Seguretats

Dissabte 16 de febrer a Les Borges del Camp, a Donosti, a Vigo, a Ohanes, a Terrassa, a Calella, a Mèxic....

Fins ara el cel ha estat una mica cobert, però sembla que sortirà el sol. Me n'alegro per la Lola que és a Calella, però on són aquests 20 litres diaris d'aigua que haurien de caure durant quinze dies per omplir els pantans? Les pobres plantes de Torre Sans fan mala cara i hauria de regar una mica, si ho faig tindré càrrecs de consciència i si no ho faig també. Massa sovint ens toca escollir la menys dolenta de les opcions possibles. Es clar que hi ha una altra manera de mirar-ho, si rego és una opció bona perquè les plates ho necessiten i si no ho faig és una opció bona perquè fa fred i avui, dissabte, puc aprofitar per quedar-me tancada dins de casa, amb la calefacció posada i mirar d'alleugerir aquest nou refredat que apunta. Estic una mica cabrejada, ja és el tercer refredat d'aquest any , tot i que podria estar contenta perquè no he hagut d'agafar cap vegada la baixa, ni estic tant malament com per quedar-me al llit, en canvi els meus companys de feina gairebé tots han passat grips de febres altes, alguns dues vegades. Què serà que a Tarragona hi hagi tanta grip? Serà l'aire contaminat de les químiques? Quina putada viure en un espai contaminat. Però estic contenta de ser aquí, a Torres Sans, amb l'Enric, les gosses que corren per fora, el cant del ocells, les plantes... Però les plantes fan mala cara, els cal aigua. Sortiré a regar? No ho sé, amb aquesta sequera sap com greu i a més millor em quedo dins de casa, amb aquest refredat que apunta .... Perquè collons torno a estar refredada? Però estic contenta de no tenir febre. Hauria de ploure ... però llavors la Lola a Calella ... Definitivament em quedo dins de casa, amb la calefacció, però, la despesa energètica ...

Em quedo! Obro l'ordinador i escric: Però, amb la pila de roba que hi ha per planxar, quedar-me asseguda .... Ep, ahir no vaig escriure res aquí, i m'agrada dir alguna cosa cada dia. Així doncs:

Bon dia, és dissabte, 16 de febrer, a Les Borges del Camp, a Donosti, a Vigo, a Ohanes, a Terrassa, a Calella, a Mèxic.... són més de les onze del matí i encara vaig en pijama.

Ahir no vaig escriure perquè no vaig ser a casa fins tard, i a la nit estava cansada i me'n vaig anar al llit, és que m'apunta un nou refredat. Avui hauria de fer moltes coses, són mes de les onze i vaig en pijama, però abans de res faré una nova i breu entrada al bloc, a veure, què dic? Primer de tot, bon dia, naturalment. Així dons: Bon dia, és dissabte, 16 de febrer, a Les ... Però em sembla que m'estic repetint. Ara no sé que fer. Esborro el que he escrit i començo de nou? Si ho faig perdré molt de temps i m'hauré d'inventar una altra història, si no ho faig ...

De fet, avui, havia obert l'ordinador amb la idea de parlar del Bardem per explicar el paperàs que fa a "No es país para viejos". Després he pensat que no, que del Bardem ja en vaig parlar un altre dia i que millor parlava de la pel·lícula, que em va agradar molt, de la manera com es recrea amb el suspens, del final inesperat, de com tracta de bé la càmera el punt de vista dels personatges.

Immediatament m'ha vingut a la ment la mirada del Bardem i he pensat que a aquella mirada no li demanaria un fill ni boja. Per tant, millor centrar l'entrada d'avui en el Bardem i no en la pel·lícula.

Però si parlava del Bardem, em centraria sobretot en la seva mirada. Llavors he pensat que de fet, del que tenia ganes de parlar era de mirades, la del Bardem ( a l'oest), les mirades immortalitzades per la càmera del Pep (a l'Est) I una mirada especial que vaig descobrir l'any 80 a Figueres en un nen de 9 anys, una mirada que mai no he oblidat i de la qual sempre he volgut escriure. Fins i tot vaig intentar començar una novel·la centrada en aquella mirada.

Ja ho tinc! Avui parlaré de mirades ... o potser no, potser d'aquell nen de 9 anys, l'any 80, a un barri marginal de Figueres. Sí, la marginalitat, tema interessant. Algunes persones ens hi sentim atretes de manera especial, busquem la manera de captar-la, amb la càmera, per exemple, com la Diane Arbus, a qui el Pep ret homenatge a Beguirada .

Beguirada! Sí, vull parlar de mirades.

El rodamón del Pep! No, la mirada no, la marginalitat és el tema que m'interessa.

Cal que prengui un decisió: Cine, mirades, marginalitat.... I si ho deixo córrer? Són més de les onze, vaig en pijama, les plantes fan mala cara, hi ha una pila de roba apunt per a la planxa... I amb aquest refredat que no em deixa pensar ...