S'acaba el disset de maig. A les Borges del Camp encara hi ha llum. Ha fet sol tot el dia, vint graus a fora. A dins una mica menys. Obrim totes les portes perquè entri la primavera a casa. A Santiago fa una mica més de fred, dotze graus segons el meu xivato de la pantalla de l'ordinador, encara que ja sabem que no és gaire de fiar. Aquest migdia, mentre aquí el sol feia petar les pedres, a Santigo plovinejava. A Santiago avui: hova ou faga vento, galego. A Galícia: hova ou faga vento, galego sempre.
S'acaba el disset de maig a Torre Sans, aquesta tarda ha vingut la Tere a prendre cafè i ens hem assabentat que els de l'espai fotogràfic preparen una col·lectiva. Alguna vegada havia pensat proposar al Josep i a la Tere, els millors fotògrafs del món mundial per a mi (cadascun tria en això de donar títols) muntar una exposició al poble. El Josep sempre s'ha fet escapol quan li he parlat d'exposicions. - La meva exposició és en el meus blogs – diu. Sí, però no és ben bé el mateix. Una no fa escarafalls a les noves tecnologies, para muestra un botón que dirien per allà baix (o per aquí dalt) naturalment que jo no escriuria tot això en paper i lletra rodoneta. Però les fotografies, com les pintures, m'agrada veure-les penjades a les parets, i les exposicions, aquestes sales on la gent parla fluix i gairebé no se sent res més que els talons de les senyores quan es desplacen d'un marc a l'altre, tenen alguna cosa màgica. M'agraden les exposicions, m'agrada mirar-me al meu ritme cada objecte exposat i m'agrada, també, veure com miren els altres, aquelles persones anònimes que de sobte s'aturen i queden com traspostes i llavors una busca què deu ser el que ha provocat l'efecte, o al revés, de vegades em pregunto perquè si jo em quedo embadalida en un punt concret els altres passen sense donar-li cap mena d'importància. M'agraden les exposicions, i m'agradaria veure penjats d'alguna paret pública del poble on visc algun Josep i algun Tere, junts. Ara, sense jo haver fet res per aconseguir-ho, cap al setembre, em sembla que serà possible, si tots dos participen, espero que s'hi animin, en la col·lectiva de l'espai. I si la col·lectiva de l'espai es pot portar a les Borges, cap al setembre. Que així sigui.
S'acaba el disset de maig i no hem sortit de casa, ahir sí, ahir no hi vam ser en tot el dia, vam voltar per Reus fent coses diverses, del matí al vespre. Ahir que el Supremo (i tant que nos preme) va dir que no, altra vegada, i ara ens afecta a tots, perquè també jo els podria votar, perquè potser hagués volgut, no vol dir que ho fes però tant li fa, votar persones que no estan condemnades per cap delicte, que pensen d'una determinada manera i ho diuen i que no són, posem per cas, pedòfils, encara que no ho diguin. Potser jo els hagués volgut votar, i encara que no ho fes, no tenen cap dret a privar-me d'aquesta opció, possible i democràtica.
Ahir, que el Supremo va tornar a dir que no ,vam ser tot el dia per Reus. Encara no havíem vist res del Trapezi, no ha estat una setmana fàcil, hem continuat visitant hospitals, estrès a la feina i un mal de panxa que finalment se n'ha anat. M'hagués encantat veure l'espectacle inaugural de dimecres. Però el cos no estava per orgues i a fora el temps s'assemblava al d'aquest migdia a Santiago. Malgrat tot hova ou faga vento, a Galicia, galego sempre. I a Reus la gent participa en el Trapezi. El Joan cada any ens apropa l'espectacle amb bones fotos, és millor que res.
Ahir, que feia bon dia, Reus encara era de colors, de tants colors com les fotos de la Tere, com les vivències de la Tere. Els carrers de Reus, mentre dura el Trapezi són com arcs iris humans. Vermells,grocs, verds, a la roba, als cabells i a les cares. A cada espectacle hi ha persones amb somriures, gent de riures sonors, nens atrapats per la màgia.
Després d'una setmana una mica "muy" com diria la Miren. Després del nou no a la democràcia del Supremo. Valia la pena, calia, passejar per Reus, ahir, que feia un bon dia. Valia la pena, calia, anar , cap a la una, al cafè del Trapezi, on la Mambola feia un concert. Crec que allà em van passar tots els mals de panxa. Ho van fer molt bé, em van agradar, però especialment, el millor, el més aconsellable com a curació per a qualsevol cap de setmana "muy", l'alegria de tothom, el bon rotllo, expressat planerament. Dels més grans als més xics. Especialment dels més xics. Perquè era festa i perquè tots ens hi trobàvem d'allò més bé.
S'acaba el disset de maig a Torre Sans, aquesta tarda ha vingut la Tere a prendre cafè i ens hem assabentat que els de l'espai fotogràfic preparen una col·lectiva. Alguna vegada havia pensat proposar al Josep i a la Tere, els millors fotògrafs del món mundial per a mi (cadascun tria en això de donar títols) muntar una exposició al poble. El Josep sempre s'ha fet escapol quan li he parlat d'exposicions. - La meva exposició és en el meus blogs – diu. Sí, però no és ben bé el mateix. Una no fa escarafalls a les noves tecnologies, para muestra un botón que dirien per allà baix (o per aquí dalt) naturalment que jo no escriuria tot això en paper i lletra rodoneta. Però les fotografies, com les pintures, m'agrada veure-les penjades a les parets, i les exposicions, aquestes sales on la gent parla fluix i gairebé no se sent res més que els talons de les senyores quan es desplacen d'un marc a l'altre, tenen alguna cosa màgica. M'agraden les exposicions, m'agrada mirar-me al meu ritme cada objecte exposat i m'agrada, també, veure com miren els altres, aquelles persones anònimes que de sobte s'aturen i queden com traspostes i llavors una busca què deu ser el que ha provocat l'efecte, o al revés, de vegades em pregunto perquè si jo em quedo embadalida en un punt concret els altres passen sense donar-li cap mena d'importància. M'agraden les exposicions, i m'agradaria veure penjats d'alguna paret pública del poble on visc algun Josep i algun Tere, junts. Ara, sense jo haver fet res per aconseguir-ho, cap al setembre, em sembla que serà possible, si tots dos participen, espero que s'hi animin, en la col·lectiva de l'espai. I si la col·lectiva de l'espai es pot portar a les Borges, cap al setembre. Que així sigui.
S'acaba el disset de maig i no hem sortit de casa, ahir sí, ahir no hi vam ser en tot el dia, vam voltar per Reus fent coses diverses, del matí al vespre. Ahir que el Supremo (i tant que nos preme) va dir que no, altra vegada, i ara ens afecta a tots, perquè també jo els podria votar, perquè potser hagués volgut, no vol dir que ho fes però tant li fa, votar persones que no estan condemnades per cap delicte, que pensen d'una determinada manera i ho diuen i que no són, posem per cas, pedòfils, encara que no ho diguin. Potser jo els hagués volgut votar, i encara que no ho fes, no tenen cap dret a privar-me d'aquesta opció, possible i democràtica.
Ahir, que el Supremo va tornar a dir que no ,vam ser tot el dia per Reus. Encara no havíem vist res del Trapezi, no ha estat una setmana fàcil, hem continuat visitant hospitals, estrès a la feina i un mal de panxa que finalment se n'ha anat. M'hagués encantat veure l'espectacle inaugural de dimecres. Però el cos no estava per orgues i a fora el temps s'assemblava al d'aquest migdia a Santiago. Malgrat tot hova ou faga vento, a Galicia, galego sempre. I a Reus la gent participa en el Trapezi. El Joan cada any ens apropa l'espectacle amb bones fotos, és millor que res.
Ahir, que feia bon dia, Reus encara era de colors, de tants colors com les fotos de la Tere, com les vivències de la Tere. Els carrers de Reus, mentre dura el Trapezi són com arcs iris humans. Vermells,grocs, verds, a la roba, als cabells i a les cares. A cada espectacle hi ha persones amb somriures, gent de riures sonors, nens atrapats per la màgia.
Després d'una setmana una mica "muy" com diria la Miren. Després del nou no a la democràcia del Supremo. Valia la pena, calia, passejar per Reus, ahir, que feia un bon dia. Valia la pena, calia, anar , cap a la una, al cafè del Trapezi, on la Mambola feia un concert. Crec que allà em van passar tots els mals de panxa. Ho van fer molt bé, em van agradar, però especialment, el millor, el més aconsellable com a curació per a qualsevol cap de setmana "muy", l'alegria de tothom, el bon rotllo, expressat planerament. Dels més grans als més xics. Especialment dels més xics. Perquè era festa i perquè tots ens hi trobàvem d'allò més bé.
3 comentaris:
De les prohibicions no en vull ni parlar, ja sabeu què en diria oi?
M'agrada molt el reportatge que has fet a Flickr, Magda. Son moltes fotos i molt bones totes. Has sabut captar molt bé aquesta festa preciosa. Gracies!.
(Lo de l'exposició ja arribarà...jejeje).
M'han agradat la crònica i el recordatori. He estat mirant les fotos d'en Joan, aquests dies. Una abraçada avançada,
Gracias por las fotos y los comentarios... Aunque tengas unos días o una semana "muy", siempre acabas encontrando un momento para compartirlo todo con nosotros. :-)
Publica un comentari a l'entrada