Una tarda qualsevol, d'un dia qualsevol, fa més de 5.000 anys que els humans s'organitzen i aprenen a conviure i sota un pont, a prop de Saragossa, és la mateixa hora que damunt d'un sofà, a les Borges del Camp, on em deixo caure després de la feina. Ha estat un dia de reunions en què s'ha acordat fer més reunions i de tràfic de documents que exigeixen més documents. Val la pena platejar-se, una altra vegada, quin és el paper de l'empresa pública? En un racó de la sala, dins una caixa, m'expliquen la proposta pepera de visat per treballar o per residir en aquest país que es diu España i del qual els que vivim a les Borges del Camp, segons un altre document, també en formem part. Si més no la majoria dels que vivim a les Borges del Camp. Si el PP guanya les pròximes s'imposarà una espècie de visitat, contracte, on només els que "combreguin" amb les posicions "majoritàries" tindran dret a "papers" i treball. M'agradarà veure els termes del contracte. Què passa si els que ja som aquí manifestem que no hi estem d'acord.? Es podrà fer "apostasia" de la fe espanyola? Estaria bé. Amb el contracte a la mà, indicant que no estic d'acord amb els termes, demanaré que deixin sense efecte el meu DNI, finalment podré deixar de ser espanyola! Què serè? Tampoc no em convertiré en catalana, aquesta identitat no existeix a efectes públics i a més a Catalunya el contracte de España també serà vigent. Deixaré de tenir "identitat" i, conseqüentment, hauré de renunciar a tots els altres carnets (empresa, seguretat social, targetes bancaries) al carnet del Barça no em caldrà renunciar, que no l'he tingut mai, ni el de cap altre club futbolístic. Al de la Biblioteca Pública no ho sé (Enric, també me'l prendràs?). Sense identitat no tindré drets, cosa que implica no tenir deures, cap altre deure que el que m'imposi la meva ètica personal. Em sembla una passada, m'agrada la idea i em deixo portat per la il·lusió de convertir-me amb una persona acarnetada. Es clar que segurament això comportarà altres problemes, com per exemple de què viuré? Qui m'alimentarà? Qui em curarà quan estigui malalta? Però són problemes secundaris, ja pensaré com fer-los front quan arribin.
Avui ... fa un any
-
Pablo Méndez Caballero
Pintor, poeta, artista, escultor i sembrador de bondats.
Ens has deixat tant ...
Somriu ...
Somriurem pensant en tu.
Encontraràs...
3 comentaris:
Identitats i carnets! Estic amb tú, Magda, masses carnets i tarjetes de tot tius! En el que respecte a la identitat, els carnets no ens calen: jo no em sento espanyol, sino català i basc (em diría el doctor Busquet que tinc una dispepsia...jejeje). La identitat es quelcom més que un carnet, es algo que es porta dins, a on hom s'identifica amb una tribu, amb una llengua,amb un territori; i no hi ha carnets que valguin. El PP... i el Psoe també, poden fer el que vulguin (ja ho fan), pero mai ens podràn pendre la identitat!. Sí, ens poden il.legalitzar, ja fa temps que sóm ilegals, no es cosa nova i votar, votarem, aixó segur i els nostres vots, encara que no ho diguin, i encara que siguin il.legals i nuls, es conten; i amb aixó en tenim prou. No necessitem anar al congrés de Madrid per rè. Ja fa dies que vaig parlar de "la legalitat que ilegalitza" Tot es la mateixa merda. Es curiós el cas de la suspenssió d'activitats de ANV i PCTV. Resulta que per suspendre , segons la seva llei, cal que la formació política que sigui, tingui algún detingut per terrorirsme. Doncs be, en Garzón va veure que no hi havía cap detingut d'aquestes formacios polítiques. Cop poder, doncs, suspendre la seva activitat?. Doncs ben fàcil! La setmana pasada va fer detindre a 3 militants de cada partit i els va acusar de colaboraciò amb banda armada. Ara, ja ha pogut suspendre la seva activitat! Veieu que fàcil?
En fí, ja ho sabiem i no ens preocupa pas gaire aquesta "legalitat que " ilegalitza".
Sóm i serem.
Identitats, terres, tribus. A mi cada cop se'm fa més difícil identificar-me amb un espai concret. No és perquè sí que he vingut reivindicant l'aespaialitat i l'a temporalitat i ara hi afegeixo l'acarnetitat. Moure'm sense encorsetar-me. Identificacions abstractes amb persones, animals, coses ... Ara a la tele en fan una de "tiros" no m'identifico. Damunt la taula el títol d'un llibre "Como vivimos y como podríamos vivir. Trabajo útil o esfuerzo inutil" Ja ens hi acostem. Però no sento el soroll dels "tiros" l'Enric té la delicadesa de posar-se els auriculars per aïllar-me dels sons que sap que detesto. Sí que sento els cans dels ocells, allà fora, i de tant en tant la Unda o la Petita borden. A vingut el senyor Santiago, el pobre ho està passant malament amb les extraccions dentals, i no pot menjar, però ho comenta divertit, amb un somriure sense dents. El senyor Santigo és d'Extremadura, fa quaranta anys que és a Les Borges i no parla català. A la meva tribu aespaial i atemporal el senyor Santiago hi és. Ara passa una ambulància, no paren, aquesta carretera per dins del poble és un perill, el conductor agressiu que viu al costat de casa no és a la meva tribu. Ahir em va trucar una persona, un amic que no veig gaire, algú que, sigui on sigui i passi el temps que passi, sempre serà proper, perquè està incorporat, com tantes altres persones, a una història plena d'identitats i de sentiments, la meva, la nostra història. Hi ha llaços que no es desfan. Per la trucada d'ahir em vaig assabentar d'una noticia d'aquelles que no voldries que fossin veritat. Una persona molt propera a ell, extraordinàriament propera, ha mort als trenta i pocs anys. Dues personetes de tres i sis anys recordaran vagament la seva veu i una cerimònia de comiat que els ha fet comprendre "quanta gent s'estimava el papa". Després d'una cosa així et quedes mirant el telèfon que ja ha callat sense ni esma per penjar-lo. No hi ha pepes ni psoes per culpar, un atzar terrible i aquesta sensació de no poder fer res, de no poder ni emportar-te, com a mínim, una mica del seu dolor, per compartir-lo solidàriament, per minimitzar-lo. No res, només un telèfon sense só a la mà. I aquest inútil sentiment d'identitat que no saps ni per a que serveix, perquè no pots fer res més que mirar idiotitzada un aparell mut.
M'has deixat ben mut! Es mullen els meus ulls i encara no sé per qué....o per qui. Quines noticies més tristes! T'he llegit i una composició en blanc i negre ha sortit de les meves mans i del meu ordinador. Es a Begirada. "Insomni".(T'envío una abraçada molt forta).
Publica un comentari a l'entrada