dimarts, 9 de desembre del 2008

Mira Tere, encara tenim focs.

Aquest cap de setmana que podia fer anar la màquina han desaparegut els cels vermells. Tot està tapat per una capa espesa grisa. Ja no hi ha vent i no tinc on llençar les preguntes. Costa d'aclarir el dia i es fa fosc molt aviat, plovisca.

Ahir ens vam dedicar a netejar el jardí, el foc cremava les fulles i a mi em semblava viure un especie de ritual de purificació. El foc provoca passions, m'agraden les flames i al mateix temps em fan molta por. Cada calçotada es reprodueix la mateixa cançó, jo demano que vagin en compte els que torren els calçots, imploro una manguera prop de les flames, ells, experts i una mica agosarats, com solen ser els mascles, fins i tot els que han rebut o s'han fet una educació més igualitària, disfruten veient-me patir. Ahir vaig aconseguir que l'Enric deixés la manguera al costat de la pila de fulles que cremaven. Amb un cert tremolor de cames em vaig poder acostar per fer alguna foto, tremolosa també, d'aquesta manera, va sortir la imatge.

S'acosta Nadal i no tinc pessebre, ni arbre, només una planta amb fulles vermelles de les paradetes del Mercadal. La de l'any passat va aguantar fins fa només tres dies, una nit que vam arribar a cero graus de temperatura, una d'aquelles nits de vent amb matins de cels rogents que no vaig fotografiar, es va quedar garratibada, les fulles van baixar els caparrons. Avui que plou i no fa tan fred l'he deixada sota la pluja però no espero remuntada, potser per això l'Enric en va portar una altra. A rey muerto rey puesto, o el que és el mateix: visca la república, mori el Borbó. Són frases tradicionals, desproveïdes de sentiments, com es podria dir a Betlem me'n vull anar o campanas sobre campanas. Són festes d'amor i de pau i de vises buides. No tinc pessebre, ni arbre, només una visa amb la qual intentaré comprar un regalet per a cada membre de la família. Ara ja som tots grans i no cantem al tió, no creiem amb pares noels ni Mags d'Orient, però som prou tradicionals com per no renunciar als obsequies. Encara no he sentit nadales pels carrers comercials induint a les compres, ai a l'amor, però aviat les posaran.

El darrer tram del curs ha acabat, Serpentina, sort en aquest final teu, si la visa dóna de sí compraré una pianola perquè ens concertis quan vinguis, lliure de cursos i de feina, quan puguis descansar uns dies a Les Borges i això sí, deixar-nos anar una parrafada amb anglès que m'encantarà la música encara que no entengui un borrall (ja veus fins i tot em pots ensarronar i insultar-me una estona que et continuaré mirant em somriure aposentat)

Ringgggggggg mira per on sona el telèfon i qui és? Qui és? Doncs justament la Serpentina. Xerrem i xerrem, ens hem d'explicar moltes coses. Històries que avui, precisament, no són contes feliços. El que si són, encara, és contes amb final obert. Cal esperar, no sabem què passarà demà, avui, al penjar el telèfon, la Serpentina diu: Ja saps on sóc. I tant que ho sé! Sé on és ella i on són els amics, sé on son i, sobretot, sé que hi són. L'Anna també hi és, hi ha sigut, naturalment, des del començament d'aquestes ratlles. Ho sé jo i ho sabeu vosaltres. Hi som.

3 comentaris:

Josep ha dit...

Sí, la foto una mica tremolosa, com la fotógrafa, pero molt, molt bonica amb aquest encuadrament.
Home...aixó de que no tens abrbre....ejem... ja voldriem molts tenir els arbres que tens tú...només cal que hi penjis algunes boles tot sortin de la porta de casa!
Nosaltres no solament cantarem el tió si no que li posem menjar cada nit i en Peru esta alucinat de com menja aquest tros de tronc! Nosaltres ja no alucinem, però enmirallats en la seva cara som feliços!
S'acosta un Nadal més, comercial, asquerós, però ens permetra retrobar-nos tots un cop més i aixó és l'important!
Sí, m'agrada molt la foto!

serpentina ha dit...

...trobo que aquesta gossa és molt coquetona, mira com s'hi ha posat!!! aquí,quasi allà de lluny que estem en l'espai convencional, desprès d'una tímida pluja,ha tornat la tramuntana... com al país de l'Astèrix, som un reducte de sequera en un territori mullat, i com ell resistirem com estem acostumats i tractarem de reinventar les qüotidianitats amb el que tenim i el que som capaços d'imaginar...sempre petons

Tere Balañà Fotografia ha dit...

Un foc retratat amb una Pentax nova?.
El Nadal fa una mica de mandra, però amb un bon foc el suportarem millor.