1 2 3 4.... Imatges de mirades precioses. Mirades que parlen. Però la que voldria mostrar no la tinc. Els seus ulls, quan tenia nou anys, eren transparents, ara no sé com deuen ser ni per quins camins haurà evolucionat la seva vida.Ja havia pujat l'entrada del Bardem (ves quina obsessió que m'ha agafat amb aquest home) quan m'he adonat que al mòbil tenia un missatge enviat feia una estona, d'haver-lo vist abans el Bardem ni el toco.
El missatge és molt personal. Però no crec que vulneri la intimitat de ningú si el transcric. Em sembla important.
Vaig dir que aquí hi deixava anar els meus sentiments i aquest és el més fort que tinc aquesta tarda.
El missatge diu textualment:
"Balneari CAN RUTI per un dia. Habitació 1106. A aquesta altura la llum és fantàstica. El personal amable. Veig muntanyes, però pocs arbres.
Demà gran dia, sobre les 17h. Les sensacions són molt bones.
Besitos ......................... fins aviat"
Demà, a les cinc de la tarda, sisplau, concentreu-vos en aquesta meravellosa mirada i feu-li arribar un somriure.
Ahir que feia 160 anys de la publicació del Manifest der Kommunistischen Partei. Vaig assistir a una xerrada al Centre de Lectura de Reus.
El Dani Gavarró ens va proposar l'adhesió a un altre manifest. Aquest nou manifest es podria titular "homes de la terra uniu-vos" La proposta de títol es meva, no del Dani. Faig servir la paraula "homes" com a genèric de "persones" però també, i bàsicament, amb la seva accepció més concreta de "mascles"
El "nou manifest" es una proposta d'accions necessàries per fer possible "un altre món". No són les úniques. El Dani és conscient que no es poden implantar de manera total sense un canvi en el sistema econòmic. Però, són absolutament 
necessàries si volem avançar cap una societat igualitària.
El canvi de paradigma en les polítiques de gènere és la incorporació d'accions dirigides específicament als homes.
No és veritat que els homes hagin estat els grans privilegiats de la història.
El gènere masculí atrapat dins del sexisme es troba presoner d'unes exigències que cal desemmascarar i eliminar.
Existeixen molts mandats tradicionals per a la identitat masculina que generen una identitat clarament limitadora. El camí de la construcció de la identitat masculina passa per llocs diferents segons l'origen cultural.
ELS HOMES HAN DE FER INSUMISIÓ A DETERMINATS MANDATS DE LES SOCIETATS CRISTIANO -OCCIDENTALS
Els homes NO són diferents i superiors a les dones.
Els mascles NO han d'amagar, inhibir o negar actituds, desitjos i/o comportaments etiquetats com a femenins
La duresa i la resistència NO són les dues característiques de més valor.
Competir i guanyar a l’àmbit públic NO es una forma de demostrar l'exit i la valua.
En les relacions familiars NO cal que el mascle aporta al sosteniment de la llar la major part dels ingresos.
En la sexualitat NO cal estar sempre disponible per demostrar la masculinitat.
Les emocions i sentiments NO s'han de mantenir al marge de les relacions d'amistat.
Els mascles NO estan obligats a usar la violència per resoldre determinats conflictes.
Els homes SI podem demanar ajuda, perquè NO són independents, ni el punt de suport de tot el seu entorn.
Donar preferència a la paternitat davant de la vida laboral NO és un fracàs.
Responsabilitzar-se de la cura de les persones i les coses del seu entorn SI és una necessitat bàsica dels homes.
ES URGENT POTENCIAR UNA NOVA MASCULINITAT POSITIVA PRO-DIVERSA I NO -VIOLENTA.
- A la xerrada del Dani hi vam assitir una trentena de persones, moltes del col·lectiu gay-lèsbic i transexual de Reus. També hi havia algunes dones heteroxexuals. Em sembla que l'Enric era l'únic home hetero. Queda un llarg camí per recòrrer. Jo hi crec.
..... ..... Sí només fa 34 anys.
Suposo que una mica menys, ara que hi penso. Era a l'estiu, això és evident, i la foto que m'ha fet arribar el Leandre (que a la seva vegada l'ha aconseguit a través del Robert "iaio") porta un peu que diu juliol 1974. Jo hi sóc, n'estic segura, i el juliol del 74 estava tancadeta a la Trinitat. Em sembla recordar que vaig demanar permís a les monges per anar a celebrar la Festa Major al meu poble, però no recordo que me'l donessin. Conclussió, devia ser l'estiu del 75. Possiblement el primer cap de setmana de juliol, una nit de Festa Major a les Rambles de Terrassa "la roja".
Què fèiem junts aquesta colla? Ens havíem reunit només per anar a ballar? No ho crec. En aquella època érem seriosos nosaltres, no com ara que només ens trobem per fer farres. Segur que veníem d'alguna reunió clandestina. Eren anys d'il·lusions i d'esperances. Estàvem a punt de "tocar el cel". A Portugal havia triomfat la Revolució dels Clavells i aquí tot semblava madur per al canvi.
El Manel Màrquez i Berrocal, titula el capítol V de "Combat per la llibertat" – La Transició a Terrassa, entre la il·lusió i el desencís.
La transició començava i la il·lusió era al zènit. Els desencisos arribarien després.
El Leandre ha posat un títol a la foto: El suquet de Terrassa.
L'he feta una mica més grossa per si es poden distingir millor les cares. Tot i que si algú no es reconeix que no li doni només la culpa a la poca claredat de la imatge.
Personatges del "suquet" que apareixen a la foto d'esquerra a dreta:
Drets: Meli, Leandre, Iaia, Daura, Pep, Dolors, Joan, Joset, ? , Nena (que em perdoni el ? però no el recordo)
Ajupits: Iaio, Carme, Pau, Marta, Magda, Nen
No en sabíem més teníem vint i pocs anys, però deu ni do el que vam fer, ara fa 34 anys (o 33, no ve d'un pam)
I també recordem que: avui fa 160 anys de la publicació del Manifest der Kommunistischen Partei
Data: L'endemà del dia que el Pi de la Serra va ser a Reus
Hora: El millor moment per fer una migdiada
Situació personal: Son. Aquesta nit passada he dormit poques hores i la propera tinc un sopar.
El Quico de puta mare, continua treballant de nassos la música. Ens va recordar que la cultura no és allò que es troba als llibres, als quadres, als concerts ... ni a la tele. La cultura té a veure amb la terra que es trepitja, on s'ha nascut, on es viu, on es treballa... La cultura és més a prop de la gana que de Beethoven. Ens va dir cent vegades que som plurals. Va fer tornar l'Ovidi "perquè va voler" ens va regalar una fantàstica versió de la internacional i unes peces jazístiques magnífiques...
I ara, aprofitant que ja vaig mig despullada i que la meva situació personal és: SON molta SON. ...
Ostia! perdó .... Encara no puc dormir. Quan ja estava sota la manta he pensat que no havia mirat el correu ... ho he fet .... I ......... M'he trobat un regal. No me'n puc estar de tornar, així com vaig, sense roba, ara sí que em refredaré, segur. Que ja tinc una edat jo. Jo i alguns/es altres, je, je. Només han passat 34 anys ......
Després de dies d'absencia, la Dolors ha tret el cap. Aquest és el seu darrer missatge des de Méxic..
Demà ja de tornada.
He tingut problemes amb l'ordinador.
Aquí estan tan modernitzats que si no portes portàtil no pots connectar-te.
Tot molt bé, intentaré fer una mica de crònica des de casa, ara sóc incapaç de saber a quins llocs he estat. Però, en conjunt, ens ha agradat molt.
He entrat al blog i només he pogut veure les fotos del Pep, m' he emocionat.
Bé dema passat al vespre torno, ja ens trucarem.
Una forta abraçada.
____________________________________________________________________
Dolors, et deixerem descansar un parell de dies, però després esperem aquesta crònica. Qui promet ...
I com que no tinc ni les cròniques de Mèxic, ni nous capítols de les històries de cases, ni receptes de correas, avui, una mica de correcuita, des de la Biblioteca de Reus, quan són les sis de la tarda en un ordinador públic, i mentre faig temps per anar a veure el Quico (sí, el Pi de la Serra, quina il·lu recordar vells temps i velles emocions!) vull anunciar:
Que estic molt contenta que, finalment, el TGB sigui a Barcelona.
Segur que moltes persones en faran ús i segur que els hi serà de gran profit.
Perquè el TGB és un projecte que el seu creador defineix com una aventura artistico-econòmica que només pot assumir un enamorat del teatre. Que el Teatre Gaudí Barcelona sigui ben vingut.
També he sentit a les noticies d'avui no sé què sobre una au que havia arribat per primera vegada a Barcelona i d'uns retards en els ferrocarrils de Rodalies que no són gens nous i que no sabem fins quan els haurem de patir ni quan acabaran de traspassar-se les competències.
També m'han dit que aquesta au, que avui ha arribat a Barcelona, a Sevilla ja fa molts anys que la tenen.
Però, al que anavem ... Felicitats i bons auguris per al TGB
A l'any quaranta,
quan el Raimon va nàixer,
encara no havien mort tots.
A l'any quaranta,
quan el Raimon va nàixer,
jo crec que tots, tots havíem perdut.
L'any 36 els rebels feixistes van aconseguir acabar amb moltes coses, entre d'altres, amb moltes vides. En aquella guerra alguns van morir, altres van perdre les persones més properes.
No tots havien mort l'any quaranta, quan va nàixer el Raimon. Alguns van salvar la pell, però per fer-ho van haver de passar per situacions terribles, exilis, camps de concentració, presons ... i zulos. Com ha de ser la vida dins d'un zulo? amagat en un espai de pocs metres quadrats, fent les necessitats en un orinal, i sense saber en quin moment poden arribar per afusellar-te. Amb això no vull justificar res ni ningú, ni molt menys el fet que sigui sempre el més dèbil el qui acabi rebent. Pobra Gelita, jove, criada, dona ... sort que no era, a més, negre i lesbiana.
Bé aquesta és la Gelita anys desprès, pocs, dels fets que la Meiga ens relata a:
Historia de A Balbarda 57 (Tercera entrega)
Ángela Montenegro, Gelita para los amigos y allegados, nació en 1919. Recuerda pocas cosas de su infancia: la corta vida de uno de sus hermanos pequeños; un abuelo que la tomaba en brazos y la subía a un tren, o aun tranvía y le decía “A ver neniña, berra forte ¡Viva la República!”; el no haber podido ir a la escuela por ser la mayor y tener que ayudar en casa.
Y es normal que recuerde pocas cosas porque su infancia se acabó muy pronto: a los 11 años. Fue entonces cuando entró a trabajar como criada y jornalera en la casa de A Balbarda 57, para servir a Eugenio Millos y su esposa Gelita (señora Gelita o tía Gelita, como la llama aún ahora después de tantos años). No es que se tratase de una casa señorial, pero la familia tenía unos cuantos campos en el barrio y se dedicaban a la cría de cerdos. Así que la situación era acomodada, y daba para mantener a seis hijos y tener a cargo varios criados.
Una de las primeras ocupaciones de Gelita fue espantar los pájaros en los campos para proteger los sembrados. A medida que fue creciendo ya le tocó de hacer otro tipo de labores femeninas, como cavar y cosechar, ir al río a lavar las tripas para hacer chorizos y otra larga lista de tareas.
Al comenzar la Guerra Civil, Gelita tenía 17 años, “eu era aínda unha raparigha”, suele decir ella. A partir de ese momento tuvo que hacerse cargo de otra serie de cometidos, que acabó haciendo siempre por lealtad a sus amos, pero que hubiese preferido rehusar.
Uno de esos cometidos era retirar los orinales y dar la comida a los refugiados del zulo: el tío Jesús, y Manuel, otro vecino y camarada republicano. La tarea se hacía por un pequeño agujero abierto desde el interior de “la bodeguilla”.
Un día, temprano por la mañana, llegaron de ronda los de la Guardia Civil. Quizás hubo algo de chivatazo, o lo sospechaban sin más. No descubrieron nada porque estaba todo camuflado, y porque Gelita se mantuvo invisible y al margen. Eso sí, al borde del desmayo, porque en el momento de llegar la ronda, ella aún llevaba envueltos en el mandil todos los enseres del zulo para lavar. No faltó nada para que todo se descubriese. Y podía haber tenido consecuencias terribles. Porque si el escondido era un hijo, las autoridades solían hacer la vista gorda aunque hubiese detenciones. Pero si se escondía a un extraño, como en este caso, se consideraba alta traición, y era práctica habitual quemar la casa, incluso hubo casos en que se hizo con los dueños dentro.
Ante la gravedad de la situación los padres de Jesús mandaron a Gelita a ponerse en contacto con la familia del otro refugiado para que le buscasen otro lugar. La respuesta de la esposa de Manuel fue que ella no quería arriesgar la vida de sus padres mandando allí a su marido.
Así que Gelita, en su nueva visita al tragaluz del zulo dio el recado que había recibido.
La situación se volvió dramática. El tío Jesús enloqueció de ira y empezó a discutir y a pelear casi a muerte con Manuel, en lo que permitían aquellos escasísimos metros cuadrados. Gelita lo escuchaba todo desde la bodeguilla. “¡Así que no quieres poner en peligro a tus suegro y tengo yo que arriesgar la vida de mis padres!.”. Gelita temió que aquello acabase mal y sin remedio. Porque para salir del zulo solo podían hacerlo desde dentro ayudándose del sistema de atrancado. Era imposible asistir y sacar a un herido desde afuera. Aquello podía ser la muerte para los dos.
La única solución que se le ocurrió a Gelita fue decirles que se calmaran, que nadie había dicho nada en la familia de Manuel, que simplemente fue una broma que se le ocurrió a ella pero que no pensó que se iban a poner así.
Efectivamente la pelea cesó, pero en la primera ocasión que tuvo Jesús de tener a mano a Gelita, no dudó en abofetearla con saña y arrojarle a la cara la tapa del mechero de alcohol que usaban para el aseo personal.
(Continuará...)
Avui: He rebut les fotos de la Victoria García i del tio Jesús que ja estan enganxades al segon capítol de "A Balbarda 57". Qui ho diria del tio Jesús? Amb aquesta cara de no haver trencat mai cap plat ... (himen es pot llegir en froidià, si voleu)
Demà: La Susa fa ..... anys
Dissabte 16 de febrer a Les Borges del Camp, a Donosti, a Vigo, a Ohanes, a Terrassa, a Calella, a Mèxic....
Fins ara el cel 
ha estat una mica cobert, però sembla que sortirà el sol. Me n'alegro per la Lola que és a Calella, però on són aquests 20 litres diaris d'aigua que haurien de caure durant quinze dies per omplir els pantans? Les pobres plantes de Torre Sans fan mala cara i hauria de regar una mica, si ho faig tindré càrrecs de consciència i si no ho faig també. Massa sovint ens toca escollir la menys dolenta de les opcions possibles. Es clar que hi ha una altra manera de mirar-ho, si rego és una opció bona perquè les plates ho necessiten i si no ho faig és una opció bona perquè fa fred i avui, dissabte, puc aprofitar per quedar-me tancada dins de casa, amb la calefacció posada i mirar d'alleugerir aquest nou refredat que apunta. Estic una mica cabrejada, ja és el tercer refredat d'aquest any , tot i que podria estar contenta perquè no he hagut d'agafar cap vegada la baixa, ni estic tant malament com per quedar-me al llit, en canvi els meus companys de feina gairebé tots han passat grips de febres altes, alguns dues vegades. Què serà que a Tarragona hi hagi tanta grip? Serà l'aire contaminat de les químiques? Quina putada viure en un espai contaminat. Però estic contenta de ser aquí, a Torres Sans, amb l'Enric, les gosses que corren per fora, el cant del ocells, les plantes... Però les plantes fan mala cara, els cal aigua. Sortiré a regar? No ho sé, amb aquesta sequera sap com greu i a més millor em quedo dins de casa, amb aquest refredat que apunta .... Perquè collons torno a estar refredada? Però estic contenta de no tenir febre. Hauria de ploure ... però llavors la Lola a Calella ... Definitivament em quedo dins de casa, amb la calefacció, però, la despesa energètica ...
Em quedo! Obro l'ordinador i escric: Però, amb la pila de roba que hi ha per planxar, quedar-me asseguda .... Ep, ahir no vaig escriure res aquí, i m'agrada dir alguna cosa cada dia. Així doncs:
Bon dia, és dissabte, 16 de febrer, a Les Borges del Camp, a Donosti, a Vigo, a Ohanes, a Terrassa, a Calella, a Mèxic.... són més de les onze del matí i encara vaig en pijama.
Ahir no vaig escriure perquè no vaig ser a casa fins tard, i a la nit estava cansada i me'n vaig anar al llit, és que m'apunta un nou refredat. Avui hauria de fer moltes coses, són mes de les onze i vaig en pijama, però abans de res faré una nova i breu entrada al bloc, a veure, què dic? Primer de tot, bon dia, naturalment. Així dons: Bon dia, és dissabte, 16 de febrer, a Les ... Però em sembla que m'estic repetint. Ara no sé que fer. Esborro el que he escrit i començo de nou? Si ho faig perdré molt de temps i m'hauré d'inventar una altra història, si no ho faig ...
De fet, avui, havia obert l'ordinador amb la idea de parlar del Bardem per explicar el paperàs que fa a "No es país para viejos". Després he pensat que no, que del Bardem ja en vaig parlar un altre dia i que millor parlava de la pel·lícula, que em va agradar molt, de la manera com es recrea amb el suspens, del final inesperat, de com tracta de bé la càmera el punt de vista dels personatges.
Immediatament m'ha vingut a la ment la mirada del Bardem i he pensat que a aquella mirada no li demanaria un fill ni boja. Per tant, millor centrar l'entrada d'avui en el Bardem i no en la pel·lícula.
Però si parlava del Bardem, em centraria sobretot en la seva mirada. Llavors he pensat que de fet, del que tenia ganes de parlar era de mirades, la del Bardem ( a l'oest), les mirades immortalitzades per la càmera del Pep (a l'Est) I una mirada especial que vaig descobrir l'any 80 a Figueres en un nen de 9 anys, una mirada que mai no he oblidat i de la qual sempre he volgut escriure. Fins i tot vaig intentar començar una novel·la centrada en aquella mirada.
Ja ho tinc! Avui parlaré de mirades ... o potser no, potser d'aquell nen de 9 anys, l'any 80, a un barri marginal de Figueres. Sí, la marginalitat, tema interessant. Algunes persones ens hi sentim atretes de manera especial, busquem la manera de captar-la, amb la càmera, per exemple, com la Diane Arbus, a qui el Pep ret homenatge a Beguirada .
Beguirada! Sí, vull parlar de mirades.
El rodamón del Pep! No, la mirada no, la marginalitat és el tema que m'interessa.
Cal que prengui un decisió: Cine, mirades, marginalitat.... I si ho deixo córrer? Són més de les onze, vaig en pijama, les plantes fan mala cara, hi ha una pila de roba apunt per a la planxa... I amb aquest refredat que no em deixa pensar ...
Avui ho tinc fàcil. He obert el correu i he començat a llegir, abans de publicar. El text m'ha començat a entrar d'una manera... En fi, millor callo jo. No us vull fer perdre més temps. No us perdeu el segon capítol de:
_________________________________________________________________
Historia de “A Balbarda nº 57"
En la primera entrega hacía alusión a esa Galicia Republicana, invisible por poco comentada y recordada. Ahora que comienzo la segunda entrega lo primero que surge en mi mente es la cuestión de qué es o qué fue ser republicano o republicana en aquel momento.
Se podía ser republicano al estilo heroico de Alexandre Bóveda, fundador del Partido Galeguista, uno de los padres del primer Estatuto de Autonomía, que en la noche antes de ser fusilado en agosto del 36 aún tuvo la serenidad de escribir una carta a su hermano invitándolo al perdón en medio de tanta locura (podeis leerla en Vieiros: Galiza Hoxe - Carta de despedida de Alexandre Bóveda )
También se podía ser republicana al estilo de Victoria García, una jovencita trabajadora de la conserva sin unas ideas partidistas o sindicales muy definidas, pero sin pelos en la lengua a la hora de defender su salario y organizar piquetes, o cantarle coplas con música de la Marsellesa a las esquirolas de la fábrica Curbera. Y si había que acabar algún piquete lanzado los zuecos por el aire a las adversarias y escapar a la carrera de la Guardia de Asalto, pues se hacía y punto. Hoy a sus 96 años lo recuerda con cierto espíritu romántico pero no sabría decir si votó por el Frente Popular o por Azaña .
Incluso se podría ser o no ser, al más puro estilo gallego, como Joaquín López Busto, trabajador en su carpintería y funeraria, sacando adelante a su familia (y dicen que también a alguna querida). Se dedicaba a lo suyo y no manifestaba ideas para no meterse en líos. Y en su casa tenían techo y pan varios hermanos: uno que no pudo cumplir su deseo de ir voluntario a la guerra con los nacionales por minusvalía en una pierna, y otro que guardaba con cierto esmero propaganda miliciana (que algunos habeis visto en directo). Y en cualquier caso todos ellos sabían recitar aquello de : "Con Azaña había pan en toda España, e agora con Franco un pouquiño negro un pouquiño branco"
Y en medio de todo esto ¿Qué clase de republicano era el tío Jesús?. Creo que en este momento no estoy documentada con el suficiente rigor para contestar fielmente. Lo mío más que una crónica histórica fiable, va a ser una evocación desde lo emocional. "Traduttore tradittore" dice el refrán. Igual que en el juego infantil, la frase susurrada de un oído a otro va perdiendo y va ganando por el camino, y cuando llega a término ya es otra cosa, fruto de lo que cada cual fue supliendo con su imaginación. Así que a falta de una crónica cierta al cien por cien, os tendreis que conformar con esa "otra cosa" de la que soy heredera al final de esta cadena.
Aclarado el contexto, os diré que el tío Jesús probablemente tuvo carné de partido, suponemos que del Comunista del lado oficial del Gobierno, y con alguna vinculación con el ejército Republicano, razón por la que anduvo fugado. Pero si hubiese que calificar su estilo republicano, la palabra sería sin duda "sincretista". Porque esa supuesta militancia de izquierdas no le impidió ejercer después de millonario hombre de negocios en su exilio argentino. Ni tampoco le supuso ninguna traba para ser un auténtico "Casanova" ni antes ni después, ni en este ni en el otro lado del charco.
Desconocemos detalles de su vida sentimental antes de la guerra. Pero sí tenemos noticias de que durante su periodo de "escondido" tuvo distintas amantes, "un amor en cada zulo", igual que los marineros en cada puerto. Hijas de las familias que lo escondían. En una ocasión hasta dos hermanas al mismo tiempo, y algún embarazo no deseado al que hubo que buscar salida.
Todo un personaje que vivió sin duda "a su manera" como en la canción. Y pudo contarlo porque tuvo gente a su lado que se jugó la piel para mantenerlo a salvo de los nacionales. Una de esas personas fue Angela Montenegro, Gelita para los amigos. Pero eso ya quedará para la tercera entrega…
___________________________________________________________________
Ep! Genial, no trobeu? Això promet, quan la tinguem tota buscarem alguna manera de publicar-la junta. Encara ens la comprarà alguna editorial. Sense conyes. Preciosa Alicia, escrita des del sentiment, a partir del boca a boca dels protagonistes ....
Avui no se m'acudia res per fer l'entrada. Tinc poca estona. Sóc un desastre com a mestressa de casa, de fet no sóc mestressa de res. Defugim les possessions els de la nostra ètica. I, a més, el títol de "mestressa de casa" va més lligat a l'esclavitud que a una altra cosa. Però no vaig de panegíric feminista. Vaig només de dir que tinc la casa feta un nyap i que si no espavilo i surto de compres avui no soparem. Però havia de fer l'entrada i no se m'acudia res.
Total que m'he posat a remenar una mica ... navegant pel ciber ... i vet aquí que m'he trobat, amb un quadre del Pablo. És bonic ... és una entrada a un espai meravellós. Una entrada cap als "nostres espais", em va bé, us el regalo, no és meu, però sé que el puc regalar perquè el Pablo també defuig les possessions.
I per acompanyar, quin text? Fàcil, unes lletres deixades per la Cèlia a la llibreta de visites de casa fa uns quants anys, vàlides avui i sempre, són d'ella però de segur que també us les puc regalar perquè ella també defuig de possessions.
Les paraules de la Cèlia que, avui, em van molt bé:
"Que la fascinació de cada moment, de cada paret, perduri en el temps, passat, present i futur. Seguirem, i aquest espai, i aquesta gent, seran sempre especials"
Va per a tu, estimada Cèlia, i per al Pablo, i per a tots els de l'ètica de la no possessió.
Una tarda qualsevol, d'un dia qualsevol, fa més de 5.000 anys que els humans s'organitzen i aprenen a conviure i sota un pont, a prop de Saragossa, és la mateixa hora que damunt d'un sofà, a les Borges del Camp, on em deixo caure després de la feina. Ha estat un dia de reunions en què s'ha acordat fer més reunions i de tràfic de documents que exigeixen més documents. Val la pena platejar-se, una altra vegada, quin és el paper de l'empresa pública? En un racó de la sala, dins una caixa, m'expliquen la proposta pepera de visat per treballar o per residir en aquest país que es diu España i del qual els que vivim a les Borges del Camp, segons un altre document, també en formem part. Si més no la majoria dels que vivim a les Borges del Camp. Si el PP guanya les pròximes s'imposarà una espècie de visitat, contracte, on només els que "combreguin" amb les posicions "majoritàries" tindran dret a "papers" i treball. M'agradarà veure els termes del contracte. Què passa si els que ja som aquí manifestem que no hi estem d'acord.? Es podrà fer "apostasia" de la fe espanyola? Estaria bé. Amb el contracte a la mà, indicant que no estic d'acord amb els termes, demanaré que deixin sense efecte el meu DNI, finalment podré deixar de ser espanyola! Què serè? Tampoc no em convertiré en catalana, aquesta identitat no existeix a efectes públics i a més a Catalunya el contracte de España també serà vigent. Deixaré de tenir "identitat" i, conseqüentment, hauré de renunciar a tots els altres carnets (empresa, seguretat social, targetes bancaries) al carnet del Barça no em caldrà renunciar, que no l'he tingut mai, ni el de cap altre club futbolístic. Al de la Biblioteca Pública no ho sé (Enric, també me'l prendràs?). Sense identitat no tindré drets, cosa que implica no tenir deures, cap altre deure que el que m'imposi la meva ètica personal. Em sembla una passada, m'agrada la idea i em deixo portat per la il·lusió de convertir-me amb una persona acarnetada. Es clar que segurament això comportarà altres problemes, com per exemple de què viuré? Qui m'alimentarà? Qui em curarà quan estigui malalta? Però són problemes secundaris, ja pensaré com fer-los front quan arribin.
maitea potes chacolí 
Calella Cantos compartir
adiskide min navidadesHimno Tomi
cabreos entender sentir amistad necesidad saber_decir estar_siempre Mecong_guia Halong_lengua_dragón conversación alegria sonrisas 
chistes markesa herman
a Isil Festival Les Borges del Camp
Peru paellas Vela
lloros
Terrassa intimidad 
confesiones
atsegin sagardotegui
aniversario_fiesta _sorpresa
hijo ikastola besos abrazos 
sentimientos hermana veranos eskerrik_asko Isil
intimidad recuerdos calçotades 
agua
Urumea
Kursaal
Chillida
Unda_eta_Petita por_el_culo_te_la_inco Les_Borges_del_Camp 
soy_feliz_contarselo_a_Miren Estoy_triste_contarselo_a_Miren ¿donde_he_dejado_las_llaves? he_hecho_el_ridículo_contarselo_a_Miren 
Fa dos dies justos que vaig dir fins demà ... doncs bé "com dèiem ahir" torno amb colors carnavalescos. Acabem d'arribar a Les Borges i, com deia ahir, hem estat dos dies en una casa que també m'agrada i de que potser algun dia parlaré, per adjuntar a l'àlbum d'històries de cases. Aquestes cases insubornables que parlen de nosaltres. La casa de Terrassa, on ara viu sola la mare, ha acollit molta gent. L'avi Poldo i l'avia Madalena, la padrina, el pare ... gent que ja no hi són. La casa de Terrassa, al carrer Arquimedes 73, és el primer lloc que vaig conèixer i la gent que ja no hi són la meva primera família. Però aquesta casa no té ordinador, ni connexió a internet, per això no us n'he pogut parlar des d'allà mateix. Ho faré algun dia, com també algun dia, ben aviat, parlaré de calçots.
Aquest cap de setmana Terrassa, com a tants altres llocs, s'ha omplert de colors. El dissabte, vam sortir a barrejar-nos, i impregnar-nos de la gresca i la disbauxa, com tocava. Vam veure el començament de la rua, i també el final. Entre un moment i l'altre, vam tenir temps per fer un té amb la Pepa i la Pili. La Pili ens va parlar una mica de "Bucarest, la memòria perduda", la pel·lícula que volia anar a veure divendres però no ho vaig fer perquè vaig preferir passar una estona a l'hospital amb la Cèlia, tot i que segur que aquesta setmana ja tornarà cap a casa, de ben segur li trobaran el bitxito que l'ha enfebrada i afeblida una mica, és un hivern dur i l'hospital està ple. Però vindrà el bon temps i tots plegats podrem celebrar moltes coses. I la pel·lícula que vam anar a veure en sortir de l'hospital i de que parlàvem amb el Pep és "Los crímenes de Oxford" una pel·lícula de misteri que en realitat ens parla de lògica i de veritats i qüestiona si hi ha alguna cosa que sigui certa. Coincideixo amb el Pep que tot allò que sentim viu a dins nostre és veritat, la nostra veritat, però real i necessària, ben poca cosa més tenim, però això potser ja és molt. I aquestes nostres veritats es lliguen a altres, les de les persones, els animals i les coses que parlen de nosaltres, com deia l'Enric. I com deia la Pili, parlant de "Bucarest, la memòria perduda" No podem perdre la memòria, no la gran memòria, la nostra, la de cada un. La historia de cada un de nosaltres, la dels nostres pares, els nostres avis, les nostres cases... L'hem de saber i retenir, n'hem de deixar testimoni, fotos, escrits. La veritable historia, si és que alguna cosa es certa, la fem nosaltres. No deixem que es perdi entre les runes soterrades per blocs clònics de pisos i comerços. No deixem que es cremi en paper reciclat per escriure-hi després, com a única veritat, la falsa historia oficial.
I demà, parlarem dels calçots, de las correas, de les pastanagues, de A Balbarda, del Marquesat de l'Urumea, de Can Anrnaus, del carrer Arquímedes 73 ... perquè aquesta és la historia de veritat.
