La mandra es va convertir en una grip d'estómac que m'ha tingut fora de joc, de fet encara ho estic una mica, però són les darreres beceroles.Avui és, crec, dia 20 de gener. Potser, com que he estat malalta, no me n'he assabentat, però hi deu haver algun tipus de vaga a les televisions, posi el canal que posi em trobo que fan la mateixa pel·lícula, una americana, passa en una casa blanca i el protagonista és negre, bé una mica negre. L'he trobada tirant a avorrida. Suposo que la Meiga que no li agraden les pel·lícules americanes tampoc no se la mira. Esperarem la seva crítica de La Clase.
A Les Borges el cel s'ha cobert de núvols i la temperatura encara és força suau, 12 graus, diuen que anirà baixant, que tornarem a patir fred de valent el propers dies. I a mi que el fred m'agrada tan poc. Qui pogués ser a Hanoi i vestir, com la Laura, roba lleugera i xancletes als peus. És clar que això era a Bangkok i segons el meu xivato a Hanoi fa més fresca, però no em vull arriscar. No diré quina temperatura fa ni a Hanoi, ni a Terrassa, ni a .... que sempre l'erro. Però, i a Ohanes? Encara hi ha neu? Estan tan aïllats que ni d'internet disposen? Definitivament ens quedarem sense fotos? I de l'escullera menjada pel mar (perdó la mar) a Llançà, en tindrem fotos? De l'Alaska no en calen, en alguns casos val la pena reservar intimitats.
Un record, encara, pels 1.400 morts i més de 5.000 ferits a Gaza. Comença una nova etapa i els palestins es manifesten contents. Celebraré cada dia sense violència. No m'atreveixo a parlar de pau.
Lectures: A les meves mans Historia de las despedidas, de Pedro Sorela. M'hi va caure un dia de la setmana passada quan m'entretenia pels passadissos de La Galatea i s'hi va quedar. Amb això no vull dir res, no en faré una ressenya (no en sé) ni una recomanació (no en sóc donada) és només una informació, sense més pretensions. És un llibre de contes, a la pàgina 105 comença Perros mudos en Nueva Delhi. La Mireya és a l'Índia, buscant o fugint, diu en Sorela, com tots els que van a l'Índia. Dorm cada dia amb mosquitera, per por a la malària, tot i que mai no hi ha mosquits a la seva habitació. La Mireya s'enamora i ell la porta a casa seva. En els preliminars apareix un mosquit. La Mireya agafa una sabatilla. Què fas? - diu ell. Matar-lo – respon ella- és el mosquit de la malària. Ell li diu que no pot fer-ho, que ella no és mestressa de la vida del mosquit. La Mireya se n'adona de com en són de diferents i, frustrada, comença a vestir-se. Ell l'agafa tendrament i la tanca dins l'armari i allà li fa viure un amor desconegut, ple d'olors i tactes.
Moraleca: Sempre hi ha alternatives que no comporten matar.
I acabo amb una altra. Potser és el meu estat febril que em fa dir tot això, però avui crec que probablement déu no existeix. Els que sí que existeixen són els 330 milions de déus de de la Índia i els altres tants, com a mínim, de la resta del món. Llàstima que masses vegades siguin tímids i vagin d'incògnit.
Demà ja veurem el que creuré, si en tinc ganes potser ho diré. Ho potser m'ho callaré. Però que no ens oblidem dels petons de sempre (perdó, dels sempre petons)
2 comentaris:
Magda espero que te mejores, aunque tarde te he mandado las fotos, recibiras otras del chisco de San Anton que fue el dia 16, parece ser que el origen de los chiscos era quitarse de enmedio cascarrias y calentarse, las que estan haciendo las longanizas son Isabel y mi hermana(la del canada).
Yo me he negado a ver la tele esta tarde, no suelo verla pero hoy hace un dia de perros y no he salido,ni que fuera este señor el salvador del mundo.
Ens hem perdut l'evangeli... estàvem passejant per San Cucufate. Havia de fer fred i res de res: hem fet ruta de llibreries i restaurants boníssims, sense entrar-hi. A prendre vistes, que se'n diu.
Publica un comentari a l'entrada