Cinc i escaig de la tarda. Avui hem tornat al plou i fa sol. Encara no he vist les bruixes, però no desespero, sé que hi són, només els haig de donar una mica de confiança.
M'he passat el matí a Falset. Hi he anat per motius de feina, tenia una reunió a les onze i he arribar mitja hora abans, ja em passa quan vaig per primera vegada a un lloc, sempre tinc por de perdre'm i marxo amb temps sobrer. Això em permet descobrir racons, fer passejades i cafès o fullejar els diaris en un bar
Fa una estona plovia a bots i barrals, ara la llum del sol espetega a la finestra. És ben boig aquest temps.
Quan he arribat a Falset la claror era preciosa. Estalvio parlar de la carretera plena de vehicles i gent que intentaven saludar, veure, tocar, ves a saber què, tant li fa, algú o alguna cosa relacionada amb el ralli Costa Daurada que comença demà, però ja ens han omplert els camins amb els carros de ferro amb lletres i números de colors llampants. Ja estan fent voltes de reconeixement. Ja estan tallant carreteres i destrossant algun camp de cultiu. Però he dit que m'ho estalviava. És que quan una cosa fa ràbia, no, he dit que m'ho estalviava.
Un dia clar, una temperatura suau a dos quarts d'onze del matí, davant la cooperativa de Falset, he estat apunt d'entrar i portar a casa un bon Priorat, però m'he quedat a la porta, anava per feina i no és ètic fer el turista o mercadejar en horari laboral. Els vint minuts d'esmorzar entren en el conveni. Sembla que es torni a ennuvolar.
Un bar de poble, un xic més amunt de la cooperativa, a l'altra banda de la carretera. Mini de pernil i tallat. És el que solc prendre a aquesta hora. El gust del pernil i del bon pa m'han fet desitjar la copa de vi, era en el lloc ideal, però no l'he demanada. No és ètic quan s'està treballant. Asseguda al lloc ideal, just de cara la porta, a la única cadira situada en aquesta posició. Potser encara tornarà a ploure.
Un senyor que devia anar cap els vuitanta, o ja els tenia, ha entrat darrera meu, bastó a la mà i caminar lent. Ha passat darrera meu. S'ha assegut a la taula del meu darrera. M'ha mirat i m'ha desitjat un bon dia i un bon profit. El cambrer li ha portat un tallat i "La Vanguardia". Llavors m'he adonat que jo no tenia diari. Que era la única de les cinc o sis persones del local que no tenia cap diari a les mans. A la barra en quedava un. M'he aixecat i l'he pres, però era el "Mundo Deportivo". El cambrer m'ha mirat amb cara de "em sap greu" s'ha ficat cap dins i ha sortit de nou amb "El Priorat" i me l'ha dut a la taula. -Un diari nou que és d'aquí, -m'ha dit. Era el primer número, amb data de fa uns dies, el mateix que l'Enric havia incorporat a l'esmorzar de diumenge passat. A casa havíem comentat amb estranyesa el fet que no n'hagués sortit cap més. Avui m'he assabentat que és una publicació setmanal, però no sortirà aquesta setmana, serà el 9 que ho començarà a fer de manera regular. No, em sembla que ja no tornarà a ploure.
Em sembla que li ha agradat que li digués que ja l'havia llegit i que esperava veure els següents exemplars. N'hem parlat una mica, fins que ha arribat un nou client i el cambrer, segurament propietari de l'establiment, se li ha acostat amb "El Priorat" a la mà per cantar-li'n les excel·lències. Jo, sense diari, amb un plat buit i un got sense líquid, no tenia cap motiu per romancejar més a la cadira, la única cadira encarada directament a la porta d'entrada. L'Enric comenta que a fora s'hi està molt bé, fa sol i olor de terra mullada.
He fet el gest d'aixecar-me i el senyor de la taula del darrera, el de cap als vuitanta, o que ja els tenia, m'ha preguntat si marxava. - És que em canviaré de taula sap? M'agrada seure mirant la porta d'entrada. - Si ho hagués sabut abans amb molt de gust li hagués canviat el lloc - li he dit. Quina tonteria, ningú diu a un altra persona que no coneix, en un establiment públic, sispalu canvii de taula que jo vull seure mirant la porta d'entrada. Ell, cortès, no m'ho ha fet notar, que era una tonteria la meva resposta, però m'ha dit - Vostè no és de Falset. - No, no ho sóc. Li anava a dir que era de Les Borges del Camp, per resumir, però he pensat que em diria que no li lligava, no tinc accent de Priorat, però tampoc del Camp. Li he dit que era de Terrassa, "afincada" a Les Borges. – Ja la conec Terrassa, i no m'agrada. Hi ha massa pujades i baixades. - Mai no hagués descrit la meva ciutat com un lloc de pujades i baixades. No més que Falset en tot cas. El senyor de cap als vuitanta, o que ja els tenia, ha continuat parlant, enllaçant les frases següents al comentari de les pujades i les baixades. - Per això va ser tant fort l'aiguat del 62, jo hi tenia un cosí a Terrassa, l'aigua se'l va endur avall, cap el mar, i mai més no el van trobar.
Quan he arribat a casa, cap a les tres, plovia a bots i barrals. Feia por i tot. Cap a les quatre ja havia amainat i durant i una estona hem tingut un plou i fa sol amb bruixes amagades. Ara a fora fa una temperatura agradable i s'hi està bé amb l'olor de la terra mullada. Ep ja no, comença a ploure una altra vegada.
(La foto no és meva és del blog escoltar.cat. Perquè a Falset també sonen les campanes)
M'he passat el matí a Falset. Hi he anat per motius de feina, tenia una reunió a les onze i he arribar mitja hora abans, ja em passa quan vaig per primera vegada a un lloc, sempre tinc por de perdre'm i marxo amb temps sobrer. Això em permet descobrir racons, fer passejades i cafès o fullejar els diaris en un bar
Fa una estona plovia a bots i barrals, ara la llum del sol espetega a la finestra. És ben boig aquest temps.
Quan he arribat a Falset la claror era preciosa. Estalvio parlar de la carretera plena de vehicles i gent que intentaven saludar, veure, tocar, ves a saber què, tant li fa, algú o alguna cosa relacionada amb el ralli Costa Daurada que comença demà, però ja ens han omplert els camins amb els carros de ferro amb lletres i números de colors llampants. Ja estan fent voltes de reconeixement. Ja estan tallant carreteres i destrossant algun camp de cultiu. Però he dit que m'ho estalviava. És que quan una cosa fa ràbia, no, he dit que m'ho estalviava.
Un dia clar, una temperatura suau a dos quarts d'onze del matí, davant la cooperativa de Falset, he estat apunt d'entrar i portar a casa un bon Priorat, però m'he quedat a la porta, anava per feina i no és ètic fer el turista o mercadejar en horari laboral. Els vint minuts d'esmorzar entren en el conveni. Sembla que es torni a ennuvolar.
Un bar de poble, un xic més amunt de la cooperativa, a l'altra banda de la carretera. Mini de pernil i tallat. És el que solc prendre a aquesta hora. El gust del pernil i del bon pa m'han fet desitjar la copa de vi, era en el lloc ideal, però no l'he demanada. No és ètic quan s'està treballant. Asseguda al lloc ideal, just de cara la porta, a la única cadira situada en aquesta posició. Potser encara tornarà a ploure.
Un senyor que devia anar cap els vuitanta, o ja els tenia, ha entrat darrera meu, bastó a la mà i caminar lent. Ha passat darrera meu. S'ha assegut a la taula del meu darrera. M'ha mirat i m'ha desitjat un bon dia i un bon profit. El cambrer li ha portat un tallat i "La Vanguardia". Llavors m'he adonat que jo no tenia diari. Que era la única de les cinc o sis persones del local que no tenia cap diari a les mans. A la barra en quedava un. M'he aixecat i l'he pres, però era el "Mundo Deportivo". El cambrer m'ha mirat amb cara de "em sap greu" s'ha ficat cap dins i ha sortit de nou amb "El Priorat" i me l'ha dut a la taula. -Un diari nou que és d'aquí, -m'ha dit. Era el primer número, amb data de fa uns dies, el mateix que l'Enric havia incorporat a l'esmorzar de diumenge passat. A casa havíem comentat amb estranyesa el fet que no n'hagués sortit cap més. Avui m'he assabentat que és una publicació setmanal, però no sortirà aquesta setmana, serà el 9 que ho començarà a fer de manera regular. No, em sembla que ja no tornarà a ploure.
Em sembla que li ha agradat que li digués que ja l'havia llegit i que esperava veure els següents exemplars. N'hem parlat una mica, fins que ha arribat un nou client i el cambrer, segurament propietari de l'establiment, se li ha acostat amb "El Priorat" a la mà per cantar-li'n les excel·lències. Jo, sense diari, amb un plat buit i un got sense líquid, no tenia cap motiu per romancejar més a la cadira, la única cadira encarada directament a la porta d'entrada. L'Enric comenta que a fora s'hi està molt bé, fa sol i olor de terra mullada.
He fet el gest d'aixecar-me i el senyor de la taula del darrera, el de cap als vuitanta, o que ja els tenia, m'ha preguntat si marxava. - És que em canviaré de taula sap? M'agrada seure mirant la porta d'entrada. - Si ho hagués sabut abans amb molt de gust li hagués canviat el lloc - li he dit. Quina tonteria, ningú diu a un altra persona que no coneix, en un establiment públic, sispalu canvii de taula que jo vull seure mirant la porta d'entrada. Ell, cortès, no m'ho ha fet notar, que era una tonteria la meva resposta, però m'ha dit - Vostè no és de Falset. - No, no ho sóc. Li anava a dir que era de Les Borges del Camp, per resumir, però he pensat que em diria que no li lligava, no tinc accent de Priorat, però tampoc del Camp. Li he dit que era de Terrassa, "afincada" a Les Borges. – Ja la conec Terrassa, i no m'agrada. Hi ha massa pujades i baixades. - Mai no hagués descrit la meva ciutat com un lloc de pujades i baixades. No més que Falset en tot cas. El senyor de cap als vuitanta, o que ja els tenia, ha continuat parlant, enllaçant les frases següents al comentari de les pujades i les baixades. - Per això va ser tant fort l'aiguat del 62, jo hi tenia un cosí a Terrassa, l'aigua se'l va endur avall, cap el mar, i mai més no el van trobar.
Quan he arribat a casa, cap a les tres, plovia a bots i barrals. Feia por i tot. Cap a les quatre ja havia amainat i durant i una estona hem tingut un plou i fa sol amb bruixes amagades. Ara a fora fa una temperatura agradable i s'hi està bé amb l'olor de la terra mullada. Ep ja no, comença a ploure una altra vegada.
(La foto no és meva és del blog escoltar.cat. Perquè a Falset també sonen les campanes)
11 comentaris:
Esta molt bé aixó de les campanades de Falset, com tu curres noia! També m'ha agradat aquest personatje que ja imagino de quasi 80 anys o que potser ja els tenia. Segons el lloc de Terrassa on visquis és ben cert que hi han masses pujades i baxades, sobretot si tens 80 anys o quasi; o si tens problemes a les cames. Encara que jo recordo mé fotuts els carrers de Calella que els de Terrassa. Si algun dia vaig a parar a aquesta taberna també m'agradaria més la cadira de devant de la port!. Mirant fòra i amb la càmera a punt! (Hom té els seus vicis). Gracies per explicar-nos aquest mati de feina. Per cert...ja quea ben poc perque ens veiem altre vegada. Aquesta, al meu terreny! jejeje
Por fin entro y me pongo al día de las dos últimas entradas, rebosantes de prosa que relaja y nutre.
Vaya Magda, si he entendido bien te toca visita al Marquesado del Urumea dentro de poco... Suerte que tienen algunas.
Mi catarro sigue dando el coñazo, pero al menos no tengo fiebre, y puedo hacer vida normal. Con las clases, y ayer de excursión geológica por la zona de A Guarda, de monte en monte y el Miño Portugal al fondo... Pero con la congestión y el madrugón, me olvidé de llevar la cámara, que desastre.
Espero que todo lo que os llueva por ahi no se lleve todo por delante como en otras zonas... Aqui al contrario, calor y hasta incendios...Mundo loco, o enloquecido,que no es lo mismo.
Bicos, petóns Muxu
A Falset hi tinc molts amics, i mentre et llegia em preguntava si allà assegut en el mateix bar on et trobaves no n'hi hauria algun. No en conec cap que rondi els 80, però.
No sabria dir-te si m'agrada aquest temps. M'agrada que plogui , i com brillen les fulles netes dels arbres quan , sobtadament, torna a sortir aquest sol brillant. Però em desconcerta una mica. No et pots fiar...I m'agafen unes ganes boges de posar-me sota la pluja, per que a mi també em tregui la pols.
Encara que agafi una calipandria, com m'ha fet veure que es diu la Serpentina, i no galipandria, que sempre havia dit jo. Si n'aprenc de coses al teu blog...
Fes una forta abraçada de part meva als amics del nord.
Doncs sí, toca visita al markesat, hi anem amb la mare (i l'Enric) la mare està molt, molt il·lusionada, encara falten uns dies, el 9 concretament. Ja en faré un relat com Déu mana (o com em surti dels nassos) No sé perquè m'agrada tant ser irreverent, deu ser l'efecte d'haver anat a escola de monges. Per Donosti caminarem per carrers planers, sense pujades ni baixades, i veurem llocs bonics, però el més important és compartir amb els amics. Sí tinc sort. Ja els donaré records de part de la Tere, encara que això, Tere, ho pots fer tu mateixa, el que podrem fer nosaltres són aquests petons de sempre, en viu i en directe, de part de tots els que no hi sereu, però hi sereu. Mira que deixar-te la màquina, Meiga, i tant preciosa com és aquells zona, deus tenir una bona "calipàndria" sí. I que consti que jo, que he estat per l'Empordà, també n'hi deia galipàndria i sembla que això és una altra cosa, segons el diccionari, lligada a nafres i coses una mica fastigoses, ja ho veus, sempre se n'aprèn de la Serpentina. I mira Tere, quan necessitis que et treguin la pols pots creuar el carrer i ja et raspallarem una mica.
Aquest cap de setmana som amb els pares Aguadé. Tornaré dilluns, o dimarts, o dimecres ... en tot cas, suposo, abans de marxar a Donosti.
Hola amics. Feia dies que no passava per aquí i veig que el blog, segueix millorant. Felicitats Magda. Una abraçada.
...començo dies de festa; avui hem anat a Castelló d'Empúries a acabar d'agafar mesures,ja que dijous hem de penjar 3 quadres que en Miquel exposarà en una col.lectiva repartida per diferents edificis singulars del poble; tu Magda ja el coneixes, és un poble preciós i ha anat a millor - no com altres-, bé això si descomptem la urbanitzaciò Deutch/France/cat d'Empuriabrava que és tot el contrari o fins hi tot pitjor, però be el que volia explicar és que de sobte a la placeta porticada-al cantó de la catedral- hi he trobat un mercat de productes ecològics i m'he firat, com estava una mica xerrapetes fins i tot he aconseguit 20 cèntims de descompte en una paradeta "per ser com ets" m'ha dit aquell noi, i jo m'he posat ben contenta; tampoc m'he pogut reprimir de comprar una tapeta de rovellons de la Cerdanya, no tan bons com els d'aquí, però amb el mèrit de ser els primers de l'any, i tal com pinta pot.ser els últims perquè senyores i senyors aquí no plou...PREGUNTA: que feu el dissabte 24 a la nit i diumenge 25? sou a les Borges? us puc venir a veure? ja em diràs quelcom...sempre petons
Una abraçada també per a tu, Leandre.
Serpentina, Els que vulguis, si i si.
Som a Les Borges i el 24 només tenim una "obligació": http://rierada09.blogspot.com/2009/09/el-programa.html. Vens? Després el que vulguis, estarem encantats, superencantrats encantadisims i superencantadisims de tenir-te, ja saps allò de casa nostra és casa teva ... etc.
...vale,gràcies,però no tinc ni punyetera idea de quin tipus d'obligació/devoció comporta aquesta adreça http que escrius...en fi, ja trucaré però el plan seria venir dissabte al capvespre i marxar dilluns matí...sempre que els deus no ho impedeixin...sempre petons
Anirá bé que la serpentina vingui a visitar-te per que jo el divendres vinent et donaré algunes llavors dels lichis cambodjans. Aixi els hi podrás donar per fer una proba a veure si podrem anar a menjar lichis frescos a Figueres!!!!
Aquesta setmana tenim una temperatura extranya! Hi ha vent del sud tota la semana (fins avui al menys) i avui el termometre marca 32 graus! No sembla pas la tardo si no més aviat l'estiu. A veure que ens espera el cap de setmana, doncs tindrem unes visites extranyables i dessitjades!!!!
...fantàstic, Josep, gràcies per les llavors...aquí fa una calor estrambòtica i quasi irreal, però suposo que anirà be per plantar els lichis...per cert, em van deixar un llibre i m'ha agradat molt, es diu "La solitud dels nombres primers" i és d'en Paolo Giordano, un escriptor jove de Torí; ben narrat;i encara que una mica trist et deixa molt bon gust de boca...sempre petons
Publica un comentari a l'entrada