Jo també he avortat

Les ulleres se m'han partit per la meitat i l'Enric m'hi ha posat una fèrula confeccionada amb un tros d'escuradents i esparadrap de paper. La intenció és bona i com a mínim el vidre del l'ull dret continua prop del vidre de l'ull esquerre. Només que la situació no és exactament la mateixa, no queden ben bé en línia i, mentre escric, vaig movent el cap a veure si encerto la lent, però l'estri ferulat es mou al mateix ritme i només aconsegueixo que rellisqui de les orelles de manera que no em queda més remei que aguantar-les amb una mà i escriure amb l'altra. Però si aguanto amb la mà dreta s'abaixa el tros de l'esquerra i a l'inrevés si aguanto amb la mà esquerra. Amb una mà a cada costat aconsegueixo que les lents quedin just on han de ser, és a dir una davant de l'ull esquerre i l'altra davant de l'ull dret. Però ara que ja hi veig bé, com ho faig per escriure sense mans?

El cas és que d'una manera o d'una altra, encara que sigui mig amb la dreta, mig amb l'esquerra, avui hauré de fer una entrada nova, si més no per no deixar l'Enric encaixonat que és com el tenim des del dia de Sant Jordi. Estava esperant els paparazzis anunciats per la Serpent (M. Pinyol), havia preparat les mangueres (no, no penso dir mànegues per moltes ratlletes vermelles que la norma col·loqui sota "mangueres". Com els hi dieu a can bombers Serpent?) Mangueres doncs, carregades amb l'aigua del Pantà de Riudecanyes que no va a Barcelona, per lluitar contra els qui s'acostessin per la porta. També he desempolsat l'escopeta de balins de l'avi per apuntar les hèlices dels helicòpters. De moment, no res. Tranquil·litat primaveral a Les Borges, cosa que em permet seure al sofà, obrir l'ordinador i fer cabrioles amb les ulleres per escriure alguna cosa ja que no ho he fet des de Sant Jordi, el dia que vaig deixar l'Enric encaixonat a la tele, sense que hagin arribat les fans promeses. El dia que la Dolors va comprar "El nen amb pijames de ratlles" (haig de confessar que sempre he passat per alt aquest títol de les llibreries, em molesten les portades massa repetides als taulells de novetats, però segur que és interessant) i també va comprar "El asombroso viaje de Pompeio Flato", aquest sí que em ve de gust, tinc la sensació que m'ho passaria bé, ja l'aconseguiré d'una manera o una altra.

La Serpent, que està molt guapa amb el seu perfil nou, com si es mirés La Terra per damunt del bé i del mal i digués – Ai senyor! No hi ha res a fer amb aquests mortals – ha fet compres interessants, com és habitual en ella. Ja ens explicaràs què tal els "Pinyols d'aubercoc". És diu així el llibre? Pinyols d'aubercoc? Mira que la norma també hi posa ratlleta vermella. M'agrada la gent que fa pam i pipa a les normes. A Les Borges em miren malament si vaig a la fruiteria a comprar albercocs. Ara han començat a arribar els primers aubercocs, n'he comprat, però són massa àcids encara per al meu gust. Guardaré els pinyols i els plantaré en honor al senyor Pomer, no el conec tampoc, a veure si enganxo algun dia el seu programa. No saps com m'agrada que siguis per aquí, Sepent M-Pinyol! Et nomeno assessora oficial d'aquest blog per temes de vida en general i de literatura en particular. Com a pitonissa no em serveixes gaire, ja veus que d'això dels paparazzis res de res, però tu insisteix, ara que veus les coses des de les alçades tens més possibilitats que no pas embolcallada amb totes aquelles lluminàries que la Pepa va definir també com mangueres que no mànegues.

Res no he escrit des de fa quatre dies. Des que el Pep va recordar, gràcies a aquest blog, que era Sant Jordi i va deixar una de les primeres roses del seu roser a la Miren i l'altra a nosaltres. Hem vist els pirates, les ballarines i els budes amb sensualitat (pau per a la Meiga) des de Bangkok (ai senyor quanta turistada) i hem conegut la família de casa Kotcharin a Korat que ja no té res de turistada. M'agraden les fotos Pep, però mira, ja que hi ha tota aquella confiança que fins i tot fa fàstic, trobo a faltar més crònica. Qui són a questa família? De què els coneixes? Què et van fer per menjar? Era bo? Ens faràs aquests plats a l'estiu quan vinguis? Perquè has decidit marxar ja a Pnom Phen? ... Ets el nostre reporter de l'orient, recordes? L'ull amorós segons definició de la Pepa. La càmera que explica el que mai no diran les cròniques oficials. Volem fotos i articles, per això et tenim, o sigui que a treballar!

Res no he escrit des de fa quatre dies. Des del Sant Jordi que no vaig comprar cap llibre a l'Enric i les institucions de Reus es van manifestar contra la regidora de cultura que els ha apartat de la plaça de l'Ajuntament on hi ha deixat només les paradetes de llibres i roses (les dels comerciants). Des del Sant Jordi que a la marató de contes va ploure i va fer sol i em vaig mullar mentre buscava si alguna bruixa es pentinava. I em vaig constipar, altra vegada, i començo a estar fins els ovaris de tant d'esternut i mal de cap ( els parèntesis entre referendats aquests any no durant ni 30 dies) i això que no fumo. I el doctor que fa dies que no diu res no em proposa cap remei.

No escric res des d'allò de la tele de l'Enric, voldria parlar del MAM que vol dir Modern Art Modern i fa riure força i voldria parlar, especialment, que jo també he avortat. He presentat la meva autoinoculació al jutjat de guàrdia de Tarragona i m'han mirat i m'han dit – senyora, d'això ja diu fer uns quants anys, no? - I una companya catxonda que encara té més anys que jo responia: és que ens agrada recordar-ho. Perquè és important fer una mica de conya de tot plegat i és saludable riure. Que si no ho fem ens podem ofegar en la seriositat i la responsabilitat, que també hi ha de ser.

Perquè algunes coses són prou greus com perquè no ens hem puguem desentendre, avui, diumenge 27 d'abril, la Mare de Deu de Montserrat, en el meu diari personal, vull parlar de la manifestació d'ahir a Tarragona, de la poca gent que hi havia, del perquè crec que és important la campanya d'autoinculpacions ....

Però resulta que haig de fer piruetes per aguantar-me les ulleres que s'han trencat per la meitat, que tinc el cap força enterbolit a causa del nou refredat i, bàsicament, resulta que ja he escrit més del que és aconsellable per a una sola entrada de blog. Però que quedi clar:

QUE JO TAMBÉ M'INCULPO, SOLIDÀRIAMENT, D'HAVER AVORTAT.

QUE CAL QUE L'AVORTAMENT NO SIGUI CONSIDERAT UN DELICTE.

QUE CAL UNA SEXUALITAT SANA, RESPONSABLE I SENSE PERILLS

QUE CALEN PATERNITATS I MATERNITATS DESITJADES

QUE UNA ALTRA MORAL ÉS POSSIBLE

counterwebkit2008

Enric a la tele

.

counterwebkit2008

Sant Jordi

Cervantes i Shakespeare van morir un 23 d'abril, el mateix dia que Sant Jordi es va fer amic del drac i la sang de la donzella es va convertir en rosa i per això quan el Pep va a Vietnam troba roses als hotels ..... ai que em sembla que m'estic liant. El Montilla m'ha enviat una felicitació, probablement la mateixa que ha enviat a la Pepa i a la Marta. No sé si em felicita perquè el Cervantes i el Shakespeare van morir el 23 d'abril, però jo puc jurar que no hi vaig tenir res a veure.

Falten minuts perquè sigui Sant Jordi i encara no sé quin llibre em regalaré, la rosa l'estiraré del roser d'enramar que en té centes. N'he comprat un altre de roser, i l'he plantat. Demà és Sant Jordi i avui feia primavera. No podia estar-me a casa, necessitava sortir a respirar el bon temps (sense pensar en aquesta pluja que hauria d'anar a més ni en les confrontacions dels transvasaments) M'he dedicat a trepitjar els carrers de Reus, millor avui que demà ni s'hi podrà passar. M'he comprat uns pantalons, una samarreta i roba interior. He mirat de regalar-me el llibre però no m'he posat d'acord amb mi mateixa. Potser l'Almudena que m'ha recomanat la Pili o alguna de les novel·les negres que apassionen la Marta. Potser espero a veure si en cau algun de regal, ni que sigui el llibre de les amanides de la Mariona Cuadrada (l'Adrià de Reus)

Demà i sempre, des d'algun lloc de la història el Quixot i el Hamlet ens contemplen. Que la seva intel·ligent follia us acompanyi i us doni somnis apassionats. Bona nit estimats personatges d'aquest blog.

counterwebkit2008

L'estiu de 1976, el juliol concretament, vaig decidir que era hora de tenir un fill. Només tenia 23 anys, però ja ho havia fet gairebé tot. Havia escrit, no ben bé llibres, però si diversos pamflets revolucionaris i altres facsímils similars. Havia estat una bona i una mala filla. M'havia emancipat, als 19 anys. M'havia casat, havia estat a la presó i estava a punt de separar-me. Però la separació podia esperar, vivia amb un home que estimava i que m'estimava, només que ni l'un ni l'altre ens sentíem compromesos en això del matrimoni. Tots dos sabíem que un moment o l'altre decidiríem anar cadascun pel seu costat, d'una manera més oficial vull dir. Però això podia esperar, abans havíem de fer un fill. No sé si ho vam pensar amb tota la calma i refecció que hauria de ser implícita a aquest tipus de responsabilitat. Només puc dir que als 23 anys, no recordo si havia plantat cap arbre, però tenia la sensació que ja ho havia fet gairebé tot. S'havia acabat el franquisme, en el futur això de fer política correspondria a altres, jo era animal de clandestinitat, necessitava la passió, jugar-me-la, i sobretot, no haver de negociar per poder ocupar una cadira. La passió de l'amor i la passió de la revolució, als 23 anys, les havia viscudes tan intensament, que sentia com que ja me les hagués acabat.

Com a dona em faltava alguna cosa, era com si hagués de córrer perquè no se m'escapés. O em decidia ara o qui sap si més endavant ja no hi hauria temps. No anava tant errada, de fet, als 27anys em vaig quedar sense matriu.

L'estiu de 1976, al juliol, a Isil, vaig decidir que era el moment de fer un fill. A l'agost vaig saber que estava prenyada.

El Dídac va nàixer el 20 d'abril de 1977. Tres anys després m'havia separat i havia deixat la militància política. No tenia ni ofici ni benefici. Després de la primera sessió de químio algú amb bata blanca em va explicar que "tenia alguna possibilitat de sobreviure" Als 31 ja em sentia vella.

Si es pogués escollir, qui triaria ser fill d'una mare així? De vegades em venen ganes de demanar perdó al meu fill. Segur que amb uns altres progenitors li hagués estat més fàcil. Sé que s'ho ha hagut de fer molt sol. Ha tingut estimació i suposo que ho sap, però probablement li han faltat models, motivacions .... empentes, ajudes econòmiques ...

Tot i així, deu ni do, ha sortit força espavilat. Ara, als 31, li queda tota la vida per davant. Sé que de vegades és feliç, encara que només sigui a estones. Sé que el tinc a prop i que puc comptar amb ell. Sé que aquella decisió dels 23 va valdre la pena.

counterwebkit2008

Biblioteca de Reus: FELICITATS

No va poder ser ....

A les set va ploure una mica i no es van refiar. Tota la festa es va transportar a l'interior.

Només el drac i els diables van deixar anar els seus focs a fora, davant la façana i sota els núvols.

De fet va quedar fantàstica. Diables, gegants, dracs ... ballant i movent-se de manera espontània pel recinte de la biblioteca. Música, gralles, 600 talls de pastís repartits. La canalla feliç i les autoritats barrejades amb els assistents, sense gairebé cap protocol.

Els discursos van quedar una mica apagats i el guió desdibuixats. Entenc que per als organitzadors, que havien fet una feina intensa durant dies, fos una mica frustrant. Els diables no van poder encendre el pastís amb el seu foc i es va perdre el moment previst perquè determinats polítics bufessin les espelmes. No tothom podia sortir a la foto. Però a canvi de cares concretes i públiques, la foto recollia totes les cares de la gent de Reus, sense noms concrets, només això, la gent de Reus que eren allà celebrant el cinquè aniversari de la seva biblioteca.

La gent apilada sumava entusiasmes, si no es sentien els discursos institucionals no importava gens. El que contava era la festa i aquest sentiment s'estenia entre els assistents i es feia notar en l'ambient.

Les millors paraules les del Xavier Amorós, el poeta que dona li dona nom i, per tant, qui té més autoritat moral per parlar:

- Estic content – va dir l'Amorós – mai un aniversari d'una institució pública s'havia celebrat d'aquesta manera tant festiva i tant poc protocol·lària.

Enhorabona, gent de la Biblioteca Xavier Amorós. I per molts anys!..

Un altre aniversari que explicaré demà

No plou però ha plogut i aquest és el cel de Les Borges......

Els de la biblioteca de Reus, hores d'ara, deuen estar sense cap ungla.

Marxo a la festa. He plagiat el Pep i deixo una imatge al revés de la porta de casa. Haig de passar-hi per damunt abans de sortit. És la bassa en què fem xip-xap sempre que plou. Com deia, ara no plou, però ha plogut força aquest mati i la cosa no està clara. Beneïda pluja, mullaràs la canalla i els grans? Mullaràs el pastís dels cinc anys? He fet un rodolí? No ho pretenia pas. Demà les fotos. Me'n vaig.

Alguna cosa pesa

Durant més d'una hora he tingut problemes amb el sistema. Crec que no he pecat de soberbia i he guardat l'escrit. El busco .....

_________________________________

No sé si són els 55, però alguna cosa aquesta setmana pesa més que la passada. Potser són els quilos, no m'he pesat però, des que no fumo, no paro de rosegar. Ara mateix m'estic acabant un paquet d'ametlles que no vam obrir per al vermut de diumenge. No m'he pesat, millor no fer-ho, però cada vegada es fa més difícil cordar-se els pantalons. Seran els 55? O aquesta primavera que no acaba d'entrar? No ho sé, però aquesta setmana alguna cosa pesa més que la passada.

Són casi les set de la tarda i els plats i l'olla del dinar encara són a l'aigüera. Això no hauria de dir-ho aquí potser, m'hauria de fer una mica de vergonya. Si ara tingués una visita intentaria no deixar-la entrar a la cuina. Si algú em truqués per dir-me que passarà per casa, correria a endreçar-la una mica abans que la persona en qüestió arribés. Amagaria les vergonyes, o ho intentaria, en el cara a cara. Aquí, en cavi, no sé ben bé perquè, continuo despullant-me. Malgrat els 55 i la panxa creixent.

S'apropa Sant Jordi i el roser d'enramar està farcit de roses petites, els altres, els de terra, ni una encara, ni sé si en faran, són vells pobrets i qualsevol cosa els suposa una dificultat. A mi, avui, m'ha fet mandra netejar els plats. He segut al sofà després de dinar, només per mirar una mica les noticies mentre em prenia el cafè, i m'he quedat adormida. Amb aquella nostàlgia de cada dia, a la mateixa hora, aquella buidor que es situa entre l'índex i el mitger. Aquell desig immens de xuclar i sentir com el fum penetra pels forats, directe al cervell. M'he adormit sense adornar-me'n i, al despertar, els plats bruts encara eren a l'aigüera, la tassa damunt la taula i el cendrer absolutament net damunt la lleixa on el guardo per aquells o aquelles que el puguin necessitar.

Ara, casi a les set de la tarda, em desperto lentament, em costa tornar. No sé si són els 55, la cintura més ampla o aquesta primavera que no acaba de ser. Però, hi ha alguna cosa aquesta setmana que pesa més que la passada. Ahir encara teníem el bon gust dels aniversaris. Somiàvem amb la república i celebràvem que al camino de Balbarda l'Anxo i l'Alicia fan boníssimes melmelades i que al marquesat de l'Urumea la Miren i el Pep babejen amb cada nova sortida del Peru. Avui el senyor Ratzinger fa 81 anys i ha decidit celebrar-ho a la Casa Blanca, no crec que la similitud de color amb la seva vestimenta sigui el motiu de l'elecció. Abans d'adormir-me sentia com allà, en aquell país que és sota el Canadà que és on anirà la Susa aquest estiu, allà on Canadà i Mèxic perden el seus noms, dos homes celebraven un aniversari. És evident que tots procurem ser prop dels nostres quan fem anys.

I ara, que ja passen de les set de la tarda, no tornaré a posar la televisió. No vull tornar a veure les noticies dels aniversaris, ni saber que ens van enganyar amb allò d'Ascó, ni trencar-me les banyes pensat quines seran les conseqüències d'un trasvassament (mini, provisional o com li vulguin dir). Aconseguiré aixecar-me i netejaré la cuina. No hi ha cap cendrer ple, però arriba l'olor de les roses petites del roser d'enramar i de tots aquells que heu passat per aquí i junts, hem celebrat algun aniversari.

counterwebkit2008

Impàs

TENIM PROBLEMES DE CONNEXIO

DISCULPEU LES MOLESTIES

Aniversaris

A la mare li encanta comprar-nos el pastís d'aniversari. No passa res si no és ben bé el mateix dia. El que cal és que hi hagi pastís, amb les espelmes, les cançons i els desitjos. Ho va fer per a l'Enric i ho ha tornat a fer per a mi. Jo porto les postres, va dir quan vam decidir la data de la paella.

Avui el Dídac m'ha fet adonar que he tingut els regals més bonics. Fotografies, escrits i un conte preciós. Un dia
qualsevol, encara que no sigui el meu aniversari, potser un 4 d'abril, potser un 13, algú es queda davant de l'ordinador fins la matinada. Construeix i inventa per a mi. Sí, aquest aniversari he tingut els regals més bonics.

Demà és 14 d'abril. No tinc res per regalar a la república que no va ser. Potser un altre dia. Segur que en algun moment se m'acudirà una història bonica: una que parli de colors. Del vermell que s'ajunta amb el grog i el morat, per exemple.

counterwebkit2008

Del temps i altres foteses

Vuit de la tarda d'un dotze d'abril qualsevol. Continuo rebent felicitacions, el Dídac es disculpa per no haver-se recordat ahir i la Meiga em truca i aprofitem per xerrar una estona de paletes i de fills. Em faig gran.

Ahir va ploure, només una estona, just el temps d'anar d'una banda a l'altra del poble. Del restaurant a casa. Va ser no res, mitja hora a tot estirar. Però a la porta de casa, a les onze de la nit, s'hi havia fet aquell xoll tan emprenyador. Xap, xap i els peus molls, refredat al canto. És que, ai, ens fem grans.

Avui fa sol. Ha refrescat de bon matí, però fa bon temps ara, 15 graus i sense vent. A veure si demà s'aguanta que tenim paella familiar. Està decidit, els vendrem als de Barcelona l'aigua de l'Ebre que ens sobra. Com què ens sobra? Ara resulta que a Tarragona ens sobra aigua, però aquesta aigua que ens sobra no és ben bé nostra que és dels de més avall, però els la comprem, però no la fem servir tota i pot anar autopista enllà cap a la capital i a mi l'estiu passat em van multar perquè vaig fer servir massa aigua, clar que no era de l'Ebre que venia de Riudecanyes i .... No hi entenc gaire res. Potser caldria que algú ens expliqués millor les coses, potser només caldria saber escoltar millor. Potser ... El que és segur és que cal una cultura diferent de l'aigua, com cal una cultura diferent dels transports i segurament una cultura urbanística diferent. Perquè si massifiquem necessitarem aigua i la gent voldrà entrar i sortir dels mateixos llocs a la mateixa hora i ... Què me'n patollo ara?

Em sembla que continua el vent a Ohanes, potser ara s'ha calmat, però que la Susa no es faci il·lusions, les previsions són de tornar-hi. Em fa patir una mica aquesta dona, segur que avui que és dissabte no s'estarà de sortir de farra i tornarà a casa sola, de fosc, per aquells carrers estrets, plens de bojos i amb tantes teules sagrades volant. I ella també es fa gran, una mica més que jo fins i tot, diria. I aquest estiu la necessitem sana i estalvia per fer-nos tots aquests menús que ha anunciat i que la Pepa està disposada a no perdre's, sembla. Anirem cap al sur Pepa? O pujarem al nord? Mira que la Serpentina ja t'ha preparat rutes al mar per roques escarpades. Bonics paisatges empordanesos però complicats camins per anar a fer un bany. I és que estan ben "locos" aquests de l'Empordà i aquells de Las Alpujarras.

Mentrestant continua la pluja per Donosti i la temperatura és suau, 15 graus, de fet com aquí, i com a Sabadell, a Terrassa no ho sé perquè no hi ha observatori, ni servidor informàtic. Fa una mica de ràbia, no? Cada cop que demano alguna dada de Terrassa, la pantalla em dona automàticament la de Sabadell tot dient que és la més propera que té. Sí fa una mica de ràbia.

A les Landes fa una mica més de fred i no sé si plou o fa sol. El Pep no es pot connectar i no ens ho explica, però ja ho sabrem i veurem noves fotos. A les Landes sí que hi ha telèfon, i la Miren, tal com va prometre, em va cantar el Zorionak, i no només això: Va escriure en aquest blog! Ai, com em va agradar. Em sembla que la temperatura ara allà és de 12 graus, al menys això diu el programet del goougle en què m'entretenc abans d'escriure aquí. Miro Ohanes (i surt un altre poble) miro Terrassa (i surt Sabadell) miro Vigo i descobreixo que hi ha un Vigo a Filipines que té una temperatura de 27 graus i un altre a USA que només està a 4. Miro Donosti i en trobo un altre a Rússia (7 graus)

I es que, quan no hi ha gaire de què parlar, una solució sempre és el temps. Ai senyor, ens fem grans.

counterwebkit2008

10 d'abril

10 d'abril de 2008 segons els calendari gregorià. Potser en algun poble de Chiapas ja són cap a l'any 20.000. Abans que m'oblidi recordo a tots i totes les persones que passen per aquí que demà és el meu aniversari. Molt especialment ho recordo a la gent de Donosti, que no es pensin que em dono per felicitada amb les cançonetes del dia 4. Demà tinc una festeta amb un grup de gent de la feina, no vindré per aquí fins al vespre i potser aniré una mica tocada, així és que si el Pep em vol fer alguna sorpresa a Begirada ja s'hi pot posar que m'agradaria disfrutar-la avui, a veure si em minimitza aquesta semi-depre que s'està instal·lant. No li he donat permís per entrar, però aquí està i per les energies que porta tinc la sensació que s'hi pensa quedar, com a mínim fins demà. I no penso continuar traient-me roba, segur que, com li va passar el diumenge a la Pepa, no em veuria gents afavorida.

A Reus hi ha 20 graus de temperatura i està seré. A altres llocs plou i fins hi tot els aiguats han fet mal. Com diu el Raimon algú hauria de portar la pluja a escola.

Una pestanya m'avisa que les fotos de la Dolors que he pujat al flickr ja són a punt per organitzar-les, les posaré en un àlbum que es dirà el Mèxic de Dolors o alguna cosa així. Me les ha passades perquè li vam insistir que havia de fer àlbums virtuals. També ha escrit alguna cosa, perquè li vam insistir que volíem cròniques del seu viatge. Li pregunto que vol que faci amb tot això i em diu que no ho sap, ella de fet fa àlbums en paper, és el que li agrada. En nom de la Dolors us convido a veure, naturalment a casa seva, l'àlbum de Mèxic. Els que no puguin anar a Terrassa s'hauran de conformar amb aquesta petita mostra que avui serà al meu flickr. Fotos dels Bramula, un poble maya de Chiapas que sembla que va impressionar força la nostra amiga. Els propers àlbums, estimada Dolors te'ls faràs soleta, espero que t'obris el teu propi compte a flickr i t'animis a mostrar a tots els que no estem físicament al teu costat els documents gràfics de les teves mogudes pel planeta.

Són prop de les sis de la tarda del dia 10 d'abril. Jo no sé com evitar el melazo, de fet ni tant sols sé el que és. Recordo el poble on el Pep no es va fer ric amb la fotografia, era un poble bonic, encara que la gent, com la de Les Borges, preferís anar de botigues a la capital. No he llegit Persépolis, tot just estic acabant la historia d'Adam i Eva de la Belli que com sempre és molt "mona". No li hem tornat a veure la jaqueta a la Pepa, sé que, inevitablement, continua sentint ràbia i ho entenc, i ho comparteixo, i torno a tenir ganes d'abraçar-la i dir-li que aquí es pot treure tot el que vulgui, que mai no la veurem desfavorida i que avui, que és 10 d'abril, vigília del meu aniversari, també tinc ganes de cridar coses lletges. Però a mi també em relaxa venir aquí i escriure, i trobar les fotos de la Dolors al hotmail i els russos a Begirada .

Serpentina? No, no és la Cèlia (que s'està recuperant). Serpentina és ..... Ho mantindrem en la incògnita. Serpentina és .....

Ep, està tronat, uns trons espantosos, casi fan por. Per aquí fora hi ha alguna cadernera que refila cada matí. Ara amb els trons s'ha animat i després de cada espetec greu, de cada rugit del cel, se senten els aguts i femenins cants d'un petit ocell valent que els desafia. Trona una cosa espantosa, però de moment d'aigua ni una gota.

Recordeu que és 10 d'abril i que no peso desvetllar la identitat de la Serpentina.

counterwebkit2008

Fer poble

Sis de la tarda a les Borges i només les quatre en aquell pont de prop de Saragossa, al pont pròpiament dit, perquè a sota, per allà on passa el Pep quan ve cap a casa, també són les sis.

Sis de la tarda i el més calent a l'aigüera. La nevera és buida i les tendes del poble acaben d'obrir. S'ho prenen bé els nostres botiguers. Tres horetes al matí i un parell a la tarda, a qui no li agradi que se'n vagi cap a Reus. Els grans supermercats no tanquen al migdia.

La senyora Amàlia tenia una botigueta de betes i fils. Ara la casa és tancada i qualsevol dia pot caure. Els fills de la senyora Amàlia viuen en un dels moderns xalets dels afores i treballen a Tarragona. -Si la gent treballa a fora i compra als grans magatzems que no tanquen al migdia, qui farà poble? Em va preguntar l'altra tarda la senyora Amàlia. Li vaig prometre que la carn i la verdura la compraria a Les Borges. Entre les sis i les vuit de la tarda. Avui haig de recordar-me de comprar, també, patates i cerveses. És el petit plaer que ens permetem cada dia, cap a quarts de vuit del vespre, quan arriba l'Enric. Una cerveseta acompanyada de patates. Això ens fa créixer les panxes i així em trobo ara, que em fa vergonya despullar-me.

No, ahir no era al teatre, tant de bo. Em vaig quedar a casa, fent feinotes pendents i mirant, de tant en tant, l'ordinador que tinc sempre obert damunt de la taula. A veure si sonava la flauta i algú es despullava. A mi em va fallar el temps o potser encara feia massa fred i no em sentia prou motivada. També pendent, es clar, de les delícies que ens va regalant Begirada. El Pep es va treure la camisa i la Meiga va ensenyar un peuet. La Pepa, sense gabardina està preciosa, si l'empenyem una mica potser podrem saber de quin color porta el sostens.

I el conseller Baltsar s'escarrassa a contestar les vint-i-una preguntes de la comissió. Mala cosa, la margarida cada vegada té més espines. Es despullarà el Mas en la intimitat de la casa del Zapatero?

La sequera ens obliga a mirar al cel. El bon temps és dolent. El núvol negre és un miracle. Les estrelles no serveixen per demanar desitjos. El sol s'acosta massa. Aquestes frases no són meves, són del Barril, m'han servit per acabar. Amb o sense estrelles, me'n vaig a fer poble, a cal verdulaire i a ca la carnissera. Amb o sense estrelles, a quarts de vuit de la tarda ens prendrem la nostra cerveseta amb patates, si en voleu ja sabeu on teniu casa vostra.

Nota al marge: Avui fa cinc anys de la caiguda del Sadam. Avui, amb més violència que mai, en un Bagdad destruït, fa cinc que, teòricament, es va acabar la guerra.

counterwebkit2008

Res a dir

Plou. Cau una cosa fineta, fineta. Més aviat és boira baixa. Va bé per als arbres, però no omple els pantans. Anem desfullant margarides. Anem, no. Van ... desfullant. Cal donar a cada persona el seu lloc, no és el mateix una primera que una tercera. Som capaços de parlar amb propietat? Amb la propietat de qui?

Fa fred, força, no arribem ni als 10 graus. He sortit tard de la feina, és dilluns i toca tardes. Eren les set i, amb el canvi d'hora, havia de ser clar, però, amb aquesta boira ha calgut encendre els llums. Sort que he dut el cotxe al taller i he fet canviar les bombetes foses. A la carretera hi ha obres i provoquen retencions, ja sembla l'àrea metropolitana això.

S'ha fet tard, és fosc i sembla hivern, però plou, una cosa fineta, fineta, més aviat és boira baixa, no omplirem pas els pantans

Mentre venia cap a casa pensava. Com que hi havia retencions ... Ja em sabia les noticies, i no tenia ganes que em tornessin a explicar que el Montilla i el Mas s'han reunit (per allò de les fulles de la margarida) o els cristos de la torxa. Tot això que passa a la Xina és ben estrany, no? De vegades els dilluns escolto el Carrillo a la SER, amb la Nierga, només per constatar que és possible, passats els noranta, conservar la lucidesa, és clar que per conservar cal haver tingut (quien tuvo retuvo, duien els castellans). Però avui la SER feia sorolls.

Doncs, això, què plovia, una cosa fina, més aviat boira. Què tornava de la feina amb els llums encesos perquè fa dia com d'hivern. Què de la ràdio només em quedava la música de l'ICAT i què pensava. Pensava si al arribar a casa tindria alguna cosa per escriure aquí. Avui no ha passat res, o millor dit, no m'ha passat res, cap anècdota amb entitat de ser copiada i enganxada en un blog, o bloc o petit diari personal. Res per despullar-me. De fet avui fa fred. No vaig depilada i em sento gorda. Fa una mica de mandra despullar-se. A mi em fa mandra. Cal parlar amb propietat i fer servir la persona que toca. Així que, tot venint, al mig de les retencions pensava: Avui bé que es podria despullar algú altre.

counterwebkit2008

Bona nit família

Bona nit. Avui no he escrit res. No hi havia gaire cosa a "comunicar". Un diumenge tranquil. Un temps casi primaveral. Els cirerers estan florits.

S'ha mort el Charlton Heston: Massa temps que ha estat emprenyant. Ens tornaran a posar Ben Hur i Els Deu Manaments?

Diuen que començarà a ploure a Catalunya: A veure si és veritat i deixem de desfullar margarides amb transvasaments sí, transvasaments no.

I ara, són les 11 de la nit, més i tot. Les onze és la meva hora d'anar al llit. Demà treballo. Tot continua més o menys igual i, com sempre, no tinc punyeteres ganes d'anar a treballar. Ai ... aquesta loteria ( a la qual no jugo) que no toca.

Un petó de bona nit a qui tregui el cap. Ja sabeu, si a més de treure el cap voleu dir alguna cosa ...

counterwebkit2008

Joset, encara, és clar.

T'haig de trucar, això no pot ser, fa massa temps que no ens veiem. T'haig de trucar. Demà, a veure si et truco demà. Les darreres vegades que hem estat per Terrassa hem anat tan escopetejats! Hem de trobar una tarda tranquil·la per parlar. Què fa que no ens veiem? Un any? Com a mínim! No pot ser, la setmana que ve segur que et truco, ara que ja fa bon temps potser podríem quedar per a una altra costellada.

Avui quan he arribat a casa he pujat a l'estudi i he començat a revisar fotos, les de paper encara. Sóc tan desordenada! Muntanyes de sobres iguals (aquells que donaven els fotògrafs quan et tornaven el rodet revelat) sense títols ni dates, sense ordre ni concert. Si ho haguessis vist m'hauries renyat . D'aquella manera que tu em renyaves, i jo no et feia cas. Amb tu és impossible, m'haguessis dit. A veure, com ho faràs ara per trobar-me entre els centenars de llocs, d'animals i de persones escampats per aquesta lleixa? I jo t'hagués dit que em deixessis fer, i al cap d'una estona m'hagués plantat davant teu amb tu a la mà. He trobat fotografies teves a diversos rodets. He revisat les de la darrera vegada que veu venir a casa, amb el Quim, la Pepa, la Dolors, la Pili, el Pau ... I m'he emprenyat, perquè en cap de les fotos que hi surts tu no hi surto jo. Hauria d'aprendre a fer fotos de tot el grup cada vegada que celebrem alguna cosa amb gent.

T'he dit que ahir vam anar a sopar amb el Quim? Ja tocava no? Saps com ens presentava a la Pepa i a mi? -Aquestes són les que de tant en tant s'emportaven la Maria José a sopar i em deixaven sol. I ahir ho vam fer al revés, et vam deixar a tu i ens vam escapar amb ell, bé també s'hi va apuntar la Berta. Està fantàstica! S'ha ocupat de tot, fins el més mínim detall. Em va dir que en una de les darreres converses que va tenir amb tu li vas explicar com ens havíem conegut amb l'Enric. Sempre t'havia fet molta gràcia. La Berta volia saber detalls ... Us assembleu força, saps? Per molt que insisteixis que ella és bàsicament Busquet.

Hi eren tots els Busquet, naturalment. La Dolors, propera, atenta, però amb el pes de la ràbia que ja ens va mostrar aquí abans d'ahir. El Joan que no us ha deixat en cap moment, vetllant per la Berta, demanant a la gent que no deixessin sol al Quim. I l'avi, que ha pujat amb tota la seva arrogància cap al faristol, arrossegant les cames feixugues dels noranta anys, i ha cridat la seva protesta. -Vinc a protestar – ha dit, sense embuts – vinc a protestar perquè darrerament la mort volta massa la nostra família. Sóc jo qui hauria de ser dins la caixa i no les persones més joves que se'ns emporta!

No crec que la mort l'hagi escoltat. És un personatge tant imprevisible, la mort! Sempre ha anat una mica per lliure. Amb tanta gent que fa temps que l'espera! Perquè collons t'ha hagut de venir a buscar a tu? Què no ho sabia que encara no t'havia trucat per quedar per a la propera costellada?

counterwebkit2008

HISTORIA DE A BALBARDA 57. 6ª ENTREGA. Una nova història de dones, avui. Publicada en homenatge a la Joset.

A la casa d'A Balbarda, número 57, ha arribat, de la mà de la Meiga, una altra dona. Algú que farà la competència a la Gelita pel que fa als sentiments de carinyo en què ens la presenta l'autora del text. Com es nota Meiga que ets una dona!

Victoria es diu. Li van posar aquest nom poc després d'haver començat una guerra que van guanyar els "dolens". Però suposo que això a ella li ha preocupat relativament poc. Devia saber, per la Gelita, com havien anat els anys de guerra en aquella casa. I segur que per a ella el més important no era el bandol de cada un.

L'Alicia diu que la Victoria es va afegir a les files de les dones tot terreny, dedicades les 24 hores del dia a donar el seu temps a tots menys a ella mateixa. Atenent el marit i intentant superar les gelosies de la millor manera possible...

Vides de dones dedicades a entendre i a acceptar, a claudicar, si calia, per amor, moltes vegades.

Vides de dones que malgrat tot somriuen i diuen, sentint-ho, que no s'arrepenteixen de res, que no tornarien enrere i que han estat felices a A Balbarda .... o a la Carretera de Montcada.

Publicar avui una part de la vida de la Victoria vull que sigui també un homenatge a la Joset. Una dona que sempre ha acceptat, que sempre ha estimat. Una dona que ha sabut vencer. Perquè independenment del que ha viscut i de com ho ha viscut, ha sabut, per damunt de qualsevol altre cosa, ser feliç.

Com tantes altres persones la Joset no ens deixarà mai del tot, potser no li vaig arribar a donar les gràcies per... Per moltíssims moments, per moltíssims consells. Per tantes converses transmetent optimisme. Però sé que ho sabia, sé que ho sap.

Em costa acceptar que no puc trucar-la per quedar en una data per la propera costellada.

Què pocs dies fa que parlava dels nostres morts! Avui la Joset s'ha afegit a la llista d'aquelles persones que encara que hagin mort sempre les tindrem molt vives.

Per tu, Joset, farem la nostra costellada, i segur que hi seràs.

______________________________________________________________________

I ara ... el text de la Meiga que ens explica la vida d'una altra dona la:

Victoria

Victoria nació un día de agosto de 1936. Más exacto sería decir que “renació”, porque después de casi tres días de parto y mucho maniobrar con el fórceps, el médico comunicó a los miembros de la familia García allí presentes que había sido niña pero era una lástima porque venía muerta. El caso es que un hermano de su madre, en un golpe de decisión tomó a la recién en brazos, se la llevó al pozo del patio y le dio un buen baño en agua muy fría recién sacada. Y la piel de la pequeña Victorita pasó del morado inerte al rojo agitado por el llanto.

Desde luego no fue una manera fácil ni agradable de llegar. En realidad fue todo un aviso de lo que le esperaba por el camino. Y no es que la infancia de Victoria no fuese feliz. Al contrario, pues sus recuerdos de esa época son los de una madre que siempre tenía respuesta infalible para todo, los de una escuela donde se sentía en su elemento, los de unos regalos de Reyes que despertaban admiración, los de perder horas jugando con sus amigas entre los campos vacíos de casas y de fábricas. Es cierto que algunas de esas amigas sólo le hacían caso si llevaba trozos de pan en los bolsillos para todas (años crudos de posguerra y hambre). También es cierto que su abuela, matriarca donde las hubiera, la tenía bien sometida a su autoridad, como al resto de la familia. Toda una mujer de principios, que prefirió tener una nieta hija de soltera, pero bajo su techo, que tener a una parte de la familia en amancebamiento y sin pasar por el registro civil. Así andaba la escala de valores por aquel entonces.

Realmente para Victoria el problema no consistió en ser “hija natural” sino el hecho de ser mujer. A finales de la década de los cuarenta Victoria estaba a punto de acabar con notas excelentes su paso por sus adoradas “Escuelas Nieto”. Como mejor alumna de la promoción tenía opciones a hacerse con una beca para continuar los estudios, todo un sueño para Victoria. Pero no pudo ser, porque al final esa beca se la llevó un compañero, mucho más mediocre como estudiante. “Es que él va a tener que hacerse con unos estudios y un título para mantener a su familia el día de mañana y tú en realidad no lo necesitas porque ya te mantendrá tu marido” Exactamente esas fueron la buenas razones que cariñosamente le comunicaron al hablar de la decisión final de la junta directiva… Quizás su madre hubiese hecho algo de presión para que siguiese los estudios, pero como la que mandaba era la abuela, al final Victoria acabó haciendo lo que toda chica casadera de aquel entonces: Aprender un poco de corte y confección y trabajar en casa.

Es cierto que no le quedaba demasiado tiempo libre, pero el que tenía lo aprovechaba como todas las demás: Paseando por la calle del Príncipe, yendo al cine y a algún que otro baile los domingos por la tarde.

Ya a mediados de los cincuenta, un domingo cualquiera en el baile de La Palmera sucedió que se le acercó un señor. Quería sacarla a bailar, con mucho desparpajo. Su primera reacción de chica decente y formal fue decirle que se fuese a junto de su señora.- “Pero si soy soltero” le dijo él.- “¿Y que años tiene entonces” repuso ella.- “Veintiocho” fue la respuesta final. Así fue cómo José Millos acabó encontrando a la chica formal que le hiciese sentar la cabeza y cómo Victoria acabó cediendo ante la labia y jovialidad de “aquel señor” insistente e irresistible.

Tras unnoviazgo casi relámpago, llegó la boda, y una luna de miel donde José no dejó de sorprenderla: Por su habilidad de gentleman para pelar plátanos con cuchillo y tenedor, y por su sentida y tierna confesión de que en realidad tenía 33 años , pero que no se había atrevido a decírselo de solteros, por temor a que ella se echase atrás y lo dejase.

“Solteiriña non te cases, no deixe-la boa vida, que eu ben sei dunha casada que chora de arrepentida”… Más o menos es lo que dice el refrán de una copla de aquí, que será muy parecida a otras coplas de otros lugares.

El caso es que Victoria, con sus 20 años casi recién estrenados, entró a engrosar las filas de esas mujeres todo terreno, entregadas 24 horas al día a dar su tiempo a todos menos a ella misma: Atendiendo a su marido, capeando los celos y las intromisiones de la tía Dolores que seguía empeñada en cuidar de su “Josesiño” a su manera, ayudando las labores de la matanza de cerdo del negocio familiar, haciéndose cargo del cuidado de sus suegra afectada de demencia senil, educando a sus dos hijos.

Una vida de muchísimo trabajo y dedicación, de tolerar muchas situaciones y adaptarse a muchas personas, más de lo que otras mujeres de otras generaciones estaríamos dispuestas a tomar entre manos. Pero si hoy le preguntáis, os contestará que ha sido feliz y que no se arrepiente para nada de ninguno de los años vividos en A Balbarda 57.

counterwebkit2008

No sé com dir-te gràcies

Estic convençuda que la foto que em va enviar el Leandre i que vaig publicar aquí era de l'any 1975. Aquell estiu jo vivia en un àtic a la carretera de Montcada. La Joset i el Joan m'hi van acollir quan vaig sortir de La Trinitat. Hi vaig estar molt bé. Em vaig sentir estimada, cuidada, mimada ... com mai.

Per la meva vida ha passat gent fantàstica. Quina sort que he tingut!

Ara no recordo si li he dit això a la Joset alguna vegada.

counterwebkit2008