Hi ha moments i llocs que marquen per sempre. De vegades, en alguna època de la vida, sembla com si s'esvaïssin. I ara no sé perquè parlo en plural, no totes les persones han d'actuar ni sentir de manera similar. Hi ha llocs i moments que a mi m'han marcat per sempre, de manera més aguda, més potent, que tots els altres coneguts o viscuts. Quan vaig considerar que era prou gran, prou adulta, com per independitzar-me del què i del qui m'havia fet, els llocs i moments de la infància es van diluir dins un sac mig abandonat en el camí, com si no volgués que interferissin en la construcció d'un personatge a mida que hauria de formar-se a partir del mi i només de mi. I de sobte, el sac s'obre i apareixen en força ... com podria dir-ho? Els fonaments? Em sembla que és alguna cosa més, com a mínim la planta baixa, diguem que part del primer pis des d'on en vaig escapar al món. He tornat a aquella casa, he volgut fer-ho de puntetes, i per la porta del darrera, però al trepitjar la cuina s'han obert els llums de totes les habitacions i d'algunes han aparegut persones amb els braços oberts i els ulls plens de records comuns.
Han canviat l'empedrat dels carrers i també moltes façanes. Castellfort ha perdut, crec, part de l'encant que tenia quan sortia al matí de casa i només tornava per als àpats. Però Castellfort és al mateix lloc, encara que envoltat de molins generadors d'electricitat que com gegants quixotescos trenquen l'encant d'un paisatge amb marges de pedra seca per separar bancals que ja ningú no conrea. Castellfort és al mateix lloc, i Sant Pere, i la Mare de Deu de la Font, i la Roca Parda. I per a la festa major encara hi acudeixen les amigues que després de quaranta anys se m'acosten, em besen i em saluden com si en tinguéssim deu i ens haguéssim vist l'any anterior per les mateixes dates. I quedem al ball de la nit, per explicar-nos secrets i esperar que ens tregui a la pista el xic que ens agrada.
Castellfort és al mateix lloc, i també hi és la casa dels avis, però ja no és la casa dels avis, han canviat la porta, i la paret. Han reformat els espais. Per què han maltractat així la casa dels meus avis? Jo vull tronar a pujar les escales d'aquella casa, passar pel costar del corral i tocar la crinera del matxo. Jo vull que l'àvia em tingui preparat el formatge fregit per ficar dins el pa que ella va pastar. Jo vull, sobretot, sentir els braços de la tieta, i els petons de la tieta, i els renys, que mai no ho acabaven de ser, de la tieta. Vull sentir les paraules de la tieta i aquella manera de ser d'ella, que sempre semblava que em tractés com una adulta, que sempre donava consideració de prioritat a allò que per a mi era prioritari i tractava com un assumpte especials i delicat qualsevol cosa que pogués preocupar a una criatura o una adolescent. Necessito els consells de la tieta. Però ella ja no hi és, ni hi és la casa.
Hi ha moments i llocs que marquen per sempre, encara que en algun moment de la nostra vida els haguéssim sentit llunyans. Hi ha persones que han estat tant bàsiques per a nosaltres... No sé per què parlo en plural. Hi ha persones que han estat tant bàsiques per a mi que encara que ja no hi siguin és com si hi fossin. No hi és la casa, ni la tieta. Però, quan trepitjo Castellfort, és talment com si encara hi fossin. I jo sóc qui sóc ara, i la que vaig ser fa més de quaranta anys, al mateix temps i sense cap mena de conflicte entre els dos personatges.
Han canviat l'empedrat dels carrers i també moltes façanes. Castellfort ha perdut, crec, part de l'encant que tenia quan sortia al matí de casa i només tornava per als àpats. Però Castellfort és al mateix lloc, encara que envoltat de molins generadors d'electricitat que com gegants quixotescos trenquen l'encant d'un paisatge amb marges de pedra seca per separar bancals que ja ningú no conrea. Castellfort és al mateix lloc, i Sant Pere, i la Mare de Deu de la Font, i la Roca Parda. I per a la festa major encara hi acudeixen les amigues que després de quaranta anys se m'acosten, em besen i em saluden com si en tinguéssim deu i ens haguéssim vist l'any anterior per les mateixes dates. I quedem al ball de la nit, per explicar-nos secrets i esperar que ens tregui a la pista el xic que ens agrada.
Castellfort és al mateix lloc, i també hi és la casa dels avis, però ja no és la casa dels avis, han canviat la porta, i la paret. Han reformat els espais. Per què han maltractat així la casa dels meus avis? Jo vull tronar a pujar les escales d'aquella casa, passar pel costar del corral i tocar la crinera del matxo. Jo vull que l'àvia em tingui preparat el formatge fregit per ficar dins el pa que ella va pastar. Jo vull, sobretot, sentir els braços de la tieta, i els petons de la tieta, i els renys, que mai no ho acabaven de ser, de la tieta. Vull sentir les paraules de la tieta i aquella manera de ser d'ella, que sempre semblava que em tractés com una adulta, que sempre donava consideració de prioritat a allò que per a mi era prioritari i tractava com un assumpte especials i delicat qualsevol cosa que pogués preocupar a una criatura o una adolescent. Necessito els consells de la tieta. Però ella ja no hi és, ni hi és la casa.
Hi ha moments i llocs que marquen per sempre, encara que en algun moment de la nostra vida els haguéssim sentit llunyans. Hi ha persones que han estat tant bàsiques per a nosaltres... No sé per què parlo en plural. Hi ha persones que han estat tant bàsiques per a mi que encara que ja no hi siguin és com si hi fossin. No hi és la casa, ni la tieta. Però, quan trepitjo Castellfort, és talment com si encara hi fossin. I jo sóc qui sóc ara, i la que vaig ser fa més de quaranta anys, al mateix temps i sense cap mena de conflicte entre els dos personatges.
1 comentari:
Jo entenc molt bé el que ens expliques, Magda. A mí aixó em passa quan vaig a Terrassa i m'acosto al barri de Sant Pere. El carrer ja no és de pols i d'adoquins, no hi ha la casa del roqueta (el veí) i la nostra casa la desconec de tant que ha cambiat. Després hi donno la volta pel darrera, on hi havia només un barranc o torrent, el de Vall Paradis que en aquells temps hi anavem a tirar les escombreries. Tot ha canviat però jo hi busco en els meus records els avis que ens varen cuidar i els recons on ens amagavem dins el bosc de St. Pere. quest encara hi és al dins dels terrenys de l'esglèsia però ja no si pot jugar! Tornar als llocs és com tornar a nèixer doncs venen al cap centenars de records de una dies que varem viure feliços segons el temps que tocava i la part de felicitat que ens pertocava. Possiblement a mi Castelltort em diria poca cosa, erò a tu, deu ser com tot un llibre de memòries. Ole!!!!!
Publica un comentari a l'entrada