I se'n va anar, tal com estava previst, a les 12 de la nit, que per alguns eren les 24. M'han comentat que en algun lloc es van menjar 24 grans de raïm, mira que són ganes de fer-ho difícil, si 12 ja costen, ganes de sortir al diari, més aviat, va dir algú altre, potser sí. Els germans A i B es van menjar el raïm a les 8, que per alguns serien les 20, i la mare Montserrat a les 10, les 22 per al poble aquell dels diaris. Què més dona? Si al Japó se'ls havien menjat, perquè calia esperar? Em comentava l'Anna, a les nou, o 21, se'ls va menjar ella. I telefònica va continuar ingressant milions. Els blogaires van fer el tomb, més o menys llarg, per les pàgines dels coneguts, personal o virtual. Finalment, al Japó, a sota el pont de Saragossa i a Cuba, el 2008 se'n va anar. Calia que fos així, d'haver-se quedat no hagués arribat mai l'1 de l'1 del 09 i el Raúl no hagués tingut ocasió de llegir els seus 10 folis de bodes d'or.
I ara, que ja hem rentat les copes i llançat les tiges que aguantaven els grans. I ara, que ja ens hem desitjat un any millor. I ara, que ja hem tornat a la feina. Ara què? Em pregunto si haig de continuar deixant això sense títol o si m'ho torno a plantejar després de reis. Dubto de quines estovalles posar demà que venen amics a sopar a casa. Miro el sac de pinso de l'Unda i la Petita i crec que n'haig de comprar un de nou. Parlo amb la Marta i amb la Pepa i són les mateixes que l'any passat. Torno a trobar la Susa al messeger, com l'any passat.
De l'any que s'acaba ens arriben xifres i més xifres i d'aquesta manera, gràcies a l'eficàcia golejadora del Barça ens oblidem de la ineficiència de la justícia, diu el Joan Barril, company inseparable de contes matutins, cada dia, a la mateixa hora, enguany com l'any passat.
Sobre l'any que comença llancem bons propòsits, com l'any passat. Gira la Terra diuen al voltant del Sol, tornem a ser al mateix lloc i fem les mateixes coses que pensem noves. Hi ha però unes margarides damunt la taula, les acabo de posar i l'any passat no hi eren. Begirada ens mostra, com l'any passat, secrets d'altres secrets, però la mirada és més clara. La Susa i jo hem parlat amb l'Anna i tenia una veu alegre, més alegre que l'any passat.
I ara, que ja hem rentat les copes i llançat les tiges que aguantaven els grans. I ara, que ja ens hem desitjat un any millor. I ara, que ja hem tornat a la feina. Ara què? Em pregunto si haig de continuar deixant això sense títol o si m'ho torno a plantejar després de reis. Dubto de quines estovalles posar demà que venen amics a sopar a casa. Miro el sac de pinso de l'Unda i la Petita i crec que n'haig de comprar un de nou. Parlo amb la Marta i amb la Pepa i són les mateixes que l'any passat. Torno a trobar la Susa al messeger, com l'any passat.
De l'any que s'acaba ens arriben xifres i més xifres i d'aquesta manera, gràcies a l'eficàcia golejadora del Barça ens oblidem de la ineficiència de la justícia, diu el Joan Barril, company inseparable de contes matutins, cada dia, a la mateixa hora, enguany com l'any passat.
Sobre l'any que comença llancem bons propòsits, com l'any passat. Gira la Terra diuen al voltant del Sol, tornem a ser al mateix lloc i fem les mateixes coses que pensem noves. Hi ha però unes margarides damunt la taula, les acabo de posar i l'any passat no hi eren. Begirada ens mostra, com l'any passat, secrets d'altres secrets, però la mirada és més clara. La Susa i jo hem parlat amb l'Anna i tenia una veu alegre, més alegre que l'any passat.
4 comentaris:
Ja ha jugat el Barça aquesta setmana? Quin despiste que porto,
i bon any
Jo em aquestes entrades és que no sé que dir! És que ho expliques tot tant bé Magda! Com t'envejo saber escriure així!Gracies pels teus cometaris, els de l'any passat, els d'aquest i els de l'any que bé!.
No te preocupes por si seguimos "dejándolo sin título de momento", Magda. El caso es que pronto harán 365 días desde tu primera invitación, desde tu primera entrada, desde nuestras primeras respuestas. Y lo único que se me ocurre es una vez más la imagen del árbol que crece, dando sombra y cobijo, ofreciendo un espacio vivo y diferenciado... Como el pequeño bosque de Torre Sans, donde todos hemos paseado alguna vez, en medio de horas compartidas, ajenos al tráfico y el asfalto, como si realmente estuviesen a años luz, y no al otro lado del muro.
¿Que importa el título?. Lo que importa es esta reunión amistosa e informal a la que podemos sumarnos cada día, contagiarse de las alegrías (ahora que os "escucho" hablar de Anna), repartir el peso de nuestras dificultades...
Nuestro pequeño bosque-jardín, donde presentir virtualmente a Unda y Petita acabándose las raciones de pienso, donde evocar, con las palabras de cada nueva entrada, el olor del asador , el sabor de vermouth casero, el tacto blando del sofá compartido y de los colchones rellenos a la vieja usanza...
Bien mirado, un adelanto de utopía. Por que las utopías estan para eso Susa, para alcanzarlas y que dejen de serlo, aunque lo consigamos en pequeñas dosis , como si fuesen "delicatessen".
Un año más y seguimos siendo los mismos, y mejor asi porque me gusta como sois.
Con título o sin título, espero disfrutar de vuaestra compañía como hasta ahora.
Bicos, petons, muxu, desde este lado del Meridiano.
Aunque sea sólo para poder leerte, mujer amiga, mantendré abierta esta puerta que seguirá sin título para que cada uno le ponga el que quiera.
Publica un comentari a l'entrada