Ja no plou, però va ploure molt. Ja no fa vent, però ahir va bufar fort. Aquest matí que tot tornava a ser massa normal, fatigada per tasques d'extrema, excessiva, inútil burocràcia. Fatigada per voler resoldre i no poder o per haver de resoldre allò que de fet tant li fa. Fatigada per massa tants li fa, amb un gran moltlifa fora, sense poder expressar-ho. Amb gairebé tot lluny d'allà. Un tot ple de buits que m'envolta quan surto i agafo el volant del cotxe i veig la carretera que tot i ser com sempre, plena com sempre, ara de sobte es buida, més buida que mai.
Aquest matí he passat per davant dels cines, com molts matins a l'hora d'esmorzar. Aquest matí he estirat un programa, com altres vegades he fet, distreta, i l'he obert i he dit: Per què no anem a veure Àgora desprès de dinar? Sessió a un quart de quatre i la sala gairebé buida, com la carretera, com la vida.
Són plens els carrers d'Alexadria. Plens d'homes. I entre tots els homes una dona. MARE. Mare terra, mare saviesa, mare il·lustració, mare veritat, mare sensibilitat, mare humanitat, mare llum, mare compressió. MARE. DONA
Els homes omplen els carrers d'Alexendria. Homes obsessionats pel poder, bisbes, sants, màrtirs. Molts homes, cada cop més foscos. INTEGRISME. Desfetes, ignorància, mentides, odis, incomprensions. Un Déu, l'únic Déu, s'aixeca contra la veritat i la llum. A poc a poc tots es van "salvant" No te salves.
Jo estic obligada a qüestionar-me la meva fe. Una de les moltes frases genials de la pel·lícula. Però les dones han de callar a les assemblees (I Cor XIV,34 ). Aixeca Sant Ciril les sagrades escriptures contra el govern. Les dones han de callar. No te salves. El que està preceptuat ningú no pot qüestionar-ho. Estàs batejat? No qüestionis. Obeeix. Però ella estava obligada a qüestionar. I no es va salvar.
DONA. MARE. La comprensió. La sensibilitat. Aquí sempre tindràs una amiga, van ser les paraules de la mare Montserrat quan em va conèixer. Catòlica de procedència conservadora. El matrimoni és indestructible. El divorci prohibit a les escriptures. Però ella, catòlica i de família conservadora, amb un fill que feia poc s'havia divorciat, quan em va conèixer em va dir, aquí sempre tindràs una amiga. Comprensió, sensibilitat. MARE
I em va acceptar, i em va estimar, sense fer-me mai ni un sol retret. I em parlava d'ella, i de la seva família i de la historia de Torre Sans, especialment de la història de les dones de Torre Sans. Fins que un dia va deixar de parlar. Un dia va saber que no li quedava res a dir, ni a fer. Ja ho havia fet tot, ho havia dit tot, ho havia donat tot. Només li quedava esperar. Pacient, sense demanar res. Fins que va marxar, també així, calladament
Hipàtia és el símbol de tantes coses. Hipàtia és la vida, la estètica, l'ètica. Hipàtia és la veritat o com a mínim la recerca de la veritat. Hipàtia és el no precepte. Hipàtia és el no poder. Hipàtia és la paraula. Hipàtia és la llibertat. Hipàtia és també la dona, la dona no sotmesa, la dona que no calla. Hipàtia, aquesta dona sense família ni fills, m'ha apropat avui una mica més a la mare Montserrat. Aquella dona amb família i fills que va saber passar per damunt dels preceptes per comprendre i estimar. Una dona no obligada a callar, que només va callar quan ella va voler i de la manera que va voler.
Ja no plou, però va ploure molt. A fora torna a bufar el vent. Les petjades de les dones que han estimat Torre Sans ens acompanyen aquesta nit i d'aquesta manera el buit és una mica més ple.
Aquest matí he passat per davant dels cines, com molts matins a l'hora d'esmorzar. Aquest matí he estirat un programa, com altres vegades he fet, distreta, i l'he obert i he dit: Per què no anem a veure Àgora desprès de dinar? Sessió a un quart de quatre i la sala gairebé buida, com la carretera, com la vida.
Són plens els carrers d'Alexadria. Plens d'homes. I entre tots els homes una dona. MARE. Mare terra, mare saviesa, mare il·lustració, mare veritat, mare sensibilitat, mare humanitat, mare llum, mare compressió. MARE. DONA
Els homes omplen els carrers d'Alexendria. Homes obsessionats pel poder, bisbes, sants, màrtirs. Molts homes, cada cop més foscos. INTEGRISME. Desfetes, ignorància, mentides, odis, incomprensions. Un Déu, l'únic Déu, s'aixeca contra la veritat i la llum. A poc a poc tots es van "salvant" No te salves.
Jo estic obligada a qüestionar-me la meva fe. Una de les moltes frases genials de la pel·lícula. Però les dones han de callar a les assemblees (I Cor XIV,34 ). Aixeca Sant Ciril les sagrades escriptures contra el govern. Les dones han de callar. No te salves. El que està preceptuat ningú no pot qüestionar-ho. Estàs batejat? No qüestionis. Obeeix. Però ella estava obligada a qüestionar. I no es va salvar.
DONA. MARE. La comprensió. La sensibilitat. Aquí sempre tindràs una amiga, van ser les paraules de la mare Montserrat quan em va conèixer. Catòlica de procedència conservadora. El matrimoni és indestructible. El divorci prohibit a les escriptures. Però ella, catòlica i de família conservadora, amb un fill que feia poc s'havia divorciat, quan em va conèixer em va dir, aquí sempre tindràs una amiga. Comprensió, sensibilitat. MARE
I em va acceptar, i em va estimar, sense fer-me mai ni un sol retret. I em parlava d'ella, i de la seva família i de la historia de Torre Sans, especialment de la història de les dones de Torre Sans. Fins que un dia va deixar de parlar. Un dia va saber que no li quedava res a dir, ni a fer. Ja ho havia fet tot, ho havia dit tot, ho havia donat tot. Només li quedava esperar. Pacient, sense demanar res. Fins que va marxar, també així, calladament
Hipàtia és el símbol de tantes coses. Hipàtia és la vida, la estètica, l'ètica. Hipàtia és la veritat o com a mínim la recerca de la veritat. Hipàtia és el no precepte. Hipàtia és el no poder. Hipàtia és la paraula. Hipàtia és la llibertat. Hipàtia és també la dona, la dona no sotmesa, la dona que no calla. Hipàtia, aquesta dona sense família ni fills, m'ha apropat avui una mica més a la mare Montserrat. Aquella dona amb família i fills que va saber passar per damunt dels preceptes per comprendre i estimar. Una dona no obligada a callar, que només va callar quan ella va voler i de la manera que va voler.
Ja no plou, però va ploure molt. A fora torna a bufar el vent. Les petjades de les dones que han estimat Torre Sans ens acompanyen aquesta nit i d'aquesta manera el buit és una mica més ple.
1 comentari:
Jo també he vist Ágora. M'ha marcat. M'ha marcat de debò perque porta un missatje gran, inmens.
Si, Hipatia és segurament tot això que dius.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada