dilluns, 25 de maig del 2009

Des de la boira


A les onze del matí encara no s'ha aixecat la boira, una boira densa que avui cobreix Les Borges i a penes es perceben els cotxes aparcats a l'altra banda de la tanca i les carones de les criatures que somriuen des de l'aparador de la Tere. Les arrels d'alguns arbres han arribat fins les canonades de rec de la bassa buscant la humitat i les han obturat de nou. Hi ha accions que involuntàriament aconsegueixen el contrari del que pretenien. Les gotes ínfimes xuclades ahir han impedit que avui pugui córrer l'agua i els arbres continuaran assedegats fins que altra vegada el paleta torni i obri la terra. La cirurgia és l'últim recurs, sempre traumàtic, encara que massa vegades, necessari.

Són les deu d'un matí boirós i gris, a Les Borges del Camp. La Tere ha obert les portes i les criatures de l'aparador tenen un somriure difuminat. El paisatge ha perdut nitidesa i Europa, per molt que pretenguin apropar-me-la, se'm fa cada vegada més llunyana. Només allò que va ser meu continua inalterable, més que un record. Tornaré a l'Empordà que potser tindrà tapat el cel, com a Les Borges, i pujaré al monestir de Sant Pere de Rodes i percebré la seva força, ni que estigui envoltat per aquesta cortina gasosa que potser no em permetrà veure el mar. Raó per tornar-hi, si és així, quan el dia sigui clar. Raons per tornar sempre, als llocs que van ser meus, siguin empordans o terrasses. Raons mils per sentir Europa cada vegada més llunyana, per molt que pretenguin apropar-me-la.

Sempre es torna als orígens, de vegades deixo passar més dies entre una visita i una altra, no sempre es torna quan es vol, però es torna. Terrassa, aquest cap de setmana, era allà on sempre, al final de la carretera plena de corbes, des de Martorell. Per paratges de matolls que abans del darrer incendi van ser boscos i que tornaran a ser-ho si un altre incendi no els ho impedeix o si no continuen proliferant les urbanitzacions caòtiques d'arquitectures descuidades. No és moment per a la construcció ara voldria que tampoc no ho fos per als focs. Que mai no fos moment per destruir. Ens cal construir una Europa que ... però és que Europa em queda tant llunyana!

Terrassa era al lloc de sempre. Totxanes i ciment aquí i allà, aquí i aquí, cap a la dreta i cap a l'esquerra, en vertical i en horitzontal, en vertical i en vertical. La ciutat d'una industria perduda estesa a tocar, al vol d'una ploma, sota les darreres corbes de la carretera, des de Martorell. El cotxe va directe a la plaça del Progrés, ni cal perdre temps buscant cap lloc en zona blanca per aparcar. A la plaça del Progrés el sol s'hi deixa anar i fa calor al barillo, ni que sigui sota un paraigües. Al pernil de l'entrepà que em serveixen no li han tret el plàstic i el tomàquet és de pot, les escopinyes són gelades. El somriure de la Lola no ha perdut nitidesa i ens arriba, com sempre, amb el segell de qualitat alta.

La Dolors ens apropa a Indonèsia, potser va envellir més de pressa a l'anada, però ha recuperat joventut de tornada. Plou a l'illa de Flores, més propera que Europa, encara que no tingui aigua corrent. Ens rentem la cara amb una palangana a l'illa de Flores, mentre ens serveixen les pizzes a la plaça Nova de Terrassa i passegem per Lisboa, seguim la Pepa que segueix la Pili, que segueix la guia, i ens aturem per menjar un bacallà a l'Alta de Lisboa, mentre demanem el cafè al Racó, a Terrassa. L'illa de Flores i Lisboa són més a prop. Terrassa i la seva gent una realitat. Europa, qui sap?

L'Anna ha vingut amb un taxi, li fa una mica de mal la ferida perquè ha canviat el temps, però no s'ha quedat a casa. L'Anna passeja, amb nosaltres, per Flores i Lisboa, i demana una pizza de quatre formatges i mig. L'únic pulmó de l'Anna avui està una mica queixós, perquè ha canviat el temps, però li permet acudir a qualsevol cita, participar de qualsevol conversa, mantenir-se a qualsevol lloc, fins que els altres pleguin, agafar de nou un taxi per tornar a casa i descansar per tornar a ser-hi, demà o demà passat, demà i demà passat, a la plaça Nova o la plaça Vella, a la plaça Nova i a la plaça Vella. L'Anna, amb el seu únic pulmó, és una Anna sencera i complerta. L'Anna hi és, amb ganes. L'Anna somriu. Ja hi pot haver, a Les Borges o a Europa, boira, sol, vent o pluja, potser en funció del temps, la ferida emprenyarà més o menys, caminarà més o menys a poc a poc, però el cas és que hi és, ja pot fer boira, sol, vent o pluja, no importa el temps, el que importa és el somriure de l'Anna.

dijous, 21 de maig del 2009

Paraules i silencis


Són les onze de la nit i a Les Borges del Camp, com a molts altres llocs, es fosc. Durant el dia ha fet gairebé calor d'estiu i he aprofitat per comprar-me alguna roba. Com ahir, i com abans d'ahir, hem dedicat part del nostre temps a la mare Montserrat, hem segut al seu costat, amb un llibre. A estones deixem la lectura per mirar-la, acaronar-la o prement-li lleugerament la mà, gestos que ella agraeix calladament. Es deixa fer, pacient, sense queixar-se, serena. Però està molt cansada i no té ganes que la molestem massa. No sabem quants esforços podrà fer encara, quants n'hi queden. Al seu costat la senyora Gregoria, operada del fèmur, l'observa i ens explica que cada dia al matí troba forces per donar-li el bon dia. A l'habitació contigua un home comença a posar el peu a terra després de tres mesos, fa broma sobre les "caricies" de la terapeuta, se li nota que ho passa malament mentre fa els exercicis, però del patiment en fa acudits. És un home jove carregat de ganes de viure i de lluitar, visita els malats veïns i té una frase amable per a cada un, a les tardes agafa la cadira de rodes i surt a fer un cafè al bar del costat. La senyora Gregoria diu -pobre tant jove i el que ha de passar.- Ell se'n riu. La senyora Gregoria també es mira amb molta pena les seves filles que, amb la feina que tenen, han d'anar a cuidar-la. Per a la senyora Grogoria tot és un drama, per al home jove que té la cama destorçada tot és motiu per somriure. La mare Montserrat, quieta, obre els ulls de tant en tant, escolta i observa. Oserva i calla. Es deixa portar per l'entorn a través d'aquestes mirades fugaces. Serena. Ja no té forces per riure de res, tampoc no en fa cap drama de res. Unes portes més enllà, aquesta nit, ha mort un home que no coneixíem.

Benedetti també va morir, fa quatre dies, i avui s'ha mort la María Amelia, l'avia blogaire. Són noticies, ni còmiques ni dramàtiques. El Benedetti, la Maria Amelia i el senyor anònim que ocupava una habitació tres portes a l'esquerra de la mare Montserrat van viure i van morir, com tot ésser humà. La vida i la mort són condicions, naturals i complementàries una de l'altre, que ens igualen. És la manera de viure i la manera de morir el que ens fa únics. La mort de Benedetti ha fet córrer litres de tinta (o de pixels). "Mort Benedetti" escrit a google dona 74.600 entrades. Escrit en castellà prop de 400.000. La majoria ploraneres o panegíriques, el normal en aquests casos, vaja. Però una m'ha semblat diferent i interessant, és de Koldo Campos Sagaseta i diu així:

"Hay vidas que, de muertas, sólo son biografías, ambiguos prontuarios de cuentos y de cuentas, acaso un mal habido patrimonio y algunos herederos peor hallados, un perro que les ladre dolientes titulares, un alcalde de encargo, un cardenal de oficio y un par de funerales. Pero apenas la tierra se sume al homenaje y los gusanos rindan honores al difunto, de aquel ilustre muerto va a quedar, si me apuran, la misa aniversario con que la Iglesia reconforta el luto mientras la viuda quiera pagar los honorarios, y una lápida triste que recuerde un olvidado nombre y un extraviado año. Son vidas que se pierden en el tiempo sin un beso en la espalda ni una mano en el pecho, infelizmente muertas. Hay muertes que, de vivas, nos dan las buenas horas, nos lustran la sonrisa, nos atan los zapatos con los que andar el día, nos rondan y nos cantan los sueños que aún amamos. Son muertes tan poco moribundas que siempre están naciendo y así no tengan visa para el cielo o el aval de la ley para la gloria van a seguir estando con nosotros, memoria que respira y pan que se comparte, dichosamente vivas"

diumenge, 17 de maig del 2009

Més enllà d'un cap de setmana



S'acaba el disset de maig. A les Borges del Camp encara hi ha llum. Ha fet sol tot el dia, vint graus a fora. A dins una mica menys. Obrim totes les portes perquè entri la primavera a casa. A Santiago fa una mica més de fred, dotze graus segons el meu xivato de la pantalla de l'ordinador, encara que ja sabem que no és gaire de fiar. Aquest migdia, mentre aquí el sol feia petar les pedres, a Santigo plovinejava. A Santiago avui: hova ou faga vento, galego. A Galícia: hova ou faga vento, galego sempre.

S'acaba el disset de maig a Torre Sans, aquesta tarda ha vingut la Tere a prendre cafè i ens hem assabentat que els de l'espai fotogràfic preparen una col·lectiva. Alguna vegada havia pensat proposar al Josep i a la Tere, els millors fotògrafs del món mundial per a mi (cadascun tria en això de donar títols) muntar una exposició al poble. El Josep sempre s'ha fet escapol quan li he parlat d'exposicions. - La meva exposició és en el meus blogs – diu. Sí, però no és ben bé el mateix. Una no fa escarafalls a les noves tecnologies, para muestra un botón que dirien per allà baix (o per aquí dalt) naturalment que jo no escriuria tot això en paper i lletra rodoneta. Però les fotografies, com les pintures, m'agrada veure-les penjades a les parets, i les exposicions, aquestes sales on la gent parla fluix i gairebé no se sent res més que els talons de les senyores quan es desplacen d'un marc a l'altre, tenen alguna cosa màgica. M'agraden les exposicions, m'agrada mirar-me al meu ritme cada objecte exposat i m'agrada, també, veure com miren els altres, aquelles persones anònimes que de sobte s'aturen i queden com traspostes i llavors una busca què deu ser el que ha provocat l'efecte, o al revés, de vegades em pregunto perquè si jo em quedo embadalida en un punt concret els altres passen sense donar-li cap mena d'importància. M'agraden les exposicions, i m'agradaria veure penjats d'alguna paret pública del poble on visc algun Josep i algun Tere, junts. Ara, sense jo haver fet res per aconseguir-ho, cap al setembre, em sembla que serà possible, si tots dos participen, espero que s'hi animin, en la col·lectiva de l'espai. I si la col·lectiva de l'espai es pot portar a les Borges, cap al setembre. Que així sigui.

S'acaba el disset de maig i no hem sortit de casa, ahir sí, ahir no hi vam ser en tot el dia, vam voltar per Reus fent coses diverses, del matí al vespre. Ahir que el Supremo (i tant que nos preme) va dir que no, altra vegada, i ara ens afecta a tots, perquè també jo els podria votar, perquè potser hagués volgut, no vol dir que ho fes però tant li fa, votar persones que no estan condemnades per cap delicte, que pensen d'una determinada manera i ho diuen i que no són, posem per cas, pedòfils, encara que no ho diguin. Potser jo els hagués volgut votar, i encara que no ho fes, no tenen cap dret a privar-me d'aquesta opció, possible i democràtica.

Ahir, que el Supremo va tornar a dir que no ,vam ser tot el dia per Reus. Encara no havíem vist res del Trapezi, no ha estat una setmana fàcil, hem continuat visitant hospitals, estrès a la feina i un mal de panxa que finalment se n'ha anat. M'hagués encantat veure l'espectacle inaugural de dimecres. Però el cos no estava per orgues i a fora el temps s'assemblava al d'aquest migdia a Santiago. Malgrat tot hova ou faga vento, a Galicia, galego sempre. I a Reus la gent participa en el Trapezi. El Joan cada any ens apropa l'espectacle amb bones fotos, és millor que res.

Ahir, que feia bon dia, Reus encara era de colors, de tants colors com les fotos de la Tere, com les vivències de la Tere. Els carrers de Reus, mentre dura el Trapezi són com arcs iris humans. Vermells,grocs, verds, a la roba, als cabells i a les cares. A cada espectacle hi ha persones amb somriures, gent de riures sonors, nens atrapats per la màgia.

Després d'una setmana una mica "muy" com diria la Miren. Després del nou no a la democràcia del Supremo. Valia la pena, calia, passejar per Reus, ahir, que feia un bon dia. Valia la pena, calia, anar , cap a la una, al cafè del Trapezi, on la Mambola feia un concert. Crec que allà em van passar tots els mals de panxa. Ho van fer molt bé, em van agradar, però especialment, el millor, el més aconsellable com a curació per a qualsevol cap de setmana "muy", l'alegria de tothom, el bon rotllo, expressat planerament. Dels més grans als més xics. Especialment dels més xics. Perquè era festa i perquè tots ens hi trobàvem d'allò més bé.

dimecres, 13 de maig del 2009

diumenge, 10 de maig del 2009

De families i altres temes de cultura popular


És primavera, del tot (encara que han dit que tornarà a fer fred) a Torre Sans. Temperatura agradable per passejar per fora. El sol no s'ha deixat veure gaire, però no hi fa res perquè hi ha una llum preciosa. Canten els ocells i de tant en tant es deixen veure, un moment breu, tant breu que és impossible captar-lo amb la màquina. Ahir va ploure una estona, suficient perquè les plantes estiguin agraïdes. La bassa és plena de fulles i l'aigua ha perdut la transparència, les herbes creixen indiscriminadament arreu, per molt que haurien de saber que no són benvingudes, tant els fa, han pres aquesta terra, hi neixen i hi creixen i no es moren fins que les arranquem. Avui l'Enric ha fet neteja d'un tros petit d'un parterre petit, queda molt encara, o no. A mi avui em fan malt els ronyons i no sé perquè, ibuprofeno al canto i demà serà un altre dia, amb els ronyons, com amb les herbes, millor no amoïnar-se massa.

Aquesta setmana ha estat per molts una mica "muy ..." M'agrada que la Miren tregui el cap, encara que tingui una setmana "muy..." o que el País Basc passi per moments "muy ... " o especialment si és així i té ganes de venir per aquí, encara que només ho faci quan el Josep és fora i envia retrats fantàstics. Maite zaitut jo també cap al País Basc o cap a Vigo que brinda per l'optimisme, cap a l'Empordà i els seus cels i els seu mar i la pizza que ens farà la Serpentina d'aquí no masses dies quan l'anem a visitar. Ahir vaig parlar amb la Susa i amb la seva veu nassal, ben congestionada encara estava ahir la Susa, maite zaitut cap a les Alpujarras. I pujant Mediterrani amunt, tancant els ulls al litoral valencià, de nou a les Borges amb roses curioses que van passant dels grocs als vermells, sense oblidar el color que els dona el nom. Colors en definitiva en aquest món on res no és en blanc i negre, a banda, potser, dels records. Com el reportatge de "El País" d'avui sobre la Sección Femenina. En blanc i negre les fotos i grises, terriblement grises, les frases. Quantes dones han crescut creient que efectivament la vida de tota dona no era altra cosa que un etern desig de trobar l'home a qui sotmetre's? Menys de les que deien i volien però, que li preguntin, per exemple, a la Chavela Vargas. En el mateix diari una entrevista genial, amb aquesta dona genial que ha viscut tots els colors i que als 90 diu que és el moment de acomiadar-se i de fer-ho contenta. Són els artistes els que sostenen un món que cau, perquè li donen esperança. Són paraules de la Chavela.

Dijous la Tere veia roses davant de l'hospital i les deixava allà perquè els altres poguessin somriure. Què hi feia la Tere a l'hospital? Espero que no sigui important, hem viscut massa hospital, aquesta setmana "muy ..."

Divendres la CUP de Reus va organitzar una taula rodona, una de les tantes que vol fer amb el lema "Un altre Reus és possible", la primera. La taula rodona de divendres, organitzada per la CUP de Reus es titulava "La cultura com a eina d'integració social" Poca gent com es d'esperar, ni la CUP, ni la cultura integradora mobilitzen masses. L'Enric, entre els ponents, va parlar del concepte de biblioteques. No ho és de la CUP l'Enric, li volia fer una foto amb el cartell i no és va deixar. A la CUP li semblava bé l'Enric i a l'Enric parlar de biblioteques possibles en un altre Reus possible i en un altre món possible. Integració o inclusió? Va dir l'Enric abans d'entrar en tema. Hi havia una lingüista a la taula. Quan li va tocar va utilitzar integració i inclusió com a sinònims. Jo vaig recordar el Manuel Delgado i la manera tant genial com reivindica "jo no vull que m'integreu". Jo tampoc no vull que m'integrin en aquest món massa "muy..." crec que em desintegraré del tot, llavors no podran ni incloure'm.

Chavela Vargas diu que va conèixer massa els seus pares i que els seus oncles espera que es podreixen a l'infern, potser no ho diu ben bé així perquè ho he llegit al matí i ara no tinc ganes de buscar-ho. La família és una d'aquestes imposicions socials, un pilar al qual estem obligats a mantenir-nos, sumisses les dones, com proclamava la Pilar. La família no la triem, ens ve donada. En parlàvem amb la Susa en relació als avis que viuen sols sense l'atenció dels fills. Fins quin punt un fill s'ha de fer càrrec de segons què? De segons qui? Espero no arribar al punt d'haver de ser dependent, no crec que ningú es faci càrrec de mi. La Chavela va renunciar a la seva família i hi tenia tot el dret, ningú no ha de sentir-se obligat amb ningú, ni que sigui la mare que el va parir. No hi ha d'haver submissions de persones a persones. Però quan la mare que ens va parir ens va estimar i s'ha mantingut al nostre costat, reconeixem en ella els nostres orígens i ens sabem més prop que de ningú. Per això ens preocupem i volem estar prop de la mare Montserrat. Per això cada dia estic més contenta de ser filla de la mare que em va parir, de com és, del seu optimisme. I ambla mare que em va parir m'acosto, perquè vull, perquè així ho sento, a la meva petita família, la de Terrassa, m'hi acosto allà o ells venen cap aquí, com dissabte que vam poder passar-ho bé, tots junts al voltant d'unes costelles, d'unes brases. Algunes famílies, afortunadament, com els artistes, ens donen esperança. Va bé no em desintegro encara.

dijous, 7 de maig del 2009

Un dijous, com qualsevol altre.


Són les sis de la tarda i a fora la claror es suau i tranquil·la, tal i com mostra la foto que la Tere ens ha regalat avui. Vaig fins la punta on seia el Víctor fa una estona. El jardí és ple d'herbes que no hem tingut ni temps ni esma per arrancar aquests darrers dies. Passem moltes hores pendents de l'hospital, directament o des de fora. Allà també hi arriba el sol, ja podem començar a treure la mare Montserrat a la terrassa perquè el disfruti. Dissabte vam fer el primer passeig, amb la cadira de rodes. Després es va menjar dues cullerades d'un puré de verdures. Estem a l'espera de nous avenços.

El jardí és ple d'herbes que no impedeixen que els rosers ens donin cada dia roses noves. De tant en tant algú ens truca per explicar-nos coses, algunes són blanques, altres més negres. També n'hi ha de colors. La temperatura, allà fora, on la claror és suau i tranquil·la, és de 22 graus. Un home seu al banc, una dona s'enamora...

Això, i moltes més coses, passen avui, un dijous com qualsevol altre, a Les Borges del Camp, amb una claror suau i tranquil·la.