S'ha fet tard a Les Borges. Igual de tard que a Almeria, a Terrassa, a Vigo, a Cerdanyola, a Donosti o a Agullana, una mica menys tard que a Vietnam i fosc, molt fosc, igual de fosc que a Vietnam. S'ha fet tard i hauria d'anar aviat al llit. És terriblement fosc a fora, com ho era aquest matí quan he sortit de casa per anar cap al mateix lloc de cada dia. Quan he arribat a la feina el Sol sortia per darrera Constantí, una imatge clara i bonica d'aquell municipi que no puc retratar perquè a la feina no hi porto la màquina. Un paisatge preciós de cada matí quan fa vent, amb cel rogent. Llàstima que al costat, massa, massa prop de la bonica silueta del municipi, les xemeneies de la petroquímica trenquin de manera traumàtica la bonhomia de l'entorn. Llàstima que s'acumulin els papers damunt les taules, a l'interior del xiringuito que m'acull. Llàstima que massa vegades és faci irresoluble el que seria resoluble si no fos per la lenta i parsimoniosa burocràcia que entre bonhomia i mala llet entre tots anem fent, mentre a fora bufa fort el vent. Avui no fa gens de fred, comenta la carnissera a la tarda, i m'explica també la visita al metge de la Montse i el robatori del cotxe del Ramon que ja han denunciat als Mossos d'Esquadra. No fa gens de fred, si no fos per aquest vent, però ja se sap, som en terra de vent. Així som naltros, els d'aquestes terres, nascuts i crescuts a cops de ventades, així som naltros, amb aquest tarannà acollidor i obert, malfiat i esquerp, generós i conservador. Tinc la llonganissa a la bossa, naltros no fem botifarres, quan torno cap a casa i bufa fort el vent i les nuvolades no deixen caure gota d'aigua. S'ha fet tard, igual de tard que a Almeria, a Terrassa, a Vigo, a Cerdanyola, a Donosti o a Agullana, una mica menys tard que a Vietnam i fosc, molt fosc, igual de fosc que a Vietnam. A fora silenci, si no fos per aquest vent que bufa i bufa i em despertarà, potser, quan sigui al llit amb els xiulets que expliquen rondalles i em porten records d'altres terres de vent, més al nord, allà on els mars i els rius es tornen femenins per apropar-se a la lluna que avui s'ha fet fonedissa per intensificar la foscor i deixar arribar amb més nitidesa el só del vent que em porta records d'altres terres més al Nord, femenines, com femenina és la sal i les salines ventades, també, a la foto que ens regala la Serpentina.
8 comentaris:
Vaya,aquí si que bufa el vent, bueno supongo que como en todos los sitios claro!!! Está mañana no había un container derecho y varios semáforos rotos por el suelo,Peru se sorprendia y yo me sorprendo con Peru cada momento, ahora duerme, no ha podido aguantar y se ha dormido antes de que empezaran los payasos.La verdad que no hemos dormido muy bien, bueno él mejor que yo, sopla el viento, bufa el vent, me gusta más y el mar??? como debe de estar de bravo, en frente de casa surfean, no pueden asomarse al mar y aprovechan el río.Que valor y qye frío! en fin,cosas del tiempo.
M'encanta el vent, és el meu element, per acabar-ho d'arrodolir. Llàstima de país desorganitzat.
Em sembla que m’he posat al dia ; tants dies sense posar-me a la maquina i estar descontrolada.
No he pogut veure les fotos de la Susa, no las he pogut obrir. Després ho intentaré un altre cop.
Una cosa que tenia de dir, ja fa dies—No hos perdeu “el Café de las niñas”. La primera incursió en el mon del teatre dels D’Callaos. Es genial.
Fins aviat i sempre petons.
Com m'agradaria tornar a entrar a El café de las niñas... M'he perdut els dies 15 i 16 a l'Alegria, però el 28 de febrer són a Rubí. No crec que hi falti.
Me parece que voy a llamar a Haizea más a menudo sólo por el placer de ver asomar la naricilla de la marquesa.
Ha bufat, sí, ha bufat a tot arreu, i ha fet més coses que explicar rondalles, ha fet mal, massa mal.
A Les Borges els desastres no han estat tant com en altres llocs, malgrat les velocitats que portava.No han estat tan, dic perquè no hi ha hagut danys personals, però materials déu ni do. Crec que la Tere en té un reportatge i espero veure'l. Torre Sans no se n'ha lliurat. Un arbre ha caigut a la carretera i ha trencat una bola i una columna de la tanca. Han volat trossos de cedres, fulles de palmera .. I dins de casa el jardí fa pena, trencadisses més que considerables ...
Sense llum ni internet ahir, avui arribem cansats, teníem guàrdia hospitalària de cap de setmana i l'Enric ha fet el que ha pogut a casa amb la serra elèctrica, si més no per treure les branques més grosses que barraven el pas. Estem realment cansats i jo una mica desmoralitzada amb el panorama, però podia haver estat pitjor, segur, molt pitjor, ja ho anirem arreglant a poc a poc. Bona nit i sempre petons.
Ja torna a bufar ... sisplau que no torni a fer mal, sisplau .. fa una mica de por.
Com una premonició, vaig parlar breument amb l'Enric poc abans de l'incident de la branca i la bola.
Ànims!
En Vigo nos hemos librado más o menos, pero no asi en otras partes de más al norte.
Y nuestros sentimientos al lado de los que lo habeis sufrido más.
Unha aperta para tod@s
Dissabte, els teus arbres cantaven tant fort que espantaven de veritat. Tot i la seva alçada, trobo que han resistit prou bé. No han tingut tanta sort els de l'estació. Quin panorama tant trist!!!No m'agrada que em canviïn el paisatge d'una manera tant sobtada. Jo també tinc petons.
Publica un comentari a l'entrada