1 2 3 4.... Imatges de mirades precioses. Mirades que parlen. Però la que voldria mostrar no la tinc. Els seus ulls, quan tenia nou anys, eren transparents, ara no sé com deuen ser ni per quins camins haurà evolucionat la seva vida.1981, Figueres. Reunió amb l'associació de veïns de la Marca de l'Ham el segon barri en grau de marginalitat i problemàtica. En el primer hi vivien gitanos, en barraques. Apilaven ferralles, cremaven rodes de cotxe, caçaven rates amb escopetes de balins, jugaven amb gossos plens de sarna, cantaven i ballaven pels carrers sense asfaltar i somreien. Uns anys després, quan jo ja no hi era, van entrar les màquines de l'Ajuntament a "netejar". S'ho van endur tot. Les barraques, les ferralles, les rodes, les rates, els gossos, la sarna, els balls i els somriures.
1981, Figueres. Reunió amb l'associació de veïns de la Marca de l'Ham. Als afores del municipi per la carretera de Roses. Quan es van començar a construir les cases dels immigrans "espanyols" , els que venien de les terres del sud de la Península, quedaven encara alguns xalets de "gent de bé". Al 81 alguns immigrans també s'hi havien convertit en "gent de bé" políticament correcta. Els que constituen l' associació, per exemple. Al barri, deien, hi havia conflictes, quedaven massa "desadaptats" "marginals", aldarulls als carrers, petites bretolades, grafits, destrosses de mobiliari urbà...
Però els conflictes més grossos el provocava un nen, una personeta de només nou anys. Era el petit d'una família destrossada. El pare i el germà gran a la presó per atracament a mà armada, problemes de drogodependències amb altres germans i d'ell es deia que no tenia cap mena de disciplina. Un element perillós vaja "carn de presó". Es dedicava a recollir gossos rodamóns que omplien el barri de sorolls i de malalties potencials.
Després de la reunió, amb la meva llista de "greuges", vaig començar per plantar cara al que semblava més greu i m'ho vaig fer venir bé per "entrevistar-me" amb "l'element conflictiu". El vaig trobar jugant a pilota amb una amiga. L'amiga es deia Geni i era una gosseta pequinesa preciosa. "L'element conflictiu" tenia una cara rodona i un somriure contagiós. I aquella mirada clara que mai més no he oblidat. Els seus amics, els que mai no li fallaven, eren els gossos sense sostre. Avui uns i demà uns altres, tots aquells que passaven i s'aturaven a compartir jocs amb ell i la Geni.
Van caldre només uns segons perquè "l'element conflictiu" es convertís en el Toni, un nen de nou anys amb la mirada més clara, transparent i sincera que mai no havia vist. Vam parlar de la Geni, mentre ella ens escoltava atentament. Podia ser seva, naturalment, podia tenir-ne cura a casa, però calia netejar-la i vacunar-la. El Toni em va mirar, amb aquella mirada nítida, i em va preguntar si les vacunes costaven diners. Vaig haver-li d'explicar que la seguretat social no disposava de veterinaris. Llavors ell, tranquil·lament, va decidir que no aniria a l'excursió de l'escola i pagaria la visita del veterinari.
Ens vam fer amics, el Toni ho feia fàcil, molt fàcil. Vam projectar la construcció d'una gossera al pati de l'escola. Teníem la complicitat d'un mestre i d'un arquitecte que va fer el projecte. Però no es va arribar a construir mai, tampoc la Geni no va arribar mai a tenir una casa, la mare del Toni no la va voler admetre al pis.
Quan vaig tornar al barri, després d'uns dies de vacances, el Toni em va venir a trobar i se'm va abraçar plorant. Algú havia enverinat la Geni.
4 comentaris:
estas anyorada?, perque sera que hian cosas que perduran en la nostra memoria?. Crec que estas una mica trista, sera perque estas preocupada per la Celia.Saps com anat la intervencio?
No, no és tristesa, em sembla, és clar que potser sense adonar-me'n.
La història del Toni la tindré sempre a la memòria, com altres, hi ha coses que no puc ni vull oblidar. És una història que sempre he dit que havia d'explicar, que la volia escriure des que la vaig viure. Sempre que per alguna cosa sortia el tema de mirades la recordava. Així com hi ha històries de cases hi ha històries de mirades. M'ha vingut a la memòria quan el Pep a plublicat la seva quarta mirada. Ja havia dit algun altre dia que tenia una mirada d'un nen de 9 anys per portar aquí, potser algun dia en portaré una altre. El meu pas pels barris de Figueres em permet dir que hi ha moltes maneres de mirar. Explico com els vaig veure jo. La meva mirada pels barris de Figueres i el descubriment de la mirada d'un nen. Només és alguna cosa que tenia ganes d'escriure.
I ara l'anunci més important a fer és que Can Ruti ha anat bé. De moment uns dies a la UCI. Bé si no en dic res és que tot continua bé.
Ahir, avui i .... demà ja veuem en Perutxo está malaltó. Un bon encostipat amb més bona febre (39) i al no anar a cole no puc sortir tampoc amb la meva cámara a l'esquena; així doncs, cal fer servir l'arxiu, aquell que está ple de mirades.
Content perque sembla que lo de cal Ruti marxa bé (ja ens donaràs més noticies eh Magda?) i content perque no sòc l'únic seduit per les mirades, com aquesta del nen de 9 anys de Figueres. Devant aquestes mirades sempre hi han dos secrets: qué volen dir-me i com em veuen a mí?. Hom sempre s'enmiralla en els ulls dels altres. Les paraules sobren i aquestes mirades parlan desde el més endins. Els ulls no enganyen, les paraules, a vegades, sí.
La comunicació amb aquesta gent (Vietnam, Cambodja, Laos, Thailandia etc.) és sincera perque no sabem les diferentes llengues. La mirada, doncs, es converteix en un mitjà decisiu i entranyable de comunicació.
No vaig conèixer la mirada d'en Toni, però després de que algún desgraciat enverinés el gos, l'imagino. Un nen amb els seus amics, el gossos... en saps algo més Magda?
Va desaparèixer el problema dels gossos. Els rodamóns (menys sense la Geni) anaven a una gossera pública, de fet fins i tot alguns dies els acompanyava el Toni que, amb el compromís de no sacrificar-los, es va convertir en un ajudant dels cuidadors. Però va durar poc, clar, els gossos en gàbies no era precisament la manera com al nen li agradava veure'ls. El Toni va trobar altres amics, persones joves, una mica més grans que ell, que el van acollir a la seva "pandilla". Eren els conflictius del barri, naturalment. Però també entre aquests vaig fer algun amic, això és una altra història. Vaig trobar el Toni al cap d'uns anys, per casualitat, convertit en cambrer d'una discoteca. Sembla que no li anava malament.
Un petó molt fort per al Peru. Que es recuperi aviat.
Publica un comentari a l'entrada