Nadals, encara

És 29 de desembre de 2008, són les sis de la tarda i encara duem al cor l'alegria dels Nadals. A les Borges plou, a Donosti fa sol i a Gaza cauen les bombes.

Ahir era 28, també hi havia sol a Donosti, i pluja a les Borges, es va encabritar el mar a la Costa Brava i de nou a les terres "santes" van morir centenars d'innocents.

Són festes d'amor, els carrers tenen llumetes i els comerços les portes ben obertes. Sonen nadales a Reus i sirenes a Gaza. El pessebre de l'hospital té una sènia que gira i un caganer molt amagat sota una cova de escorça de suro. La gent s'hi atura i bada una estona.

El primer dia que ens vam aturar davant el pessebre de l'hospital, amb la mare Montserrat, ja havien mort violentament molts palestins. Nosaltres no vam trobar el caganer.

El dia de Nadal, mentre Israel preparava el bombardeig indiscriminat d'aquest cap de setmana, L'Enric em va fer veure el caganer amagat del pessebre de l'hospital. Hi vam anar aviat, amb els diaris sota el braç, disposats a passar-hi el matí si calia. Ens havien donat una hora els de les ambulàncies: a dos quarts d'onze els aniran a buscar, ens van dir, però mai no se sap.

El germans A i B, tots dos operats del fèmur, comparteixen habitació a la segona planta de l'hospital de Reus. Als matins fan carreres pels passadissos amb respectives cadires de rodes. Al migdia els deixen als sillons i algun familiar els ajuda amb el dinar. El dia de Nadal els van donar permís per anar a dinar a casa. L'ambulància estava avisada i els vestits de mudar planxats i polits. Tot controlat

Vam arribar aviat, a dos quarts de nou del matí, amb els diaris sota el braç. A la segona planta de l'hospital tot era silenci. Vam entreobrir la porta del número 10, els senyors A i B dormien plàcidament. Durant mitja hora no hi va haver cap moviment, després tot es va precipitar segons la seqüència següent:

09.00.- El germà B es desperta impacient, vol que el vesteixin per poder esmorzar tranquil abans de marxar.

09.10.- Ens fan marxar de l'habitació per poder rentar i vestir els pacients, els donem la roba de mudar perquè els la posin i sortim.

09.15.- Avisen per megafonia que ja es poden anar a buscar els esmorzars.

09.20.- Truco a l'habitació per entrar les safates. Ajudem a acabar de vestir el senyor A, l'assèiem al silló. Li donem l'esmorzar.

09.25.- Comencen a rentar el senyor B. Ell, com que preveu que la llet serà freda i li agrada calentona, em demana que vagi a escalfar-la.

09.35.- Després de fer cua al microones, quan torno amb la llet a punt, em trobo el senyor B totalment nu damunt del llit, no el poden vestir perquè abans li han de fer una cura. Em demana que li tapi les vergonyes amb el llençol i li acosti la safata al llit, li agrada més menjar al silló, però no vol que la llet se li torni a refredar. Mentre li preparo la taula i desembolico el croissant entren per fer-li la cura i em tornen a fer fora.

09.45.- La infermera que ha fet la cura ens diu que ja podem vestir el senyor B, s'emporta la llet perquè deu ser freda i li vol escalfar, tornarà la safata quan estigui vestit. A la cadira menjarà millor.

09.50.- Arriben els de l'ambulància i diuen que tenen presa, que com que es Nadal han de fer molts trasllats. El recordem que havien dit a dos quarts d'onze i surten de l'habitació, suposem que disposats a esperar. Des del passadís fan algunes trucades amb els mòbils.

10.00.- Hem acabat de vestir el senyor B. S'ha de prendre sis pastilles amb l'esmorzar i com que encara no el té se les pren, una darrera l'altra, amb aigua.

10.05.- Vaig a rescatar la safata de l'esmorzar que no arriba, encara no han escalfat la llet. Li escalfo.

10.10.- Torno de nou cap a l'habitació amb la safata i la llet calenta, els de l'ambulància ja s'estan emportant els dos pacients amb les cadires de rodes. Els demano cinc minuts perquè pugui esmorzar el senyor B, ells diuen que d'acord però que ha de ser molt ràpid. El senyor B no pensa prendre's la llet amb embut i em fa deixar la safata al mostrador.

10.15.- Mentre fem cua a l'ascensor, els senyor A i el senyor B a les seves respectives cadires de rodes conduïdes pels de l'ambulància, s'acosta una infermera amb la safata i li diu al senyor B que ja han fet escalfar la llet i que se la prengui per no marxar amb l'estómac buid. Arriba l'ascensor i els de l'ambulància empenyen les cadires cap a dins. La infermera es queda amb la safata a la mà mentre es taquen les portes.

10.30.- Arribem a casa i tot són petons i abraçades. El senyor B només demana que algú li doni un got de llet calenta.

A partir d'aquí tot va anar força bé. Vaig fer fotos, naturalment, i un cop a casa les vaig penjar al flickr.


Aquest cap de setmana ha plogut a les Borges i han caigut les bombes sobre Gaza. Avui encara plou i l'exercit israelià ultima els preparatius per una ofensiva terrestre. M'arriba un correu de convocatòria a una concentració amb el lema "Aturem el genocidi de Gaza". Tal volta hagi nevat a Agullana, quan la Marta va fer la foto només queien volves però no van quedar retratades. L'Anna ahir estava una mica marejada, avui la Dolors encara no m'ha passat el parte. S'ha fet fosc i encara no he anat a comprar fruita, Sortiré al carrer plujós i caminaré sota les llumetes nadalenques. A les Borges també són dies d'amor i de pau.

24 de desembre, solstici d'hivern

24 de desembre, diuen els calendaris. Les campanes de les Borges criden a missa del gall. Alguns nens, i altres que no ho són tant, fan cagar el tió.
Em venen mil records d'infància, i de la infància del Dídac. Avui a casa els tions cremen a la llar de foc, potser per aquest toc d'escalfor necessari, ara que les temperatures són baixes. Avui, que el Nadal fa tanta mandra. És nit bona, el dia s'allarga un pas de pardal, solstici d'hivern, els propers mesos deixarem que la terra reposi i es prepari per la primavera, tornarà a esclatar la vida.

Avui, 24 de desembre, quasi 25. Neix l'hivern, amb tota la seva cruesa. Si fa fred a l'hivern vol dir que fa bon temps, deia el pare Enric. Aquesta nit, que no tinc altre tió que el que alimenta el foc, hauria d'anar prompte a dormir, demà tenim un dia complicat, a les set sonarà el despertador. Però demà encara no ha passat i, per tant, no puc explicar-lo. En canvi, han passat quatre dies, des d'aquell 20 que va ser tan bo com qualsevol altre per viure, i com que després del 20 va venir el 21, i després el 22, i fins i tot el 23, i no n'havia parlat, avui, 24 de desembre a l'hora de la missa del gall vull escriure unes frases, abans que el tió d'aquesta nit s'acabi i torni la gelor de l'hivern que comença.

Han passat quatre dies i hem estat a Terrassa, torno prenyada de sentiments diferents, fins i tot contradictoris. A l'hospital l'Anna, endollada per tot arreu, fa esforços per somriure. Està tranquil·la. Per Sant Jordi segur que sóc a casa, diu repetint la frase irònica d'un germà. Fem plans per l'estiu. Més plans a casa la Dolors, amb el Josep i la Miren. A l'estiu, tots, i també l'Anna, cap on sigui, potser una casa rural a Navarra. I és que aquests bascos no s'acaben de deixar "dar por culito" eh Susa? Ja els tocarà fer-nos d'amfitrions per terres d'Euskadi. Però això, en tot cas, serà a l'estiu, després de Sant Jordi, quan l'Anna ja sigui a casa i per tant, serà després de Sant Jordi que en podré parlar. Perquè avui, dia de la missa del gall, abans que cremi del tot el meu tió vull parlar dels darrers dies passats a Terrassa.

Una vintena de regalets ens toca comprar enguany, i no és fàcil. Els matins del 22 i del 23 ens arrosseguem per paradetes i botigues clòniques encara que no totes. A ca la Maria Argemí, el mateix aparador, els mateixos boleros, igual que fa 30 anys, la mare m'hi comprava trenca closques quan era petita, nosaltres hi vam comprar un puzle de 1500 peces per a l'Albert i el Dani. És difícil trobar l'objecte que va bé a cada un dels noms de la llarga llista, però ho intentem. Falten el pare Enric i el tio Jaume i no és fins el 24 al matí, a Reus, a la Galatea, que tatxem el darrer nom.

I després de tantes paraules, ara que ja és 25 de desembre, encara no he dit res, o casi res. Perquè encara no he parlat del 21. No res, només una petita festa organitzada per la família. Una petita i senzilla festa sorpresa, perquè quan vam dir que ens casàvem i que no pensàvem fer convit ho van entendre. Un dinar només, en família, el dia 21, i hi van estar d'acord. Però com que tota norma està feta per saltar-la, la meva família va decidir anar una mica més enllà. Arròs pel cap i pastís amb nuvis de cartó pedra. Taules guarnides, tovallons amb noms brodats (amb alguna petita i divertida errada) i rams de flors. Amics a l'hora del cafè ... Va ser preciós. I hagués estat preciós amb un altre decorat. Tant li fa l'arrós, el pastís o les flors. El que compte és que es van saltar les normes per dir-me que sí, que estan amb mi, amb nosaltres, que tant els fa si visc a 140 quilometres cap al sud. Que ells estan contents si jo estic contenta, que ells hi són.

Fa fred a fora, han deixat de sonar les campanes. No hi ha tió. Només unes cendres plenes d'espurnes. L'escalfor queda. Gràcies Mati i Ramon. Gràcies mare. I Dídac, i David, i Lluís i Estel ... Gràcies

20 de desembre, un dia més per viure.

Estemos preparados. Quedémonos desnudos
con lo que somos, pero quememos, no pudramos
lo que somos. Ardamos. Respiremos
sin miedo. Despertemos a la gran realidad
de estar naciendo ahora, y en la última hora.

20 de desembre al calendari que tinc penjat a la paret. L'una del migdia als rellotges de Torre Sans. Gonzalo Rojas Pizarro, poeta xilè de la generació del 38, poeta exiliat després del 73, avui compleix 91 anys. Gonzalo Rojas Pizarro és només una de les tantes i tantes persones que avui són destacables per alguna cosa, potser perquè ploren, o perquè riuen, o neixen, o moren, o tenen la primera relació amorosa, o intenten creuar el mar (en femení a l'Empordà) en una llanxa massa feble i massa plena. Milions i milions de persones que senten, respiren, viuen. Tu, jo, l'Anna, nosaltres.

M'arriba la claror del dia, una claror suau del sol, el de sempre, que porta una mica de calidesa. S'escampen les boires, avui, 20 de desembre al calendari que tinc penjat a la paret i que aviat hauré de renovar. El dia es torna clar i sé que, encara que plogui a Donosti, dilluns anirem a sopar. No soparem a Donosti, ni a Les Borges. Dilluns sopararem a Terrassa i no plourà. I brindarem per tots i cada un dels milions de persones que senten, respiren i viuen. Per tu, per mi, per l'Anna, per nosaltres.

La mare té a punt una bossa per posar-hi els berenars del Peru. Quan déu no dona besnéts s'han de buscar nens al País Basc per regalar bosses per posar berenars. Petit detall per algú que acaba de complir quatre anys. Tots hem complert anys el 2008, menys els que van néixer entre el 20 i el 31 de desembre, com el pare Enric que va néixer el 25 de desembre de l'any 1920, l'any de la quinta del biberó, i per això té una creu dibuixada al paladar. No, no perquè hagués nascut l'any de la quinta del biberó té la creu al paladar, sinó perquè va néixer per Nadal. El portarem a casa el dia del seu aniversari. El portaran, més aviat, amb una ambulància que carregarà les dues cadires amb rodes, amb el pare Enric i el tio Jaume. Per Nadal cada ovella al seu corral, per això el pare Enric i el tio Jaume, amb les seves cadires de rodes, compartiran a casa, amb la família, l'escudella i el capó. Fa mandra el Nadal, però la Tere em va dir que amb l'escalfor d'alguns focs el farem més suau, i es cert, encara hi han focs i el sol, que entra tímidament per la finestra, aporta calidesa, avui, 20 de desembre al calendari que tinc penjat a la paret.

counterwebkit2008

Es fa gran. Felicitats

Cinema de terror

L'altra tarda, després de la firma, tot passejant, i sense adonar-nos, vam arribar fins Begirada, i ens vam quedar allà, asseguts en el banc, contemplant com la pluja queia damunt l'Urumea. Jo encara portava a la mà les flors de l'amistat i l'Enric ni havia tingut temps de treure's la corbata.

De sobte es va acostar una dona, castanya i guapa, i se'ns va quedar mirant, i va dir: Es lo que pienso? Que sea por muchos años. Abans de continuar cap a "lo viejo" ens va deixar una invitació: A las 6 en el Morgan

Avui, que no he passat per l'hospital perquè altres hi anaven, quan han sigut les 6 de la tarda, m'he acostat fins al Morgan i m'han servit anxoves del Cantàbric amb data de caducitat. Metre esperava la Lydia, la dona que va aparèixer el dia que vam seure al banc de Begirada i va resultar ser una antiga amistat a la qui feia anys que no veiem, m'he entretingut amb uns vídeos.

Sí, és possible organitzar un festival de cine de terror. Matèria no en falta.

Mina: Ja sé que és una altra cosa el que vols dir, i estaria bé, però jo tampoc no tinc fusta de lider, ni de lluny. Si trobes vuit homes/dones que s'hi avinguin jo faré la novena.

Trangressions

No plou, ni neva, ni tant sols fa vent. Des de la finestra el dia es veu clar i sembla que passejar per fora ha de ser agradable. Engany dels sentits, una altra vegada, a fora fot (perdó fa) un fred que emmudeix el petar de les pedres, ni els estornells s'atreveixen a moure's. Set graus diu el termòmetre, i els esquimals, per donar raons a la relativitat, dirien que això és escalforeta. L'Unda i la Petita consideren que els esquimals són més a prop de la veritat que no pas les meves percepcions i quan surto a estendre la roba em porten pinyes per jugar. L'Enric també diu que no n'hi ha per tant i esporga rosers i esparregueres amb guants i anorac. De les branques d'esparregueres podades que tenen boletes vermelles en faig un ram. No és galzeran que també n'hi ha al jardí, altres anys en podia collir per decorar a dojo, enguany, no sé perquè, no ha fet fruit. Per contra hi ha roses tot i no ser Sant Jordi. Poso les roses vermelles en un gerro, al costat dels rams que em van portar divendres, dos i no un, tots dos preciosos, tots dos, sense que les compradores s'haguessin posat d'acord, confeccionats amb el mateix tipus de flors. Rams d'amistats en un acte que d'entrada no estava concebut amb flors.

En una botella que hauria de ser per a vi hi posaré les flors d'aquests rams d'amistat quan siguin seques. Altres persones que s'han apuntat a la mateixa confabulació, assecaran flors, aquelles amb les que se sentin més identificades, i a l'estiu, potser, o a la primavera, o ja veurem si finalment és, però en tot cas ha existit la idea i amb això ja ÉS. Altres persones dic, apuntades a la confabulació per llaços d'amistat, portaran flors que les identifiquin, prèviament assecades, i les posarem en una botella que hauria de ser per a vi. I llançarem aquesta botella a l'infinit, per a navegants d'espais aespaials o per a consumidors de temps atemporals.

És més de migdia sota el pont de Saragossa i a Begirada el Peru i la Miren porten quasi 24 hores estirats al sofà mentre passen Heidis per la pantalla. Encara passaven Heidis quan el Barça i el Madrid jugaven. Només és un joc? Ahir al matí el Benach deia al Periodico que "hem de separar les coses i començar a pensar en el Barça com un equip de Futbol" Ostres, ja era hora que algú digués una cosa així! Però ep, m'agrada que l'amic Josep estigui content, sempre m'agrada. A Begira encara plou, a Donosti no ho sé. Volia posar un àudio amb el compte del Barril titulat "només és un joc" i no me'n surto.

Com que fa fred encenem focs i així Nadal no fa tanta mandra. L'expresident de l'exinquisició, el senyor Joseph Ratzinger, també amenaça amb passar per les brases a científics i altres pecadors, sort que en aquest cas són flames virtuals d'un infern que em pensava que ja havia deixat d'existir. El pare Enric l'altre dia comentava el dolor de les cremades i deia que els de l'inquisició ja sabien el que es feien, si es tracta de torturar la foguera és la pitjor de les tortures. Desapareix Guantànamo, com ho van fer les fogueres contra bruixes, però la caça de bruixes augmenta com augmenten els integrismes.

La Mina diu que vagi en compte no sigui que els geos envaeixin can Sans. El món està ple de transgressions, transgredeixen els intransigents, els primers. Quina gràcia té ser transgressor si no se'n fa publicitat? Jo també he avortat.

13 de desembre Santa Llúcia ens conservi la vista

FELICITATS.
MOLTES FELICITATS.
MOLTES FELICITATS. MOLTES FELICITATS. MOLTES FELICITATS. MOLTES FELICITATS.

Ahir que crec que era el dia universal dels drets humans.

Seqüència primera. Repetició de la jugada corregida i millorada:
Rebo una foto de la cremada de les fulles i l'Unda que el mestre ha tingut la paciència de retocar. Gràcies Josep

Seqüència segona. Repetició de la jugada corregida i millorada:
L'Anna està tranquil·la, millora, comença a respirar per si mateixa, aviat li trauran la respiració assistida. Un record, una abraçada i els millors desitjos per a la nostra amiga

Seqüència tercera. Repetició de la jugada corregida i augmentada:
El senyor A és a l'hospital amb el fèmur trencat, ja operat. Està seré i tranquil. Lúcid, sobretot. Llegeix la biografia del general de l'exercit republicà Vicente Rojo i explica que va ser el seu cap. Explica els records de la batalla de l'Ebre. Ell, de la quinta del biberó, va ser i és un admirador del Vicente Rojo, com ho és de totes les persones que han posat la seva intel·ligència al servei de la justícia.
El senyor B és el germà del senyor A i cada matí compra els diaris i els porta a l'hospital. El senyor B, amb els diaris sota el braç espera l'autobús i sent un crac a la cuixa. Cau a terra. Passa un jove forçut i l'ajuda a aixecar-se. Com que no es pot posar dret el deixa assegut al banc de la parada de l'autobús.
Arriba l'autobús i obre la porta. El senyor B li diu al conductor que haurà de continuar sense ell perquè no es pot aixecar, que sisplau avisi una ambulància ja que, probablement, s'ha trencat el fèmur. L'autobús se'n va.
A la cantonada, a pocs metres de la parada de l'autobús, una dona cau. El senyor B observa com arriba una ambulància. S'atura on és la dona que ha caigut i comencen a posar-la a la camilla.
El senyor B s'adona que per la vorera del davant passa un conegut, el crida i li explica que segurament l'ambulància que recull la dona havia de recollir-lo a ell.
El conegut del senyor B parla amb els de l'ambulància, però només tenen una camilla i ja està ocupada per la dona que ha caigut a pocs metres de la parada de l'autobús.
Al cap d'uns minuts arriba una altra ambulància. S'emporta el senyor B al mateix hospital on és el senyor A, però a una altra habitació.
El senyor A no sap res i pensa que el germà, aquest matí, li ha fallat.
A la tarda preparen el senyor B per operar-lo. Quan és al quiròfan i l'anestesista és a punt per fer la seva feina, arriba una altra camilla, és una urgència.
El senyor B, encara sense operar, porta més de 24 hores esperant un quiròfan lliure.
Quan el senyor B sigui operat potser podrà compartir habitació amb el senyor A i d'aquesta manera els dos germans es faran companyia mútuament.

Seqüència quarta. Repetició de la jugada corregida i millorada:
Parlo amb la Dolors, les perspectives per l'Anna milloren. Una abraçada per l'Anna de nou i una altra per la Dolors i per la Pepa, al peu del canó, amigues sempre.

Seqüència cinquena: Repetició de moltes jugades similars amb els bons amics Pablo i Cèlia que ahir van venir per parlar de demà.

counterwebkit2008

Mira Tere, encara tenim focs.

Aquest cap de setmana que podia fer anar la màquina han desaparegut els cels vermells. Tot està tapat per una capa espesa grisa. Ja no hi ha vent i no tinc on llençar les preguntes. Costa d'aclarir el dia i es fa fosc molt aviat, plovisca.

Ahir ens vam dedicar a netejar el jardí, el foc cremava les fulles i a mi em semblava viure un especie de ritual de purificació. El foc provoca passions, m'agraden les flames i al mateix temps em fan molta por. Cada calçotada es reprodueix la mateixa cançó, jo demano que vagin en compte els que torren els calçots, imploro una manguera prop de les flames, ells, experts i una mica agosarats, com solen ser els mascles, fins i tot els que han rebut o s'han fet una educació més igualitària, disfruten veient-me patir. Ahir vaig aconseguir que l'Enric deixés la manguera al costat de la pila de fulles que cremaven. Amb un cert tremolor de cames em vaig poder acostar per fer alguna foto, tremolosa també, d'aquesta manera, va sortir la imatge.

S'acosta Nadal i no tinc pessebre, ni arbre, només una planta amb fulles vermelles de les paradetes del Mercadal. La de l'any passat va aguantar fins fa només tres dies, una nit que vam arribar a cero graus de temperatura, una d'aquelles nits de vent amb matins de cels rogents que no vaig fotografiar, es va quedar garratibada, les fulles van baixar els caparrons. Avui que plou i no fa tan fred l'he deixada sota la pluja però no espero remuntada, potser per això l'Enric en va portar una altra. A rey muerto rey puesto, o el que és el mateix: visca la república, mori el Borbó. Són frases tradicionals, desproveïdes de sentiments, com es podria dir a Betlem me'n vull anar o campanas sobre campanas. Són festes d'amor i de pau i de vises buides. No tinc pessebre, ni arbre, només una visa amb la qual intentaré comprar un regalet per a cada membre de la família. Ara ja som tots grans i no cantem al tió, no creiem amb pares noels ni Mags d'Orient, però som prou tradicionals com per no renunciar als obsequies. Encara no he sentit nadales pels carrers comercials induint a les compres, ai a l'amor, però aviat les posaran.

El darrer tram del curs ha acabat, Serpentina, sort en aquest final teu, si la visa dóna de sí compraré una pianola perquè ens concertis quan vinguis, lliure de cursos i de feina, quan puguis descansar uns dies a Les Borges i això sí, deixar-nos anar una parrafada amb anglès que m'encantarà la música encara que no entengui un borrall (ja veus fins i tot em pots ensarronar i insultar-me una estona que et continuaré mirant em somriure aposentat)

Ringgggggggg mira per on sona el telèfon i qui és? Qui és? Doncs justament la Serpentina. Xerrem i xerrem, ens hem d'explicar moltes coses. Històries que avui, precisament, no són contes feliços. El que si són, encara, és contes amb final obert. Cal esperar, no sabem què passarà demà, avui, al penjar el telèfon, la Serpentina diu: Ja saps on sóc. I tant que ho sé! Sé on és ella i on són els amics, sé on son i, sobretot, sé que hi són. L'Anna també hi és, hi ha sigut, naturalment, des del començament d'aquestes ratlles. Ho sé jo i ho sabeu vosaltres. Hi som.

counterwebkit2008

Em costa tancar la màquina

Avui em costa tancar aquesta màquina. Remeno blocs sense llegir-los. És com si, de sobte, m'hagués quedat sense comprensió lectora. Faig solitaris i, fins i tot, algun sudoku en línia.

Què puc dir si m'he oblidat d'escriure? Però continuo sense tancar la màquina. Remeno imatges i les retallo. Em quedo amb una rosa i amb el foc que encara crema.

L'Enric ha passat per les paradetes del Mercadal i m' ha portat una planta de Nadal.

La temperatura a Reus és de 12 graus, gairebé càlida per ser l'hora que és, casi mitja nit a les Borges del Camp i també sota el pont de Saragossa i al Passeig de Terrassa.

Anirem a dormir aviat.

counterwebkit2008

No gela

Els cels són increïbles a dos quarts de vuit, fa fred quan aparco, no hi ha gel, però fa fred, i vent, sobretot vent. Havien de venir pluges però el vent se les ha endut, fan mala cara les plantes i tot és ple de fulles seques, fulles que podria retratar i cels, especialment els cels, a primera hora del matí, preciosos. Algun dia, quan no se m’enganxin les mantes, quan pugui fer els deures que m’ha posat el mestre, en faré una foto i competiran els meus núvols amb els de la Serpentina.

Faig anar el mòbil, però no sempre el sento quan em truquen. Ahir missatges de la Pepa i la Dolors de trucades que no vaig poder sentir, de vegades, a la feina, vaig amunt i avall, una mica atabalada, haig de controlar l’estrès. M’havia quedat sense valerianes, avui l’Enric ha passat per l’herboristeria, un moment, quan anava a donar el dinar al pare, ara ja tinc valerianes.

Ahir trucades de la Pepa i la Dolors, però és amb la Patri amb qui parlo finalment, diverses vegades – encara no l’han pujada de quiròfan, però tot ha anat bé – Avui torno a parlar amb la Patri, a les 10, fa veu de cansada, ha passat la nit a l’hospital, tot marxa segons el previst, tot anirà bé.

Passen entre trucades, hospitals, feina, cursos, compres ... els dies freds. S’acosta Nadal, abans vull fer una escapada a Terrassa, vull fer un petó a l’Anna. No sabem si el pare Enric serà a casa per Nadal, segurament demà el traslladaran a un centre de recuperació, està tranquil, organitzem les guàrdies per ser al seu costat.

Fa fred, però hi ha focs que escalfen. Fa fred, però no hi ha gelades. Per Nadal tots menjarem els torrons a casa, i passaran els dies, i ens retrobarem amb ganes per la calçotada, i menjarem els rovellons que ja estan congelats. Mentre, hi som, i això ens escalfa.

counterwebkit2008

Una oreneta no fa estiu.

És mig matí a Torre Sans, gairebé migdia sota el pont de Saragossa. Només 12 graus de temperatura però un magnific sol que ha animat l'Enric a sortir per netejar la bassa, difícil comesa considerant els milions de fulles de plàtan que a aquestes altures de la tardor ja hi han caigut. Jo, mandrosa avui, em quedo a casa. A Turquia no fa fred, 17 graus tant al camp com a ciutat, estic i estem a l'espera de cròniques i fotos. A cada viatge la Pepa supera pors, gossos a les Alpujarras i alçades a la Capadòcia. Més quilos de rovellons al sud, ja tenim l'acompanyament del xai que ha d'acompanyar els calçots. Em perdo entre rèpliques que no són repliques a altres rèpliques que tampoc no ho són. Què és poesia? I jo només recordo aquell "eres tu" que trobava tant bonic als 10 anys metre la cara rodona de l'hermana Angeles era el més contrari a un poema malgrat que d'aquelles sensacions se'n podrien fer molts versos. Crien les monges una gentil sotabarbeta, recitaria si hagués de pujar a un escenari (déu me'n guard) per abocar Carner damunt la Mina a la primera fila. Devia tenir escates al cony l'hermana Angeles? Als deu anys jo era poesia, als 20 Carner era el Sursum Corda. Dijous l'Albert Nolla va posar a la pissarra de la biblioteca "Un vell estany/ es capbussa una granota / soroll d'aigua"de Bashô i l'he adoptat com a favorit. Però no en sé res de poesia, i desconec on es troba la veritat i quins són els camins per buscar-la.

La Pentax K200 que tinc damunt la taula és de veritat i l'Enric que me la regala perquè estem en crisis i la economia va de baixada i hem de pagar obres a casa i no em podrà fer altres regals els 12, 25 i 6 també ho és, i les primeres fotos que faig sense saber-ne i el raig de sol que entra per la finestra i la gent que encara mort estúpidament de gana i l'Iran de Persèpolis i el cine club on la vaig veure divendres i el centre de lectura que no és el que era i aquest Reus plural governat, diu el Joan, per gent subjecta a directrius de partits que res no en saben de la ciutat i les ideologies que ja no serveixen i els canvis que caldrien. Veritats concretes i palpables i altres que es dilueixen i són, si més no, replicables en rèpliques que tampoc no són rèpliques. La veritat no sé on és, només sé que les veritats, plurals com nosaltres, s'escampen i s'escapen, s'escapen i es dilueixen. Encara no sé com va la meva nova Pentax, però només em cal pitjar un botó perquè desapareguin els colors i llavors descobreixo que el blanc i negre també és bonic. Sóc jo qui imagino i invento colors dins d'un blanc i negre, sóc jo que construeixo. I al final: la imatge d'una granota capbussant-se i el so de l'aigua.

Ja han passat més de trenta dies i el curs no ha acabat, en falten trenta més. Espero la qualificació del cinquè exercici que ja hauria d'estar posada. La sisena activitat comença dilluns. Una vegada, quan tenia deu anys, l'hermana Angeles em va posar un onze. Als 55 encara porto amb orgull aquesta qualificació a la maleta del temps. Als 55, igual que a la Serpentina, m'agrada que em posin bona nota. Hem de puntuar sempre. Quina educació! Tu ets interessant, tu no tant. "Tu no eres interesante para mi" o bé "Tu no eres interesante, para mi" Sí, em va agradar "El Mundo" llegida finalment el cap de setmana passat. M'agrada Millás, encara que sigui un Planeta.

La Pentax K200 que tinc damunt de la taula és de veritat. Un regal fet perquè sí, perquè algú ha considerat que me'l volia fer ja. Un regal, ara que les coses no estan per fer gaires regals. Regals quan no és hora de regals, repliques que no són rèpliques, imatges que no veiem i sons que no sentim. La granota es capbussa i a mi m'arriba nítid el so de l'aigua.

Encara no toca escriure, encara no ha acabat el curs. Ja toca escriure, ja han passat trenta dies. Miro la meva Pentax i comprovo que és de veritat. L'Enric que me l'ha regalada també ho és. I ho és tot el que això significa.

counterwebkit2008

Avui.

He pensat, va posa una altra cosa, que la Marta no cal que vegi sempre la seva carona, igual li fa cosa ..

He anat a veure la Tere i m'ha informat que demà era el cumple de la seva filla.

He posat un ram de roses roges per la Tere

He anat al correu i la Marta em diu .... va posa una altra cosa ....

I ens regala un dels seus cels des d'Agullana!

counterwebkit2008

Demà.

Demà compartiré sopar amb gent que estimo.

Demà la Tere celebra que fa uns anys que va ser mare. FELICITATS

Demà podeu venir i explicar alguna cosa

Sempre petons (i el que faci falta)

counterwebkit2008

En dates senyalades no valen cursos ni punyetes. FELICITATS SERPENTINA

No les he trobades Marta, no he trobat imatges per fer algun muntatge. Mira que m'hi vaig estar ahir a la nit una bona estona, volia sorprendre't amb alguna cosa bonica, vaig buscar fotos, vaig retallar cares, res no servia, res no m'agradava, res no deia el que volia, perquè, estimada Marta (i no és cap plagi de poeta recorrent), són tantes les imatges que hi hauria d'haver al l'àlbum que volia crear! I tant poques les que tinc en el disc d'aquest ordinador! No hi ha casi fotos d'aquella època, no ens en fèiem de la mateixa manera que ara, no anàvem buscant captar moments perquè poguéssim reviure'ls en el futur. Quin futur? Només valia el present, calia viure, viure ... Ara Marta, et proposo que tanquis els ulls i inventis el millor dels vídeos, el més bonic, un que he creat només per a tu. Van entrant les imatges a poc a poc, al ritme que vulguis, de dreta a esquerra, de dalt a baix, del tot al detall o del detall al tot. Cauen les imatges com en una cortina, es balancegen entre les onades, sota els penya segats. En una cala petita, potser, solitària. Bufa el vent de Garbí "Quan jo tenia pocs anys el pare em duia a la barca" Mira la sorra com es transforma en la teva imatge. Són els 80. Marta al 7 i ½ (o era el Set i Mig? Perdona Marta ni ho recordo) ... Miquel darrera la barra. Marta pintant ... un ventall que fa de porta cap al cel. Marta rient .... monedes, hexagrames, oracles i tarots. Marta somniant .... un amor que creix, encara tendre, encara difícil. Marta també, alguna vegada, es clar ... Marta plorant. "No et fiïs mai de la calma". Marta apassionada. Marta amiga. -Dedicat a la Marta - diu una llibreta que guardo- que amb aquest regal m'obliga a escriure.- Quatre poemes dolents que hagués estripat, si no fos per aquesta dedicatòria. Regal de Reis del 1981. Marta al Motel ... una petita loteria i una escapada, amb taxi fins i tot, com senyores! Marta a París. Ganes de mossegar i de xisclar. Per fi una habitació en un hotel -Mi habitación no tiene baño- Bots damunt d'un llit. Escapada. Marta al Sena, prenent un cafè en una terrassa, allà dalt Notre Dame. Marta al tren, de tornada. Marta escrivint. Marta pintant, sobre tot, pintant...la casa fa olor de colors tebis. Retrats. Un dibuix en blanc i negre, sóc jo però millorada. Llargues xerrades a la vora del foc. El Dídac i la Ibrit juguen. El Dídac sempre que pot et toca els pits. - Avui podem menjar carn, o som vegetarians?- Marta lúcida. Marta i la ironia que em fa riure. Marta i les novel·les, moltes, encara no tenies tanta passió per les negres. Marta, sempre Marta, quan torno a casa, cansada de la feina. -Quin oracle ens dirà on ens escaparem el cap de setmana?- El mar, molt mar, immensament blau, immensament acollidor, onades que es trenquen contra els penya segats. "No et fiïs mai de la calma" Marta mar enllà, cap a Palma. Marta a les festes de Maig. La Salseta i algunes locures. Le Rachdingue. Marta de nit. Marta a la sortida del sol. Marta i el Josep Maria. El Josep Maria ... un somriure que se'n va, ones enllà fins l'horitzó i es dilueix. Una mirada burleta i un immens amor que ens uneix, com si hi fos. Somriures sempre. Viure la vida amb totes les conseqüències, viure el risc ... Els Joseps Maries . .. i tants altres. Marta serena. Marta compartint... Miquel. Miquelmarta o Martamiquel, indestriables. Marta feliç. Marta lluitadora .... canviar les condicions laborals. Canviar el sistema? Marta punyent. - I si comencem per deixar de consumir? Marta a Agullana. Marta restauradora. Marta jardinera. Marta cuinera. Marta amfitriona. Marta interlocutora. A la vora del foc, a la vora del mar, a la vora, al costat, a prop. Sempre Marta. Sempre petons. Sempre... i una mica de Serpentina.

counterwebkit2008

Taques, andromines, manifestos i alguns poemes al passeig de Reus

Qui ha dit que cal complir sempre la paraula? Avui m'he regalat un dia sense feina, ni curs, ni pares, ni dinars ... un dia tranquil. A les 0:10 he enviat el tercer treball (de la tercera setmana) del curs. He dormit 10 hores seguides, he sortit a passejar per fora perquè feia sol, he corregut amb les gosses, he comprovat que encara hi ha flors i he vist els reflexos que fan les fulles seques nedant a l'aigua de la bassa. M'he dutxat i vestit i he anat cap a Reus on he recollit l'Enric que hi havia anat caminant. Jo fresca com una rosa (una mica marcida) i ell suat, però content, ens hem dirigit cap a la taca. Allà hi havien, entre molta altra gent, un ídol i un amic. Després ens hem deixat anar, passeig avall, disfrutant amb les andròmines més diverses de la fira dels brocanters. Hem dinat a cal Planelles i hem tornat a casa a fer la bugada. Després he llegit una estona "La Clau" un llibre del Tanizaki, perquè a ca l'Amorós, d'on l'Enric s'ha lliurat de la direcció, finalment, fan un taller de literatura japonesa i em faria gràcia treure el nas. I ara, mentre es fa la sopa encara em queda temps de passar per aquí per explicar-ho. Avui, realment, un dia diferent. Ja tocava. El reportatge l'he penjat al flickr. Això de fer fotos porta sorpreses, per exemple veure el gran interès que l'Olesti prestava a la tarima de les recitades.

counterwebkit2008

El temps

Aquesta preciosa foto de la Tere s'ha convertit en un referent. Continuo en vaga, només obro una porta a les paraules dels altres, i per a qui no sàpiga que dir, sempre queda el recurs del temps

counterwebkit2008

FELICITATS PEPA

AVUI ERA OBLIGAT TRENCAR LA TREVA!!!.

(fotos)

NO ES TANCA

Per motius de feina (ràbia, però què hi farem?) no faré entrades durant un temps que així “a bote pronto” puc considerar com de 30 dies de manera aproximada. (potser trenta dies naturals, o potser trenta dies hàbils). Això vol dir que aquesta casa virtual aesplaial i atemporal es tanca? NO

Queda la porta oberta, aquí, en aquesta entrada per tal que qui vulgui i en tingui ganes pugui dir-hi la seva:
Que el Josep s’enrabia amb les refundacions dels capitalisme? Doncs ve i ho vomita
Que la Magda té un moment de res i es vol prendre un orujo? També ho fa
Que la Mina anuncia una visita? Ho veuré segur i ho sabran els altres si s’hi volen apuntar
Que plou a Agullana? Què ens ho expliqui la Serpentina adornat amb els seus lúcits comentaris Que la Meiga no deixi d’escriure, el que sigui, el que vulgui, m’agrada llegir-la i potser fins i tot m’impulsarà a dir alguna cosa
Que la Dolors vingui amb el seu cafetó i els seus somriures i abraçades càlides.
Que la Susa és cagui en qualsevol cosa i s’emprenyi perquè no fem la revolució (o aporti receptes de rovellons)
Que la Pepa digui hola
Que el Leandre ens expliqui una història .... ....
Que
Que -
I, de passada, si algú vol, s’admeten (i s’agraeixen) suggeriments sobre la continuïtat d’aquest espai. Tal com, “deixa-ho ja, no cal continuar”; continua prò millor d’una altra manera; canvia els colors ... etc

I, finalment ...Seguim sense títol? O bé algú té una proposta?

Apa, doncs, seguim junts en l’aespaialitat i l’atemporalitat ......

Ah i la Lola, (mi Lola) que ens passi algun somriure.

Ah sempre petons.

counterwebkit2008

Tarda de dissabte. Tarda de tardor

Tardor 2008 from Josep on Vimeo.

Dissabte 18 d'octubre. 4 de la tarda. Any 2008. Només falten dues hores per la Meritxell. Plou, una pluja suau que impregna d'alegria els arbres verds. Una estora de fulles marrons de plàtans que l'Ajuntament no esporga mai s'escampa pel jardí. Tardor a les Borges del Camp.

A Agullana possiblement encara no plogui, les imatges del radar perden intensitat i es difuminen cap al nord. Esternudo i omplo mocadors, gestos solidaris amb la meva amiga Serpentina a qui no puc regalar pluja encara que bufo i bufo. Aquí ja hem menjat els primers rovellons, no en vam tenir prou per congelar, un plat repartit per quatre a l'hora de sopar, amb una mica de verdura i uns ous remenats amb tomàquet, especialitat de l'Enric. Agradable conversa amb el Carles i el Roger que s'hi van apuntar. Una mica menys de rovellons per naltros i en compensació el regal d'una bona conversa (que bonic que és parlar si es fa per dir coses) amb vomitades incloses de tot allò que als que treballem a l'administració encara ens fan mal. Em creix la panxa, però no hi ha manera que se'm facin prou amples les espatlles i el pes de tantes coses fetes contra l'ètica i l'estètica que defenso contractura esquenes. Diuen que tot es redueix a una qüestió postural, però la veritat és que no sé com posar-m'hi. És que hem guanyat alguna vegada? Pregunta indirectament la Morenita mentre recrimina a la Mina determinades compres, no cal anar predicant pel món segons quines coses, diu la Morenita severa. La Mina oposita i no sé amb quina samarreta. Ens posem el vestit que ens posem "el hàbito no hace al monje" es manté la sensació de "dats pel sac". Qüestió postural, deu ser això.

Tardor també a Vigo, encara que allà, precisament avui, fa un sol que peten les pedres. La Meiga cerca altres camins, tant de bo els trobi i ens expliqui alguna cosa més de les irracionalitats de les conselleries a l'hora d'aplicar catastres. No ha acabat la historia d'Abalbarda, ho sabem. Passades les èpoques franquistes no calen els zulos i fins i tot les famílies d'aquell encisador barri (parròquia?) es poden proclamar republicanes. Però ara, esdevinguda aquesta democràcia que no acaba d'atrevir-se a recuperar la memòria, mentre Fraga i Pérez Touriño comparteixen alguna cosa més que tiberis (és que hem vençut alguna vegada?). Encara queden capítols per escriure, benvolguda Meiga, i la meva congestió no augmentarà per les teves paraules. Les vomitades són necessàries, els sentiments es poden compartir i les veritats es poden explicar. La ploma àgil de la Meiga pot encetar una segona part de l'Abalbarda moderna mentre acarona gats abandonats que aprendrà a estimar.

Però tot és relatiu, certament, i passatger, naturalment. No hi ha temps, no hi ha espai. Vèncer o no vèncer es qüestió de mirades més que de pressupostos i altres polítiques de passadissos parlamentaris. Una i altra vegada tenim aquesta sensació de dats pel ... i ja no sabem si ens queden forats. Però ens mantenim amb una certa dignitat, derrota a derrota fins la victorià final que no és altra que la de ser nosaltres ara i aquí, mentre una pluja contínua i suau impregna d'alegria els arbrers verds del jardí. He començat avui la neta del senyor Linh. El senyor Linh ha arribat a un país estrany, l'ha olorat i no ha sentit res. Els països estranys no tenen olor. Del parc natural d'Artikutxa arriben mil olors de tota classe de plantes salvatges, arriba la olor de terra mullada i el so d'una música bella que parla en llengua pròpia.

Dissabte 18 d'octubre. Any 2008. Falta poc més d'una hora per la Meritxell. Plou, una pluja suau que impregna d'alegria els arbres verds. Una estora de fulles marrons de plàtans que l'Ajuntament no esporga mai s'escampa pel jardí. Tardor a les Borges del Camp.

Fa 68 anys, un dia i 15 hores

Dijous 16 d'octubre de 2008. Són les nou del vespre.

Fa 68 anys, un dia i 15 hores, al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc, Companys va rebre els trets que van acabar amb la seva vida. No va ser l´'únic afusellat, n'hi van haver molts més, judicis injustos. Podem anul·lar el que faci falta (i fa falta) però no els retornarem la vida.

No sé quan fa que s'ha dut a terme la l'última "execució" d'un condemnat a mort, molt poc segurament, les noticies dels diaris no m'ho expliquen.

Comentari a banda, llunyà i diferent del tema que, no em pregunteu perquè, he necessitat postejar avui: Sóc conscient que hi ha set visites a l'entrada del dia 14. M'agradaria respondre-les, una a una . Ai! Aquest temps que no existeix, però s'escapa, s'escapa ...

Demà, o com a molt dissabte (primer dia de festival) segurament ho faré. De moment petons a qui els vulgui rebre. Sempre petons.

counterwebkit2008

A baix les vinyes. A dalt les carenes. I jo sense dormir

Eren les deu de la nit d'un 14 d'octubre, l'any el 2008. La localització dels fets, a Les Borges del Camp, concretament a la bonica i modernista (casi) Torre Sans. Havia obert l'ordinador feia una bona estona i amb la meva petita barca remava pels encantadors riuets de sempre ... Un cafè amb copa i sense puro a la Begirada del Josep i unes ninfes nocturnes a Les Borges de la Tere. La Morenita fa dies que celebra el dia mundial de la salut mental i l'Òscar encara remena llibres a Bellprat. Un te ics de desig a la Rierada que diu que no sap on va però jo crec que el camí fins Cal Dasca no te pèrdua (el mapa del google no menteix). Contesto un qüestionari d'un curs virtual que m'he apuntat (més aviat m'han apuntat) a la feina. Tinc mal de cap, torno a estar refredada i m'emprenya. Potser un gelocatil servirà avui que al calaix ja no queden avellanes i d'enciam ja n'he menjat per dinar. Són les deu de la nit i fa una estona que navego amb la meva petita barca per carrers coneguts que també passen pel flickr amb senyores de Cambotja. No sé massa com va això del curs virtual. M'he tornat a refredar i no tinc res a dir al "...sense títol". Després del gelocatil una sopeta de peix i cap al llit.

Fa estona que no dormo, suposo que és el refredat, imagino que deu ser tard, probablement al despertador no li falti gaire per dur a terme l'única tasca de la seva jornada laboral. Penso amb el company que avui m'ha convidat a esmorzar i la cara de felicitat que feia quan m'explicava que només li queden quaranta i tants dies, al desembre es jubila i la seva dona ho fa al gener, ja tenen tot d'activitats conjuntes programades. Quina enveja que em fan! Penso en més coses i, malgrat que aquí faig públiques gairebé totes les meves vergonyes, com que gairebé totes no són totes, no diré quins altres pensaments s'executaven dins el cervell quan creia que devia faltar ben poc perquè el despertador dugués a terme l'única tasca de la seva jornada laboral.

Amb la bata damunt el pijama i les sabatilles als peus, baixo les escales, i un cop a la cuina me n'adono que no és el moment de fer el cafè, el petit rellotge digital del microones diu que són quarts de dues i el del menjador i el de l'ordinador tenen la mateixa opinió. Per fer alguna cosa mentre em torna la son miro el correu, el Josep em recorda que ja és 15 d'octubre i jo associo la data a Santa Teresa, no em puc oblidar de felicitar la mare.

Per enèsima vegada algú em fa arribar aquest enllaç, me'l torno a mirar i ja casi em sé el vídeo de memòria. Ara ja tothom ha rebut la classe magistral sobre la crisi, però no tenim ni idea de què fer-ne d'aquest coneixement. De crisi parla també la darrera entrada de Begirada i jo, amb el meu mal de cap i sense poder dormir, estic a punt de trucar al telèfon que s'amaga sota la taca negra.

Avui, per algun motiu que l'interessat sabrà i no té perquè explicar, algú ha mirat vuit vegades una foto de vinyes que vaig penjar al flickr fa molt temps i que ni recordava. És una foto que em relaxa, m'agrada aquesta explanada de vinyes. No tinc avellanes però crec que encara queda algun gotim de raïm a la cuina, un raïm tardà, ben dolç. Assaboreixo a poc a poc cada gra. A fora és fosc i el silenci absolut. Són les dues del matí de la Santa Teresa del 2008. Potser encar podré dormir una estona.

11 d'octubre

No sé si tornar a advertir que es tracta només d'una convenció, però ja ens entenem si dic que avui és 11 d'octubre. Miro de reüll la part dreta de la barra inferior de la pantalla i diu que són les 19:45 cosa que mentalment tradueixo per tres quarts de vuit de la tarda. Fa dies que em pregunto perquè la majoria de blogs que visito han afegit un rellotge a la seva pàgina.

A tres quarts de vuit de la tarda de l'onze d'octubre de 2008 m'assec davant de l'ordinador amb un plat d'avellanes damunt la taula i escric mentre rosego. No ho hauria de fer, ja ho sé, però em xifla, l'Enric em proposa que rosegui fulles d'enciam, però, com es pot deduir fàcilment, no és ben bé el mateix.

Fins ara, que ja s'ha fet fosc, avui, poca cosa. M'arrossego per casa. Passejo per fora mentre encara és clar. Avui només és un dia frontissa entre el petar les pedres de sol d'ahir i la grisor de demà.

Ahir tocava elogiar les "locures". Jo també he estat (potser sóc) malalta mental. Ahir l'Oriol Bohigas ens va parlar dels ateneus. Una llarga i lúcida exposició sense cap indici de "locura". Una brillant oratòria reflex d'una ment extraordinària. I un discurs lúcid és un discurs lúcid independentment que s'hi estigui o no d'acord. De fet el Bohigas va aconseguir fer-nos pensar una llarga estona, post exposició. Estàvem o no d'acord amb el que havia defensat? Quin ateneu reivindica? La seva definició de societat civil implica alguna classe social de manera directa? Si és així, a quina? Són possibles avui, encara, els ateneus? Són necessaris avui, encara, els ateneus? Tot un teixit de pensaments aptes per posar en comú al voltant d'una taula de tertúlia en un ateneu qualsevol.

Per demà els pronòstics són de mal temps, de manera especial a Tarragona. Perquè demà, ja li poden dir com vulguin, mentre sigui la mateixa festa, la mateixa data, ja li poden caviar el nom. Va néixer com a dia de la Raza. No cal que juguem a balls de disfresses. Alguns "esperits" continuen vius. Demà dia gris, especialment a Tarragona.

Hauria de posar un títol?

Que escribiendo se salve el alma nadie lo ha dicho ....... (No, ningú no ho ha dit, ni els místics)
Escribes, escribes, y tu alma ya está perdida .... (Tan greu és ?)
______________________________________________________________________



ESPAI RESERVAT A LA IMATGE INEXISTENT




______________________________________________________________________

Hauria de dir alguna cosa, potser.
Hauria de buscar alguna imatge, tal volta.
Però de fet, per què? Sí el Calvino ja m'ha pronosticat que no hi ha res a fer amb la meva ànima.

A Reus hi ha divuit graus de temperatura, és focs però no plou.
A casa encara fa fred. Demà, per fi! Sembla que tindrem calefacció.

El recurs del clima està massa suat. Arriba la tardor i la suor se'n va.
No parlaré del clima, hauria de dir alguna cosa,potser. Buscar una imatge, tal volta.

Com es deu dir fillol amb mallorquí?

Què cansada que estic aquesta nit. Hauria d'anar a dormir, seria el millor.

Quin temps farà demà?

counterwebkit2008

Era avui. I ara?

Queda recollit el teu acte testimonial, Susa, encara que sigui aquí en aquest petit noespai notemps.

Haurem d'aferrar molt fort les dignitats.

Que no parin els timbals!

counterwebkit2008

Reminiscències

"Has de saber que la cosa más difícil del mando de un ejército es calcular cuántas escudillas de potaje contiene una marmita".
Del Caballero Inexistente encara.
___________________________________________________________________



Quan entro a casa me n'adono que dels dos arbres que hi ha a banda i banda de la porta, el de la dreta s'ha fet més alt i fort. Mentre dino rumio les possibles causes Serà que el de l'esquerra estava ja malalt quan el vaig plantar? Serà que l'he regat menys? Serà que el sol li toca de manera més indirecta? A mitja tarda, quan surto per fer les compres i obro la porta, encara des de dins de casa, torno a mirar els arbres. Estava equivocada, és el de l'esquerra el que té més força.

Quina vergonya, diu el pare Enric, cada dia eleccions americanes. És clar, els les donen fetes les noticies, no cal que es preocupin d'altra cosa que de passar-les. Està assegut a la única cadira que li permet aixecar-se, les cames se li han tornat mandroses i necessita ajuda per algunes coses. Però la ment continua àgil i no ha perdut l'entusiasme. Sortim al jardí i mirem cada una de les plantes. Fa vent i la terra és seca. Jo prec la manguera i ell m'explica la mida d'aigua que cal a cada lloc, fins i tot la pressió ha de ser diferent, en alguns testos s'hi ha de deixar una estona, però amb un rajolí molt suau. Cal un tracte diferenciat perquè puguin créixer iguals.

I d'aquesta manera ha passat el cap de setmana.

Avui, a casa, navego com sempre per les pàgines amigues. M'arriba el so dels tabals i de les gralles des de ca la Tere. Reminiscències de les nostres festes. Remeno entre les meves fotos i hi trobo els mateixos personatges, part d'aquests, si més no. No conec les timbaleres, ni la bonica grallera que, ves a saber per què, van captar la meva atenció. Les pujaré aquí, perquè reforcin el ritme i potser serveixin de revulsiu per retornat al Josep la imatge que li és pròpia.

counterwebkit2008

Miralls

No era raro topar con nombres y pensamientos y formas e instituciones a los que no correspondia nada existente. Y por otro lado por el mundo polulaban objetos y facultades y personas que no tenían nombre ... Del Caballero Inexistente, naturalment.
____________________________________________________________________________

















"El mar és un mirall que coneix els teus neguits" Va dir un dia el Toni Ibañez. Una frase perduda entre altres per retratar Cabrera de Mar. El Toni Ibañez també serà al I festival de poesia de Les Borges del Camp.

El mar, aquest mirall que coneix els teus neguits (i els meus) és el mateix: a Cabrera, a Salou, a Cabo de Gata, a Vigo, a d'Empordà, a Donosti, a Vietnam...

M'agraden les fotos del Josep. M'agraden totes, unes m'agraden molt, les altres m'agraden moltíssim.

M'agraden, especialment, les fotos de barques, les que són al mar i les que són al riu. Avui m'agradaria ficar-me dins una barca i deixar-me gronxar, gronxar, gronxar ... Tancar els ulls i escoltar les paraules de l'aigua que coneix els meus neguits i els dilueix dins el gran neguit de l'univers.

El Josu també navega. Troba pàgines que no linca, ens les apropa com a ports: "Puertos para navegantes" els ha nomenat. Des que vaig descobrir les pàgines del Josu no paro d'endinsar-m'hi, i no em molesta que no actualitzi des de fa dies, encara em queda molt per descobrir en tot el que hi ha.
.
El Josu, un dia, deu fer temps però per a mi és avui, va explicar una història sobre la nostra llengua. No té res a veure amb els noms que no corresponen a res, ni amb els miralls que coneixen neguits, ni amb la poesia. O potser sí. A mi m'agrada la història i la llegeixo des de dins de qualsevol de les barques de Begirada:

El curs d'escriptura terapèutica va començar amb unes sessions de català. I després d'un parell de classes ja era evident que allà no ens ensenyarien massa res sobre l'idioma però aconseguirien persuadir-nos de la nostra ignorància. Segurament suposaven que la seva insistència ens induiria a perseverar en l'estudi de les normes lingüístiques i ressaltaven innecessàriament que per escriure en català s'havia de saber català. L'advertència era tant raonable, tant òbvia, que resultava irritant, sobretot quan insistien en la importància d'escriure sense inhibicions per corregir amb rigor. Em sentia amenaçat per un flux interminable de correccions i vaig jurar en secret, com un lladre serraller, com un advocat marrullero, aprendre tot el possible sobre aquelles normes per infringir-les amb més impunitat. (continuar llegint)

A les barques no haurien d'arribar els diaris, però algú els hi ha llençat i no puc evitar fer-hi una ullada. Em sorprèn un titular que deu pretendre ser seriós d'un periòdic que pretén ser molt seriós: "Los jóvenes valencianos, catalanes y vascos son los que tienen peor calidad de semen de España" Com diria el Josu des de la més estricta observança de les normes "kins kollons"

counterwebkit2008

I festival de poesia a Les Borges.

19 graus de temperatura i de nit. Al matí, quan agafo el cotxe, direcció petroquímiques, també és de nit, i només 12 graus. Fresqueja doncs. I encara no tenim calefacció. Al migdia no cal. Quan surto de la feina i torno a casa, contra petroquímiques, fa un sol esplendorós. 26 graus, cal posar l'aire condicionat al cotxe.


Al matí, quan aparco a les Gavarres, falten uns minuts per a les 8. Espero al cotxe, em quedo una estona amb el Joan Barril. M'explica un conte. Avui em parla d'aquelles dones que s'han fet professionals de l'assistència als actes públics on hi ha refrigeris, una manera com una altra de menjar cada dia, quan no es té altra feina ni ningú a casa que ompli la nevera. El Barril ho fa amb aquella tendresa que el caracteritza. I penso en les senyores que trobo a Reus, a tots els actes amb refrigeris, esperant al costat de les taules el moment de poder estirar la mà, les primeres sempre. Desconec si porten carmanyola amagada a la bossa. Avui el Barril m'ha provocat un cert "carinyo" cap a aquestes dones. Si algun dia organitzo un acte públic amb refrigeri els reservaré un paquet, només per a elles.


Quan surto a esmorzar ja puc deixar la jaqueta. Prenc un tallat en una terrassa mentre l'Auster em porta al món del cinema i em fa reflexionar sobre el paper dels objectes inanimats a determinades pel·lícules. Penso amb tots els post de la morenita sobre bandes sonores i crec que li proposaré una tanda sobre objectes. Potser un altre dia m'esplaiaré més en aquesta qüestió. El que si que es segur que a partir d'ara, al cinema, buscaré aquests objectes a cada projecció.

Després de dinar, quan la temperatura és més alta, llegeixo amb llum de sol i Calvino, al Caballero Inexistente, m'explica que la nit i el fred és sempre igual, idèntic, a una i altra banda de les trinxeres de guerra.


I ara s'ha fet de nit a Les Borges, afortunadament no hi ha altra banda de trinxera. Busco referències sobre els poetes que han de venir al I festival de poesia, m'agraden. Trobo una aquarel·la encisadora i ja sé quina imatge posaré avui.

counterwebkit2008

De lectures

Abans de començar a escriure evoco la figura inexistent d'Agilufo Emo Bertrandino de los Guildivernos y de los Otros de Corbentraz y Sura, caballero de Selimpia Citerior y de Fez. Benvingut a les meves sobretaules!
__________________________________







Les maneres com un llibre arriba a les nostres mans són, algunes vegades, ben estranyes. Hi ha qui diu que no som nosaltres qui trobem els llibre sinó els llibres els que ens troben a nosaltres (o a naltros)

27 de setembre del 2008 (al calendari gregorià, s'entén) Passem un moment pel super (qualsevol super que em tinc prohibit fer referència a marques o firmes concretes), ho fem abans de la nostra escapada a Terrassa i amb el temps just (aquest temps que en realitat no existeix però a la pràctica ens limita). L'objectiu és comprar pinso per a les gosses; ja que les abandonem dos dies no els farem, al damunt, la mala jugada de deixar-les sense teca. Com que és dissabte al migdia el super en qüestió, tant li fa quin super, està ple. La gent deixa sense miraments els carros al mig dels passadissos i arribar a l'apartat d'objectes diversos, bàsicament menjar, per animals, bàsicament per a gossos, és tot una odissea. Em falta l'aire i m'haig d'aturar a respirar, el nostre carro encara és buit. Distingeixo un espai, allà mateix, on la densitat humana és considerablement inferior. Ningú de fet. Només són un parell de metres quadrats, suficients, el meu volum corporal que en els darrers anys no ha parat de créixer, s'hi pot encabir sense esforços. M'hi aparco. A les lleixes no hi ha menjar, ni estris de neteja, ni bateries de cuina. A les lleixes hi ha llibres, un producte en el qual mai dels mais no m'havia fixat, en aquest tipus d'establiments.

Unes cobertes grogues em criden, no es que diguin – hola Magda..- exactament, però em criden. Una silueta blanca, unes lletres negres. La editorial: Anagrama.

Ara "Un hombre en la oscuridad" de Paul Auster és al carro, no hi ha res més. Només un llibre solitari obrint-se pas entre les multituds als passadissos d'un super sense nom. Miro a l'Enric i me n'adono que li fa una mica de vergonya. Trobem el pinso, arribem a la caixa, fem la cua de rigor, paguem i arribem al pàrquing sense que, crec, ens hagi vist ningú conegut. Tinc l'home de la foscor entre les mans, el començo a fullejar allà mateix. Llegeixo per l'autopista mentre l'Enric condueix. Llegeixo a casa la mare mentre ella em parla de corals. Llegeixo al llit. Llegeixo ....

PD . No tinc foto de la lectura de "Un hombre en la oscuridad" però com que això de llegir al cotxe ja ho feia a les Apujarras, aporto el testimoni made in Lola, oh mi Lola.

PD (bis) M'he tornat a oblidar de fer-la petita.

counterwebkit2008

L'escapada a Terrassa i el pernil de la Pepa

Tornem a casa gairebé a les vuit del vespre d'un dia que com que no he anat a treballar i tampoc no ho vaig fer ahir deu ser diumenge.

28 de setembre diu l'escriptori del meu ordinador, 20 graus i serè a Reus. A les Borges també. L'escriptori del meu ordinador diu que a Reus s'ha fet de nit. A les Borges també. Fa no res que a aquesta hora començava a regar i uns 70 minuts després podíem sopar al rafal, encara de dia. Miro la llar de foc que no he encès i ja me'n comencen a venir ganes. La calefacció encara no està arreglada.

Tornem d'una escapada a Terrassa, escapada d'allò més habitual, d'altra banda, una part important dels meus és allà i internet no substitueix el frec a frec de la pell.

La Pepa va prometre pernil. Aquesta paletilla que ens va acompanyar mig viatge, a les Alpujarras, a l'agost, quan encara era de dia a les nou del vespre i sopàvem i cantàvem a les terrasses, fa no res.

La mare tenia dinar d'aniversari. No hi era el dissabte al migdia. La mare acaba d'arribar d'un viatge, és feliç i ens explica que l'han convidada a cantar en una coral. Ens ho ha explicat avui, perquè ahir es va disculpar, no podia dinar amb nosaltres, obligacions socials de les persones de vuitanta anys, ja se sap.

Vam dinar a Les Borges, doncs. Al rafal no que hi fa fresca, fa no res que tampoc no ho fèiem per massa calor. I va ser a la tarda que vam sortir, i vam arribar just per demanar una Voll Damm, al barillo nou de la Plaça del Progrés que, ara, després de la darrera operació d'estètica, no està tan malament.

Comença la temporada de jazz a Terrassa, però no hi vam anar, que teníem sopar de pernil a ca la Pepa. La pelitilla que ens va acompanyar una part del viatge a les Alpujarras. No hi eren el Pep, ni la Miren, ni la Susa. No es pot citar per menjar un pernilet a les persones que són tan al nord o tan al sud, i fins i tot tan, tan, tan a l'est. Van venir la Pili i el Pau, això si, i la Dolors i l'Anna, i també el Raül.

Vaig fer poques fotos, la Pepa va parar una taula de festa. Hi havia el pernil, es clar, i moltes, moltes més coses. La Pepa, amfitriona perfecta, no pot convidar només a un sopar de pa amb tomàquet i pernil. Sopa de carabassa, rotlles de pollastre amb porro, brandada ... quan me n'adono ja no n'hi ha, només tinc un rotllet solitari que ha quedat, i el pernil. S'han escapat la brandada, la carabassa ... i moltes altres coses. S'ha escapat la Pepa, amfitriona perfecta, que va i ve de la cuina, alerta a cada moment, a cada canvi de plats, a cada necessitat de vi ... se m'escapa, no hi és a la taula en cap de les fotos que he portat a casa, poques, molt poques, me n'adono ara que les passo a l'ordinador. Potser, la vesprada, va ser massa intensa, massa bo tot plegat ... Em vaig oblidar de les fotos. Queda pobre el reportatge. Va ser massa rica la vetllada!

Moments un xic tensos, fins i tot. No passa res, no té importància. Les opinions de cadascú, són només això, opinions de cadascú, sempre vàlides, sempre respectables. No passa res, no té importància, l'amistat preval per damunt de qualsevol diferencia d'opinions o creences. Faltaria més! Som madurs, som demòcrates, som tolerants. Tot hi així, amb quina vehemència defensem algunes coses, com els temes de la llengua, per exemple. Què difícil que és, algunes vegades, fer entendre que aquí, si algun idioma està amenaçat, és el nostre, el propi. Com impregnen les campanyes de la dreta fins i tot en persones que se senten d'esquerres! Que fàcil que és fer demagògia amb segons quins temes! No passa res, no té importància.

Es fan les dues de la matinada, és fosc, com ho era també a l'agost a Ohanes a aquesta hora. Fa no res, quan encara continuàvem xerrant i cantant a la terrassa de la Susa. Quan ens banyàvem, amb llum de lluna, a Trevelez, sentint tota la força del Veleta. La paletilla ja era al maleter del cotxe. Vam fer amb ella el viatge de tornada. Ara és un os casi pelat a la cuina de la Pepa. Extraordinari pernil. Magnífica vetllada. Gràcies Pepa.

counterwebkit2008

Finalment he entés això de la crisi

counterwebkit2008

Avui vivim sense sol

I finalment los Girasoles Ciegos (ens?) representaran a Hollywood. De fet no és que m'importi massa això de l'acadèmia americana, ni m'entusiasma especialment la pel·lícula que tampoc no em desentusiasma. Però mira, m'alegro que no hi vagin les "oigo patria tu aflicción"

A les tres de la matina debat en directe de la confrontació dels dos partits, dos candidats, unamicadiferentsperònotant, allà al mateix país de l'acadèmia del paràgraf anterior. En directe i a més d'una cadena. És que és el nostre estat, el nostre govern, les nostres eleccions ... ? (nostres?) ai potsermésdelquevolemidiem. Tot i que es comencen a alçar veus que postulen que la crisi (aquesta que no acabo d'entendre) marca la fi de l'imperi (!?)

M'ho penso .... ummmmmmmmm. No, no em quedaré fins les tres de la matinada. Decididament.
I mestres hem arribat al desè i últim capítol del Vizconde. Al final tot s'arregla i torna a la normalitat. Arriba allò que suposem ens ha de fer feliços, és el que volíem, sí, però malgrat tot, no ho som de feliços, o potser a estones.

"Pero las naves ya estaban desaparecido en el horizonte y me quedé aquí, en este mundo nuestro lleno de responsabilidades y fuegos fatuos"

La propera setmana comença a existir, per bé o per mal, el cavaller inexistent. Aquell que no és un fantasma, aquell que senzillament "no és" per molt que vulgui ser. Però es diu que la fe i la voluntat mouen barreres i que sempre és possible ser alguna cosa.

En definitiva, que plou a Cambotja i la Susa està contenta perquè trobarà rovellons. Diu que n'agafa molts quilos, i que els congela. Jo no sabia com es feia això de congelar els rovellons. S'han de fregir una mica, amb all ... em sembla que era així, m'ho acaba d'explicar i no me'n recordo. L'edat... tant li fa, jo mai no en tinc en quantitat suficient per congelar. Els que tinc, si en tinc, de la paella o les brases a la taula.

No res, que demà toca pernil de la Pepa, que després de tants dies compartint cotxe ja toca tastar-la (la paletilla) i que espero fer-ne alguna foto (no sé si de la Pepa o de la paletilla) i potser la portaré aquí perquè els que no vinguin tinguin una mica d'enveja.

Plou a Les Borges i la Susa està contenta perquè podrà agafar molts rovellons.

Morenita, salut i força!

counterwebkit2008

Un altre Donisti és possible

Así transcurrian los días en Terralba, y nuestros sentimientos se hacían incoloros y obtusos, puesto que nos sentíamos como perdidos entre perversidad y virtud igualmente inhumanas.

El Vizconde Demediado. Capítol 9
__________________________________________________________________________________________________________

23 Santa Tecla – 24 la Mercè – 25 Misericòrdia. Pim, pam, pum. Cada any és així i després s'ha acabat. Bé, queden encara les festes d'Alforja, però ja és una cosa menor.

23 Zinema Mugimenduan – 24 Zinema eraikitzen sariak – 25 TVE-Beste begirada sariaren oinarriak. I ens fem el ferm propòsit de ser-hi l'any que ve. Ja en parlarem.
Primer va ser París i després Ohanes. De calor poca però d'amistat molta, escalfor d'estiu el 2008. Que nos quiten lo bailao que diria l'altre (o l'altra).

Comença el juliol amb la festa major de Terrassa i s'acaba el setembre amb la d'Alforja. Així cada any. París i Ohanes no, només han sigut el 2008 i potser, tal volta, Donosti el 2009. Mentre, espera. Hivernar? De vegades me n'entren ganes. Pensar amb els Nadals em fa mandra i el que queda d'aquí a Nadal en l'àmbit laboral és més estressant del que el meu cos i la meva ànima (la meva què?) poden aguantar. Deia Jung alguna cosa així com que el cos és dins de l'ànima i no al revés com se sol considerar. Difícils "derroteros" per endinsar-s'hi massa, però seductors a l'hora. Com la sirena de Cambotja, que avui ens regala Begirada. Increïble! Insisteixo en reclamar-ne alguna cosa més sobre aquesta imatge.

Difícils "derroteros" per endinsar-s'hi massa la crisi i les seves conseqüències, o l'escalfament del planeta, o la violència des de dins i des de fora de l'aparell de l'Estat. Millor no amoïnar-s'hi més del compte i esperar amb il·lusió el setembre del 2009 a Donosti. Millor no amoïnar-s'hi massa, però tampoc no és bo girar la mirada. El que passa, passa i quan la raó no ho pot entendre encara ens queda tot allò que existeix, crec que també ho deia Jung, més enllà de la raó. Si el cos és dins l'ànima i m'hi esforço, potser observant el meu voltant trobaré la meva ànima, el que passa és que un cop trobada, si fos el cas, qui m'explica què n'haig de fer?

Plou, o ha plogut, a Ohanes i la Susa trobarà rovellons. Finalment també pluges a Les Borges i somriuen els verds. Avui un dia preciós, net, clar, temperatura agradable, però amb els primers apunts de fred.

23 Santa Tecla – 24 la Mercè – 25 Misericòrdia. Pim, pam, pum. Cada any és així i després s'ha acabat. Bé queden encara les festes d'Alforja, però ja és una cosa menor.

(I també, naturalment una "paletilla" sí, la "cataremos" Lola, oh mi Lola...)

Si vis pacem, para pacem

En el huerto de Bacciccia, el granado tenía los frutos maduros envueltos cada uno con un pañuelo anudado. Comprendimos que a Bacciccia le dolian las muelas. ... El prior Cecco tenía un girasol en la terraza, tan marchito que nunca florecía. Aquella mañana encontramos tres gallinas atadas allí, a la barandilla, comiendo a todo pasto y descargando estiércol blanco en el tiesto del girasol. Comprendimos que el prior debía tener diarrea.

El Vizconde Demediado. Capítol vuitè
______________________________________________________________________________



Avui, dia de Santa Tecla, que sembla ser que va ser l'amant de S. Pere, he tingut festa i han vingut el Pablo i la Cèlia, i hem pogut fer una mica de sobretaula.

Què bonic que és parlar, quan es fa per entendre's, digué la Serpentina.

Avui, jornada festiva a Tarragona, jo, i molts altres, encara creiem, i no volem deixar de creure que el diàleg és possible.

si vis pacem, para pacem

El Pablo, la Cèlia, l'Enric i jo hi hem estat d'acord. Què bonic que és parlar quan es fa per entendre's.

Des de Cambodja regalen somriures, perquè els entenguem, perquè és més important parlar el mateix llenguatge que la mateixa llengua.

Hem menjat i hem begut. Ens hem escoltat. Avui, perquè res no passa perquè sí, santa Tecla, l'amant, m'ha regalat una festa i una agradable sobretaula.

I després, perquè res no passa perquè sí, he trobat unes pàgines estranyes que m'han semblat encisadores. Vaig conèixer l'autor fa molt de temps, suposo que això ha fet que em quedés una bona estona perduda entre les cròniques grises. Una d'aquestes cròniques, confidència en aquest cas, la trobo tan deliciosa no em puc estar de lincar-la

counterwebkit2008

Felicitats Tere

Gairebé no la conec. Però ella m'ha fet estimar el poble on visc a través de la seva visió particular.

Fa uns mesos vaig entrar a la seva botiga amb una petitíssima foto de l'avia Paquita. L'avia Paquita va ser la persona per a qui va ser construïda Torre Sans, ella va dissenyar aquest espai preciós que m'ha acollit. L'avia Paquita estimava aquesta casa i estimava Les Borges. L'avia Paquita, com la Tere, era una persona d'una immensa sensibilitat, ho havia de ser, tot i que jo no la vaig arribar a conèixer mai. Ara, l'avia Paquita em somriu cada dia des de damunt de la llar de foc, dins un retrat 70x50 que ens va fer la Tere a partir de la petitíssima foto que tenia a les mans, fa uns mesos, quan vaig entrar per primera vegada a la seva botiga. De vegades, quan miro les fotos de la Tere, les ensenyo a l'avia Paquita, i tinc la sensació que li agraden i que de vegades fa comentaris de com ha canviat el poble, comentaris, ho dic baixet, que no sempre són positius. Però en general li agraden, li agrada, sobre tot, la manera de mirar de la Tere, perquè es la mirada d'una persona que estima el lloc on viu.

Potser l'avia Paquita no em diu res, però així, com ho he escrit, es com ho sento, i per això ho dic així, avui, 22 de setembre de 2008. Perquè avui és l'aniversari de la Tere i volia, d'aquesta manera senzilla, i potser una mica barroera, perdona'm Tere no en sé més, retre homenatge a la persona que cada dia em mostra el poble on visc i m'ajuda a estimar-lo una mica més.

Gràcies Tere, per tot (i també per aquest pot de melmelada en el qual ja hi he apuntat un dit que m'he atansat als llavis i hummmmmmmmmmmmm, deliciosa)
_______________________________________________________________________________________________________________

No m'oblido del setè capítol del Vizconde Demediado:

- Hacer buenas acciones juntos es la única manera de amarnos.
- Lástima. Creía que había otras maneras.