58 dius? La meitat de la vida.

Han arribat cap al migdia. Feia calor a Altafulla i la platja estava plena de gent. Alguns núvols a l’horitzó que mentre dinàvem han anat guanyant terreny, però no ha plogut. Volíem dinar prop del mar, però no ha estat possible, cap a quarts d’una ja estaven reservades totes les taules del restaurant escollit. Ens hem hagut de conformar amb un vermutillo al Marítim, aquí sí, amb vistes al port. La paella, bona, molt bona, en un pati agradable, cobert d’heura que ha descobert l’Enric. S’hi estava bé, però no es veia el mar. Un mar que quasi podíem olorar de prop que era, just darrera la casa de finestres blaves al costat del pati de les heures, només una casa, no massa alta, amb un cartell de “Es ven”. Només una casa i haguéssim tingut el mar a tocar, una casa en venda. Hem desitjat poder comprar-la, només per enderrocar-la després. No dúiem prou “suelto”. No ens hagués donat temps de trobar les excavadores, menys avui que era festa . Ho hem hagut de deixar estar.

Acabat l’àpat de nou fins al mar i després cap un carrer lateral on teníem el cotxe aparcat. Davant d’un aparador l’Anna s’hi emmiralla de perfil. Es mira la panxa i diu alguna cosa relativa al volum. Jo m’hi poso al costa, em miro la panxa i dic alguna cosa relativa al volum. La Dolors canvia de vorera, ja ho sap prou que ella també en té de panxa. Tres dones i un home, quatre panxes caminant del mar a un vehicle aparcat. La Dolors comenta que una àvia de Can Arnau li va preguntar una vegada si estava embarassada.

I sí, estava embarassada, igual que jo. Dues dones joves, dues panxes enormes, dues criatures a punt de venir “al mundo te guarde Dios”. Dues dones joves, la Dolors i jo, fa 33 anys, entrant a una guarderia per reservar plaça, per uns quants mesos més tard. Calia fer-ho aviat, sabíem que era un bona guarderia, la millor de Terrassa, el millor per aquelles dues persones que eren a punt de venir “al mundo te guarde Dios”.

Una bossa marró que li ha regalat l’Anna. - Encara no és el dia, però així ja la podràs estrenar.- Un putxinel•li d’Indonèsia, ai Dolors que no en recordo el nom. Un putxinel•li de la deessa de la terra i, ai Dolors que m’hauràs de tornar dir el nom. Una bossa marró, de l’Anna cap a la Dolors, encara no és el dia però la podràs estrenar. Un putxinel•li per Torre Sans, present de la Dolors que ha estat ha Indonèsia. Intercanviem regals i jo, ai senyor (o senyora deessa de la terra que no en recordo el nom) ai quina vergonya, jo amb les mans buides i la Dolors que compleix anys. 58 dius? la meitat de la vida. Bons 58 amb aquesta alegria i aquest saber fer. Bons 58, amb aquesta panxeta. Preparem la festa dels 60?.- pregunto. - Per què? – diu la Dolors – Per què han de ser números rodons? Faré una gran festa als 59.- D’aquí un any doncs, per què no? D’aquí un any gran festa de la Dolors. Un any no és res, caldrà començar a pensar-hi.

La dels 40 va ser multitudinària. Al pati d’un Can Arnau on encara hi vivia gent, on es feien festes dia sí i dia també. Alguna vegada s’hi havien presentat els municipals, diuen els veïns que ... no passa res agent, perdoni, ja baixem la música. Dialogats sempre, negociadors, teníem tot una escola política al darrera. No passa res, negociarem, baixarem la música i seguirà la festa. Les festes de Can Arnau van fer història a Terrassa. Potser en podríem fer un grup al facebook també d’assistents assidus a les festes de Can Arnau, els any 80. Ja havíem entrar als 90 quan la festa dels 40. Multitudinària, espectacular, com totes. De regal, naturalment, un viatge. Cap a Cuba llavors. A tantes i tantes altres parts del món després. Àlbums i més àlbums a les lleixes de l’estudi de casa la Dolors i un mapa del món amb agulles de colors senyalant aquí i allà. Ara Indonèsia, properament el nord d’Argentina i Xile. Els peritos i els morenos, i les pampes, ja són en algun àlbum. Més endavant potser Japó. I més agulletes al mapa. Més àlbums reportatge, pensats, estudiats, cuidats, explicats. Un bon llegat per al Marc tota aquesta documentació viscuda i personalitzada. Un bon llegat d’aquí molts anys, després de la gran festa dels 59, i dels 68, i dels 77 i dels 86 i dels 9...... D’Indonèsia un putxinel•li preciós, per Torre Sans, d’una deessa que, ai Dolors, me n’hauràs de tornar a repetir el nom. I jo, quina vergonya, amb les mans buides, just avui, el dia abans que en fas 58.

La dels 50 increïble. Com una reina vas entrar, Dolors, a aquella caseta de Matadepera. Quants érem? Cap els 300 em sembla. Com una reina, amb el vestit vermell vas passar sota les torxes que et teníem enceses. I el ram de flors del Marc, i el braç carinyós del Tomi. I de sobte un canvi, un toro que sortia i calia córrer. Ho recordes Dolors? Ja sé que ho recordes. Aquell toro portat, recordes? Ja sé que ho recordes. El Marc i l’Andreu. I la Lola, per allà, organitzant. Quants amics s’han quedat en el camí! Quants records!

I avui, a tant poques hores dels .... 58 dius? A la meitat de la vida. Avui, jo amb les mans buides, i tu amb la bossa marró de l’Anna, amb el putxinel•li, ai Dolors que me n’hauràs de tornar a dir el nom. Un preciós putxinel•li d’Indonèsia per Torre Sans. 58 dius? no res la meitat de la vida. Gran festa als 60? No, no cal que sigui números rodons. Gran festa als 59, i tant que sí. Només falta un any. Ja podem començar a preparar-la.

counterwebkit2008