dijous, 21 de maig del 2009

Paraules i silencis


Són les onze de la nit i a Les Borges del Camp, com a molts altres llocs, es fosc. Durant el dia ha fet gairebé calor d'estiu i he aprofitat per comprar-me alguna roba. Com ahir, i com abans d'ahir, hem dedicat part del nostre temps a la mare Montserrat, hem segut al seu costat, amb un llibre. A estones deixem la lectura per mirar-la, acaronar-la o prement-li lleugerament la mà, gestos que ella agraeix calladament. Es deixa fer, pacient, sense queixar-se, serena. Però està molt cansada i no té ganes que la molestem massa. No sabem quants esforços podrà fer encara, quants n'hi queden. Al seu costat la senyora Gregoria, operada del fèmur, l'observa i ens explica que cada dia al matí troba forces per donar-li el bon dia. A l'habitació contigua un home comença a posar el peu a terra després de tres mesos, fa broma sobre les "caricies" de la terapeuta, se li nota que ho passa malament mentre fa els exercicis, però del patiment en fa acudits. És un home jove carregat de ganes de viure i de lluitar, visita els malats veïns i té una frase amable per a cada un, a les tardes agafa la cadira de rodes i surt a fer un cafè al bar del costat. La senyora Gregoria diu -pobre tant jove i el que ha de passar.- Ell se'n riu. La senyora Gregoria també es mira amb molta pena les seves filles que, amb la feina que tenen, han d'anar a cuidar-la. Per a la senyora Grogoria tot és un drama, per al home jove que té la cama destorçada tot és motiu per somriure. La mare Montserrat, quieta, obre els ulls de tant en tant, escolta i observa. Oserva i calla. Es deixa portar per l'entorn a través d'aquestes mirades fugaces. Serena. Ja no té forces per riure de res, tampoc no en fa cap drama de res. Unes portes més enllà, aquesta nit, ha mort un home que no coneixíem.

Benedetti també va morir, fa quatre dies, i avui s'ha mort la María Amelia, l'avia blogaire. Són noticies, ni còmiques ni dramàtiques. El Benedetti, la Maria Amelia i el senyor anònim que ocupava una habitació tres portes a l'esquerra de la mare Montserrat van viure i van morir, com tot ésser humà. La vida i la mort són condicions, naturals i complementàries una de l'altre, que ens igualen. És la manera de viure i la manera de morir el que ens fa únics. La mort de Benedetti ha fet córrer litres de tinta (o de pixels). "Mort Benedetti" escrit a google dona 74.600 entrades. Escrit en castellà prop de 400.000. La majoria ploraneres o panegíriques, el normal en aquests casos, vaja. Però una m'ha semblat diferent i interessant, és de Koldo Campos Sagaseta i diu així:

"Hay vidas que, de muertas, sólo son biografías, ambiguos prontuarios de cuentos y de cuentas, acaso un mal habido patrimonio y algunos herederos peor hallados, un perro que les ladre dolientes titulares, un alcalde de encargo, un cardenal de oficio y un par de funerales. Pero apenas la tierra se sume al homenaje y los gusanos rindan honores al difunto, de aquel ilustre muerto va a quedar, si me apuran, la misa aniversario con que la Iglesia reconforta el luto mientras la viuda quiera pagar los honorarios, y una lápida triste que recuerde un olvidado nombre y un extraviado año. Son vidas que se pierden en el tiempo sin un beso en la espalda ni una mano en el pecho, infelizmente muertas. Hay muertes que, de vivas, nos dan las buenas horas, nos lustran la sonrisa, nos atan los zapatos con los que andar el día, nos rondan y nos cantan los sueños que aún amamos. Son muertes tan poco moribundas que siempre están naciendo y así no tengan visa para el cielo o el aval de la ley para la gloria van a seguir estando con nosotros, memoria que respira y pan que se comparte, dichosamente vivas"

4 comentaris:

josep ha dit...

La teva entrada em deixa una mica trist. És cert que l'aigua continuarà riu avall abans i després de que fulano sigui viu i abans i despres de que fulano sigui mort. Venim i marxem, però cada vegada que marxa algú que ens és proper sembla que s'ens emporti quelcom de nosltres mateixos. Memòria que es respira i pa que es comparteix... però una mica menys, o més de lluny.

meiga ha dit...

Tienes razón, Josep, pero me identifico también con el espíritu vitalista de las palabras de Koldo Campos... Ojalá dejemos tras nosotros siempre toda esa vida

pablo ha dit...

¡Vaya tela tiene Koldo!, con que maestria pare sin perder "la regla". Cloro está que conoce bien estas dos caras de la misma moneda, vida-muerte, muerte-vida.
Tienes razón Josep, ante esta UNICA certeza la vida-muerte, nos deja varados,
por un ratito, en la playa de la reflexión.
Ahí tambien me uno con Meiga,
Con benedetti, creo que se han soltado
muchas palomas y más de alguna violencia
inutil se ha evitado.
A mi también me gustaría dejar un rastro
semejante.

Tere Balañà Fotografia ha dit...

Aquestes vides que no moren son les que s'han viscut amb la plena consciència i coneixement de que a tots ens arribarà la mort, i a la fi la única cosa que importa es el camí. Aquell moment concret en que t'atures per donar la mà al qui et necessita, conversa al que se sent sol o trist, un somriure al desesperat, una paraula dolça als que estimem. Petites coses on, per mi, rau el que es l'essència de la vida. El que vull que sigui l'essència de la meva vida.
Veig molta gent que viu només pendent de les aparences, omplen un vuit interior amb coses materials o relacions superficials. I deixen escapar la riquesa i el plaer de les petites coses.