Tornem a casa gairebé a les vuit del vespre d'un dia que com que no he anat a treballar i tampoc no ho vaig fer ahir deu ser diumenge.
28 de setembre diu l'escriptori del meu ordinador, 20 graus i serè a Reus. A les Borges també. L'escriptori del meu ordinador diu que a Reus s'ha fet de nit. A les Borges també. Fa no res que a aquesta hora començava a regar i uns 70 minuts després podíem sopar al rafal, encara de dia. Miro la llar de foc que no he encès i ja me'n comencen a venir ganes. La calefacció encara no està arreglada.
Tornem d'una escapada a Terrassa, escapada d'allò més habitual, d'altra banda, una part important dels meus és allà i internet no substitueix el frec a frec de la pell.
La Pepa va prometre pernil. Aquesta paletilla que ens va acompanyar mig viatge, a les Alpujarras, a l'agost, quan encara era de dia a les nou del vespre i sopàvem i cantàvem a les terrasses, fa no res.
La mare tenia dinar d'aniversari. No hi era el dissabte al migdia. La mare acaba d'arribar d'un viatge, és feliç i ens explica que l'han convidada a cantar en una coral. Ens ho ha explicat avui, perquè ahir es va disculpar, no podia dinar amb nosaltres, obligacions socials de les persones de vuitanta anys, ja se sap.
Vam dinar a Les Borges, doncs. Al rafal no que hi fa fresca, fa no res que tampoc no ho fèiem per massa calor. I va ser a la tarda que vam sortir, i vam arribar just per demanar una Voll Damm, al barillo nou de la Plaça del Progrés que, ara, després de la darrera operació d'estètica, no està tan malament.
Comença la temporada de jazz a Terrassa, però no hi vam anar, que teníem sopar de pernil a ca la Pepa. La pelitilla que ens va acompanyar una part del viatge a les Alpujarras. No hi eren el Pep, ni la Miren, ni la Susa. No es pot citar per menjar un pernilet a les persones que són tan al nord o tan al sud, i fins i tot tan, tan, tan a l'est. Van venir la Pili i el Pau, això si, i la Dolors i l'Anna, i també el Raül.
Vaig fer poques fotos, la Pepa va parar una taula de festa. Hi havia el pernil, es clar, i moltes, moltes més coses. La Pepa, amfitriona perfecta, no pot convidar només a un sopar de pa amb tomàquet i pernil. Sopa de carabassa, rotlles de pollastre amb porro, brandada ... quan me n'adono ja no n'hi ha, només tinc un rotllet solitari que ha quedat, i el pernil. S'han escapat la brandada, la carabassa ... i moltes altres coses. S'ha escapat la Pepa, amfitriona perfecta, que va i ve de la cuina, alerta a cada moment, a cada canvi de plats, a cada necessitat de vi ... se m'escapa, no hi és a la taula en cap de les fotos que he portat a casa, poques, molt poques, me n'adono ara que les passo a l'ordinador. Potser, la vesprada, va ser massa intensa, massa bo tot plegat ... Em vaig oblidar de les fotos. Queda pobre el reportatge. Va ser massa rica la vetllada!
Moments un xic tensos, fins i tot. No passa res, no té importància. Les opinions de cadascú, són només això, opinions de cadascú, sempre vàlides, sempre respectables. No passa res, no té importància, l'amistat preval per damunt de qualsevol diferencia d'opinions o creences. Faltaria més! Som madurs, som demòcrates, som tolerants. Tot hi així, amb quina vehemència defensem algunes coses, com els temes de la llengua, per exemple. Què difícil que és, algunes vegades, fer entendre que aquí, si algun idioma està amenaçat, és el nostre, el propi. Com impregnen les campanyes de la dreta fins i tot en persones que se senten d'esquerres! Que fàcil que és fer demagògia amb segons quins temes! No passa res, no té importància.
Es fan les dues de la matinada, és fosc, com ho era també a l'agost a Ohanes a aquesta hora. Fa no res, quan encara continuàvem xerrant i cantant a la terrassa de la Susa. Quan ens banyàvem, amb llum de lluna, a Trevelez, sentint tota la força del Veleta. La paletilla ja era al maleter del cotxe. Vam fer amb ella el viatge de tornada. Ara és un os casi pelat a la cuina de la Pepa. Extraordinari pernil. Magnífica vetllada. Gràcies Pepa.
Avui ... fa un any
-
Pablo Méndez Caballero
Pintor, poeta, artista, escultor i sembrador de bondats.
Ens has deixat tant ...
Somriu ...
Somriurem pensant en tu.
Encontraràs...
6 comentaris:
Que buena pinta el jamoncillo...ummmmmmm.
Ayer comida familiar de gallo casero al horno en el patio de mi suegra, en ese lugar de la última foto de la Historia de A Balbarda 57. La sombra de la bouganvilla sobre nosotros, y el muro que no llegó a ser casa del tío Jesús a nuestras espaldas. Hoy tambien comida bajo nuestra parra (al que se podia ver en las últimas fotos del flickr). Parece que el verano se nos escurre más lentamente que las Borges. Todavia nos queda algo de sol, y algunos tomates, calabacines y berenjenas en la huerta de Gelita.
Esta tarde, después de estar "cosechado" durante hora y media, decidí descansar despediéndome de la hamaca que tenemos bajo el castaño. Cerveza a mano, mantita y cojín para estar mas cómoda colgando a media altura, y leyendo el último tomo de Strangers in Paradise de Terry Mooretenemos. No todo en EEUU es Hollywood y los Oscars, afortunadamente. También están dibujantes de cómics como Moore, capaz de contar con sensibilidad y acierto la historia de dos mujeres, saltando de la novela negra, al humor, al toque gótico, al drama sin más. Sobre todo presentando personajes creibles, con los que te puedes identificar, enganchar.
Ya no recuerdo si era Jacques Monod en el Gen egoísta, o alguno de sus detractores en algún otro libro. El caso es que de alguno de ellos tomé conciencia de que el ser humano evoluciona, pero ya no por sus genes,sino por la cultura que crea. La supervivencia ya no depende del ADN que pase o no a los descendientes, sino de lo que las nuevas generaciones van aprendiendo en sociedad.
Nos sentimos personas más vivas y plenas cuanto mas podemos aprender y conocer. Y no podríamos hacerlo si no tuviésemos capacidad de saborear.
Sorprendente y azaroso el camino que nos lleva desde la primera papilla de plátano y galleta hasta ensimismarnos con un buen plato de "pernil", o de pollo casero (con mis respetos a los vegetarianos y veganos).
Intrincado tambien el camino desde los primeros ejercicios de caligrafía y lectura hasta descubrir las andanzas del vizconde demediado.
Ya lo dije más de una vez,no importa que lo diga otra: Siempre me veré como un collage de lo que aprendido de otros, y es justo eso lo que me hace sentir yo misma y agradecida.
No he llegado a poder comer físicamente ni un trocito de "pernil" del plato de tu foto, Magda. Pero el intenso aroma que desprende me hace pensar todas estas cosas.
Fins demá amics
PD: No se si alguien en su día vió Habana Blues o tiene a mano la banda sonora. El caso es que hay una canción, grabada en directo en Cuba, creo, donde mezclan gaitas y son cubano, se titula "Yo quiero ser tu amigo". A mí, que también vivo en una tierra con una lengua amenazada, esta canción siempre me ha parecido una hermosa invitación al diálogo y el encuentro. Si puedes, escúchala Magda. Es como si pusiesen música a esas ideas que expresas en tu entrada de hoy.
Ahora si me voy a dormir...
Aiiiii... aquest pernil!!!! Mira, aquí a Indoxinatenim moltes coses per menjar i molt bones..pero...ens hi faltaria aquest pernilet! Quan fa uns dies que ets per aquí, el pa amb tomaquet i pernil es transforme en una cosa quasi necesaria, imprscindible. En fí, no es pot tenir tot -diu en Leandre- i ens quedem amb el l'oloreta d'aquesta paletilla de la Pepa! Una abraçada!
Meiga, la canción de Habana blues es la que enlazo?
Gusto sempre de lervos a miña boa meiga, collage do que aprendísteis doutros que formais parte á vez do collage que eu son.
Non vos sabía tan fervente lectora de comics. Un saúdo, un abrazo e unha espera. Xa nos direis se é a canción que trouxo morenita o obxecto da vosa referencia.
jorl Magda, si a més saps euskera i gaèlic l'Enric ja et pot lligar curt, per part meva...
Pues, sí Morenita, me hice un lío con el estribillo , y el título efectivamente es "En todas partes". Preciosa canción, preciosa película. Gracias por el enlace. Y en casa sólo tengo la banda sonora, no la película y esta bien revivir las imágenes otra vez.
Y por suspuesto, estoy de acuerdo contigo en que Magda es una mujer muy lista y de recursos, hablando idiomas o buscando traductores on line. Lo que más me gusta sobre todo es que de todos los idiomas el que mejor domina es este universal, el de la amistad, que todo lo acoge, que todo lo valora.
Publica un comentari a l'entrada