dissabte, 18 d’octubre del 2008

Tarda de dissabte. Tarda de tardor


Tardor 2008 from Josep on Vimeo.


Dissabte 18 d'octubre. 4 de la tarda. Any 2008. Només falten dues hores per la Meritxell. Plou, una pluja suau que impregna d'alegria els arbres verds. Una estora de fulles marrons de plàtans que l'Ajuntament no esporga mai s'escampa pel jardí. Tardor a les Borges del Camp.

A Agullana possiblement encara no plogui, les imatges del radar perden intensitat i es difuminen cap al nord. Esternudo i omplo mocadors, gestos solidaris amb la meva amiga Serpentina a qui no puc regalar pluja encara que bufo i bufo. Aquí ja hem menjat els primers rovellons, no en vam tenir prou per congelar, un plat repartit per quatre a l'hora de sopar, amb una mica de verdura i uns ous remenats amb tomàquet, especialitat de l'Enric. Agradable conversa amb el Carles i el Roger que s'hi van apuntar. Una mica menys de rovellons per naltros i en compensació el regal d'una bona conversa (que bonic que és parlar si es fa per dir coses) amb vomitades incloses de tot allò que als que treballem a l'administració encara ens fan mal. Em creix la panxa, però no hi ha manera que se'm facin prou amples les espatlles i el pes de tantes coses fetes contra l'ètica i l'estètica que defenso contractura esquenes. Diuen que tot es redueix a una qüestió postural, però la veritat és que no sé com posar-m'hi. És que hem guanyat alguna vegada? Pregunta indirectament la Morenita mentre recrimina a la Mina determinades compres, no cal anar predicant pel món segons quines coses, diu la Morenita severa. La Mina oposita i no sé amb quina samarreta. Ens posem el vestit que ens posem "el hàbito no hace al monje" es manté la sensació de "dats pel sac". Qüestió postural, deu ser això.

Tardor també a Vigo, encara que allà, precisament avui, fa un sol que peten les pedres. La Meiga cerca altres camins, tant de bo els trobi i ens expliqui alguna cosa més de les irracionalitats de les conselleries a l'hora d'aplicar catastres. No ha acabat la historia d'Abalbarda, ho sabem. Passades les èpoques franquistes no calen els zulos i fins i tot les famílies d'aquell encisador barri (parròquia?) es poden proclamar republicanes. Però ara, esdevinguda aquesta democràcia que no acaba d'atrevir-se a recuperar la memòria, mentre Fraga i Pérez Touriño comparteixen alguna cosa més que tiberis (és que hem vençut alguna vegada?). Encara queden capítols per escriure, benvolguda Meiga, i la meva congestió no augmentarà per les teves paraules. Les vomitades són necessàries, els sentiments es poden compartir i les veritats es poden explicar. La ploma àgil de la Meiga pot encetar una segona part de l'Abalbarda moderna mentre acarona gats abandonats que aprendrà a estimar.

Però tot és relatiu, certament, i passatger, naturalment. No hi ha temps, no hi ha espai. Vèncer o no vèncer es qüestió de mirades més que de pressupostos i altres polítiques de passadissos parlamentaris. Una i altra vegada tenim aquesta sensació de dats pel ... i ja no sabem si ens queden forats. Però ens mantenim amb una certa dignitat, derrota a derrota fins la victorià final que no és altra que la de ser nosaltres ara i aquí, mentre una pluja contínua i suau impregna d'alegria els arbrers verds del jardí. He començat avui la neta del senyor Linh. El senyor Linh ha arribat a un país estrany, l'ha olorat i no ha sentit res. Els països estranys no tenen olor. Del parc natural d'Artikutxa arriben mil olors de tota classe de plantes salvatges, arriba la olor de terra mullada i el so d'una música bella que parla en llengua pròpia.

Dissabte 18 d'octubre. Any 2008. Falta poc més d'una hora per la Meritxell. Plou, una pluja suau que impregna d'alegria els arbres verds. Una estora de fulles marrons de plàtans que l'Ajuntament no esporga mai s'escampa pel jardí. Tardor a les Borges del Camp.

5 comentaris:

Josep ha dit...

Gracies bonica per fer-me l'honor d'encapçalar les teves paraules.
Jo em quedo cada día més parat d'escoltar algunes notiicies. Resulta que per finals d'any, en Sarkozy ha convocat una simera mundial per tal de "refundar el capitalisme". I jo hem pregunto: què deu ser aixó de un nou capitalisme? Perque fins ara, els dirigens sindicals espanyols només els he vist entrar a Moncloa amb grans rialles, pero encara cap d'ells m'ha explicat què cony és aixó de "refundar el capitalisme".
Potser vol dir que els bancs guanyaran menys? potser menys plusvalia a les empreses? potser més salaris i bones condicions de treball als treballadors?...ai aii aiii que em sembla que no anirà per aquí la cosa!. Es tornarà, el capitalisme, més socialista? aiii...aii...aiii que em sembla que tampoc! Lo fotut és que no sé si encara queda alguna esquerra que ens ho pogui explicar aixó de "refundar el capitalisme", perque jo no ho entenc. Si hi ha algú que m'en façi cinq cèntims li agrairé. De moment, les mesures tothom les coneix: diners al "pobres" bancs que han guanyat menys del que esperaven,sota l'amenaça de que tothom perdi els seus estalvis, pero cap banquer a la presor per estafa!. Més diners per els empresaris sota l'amenaça de tancar empresses, pero cap empresari empresonat per desfalc; aixó sí, ens asseguren que els nostres pocs centims estalviats, de moment, no ens els pendran. Què será aixó de "refundar el capitalisme"? Marxxxxxx on ets? (Perque....tornarem a vèncer)!!!!

Magda ha dit...

I si posem una mica de música, ens prenem un orujillo i masteguem un xiclet com si aspiréssim l'aroma d'un bon cigar, tot escoltant algun cantautor?

Anònim ha dit...

Magda, vaig demanant tabac suec. Ja no espero més.
La setmana que ve seré per aquí.
Disfruteu el festival,

serpentina ha dit...

...hola a tothom,jo també soc una dona adossada a un paquet de mocadors de paper. A mi em sembla que això de re-fundar el capitalisme consisteix en el de sempre : privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues; per això sempre acabem subvencionant als senyors empresaris i especuladors diversos,a fi que ells no perdin els seus beneficis i a malgrat això segueixin despatxant treballadors.D'altre banda la gent vol ser rica i tindre (per dir alguna cosa) 50 teles de plasma ben grosses, i això tampoc va molt be que diguem per combatre aquest irracional sistema de vida...els uns pels altres la casa sense escombrar! A mi no m'estranya que sempre se'ls vegi (als de dalt) tots juntets dinant amb aquell somrriure als llavis...el que jo dic : una bona vaga de consum!!!...difícil, eh?.Be anem al que és important : molt guapo el reportatge de'n Josep i Magda, t'encantarà aquest llibre,a hores d'ara ja te'l deus haver llegit de primet que és. Sempre petons. Ah i aquesta tarda ha PLOGUT!!!!!

meiga ha dit...

A la derecha (según se mire) del meridiano que pasa cerca de Zaragoza os llueve, y aquí a la izquierda , sol de otoño, cálido al mediodía, frío a la mañana.

Ya he vuelto de mi fin de semana "colectivo"... Me decía una amiga que qué loca estoy, que no me llega lo de la semana como para ir a cocinar para 20 adolescentes, y organizarles juegos, y reuniones que les enseñen a pensar, y a soñar, y a estar un poco locos también.

Esa locura de pensar que algun día "venceremos, venceremos y socialista será el porvenir"... Josep, tú te preguntas que coño sera eso de refundar el capitalismo. Y yo me pregunto si lo que hace aquí Touriño es socialismo.

Democracia institucional. Victor puede ir a la huelga estudiantil si yo le firmo la autorización de las faltas a su tutor.

Democracia postmoderna. Victor quiere ir a la huelga pero le parece que es tiempo perdido, porque ya de nada va a servir la protesta y sus compañeros son unos desinformados pasotas... ¿Le habrá servido de algo mis reflexiones de "loca" en voz alta? No sé si llegará a consolarle aquello de que no harán cambiar de idea a los que gobiernan la universidad, pero al menos habrá mostrado su solidaridad a sus amigos y amigas del sindicato,y habrá ejercido su derecho a pronunciarse contra un futuro injusto. No cambiará el mundo, pero al menos será él mismo, sin que el mundo lo cambie...

Vive tambien aquí cerca de la Balbarda otra mujer, octogenaria y admirable como Gelita: Se llama Jesusa, misionera franciscana durante mas de 20 años en la Colombia profunda y selvática, entregando su tiempo a campesinos que sobrevivían entre el fuego cruzado de la guerrilla y los paramilitares. Allí hubiese seguido si sus huesos destrozados por el reuma no la hubiesen hecho volver. Hoy nos acompaña en el barrio con su sonrisa discreta, su silencio que sólo rompe para dar discursos sencillos y lúcidos. Esta noche me acuerdo de ella porque le gusta contar fábulas que hablan de personas, personas que empujan montañas que jamás se mueven ni un milímetro, personas que se cansan de la tarea pero siguen, personas que saben que con tanto esfuerzo aparentemente inutil se están volviendo sabias y fuertes.

Nunca le he preguntado si lee a Jorge Bucay o a Anthony de Mello, pero me gusta como lo cuenta, viniendo de ella, que siempre ha luchado, resulta creíble, reconfortante.

Menos mal que la vida nos regala gente como Gelita o Jesusa, para no tener que pensar tanto en Touriño o Sarkozi.

Bicos, petóns , muxu

PD: El gato está ya en manos de la protectora de animales, esperando a ser adoptado, y con una dote de la familia Rivas para sufragar su alimentación y cura de la conjuntivitis hasta ese momento. Por cierto, la encargada de la Protectora también se pregunta si es socialismo lo que hace Abel Caballero desde la alcaldía de Vigo con respecto a las ayudas a asociaciones no lucrativas... Esto ya parece una pandemia.