Són les onze de la nit a Torre Sans i plou. No he tingut temps, fins ara, de posar-me a escriure. A fora la temperatura ha baixat força, uns set graus en aquest moment, igual que la que tenien els gossos que obligaven a córrer el seu amo passant en vermell un semàfor, allà a Begirada. A la televisió, la de casa que no fa futbol, una temperatura càlida i molt de sol. 1994, final de l'apargeit a Sudàfrica. Mig miro la tele, mentre escric aquí. Mig escric aquí, mentre miro la tele. Avui no ho faig per comentar les coses que he fet al llarg del dia, ni per parlar d'històries d'allà fora, ni comentar els embolics Garzón – PP. Avui quasi no en parlaven els diaris de les multiplicades corrupcions que van caient del gros compte gotes a l'ampolla dels peixos peperians. No, no vull parlar de corrupcions, avui, tot i que en tinc una de pendent. Li vaig dir a la Susa que diria alguna cosa de l'escàndol de l'alcalde d'Ohanes, quina pena que un poble tant bonic hagi d'estar governat per corruptes! Existeixen vídeos sobre el tema, els vaig mirar mentre els comentàvem amb la Susa, fins i tot algun on se sent com l'alcalde corrupte acusa la Susa d'haver escalfat el poble contra ell. Si es busca es fàcil de trobar, no cal posar enllaços.
Avui, era un bon dia per oblidar corrupcions, accidents, proclames Obamianes i "reflexions" a la part nord i oest de "L'Espanya", mentre esperem veure que passa demà. Avui, 28 de febrer de 2009, dia tranquil a Les Borges, dia per recollir fulles i cremar-les, perquè no feia vent. Dia perfecte també, per llegir. Buscaré les recomanacions de la Serpentina i potser les comentaré. Avui no he tingut temps de passar per la llibreria.
Avui, a les 9 del matí, he passat per correus a recollir un paquet. Tenia a la bústia, des del dimarts, un avís. Dins del paquet hi havia un llibre. No és un betseller, no ha guanyat cap premi, no és, com diu l'autora, cap meravella de la tècnica. Però és un llibre, i tant que és un llibre! Lo más parecido a un libro – diu la Meiga a la carta de presentació. I jo insisteixo que no és "lo más parecido" insisteixo que és un llibre. Un llibre que un dia, i estic contenta de ser-ne la instigadora, va començar a publicar-se, capítol rere capítol, en aquest blog. És un llibre que parla d'una Galícia que va ser republicana, que va haver de ser abandonada per tants i tants, la Galícia dels zulos, de les pors ... És un llibre de memòria històrica, una memòria personal, immersa en un determinat context, sí, però especialment la memòria d'una casa que és la d'aquells que l'han feta i habitada. El relat de unes vides que mereixen ser explicades. I quan algú explica coses que mereixen ser explicades el resultat és sempre bo. Això és el que busquem, en definitiva, en els llibres, històries que moltes vegades ja sabem que existeixen, histories que sempre hem pensat que s'haurien d'explicar. Cal escriure per desenterrar de les tombes de l'oblit i, quan es fa, el resultat, sigui quin sigui, és sempre un bon resultat. Algunes vegades, aquest resultat, agafa format de llibre. No de betseller, no de guanyador de premis, només de llibre.
Avui, a les 9 del matí, he tingut un regal, un llibre, dels que mereixen ser escrits, d'edició molt reduïda. No és un betseller, no és un guanyador de premis, ni tant sols anirà a cap llibreria, però és un llibre i, naturalment, el guardaré amb la mateixa il·lusió de qui l'envia. Felicitats Meiga, i moltes moltes gràcies.
Avui, era un bon dia per oblidar corrupcions, accidents, proclames Obamianes i "reflexions" a la part nord i oest de "L'Espanya", mentre esperem veure que passa demà. Avui, 28 de febrer de 2009, dia tranquil a Les Borges, dia per recollir fulles i cremar-les, perquè no feia vent. Dia perfecte també, per llegir. Buscaré les recomanacions de la Serpentina i potser les comentaré. Avui no he tingut temps de passar per la llibreria.
Avui, a les 9 del matí, he passat per correus a recollir un paquet. Tenia a la bústia, des del dimarts, un avís. Dins del paquet hi havia un llibre. No és un betseller, no ha guanyat cap premi, no és, com diu l'autora, cap meravella de la tècnica. Però és un llibre, i tant que és un llibre! Lo más parecido a un libro – diu la Meiga a la carta de presentació. I jo insisteixo que no és "lo más parecido" insisteixo que és un llibre. Un llibre que un dia, i estic contenta de ser-ne la instigadora, va començar a publicar-se, capítol rere capítol, en aquest blog. És un llibre que parla d'una Galícia que va ser republicana, que va haver de ser abandonada per tants i tants, la Galícia dels zulos, de les pors ... És un llibre de memòria històrica, una memòria personal, immersa en un determinat context, sí, però especialment la memòria d'una casa que és la d'aquells que l'han feta i habitada. El relat de unes vides que mereixen ser explicades. I quan algú explica coses que mereixen ser explicades el resultat és sempre bo. Això és el que busquem, en definitiva, en els llibres, històries que moltes vegades ja sabem que existeixen, histories que sempre hem pensat que s'haurien d'explicar. Cal escriure per desenterrar de les tombes de l'oblit i, quan es fa, el resultat, sigui quin sigui, és sempre un bon resultat. Algunes vegades, aquest resultat, agafa format de llibre. No de betseller, no de guanyador de premis, només de llibre.
Avui, a les 9 del matí, he tingut un regal, un llibre, dels que mereixen ser escrits, d'edició molt reduïda. No és un betseller, no és un guanyador de premis, ni tant sols anirà a cap llibreria, però és un llibre i, naturalment, el guardaré amb la mateixa il·lusió de qui l'envia. Felicitats Meiga, i moltes moltes gràcies.
