Fins l'ermita, Avui sí

Avui hem entrar al juny, jo no me n'he adonat perquè en el moment del traspàs em sembla que dormia. És mitja tarda, aquí baix a les Borges i allà dalt del Montsant. Entra per la finestra una claror esmorteïda i a la tele un Harrison Ford deu anys més jove que el que era abans d'ahir als cines Oscar de les Gavarres (Tarragona) juga a arqueòleg super heroi. Probablement tenen raó les crítiques, la calavera és més fluixa, però tant li fa, la veritat és que, com les altres, serveix de cinema de distracció, desconnexió, aquest tipus de cinema sí que l'identifico així, millor no connectar gaire, no pensar, deixar-se portar i riure. Perquè vam riure força, tots quatre. Una estona abans d'entrar a la sala l'Enric li havia dit a la Cèlia -em sap greu no portar la màquina, estàs preciosa – I és que ho estava, torna a tenir aquella mirada encisadora a què la Miren feia referència.

Entre Indiana i Indiana hem tornat a pujar al Montsant, aquesta vegada sense problemes, de fet l'ermita era allà mateix, a pocs metres d'on la darrera vegada vaig fer figa. Tot pujant m'he dedicat a observar la vegetació, la de petit format. Quina quantitat de flors de colors tapissen el sota bosc! Flors, algunes, que surten d'herbes que a casa arrancaríem.

No he vist cap flor de la passió, aquesta tant bonica que ens ha regalat la Marta, com una aportació primaveral per al blog. La Marta diu que sembla una pagoda i explica també que és una planta trepadora que a terra pot donar la sensació de ser una mala herba, però que ella la té en testos. Ja l'observarem en viu i en directe quan anem a l'Empordà.

Avui poques fotos de paisatge. Un cop hem arribat a l'ermita, hem hagut de tornar a baixar cuita corrents perquè la boira ens perseguia, però hem aconseguit vèncer-la i arribar a Albarca abans que ella. Albarca és aquest poblet petit i bonic que el Pep no coneix i que, un cop sortits del juny i entrats al juliol podrem buscar alguna estona per fer les presentacions, intentarem que sigui un dia de sol. Poble de poques cases Albarca, ben aviat està fotografiat. Poques cases arrenglerades en un carrer de ziga-zaga. Moltes d'aquestes cases semblen a punt de caure. Però crec que hi ha propietaris disposats a conservar-les, espero que sigui així perquè val la pena. No en sé res de la seva història, ni dels noms dels qui la poblaren. Sé que té portes precioses i que una d'aquestes portes deu ser la de ca l'Argany, perquè la vaig posar al flikr i algú la va trobar i m'hi va deixar la informació. Gràcies, a aquest desconegut. Els Argany devien ser una família important a Albarca, de fet a la carretera de Prades hi ha un mas amb aquest nom. Suposo que eren els mateixos. Què se'n deu haver fet dels Argany? Deuen anar encara per aquella casa?

S'ha acabat l'Indiana. Ja són més de les sis i l'Enric acaba d'entrar amb un plat ple de delicioses mores de collita pròpia, vaig a fer-los els honors que corresponen.