És mig matí a Torre Sans, gairebé migdia sota el pont de Saragossa. Només 12 graus de temperatura però un magnific sol que ha animat l'Enric a sortir per netejar la bassa, difícil comesa considerant els milions de fulles de plàtan que a aquestes altures de la tardor ja hi han caigut. Jo, mandrosa avui, em quedo a casa. A Turquia no fa fred, 17 graus tant al camp com a ciutat, estic i estem a l'espera de cròniques i fotos. A cada viatge la Pepa supera pors, gossos a les Alpujarras i alçades a la Capadòcia. Més quilos de rovellons al sud, ja tenim l'acompanyament del xai que ha d'acompanyar els calçots. Em perdo entre rèpliques que no són repliques a altres rèpliques que tampoc no ho són. Què és poesia? I jo només recordo aquell "eres tu" que trobava tant bonic als 10 anys metre la cara rodona de l'hermana Angeles era el més contrari a un poema malgrat que d'aquelles sensacions se'n podrien fer molts versos. Crien les monges una gentil sotabarbeta, recitaria si hagués de pujar a un escenari (déu me'n guard) per abocar Carner damunt la Mina a la primera fila. Devia tenir escates al cony l'hermana Angeles? Als deu anys jo era poesia, als 20 Carner era el Sursum Corda. Dijous l'Albert Nolla va posar a la pissarra de la biblioteca "Un vell estany/ es capbussa una granota / soroll d'aigua"de Bashô i l'he adoptat com a favorit. Però no en sé res de poesia, i desconec on es troba la veritat i quins són els camins per buscar-la.
La Pentax K200 que tinc damunt la taula és de veritat i l'Enric que me la regala perquè estem en crisis i la economia va de baixada i hem de pagar obres a casa i no em podrà fer altres regals els 12, 25 i 6 també ho és, i les primeres fotos que faig sense saber-ne i el raig de sol que entra per la finestra i la gent que encara mort estúpidament de gana i l'Iran de Persèpolis i el cine club on la vaig veure divendres i el centre de lectura que no és el que era i aquest Reus plural governat, diu el Joan, per gent subjecta a directrius de partits que res no en saben de la ciutat i les ideologies que ja no serveixen i els canvis que caldrien. Veritats concretes i palpables i altres que es dilueixen i són, si més no, replicables en rèpliques que tampoc no són rèpliques. La veritat no sé on és, només sé que les veritats, plurals com nosaltres, s'escampen i s'escapen, s'escapen i es dilueixen. Encara no sé com va la meva nova Pentax, però només em cal pitjar un botó perquè desapareguin els colors i llavors descobreixo que el blanc i negre també és bonic. Sóc jo qui imagino i invento colors dins d'un blanc i negre, sóc jo que construeixo. I al final: la imatge d'una granota capbussant-se i el so de l'aigua.
Ja han passat més de trenta dies i el curs no ha acabat, en falten trenta més. Espero la qualificació del cinquè exercici que ja hauria d'estar posada. La sisena activitat comença dilluns. Una vegada, quan tenia deu anys, l'hermana Angeles em va posar un onze. Als 55 encara porto amb orgull aquesta qualificació a la maleta del temps. Als 55, igual que a la Serpentina, m'agrada que em posin bona nota. Hem de puntuar sempre. Quina educació! Tu ets interessant, tu no tant. "Tu no eres interesante para mi" o bé "Tu no eres interesante, para mi" Sí, em va agradar "El Mundo" llegida finalment el cap de setmana passat. M'agrada Millás, encara que sigui un Planeta.
La Pentax K200 que tinc damunt de la taula és de veritat. Un regal fet perquè sí, perquè algú ha considerat que me'l volia fer ja. Un regal, ara que les coses no estan per fer gaires regals. Regals quan no és hora de regals, repliques que no són rèpliques, imatges que no veiem i sons que no sentim. La granota es capbussa i a mi m'arriba nítid el so de l'aigua.
Encara no toca escriure, encara no ha acabat el curs. Ja toca escriure, ja han passat trenta dies. Miro la meva Pentax i comprovo que és de veritat. L'Enric que me l'ha regalada també ho és. I ho és tot el que això significa.
La Pentax K200 que tinc damunt la taula és de veritat i l'Enric que me la regala perquè estem en crisis i la economia va de baixada i hem de pagar obres a casa i no em podrà fer altres regals els 12, 25 i 6 també ho és, i les primeres fotos que faig sense saber-ne i el raig de sol que entra per la finestra i la gent que encara mort estúpidament de gana i l'Iran de Persèpolis i el cine club on la vaig veure divendres i el centre de lectura que no és el que era i aquest Reus plural governat, diu el Joan, per gent subjecta a directrius de partits que res no en saben de la ciutat i les ideologies que ja no serveixen i els canvis que caldrien. Veritats concretes i palpables i altres que es dilueixen i són, si més no, replicables en rèpliques que tampoc no són rèpliques. La veritat no sé on és, només sé que les veritats, plurals com nosaltres, s'escampen i s'escapen, s'escapen i es dilueixen. Encara no sé com va la meva nova Pentax, però només em cal pitjar un botó perquè desapareguin els colors i llavors descobreixo que el blanc i negre també és bonic. Sóc jo qui imagino i invento colors dins d'un blanc i negre, sóc jo que construeixo. I al final: la imatge d'una granota capbussant-se i el so de l'aigua.
Ja han passat més de trenta dies i el curs no ha acabat, en falten trenta més. Espero la qualificació del cinquè exercici que ja hauria d'estar posada. La sisena activitat comença dilluns. Una vegada, quan tenia deu anys, l'hermana Angeles em va posar un onze. Als 55 encara porto amb orgull aquesta qualificació a la maleta del temps. Als 55, igual que a la Serpentina, m'agrada que em posin bona nota. Hem de puntuar sempre. Quina educació! Tu ets interessant, tu no tant. "Tu no eres interesante para mi" o bé "Tu no eres interesante, para mi" Sí, em va agradar "El Mundo" llegida finalment el cap de setmana passat. M'agrada Millás, encara que sigui un Planeta.
La Pentax K200 que tinc damunt de la taula és de veritat. Un regal fet perquè sí, perquè algú ha considerat que me'l volia fer ja. Un regal, ara que les coses no estan per fer gaires regals. Regals quan no és hora de regals, repliques que no són rèpliques, imatges que no veiem i sons que no sentim. La granota es capbussa i a mi m'arriba nítid el so de l'aigua.
Encara no toca escriure, encara no ha acabat el curs. Ja toca escriure, ja han passat trenta dies. Miro la meva Pentax i comprovo que és de veritat. L'Enric que me l'ha regalada també ho és. I ho és tot el que això significa.
