divendres, 23 d’octubre del 2009

MARE


Ja no plou, però va ploure molt. Ja no fa vent, però ahir va bufar fort. Aquest matí que tot tornava a ser massa normal, fatigada per tasques d'extrema, excessiva, inútil burocràcia. Fatigada per voler resoldre i no poder o per haver de resoldre allò que de fet tant li fa. Fatigada per massa tants li fa, amb un gran moltlifa fora, sense poder expressar-ho. Amb gairebé tot lluny d'allà. Un tot ple de buits que m'envolta quan surto i agafo el volant del cotxe i veig la carretera que tot i ser com sempre, plena com sempre, ara de sobte es buida, més buida que mai.

Aquest matí he passat per davant dels cines, com molts matins a l'hora d'esmorzar. Aquest matí he estirat un programa, com altres vegades he fet, distreta, i l'he obert i he dit: Per què no anem a veure Àgora desprès de dinar? Sessió a un quart de quatre i la sala gairebé buida, com la carretera, com la vida.

Són plens els carrers d'Alexadria. Plens d'homes. I entre tots els homes una dona. MARE. Mare terra, mare saviesa, mare il·lustració, mare veritat, mare sensibilitat, mare humanitat, mare llum, mare compressió. MARE. DONA

Els homes omplen els carrers d'Alexendria. Homes obsessionats pel poder, bisbes, sants, màrtirs. Molts homes, cada cop més foscos. INTEGRISME. Desfetes, ignorància, mentides, odis, incomprensions. Un Déu, l'únic Déu, s'aixeca contra la veritat i la llum. A poc a poc tots es van "salvant" No te salves.

Jo estic obligada a qüestionar-me la meva fe. Una de les moltes frases genials de la pel·lícula. Però les dones han de callar a les assemblees (I Cor XIV,34 ). Aixeca Sant Ciril les sagrades escriptures contra el govern. Les dones han de callar. No te salves. El que està preceptuat ningú no pot qüestionar-ho. Estàs batejat? No qüestionis. Obeeix. Però ella estava obligada a qüestionar. I no es va salvar.

DONA. MARE. La comprensió. La sensibilitat. Aquí sempre tindràs una amiga, van ser les paraules de la mare Montserrat quan em va conèixer. Catòlica de procedència conservadora. El matrimoni és indestructible. El divorci prohibit a les escriptures. Però ella, catòlica i de família conservadora, amb un fill que feia poc s'havia divorciat, quan em va conèixer em va dir, aquí sempre tindràs una amiga. Comprensió, sensibilitat. MARE

I em va acceptar, i em va estimar, sense fer-me mai ni un sol retret. I em parlava d'ella, i de la seva família i de la historia de Torre Sans, especialment de la història de les dones de Torre Sans. Fins que un dia va deixar de parlar. Un dia va saber que no li quedava res a dir, ni a fer. Ja ho havia fet tot, ho havia dit tot, ho havia donat tot. Només li quedava esperar. Pacient, sense demanar res. Fins que va marxar, també així, calladament

Hipàtia és el símbol de tantes coses. Hipàtia és la vida, la estètica, l'ètica. Hipàtia és la veritat o com a mínim la recerca de la veritat. Hipàtia és el no precepte. Hipàtia és el no poder. Hipàtia és la paraula. Hipàtia és la llibertat. Hipàtia és també la dona, la dona no sotmesa, la dona que no calla. Hipàtia, aquesta dona sense família ni fills, m'ha apropat avui una mica més a la mare Montserrat. Aquella dona amb família i fills que va saber passar per damunt dels preceptes per comprendre i estimar. Una dona no obligada a callar, que només va callar quan ella va voler i de la manera que va voler.

Ja no plou, però va ploure molt. A fora torna a bufar el vent. Les petjades de les dones que han estimat Torre Sans ens acompanyen aquesta nit i d'aquesta manera el buit és una mica més ple.

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Xerrant amb el Pablo

Són dies massa difícils, potser més endavant ho assimilaré tot plegat. Potser més endavant seré capaç d'escriure. I va la Cèlia i em diu: avui tens coses per escriure. I jo davant d'aquesta pantalla com un estaquirot, pujant les teves fotos per veure't en plan diapositiva en els diferents moments, alguns dels diferents moments, que hem compartit. I què més? Resulta que haig d'escriure, ho haig de fer, Pablo, haig d'escriure, perquè després de la cerimònia, bé d'aquesta reunió que hem tingut amb tu els que t'estimem, alguns dels que t'estimem, després que caigués allà dins el teu cos, mentre tu, burleta, des de fora te'n foties, va la Cèlia i em torna a dir: escriu. Però què collons haig d'escriure, Pablo? Què puc escriure si tot plegat m'ha deixat sense sang. No te pienses sin sangre. Cony, Pablo. Per què sempre tens una frase a punt? No ho entens que ha estat molt dur? No ho entens que no volíem perdre't? Què farem ara, Magda? Què farem sense el Pablo? M'ha dit la Cèlia, davant del que fins ahir t'havia servit de cos. Però tu eres al seu darrera, premem-la fort per la cintura, girant-la cap a tu, cap a l'altra banda del cos immòbil, per besar-la. El que ell hagués volgut que féssim, Cèlia. Això és el que hem de fer. No te quedes inmóvil al borde del camino. Però, ep, ja l'has vista, Pablo. Com s'ha acostat al micro! Amb quina força t'ha recitat! I és que la teva Cèlia, és molta Cèlia, ostres noi, ja t'ho saps fer venir bé a l'hora d'escollir. Quina serenor els teus fills, Pablo! Com han entès el teu missatge. Fa pocs dies, abans ho comentàvem amb l'Enric, ens parlaves del teu pare. Un home que es va haver d'amagar a les muntanyes, buscat, acusat del greu pecat d'haver defensat la Llibertat. No te salves ahora, ni nunca, no te salves. Ens parlaves de com el teu pare et va ensenyar a estimar la veritat i la terra. Estimar. Veritat. Terra. Llibertat. Persona. Andros. On va la humanitat? On va? T'entristia veure tants i tants "salvats" Y si te quedas inmóvil al borde del camino, y te salvas, entonces, no te quedes conmigo. Mai no t'hi has quedat pel camí, Pablo, mai. Ni has congelat l'alegria. Ni has estimat sense ganes. Ni t'has quedat tranquil en un racó de món. Ni has deixat caure les parpelles. Ni t'has adormit sense són. Mai no t'has salvat, Pablo. Ni a l'hora de pujar a l'últim tren cap a la llibertat. Però, i nosaltres què? No riguis ostres que et veig! I nosaltres què? Contesta! Què farem sense el Pablo, Pablo? Què farem?

Ez nau izutzen negu hurbilak
uda betezko beroan
dakidalako irauten duela
orainak ere geroan
nolabaitezko kate geldian
unez uneko lerroan
guztia present bihurtu arte
nor izanaren erroan.

Sé que l'ara continua en el després com en una cadena quieta que formen els instants fins que tot es torna present en el fons del ser.

Com el teu pare va ser sempre el teu present, Pablo, tu seràs sempre el present dels teus fills i de tots els que hem tingut el privilegi de tenir-te per amic. Avui tu i la mare Montserrat sou el nostre present. Avui el nostre present és una mica millor. Prometem no salvar-nos.

dimarts, 20 d’octubre del 2009

Què difíl és un altre adeu.


Ha anat a buscar la llum que tant havia cercat i ens havia volgut trametre .....


En paraules de la Cèlia:

PABLO des de les 3h. del 20 d'octubre segueix el seu camí cap a la LLIBERTAT.




Són dies massa difícils, potser més endavant ho assimilaré tot plegat. Potser més endavant seré capaç d'escriure. Ara és massa difícil.






Adeu mare


Gràcies per haver-hi estat sempre que hi havies de ser.

divendres, 16 d’octubre del 2009

Figues d'un altre paner


Diuen que cada cosa té el seu temps i les figues pel agost. Ja ho deien l'any passat, l'estiu passat, l'agost del 2008, quan érem a Ohanes i vam menjar aquelles delicioses figues robades. L'Enric encara té ànims per sortir a caminar una estona la majoria de les tardes i ho fa sol. Jo continuo mandrosa i m'invento mils de coses per fer, que de fet són certes, perquè sempre hi ha mils de coses per fer i tot es conforma en funció de les prioritats que cadascun vulgui donar-li. Avui fresquejava i l'Enric no ha tornat amb aquella taca de suor a l'esquena, la que tenia encara abans d'ahir quan va arribar a casa i la que tenia, més grossa segurament, el mes d'agost quan obria la porta dient, les figues encara són verdes. De més verdes en maduren, li responia jo. Però les figues durant el setembre van continuar verdes. Paciència que tot arriba. Finalment avui, quan ja no queden verges celebrables, passada l'Assumpció, les trobades, la Mercè i la Coia. Avui que fins i tot ha passat Santa Teresa (felicitats mare que tu encara ets de celebrar sants), avui que ja fresqueja, cinc graus han baixat les temperatures deien els diaris, avui, l'Enric ha trobat figues i n'ha preparat un plat preciós, amb les fulles i tot, bonic de veure de debò. Però aquestes figues, la veritat, malgrat la bona presència, són com aigualides, potser ha plogut massa o han estat massa temps a l'arbre, no ho sé, el cas és que són com aigualides i no tenen res a veure amb aquelles altres que vam menjar l'any passat, a l'agost, a Ohanes. Robades sí, delicioses també.

Cada cosa té el seu temps. Les dictadures són per a les detencions arbitraries i les democràcies per als procediments judicials estrictes. Cap condemna sense proves irrefutables. Les dictadures permeten corrupcions dins els òrgans de govern, les democràcies mai, en tot cas, si això passa, les sentencies i les expulsions irrevocables recauen immediatament sobre els corruptes.

Per Santa Teresa, cada any, un planeta. Algunes vegades hi ha desmais. Res prediu, al menys que jo conegui, quin és el temps dels desmais, però ningú no pot dubtar de la netedat dels premis. Deliberació del jurat a darrera hora i fastuós sopar, secret estricte fins las dotze de la nit, com en els sumaris del cas Gurtel. Dies abans tots els diaris publicaven els noms, com passa cada any. Fora de temps. La llei marca temps i formes per a cada cosa. També la cultura té el seu temps. Estranyaria que entrat segle XXI algú imités la Rodoreda. Tota manera Angeles Caso no en té res de Rodoreda encara que parli de dones que lluiten en mons que no són seus. No sé com és la novel·la, en sé alguna cosa i n'intueixo més d'aquestes dones que com les figues arriben quan no és el temps i se'ls hi nega la dolçor.

No sé quin és el temps dels hospitals. Ningú no ho sap. No valen règims polítics ni hi té res a veure el fet que aquest any hagi plogut massa i la fruita sigui aigualida. El temps dels hospitals no és mai un temps benvingut. El nostre amic perd la força, la veu i la il·lusió al Sant Joan i jo no sé quin és el temps dels hospitals ni voldria que fos mai, però quan un amic pateix en un llit del Sant Joan és el temps de ser-hi. Prioritat irrevocable per damunt de qualsevol de les mil coses que queden per fer. El Pablo avui encara ha tingut l'humor de dir que per demà reservéssim lloc al Palace. Demà serà temps dels Palace, naturalment, i per postres tindrem figues d'agost, les més dolces que mai no hàgim tastat.

dilluns, 12 d’octubre del 2009

No vull fer les amèriques. Només vull un barco petit i navegar a contra corrent per l'Urumera

És tard i hauria d'anar a dormir. És tard tot i que tard no vol dir res. Tard per a què? Són quarts d'onze de la nit, aquí a Les Borges del Camp. No plou. Potser hauria d'anar al llit.

És 12 d'octubre, fa anys que Colom ... Fa anys que va començar aquell genocidi. 12 d'octubre al calendari gregorià. Quan hem passat per Saragossa la carretera estava tranquil·la. Abans de sortir de Donosti començava l'ofrena floral, ho deien a la tele del bar de l'estació mentre preníem un cafè amb llet després de dir agur, fins sempre, a la Miren. Ha durat tot el matí l'ofrena, em sembla. No ho sé ben bé, nosaltres fèiem ruta i l'ofrena no ens ha condicionat, ni poc ni mol. Tampoc no ens ha condicionat el "desfile militar". Són quarts d'onze de la nit sota del pont per on hem passat mentre feien l'ofrena, devien ser poc més de les dotze del migdia. Feia sol i el termòmetre del cotxe marcava 29 graus. No plovia. Només us plourà fins Pamplona, ha dit la Miren. És 12 d'octubre. Fa anys de l'inici d'aquell genocidi.

Ara, a casa, no fa gens de calor, però segurament n'ha fet aquest cap de setmana. La gent va en màniga curta a les fotos de "la Rierada". Sembla que va ser un èxit. Quaranta persones, a Les Borges, està força bé. -La veu del Marc Romera ha captat l'atenció del públic des del primer moment i la Silvie amb la seva serenitat ens ha captivat a tots- ha dit la Santi. Va ser el 10, el dia que es complien 15 anys d'una altra rierada. Aquella va fer mal. Al meu país la pluja no sap ploure, diu el Raimon. I també diu allò de tots els colors del verd. La canto cada vegada que vaig al País Basc. Tots els colors del verd, també ho deia ahir la mare, feliç, per aquelles muntanyes on no es respira res més que pau i amor. Sempre és així quan les trepitjo. Sempre acompanyada per gent que no para de donar-me'n.

Són quasi les onze, haig d'anar a dormir. Avui, quan tanqui els ulls, em transportaré amb vaixell Mediterrani avall, bordejant la pell de brau. Creuré l'estret fent força amb les parpelles, perquè no s'obrin, per no veure cap patera. O les obriré i pujaré amb mi els que s'ofeguen. I seguiré amunt, amunt, cap al Cantàbric, fins la llum de les roques de Moneo. I navegaré contra corrent, com navego quasi sempre, Urumea amunt, per compartir una mica més, amb ells, aquesta pau i aquest amor que trobo al País Basc sempre que hi vaig.

Avui, dotze d'octubre, no faré les amèriques. Ni ofrenes ni desfiles. Només vull un barco petit, per pujar contra corrent per l'Urumea. No hi haurà Coloms, només amics de pau. Hi serà aquella i aquell, aquest i aquesta, hi seràs tu, Cèlia. Hi seràs tu, hi seràs amic Pablo. Amb tots els colors dels teus pinzells i de la teva poesia.
____________________________________________________________________

I com sempre el vídeo de l'artista. Gràcies Josep.




Un aclariment:Pipas és el nom d'un restaurant fantàstic, en un caserio, amb gallines, porcs, cavalls ... L'avi dels actuals propietaris fumava en pipa i li deien, naturalment, el pipas.

dimarts, 6 d’octubre del 2009

La revolta dels animals


No en sabem el nom. No en sabem la procedència. Nomes sabem que es passeja per les muntanyes dels Ports. Per aquells bonics paratges on fa encara poc el foc va cremar massa. On, fa encara poc, van morir quatre treballadors en l'intent de salvar-les.

Duia foc a les banyes, però no va encendre res. És deia Fanfarrón i pesava 500 quilos. Fins fa poc, probablement, pasturava tranquil. Fins fa poc, abans de l'encesa, una mica més al sud dels Ports, a Benicàssim. Un paratge viu on edificis i edificis trenquen la línia de la costa. Alguns l'anomenen la Biarritz de Llevant

L'han vista excursionistes i veïns diversos, de moment no ataca, no sabem com s'alimenta. Es passeja, només. Mentre tot un exercit de bombers i policies la busquen. Té l'etiqueta de perillosa. Cap on va? Què busca? De qui o de què s'escapa?

Es va veure reflectit en un aparador. Amb aquell foc prenent damunt les banyes. Va enfollir i s'hi va llençar. Era una llibreria, però no va cremar. Va sentir un tret, es va sentir ferit i va córrer cap a la carretera. Va envestir un camió i per poc provoca un accident. El cop del camió no el va matar. Era brau, pesava 500 quilos. Mal ferit, bramant, és dirigí de nou cap a la ciutat pionera del turisme, cap als centenars de persones que havien perdut la diversió de la nit. Una nit que la lluna era quasi plena.

Personal armat cerca la lleona dels Ports. No en sabem el nom. No en sabem la procedència. De moment no ataca. Cap on va? Què busca? De què o de qui s'escapa? L'han vista excursionistes i veïns. La gent de la contrada es tanca a les cases. A fora una lleona perillosa es passeja tranquil·lament i ningú no l'ha convidada.

Van disparar dos trets més i finalment Fanfarrón, el toro embolat de Benicàssim, va ser abatut. No sabem com i on l'han enterrat.

dijous, 1 d’octubre del 2009

A Falset també sonen les campanes


Cinc i escaig de la tarda. Avui hem tornat al plou i fa sol. Encara no he vist les bruixes, però no desespero, sé que hi són, només els haig de donar una mica de confiança.

M'he passat el matí a Falset. Hi he anat per motius de feina, tenia una reunió a les onze i he arribar mitja hora abans, ja em passa quan vaig per primera vegada a un lloc, sempre tinc por de perdre'm i marxo amb temps sobrer. Això em permet descobrir racons, fer passejades i cafès o fullejar els diaris en un bar

Fa una estona plovia a bots i barrals, ara la llum del sol espetega a la finestra. És ben boig aquest temps.

Quan he arribat a Falset la claror era preciosa. Estalvio parlar de la carretera plena de vehicles i gent que intentaven saludar, veure, tocar, ves a saber què, tant li fa, algú o alguna cosa relacionada amb el ralli Costa Daurada que comença demà, però ja ens han omplert els camins amb els carros de ferro amb lletres i números de colors llampants. Ja estan fent voltes de reconeixement. Ja estan tallant carreteres i destrossant algun camp de cultiu. Però he dit que m'ho estalviava. És que quan una cosa fa ràbia, no, he dit que m'ho estalviava.

Un dia clar, una temperatura suau a dos quarts d'onze del matí, davant la cooperativa de Falset, he estat apunt d'entrar i portar a casa un bon Priorat, però m'he quedat a la porta, anava per feina i no és ètic fer el turista o mercadejar en horari laboral. Els vint minuts d'esmorzar entren en el conveni. Sembla que es torni a ennuvolar.

Un bar de poble, un xic més amunt de la cooperativa, a l'altra banda de la carretera. Mini de pernil i tallat. És el que solc prendre a aquesta hora. El gust del pernil i del bon pa m'han fet desitjar la copa de vi, era en el lloc ideal, però no l'he demanada. No és ètic quan s'està treballant. Asseguda al lloc ideal, just de cara la porta, a la única cadira situada en aquesta posició. Potser encara tornarà a ploure.

Un senyor que devia anar cap els vuitanta, o ja els tenia, ha entrat darrera meu, bastó a la mà i caminar lent. Ha passat darrera meu. S'ha assegut a la taula del meu darrera. M'ha mirat i m'ha desitjat un bon dia i un bon profit. El cambrer li ha portat un tallat i "La Vanguardia". Llavors m'he adonat que jo no tenia diari. Que era la única de les cinc o sis persones del local que no tenia cap diari a les mans. A la barra en quedava un. M'he aixecat i l'he pres, però era el "Mundo Deportivo". El cambrer m'ha mirat amb cara de "em sap greu" s'ha ficat cap dins i ha sortit de nou amb "El Priorat" i me l'ha dut a la taula. -Un diari nou que és d'aquí, -m'ha dit. Era el primer número, amb data de fa uns dies, el mateix que l'Enric havia incorporat a l'esmorzar de diumenge passat. A casa havíem comentat amb estranyesa el fet que no n'hagués sortit cap més. Avui m'he assabentat que és una publicació setmanal, però no sortirà aquesta setmana, serà el 9 que ho començarà a fer de manera regular. No, em sembla que ja no tornarà a ploure.

Em sembla que li ha agradat que li digués que ja l'havia llegit i que esperava veure els següents exemplars. N'hem parlat una mica, fins que ha arribat un nou client i el cambrer, segurament propietari de l'establiment, se li ha acostat amb "El Priorat" a la mà per cantar-li'n les excel·lències. Jo, sense diari, amb un plat buit i un got sense líquid, no tenia cap motiu per romancejar més a la cadira, la única cadira encarada directament a la porta d'entrada. L'Enric comenta que a fora s'hi està molt bé, fa sol i olor de terra mullada.

He fet el gest d'aixecar-me i el senyor de la taula del darrera, el de cap als vuitanta, o que ja els tenia, m'ha preguntat si marxava. - És que em canviaré de taula sap? M'agrada seure mirant la porta d'entrada. - Si ho hagués sabut abans amb molt de gust li hagués canviat el lloc - li he dit. Quina tonteria, ningú diu a un altra persona que no coneix, en un establiment públic, sispalu canvii de taula que jo vull seure mirant la porta d'entrada. Ell, cortès, no m'ho ha fet notar, que era una tonteria la meva resposta, però m'ha dit - Vostè no és de Falset. - No, no ho sóc. Li anava a dir que era de Les Borges del Camp, per resumir, però he pensat que em diria que no li lligava, no tinc accent de Priorat, però tampoc del Camp. Li he dit que era de Terrassa, "afincada" a Les Borges. – Ja la conec Terrassa, i no m'agrada. Hi ha massa pujades i baixades. - Mai no hagués descrit la meva ciutat com un lloc de pujades i baixades. No més que Falset en tot cas. El senyor de cap als vuitanta, o que ja els tenia, ha continuat parlant, enllaçant les frases següents al comentari de les pujades i les baixades. - Per això va ser tant fort l'aiguat del 62, jo hi tenia un cosí a Terrassa, l'aigua se'l va endur avall, cap el mar, i mai més no el van trobar.

Quan he arribat a casa, cap a les tres, plovia a bots i barrals. Feia por i tot. Cap a les quatre ja havia amainat i durant i una estona hem tingut un plou i fa sol amb bruixes amagades. Ara a fora fa una temperatura agradable i s'hi està bé amb l'olor de la terra mullada. Ep ja no, comença a ploure una altra vegada.

(La foto no és meva és del blog escoltar.cat. Perquè a Falset també sonen les campanes)