors fotògrafs del món mundial que són el Josep i la Tere. Recomano als milers de persones que llegeixen i segueixen aquest blog que hi assisteixin. A Torre Sans en poden pernoctar fins a 7 (no pas milers). Per tant podeu començar a fer la reserva.

Ah, sempre, sempre, petons.

dijous, 27 d’agost del 2009

¿No te asusta, princesa, esta oscuridad?

Són les vuit del vespre a Torre Sans. Avui no ha plogut. Les plantes necessiten aigua i atendré ara mateix els seus requeriments, però abans haig de publicar una entrada amb aquest titular. M'ho va demanar el Pep a Gollano i, quan vaig explicar el fet aquest dissabte, m'ho van recomanar els amics de Tarragona. Va per vosaltres.
________________________________

Una nova amenaça recorre el món, l'occidental, que és en definitiva el món del mons, els altres mons no necessiten amenaces, tenen realitats, però són molt petits i llunyans.

Avui, els mitjans públics ens han tornat a fer por. La vella lletja amb falç és diu A. A, Grip A. Pot encomanar-se amb un petó, o donant la mà. La frase la va dir ja fa dies un científic de Madrid "No beses ni des la mano, di hola" Una nova amenaça recorre el món. Ja no es tracta només d'evitar els contactes sexuals, es tracta d'evitar els altres humans. No facis petons, no donis la mà. Aïlla't viu la teva sana soledat.

Aquest estiu, un nen de quatre anys, el Peru, va tenir por. Caminava per camins foscos i va tenir por, com solen tenir les criatures quan els manquen referències. Això també ens passa als grans, necessitem saber cap on anem, s'apaguen les torxes dels nostres camins, i tenim por. Tenim més por quan els mitjans de comunicació i les autoritats en les quals representa que em dipositat confiança ens amenacen: Que venen els moros! Que ve la grip! Potser si tinguéssim les torxes ben enceses i veiéssim un camí planer ... Però s'apaguen les torxes i no sabem quants moros i quants virus esperen a la propera cantonada.

Aquest estiu el Peru, en un carrer fosc de Gollano, va tenir por. Però no estava sol, ni va expressar cap mena de pànic. Es va acostar a la Mari Tere, a la persona en qui havia dipositat, bàsicament, la confiança. Confiança que ella s'havia guanyat a pols, amb somriures, amb jocs, amb tot allò que agrada i que desitgen els infants. El Peru va saber donar la volta a les seves pors i, molt a prop de la Mari Tere, li va preguntar: No te asusta, princesa, esta oscuridad? La por ja no era d'ell, era d'aquella que havia convertit en princesa i d'aquesta manera, el nen convertit en rei, aconseguia una mà i una protecció, mentre es sentia protector i valent. Perquè encara en els contes dels petits (i dels grans?) els valents i protectors porten corones, però aquest és un altre tema i ara va de pors. I el rei i la princesa, una noia i un nen, a Gollano, passejant de nit, no van tenir por. Va ser la proximitat d'una mà, la proximitat d'una persona, d'un ésser humà amic, el podia fer front a qualsevol perill.

I ens fem grans, i deixem de necessitar la mà protectora. Puc caminar sola, no tinc por. Però si m'amenacen, si em trobo amb els moros o amb els virus, hauré de prendre mesures. No confiar en ningú, no besar, no donar la mà. Ja no es tracta només d'evitar els contactes sexuals, es tracta d'evitar els altres humans.

Jo no sé ben bé que és la grip A, intenten explicar-m'ho, però no acabo de treure'n l'entrellat. Jo sé que les mesures higièniques i d'alimentació són importants, però em sembla que no em vacunaré, i del que estic segura, absolutament segura, és que no deixaré d'aferrar-me a les mans de les persones amigues i que no deixaré de besar cada vegada que en tingui ocasió, perquè si tu, príncep o pirata, o carregador del moll, fada, bruixa o subalterna, si tu ets al meu costat i puc sentir la teva olor i el teu aler, jo ja no tinc por.




dimarts, 25 d’agost del 2009

El Samà


Una de les coses que m'aixequen la moral és passejar per llocs bonics, especialment si són a l'aire lliure, i més especialment encara si ho faig acompanyada de gent propera.

Ahir vam anar al Parc Samà, amb la Cèlia, el Pablo, la Paquita i l'Enric. No hi havia estat mai. Set anys vivint aquí i encara no havia posat els peus al Samà. La Cèlia, amant de la bellesa i de la natura, es va estranyar.

El Parc Samà no és un botànic, com pretenen vendre'l. No és ni de lluny el que va ser, abans de la guerra, quan el cérvol de la xemeneia corria tranquil, incapaç de preveure la fi que l'esperava. Quan el zoo del marquès de Marianao era més variat que el de Barcelona. Quan les barques es passejaven pels canals i el llac estava molt més net, segur, que ara.

Podria estar millor conservat, podria, i potser hauria, d'estar més transparent l'aigua. Tot i això la certa decadència que es respira li dona un toc d'interès i les parts que han perdut lluïment permeten deixar anar la imaginació respecte el que va ser. La família de l'Enric en conserva encara alguna memòria i tinc de primera mà relats que ajuden la tasca de reconstrucció.

A l'entrada, després de pagar com marquen els cànons, ens van donar un fulletó fet amb poca gràcia que més aviat semblava un d'aquells fulls ciclostilats de propaganda subversiva que fèiem anar quan no podíem tenir accés a les impremtes. En llengua castellana. L'autor devia pensar que ja que escrivia en castellà havia de canviar l'accent i així el Samà passava a ser Samá. Samá y Torrens, així amb i grega. L'arquitecte, naturalment, José Fontseré y Mestres. Samá y Torrentes o Fuentesereno y Maestros, hagués pogut dir ja, posats a fer.

Don Salvador Samá y Torrens. Marqués de Marianao, sucesor de una familia establecida en Cuba que quiso trasladar al "Baix Camp" el ambiente exótico de la perdida Colonia. En definitiva, una finca on plorar les seves "pèrdues" construïda amb diners aconseguits del tràfic d'esclaus. Un bon arquitecte que va fer una delícia. Coves simulant les naturals, perfectes, tant perfectes que encara s'hi poden admirar les estalactites arrancades, per ordre del marqués, de la Cova Santa del Montsant. Sempre hi ha una part de la història que els fulletons "guies" no expliquen.

Passejar pel Parc Samà continua sent de gran plaer, afortunadament avui ho poden fer molts més dels que el marqués, probablement, hagués volgut. No és un botànic, però és un parc encantador i romàntic al qual li queda donar un altre pas i ser convertit en parc públic on hi puguin passejar també, posem per cas, els immigrants i, si cal, dormir els sense sostre sota el gran roure. No està feta la mel per a la boca de l'ase, dirien alguns als qui fets com aquests podrien escandalitzar. Les mateixes persones que no s'escandalitzen dels orígens de la finca, si bé els amaguen, ometen, més aviat, considerant, segurament, que no tenen cap mena d'importància. Però els orígens són sempre importants i tenim dret a saber la nostra història, la de la terra que trepitgem.

El Parc Samà és un lloc tan encantador que m'agradaria veure'l convertit en parc públic, i tornar-hi, amb l'Enric o amb la Cèlia o amb el Pablo, o amb la Paquita, per jeure a la gespa i explicar-nos secret a cau d'orella o tancar els ulls i sentir el so de l'aigua.

Falta poc perquè toquin les 12 al campanar de Les Borges. Avui ha plogut una mica, just per treure la pols de les plantes. Encara fa calor. Encara no sabem en què quedarà, finalment, l'Estatut. Ens continuen amagant la història i el futur és incert. De vegades el futur em fa por. Aniré a dormir i escoltaré el silenci, recordaré l'aigua neta i transparent de l'Urederra i somiaré un país ple de bonics parcs públic, per on passejar sense restriccions en soledat o acompanyats de les persones que estimem.

dilluns, 24 d’agost del 2009

Cap de setmana a Casellfort
























Hi ha moments i llocs que marquen per sempre. De vegades, en alguna època de la vida, sembla com si s'esvaïssin. I ara no sé perquè parlo en plural, no totes les persones han d'actuar ni sentir de manera similar. Hi ha llocs i moments que a mi m'han marcat per sempre, de manera més aguda, més potent, que tots els altres coneguts o viscuts. Quan vaig considerar que era prou gran, prou adulta, com per independitzar-me del què i del qui m'havia fet, els llocs i moments de la infància es van diluir dins un sac mig abandonat en el camí, com si no volgués que interferissin en la construcció d'un personatge a mida que hauria de formar-se a partir del mi i només de mi. I de sobte, el sac s'obre i apareixen en força ... com podria dir-ho? Els fonaments? Em sembla que és alguna cosa més, com a mínim la planta baixa, diguem que part del primer pis des d'on en vaig escapar al món. He tornat a aquella casa, he volgut fer-ho de puntetes, i per la porta del darrera, però al trepitjar la cuina s'han obert els llums de totes les habitacions i d'algunes han aparegut persones amb els braços oberts i els ulls plens de records comuns.
Han canviat l'empedrat dels carrers i també moltes façanes. Castellfort ha perdut, crec, part de l'encant que tenia quan sortia al matí de casa i només tornava per als àpats. Però Castellfort és al mateix lloc, encara que envoltat de molins generadors d'electricitat que com gegants quixotescos trenquen l'encant d'un paisatge amb marges de pedra seca per separar bancals que ja ningú no conrea. Castellfort és al mateix lloc, i Sant Pere, i la Mare de Deu de la Font, i la Roca Parda. I per a la festa major encara hi acudeixen les amigues que després de quaranta anys se m'acosten, em besen i em saluden com si en tinguéssim deu i ens haguéssim vist l'any anterior per les mateixes dates. I quedem al ball de la nit, per explicar-nos secrets i esperar que ens tregui a la pista el xic que ens agrada.

Castellfort és al mateix lloc, i també hi és la casa dels avis, però ja no és la casa dels avis, han canviat la porta, i la paret. Han reformat els espais. Per què han maltractat així la casa dels meus avis? Jo vull tronar a pujar les escales d'aquella casa, passar pel costar del corral i tocar la crinera del matxo. Jo vull que l'àvia em tingui preparat el formatge fregit per ficar dins el pa que ella va pastar. Jo vull, sobretot, sentir els braços de la tieta, i els petons de la tieta, i els renys, que mai no ho acabaven de ser, de la tieta. Vull sentir les paraules de la tieta i aquella manera de ser d'ella, que sempre semblava que em tractés com una adulta, que sempre donava consideració de prioritat a allò que per a mi era prioritari i tractava com un assumpte especials i delicat qualsevol cosa que pogués preocupar a una criatura o una adolescent. Necessito els consells de la tieta. Però ella ja no hi és, ni hi és la casa.

Hi ha moments i llocs que marquen per sempre, encara que en algun moment de la nostra vida els haguéssim sentit llunyans. Hi ha persones que han estat tant bàsiques per a nosaltres... No sé per què parlo en plural. Hi ha persones que han estat tant bàsiques per a mi que encara que ja no hi siguin és com si hi fossin. No hi és la casa, ni la tieta. Però, quan trepitjo Castellfort, és talment com si encara hi fossin. I jo sóc qui sóc ara, i la que vaig ser fa més de quaranta anys, al mateix temps i sense cap mena de conflicte entre els dos personatges.




Per refrescar-nos una mica, mentre la pluja real no arriba



Una joieta, gentilesa de la Serpentina que recomana escoltar-lo amb els ulls tancats i afegeix: I a disfrutar.

divendres, 21 d’agost del 2009

Vacances a Casa el Abuelo.- Personatge d'avui: La Pepa

.



Fa calor, això ja no és cap novetat, però, osti, és que fa molta calor. Quarts de vuit del vespre a Torre Sans i suant. Ja fa quatre dies que vam tornar de Navarra. Quatre dies de passivitat absoluta. Amb la calor fins i tot els ànims es fonen i queda una laxitud estranya. Això s'acaba, aviat començarà la quotidianitat. Això s'acaba i caldria aprofitar-ho d'alguna manera, però és que fa tanta calor que fins i tot els ànims es fonen. Tinc temps, i molts bons records per comentar. Escriure sobre els dies passats a l'Amescoa seria una opció. Hi ha feina a fer, però amb aquesta calor ... Sí, escriure seria una opció, però és que, deu ser per la calor, sembla que els ànims, com si fossin glaçons, s'haguessin liquat

Em poso davant de l'ordinador i jugo, repasso fotografies de les vacances, de les de Gollano, naturalment, miro els vídeos del Pep i les fotos de Begirada. Sempre ens quedarà Urbasa. Podria fer alguna altra cosa, hauria de fer alguna altra cosa, però no m'acabo d'animar, deu ser culpa de la calor.

Em poso davant l'ordinador i repasso fotos. Per entretenir-me en faig vídeos, per entretenir-me, decideixo fer-ne sobre els personatges, les persones amigues amb que vaig compartir moments extraordinaris, només fa quatre dies. Pito, pito, colorito, li ha tocat a la Pepa.

De cada personatge, persona amiga amb qui vaig compartir moments extraordinaris se'n podria explicar alguna historia. Contes sota la muntanya màgica d'Urbasa, se'n podrien dir. Pito, pito, colorito, li ha tocat a la Pepa.

El conte d'avui es titula, els misteris de l'Isac.

El vam conèixer el primer dia a l'Isac, li vam posar aquest nom perquè duia penjada al coll una estrella de David. Era al costat de l'església, amb una bresca a la mà de la qual ja hi havia separat la mel. Ens hi vam acostar per saber si algú tenia la clau de l'església i si es podia visitar. No hi havia cap problema, ens va dir aquell que anomenaríem Isac, precisament ell tenia la clau, podíem anar a casa seva a buscar-la.

Vam començar a xerrar amb aquell que anomenaríem Isac de la manera més natural. Ell ens va fer una classe magistral d'apicultura, d'una manera senzilla però clara. Gens prepotent, però molt il·lustrada. Només érem les dones les assistents a l'aula improvisada al costat de l'església. Els homes havien sortit per la porta del darrera.

Les dones, al vespre, a la xerrada post sopar, aquella que s'acompanya normalment d'una copeta d'orujo o similars, vam fer broma sobre l'Isac, va ser en aquell moment que li vam posar el nom. Ens havia semblat una persona interessant, i de fet ho era, com ho poden ser totes les persones si sabem escoltar-les. Però aquell vespre, potser per la copeta d'orujo, potser perquè només les dones l'havíem conegut, l'Isac es va convertir en algú "molt interessant" cosa que inevitablement va portar a començar a especular. Les especulacions, com solen ser en ocasions similars i circumstàncies semblants, eren de nivell intel·lectual elevat. Tal com: Casat o solter? Edat? La meitat de les dones teníem indicis sòlits, i així els esgrimíem, per sostenir que era casat, i l'altra meitat els tenien per apostar per la solteria. Pel que fa a l'edat tampoc no ens posàvem d'acord, cada una de les dones "duia l'aigua cap al seu molí" de manera que l'Isac es feia més o menys jove en funció de qui li atribuïa els anys. Finalment un misteri: quina era la religió de l'Isac? Per la manera com mostrava l'estrella de David es podria dir que era jueu, però si tenia ell la clau de l'església ... Aquella nit, sota l'orujo, les dones ens vam proposar descobrir els misteris de l'Isac. Cada una de nosaltres hauria de trobar una estratègia i a veure qui guanyava. La guanyadora absoluta va ser, tres urras per a ella, la Pepa.

El dia següent al de la conversa post sopar, vam anar a caminar fins el poble del costat. La Pepa no ens va acompanyar, tenia ganes, deia, de fer una migdiada. Al tornar de la caminada la Pepa no hi era, aprofitant la nostra absència s'havia passat la tarda, precisament, a casa de l'Isac, del qual ja en sabia el nom (tot i que li continuaré dient Isac) i també l'estat. L'Isac era solter. La resta de les dones vam insultar una mica, només una mica (o potser una mica més que una mica) la Pepa per les seves males arts, però, en secret, li reconeixíem l'enginy. Estranyament serà jueu si és el sagristà, ens va comentar la Pepa. D'altra banda es podia acostar a l'edat ja que havia parlat també amb la mare (doble estratègia, molt bona Pepa) i en sabia l'any de casament. Però les altres dones, picades en l'orgull, no en vam tenir prou, li vam exigir proves fefaents, tant pel que feia a la religió com pel que feia a l'edat. Estàvem segures que no ho aconseguiria i d'aquesta manera salvaríem una mica la dignitat.

Hi van haver diverses converse més amb l'Isac, hi vam parlar tothom i ens va explicar moltes més coses d'aquella zona, les seves persones i els seus costums. El vam escoltar amb atenció, però no se'ns van desvetllar els misteris que quedàvem per resoldre. I d'aquesta manera vam arribar al darrer dia de la nostra estada, quedava clar que la Pepa no aconseguiria la fita, pensàvem les altres dones. Per acomiadar-nos del lloc vam anar a sopar a "Casa Faustina" a Baquedano. I ves per on, mira que tal que en aquell sopar ens va acompanyar precisament l'Isac. Diu la Pepa que no va ser ella qui el va convidar, però jo en tinc els meus dubtes. Va parlar i parlar, com sempre del lloc i les seves tradicions, va parlar, bàsicament, amb la Pepa a qui, clarament, dedicava les atencions de manera especial. Aquella nit, però, ens en vam anar al llit sense haver resolt els misteris pendents.

I així va ser com va arribar l'hora de la partida, amb les maletes carregades i el cotxe en marxa vaig acompanyar la Pepa, un moment, a dir adéu a la mare de l'Isac que era a la porta de casa seva, només era la mare, no semblava que hi hagués cap perill. Mentre li fèiem dos petons es va obrir la finestra i va apareix un torns nu sobre el qual hi havia la cara i el somriure de l'Isac. Felicitadlo – va dir la mare – que hoy es su cumpleaños. Ella, la Pepa, més ràpida que una llebre – Vaya, felicidades, ¿cuantos son si puede saberse? - I ell va contestar, i tant que va contestar. I va fer alguna cosa més, va venir fins el cotxe en marxa, quan ja ens hi estàvem ficant, encara amb el tors nu, es va acostar a la Pepa i li va donar uns fulletons. Eren d'una església evangelista.

FI del conte. Està, potser una mica tergiversat, però el fons respon a la veritat. Disculpa'm Pepa, ha estat només un divertimento d'una tarda de calor, quan els ànims estan una mica fosos i una de les possibilitats per passar l'estona és jugar amb els records. Records de dies meravellosos passats a un petit poble de Navarra, amb la Pepa i altres amics entranyables que si es lliuren d'entrades semblants serà només per falta de temps, de cada un podria fer -ne una. Avui, pito, pito, colorito, li ha tocat a la Pepa.

dimarts, 18 d’agost del 2009

De nou a casa

Les Borges del Camp. 30 graus a l'ombra. Encara estem de vacances. L'Enric prepara un conill, una de les poques coses que no vam poder fer a Gollano.

30 graus a l'ombra a Torre Sans. Hem trobat la casa en perfectes condicions i algun bon plat a la nevera. Gràcies Carles.

Encara estem de vacances. Ahir vam tornar de la Vall d'Amescoa. Urbasa, Urederra ... i tantes coses més impregnades a la pell. Encara no sóc capaç de parlar-ne. Haig de deixar, potser, una mica més de distància, acabar de digerir tota aquella bellesa.

Ahir vam tornar de la vall d'Amescoa i avui, mentre l'Enric prepara un conill, ja a Torre Sans, rebo els vídeos del Josep i els transporto aquí. Volia parlar dels bons moments passats, però encara no puc. Ha estat com una acumulació de plats exquisits servits dia a dia i encara tinc els sabors a les genives. Com parlar-ne? Potser demà, encara estic digerint.






dijous, 6 d’agost del 2009



dilluns, 3 d’agost del 2009

Crònica d'un cap de setmana


Aquell cap de setmana què inicià l'agost de l'any 2009 va ser un cap de setmana amb balanç positiu. Quan va aparèixer el dissabte, quedaven encara les restes d'un vespre de divendres tenyit de bona poesia sota un bosc i prop d'amics amb complicitats sentimentals. Va tornar a escoltar les "Palabras para Julia" i les va dedicar en secret a una amiga. Va desitjar tenir entre les seves les mans d'aquella amiga i repetir amb ella "nunca digas no puedo más y aquí me quedo". Relliscava lenta l'aigua de la bassa cap als arbres de la punta i no feia gens de calor. Va sentir dir que aquella nit havia plogut. Es va passar llargues estones asseguda al rafal amb els "Homes de la Dalla", un llibre que començava anunciant: aquí hi haurà sang ... Lentament, però sense pauses, el líquid roig creixia, allà a la ficció, mentre decreixia la bassa, com vasos comunicants entre mons reals i imaginaris. Es va fer fosc i el colom encara no havia arribat.

Gent i cotxes omplien l'Avinguda Magdalena Martorell, encara carretera cap a Alforja, era diumenge i com sempre, més que sempre perquè era el primer diumenge d'agost, s'aturaven els vehicles en doble fila davant del Ciurana. Bots, lladrucs i grinyols de les gosses al sentir el so de les corretges. Més enllà de les dobles files, avinguda amunt i a l'arribar a la corba sense visibilitat a la dreta, per davant del poliesportiu, del camp de futbol i del cementiri, buscant llocs tranquils. Un camí de terra. La flaire del bosc i el silenci.

L'Unda es va asseure, repetint un vell ritual que ara feia temps que no practicaven, davant d'ella, al costat del cotxe, sota l'ombra del vell pi. Va esperar pacient que li descordés la corretja i es va unir a la Petita, redescobrint cada racó entre la vegetació salvatge. Retrobant, trobant, nous rastres, noves olors, marcant una passa sí i una altra també. Es va preguntar, com altres vegades, com poden deixar anar tant líquid en tant poc temps.

La terra era seca i els arbres que el vent de l'hivern havia fet caure encara es mantenien per terra, amenaces d'incendis que la van fer esfereir una mica. Un record, una tristesa, per aquells que s'hi van deixar la vida. Es van aturar sota la figuera, comentant com s'ha fet de gran, sense amo, sense ningú que la mimi, ni ningú que la marqui. Feréstega i altiva la figuera mostrà els fruits encara no madurs, les figues per l'agost, però l'agost encara era massa jove, i van deixar les figues al seu lloc, i van continuar, camí enllà, entre alzines, fins arribar al vell molí, on el camí s'atura, entre espigues seques, avellaners que ningú cultiva i els grans nopals amb figues de moro. S'havien deixat la motxilla al cotxe i fins la tornada no van poder calmar la set de les gosses.

I va arribar una altra tarda festiva, amb gust de vacances que no tenia, però que havia tingut feia encara poc i estava a punt de tornar a tenir. I de nou es va asseure al rafal, la bassa tornava a ser plena i els arbres abeurats el dia abans somreien. L'home que estimava li va prometre un sopar si, finalment, retratava el colom damunt la taula. Poc convençuda d'assolir la fita, va tornar als homes de la dalla, la collita és abundant però els segadors són pocs, Mateu, 9:37, ho deia el llibre i els números no indicaven, va deduir, cap hora, ja que eren, aproximadament, les sis de la vesprada.

Va deixar de fitar la taula i es va endormiscar, pesant, probablement en els amics de Tarragona i en la possibilitat de compartir amb ells una passejada i unes paraules, d'aquelles que són l'única pàtria que ningú no pot robar-nos. Va obrir els ulls, en aquell estat de somnolència que fa que es desconegui en quin punt de la vida ens trobem. Va obrir els ulls i, sense adonar-se'n, va dirigir la mirada cap a la taula. I el colom era allà, movent-se amb passes curtes, senzill i elegant. Era allà i no es va moure mentre la màquina feia clic, clic, clic. S'havia guanyat un sopar. Un sopar que va ser compartit, ple de paraules, d'aquelles que són l'única pàtria que ningú no pot robar-nos.

És dilluns, tres d'agost de 2009, no fa calor a Les Borges del Camp. He retingut la imatge d'un colom passejant damunt la taula del rafal de Torre Sans i a la televisió, a la cadena 24 hores, un record. Tip i Coll i la classe magistral sobre com omplir un got d'aigua. Mil vegades la veuré i mil vegades riuré. És bonic riure, és necessari riure. Com es necessari plorar i parlar, sobretot parlar, amb aquelles paraules que són l'única pàtria que ningú no pot robar-nos.

dissabte, 1 d’agost del 2009

Per a tu, que potser ets a pun de dir: No puedo más y aquí me quedo.

...
Aún queda buena gente en este mundo
que escucha una canción o lee un poema:
ellos saben muy bien que la patria de todos
es el canto de la voz y la palabra; única patria
que no pueden robarnos ni aún poniéndonos
de espaldas contra un muro.
...

J. A. Goytisolo





Aquesta bona gent, o part d'aquesta bona gent, perquè en queda molta més en aquest món, n'estic segura, ha organitzat avui un acte popular sobre José Agustín Goytisolo al Mas Carandell de Reus, un lloc on ell va viure pedaços de la seva vida, on va escoltar música i llegir poemes. On va sentir-se viu, acompanyat de tants altres (...Blas de Otero, Gil de Biedma, Carmen Martin Gaite, Asunció Carandell ...) .

La veu de JoseÁgustin Goytisolo ha sonat al Mas Carandell amb tota la força, amb tota la energia. Poemes interpretats per dos actors extraordinaris que han aconseguit fer-nos vibrar. S'humitejaven els ulls dels assistents mentre el recital avançava. L'Asuscion hi era, real, i parlant emocionada darrera el micròfon. Però és que hi eren també els altres: el Blas, el de Bietma, La Martin Gaite, i el mateix Goytisolo, i tants altres. No sortiran en cap fotografia de l'acte, però tots els sentíem allà, els sabíem, amb aquest mateix esperit, amb aquest crit unitari per convertir la paraula en l'única pàtria.

Era un espai obert, sota els pins i les alzines del jardí del mas. Un espai sense barreres, un acte sense entrada, sense lluïments de vestits de marca. Era un acte organitzat per l'associació de veïns del barri, del poble i per al poble. Un acte fet per gent, d'aquesta bona gent que encara queda en aquest món

Gracies a aquesta gent i al que m'han fet sentir, avui sóc capaç de cridar que no diré mai més: No puedo más y aquí me quedo.

Mejor mirarles a la cara y decir alto: tirad hijos de perra
somos millones y el planeta no es vuestro.

Som milions. Sabem que encara ens queda la paraula. Sabem que la tenim i que és possible utilitzar-la. Avui ens ho han recordat la bona gent que encara escolta una cançó, que encara llegeix un poema, i que encara es capaç d'organitzar recitals populars, sentits, del poble i per al poble.

Gràcies, Associació de Veïns del Gaudí.

I gràcies a totes aquelles persones que m'han ajudat a avançar per la vida dient-me en el moment precís: No et sentis desesperada, no et sentis perduda i sola ... recorda el que un dia vaig escriure, recorda que sóc aquí, pensant en tu.



(la foto del Mas Carandell pertany a l'Ajuntament de Reus)