T'haig de trucar, això no pot ser, fa massa temps que no ens veiem. T'haig de trucar. Demà, a veure si et truco demà. Les darreres vegades que hem estat per Terrassa hem anat tan escopetejats! Hem de trobar una tarda tranquil·la per parlar. Què fa que no ens veiem? Un any? Com a mínim! No pot ser, la setmana que ve segur que et truco, ara que ja fa bon temps potser podríem quedar per a una altra costellada.
Avui quan he arribat a casa he pujat a l'estudi i he començat a revisar fotos, les de paper encara. Sóc tan desordenada! Muntanyes de sobres iguals (aquells que donaven els fotògrafs quan et tornaven el rodet revelat) sense títols ni dates, sense ordre ni concert. Si ho haguessis vist m'hauries renyat . D'aquella manera que tu em renyaves, i jo no et feia cas. Amb tu és impossible, m'haguessis dit. A veure, com ho faràs ara per trobar-me entre els centenars de llocs, d'animals i de persones escampats per aquesta lleixa? I jo t'hagués dit que em deixessis fer, i al cap d'una estona m'hagués plantat davant teu amb tu a la mà. He trobat fotografies teves a diversos rodets. He revisat les de la darrera vegada que veu venir a casa, amb el Quim, la Pepa, la Dolors, la Pili, el Pau ... I m'he emprenyat, perquè en cap de les fotos que hi surts tu no hi surto jo. Hauria d'aprendre a fer fotos de tot el grup cada vegada que celebrem alguna cosa amb gent.
T'he dit que ahir vam anar a sopar amb el Quim? Ja tocava no? Saps com ens presentava a la Pepa i a mi? -Aquestes són les que de tant en tant s'emportaven la Maria José a sopar i em deixaven sol. I ahir ho vam fer al revés, et vam deixar a tu i ens vam escapar amb ell, bé també s'hi va apuntar la Berta. Està fantàstica! S'ha ocupat de tot, fins el més mínim detall. Em va dir que en una de les darreres converses que va tenir amb tu li vas explicar com ens havíem conegut amb l'Enric. Sempre t'havia fet molta gràcia. La Berta volia saber detalls ... Us assembleu força, saps? Per molt que insisteixis que ella és bàsicament Busquet.
Hi eren tots els Busquet, naturalment. La Dolors, propera, atenta, però amb el pes de la ràbia que ja ens va mostrar aquí abans d'ahir. El Joan que no us ha deixat en cap moment, vetllant per la Berta, demanant a la gent que no deixessin sol al Quim. I l'avi, que ha pujat amb tota la seva arrogància cap al faristol, arrossegant les cames feixugues dels noranta anys, i ha cridat la seva protesta. -Vinc a protestar – ha dit, sense embuts – vinc a protestar perquè darrerament la mort volta massa la nostra família. Sóc jo qui hauria de ser dins la caixa i no les persones més joves que se'ns emporta!
No crec que la mort l'hagi escoltat. És un personatge tant imprevisible, la mort! Sempre ha anat una mica per lliure. Amb tanta gent que fa temps que l'espera! Perquè collons t'ha hagut de venir a buscar a tu? Què no ho sabia que encara no t'havia trucat per quedar per a la propera costellada?
1 comentari:
Ep Susa, tranquil·la. Ja se li havia passat. Ja havia entès, absolutament! No, no li queies malament, gens ... ja en parlarem.
Publica un comentari a l'entrada