A les onze del matí encara no s'ha aixecat la boira, una boira densa que avui cobreix Les Borges i a penes es perceben els cotxes aparcats a l'altra banda de la tanca i les carones de les criatures que somriuen des de l'aparador de la Tere. Les arrels d'alguns arbres han arribat fins les canonades de rec de la bassa buscant la humitat i les han obturat de nou. Hi ha accions que involuntàriament aconsegueixen el contrari del que pretenien. Les gotes ínfimes xuclades ahir han impedit que avui pugui córrer l'agua i els arbres continuaran assedegats fins que altra vegada el paleta torni i obri la terra. La cirurgia és l'últim recurs, sempre traumàtic, encara que massa vegades, necessari.
Són les deu d'un matí boirós i gris, a Les Borges del Camp. La Tere ha obert les portes i les criatures de l'aparador tenen un somriure difuminat. El paisatge ha perdut nitidesa i Europa, per molt que pretenguin apropar-me-la, se'm fa cada vegada més llunyana. Només allò que va ser meu continua inalterable, més que un record. Tornaré a l'Empordà que potser tindrà tapat el cel, com a Les Borges, i pujaré al monestir de Sant Pere de Rodes i percebré la seva força, ni que estigui envoltat per aquesta cortina gasosa que potser no em permetrà veure el mar. Raó per tornar-hi, si és així, quan el dia sigui clar. Raons per tornar sempre, als llocs que van ser meus, siguin empordans o terrasses. Raons mils per sentir Europa cada vegada més llunyana, per molt que pretenguin apropar-me-la.
Sempre es torna als orígens, de vegades deixo passar més dies entre una visita i una altra, no sempre es torna quan es vol, però es torna. Terrassa, aquest cap de setmana, era allà on sempre, al final de la carretera plena de corbes, des de Martorell. Per paratges de matolls que abans del darrer incendi van ser boscos i que tornaran a ser-ho si un altre incendi no els ho impedeix o si no continuen proliferant les urbanitzacions caòtiques d'arquitectures descuidades. No és moment per a la construcció ara voldria que tampoc no ho fos per als focs. Que mai no fos moment per destruir. Ens cal construir una Europa que ... però és que Europa em queda tant llunyana!
Terrassa era al lloc de sempre. Totxanes i ciment aquí i allà, aquí i aquí, cap a la dreta i cap a l'esquerra, en vertical i en horitzontal, en vertical i en vertical. La ciutat d'una industria perduda estesa a tocar, al vol d'una ploma, sota les darreres corbes de la carretera, des de Martorell. El cotxe va directe a la plaça del Progrés, ni cal perdre temps buscant cap lloc en zona blanca per aparcar. A la plaça del Progrés el sol s'hi deixa anar i fa calor al barillo, ni que sigui sota un paraigües. Al pernil de l'entrepà que em serveixen no li han tret el plàstic i el tomàquet és de pot, les escopinyes són gelades. El somriure de la Lola no ha perdut nitidesa i ens arriba, com sempre, amb el segell de qualitat alta.
La Dolors ens apropa a Indonèsia, potser va envellir més de pressa a l'anada, però ha recuperat joventut de tornada. Plou a l'illa de Flores, més propera que Europa, encara que no tingui aigua corrent. Ens rentem la cara amb una palangana a l'illa de Flores, mentre ens serveixen les pizzes a la plaça Nova de Terrassa i passegem per Lisboa, seguim la Pepa que segueix la Pili, que segueix la guia, i ens aturem per menjar un bacallà a l'Alta de Lisboa, mentre demanem el cafè al Racó, a Terrassa. L'illa de Flores i Lisboa són més a prop. Terrassa i la seva gent una realitat. Europa, qui sap?
L'Anna ha vingut amb un taxi, li fa una mica de mal la ferida perquè ha canviat el temps, però no s'ha quedat a casa. L'Anna passeja, amb nosaltres, per Flores i Lisboa, i demana una pizza de quatre formatges i mig. L'únic pulmó de l'Anna avui està una mica queixós, perquè ha canviat el temps, però li permet acudir a qualsevol cita, participar de qualsevol conversa, mantenir-se a qualsevol lloc, fins que els altres pleguin, agafar de nou un taxi per tornar a casa i descansar per tornar a ser-hi, demà o demà passat, demà i demà passat, a la plaça Nova o la plaça Vella, a la plaça Nova i a la plaça Vella. L'Anna, amb el seu únic pulmó, és una Anna sencera i complerta. L'Anna hi és, amb ganes. L'Anna somriu. Ja hi pot haver, a Les Borges o a Europa, boira, sol, vent o pluja, potser en funció del temps, la ferida emprenyarà més o menys, caminarà més o menys a poc a poc, però el cas és que hi és, ja pot fer boira, sol, vent o pluja, no importa el temps, el que importa és el somriure de l'Anna.
Són les deu d'un matí boirós i gris, a Les Borges del Camp. La Tere ha obert les portes i les criatures de l'aparador tenen un somriure difuminat. El paisatge ha perdut nitidesa i Europa, per molt que pretenguin apropar-me-la, se'm fa cada vegada més llunyana. Només allò que va ser meu continua inalterable, més que un record. Tornaré a l'Empordà que potser tindrà tapat el cel, com a Les Borges, i pujaré al monestir de Sant Pere de Rodes i percebré la seva força, ni que estigui envoltat per aquesta cortina gasosa que potser no em permetrà veure el mar. Raó per tornar-hi, si és així, quan el dia sigui clar. Raons per tornar sempre, als llocs que van ser meus, siguin empordans o terrasses. Raons mils per sentir Europa cada vegada més llunyana, per molt que pretenguin apropar-me-la.
Sempre es torna als orígens, de vegades deixo passar més dies entre una visita i una altra, no sempre es torna quan es vol, però es torna. Terrassa, aquest cap de setmana, era allà on sempre, al final de la carretera plena de corbes, des de Martorell. Per paratges de matolls que abans del darrer incendi van ser boscos i que tornaran a ser-ho si un altre incendi no els ho impedeix o si no continuen proliferant les urbanitzacions caòtiques d'arquitectures descuidades. No és moment per a la construcció ara voldria que tampoc no ho fos per als focs. Que mai no fos moment per destruir. Ens cal construir una Europa que ... però és que Europa em queda tant llunyana!
Terrassa era al lloc de sempre. Totxanes i ciment aquí i allà, aquí i aquí, cap a la dreta i cap a l'esquerra, en vertical i en horitzontal, en vertical i en vertical. La ciutat d'una industria perduda estesa a tocar, al vol d'una ploma, sota les darreres corbes de la carretera, des de Martorell. El cotxe va directe a la plaça del Progrés, ni cal perdre temps buscant cap lloc en zona blanca per aparcar. A la plaça del Progrés el sol s'hi deixa anar i fa calor al barillo, ni que sigui sota un paraigües. Al pernil de l'entrepà que em serveixen no li han tret el plàstic i el tomàquet és de pot, les escopinyes són gelades. El somriure de la Lola no ha perdut nitidesa i ens arriba, com sempre, amb el segell de qualitat alta.
La Dolors ens apropa a Indonèsia, potser va envellir més de pressa a l'anada, però ha recuperat joventut de tornada. Plou a l'illa de Flores, més propera que Europa, encara que no tingui aigua corrent. Ens rentem la cara amb una palangana a l'illa de Flores, mentre ens serveixen les pizzes a la plaça Nova de Terrassa i passegem per Lisboa, seguim la Pepa que segueix la Pili, que segueix la guia, i ens aturem per menjar un bacallà a l'Alta de Lisboa, mentre demanem el cafè al Racó, a Terrassa. L'illa de Flores i Lisboa són més a prop. Terrassa i la seva gent una realitat. Europa, qui sap?
L'Anna ha vingut amb un taxi, li fa una mica de mal la ferida perquè ha canviat el temps, però no s'ha quedat a casa. L'Anna passeja, amb nosaltres, per Flores i Lisboa, i demana una pizza de quatre formatges i mig. L'únic pulmó de l'Anna avui està una mica queixós, perquè ha canviat el temps, però li permet acudir a qualsevol cita, participar de qualsevol conversa, mantenir-se a qualsevol lloc, fins que els altres pleguin, agafar de nou un taxi per tornar a casa i descansar per tornar a ser-hi, demà o demà passat, demà i demà passat, a la plaça Nova o la plaça Vella, a la plaça Nova i a la plaça Vella. L'Anna, amb el seu únic pulmó, és una Anna sencera i complerta. L'Anna hi és, amb ganes. L'Anna somriu. Ja hi pot haver, a Les Borges o a Europa, boira, sol, vent o pluja, potser en funció del temps, la ferida emprenyarà més o menys, caminarà més o menys a poc a poc, però el cas és que hi és, ja pot fer boira, sol, vent o pluja, no importa el temps, el que importa és el somriure de l'Anna.
