De cavalls

Quan només tenia tres anys un patge dels reis mags, el conegut Xiu - Xiu de Terrassa, em va preguntar que volia que em portessin els reis i jo li vaig respondre que volia una bicicleta amb un cap de cavall. El Xiu - Xiu duia un cavall blanc preciós, o un cavall blanc preciós duia al Xiu - Xiu. Aquell cavall em tenia encisada. Potser va ser aquest encistament que va provocar l'estranya resposta. Devia ser conscient que el reis mags, per molt reis i molt mags que fossin, mai no em portarien un cavall de veritat, sempre hi ha un sisè sentit en les criatures que fa que no demanin impossibles. El pare, sorprès per aquell desig sobtat expressat pocs dies abans del 6 de gener directament a l'emissari de ses majestats, i sense l'ajuda de cap google, va haver de recórrer totes les botigues de Barcelona i rodalies, fins que va trobar la bicicleta. Encara la recordo, un tricicle petitó de color blau amb un cap de cavall al manillar. Durant anys vaig pensar que eren els reis qui me l'havien duta, per a uns mags de fet això no tenia cap mèrit i sens dubte jo m'ho mereixia. Després estava convençuda que el pare ja tenia la bicicleta i directament o indirectament em va induir a fer la demanda, això també era relativament fàcil, només es tractava d'aconseguir que la filla pensés que pensava allò que en realitat era el pare qui ho pensava, o pensés que desitjava allò que el pare volia que desitgés. Molt comú en l'educació. No va ser fins fa poc temps, ja mort el pare, que la mare em va explicar la sorpresa que els va causar la petició i les feines posterior per fer-la realitat.

Fa pocs dies vaig rescatar una targeta que encara era dins l'olimypus i on hi havien quedat algunes fotos que l'Enric va fer aquest estiu a Urbasa. La d'aquest cavall corrent m'agrada de manera especial. La debilitat pels cavalls no m'ha desaparegut amb els anys. Si el Xiu - Xiu passés per Les Borges ara no em quedaria amb succedanis, demanaria un cavall, un cavall de veritat, capaç de córrer pels prats. Potser no el muntaria, el deixaria que corregués, el raspallaria, el miraria mentre se'n va i, segur, torna. El miraria córrer d'aquesta manera elegant i, lliure? Coetzee deia que no sabem què és la llibertat, però que el que sí sabem molt bé és què és la falta de llibertat. Una sabata dins d'una gàbia pot ser al·legoria de moltes coses, però segur, segur, que per molt que ho esperem mai no arribarà a cantar

Són les onze de la nit, està una mica núvol però no plou, potser les pluges arribin aquesta nit, més tranquil·les, esperem, que com han anat per més avall. La rosa del jardí és rosa i encara que no ho sembli de carxofes n'hi poden haver de molts gustos i colors. Desitgem que la meiga es recuperi aviat d'aquesta grip que no és A i com sempre, petons o, el que és el mateix, sempre petons.

counterwebkit2008

Esperant que canti

Diumenge. Vint-i-set de setembre per als gregorians. Les cinc de la tarda allà a sota el pont de Saragossa. A Les Borges plou i fa sol. Quatre gotes d'aquelles grosses que cauen escampades. Pluja d'estiu sembla més aviat tot i que som a la tardor. He sortit a pocmullar-me amb l'aigua càlida i lluminosa. No he vist bruixes, ni amb pinta ni sense, i la fada del jardí devia ser en algun aixopluc. He tornat cap dins, al sofà on ahir vam fer un té amb la Tere i li he dedicat (a la Tere, no al sofà) la rosa petita que ha nascut avui i que he descobert aquest matí mentre recollia fulles, unes quantes centes que ni es noten quan al terra n'hi ha milions. I això que la tardor tot just comença. No crec que l'ajuntament podi els plàtans tampoc aquest any, ho fa pel nostre bé, imagino, una manera com una altra de promocionar l'exercici dels vilatans (i vilatanes). Els que vivim al camí de la Creueta som afortunats ben mirat.

S'han acabat les festes de l'equinocci, amb focs i balls hem agraït a la terra els fruits que ens ha donat i la deixem descansar amb la condició que torni a rebrotar la propera primavera. Els focs i balls els hem portat a ermites i les verges s'han atorgat el protagonisme de la terra. La terra s'ha tapat amb asfalts i les xemeneies de les petroquímiques són més altes que els arbres. Vandellòs s'atura per uns dies a causa d'una avaria però no cal que ens neguitegem perquè ho tenen ben controlat. Al jardí encara ha nascut una rosa, petita, però real, i la Serpentina planta una mica de tot al terrat, potser aconseguirà li-chis dels pinyols que potser li ha portat el Josep que ja és a casa "sano y salbo". Ben tornat. No sé on s'ha amagat la fada i no plou prou perquè les bruixes surtin a pentinar-se. De fet quatres gotes grosses i clares. Més aviat semblava una pluja d'estiu tot i que ja som a la tardor. La temperatura és càlida i agradable. A fora sol i ja no plou.

Aquest matí, com que era diumenge, matí de diumenge, l'Enric ha portat enciamades i diaris. Avui n'ha portat més del que és habitual, un bon pes en ensimades i tres diaris, els dos de sempre i el primer número de "El Priorat". D'aquesta manera hem tingut més estona de lectura i hem allargat l'inici de recollida de fulles, com que ahir ja ho havíem fet una estona avui les esquenes encara deien ai. M'he entretingut amb els premis del festival de San Sebastian. He tornat ha recordar, com cada any, els carrers i els cinemes de Donosti, les llargues cues per aconseguir finalment una entrada per a la pel·lícula desconeguda perquè per a les que sortien a les travesses ja no en quedaven. Les converses posteriors en algun cafè i les coses diferents que havíem entès cada una de nosaltres algunes vegades. He passat la pàgina per no deixar massa lloc a la nostàlgia. D'esquerra a dreta, que es com llegeixo moltes vegades els diaris. Contraportades, Vicent encara és un referent, l'Allende (en femení) no tant. Les pàgines culturals. Puc fer un sudoku abans d'arribar a les noticies primeres. Els esports segur que me'ls salto. Em couen els ulls amb la paraula Hondures. Ahir, en un acudit segurament mal intencionat de "Público" un partidari de Zelaya explicava a Europa l'atac amb els gasos i Europa responia que el que havien de fer era dialogar amb ells. Ja ho he dit que segurament era mal intencionat. De Pittsburgh no m'arriba res. Cap al final, és a dir a les primeres pàgines, les fantàstiques propostes del govern contra la crisis. No hi entenc res, però intueixo massa. Un article petit intenta explicar-m'ho. Diu que les grans rendes de capital hauran de pagar molt més i en fa els càlculs, uns 90 euros més aquells que en tenen al banc més de 200.000, pobrets! La resta són pujades d'impostos que ens afecten a tots. Igualtat impositiva, com igualtat judicial. No hi entenc res, i si no hi entenc res no sé perquè em cabrejo. El problema, potser, és que intueixo massa.

Ja no plou ni fa sol. Passarem la tarda asseguts al sofà, perquè ai, les esquenes ja no són el que eren quan teníem vint anys. Aquests dies enrere hem sortir de festes. Les festes d'equinocci a les quals les verges han pres el protagonisme. Queden només els darrers actes i nosaltres ja no estem per moure'ns. A destacar, les gàbies amb sabates als carrers de Tarragona. Al·legoria potser d'allò que cada vegada ens haurà de ser més necessari.

counterwebkit2008

Jo pecadora

Confíteor Deo omnipotenti, beatae Mariae semper Virgini, beato Michaeli Archangelo, beato Ioanni Baptistae, sanctis apostolis Petro et Paulo, omnibus Sanctis, et vobis, fratres; quia peccavi nimis cogitatione, verbo et opere; mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa. Ideo precor beatam Mariam semper Virginem, beatum Michaelem Archangelum, beatum Ioannem Baptistam, sanctos apostolos Petrum et Paulum, omnes Sanctos, et vos, fratres, orate pro me ad Dominum, Deum nostrum. Amen

No era:
Tecla – Misericòrdia -Mercè
NO
Era:
ANIVERSARI DE LA TERE – Tecla – Misericòrdia - Mercè.

I jo me'n vaig oblidar.

Són les nou del vespre a Torre Sans ( jo me'n vaig oblidar)
Avui ha fet calor, no puc retornar al 22 ( jo me'n vaig oblidar)
Ara no tinc temps de pensar en un regal (jo me'n vaig oblidar)

Mea culpa, mea culpa, mea màxima culpa.

festes i no

Tanc – Tanc – Tanc ... i així fins a set, cada dia. Toquen a altres hores, naturalment, de fet a totes. Però, les que a mi m'arriben nítides, les que m'agraden, són aquestes set. Avui les he sentides des del llit, sabent que m'hi podia girar. Perquè avui m'he aixecat més tard. Avui, a Tarragona, és festa gran. Tecla – Mercè – Misericòrdia. Una darrera l'altra. Any darrera any. Gràcies a aquest seguici, avui jo he fet festa i l'Enric ha treballat i divendres l'Enric farà festa i jo treballaré. Així són les coses d'aquestes tres verges (o mares de déus, o de déu .... o el que siguin). Porten festes i pluja, generalment. I amb elles s'acaba l'estiu i comencen a caure les fulles dels arbres, també les del plàtans que ens inunden el jardí. Avui, amb la vergonya d'haver de confessar que els pantalons de l'hivern passat no em corden (o botonen que es diu per aquí) no he anat de festa a Tarragona, he estat de compres per Reus, buscant pantalons, cada any una talla més.

Demà els de Barcelona es poliran, i espero que a fi de bé, els quatre milions d'euros que l'ajuntament destina a la festa més festa de totes les festes que es fan i es desfan a Catalunya. Una part important, suposo, destinada a netejar els carrers d'allò que abans en deien "vagos y maleantes", Deixem la brutícia sota l'estora i imaginem-nos que tot és perfecte.

Demà passat, que és festa a Reus, la Coia (que ve després de la Tecla i la Mercè per si ho havíem oblidat) jo treballaré, però a la tarda no em perdré el ball dels diables que, de nou, igual que l'any passat i l'altre, es plantaran davant del santuari i, mira per on, aquests sí que aconseguiran que la verge (o mare de déu o de déus, com sigui) no surti de dins. No tinc res en contra d'aquestes senyores, però no puc evitar posar-me al costat dels "caiguts" i celebrar-ne qualsevol victòria. Irreverències sense malicia.

I mentre estem de festes el món continua girant i els diaris expliquen moltes coses, però no les expliquen totes. Algunes, com els captaires i les prostitutes de Barcelona, es queden sota l'estora, cal saber on és l'estora i poder aixecar-la per trobar-les. Però ja ho deia l'avi, si busques allà on és segur que ho trobaràs.

Qui no escombra ni amaga, qui sap mostrar i ho fa, és el Josep, des de Cambotja.

counterwebkit2008

ALguna cosa es mou

http://www.avaaz.org/es/sept21_hub/


Veurem que recull demà la premsa.

counterwebkit2008

Campanades a Les Borges

Mig matí a Torre Sans. La temperatura és suau, suposo que a fora fresqueja, no ho sé perquè encara no he sortit. Dins de casa s'hi està molt bé, ahir, cap al tard, vam encendre una mica la calefacció. No sé què marquen els termòmetres i el rellotge de polsera fa dos dies que té les manetes en la mateixa posició, no aniré avui tampoc a comprar piles. Avui fujo de marcadors.

Avui no he donat ni veu ni vot als rellotges. M'he aixecat tard. Tard en relació a què? Quan m'he despertat el Sol entrava a l'habitació i m' arribava la fressa dels vehicles amb motor carretera amunt cap a Alforja o carretera avall cap a Reus, encara no he aprés a distingir per la fressa (m'agrada aquesta paraula robada als empordanesos) la direcció dels cotxes, motos o camions i en realitat m'importa poc quina sigui. Només aquesta fressa, que anomenada així és menys indignant que el soroll, encara que els decibels siguin els mateixos. Però fujo de marcadors avui.

Avui, al sortir de la dutxa, no he sentit les campanes, perquè era tard en relació amb els meus hàbits adquirits per la força del necessari treball de cada dia que diuen que em dignifica. Sí que les vaig sentir ahir i abans d'ahir. Quan per la finestra entrava la fosca i el silenci. Set, una darrera l'altra, cada dia. De vegades quan entro, de vegades quan surto de la dutxa. M'agrada que sigui quan en surto, i anar-me eixugat, poc a poc, al ritme d'aquests set sons secs i clars, i greus, tant diferents als sons metàl·lics i aguts que emeten els aparells moderns, aquells que tenen marcadors de precisió, com l'alarma del mòbil. Alarma! Quina paraula tan estressant!

Els dos dies darrers, després de la mort de les piles del rellotge de polsera, he disfrutat més els set tocs de campana. Els he disfrutat de tal manera que he sentit la necessitat de parlar-ne. Ahir i abans d'ahir volia fer-ho, però altres obligacions o causes nobles com la companyia de bons amics m'ho han fet ajornar fins avui. Avui, que m'he aixecat tard i no he sentit el so de les campanes.

Benvinguts. Passeu, passeu

Quasi les vuit del vespre altra vegada. I fa fred! Sí, de sobte, no és que ja no faci calor, és que fa fred! 38 a l'ombra a Tailàndia. Cadascú és cadascú i les circumstàncies del lloc on trepitja. Em sap greu això de la Gelita, és tant ... com de casa. Que es millori! I tot i les bones intencions de la Serpentina resulta que no m'he comprat el Milennium, ni tinc intenció de fer-ho. Digues 33.

Ahir,mentre érem a Terrassa, concretament al cinema Catalunya, van donar per acabada la jornada de votacions a Arenys de Munt. No van arribar al 50% hi ha qui diu. En van votar més que a les europees els responen, i va ser una festa. Sempre és una festa quan la gent pot dir, lliurement, allò que pensa, allò que vol. I ara en vindran més, i també he sentit comentar que a veure d'on traurà tanta gent la Falange per assistir a tots els municipis que s'hi sumin. Alguna cosa es mou i qui tingui nas per olorar que ho faci. Alguna cosa es mou. Tant de bo se'n moguessin més. El moviment és saludable, per això avui l'Enric a anat a caminar fins la Figuera del camí de l'Aleixar, jo també hi hagués hagut d'anar, però no m'he sentit prou motivada. La motivació és bàsica i potser me la faré venir per demà o per demà passat. El cas és moure's. Ho necessiten els cossos, individuals i col·lectius. I si algú creu que és millor que ens estiguem quiets que s'ho faci mirar, i se n'adonarà, potser, que molts no el miren amb bons ulls, però no, no se n'adonarà, perquè no s'ho farà mirar. Llàstima!

Quasi les vuit del vespre, quasi fa fred. El mapa dels sons de Tòquio, que no és la pel·lícula que feien al Catalunya, a Terrassa, em va agrada força. No escandalosament, només força. I la del Catalunya també, sense fer escarafalls, només força. Dues bones tardes de cinema i dues bones trobades amb gent que m'agrada trobar, i parlar.

Quasi les vuit del vespre a Les Borges del Camp i ja no és festa major. L'any que ve més. Avui tot torna a la normalitat i les escoles han obert les portes. Alguns alumnes han substituït els llibres per l'ordinador. El total d'alumnes ha augmentat, però el número de mestres no. Jo m'he hagut de posar una jaqueta per sortir de casa aquest matí. He sentit a dir que a Les Borges aquest any també hi haurà rierada de poemes.

Ens podríem moure més i per moltes més coses. Moure's és saludable, tant per als cossos individuals com per als col·lectius. Però quietud, allò que és diu quietud, no n'hi ha. Qui tingui nas per olorar que olori.

Terra de donasses

Quasi les vuit del vespre. Som a les Borges del Camp i no tenim tanta calor com la setmana passada. Diuen que el proper cap de setmana plourà. Diuen que potser només serà algun ruixat dispers. Diuen que potser només. Caldria, faria bé una mica de pluja, però, com gairebé sempre en aquestes terres de secà, serà, potser, només.

L'assassí, estimada Serpentina, prou bé que ho saps, poques vegades és singular. Hauré de canviar de gènere sí, també jo hauré de rebuscar per la biblioteca. No m'atreveixo amb el Millenium, encara em fa mandra, digues-li prejudicis, digues 33, no sé, el cas és que em fa mandra. I la Barcelona Tràgica ... doncs molt convent cremat, és clar, això ja ho sabíem, i una visió molt concreta de qui era "l'assassí". Potser també ja ho sabia, o no, potser esperava alguna altra cosa, potser, només.

El cas és que a Les Borges estem de Festa Major. Ja fa dos dies que la Mare de Déu de la Riera és la nostra alcaldessa i estic pensant en acostar-me aquesta tarda a l'Ajuntament a veure si li faig entendre que cal podar els plàtans del camí de la Creueta, si més no aquell que m'omple de fulles la bassa i m'hi fa tanta ombra que l'aigua sempre és massa freda. També li parlaré de ... No sé quines hores d'oficina deu tenir.

Ahir, a les 13 hores, no va venir l'Alcaldessa a inaugurar l'exposició de l'espaifotogràfic "El Lloc on visc". Va venir l'Alcalde i va arribar mitja hora tard, es va allargar, sembla, la missa solemne amb l'arquebisbe. No passa res, l'exposició era, és encara, a les Borges. L'exposició és magnífica i ens ho hem passat molt bé admirant-la (les fotos penjades són aquestes).

La nit anterior, la del 7, van arribar amb la Mare de Déu els diables. Aquests sí que en saben. És cert que no aconsegueixen que Ella es quedi fora del poble, ni aconsegueixen evitar els parlaments de bisbes que ens repassen el catecisme. Però tornen a intentar-ho, any rere any, i d'aquesta manera ells s'ho passen bé i ens ho fan passar bé a nosaltres.

I darrera del diables vam anar, amb la Dolors i l'Anna que van venir de Terrassa "ex-professo". I també elles s'ho van passar bé. L'Anna, amb el seu únic pulmó, aturant-se de tant en tant per agafar aire. Però va seguir, valenta, feliç. Altres s'acovardirien i es quedarien a casa. L'Anna s'atura per agafar aire, però hi és i participa.

I la Dolors i l'Anna van ser a l'exposició, ahir, a l'1 del migdia, quan l'Alcalde encara era a missa. Vam ser dels primers en arribar. Lluïen els quadres, però lluïa, de manera especial, la Tere. Aquesta exposició és aquí gràcies a ella. La volia portar i ho va fer, i ens va parlar de l'espaifotogràfic, amb veu clara i entenedora, dissimulant la por a parlar en públic, arrugant una mica, amb les mans, els baixos de la bonica brusa blava que portava, només una mica, l'únic indici, pels que la coneixíem, d'un estat de nerviosisme. Un muntatge d'aquest tipus, en un poble com el nostre, és possible només amb molt bona voluntat. Ni comissaris, ni camàlics. Ambdues coses i més va ser la Tere. Ella va penjar els més de 90 quadres, ella els va presentar, més tard, fantàstica amb la brusa blava.

counterwebkit2008

Preguntes

4 de setembre de 2009 a Les Borges del Camp, ja falta menys pel 8. Fa estona que han tocat les 7 i encara no he sortit a regar. Mentre repasso la premsa virtual del dia continuo, com un pollet, xopa de suor. Em pregunto si suen els pollets.

Diu la ministra Chacón que vol augmentar les tropes a d'Afganistan si la violència creix. Em pregunto a quin tipus de violència s'està referint. A la de les bombes de l'OTAN que avui han matat 90 persones la meitat de les quals eren civils? A la que exerceixen els guàrdies de l’ambaixada nord-americana a Kabul sobre els seus ajudants afganesos?

Quina xafogor! M'ofego! Em pregunto perquè no sóc a l'Empordà retratant les fulles grogues de tardor. Sí, la tardor a l'Empordà ja ha començat, així ho diu la Serpentina, i si la Serpentina ho diu va a missa. A missa la Serpentina? No, això no m'ho pregunto.

La grip A és a tot arreu en forma de lletra impresa, la culpabilitat dels virus porcins a la premsa oficial i el nom del màxim defensor d'aquella "llibertat duradora" a la no tan oficial. Continuen arribant al meu correu powers points en la línia no oficial. Em pregunto si ja n'hauré rebut prou com per estar en alguna llista de la CIA.

Quina calor! Em pregunto si allà al Nord Oest, cap a Vigo concretament, han encès el foc i han fet rotllana per explicar contes de bruixes. Em pregunto què deu tenir tan enfeinada la Meiga que no ens pot escriure cap conte per nosaltres.

Encara no he vist Mapa dels Sons de Tòquio. No m'agradaria perdre-me-la. M'assabento que la primera dama japonesa viatja a Venus en esperit mentre el seu cos dorm plàcidament en algun lloc de l'illa nipona. Em pregunto si hauran tingut alguna cosa a veure en el canvi de govern els homenets o homenetes de color verd.

Ahir, a Reus, també feia aquesta xafogor. Dins la sala 4 del Museu gairebé ens marejàvem. Em pregunto perquè no condicionen la sala d'alguna manera quan hi ha inauguracions. Ni que sigui amb ventiladors.

Abans d'ahir vaig trigar a apagar el llum de l'habitació, necessitava saber qui era l'assassí. Ahir vaig entrar a la Galetea decidida a canviar de gènere (de gènere narratiu, que no se'm malentengui ara). Em pregunto perquè en vaig sortir amb "Barcelona Tràgica" a la mà.

Per fi han enterrat el Michael Jackson.

counterwebkit2008

Terra de gegants

Trobada de gegants a Les Borges del Camp

Primer dimecres de setembre a les Borges del Camp. És mitja tarda i està una mica emboirat, però no plou. Els núvols no deixen anar aigua ni apaivaguen el calor. Hem de suportar una xafogor densa i pesada, aquí a Les Borges del Camp, com a molts altres pobles de les rodalies. No sé si allà dalt, a l'Empordà, encara bufa la tramuntana, aquí tot està quiet. Una bonica quietud al rafal de Torre Sans, si no fos per aquesta xafogor. I el més empipador és que ja no és cap de setmana.

El cap de setmana passat, concretament el dissabte, vam disfrutar d'una tarda gegantesca. Cap a les set, diverses parelles de gegants (figures d'entremès consistents en uns ninots de fusta i cartó de grans proporcions, segons el diccionari), van dansar pels carrers del poble. Cada parella d'un municipi diferent de la comarca. Semblava fàcil deduir d'on eren cadascuns ja que simbolitzaven alguna de les característiques més indicatives dels llocs d'on venien. De fet era fàcil, bàsicament, perquè la colla que els donava vida portava el nom a la samarreta. Però no vaig retratar les samarretes, no en vaig tenir prou cura, i a l'hora de passar la col·lecció de gegants al Flikr, havia oblidat, o dubtava, de més d'un origen, per això vaig deixar tots els títols igual, sense més informació. Per això, la mare geganta que va fer tanta gràcia al Josep du el mateix títol genèric que les altres fotos. Però aquesta mare geganta, que té la seva gràcia, sí, no és de Les Borges del Camp, que és de l'Espluga de Francolí, i si porta els pits descoberts és només perquè pertany a aquella època tant llunyana que (no sé si és que no havien mossegat la poma o la figa) no tenien necessitat d'amargar res.

Més tard, quan ja era fosc, vam sopar en companyia, amb gent del món de la cultura. Déu n'hi do el que tenim a les Borges, va comentar l'Òscar, tot caminant cap a casa, força més tard, encara fosc. Sí déu n'hi do, vaig dir, vaig pensar, vaig sentir. No diré noms, només que alguna vegada la gent que em rodeja em fa sentir petita, més petita que sota els gegants de fusta i cartró. I a la vegada, saber que hi són, em fa sentir gran. No diré noms. En tot cas, no tots.

Té 87 anys, ho sé perquè ho he vist publicat. No els aparenta. És un senyor encantador, educat i elegant que es presenta com "jo sóc el pare del Joan". I, com que gairebé no parla d'ell, fins després de molta estona no vas descobrint qui és aquest "pare del Joan". I es parla de poesia durant el sopar, i ell escolta i pregunta més que opina. I es parla de cultura, i ell escolta i pregunta, més que opina. I es parla de l'homenatge a Goytisolo i ell només diu "jo també hi era". Alguns obsequien llibres, el millor obsequi d'entre els obsequis, especialment si són propis i estimats, com l'extraordinari document de l'Angela Jackson traduït per l'Òscar, que ara és a la dreta del portàtil, gràcies Òscar. O com la petita, gran joia que és a l'esquerra i que obro i tanco amb delicadesa per por a malmetre-la. És l'exemplar número 328 d'una tirada de 500. Pere Quart, Espriu, Perucho, Ferreter, Horta, Vallverdú, Bauçà, Celaya, González, Crespo, Barral, Goytisolo, Gil de Biedma, López Pacheco, Balcells, Santos Torroella, Ballester. Un poema de cada un d'aquests "gegants" (dos de la Rosina) per homenatjar l'obra de l'autor dels dibuixos del llibre, l'obra d'una persona que s'ha expressat durant molts anys a través de la pintura i que és molt més que això. Todó, la Música i la Poesia, és el títol del llibre dedicat a un pintor. Una dedicatòria escrita a mà, per la Magda i l'Enric, a la primera pàgina de l'exemplar 328. Només és una persona senzilla, encantadora, elegant i educada que es presenta com "el pare del Joan". Francesc Todó. Paco Todó.

Hi ha tardes de caps de setmana que són realment gegantesques. Dies en els quals jo em faig, petita, petita, petita. I a la vegada això em fa gran. Prenc el llibre, com faig de tant en tant, i l'obro amb compte per una pàgina a l'atzar.

Que lentamente escribes en el campo
las líneas de tu prosa parda, arado
....
Y que no hubiera ya más herramientas
sin pan y sin aceite. No más paro
Toda mi patria escrita, y sobre ella
la mano que la ha escrito. Saludando.

Jesús López Pacheco