Primer dimecres de setembre a les Borges del Camp. És mitja tarda i està una mica emboirat, però no plou. Els núvols no deixen anar aigua ni apaivaguen el calor. Hem de suportar una xafogor densa i pesada, aquí a Les Borges del Camp, com a molts altres pobles de les rodalies. No sé si allà dalt, a l'Empordà, encara bufa la tramuntana, aquí tot està quiet. Una bonica quietud al rafal de Torre Sans, si no fos per aquesta xafogor. I el més empipador és que ja no és cap de setmana.
El cap de setmana passat, concretament el dissabte, vam disfrutar d'una tarda gegantesca. Cap a les set, diverses parelles de gegants (figures d'entremès consistents en uns ninots de fusta i cartó de grans proporcions, segons el diccionari), van dansar pels carrers del poble. Cada parella d'un municipi diferent de la comarca. Semblava fàcil deduir d'on eren cadascuns ja que simbolitzaven alguna de les característiques més indicatives dels llocs d'on venien. De fet era fàcil, bàsicament, perquè la colla que els donava vida portava el nom a la samarreta. Però no vaig retratar les samarretes, no en vaig tenir prou cura, i a l'hora de passar la col·lecció de gegants al Flikr, havia oblidat, o dubtava, de més d'un origen, per això vaig deixar tots els títols igual, sense més informació. Per això, la mare geganta que va fer tanta gràcia al Josep du el mateix títol genèric que les altres fotos. Però aquesta mare geganta, que té la seva gràcia, sí, no és de Les Borges del Camp, que és de l'Espluga de Francolí, i si porta els pits descoberts és només perquè pertany a aquella època tant llunyana que (no sé si és que no havien mossegat la poma o la figa) no tenien necessitat d'amargar res.
Més tard, quan ja era fosc, vam sopar en companyia, amb gent del món de la cultura. Déu n'hi do el que tenim a les Borges, va comentar l'Òscar, tot caminant cap a casa, força més tard, encara fosc. Sí déu n'hi do, vaig dir, vaig pensar, vaig sentir. No diré noms, només que alguna vegada la gent que em rodeja em fa sentir petita, més petita que sota els gegants de fusta i cartró. I a la vegada, saber que hi són, em fa sentir gran. No diré noms. En tot cas, no tots.
Té 87 anys, ho sé perquè ho he vist publicat. No els aparenta. És un senyor encantador, educat i elegant que es presenta com "jo sóc el pare del Joan". I, com que gairebé no parla d'ell, fins després de molta estona no vas descobrint qui és aquest "pare del Joan". I es parla de poesia durant el sopar, i ell escolta i pregunta més que opina. I es parla de cultura, i ell escolta i pregunta, més que opina. I es parla de l'homenatge a Goytisolo i ell només diu "jo també hi era". Alguns obsequien llibres, el millor obsequi d'entre els obsequis, especialment si són propis i estimats, com l'extraordinari document de l'Angela Jackson traduït per l'Òscar, que ara és a la dreta del portàtil, gràcies Òscar. O com la petita, gran joia que és a l'esquerra i que obro i tanco amb delicadesa per por a malmetre-la. És l'exemplar número 328 d'una tirada de 500. Pere Quart, Espriu, Perucho, Ferreter, Horta, Vallverdú, Bauçà, Celaya, González, Crespo, Barral, Goytisolo, Gil de Biedma, López Pacheco, Balcells, Santos Torroella, Ballester. Un poema de cada un d'aquests "gegants" (dos de la Rosina) per homenatjar l'obra de l'autor dels dibuixos del llibre, l'obra d'una persona que s'ha expressat durant molts anys a través de la pintura i que és molt més que això. Todó, la Música i la Poesia, és el títol del llibre dedicat a un pintor. Una dedicatòria escrita a mà, per la Magda i l'Enric, a la primera pàgina de l'exemplar 328. Només és una persona senzilla, encantadora, elegant i educada que es presenta com "el pare del Joan". Francesc Todó. Paco Todó.
Hi ha tardes de caps de setmana que són realment gegantesques. Dies en els quals jo em faig, petita, petita, petita. I a la vegada això em fa gran. Prenc el llibre, com faig de tant en tant, i l'obro amb compte per una pàgina a l'atzar.
Que lentamente escribes en el campo
las líneas de tu prosa parda, arado
....
Y que no hubiera ya más herramientas
sin pan y sin aceite. No más paro
Toda mi patria escrita, y sobre ella
la mano que la ha escrito. Saludando.
Jesús López Pacheco
El cap de setmana passat, concretament el dissabte, vam disfrutar d'una tarda gegantesca. Cap a les set, diverses parelles de gegants (figures d'entremès consistents en uns ninots de fusta i cartó de grans proporcions, segons el diccionari), van dansar pels carrers del poble. Cada parella d'un municipi diferent de la comarca. Semblava fàcil deduir d'on eren cadascuns ja que simbolitzaven alguna de les característiques més indicatives dels llocs d'on venien. De fet era fàcil, bàsicament, perquè la colla que els donava vida portava el nom a la samarreta. Però no vaig retratar les samarretes, no en vaig tenir prou cura, i a l'hora de passar la col·lecció de gegants al Flikr, havia oblidat, o dubtava, de més d'un origen, per això vaig deixar tots els títols igual, sense més informació. Per això, la mare geganta que va fer tanta gràcia al Josep du el mateix títol genèric que les altres fotos. Però aquesta mare geganta, que té la seva gràcia, sí, no és de Les Borges del Camp, que és de l'Espluga de Francolí, i si porta els pits descoberts és només perquè pertany a aquella època tant llunyana que (no sé si és que no havien mossegat la poma o la figa) no tenien necessitat d'amargar res.
Més tard, quan ja era fosc, vam sopar en companyia, amb gent del món de la cultura. Déu n'hi do el que tenim a les Borges, va comentar l'Òscar, tot caminant cap a casa, força més tard, encara fosc. Sí déu n'hi do, vaig dir, vaig pensar, vaig sentir. No diré noms, només que alguna vegada la gent que em rodeja em fa sentir petita, més petita que sota els gegants de fusta i cartró. I a la vegada, saber que hi són, em fa sentir gran. No diré noms. En tot cas, no tots.
Té 87 anys, ho sé perquè ho he vist publicat. No els aparenta. És un senyor encantador, educat i elegant que es presenta com "jo sóc el pare del Joan". I, com que gairebé no parla d'ell, fins després de molta estona no vas descobrint qui és aquest "pare del Joan". I es parla de poesia durant el sopar, i ell escolta i pregunta més que opina. I es parla de cultura, i ell escolta i pregunta, més que opina. I es parla de l'homenatge a Goytisolo i ell només diu "jo també hi era". Alguns obsequien llibres, el millor obsequi d'entre els obsequis, especialment si són propis i estimats, com l'extraordinari document de l'Angela Jackson traduït per l'Òscar, que ara és a la dreta del portàtil, gràcies Òscar. O com la petita, gran joia que és a l'esquerra i que obro i tanco amb delicadesa per por a malmetre-la. És l'exemplar número 328 d'una tirada de 500. Pere Quart, Espriu, Perucho, Ferreter, Horta, Vallverdú, Bauçà, Celaya, González, Crespo, Barral, Goytisolo, Gil de Biedma, López Pacheco, Balcells, Santos Torroella, Ballester. Un poema de cada un d'aquests "gegants" (dos de la Rosina) per homenatjar l'obra de l'autor dels dibuixos del llibre, l'obra d'una persona que s'ha expressat durant molts anys a través de la pintura i que és molt més que això. Todó, la Música i la Poesia, és el títol del llibre dedicat a un pintor. Una dedicatòria escrita a mà, per la Magda i l'Enric, a la primera pàgina de l'exemplar 328. Només és una persona senzilla, encantadora, elegant i educada que es presenta com "el pare del Joan". Francesc Todó. Paco Todó.
Hi ha tardes de caps de setmana que són realment gegantesques. Dies en els quals jo em faig, petita, petita, petita. I a la vegada això em fa gran. Prenc el llibre, com faig de tant en tant, i l'obro amb compte per una pàgina a l'atzar.
Que lentamente escribes en el campo
las líneas de tu prosa parda, arado
....
Y que no hubiera ya más herramientas
sin pan y sin aceite. No más paro
Toda mi patria escrita, y sobre ella
la mano que la ha escrito. Saludando.
Jesús López Pacheco
5 comentaris:
Magda mia tu nunca seras petita, porque no es que seas grande es que tu superas la grandeza.
De fet això de google és ben extrany, per no dir una altre cosa. Resulta que poso a google el nom de Paco Todó i si ho probeu ja veure-ho quina pifia! Només surten "Los hombres de Paco... y todo..." o sie, ni s'en enteren del accent i només parlen de la serie policíaca d'antena 3 em sembla que és. Un Desastre!
Jo només volia saber quelcom més del "Pare del Joan" i ja veieu.. merda! Haurem d'esperar més entrades de la estimada Magda! Google!!!!!! a veure si espabileu una mica!!!
Lola, ai mi Lola, lo que són las cosas del querer. Si fos escultora et faria un monument i el plantaria a l'espai buit que han deixat davant de casa per veure't cada dia quan surti. Pero como no lo soy, voy a meter tu retratito en mi cartera y así, te veré, te veré, te veré, aunque ya se que ni te apartas ni te escondes de mi vista.
Josep, ja veus, no tot és al google encara que pretenguin dir-nos el contrari i ens fotin pels morros los hombres de Paco. Em sembla que Todó pertany a una generació, una etapa cultural, ben poc googeliana. http://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Todó_Garcia. Aquí trobaràs, molt resumit, alguns dels aspectes destacats d'ell. Per altres qüestions pots buscar relacions tipus: "Paco Todó Murallas Ávila" o "Paco Todó Goytisolo" o "Paco Todó Espriu" o "Paco Todo Montsalvatge" o ... moltes més
Querida Magda: También a mi me costó un rato encontrar esa poca información que dices de Paco Todó. Espero que las entradas que hice en google sirvan de contribución para contrarestar el exceso de los Hombres de Paco. Ya se que es David contra Goliat, pero no hay que perder la esperanza
En otro orden de cosas, aprovecho esta entrada para contestar a una de tus alusiones de días atrás, cuando dices que echas de menos que escriba un poco... Llevo unos dias de dormir poco y hacer demasiadas cosas a la vez, asi que con esta espesura mental no podría redactar gran cosa.
Pero como vitamina de recuperación, cual ginseng milagroso, están todas tus palabras, todo lo que escribes, de creación propia o cuando citas las palabras o versos de otros, lo que narras al aire y lo que diriges a cada persona ... Es como estar sentada delante del fuego en la "lareira", pueden pasar las horas sin más , los sentidos atrapados en el fluir de las llamas.
No dejes nunca de ser esa lumbre de nuestro "llar de foc", es agradable reunirse alrededor de esta calidez cada día. Sólo nos falta taparnos con la mantita y acomodarse en el sofá, como en Torre Sans (Perdonad la imagen invernal, que ya se que en otros sitios estais torrados, pero es que hoy aqui ha llovido y refrescado mucho)
Petóns/bicos/muxu
Alicia
Aviat penjaré la meva crònica de la vetllada. També sense noms. També des de la meva petitesa.
Publica un comentari a l'entrada