Estemos preparados. Quedémonos desnudos
con lo que somos, pero quememos, no pudramos
lo que somos. Ardamos. Respiremos
sin miedo. Despertemos a la gran realidad
de estar naciendo ahora, y en la última hora.
20 de desembre al calendari que tinc penjat a la paret. L'una del migdia als rellotges de Torre Sans. Gonzalo Rojas Pizarro, poeta xilè de la generació del 38, poeta exiliat després del 73, avui compleix 91 anys. Gonzalo Rojas Pizarro és només una de les tantes i tantes persones que avui són destacables per alguna cosa, potser perquè ploren, o perquè riuen, o neixen, o moren, o tenen la primera relació amorosa, o intenten creuar el mar (en femení a l'Empordà) en una llanxa massa feble i massa plena. Milions i milions de persones que senten, respiren, viuen. Tu, jo, l'Anna, nosaltres.
M'arriba la claror del dia, una claror suau del sol, el de sempre, que porta una mica de calidesa. S'escampen les boires, avui, 20 de desembre al calendari que tinc penjat a la paret i que aviat hauré de renovar. El dia es torna clar i sé que, encara que plogui a Donosti, dilluns anirem a sopar. No soparem a Donosti, ni a Les Borges. Dilluns sopararem a Terrassa i no plourà. I brindarem per tots i cada un dels milions de persones que senten, respiren i viuen. Per tu, per mi, per l'Anna, per nosaltres.
La mare té a punt una bossa per posar-hi els berenars del Peru. Quan déu no dona besnéts s'han de buscar nens al País Basc per regalar bosses per posar berenars. Petit detall per algú que acaba de complir quatre anys. Tots hem complert anys el 2008, menys els que van néixer entre el 20 i el 31 de desembre, com el pare Enric que va néixer el 25 de desembre de l'any 1920, l'any de la quinta del biberó, i per això té una creu dibuixada al paladar. No, no perquè hagués nascut l'any de la quinta del biberó té la creu al paladar, sinó perquè va néixer per Nadal. El portarem a casa el dia del seu aniversari. El portaran, més aviat, amb una ambulància que carregarà les dues cadires amb rodes, amb el pare Enric i el tio Jaume. Per Nadal cada ovella al seu corral, per això el pare Enric i el tio Jaume, amb les seves cadires de rodes, compartiran a casa, amb la família, l'escudella i el capó. Fa mandra el Nadal, però la Tere em va dir que amb l'escalfor d'alguns focs el farem més suau, i es cert, encara hi han focs i el sol, que entra tímidament per la finestra, aporta calidesa, avui, 20 de desembre al calendari que tinc penjat a la paret.
M'arriba la claror del dia, una claror suau del sol, el de sempre, que porta una mica de calidesa. S'escampen les boires, avui, 20 de desembre al calendari que tinc penjat a la paret i que aviat hauré de renovar. El dia es torna clar i sé que, encara que plogui a Donosti, dilluns anirem a sopar. No soparem a Donosti, ni a Les Borges. Dilluns sopararem a Terrassa i no plourà. I brindarem per tots i cada un dels milions de persones que senten, respiren i viuen. Per tu, per mi, per l'Anna, per nosaltres.
La mare té a punt una bossa per posar-hi els berenars del Peru. Quan déu no dona besnéts s'han de buscar nens al País Basc per regalar bosses per posar berenars. Petit detall per algú que acaba de complir quatre anys. Tots hem complert anys el 2008, menys els que van néixer entre el 20 i el 31 de desembre, com el pare Enric que va néixer el 25 de desembre de l'any 1920, l'any de la quinta del biberó, i per això té una creu dibuixada al paladar. No, no perquè hagués nascut l'any de la quinta del biberó té la creu al paladar, sinó perquè va néixer per Nadal. El portarem a casa el dia del seu aniversari. El portaran, més aviat, amb una ambulància que carregarà les dues cadires amb rodes, amb el pare Enric i el tio Jaume. Per Nadal cada ovella al seu corral, per això el pare Enric i el tio Jaume, amb les seves cadires de rodes, compartiran a casa, amb la família, l'escudella i el capó. Fa mandra el Nadal, però la Tere em va dir que amb l'escalfor d'alguns focs el farem més suau, i es cert, encara hi han focs i el sol, que entra tímidament per la finestra, aporta calidesa, avui, 20 de desembre al calendari que tinc penjat a la paret.
2 comentaris:
No us ho creure-ho però avui fa exactament dos mesos que no veiem el sol (només alguna escletxa)i ens plovia cada dia. Avui hem sentit l'escalforeta del sol (16º)i sobretot la seva llum.He agafat la càmera i he sortit a disparar.Ufffff... es que portava un mono!(hom acaba fart de tantes fotos tristes de pluja).El sol és mitja vida, sobretot després de tant de temps sense veure-l. Ara doncs que ens arriba el bon temps (ja sabeu, aquí sempre anem al reves d'Espanya) resulta que el dilluns marxem cap a Terrassa! Espero que a Catalunya també hi hagi sol! Però sobretot, podrem gaudir dels nostres amics i aixo és el més important!
Tingueu molt bon viatge cap a Terrassa, que sempre és preciosa. Estic meditant si pujar a escoltar la Carol Welsman, la nit de Nadal. Ja ho puc meditar ràpid, no sé ni si queden entrades. Però valtros ja sereu aquí, i jo baixaré la tarda de sant Esteve amb unes amigues d'Alforja.
Publica un comentari a l'entrada