dimarts, 30 de juny del 2009

Sant Pere, patró de Reus


Quina calor fa a Les Borges del Camp darrerament, especialment cap al migdia, quina calor! Diuen que a altres llocs en fa més. Diuen també que a altres cases, a Les Borges mateix fins i tot, no s’hi està tan bé com a Torre Sans, aquí sempre hi ha un racó amb una mica d'ombra. Ara mateix la mare fa mots encreuats al rafal, hi passa un cert airet, i l’Enric ha sortit de la bassa on jo no tinc esma per entrar-hi més enllà dels peus. Tanta calor i sense ser capaç de banyar-me! Tanta calor a fora i tan freda l’aigua! És injust. El món està fet de contrastos. Ja té el seu què que sigui així, però de vegades fa ràbia. Voldria menys temperatura a fora i més dins de l’aigua. Quina ràbia! I mentre això passa, allà dalt a Agullana, que tot i ser amunt, també, diu la Serpentina que el termòmetre puja més enllà del que voldria. Allà a Agullana, mengen els primers tomàquets d’un hort petit i ecològic, dins de testos, mantingut amb tendresa. Tot un ritual va dir que faria en aquesta primera amanida, a veure si ens el conte. En definitiva, jo tinc vacances i m’estic a Torre Sans disfrutant de la companyia de la mare. Tinc vacances i espero la vinguda propera dels amics, quina calor que passarem! No ens privarà pas de fer coses. Cap allà baix, cap al sud, en aquelles Alpujarras que fa quasi un any vam sentir tant nostres, allà baix, també deu fer molta calor, la Susa no ens ho explica. Em va trucar fa dos dies, la Susa, dient que havia perdut l’adreça d’aquest blog. No sé si la deu haver trobat. No sé ...

Em va trucar fa dos dies, la Susa, mentre érem per Reus i potser no vaig saber explicar-li bé, per telèfon. No sé. Érem per Reus. Quina calor que fa també a Reus, per aquells carrers tant plens de gent. Molta gernació diu l’Enric. Gernació? Jo ni coneixia la paraula. I la mare que diu: I tant, gernació, vol dir molta gent. I jo, sa filla, ni coneixia la paraula.

Gernació i calor, i soroll i atabalament. Però també alegria, molta alegria pels carrers de Reus. Perquè a Reus és festa major. Sant Pere, sant patró. Sant Pere, per a petits i per a grans, per a catòlics i per a laics, Sant Pere, patró de Reus, venerat per tots, petits i grans, catòlics i laics. Perquè a Reus, si ets de Reus, si ets de Reus – de Reus, has de sortir al carrer el dia de Sant Pere i has de veure passar, amb l’emoció deguda, el sant sota pali, acompanyat de totes les autoritats que són, naturalment, els bisbes, els priors i els representats de l’Ajuntament, representats de tots, petits i grans, catòlics o laics, o de qualsevol altra creença, representats de tots són les autoritats escollides, democràticament, prometent que no jurant el càrrec, representats de tots, catòlics i no catòlics. Però ai. Qui surt a la processó? Qui acompanya el Sant? Qui va a completes? Qui, en definitiva, camina altiu pels carrers, entre la gernació, mostrant, ensenyant a qui ho vulgui veure i a qui no, què és, qui és l’autoritat? Qui mana a Reus? Sant Pere patró de tots, venerat per tots. Bisbes, priors i Ajuntament (tots els partits del consistori, els que prometeren i els que juraren) es mostren altius, entre la gernació el dia de Sant Pere. És així, ha de ser així, és la tradició. I aplaudeixen els de Reus – de Reus, i aplaudim, es clar, ni que sigui per mimetisme, els que no ho som, ni que siguem laics, aplaudim, perquè el pas de l’àliga és fabulós, perquè balla molt bé, perquè s’ho mereixen els xiquets que la porten, perquè .... i els castellers, els trabucaires, les gitanes, la tronada. Molt important la tronada, bàsica, fonamental a la festa. Però no em queda temps, no en puc parlar, avui ja no és festa major, hem de dinar aviat i sortir a la tarda a fer compres. La mare ja m’ha dit dues vegades què fas. La mare espera que prepari el dinar. És tard. Quina calor que fa!

divendres, 26 de juny del 2009

Ez nau izutzen negu hurbilak


Ez nau izutzen negu hurbilak

uda betezko beroan
dakidalako irauten duela
orainak ere geroan
nolabaitezko kate geldian
unez uneko lerroan
guztia present bihurtu arte
nor izanaren erroan.


- Del Mikel Laboa, recollit pel Manolo (Vázquez Montalbán) al llibre "Galindez" -






No m'espanta el proper hivern/encara que ara sigui estiu/perquè sé que l'ara continua en el després./Com en una cadena quieta,/en la línia que formen els instants,/fins que tot es torna present/en el fons del ser.

dimecres, 24 de juny del 2009

58 dius? La meitat de la vida.

Han arribat cap al migdia. Feia calor a Altafulla i la platja estava plena de gent. Alguns núvols a l’horitzó que mentre dinàvem han anat guanyant terreny, però no ha plogut. Volíem dinar prop del mar, però no ha estat possible, cap a quarts d’una ja estaven reservades totes les taules del restaurant escollit. Ens hem hagut de conformar amb un vermutillo al Marítim, aquí sí, amb vistes al port. La paella, bona, molt bona, en un pati agradable, cobert d’heura que ha descobert l’Enric. S’hi estava bé, però no es veia el mar. Un mar que quasi podíem olorar de prop que era, just darrera la casa de finestres blaves al costat del pati de les heures, només una casa, no massa alta, amb un cartell de “Es ven”. Només una casa i haguéssim tingut el mar a tocar, una casa en venda. Hem desitjat poder comprar-la, només per enderrocar-la després. No dúiem prou “suelto”. No ens hagués donat temps de trobar les excavadores, menys avui que era festa . Ho hem hagut de deixar estar.

Acabat l’àpat de nou fins al mar i després cap un carrer lateral on teníem el cotxe aparcat. Davant d’un aparador l’Anna s’hi emmiralla de perfil. Es mira la panxa i diu alguna cosa relativa al volum. Jo m’hi poso al costa, em miro la panxa i dic alguna cosa relativa al volum. La Dolors canvia de vorera, ja ho sap prou que ella també en té de panxa. Tres dones i un home, quatre panxes caminant del mar a un vehicle aparcat. La Dolors comenta que una àvia de Can Arnau li va preguntar una vegada si estava embarassada.

I sí, estava embarassada, igual que jo. Dues dones joves, dues panxes enormes, dues criatures a punt de venir “al mundo te guarde Dios”. Dues dones joves, la Dolors i jo, fa 33 anys, entrant a una guarderia per reservar plaça, per uns quants mesos més tard. Calia fer-ho aviat, sabíem que era un bona guarderia, la millor de Terrassa, el millor per aquelles dues persones que eren a punt de venir “al mundo te guarde Dios”.

Una bossa marró que li ha regalat l’Anna. - Encara no és el dia, però així ja la podràs estrenar.- Un putxinel•li d’Indonèsia, ai Dolors que no en recordo el nom. Un putxinel•li de la deessa de la terra i, ai Dolors que m’hauràs de tornar dir el nom. Una bossa marró, de l’Anna cap a la Dolors, encara no és el dia però la podràs estrenar. Un putxinel•li per Torre Sans, present de la Dolors que ha estat ha Indonèsia. Intercanviem regals i jo, ai senyor (o senyora deessa de la terra que no en recordo el nom) ai quina vergonya, jo amb les mans buides i la Dolors que compleix anys. 58 dius? la meitat de la vida. Bons 58 amb aquesta alegria i aquest saber fer. Bons 58, amb aquesta panxeta. Preparem la festa dels 60?.- pregunto. - Per què? – diu la Dolors – Per què han de ser números rodons? Faré una gran festa als 59.- D’aquí un any doncs, per què no? D’aquí un any gran festa de la Dolors. Un any no és res, caldrà començar a pensar-hi.

La dels 40 va ser multitudinària. Al pati d’un Can Arnau on encara hi vivia gent, on es feien festes dia sí i dia també. Alguna vegada s’hi havien presentat els municipals, diuen els veïns que ... no passa res agent, perdoni, ja baixem la música. Dialogats sempre, negociadors, teníem tot una escola política al darrera. No passa res, negociarem, baixarem la música i seguirà la festa. Les festes de Can Arnau van fer història a Terrassa. Potser en podríem fer un grup al facebook també d’assistents assidus a les festes de Can Arnau, els any 80. Ja havíem entrar als 90 quan la festa dels 40. Multitudinària, espectacular, com totes. De regal, naturalment, un viatge. Cap a Cuba llavors. A tantes i tantes altres parts del món després. Àlbums i més àlbums a les lleixes de l’estudi de casa la Dolors i un mapa del món amb agulles de colors senyalant aquí i allà. Ara Indonèsia, properament el nord d’Argentina i Xile. Els peritos i els morenos, i les pampes, ja són en algun àlbum. Més endavant potser Japó. I més agulletes al mapa. Més àlbums reportatge, pensats, estudiats, cuidats, explicats. Un bon llegat per al Marc tota aquesta documentació viscuda i personalitzada. Un bon llegat d’aquí molts anys, després de la gran festa dels 59, i dels 68, i dels 77 i dels 86 i dels 9...... D’Indonèsia un putxinel•li preciós, per Torre Sans, d’una deessa que, ai Dolors, me n’hauràs de tornar a repetir el nom. I jo, quina vergonya, amb les mans buides, just avui, el dia abans que en fas 58.

La dels 50 increïble. Com una reina vas entrar, Dolors, a aquella caseta de Matadepera. Quants érem? Cap els 300 em sembla. Com una reina, amb el vestit vermell vas passar sota les torxes que et teníem enceses. I el ram de flors del Marc, i el braç carinyós del Tomi. I de sobte un canvi, un toro que sortia i calia córrer. Ho recordes Dolors? Ja sé que ho recordes. Aquell toro portat, recordes? Ja sé que ho recordes. El Marc i l’Andreu. I la Lola, per allà, organitzant. Quants amics s’han quedat en el camí! Quants records!

I avui, a tant poques hores dels .... 58 dius? A la meitat de la vida. Avui, jo amb les mans buides, i tu amb la bossa marró de l’Anna, amb el putxinel•li, ai Dolors que me n’hauràs de tornar a dir el nom. Un preciós putxinel•li d’Indonèsia per Torre Sans. 58 dius? no res la meitat de la vida. Gran festa als 60? No, no cal que sigui números rodons. Gran festa als 59, i tant que sí. Només falta un any. Ja podem començar a preparar-la.


diumenge, 21 de juny del 2009

Somnis

Vint i pocs graus de temperatura a Torre Sans, a Les Borges dels Camp, al Baix Camp ... No fa calor, el sol es pon, com cada dia, a poc a poc. Es respira pau

Des d’un diari que s’ha quedat obert damunt la taula una dona morena em desafia amb la mirada. Com que no tinc cap ganes de ser com ella no passaré per aquest salons d’estètica, giro pàgina.

Persones uniformades transporten a les espatlles un taüt. Torno a girar pàgina. Una columna de la Rosa Paz comença dient: “La ilegalizada izquierda abertzale había vuelto a soñar con un mundo diferente. ETA ponía fin a la violencia, se planteaba un proceso de paz y Arnaldo Otegi y sus chicos, representando un programa soberanista, volvían a concurrir a las elecciones y a tener presencia institucional. Conclusión: se trataba de poner fin en un periodo de tiempo no demasiado largo a varias de pesadilla.

Giro pàgina. Un escut dels Mossos d’Esquadra partit centra un article sobre la violència policial. El somni democràtic comportava el fi de les institucions corruptes i especialment, molt especialment, l’establiment d’una policia que garantís, per damunt de qualsevol altre qüestió, els drets de les persones.

Pàgines i més pàgines. Autobusos cremats als carrers de l’Iran i a Andalusia una llei que intenta ajudar a morir dignament. Amb el mínim dolor, ja sigui físic, psíquic, familiar o espiritual, diu. La Geli, a la ràdio, explica que a Catalunya no ens cal aquesta llei, als hospitals catalans, el somni d’una mort digna es una realitat. Somia massa la Geli o trepitja pocs hospitals? Passo pàgina.

Petit, molt petit, el requadre que informa de la mort de la Nainobys, li van clavar unes quantes ganivetades, li ho va fer la seva parella. No hi ha manifestacions, no hi ha minuts de silenci. Passo pàgina.

S’ha post el sol a Torres Sans. Cauen somnis darrera l’horitzó. Havíem somiat amb un món diferent. Dins de taüts van les víctimes d’aquests somnis no complerts. Ha estat una bomba al cotxe, un hospital que no ha sabut ajudar a viure sense dolor el darrer moment, el ganivet del masclisme. Ha estat. Hem estat.

S’ha post el sol a Torre Sans. No arriben fins aquí els crits dels manifestants. Diu la Geli que ha Catalunya no cal cap llei de vida. Diuen que les cameres a les garjoles són necessàries i petites les penes pels abusos policials. Amb la llei de la violència de gènere a la mà cada vegada les dones moren més calladament i són més petits els requadres que n’informen. No arriben fins a les Borges els crits que tornen a insistir en la pena de mort. Tornarem a legislar, tornarem a jutjar, tornarem, potser a torturar. Però els taüts dels que no han mort dignament, els taüts de les víctimes de la violència transcorren pels nostres carrers a les espatlles de tot el dolor dels familiars i dels amics.

Tornarem a legislar, tornarem a jutjar, tornarem, potser, a torturar. Tornarem a somiar amb un món diferent, només possible fora dels límits de les presons. Un món que no es construeix a la judicatura. Tornaré somiar i, sempre que el somni es converteixi en mal son, tornaré a preguntar-me quina responsabilitat en tinc.

Les onze de la nit. Vint graus de temperatura. A Torre Sans s’ha fet el silenci. Un silenci que dedico a tots els que viuen o moren sense la dignitat que, com a persones, els pertoca.

dijous, 18 de juny del 2009

Imatges fresques d'un balcó de l'Empordà


































Fotos made Serpentina.

Amb els millors desitjos per a ella i per a les seves cervicals.

Qui vol una amanideta ecològica? Tot i que com l'oli de Siurana res, podem posar-lo aquesta vegada de les Alpujarras que no desmereix.

dimecres, 17 de juny del 2009

Tal dia farà un any



Fa un any em vaig aixecar, com avui, amb un cert maldecap. Feia, com avui, un dia estrany i, com avui, em recava anar a la feina, tenia una reunió difícil, com he tingut avui una trobada difícil amb el meu "jefe", disparitat de parers que es donen massa sovint, mai no aprendré a ser bona nena. Tal dia com avui de fa un any feien obres a la carretera i em vaig haver d'aturar. Miro el blog de fa un any i penso si no estaré revivint el mateix dia d'aquelles maneres cícliques, guions de ciència ficció. Avui, com fa un any, m'he aturat una bona estona per les obres, de bon matí, i he tingut, com fa un any, més temps per escoltar les noticies i menys per arribar puntual. De les noticies algunes coses m'han cridat l'atenció i, com fa un any, he pensat en retenir-les i potser comentar-les, però, ai senyor, la memòria continua cadacopméssselectiva. Ah sí, ja ho recordo! Avui s'ha inaugurat alguna cosa (algun quelcom?). Ho sé perquè d'aquell quelcom en parlaven a totes les emissores (les catalanes sí més no) Unes sales grans, que no són les sales llargues de l'Abelló ni les meves de La Trinitat, d'aquelles també en tenim d'aniversaris, però porten més número. D'aquelles de fa tant de temps sí que me'n recordo, ves per on. El que han inaugurat avui ja no sé ben bé que era, ai la memòria cadacopmésselectiva.

Hi havia molta gent, això sí, en el quelcom de sales grans, que no pas llargues. Personatges importants han tornat a dir que no hem de patir els catalans, que el finançament serà realitat, com ho han estat aquelles sales tan grans, que no pas tan llargues. Hi havien sales grans de les que en diuen per a VIPS, crec (això dels vips em sona una mica a bolígraf, o a singlot, segons t'ho miris o t'ho sentis) Tal dia farà un any i segur que encara n'haurem de parlar d'això del finançament, de les sales llargues potser no, potser no en voldrà parlar ningú, encara que jo, segur, continuaré recordant-les.

Avui, per les terres del Camp, ha fet un dia estrany, de malsdecap , calors i estrès, igual que com fa un any. Cap a les set, ja ho veus, igual que fa un any, he anat cap al carrer del Comerç per comprar quatre fruites i, com fa un any, no l'he feta petar amb l'estanquera perquè, com fa una any, l'estanc és tancat. El meu poble, com fa una any, encara té carrers bonics. Fa un any la Tere els fotografiava, ara també ho fa. Fa un any ja n'era admiradora de la seva obra, ara encara ho sóc. Fa un any hi vivien poetes, ara també hi són. M'hi trobo bé al meu poble, com m'hi trobava fa un any. Als vespres, quan comença a baixar el termòmetre i agafo la manguera que, com fa una any, es diu mànega, em passen tots els mals. Com fa un any, espero que el Josep digui, ja pots regar ja, però deixa una mica d'aigua per al Peru que d'aquí pots dies, igual que fa un any, tornarà a córrer per fora i llençarà aigua a tort i a dret.

Fa un any, tal dia com avui, l'Enric va sortir a caminar una estona i va fer una foto del poble. Avui l'Enric també ha sortit a caminar, avui també m'ha portat una foto, des d'una altra banda, sempre d'un costat o d'un altre es veu el campanar que, com fa un any, té rellotge, i toca les hores, les onze ja fa una estona que han passat.

Avui, com fa un any, tampoc no aniré a cap sala de VIPS, no agafaré cap avió. Avui, com fa un any, no recordo massa les noticies, sé que a l'Iran fa un any no hi van haver eleccions lliures i que aquests any tampoc.

Fa un any no vaig posar al blog les fotos dels enciams i els tomàquets de la Marta. Avui tampoc no ho faré, però demà potser sí.

Fa un any no vaig anar a Madrid a veure l'exposició del Matisse, perquè no hi era. Aquest any tampoc no hi aniré, però m'agradaria, segur que m'agradaria. Que tingueu uns bons sons i si pot ser divertits.

dilluns, 15 de juny del 2009

Lectures de cap de setmana


Dilluns 15 de juny, s'acaba el dia a Les Borges del Camp. A Torres Sans entra fresca per la finestra oberta. Avui ha fet molta calor i aquesta tarda només he arrancat algunes herbes. És que feia una calor terrible allà fora.

Aquest cap de setmana hem estat al xalet de la carretera de Salou. Aixequem la mare Montserrat i, quan es cansa, la tornem al llit. Continua sense menjar gaire. Està atenta a tot el que passa i de vegades, poques, intervé, com quan es gira per dir-li al pare Enric que parla massa. La xarrameca de l'un compensa el silenci de l'altre. La mare Montserrat, de tant en tant, estira la mà, a veure si el pare Enric l'atrapa. I, sí, li atrapa. - Ai, tot el que són 61 anys d'estar junts – li diu.

Aquest cap de setmana, al xalet de la carretera de Salou he llegit, encara, Cortázar, i algun retall de la Sala Llarga, escrits d'una dona, de l'Antònia Abelló. Escrits des de la presó. Des d'una sala llarga, a la postguerra, des d'una sala amb finestres de barrots, compartida amb altres dones que, com ella, no van ser a temps o no van voler passar la frontera, l'any 1939. La Sala Llarga se'ns presenta com un relat testimonial i memorístic escrit com un exercici de catarsi necessària. L'Antònia Abelló, des d'una sala llarga, fuig, via llapis, cap a records més alegres d'una època republicana. Jo també vaig tenir una sala llarga, a La Trinitat, una mica més tard, el 1973. Avui, com a l'Abelló, en exercici de catarsi, fujo, via tecles, cap aquella Sala Llarga, i m'arriben les riotes compartides, el pastís compartit, els sentiments compartits, els llibres compartits, les esperances compartides. Jo vaig tenir durant 8 mesos una Sala Llarga, un càstig, una privació de llibertat, una vivència única de solidaritat entre persones unides per una mateixa realitat. Què se n'ha fet d'aquelles dones? M'agradaria trobar-les i recordar amb elles bons moments, el plaer, per exemple, d'entonar unes cançons revolucionaries al patí emmurallat. No serveix per això el facebook? Potser faré un grup que es digui "les dones de La Trinitat l'any 1973". No serveix per això el facebook?

S'acaba el dilluns, a Torre Sans, entra un aire fresquet per la finestra oberta i sap com greu anar-se'n al llit després d'un dia de tanta calor. Llegeixo Cortázar, acabo els Papeles Inesperados.

Lo que me gusta de tu cuerpo es el sexo
Lo que me gusta de tu sexo es la boca
Lo que me gusta de tu boca es la lengua
Lo que me gusta de tu lengua es la palabra

(este libro se terminó de imprimir en los talleres gràficos de Unigraf en mayo de 2009).

dijous, 11 de juny del 2009

Coques amb cireres


Del Corpus de la meva infància recordo els carrers amb les catifes de flors. Recordo que sortíem aviat, amb la mare, per veure els dibuixos, tanco els ulls i veig el groc de la ginesta i les formes geomètriques fixades damunt amb pètals de tots colors. Recordo les ganes de trepitjar-les, crec que per poder fer més meves aquelles, de vegades, veritables obres d'art.

Del Corpus de la meva infància recordo els vespres, tornar a casa, els carrers desfets, desdibuixats, amb tots els colors, una mica més polsosos. M'agradava veure'ls embullats i, aleshores sí, córrer per damunt del groc i veure el moviment dels colors.

Del Corpus de la meva infància no recordo les professons, crec que hi anaven els nens i les nenes disfressats d'almiralls de vaixell de guerra (ells) princeses de contes de fades impossibles (elles), crec que hi anaven beates amb ciris, suposo que el pal·li, sota el qual una vegada hi vaig veure el Franco, d'això me'n recordo, però no era per Corpus. De les professons de Corpus de quan era petita no recordo res. De les catifes de colors molt.

No sé si a les professons del Corpus de Terrassa, de quan era petita, hi anaven els gegants, o el drac, crec que no, perquè ho recordaria, com els recorden tots els de Reus-de Reus. Perquè a Reus fa molts anys, des de 1805, aquell any de la primera pedra del famós canal que mai no va arribar a ser, el Vitxet, la Vitxeta, la Mulassa, els Indis ... surten a festejar i deixen que els xiquets i les xiquetes corrin i brinquin al darrera.

Des de fa molts anys, com a mínim des de 1805, l'any de la primera pedra del famós canal que mai no va poder ser, la mainada de Reus espera el Corpus per anar a veure els gegants i la Mulassa, sí, però bàsicament per poder menjar la coca amb cireres. Bé potser això era abans, quan de coques amb cireres només se'n feien per Corpus. Ara cada any, des de començaments de juny, en trobem a totes les pastisseries. Ara, potser, les coques amb cireres que l'Ajuntament de Reus reparteix a la mainada cada any per Corpus, ja no són tan festejades.

Avui és Corpus, això vol dir que l'estiu s'acosta i que les cireres són en el seu millor moment. Les de la fruiteria de Reus són més dolces que les de la fruiteria de les Borges, n'he comprat un bon munt. És increïble com ha baixat el preu! D'on són les cireres que s'han venut a les fruiteries de Reus avui, dia de Corpus, a tan bon preu? Poden venir de qualsevol lloc, no crec que la pagesia de la comarca en tingui excedents. Això dels excedents era abans, quan es guardaven per posar-les a les coques un dia, domés un dia. D'aquesta manera els de Reus-de Reus que ja són grandets recordaran sempre el seu Corpus per les coques amb cireres menjades, només una vegada a l'any, tot corrent darrera de la Mulassa.

Avui és Corpus, han passat moltes coses, com cada dia, als diaris, d'Europa i de més enllà. Per acord pres per consens a la darrera entrada, recordarem les festes, cultura popular justa i necessària. Avui, de moment, al ho deixarem sense títol, ho deixarem només amb els records
del Corpus, d'aquest Corpus que, més enllà de la litúrgia catòlica, ens parla de resurrecció, perquè s'acosta l'estiu i tota cuca viu. Perquè un cop els pagesos tenien excedents de cireres i es van inventar una coca boníssima. Encara me'n queda per esmorzar demà.

Demà passaré per Reus, no a comprar coques, a saludar la mare Montserrat que li han donat l'alta. Un cop a casa esperem que s'animi una mica. Altres anys li portavem coques, ara no les pot menjar, però va fent algunes cullerades de puré. Esperem que s'animi una mica més, estem contents que sigui a casa.

diumenge, 7 de juny del 2009

El dia després


És migdia a Torre Sans, la temperatura, aquí, a l'estudi on escric, és de lo més agradable. Arriba un aire suau i fresc de l'exterior i el verd dels cedres més alts s'endinsa a l'habitació. L'avinguda Magdalena Martorell està tranquil·la, la Tere té la botiga tancada, surt la gent de casa Ciurana amb coques a la mà i uns avis passegen i s'aturen per saludar les gosses. Paisatge de diumenge a Les Borges del Camp

Avui ens hem aixecat tard. Ahir, a Torre Sans, hi va haver concert de la Mámbola i, encara que nosaltres vam ser fora, veure, al tornar, la casa plena de gent ballant i passant-s'ho bé sempre és agradable. Retrocedeixo uns quants anys enrere i em veig a mi mateixa en situació semblant. Ho comento amb el Josep que em truca per saber com estem, s'estranya que no digui res des de fa dies. No passa res, de vegades falta el temps (potser també les ganes?) d'escriure. No passa res, babejo amb la gent jove que s'han quedat a dormir a casa i amb passos lents i ulleres de sol surten al jardí abans d'esmorzar. Els veig des del balcó de l'estudi mentre parlo amb el Josep. Li ho comento. Ens fem vells, deixem anar tots dos al mateix temps. Riem.

Avui ens hem aixecat tard perquè ahir vam sortir, la casa era plena de gent fent festa i nosaltres, més carrosses, vam anar al cine i a sopar al japonès. És un regal que ens fem de tant en tant l'Enric i jo, amb qualsevol pretext, ens encanta el menjar del ... com es diu? Amb la quantitat de vegades que hi hem anat i no en sé el nom. Li ho pregunto a l'Enric i tampoc no el recorda, ho miro a les pàgines grogues i a Reus només hi figuren dos establiment de menjar japonès, un en realitat està portat per xinesos i l'altre és japonès-koreà. El restaurant on anem, quan ens fem un regal, amb qualsevol pretext, l'Enric i jo de tant en tant, és petit i està mig amagat dalt d'un piset del carrer ... tampoc no recordem el nom del carrer. Em plantejo si realment existeix, si és de veres que, de tant en tant, ens fem aquest regal, amb qualsevol pretext, per disfrutar de bon menjar, japonès de debò, així ho creiem, però no trobem el restaurant a les pàgines grogues, no en recordem els noms, ni del local ni del carrer. Existirà de veritat?

Volíem anar al cine. Vam mirar de tort i de dret les cartelleres. Cap pel·lícula que realment ens cridés l'atenció. Les cartelleres a "comarques" són una pena. Li vaig proposar a l'Enric d'arribar-nos fins al Verdi. Total teníem temps, la festa no acabaria abans de la matinada. Però la proposta no va ser secundada i vam entrar, bossa de palometes inclosa, a fer els honors a aquells homes que no estimaven les dones. Vaig sortit una mica cabrejada, ja ho sabia, hi ha coses perfectament previsibles, però vaig poder fer, al cotxe, davant d'un públic fidel, és a dir, per a l'Enric que condueix i assenteix en silenci solitari i solidari, el meu míting sobre literatura i cinema de consum. Sempre va bé poder desfogar-se. I avui el Roto, a l'acudit de El País, m'ha donat la raó.

És migdia a Torre Sans, hora de pensar què fer per dinar. Al menjador de casa alguns joves amb cara de son esmorzen. Pel carrer passegen alguns vells que saluden les gosses i del Ciurana en surt gent amb una barra de pa a la mà. No veig que ningú dugui paperetes. L'Enric ja ha anat i tornat del col·legi i diu que li han dit que la participació, a aquesta hora, supera el 35%, em sembla molt, però potser sí. A l'Enric li agrada ser matiner en el compliment dels deures. Jo, mandrosa de mena, ho soc, molt més, precisament en el compliment dels deures, d'alguns deures. M'entretinc, encara en pijama, a l'ordinador i mirant pel balcó la llum extraordinària d'avui, el verd dels cedres que entra fins l'estudi i el paisatge dominical de l'avinguda Magdalena Martorell.

Al correu una nota reenviada per una amiga el divendres diu: Hermanos de Sicsal: Hoy en la madrugada empezó la matanza de indígenas... en Corral Quemado en Bagua, Amazonas. La Policía de Asalto, al parecer tuvo la intención de tomar el control de Corral Quemado, el resultado es un enfrentamiento a muerte. Ellos con armas de fuego, los nativos con lanzas y piedras, quien sabe si también con armas de fuego. Dios, no saben cómo me duele esto, me siento terriblemente impotente, no sé qué hacer, no soy nada. Estoy a más de 500 kilómetros del lugar de los hechos. Hasta el momento hay cinco indígenas muertos. Al parecer también hay 5 policías muertos. Las noticias son confusas.Temo que esto sea peor. En Lima se ignora lo que pasa. El Gobierno buscará la forma de justificar esto. Probablemente empiecen las detenciones de los dirigentes. El gobierno y el Congreso se ha empecinado en no derogar los decretos lesivos a los pueblos indígenas y en general a la humanidad. Hay rumores de la pronta renuncia del Presidente del Consejo de Ministros, según se dice se opone a una mayor represión.Por favor, que la Cruz Roja se mueva. Si San Romero estuviera aquí volvería a decir aquella frase que dirigió a su gobierno: "En nombre de Dios, les ordeno, les mando, ¡Césen la represión! ...." Estoy muy apenado, mi alma está muy triste. Dios me de la suficiente claridad y fortaleza para apoyar a los indígenas.Un fraterno abrazo.Luis Javier

No, no en van dir res els diaris "oficials" divendres quan els indígenes morts eren, crec, 38. Avui El País publica una noticia que titula "Matanza de policias en una protesta indígena en Perú". És una noticia de segona fila, les imatges censurades de Berlusconi i el senyor de la polla tiessa a primera plana.

És migdia a Torre Sans, hora de pensar què fer per dinar. Hora de pensar què votar, sóc mandrosa en el compliment dels deures i Europa em queda tant llunyana! Quatre eurodiputats de l'ultra dreta a Holanda (què s'han fet d'aquelles flors?) i les polles tiesses no són el més greu del berlusconisme. Aniré doncs a votar i el meu serà un vot a la contra, un vot de por. Tinc la sensació que l'esquerra perd arguments i quan això passa només ens queda la por als altres. Els arguments de por han estat tradicionals de la dreta. Divendres, en una xerrada sobre immigració, mentre la taula donava arguments a favor, les veus, pels passadissos, assabentats en aquell moment dels quatre holandesos, reclamaven el vot a la contra. No m'agrada haver de votar a la contra, no m'agraden els arguments de por, aquestes sempre han estat les armes de la dreta. Una dona deia "Votaré ... " perquè sembla que ho tenen clar i una altra dona, amb la qual m'identifico, responia: Que és fàcil tenir-ho clar des des de la dreta! Només cal pensar en el millor per a un mateix (des del punt de vista de la propietat). Des de l'esquerra cal pensar en el millor per a tots, i el tots és molt complex.

És migdia a Torre Sans, entra una llum agradable pel balcó de l'estudi. Queden les restes d'una festa on tothom s'ho va passar bé i no sé perquè, però quan hi ha hagut alegria els arbres acumulen aquestes bones vibracions i les deixen anar cap aquí, a l'estudi on escric, quan és migdia a Torre Sans.

Vaig a dir adeu a la gent que s'ha quedat a dormir, han decidit anar a buscar un pollastre a l'ast i menjar-lo a la platja. Em fan enveja, jo també ho feia fa uns quants anys, després de les festes que duraven fins la matinada. Ens fem vells, comentem per telèfon amb el Josep. L'alegria de la gent ha omplert els arbres de bones vibracions i cauen a l'estudi on escric en un especie de conjur contra la por.

dimecres, 3 de juny del 2009

Papers esperats


... El riesgo está en esto, en que se puede partir de cualquier cosa pero después hay que llegar, no se sabe bien a qué pero llegar,

...

No hay discurso del método, hermano, todos los mapas mienten salvo el del corazón, pero dónde está el norte en este corazón vuelto a los rumbos de la vida, dónde el oeste, dónde el sur ...


Julio Cortázar: Papeles inesperados.


Quan es té a les mans un llibre com aquest la pregunta és: Per què no va publicar tot això en vida? Tenim dret a publicar allò que l'autor es va guardar? Però quin plaer tenir-lo ara entre les mans! Quin plaer tornar a Cortázar y sentir-te poseida per la LITERATURA.

dilluns, 1 de juny del 2009

Extracte d'una setmana o la màgia que perdura

Són les deu del matí i acabo d'aixecar-me, la llum que m'arriba des de fora és increïble. Vestida encara amb un pijama sense mànigues obro portes i finestres. La temperatura, més enllà de lectures de termòmetres que no necessito, és l'optima per al meu cos que li agrada la calidesa, sense suors, un sol indirecte i molta llum. Podria agafar el portàtil i sortir fora, però de moment no em cal, ja he fet la primera passejada, acompanyada com sempre de les gosses que estan més sol·lícites que mai i demanen totes les carícies que no han tingut aquests dies.


Són les deu del matí i m'he aixecat tard, vull aprofitar fins els límits el darrer dia d'aquestes petites vacances que l'administració m'ha regalat com a compensació per haver formalitzat una unió. L'educació conductista de l'Estat encara em deu els trenta dies. Sóc bona minyona, firmo papers que reconeixen el meu estat civil i treballo les hores que marca el contracte. Sóc bona minyona i rebo els premis merescuts.

Són les deu del matí i l'Enric ha sortit fa una estona cap a l'hospital. La família ens ha informat que la mare Montserrat retorna de tant en tant a aquest món del qual semblava que vulgues fugir, ha saludat i parlat amb algunes visites durant el cap de setmana i ha pres petites cullerades d'aliment.

La temperatura és òptima i la llum inigualable. Aquestes han estat les constants a l'Empordà. Regal sobre regal, sembla que la natura també ens beneïx.

Temperatura òptima i llum inigualable a l'Empordà, el meu estimat Empordà. Haguéssim pogut aprofitar i anar més lluny. M'he quedat prop i això m'agrada, duc a la pell, duc molt més endins de la pell, els colors, les olors, els sabors ... del meu estimat Empordà. Ha estat una setmana quasi complerta, amb petites baixades cap a Reus. L'Empordà – el Camp. El Camp – l'Empordà. Aquí, al Camp, hi tenim persones que estimem que passen per moment difícils, i ens cal, i volem, estar al seu costat.

Allà, a l'Empordà, hi tenim persones que estimem i que estan disposades a fer-nos sentir bé. M'agrada deturar-me i assaborir tota la màgia, perquè és màgia i això ho saben fins i tot la Miren i el seu escepticisme. És màgic el ben estar que trobo al costat de determinades persones. Passaran els anys i serà així, hi ha gent de companyia terapèutica. Deia la Marta que les fotos de Sant Pere de Rodes són boniques perquè han sabut captar la màgia del lloc. Certament hi ha màgia, i una força interior que ve de segles, en aquell monestir. I la força continua més enllà, perquè és veritat que la màgia impregna l'Empordà. I la força s'estén dins la casa d'Agullana, que s'ho val, perquè hi ha una història vella allà dins, perquè hi ha molta entrega i il·lusió en l'adaptació actual. I la força continua en cada un dels quadres del Miquel, i és terapèutic el somriure d'un nen que fa sis anys. I és possible captar tot això, i sentir-ho encara, perquè el fil conductor és humà i perquè és màgic i terapèutic el benestar que es troba al costat de determinades persones i això ho saben fins i tot la Miren i el seu escepticisme.

Estimo la Calella que tu em vas ensenyar, em va dir ahir la Miren, al telèfon, per parlar també amb la mare i felicitar-la. Ja en són 81. Per a ella Calella també és màgica, hi va viure moments intensos allà, al costat del pare i ho recorda. La mare agraeix cada gest que fem cap a ella i no es queixa mai dels gestos que no fem. Si li preguntàvem com estava, aquests dies a Calella, només feia que repetir, estupendament, estupendament. Sí, hi ha llocs màgics, L'Empordà ho és de manera especial. La mare, al seus 81, es feliç a Calella i ho és, especialment, així ho explicita, perquè som al seu costat. Hi ha llocs màgics. Són determinades persones les que tenen la capacitat de fer-nos de fil conductor de tota aquesta màgia. Això ho saben fins i tot la Miren i el seu escepticisme.

Demà tornaré a la feina, diumenge potser, només potser, pensaré en una Europa cap on ningú es fil conductor de força ni de màgia. Potser, una papereta que només voldrà dir no als altres. Mor gent als diaris, la violència trenca massa màgies. Una violència real i punyent. L'educació en la propietat mata dones encara. L'educació conductista de l'Estat no té fórmules, no en sap, no vol, no pot, hi ha altres prioritats. Són els centres comercials el símbol del nou món, el neo liberalisme és el nou totalitarisme disfressat de democràcia. Són paraules repetides molts dies al blog del Saramago. També diu Saramago que és possible viure sense les regles del sistema. Que marxarem un dia, potser amb sensació de vençuts, però amb la dignitat alta.

La Marta s'ha fet d'una cooperativa de venda directa de productes del pagès al consumidor i ha plantat tomàquets al terrat. Petits gestos de dignitat. Dels tomàquets en tinc foto. També en tinc altres que m'ha fet arribar ella dels dies que vam ser a Agullana. Tinc moltes fotos que encara no he penjat, potser ho aniré fent. El cas és que les tinc. El cas és que amb foto o sense he tingut la sort de viure una setmana màgica, sense oblidar hospitals, ni violències, ni llunyanes Europes de totalitarismes neo liberals. Però he tingut una setmana de màgia tant real, més real que Europa, perquè aquesta màgia és meva. Perquè aquesta màgia me la donen els llocs que he trepitjat. Però sobretot perquè els fils conductors són persones. És a partir d'aquestes persones que trobo la força per seguir amb la dignitat alta i sense sentir-me encara vençuda.