Referents

El tinc als marcadors. Una d'aquelles pàgines, cada dia en queden menys, que clico de tant en tant. Una d'aquelles pàgines, cada dia en queden menys, que em permeten dir -Mirà està d'acord amb mi.

És el que vaig dir fa pocs dies, ben pocs, quan va escriure això .

Ahir l'Enric va comentar -Ens estem quedant orfes de referents intel·lectuals.

En això, com en algunes altres coses, l'Enric està d'acord amb mi.

counterwebkit2008

De Montserrats i altres

A la meva família no n'hi ha hagut gaires de Montserrats. Per part de pare és normal, perquè venia de terres valencianes, encara que tampoc recordo masses Empars (o Amparos). La tia del Grau de Castelló se'n deia, Amparito. La tia Amparito tenia una merceria, era la dona del tio Paco, cosí germà de l'àvia Matilde, sempre que la venia a visitar li portava colònies, unes colònies que feien una olor molt forta i que l'avia mai no es posava. La merceria del Grau feia olor d'aquesta colònia. La tia Amparito era filla de la tia Amparo, que no vaig arribar a conèixer, i mare de l'Amparin, que al seu torn va tenir també una filla, però li va posar Inés. Jo tenia 12 anys quan va néixer l'Inés, em van convidar a passar uns dies al Grau, uns dies a la platja, en realitat em feien fer de cangur de la petita, fins que em vaig emprenyar i la feia plorar expressament per poder retornar-la a sa mare. A banda dels mercers del Grau no n'he conegut més d'Empars (Amparos, Amparitos o Amparins). No recordo que ningú més de la família del pare, tot i que venia de terres valencianes, se'n digués. Avui en Ferran Torrent, a Catalunya Ràdio, parlava de la Geperudeta, deia que nosaltres ho tenim força més bé amb la nostra Moreneta que ells amb la seva Geperudeta. Deia que el nou bisbe ... però m'enredo perquè és de Montserrats que toca parlar avui.

A la meva família no n'hi ha hagut gaires de Montserrats. Per la banda del pare, que venia de terres valencianes, és normal, però per la banda de la mare tampoc no n'hem tingut moltes, tot i que la mare és catalana pels quatre costats. L'àvia materna es deia Magdalena (Madalena) i la seva mare Teresa, els mateixos noms que vam heretar la mare i jo, de Montserrats res de res. No eren de Barcelona, els de la banda de l'àvia materna, ni del Vallès, ni del Bages, venien de l'Alta Segarra, potser aquesta és la raó de tant poques Montserrats. L'avi matern, l'avi Poldo, era de cal Botons, de Capellades, i tenia set germanes, una d'elles se'n deia de Montserrat. Hi ha una cosina llunyana, de la banda de l'avi Poldo, nascuda i casada al Brasil, però resident ara a Terrassa, que també se'n diu. No tinc el seu telèfon, ni ens parlem habitualment i per tant no l'he felicitat. No he felicitat cap Montserrat encara avui, 27 d'abril, a tot el món mundial, segons el calendari gregorià. Vuit de la tarda a Torre Sans i no plou. Ahir va fer un bon ruixat a primera hora del matí, però després es va girar vent i ara la terra torna a estar força seca, potser hauria de regar.

No he felicitat cap Montserrat encara avui, mal fet, perquè me'n venen al cap dues de molt especials. Una s'acosta de tant en tant per aquest no-espai sense títol ni temps. Abans es deia espieta, ara ja ve a cara destapada. Ha estat uns dies a l'hospital la nostra Montse, ex espieta, i ara és a casa, recuperant-se. Està millor i això m'agrada, ens agrada. I encara no l'he felicitada. Per tant: Per la teva recuperació, perquè et dius Montse, i perquè ets una dona magnífica, felicitats, benvolguda ex espieta.

A la meva família no n'hi ha hagut gaires de Montserrats. No tinc ningú a qui felicitar dels (de les) que em toquen per part del pare, és normal, perquè venen de terres valencianes. Tampoc dels (de les) que em toquen per part de mare que no ho és tant perquè és catalana pels quatre costats. Però tinc una persona que em toca per part d'aquell amb qui fa set anys vaig decidir compartir la vida: la mare Montserrat.

La mare Montserrat va néixer a Barcelona, i fa 86 anys que porta aquest nom. 86 anys que cada any, tal dia com avui, ha fet una petita festa amb les persones més properes. Per dinar faves, li encanten (o li encantaven). Ningú sap cuinar les faves com les cuina la mare Montserrat. Aquest any, per primera vegada des de'n fa 86, no hi ha hagut festa, ni faves per dinar. La mare Montserrat, a l'hospital, es nega a menjar, ni els pures que li donen allà, ni res del que li portem de fora. No pot, no vol menjar. La mare Montserrat, a l'hospital, avui que és el seu sant, intenta engolir, promet que menjarà, però quan el plat és davant, a la segona cullerada tanca la boca, no pot, no vol. Ens va demanar que portéssim un ciri a la Mare de Déu i ho vam fer, a la de Misericòrdia, que la tenim mes a prop i suposo que bé es deuen parlar amb la Moreneta. No vaig pensar de comentar-li això a la Verge Coia, a veure si fan pinya amb la de la Serra i s'hi esforcen una mica. Nosaltres les ajudarem, que encara que laics, no escatimem esforços i ens fem amb qui faci falta per ajudar les persones que estimem. El nostre laïcisme ens fa més humans, i ens afecta que allà, a l'hospital de Sant Joan, la mare Montserrat no trobi les forces per alimentar-se. La mare Montserrat m'ha fet sopar, cada dijous, els últims anys, i m'ha donat faves per dinar, els 27 d'abril, i m'ha acceptat, i m'ha estimat, i jo no trobo la manera de tornar-li les forces, que comenci a alimentar-se, que vulgui, que pugui, seguir al nostre costat, perquè així ho volem, perquè encara la necessitem.

counterwebkit2008

Fa 35 anys d'aquells clavells vermells

25 d'Abril de 2009 per als gregorians, encara que no per a tots, els de l'est de l'esfera ja han arribat al diumenge 26. A Singapur són les cinc del matí. La Dolors, mentre vola cap a Indonèsia s'està fent vella una mica més de presa. Les onze de la nit a sota el pont de Saragossa i als rellotges de Torre Sans on em faig vella jo. Avui em fan malt les cames, i l'esquena i ai ... em fa mal tot. Hem pujat, Montsant amunt, des d'Ulldemolins a l'ermita de Sant Bartomeu. Em pensava que no arribava, Sant Bartomeu consagrat, quina manera de patir. - És que estàs desentrenada – em diu l'Enric. Ara n'hi deuen dir així. Ai, Sant Bartomeu consagrat! Quina manera de patir! Però ha valgut la pena. Ha pagat la pena, que diuen per les contrades més meridionals.

Sant Bartomeu és una ermita romànica, reconstruïda en part el segle XVIII. És molt petita, amagada, no es deixa veure fins que no hi ets, després d'enfilar-te per les roques, una mica, amb els peus molls per l'aigua que omplia, avui, els caminols. Aigua clara que la muntanya sagrada, igual que han fet les que no ho són, ha recollit aquests dies que n'ha caigut un bé de déu i de les verges.

Sant Bartomeu és una bellesa. Petita, molt petita, amagada entre cingles. Roques enormes al damunt, roques gegantines al seus peus. Ella allà, com qui no vol la cosa, en un minúscul pla. Només un xiprer té Sant Bartomeu, en tat poc espai no n'hi caben més. Benvinguts els peregrins, diu el xiprer, només un, només aigua us donarem, tanta com vogueu, de la que neix aquí el costat mateix, sota una cova natural. De conreu ben poca cosa. Què podem cultivar aquí? En tant poc terreny, en tanta roca. Si voleu afartar-vos bé seguiu cap Escala Dei, a l'altra banda del Montsant, on hi ha els amos, amb vinyes i fruités de tota mena. Si voleu descansar abans de continuar el camí, allà teniu l'estable, sota una cova també.

L'ermita de Sant Bartomeu és senzilla, sense pretensions. L'ermita de Sant Bartomeu, una petita construcció amagada per les roques del Montsant. Una meravella d'extraordinària humilitat ficada dins dels gegantins rocams, les majestuoses escultures del parc natural del Montsant.

Jo hi he pujat avui, que fa 35 anys d'aquells clavells vermells que ens portaren esperances. A Torres Sans, on em faig vella, està ple de capullos que seran clavells vermells aviat. Les democràcies es podreixen, les ermites i els clavells continuen.

counterwebkit2008

La rosa del meu jardi fa molta olor

Els centres de les ciutats avui s'han omplert de gent i de colors. És bonic barrejar-se entre els qui caminen a poc a poc, deturant-se a les paradetes. És interessant descobrir cares conegudes, són darrera els micròfons, generalment, somrients, elegants, amb el darrer premi literari o algun bestseller sota el braç. Les senyores mostren amb orgull la rosa, vermella generalment, acompanyada d'una espiga la majoria de les vegades. Moltes d'aquestes senyores porten paquets amb llibres que no sabem si son regalats o per regalar encara que intuïm que hauran d'anar a parar a alguna mà masculina. El senyors també duen roses, no sabem si son per a ells o per regalar, però imaginem que estan comprades pensant en algú (alguna). El senyors porten bosses amb llibres, són regalats o per regalar? Si es tracta d'un sol paquet, amb un volum gruixut, suposem que ha vingut a partir "d'ella". És bonica la diada de Sant Jordi. Ens agrada als catalans gaudir de les nostres tradicions, fins i tot exportar-les. Als japonesos els hi va encantar això de barrejar roses amb llibres. Van tenir dracs meja-doncelles algun dia els japonesos?

Aquesta tarda, bonica i plena de sol, amb tot de gent pels carrers, amb paradetes, llibres i manifestos. Avui, que tots els catalans i catalanes sortim al carrer per celebrar amb roses vermelles la nostra festa, jo m'he quedat a casa i m'ha donat per pensar rucades. M'he preguntat, per exemple, per què nassos el Sant, tant valent ell i apadrinat directament per la divina providència, no va sortir abans a carregar-se el drac? Per què va esperar fins que li va tocar el torn a la princesa, quan ja la bèstia s'havia cruspit a mig Montblanc (o el poble que fos)? Serà que els sants jordis, potser existeixen o potser no, però de ben segur esmorzen a les taules dels monarques? Avui, que les places nostres s'ennobleixen amb l'encalçament del gust per les flors i per les lletres, em pregunto per què la majoria de dones catalanes es conformem amb la rosa,? Sensibles elles, reserven, per tradició tan nostra, les arts de l'intel·lecte per als mascles. I per què els senyors no reclamen el dret a la contemplació de la bellesa natural ? Per què no exigeixen la seva rosa, dins d'un got d'aigua, damunt la taula de l'escriptori o de l'armari de les eines? Una rosa, dit de passada, si és possible, sisplau, que faci flaire, una rosa, si és possible, sisplau, d'un jardí de casa nostra.

Rucades de 23 d'abril. Un dia que els centres de les ciutats s'omplen de gent i de colors. És bonic barrejar-se entre els que caminen a poc a poc, deturant-se a les paradetes. Són tradicions, tan nostres!

Estem d'aniversaris

La meiga ha dit: Como creo que ya es parte de este espacio común del blog por derecho propio, me permito la libertad de mandar un par de fotos de su 90 cumpleaños, fecha señalada, que hemos celebrado hoy en Santiago, en casa de mi cuñada Uxía. Nos hemos saltado todos los regimenes antisal, anticoloesterol y antidiabetes, a base de marisco, paté, jamón ibérico y tarta de tres chocolates... Pero es que un día como este no puede uno acordarse mucho de los médicos (aunque le esten tirando de las orejas constantemente a la pobre de la mujer, que no caba de entender que sólo se le puede echar a la leche del desayuno no más de 2 bolitas de sacarina, "semejantes cagaditas de mosca", cuando su instinto le dice que debería de echar 6 por lo menos)... En fin, quien llegase a los 90 con esa presencia, sentido del humor, y un par de amigos para celebrarlo.


I tant que sí Meiga,

I tant que la Gelita és part d'aquest espai comú, una part molt important.

I tant que és just i necessari saltar-se els règims, uns més que altres, però en definitiva cal saltar-se règims.

I mira posats a demanar, encara que no em toqui a mi demanar desitjos avui, doncs que sigui jo un (una) dels teus (teves) "par de amigos" quan arribis als 90, que jo en tindré ... uf, potser massa.

MOLTES FELICITATS GELITA. Per aquests 90 i per ser qui ets i com ets.

counterwebkit2008

Felicitats Magda

Havia de ser el dia 8, segon el metge. Però ni el 8, ni el 10, ni el 12... La mare trucava a la porta cada tarda. I cada tarda repetia el mateix – Encara et trobes bé? - Sí, mare, encara em trobo bé. Em trobo perfectament, podem sortir a passejar, que fa bon dia. Podem comprar un altre jerseiet, uns altres peücs o un altre ninotet. - I la roba i les joguines s'acumulaven a l'habitació pintada de nou, amb el llit de baranes, l'armariet ple de petites peces de roba, alguns mòbils penjats aquí i allà. I també alguns llibres de contes. Des que va estar apunt aquella habitació no parava d'entrar-hi. - T'agrada? - Deia una i una altra vegada amb la veu dirigida cap a dins, cap aquell ésser, nen o nena no ho sabia i tant li feia, que havia crescut i es movia dins l'úter, i provocava aquells bonys encisadors al ventre. T'agrada? No és ni blava ni rosa, no ha de ser-ho. T'agrada? Potser l'armari una mica més a la dreta? Potser el mòbil dels estels més a l'esquerra? Sí millor més a l'esquerra, perquè brilli a mig matí, quan entri el sol per la finestra.

No tenia feina, l'últim contracte que vaig tenir era eventual i quan es va acabar ... ja se sap, no interessa una dona embarassada. Uns mesos per contemplar-me la panxa i veure com es feia grossa. Mesos per estar atenta als moviments. Hola, ja t'has despertat? Vols que et llegeixi alguna cosa? I prenia un llibre, i llegia en veu alta. No recordo el que llegia, poesia, novel·la ... L'únic important era que les lletres sonessin bé. Assaig no, diaris tampoc. Era un temps important, allà fora. Temps de transició. Hi havia molt a celebrar i molt a reivindicar. Podíem sortir al carrer, això era el més important. La gent era a fora i això m'agradava. Però m'agradava encara més quedar-me a casa. Sola, no, mai. Hi havia aquella persona nova, aquella persona carn de la meva carn que es formava, es preparava per ocupar el seu lloc en un món complexe. Ja tindria temps per adonar-se'n. Ara quedem-nos aquí a casa, per escoltar música o llegir poesia. Ja tindrà temps per altres cabòries.

Hi havia diversos llibres a les lleixes, molts d'assaig, revistes i diaris. Hi havia novel·les, hi havia entre d'altres, Pedrolo. El mecanoscrit del segon origen, llegit a poc a poc i amb veu alta. Bons nois l'Alba i el Dídac. T'agraden aquests noms? Doncs no em pensem cap altre. Fàcil, tant si és nen com si és nena, no ho sabia, i no m'importava. T'agrada aquesta història? T'agraden aquests noms? Doncs no en pensem cap altre. No vaig ser gaire original. Altres Albes i altres Dídacs hi ha pel món sorgits de moments similars, de pensaments semblants. Tot i així, quantes vegades vam sentir allò de: com dius que es diu? Quin nom més estrany! I una vegada, de ben petit, un metge li va dir Diego, perquè deia que ell no sabia català. I el Dídac li va respondre que aquell no era ell.

Ha tingut el seu caràcter el Dídac, des que va néixer, finalment, el 20 d'abril de 1977. Ha tingut el seu caràcter, sí, com tothom, és clar. M'agrada com sóc, em va dir un dia, tot just quan iniciava l'adolescència. M'agrada com sóc, i si sóc així és per que m'hi heu fet vosaltres, tu i el pare. I les llagrimeges que se m'escapaven, cada vegada que em deixava anar aquest tipus de frases. Gairebé sempre hi he estat d'acord quan ell parla. Moltes vegades, des de ben menut, ha sabut trobar les paraules exactes. Moltes vegades, des de ben menut, ha sabut fer-me reflexionar, ha sabut, moltes vegades, donar-me raons per seguir.

I ja en són 32. S'ha fet un home aquella personeta que donava cops de peus a la panxa quan li llegia Pedrolo. Continua tenint el seu caràcter. De vegades em pregunto si no ho hagués pogut fer millor. Si ni l'hagués pogut ajudar a ser ... què?Potser més feliç. De vegades em pregunto .... Què? Tinc un fill fantàstic. És una persona madura, que sap pensar. És una persona solidària. És una persona que actua en coherència amb el que pensa. És una persona honrada. N'estic orgullosa i per això em dic, demà 20 d'abril de 2009, felicitats Magda.

Ho deixarem com a Iris de moment

16 d'abril de 2009 i la tercera encara no ha arribat, però sabem de bona tinta que l'ordinador de la Meiga no és monàrquic, només què li agrada jugar.

16 d'abril de 2009, són prop de les onze i a fora és fosc. El cel s'ha cobert d'estels i es poden distingir clarament els carros. Fa una estona plovia. Mentre érem a l'hospital. Quan la mare Montserrat ha baixat al quiròfan ha sortit l'Arc Iris i l'operació de la pròtesi de cadera ha anat bé. M'agrada més dir cadera que maluc, per molt que surtin ratlletes vermelles. Com m'agrada més dir disfrutar que gaudir i manguera que mànega. Perquè una és així, aortodoxa, com és atemporal i aespai i sota de totes les paraules amb a continuen, impertinents, les ratlletes vermelles. Aquest és un escrit de vermells, semblen els que em tornaven els profes a l'escola. Bona redacció, però quin desastre d'ortografia, sempre deien. I continuo, perquè ja se sap que qui perd els orígens ...

A Almeria, per algun lloc de les Alpujarras, per algun lloc prop d'Ohanes, també va sortir l'Arc Iris i la Susa em va fer arribar les fotos. M'agrada l'Arc Iris, aquell que deixava a (o deixa) com a rastre la deessa Iris, la missatgera, quan es trasllada a través del firmament per portar-nos la informació que necessitem i deixar-nos-la dins cada un de nosaltres en forma de somni.

Avui a Reus, a la plaça del Prim, al costat de l'hospital, s'ha pogut veure per un moment l'Arc Iris, just mentre operaven la mare Montserrat. Què va somiar la Susa el dia que va fotografiar l'Arc allà baix, a les boniques terres de les Alpujarras? No m'ho explica al correu, no sé si ho explicarà aquí.

M'agrada l'Arc Iris, i no m'agrada que Sant Martí se'l fes seu, però potser sí, potser és veritat que el va fer sortir Sant Martí en un desafiament contra el diable, però en tot cas, com la sopa d'all, no el va inventar ell, perquè la missatgera Iris ja feia temps que s'hi embolcallava.

M'agrada Arc Iris, com m'agrada passallís (també té la ratlleta vermella al meu ordinador). I mira, com que m'agrada passallís la Serpentina m'ha regalat una foto del castell de Figueres que ara en lloc de ser ocupat pels militars està ple de cabirols. També m'agrada molt la paraula cabirol. En tinc un damunt de la xemeneia, pobret. M'agraden els que corren per espais verds, especialment si okupen llocs en altres moments militaritzats.

I mentre el castell de Montjuïc (Ai!) en mans de la Chacón. A veure si hi posa cabirols.

counterwebkit2008

14 d'abril

Era, és i serà l'Empordà

Tarda de diumenge de Pasqua a Torre Sans. El foc està encès, a fora torna a ploure. Aquest matí ha sortit una estona el Sol i hem aprofitat per fer una petita caminada pels voltants i collir la farigola de divendres sant. Havíem d'anar-hi amb la mare a buscar-ne, el divendres, com marca la tradició, però plovia, no com avui, que només ha plogut una estona a la tarda, divendres va ploure tot el "sant" dia, va ploure a bots i a barrals i amb la mare ens vam quedar a casa, vora el foc, com ara, i vam aprofitar per cosir uns coixins per a les cadires de fora. Vam cosir coixins, vora el foc, i també vam mirar fotos, especialment les de Calella, que el Josep deixava a Begirada, o al flickr. Ara encara n'hi té més. També admirem el mar de Cadaqués, regal de la Serpentina. Cadaqués i Calella. Calella i Cadaqués. Ens transportem amb la mare, anys enllà, quan eren petits els nets, quan anàvem tots, amb el pare, a passar les vacances de Setmana Santa a l'Empordà, primer a Cadaqués, després a Calella, justament, casualment (o no) els mateixos llocs que avui, des de Torre Sans, vora el foc, contemplem i ens deixem endur pels records. Fins quin any va pujar el pare conduint ell? Quan va deixar de poder conduir? Quan va deixar de poder pujar? El pare pescant amb els nets, els pare a la barca, amb els nets. Aquells nens juganers han crescut, aquell avi que els acompanyava ja no hi és.

L'Empordà és avui la meva nostàlgia, potser perquè plou, potser perquè durant uns anys, quan els nens eren petits, quan encara hi havia el pare, hi anàvem a passar les vacances de Setmana Santa i, tal dia com avui, compràvem les mones. Jo per al David, la mare per al Dídac, el pare per al Lluís. Primer a Cadaqués, després a Calella.

L'Empordà és avui la meva nostàlgia, potser perquè plou. L'Empordà enamora, l'Empordà atrapa. Va ser precisament unes vacances de Setmana Santa, fa ... haig de comptar, fa, sí ho sé, exactament trenta-un anys. Setmana Santa del 78, a Vilamacolum. Allar vaig complir els 25, allà em vaig enamorar, allà, aquella terra em va atrapar. Hi m'hi vaig quedar, no per sempre, peregrina, jo, cul de mal seure, segons la meva família, però no ve al al cas. El 78 em vaig enamorar de l'Empordà, em va atrapar i m'hi vaig quedar, no per sempre, però no ve al cas.

Hi havia un pis buit, a Figueres. Un pis propietat dels Caussa, els de la tenda de discos, allà on la Gala anava a buscar música, des de Cadaqués, altra vegada els mateixos noms. Els mateixos llocs que giren i tomben, avui, en la meva nostàlgia. És l'Empordà, molt més que una sardana.

És deia Carles el fill del propietari de la casa de discos. Tenia 28 anys i era un dirigent del PSUC. Jo també hi militava, de fet, estava pensant en deixar-ho. Desavinences al comitè local de Terrassa n'havien estat la causa, entre altres coses, de la meva fugida. Per això era allà, a l'Empordà, perquè aquella terra enamora i atrapa a qualsevol en general i als fugitius de manera molt especial.

I el Carles també hi era, no fugia de res, era la seva terra, era casa seva. Allà la gent el coneixia i l'estimava d'una manera especial. De vegades venia a casa. S'asseia a un sofà que ell ens havia deixat, també propietat dels Caussa, treia la seva pipa i començava tot el ritual d'omplir-la, l'encenia i xuclava a poc a poc, mentre parlava. No importava del què parlés el Carles, podia parlar de qualsevol cosa, de tot. No importava del què parles. Quan parlava el Carles no es podia fer res més que escoltar, perquè ho feia amb una rigorositat, amb un coneixement de la matèria, amb una capacitat analítica tal que no era possible contradir-lo. Al costat del Carles qualsevol persona es sentia segura. El Carles inspirava confiança, no només als que pensàvem com ell, als del seu partit, també a la gent, en general. Eren pocs, per no dir cap, els figuerencs que estimaven la cultura en general o la història o la música, més en particular, que no passessin per la tenda de discos, sense comprar, només per anar-lo a veure, per xarrar una estona, per demanar-li opinió. El Carles era una d'aquestes persones sabies que donen el que saben d'una manera neta i honrada, sense pretensions, de igual a igual. Així ens sentia, així el sentíem. Un igual del que no ens volíem desprendre, un igual necessari. Molt necessari, especialment en aquells moment que el país iniciava la cursa de la democràcia i ell era un lider nat, indiscutible, malgrat la seva joventut que jo, llavors, veia madura, perquè segurament ho era. Qui podia negar-li el cap de llista de les primeres generals? Les del 79, quan encara creiem, al menys jo creia, que hi podien, que hi havien d'haver persones sabies i honrades, i d'esquerres, al poder. Que podien i farien molta feina, els Causses, allà als parlaments, fossin a Madrid o a casa nostra. Qui podia negar-li el cap de llista per Girona? Sí només a Figueres l'hagués votat el 50% de la població. Encara que no pensessin exactament com ell. Encara que no militessin al PSUC. Només perquè era el Carles, perquè el coneixien i perquè hi confiaven.

Era el febrer del 79, a Figueres, on jo m'havia quedat atrapada, encara que no fos per sempre. Començàvem la primera campanya electoral per a les generals, després de la constitució, anàvem a construir una democràcia i m'ho creia. Aportava el meu gra de sorra des del PSUC, des de dins, perquè hi havia tornat a creure, perquè el Carles m'hi havia fet creure. Era el mes de febrer del 79 i a fora feia fred, un fred terrible, gèlid. Molt més terrible i gèlid quan, recordo, vaig saber què em venia a dir l'amic que m'esperava a la sortida de la feina, recordo, no sé perquè, que ho vaig saber. Quin fred que feia, aquell dia de febrer a Figueres, quan el Carles Caussa va morir, als 29 anys, d'un aneurisma cerebral.

Després ja no va ser tant fàcil entendre's. El primer lloc de la llista no tenia un nom indiscutible. Des de Barcelona, des del "centralisme democràtic" el partit ens va imposar un cap de llista. No hi vam estar d'acord, però vam acatar. Nosaltres, els de les comarques gironines, havíem de triar el segon. No ens vam posar d'acord. Van tornar les lluites internes, les ànsies de poder, les desavinences, els insults, fins i tot, entre la gent d'esquerres, entre els iguals, entre els que teníem una causa comuna, aquell febrer de 1979, a Girona, lluitant per un segon lloc d'una llista, un lloc que segur no sortiria escollit diputat. Només la desconfiança ens feia preferir un o l'altre, com havia passat un any abans, a Terrassa.

Van passar els anys,vaig deixar de militar, sense deixar de sentir-me el mateix, políticament i socialment. Van passar els anys i vaig tornar a Terrassa. I cada any per Setmana Santa tornava a l'Empordà que em va enamorar i atrapar, als 25 anys, quan era jove i creia en les mateixes coses que crec ara.

Van passar més anys, els fills es van fer grans, el pare ens va deixar. Ja no anàvem cada Setmana Santa a l'apartament de Calella amb la família, però valia la pena conservar-lo. Vaig fer una proposta als amics per compartir i els va agradar i van acceptar. El primer que es va enamorar de Calella, que es va deixar atrapar per l'Empordà, va ser el Tomi. Plovia també per Setmana Santa, els dies que vam anar a mostrar-li l'apartament. Plovia tant que ni vam poder sortir a passejar. El Tomi ho explicava després als amics i coneguts de Terrassa - M'ha encantat Calella, un balcó molt bonic.- Quantes vegades més vam compartir aquell balcó! Com vam riure des d'aquell balcó! El Tomi era la ironia fina. El Tomi era ... la persona que aprenies a estimar al dia següent de conèixer. La Miren, encara ara, cada vegada que s'equivoca, cada vegada que és en una situació d'aquelles que veus que has posar la pota i no saps con sortir-ne, diu – Cómo se hubiera reido el Tomi- El Tomi tenia la virtut de fer-ho tot extraordinàriament fàcil.

I no hi són, ni el Carles ni el Tomi, i és bonic recordar-los i saber que hi van ser i que vaig tenir la sort de ser-ne amiga. És bonic, sí. Però no hi són, i avui que, potser perquè plou, em poso nostàlgica en clau empordanesa, avui, mecagoencony, em fa molta ràbia, una immensa ràbia, que no hi siguin ni el Carles ni el Tomi, i trobo que és injusta la seva mort, i no ho entenc, no ho puc entendre, perquè no tinc un Carles per explicar-m'ho ni un Tomi per fer-m'ho admissible, senzill i fins i tot poèticament còmic.

La foto nostàlgica del Calella és, naturalment, del Josep

counterwebkit2008

Doncs gràcies

Com que la Mariola acaba de fer arribar un missatge a la Magda amb el desig que s'ho passi bé en companyia de la seva mare marxosa, he pujat al terrat perquè suposo que des d'aquí em sentireu.

En nom de la Magda moltes gràcies a tots. Per ordre d'intervenció:

Mati. Dolors. Serpentina. Pepa. Peru. Lola. Miren. Josep. Vicenç. Mercè. Pili. Peru (altra vegada) Miren (altra vegada). Ramón, Mariola ... de moment.

Demà, sense familia pel mig, la Magda igual escriu alguna cosa.

Teresa

counterwebkit2008

Serpentina de Cadaquès a Cala Joncols amb amigues i gos follador . Entrada sense paraules de moment

counterwebkit2008

Cadires buides.

I plou. S'han quedat buides les cadires de la tertulià i una mica buida la casa sense ells. Plou, possiblement a tot Catalunya, possiblement a Terrassa i a Agullana. Mentre esperem les fotos de la Serpentina i el gos follador, deixarem aquestes cadires buides, per pocs dies. De moment plou.

No sé si plou a Madrid, ni què deuen fer en aquests moments els recent estrenats, flamants i nous ministres, gent de pes, recullen tots els diaris. Em miro les fotos que només ensenyen cares. Home, déu ni do la d'alguns d'ells, sembla que pesin força, els senyors bàsicament, perquè les senyores estant com més escanyolides. Poqueta cosa sembla la González-Sinde (la sindescargas). Quan la van nomenar presidenta de l'Acadèmia va dir que per res del món volia deixar de fer cine (sin descargas), doncs mira, ja té servit un bon escenari, si del seu pas pel poder en surt una bona pel·lícula ja va bé. De pes deu ser, cap dubte, el senyor Gabilondo, àngel ell, metafísic. He llegit unes declaracions seves on confessa que fa l'amor amb les paraules, una mica cara de vici ja se li veia, i és que mentre uns escullen cames de nenes caminaires altres prefereixen les paraules. Amb quina paraula es deu assolir millor l'orgasme? Seria bo pensar-hi, es podria fer una enquesta. Si vostè hagués de fer l'amor amb una paraula, quina triaria? Jo potser triaria passallís, per allò de la novetat. Però altres m'agraden també. M'agrada, per exemple, xiuxiuejant o xino-xano, no m'agrada corre-cuita. M'agrada engranatge i no m'agrada caragirat. Ep, i el Chaves? Aquest sí que té una cara rodoneta, millor no despotricar-ne massa, de moment, ens hi haurem d'entendre, per allò de la cooperació territorial, perquè els catalans, si no som una nació, com a mínim un territori imagino que sí que ho devem ser. El Labordeta, no a aquest no l'han fet ministre, però és a la capçalera del meu llit i m'ha dit que del Blanco sempre li deien que anava cap a alguna cosa important, però que ell com que no li veia, doncs mira, ja el tenim de ministre, i és que de vegades, si es tracta de pujar esglaons de poder, es bo dir sí senyor,. Vosaltres, els que llegiu això, tos els que llegiu això, no en sabeu gaire de dir sí senyor. Moraleja: ningú que llegeixi aquest bloc arribarà a ministre.

Mira que se'n poden dir de xorrades, quan plou, no es pot fer tertúlia al jardí i el Zapatero forma un nou govern, diuen, de pes, per combatre la crisi, diuen també. El Rajoy mentre diu que no n'hi ha cap de bo, es clar, hi falten els Acebes i els Trillos, aquells que mai no han fet l'amor amb les paraules perquè les van saber utilitzar com a pedres per llençar-les, quan va tocar, en forma de mentida. Que tot el govern hauria de plegar, diu el Rajoy a Madrid, on no sé si plou, mentre pacta amb els socialistes allà als territoris que no han de ser nacions, allà al País Basc, on tampoc no sé si plou.

Plou a les Borges, segurament també a Terrassa i a Agullana. Espero que la Meiga tingui bon temps i trobi les millors paraules no per fer l'amor, per dialogar, per reflexionar.

Plou a les Borges, les cadires de la tertúlia són buides, però tornaran a ocupar-se. No farem l'amor amb les paraules, no direm si senyor, no serem mai ministres, però ens entendrem i, malgrat la nostra educació materialista, serem capaços de sentir la màgia.

counterwebkit2008

I la màgia segueix donant resultats.

.

Sis d'abril de 2009. Torre Sans. Les vuit del vespre i encara hi ha claror, però una claror esmorteïda, i un tant humida. Recorda la llum de Donosti, ha dit la Miren aquest matí. A Terrassa, en canvi, m'acaba de dir la Miren per telèfon, el cel és d'un blau absolut. Clareja cap al nord, suposo que també cap a l'Empordà. Bon sol tingueu per disfrutar, per retratar... Bon sol també devia tenir la Serpentina el dissabte passat, durant la caminada que no explica, encara que molta pluja els dies posteriors, pel que sembla. Una imatge divertida la del cotxe calat al passallís. No coneixia aquesta paraula, ni dels meus temps empordanesos. Passallís, passallís ... m'agrada com sona.

Vuit del vespre a Torre Sans, haig d'escriure, ni que sigui per fer una altra entrada i no deixar en primer pla la foto que a la Meiga li fa basarda. Una foto negra. Una acudit negre, segons el Galeano, la decisió d'aquests senyors (and company) de destinar un bilió de dòlars als organismes financers internacionals per pal·liar la crisi. Acudits negres, imatges negres. Millor passar pàgina. Als diaris, avui a tot color, el desastre de d'Abruzzo. La tragèdia existeix, colpegen aquest tipus d'imatges, tant directes, fetes per reporters que s'hi han acostat prou, de vegades em sembla que massa, no em vull mirar totes les fotos. En un acte contra morbo, o en un intent de salvaguardar la meva pau d'aquest cap de setmana, també passo pàgina

Recomano Labordeta a la Susa, naturalment, o li guardo per aquest estiu, si vol. Aquest cap de setmana l'ha tingut la Miren a les mans. Això tenen els llibres que poden (i han) de passar de mà en mà, les mans diferents, els ulls de molts, carreguen els llibres, potser, de màgia. Com el bastó del Peru que ens va protegir, màgicament, a la tornada d'Escornalbou i ens va indicar el camí cap al restaurant de Botarell. No hi ha dubte que amb aquest bastó, i abans encara sense el bastó ha estat un cap de setmana màgic.

I és que tenim sort de ser on som, i viure els moments que vivim, aquí i ara. La Miren ho explicava perfectament la nit de dissabte, a la vora del foc, amb una copeta d'orujo, no era un monyo, però era suficient, per brindar per la Meiga, absent i present, per exemple, i per fer-la petar. Estem millor que estàvem? Hem evolucionat els humans al llarg de la història? En què? A costa de què? Val la pena?. Va ser llavors quan la Miren va arribar a la conclusió (o va expressar en veu alta una conclusió que ella ja tenia clara, des de fa uns anys, des que va néixer el Peru, bàsicament). No puc desitjar gaire més del que tinc, va dir. Les petites coses que podria dir que em falten per ser "del tot" feliç, són aquelles que, en qualsevol estat natural, falten sempre. La Miren és feliç, ha assolit les cotes de ben estar possibles, aquí i ara, una mica a costa dels altres, deia, genèricament, en el sentit que no seria massa pensable aquest ben estar en altres situacions, en països del tercer món, posem per cas. Un ben estar possible al primer món gràcies a l'explotació d'un tercer. No era només parlar per parlar. Era una manera d'acostar-nos, de reflexionar, com fem sempre, quan estem junts, a la vora d'un bon foc, i amb un bon orujo. I vam parlar de moles altres coses, i vam criticar, més o menys durament, Almodovar, aquesta vegada, mira, li va tocar a ell. Però bàsicament, la cosa fonamental de tot això, és que les circumstàncies, la sort ... del moment actual fan que la Miren, i altres, puguem dir que hem assolit una cota molt alta de ben estar, que és important ser-ne conscient, interioritzar-ho (i exterioritzar-ho, per què no?) El que és important és que la Miren m'hagi fet donar compte, també a mi, de les cotes de ben estar que tenim la sort d'haver adquirit. El que és important és que ara en sóc més conscient i això m'agrada.

Això va ser el dissabte a la nit, el dia abans del pal màgic, un regal de la Tere al Peru. Un regal tot plegat: la Tere, el Peru, la Miren i el Josep. Ara fa una estona han pujat al cotxe, direcció a Terrassa, el Peru m'ha fet un petó i m'ha dit, gràcies Magda. Gràcies Peru.

dates, fets i escrits.

És 2 d'abril de 2009. En queden més de 200 per acabar l'any. És primavera i fa fred. Tal dia com avui, fa dos anys, 32 immigrants procedents de Senegal i Mali perdien la vida abans d'arribar a Canàries. Després n'hi ha hagut més (abans també). N'hi haurà més.

Ahir, 1 d'abril, Londres celebrava la festa dels innocents. Ahir, 1 d'abril, a Londres moria un manifestant mentre reivindicava un altre món, possible, deia. No és el primer, abans hi va haver Gènova, després hi haurà ... La mort somiant un altre mont possible és una mort molt digna. Fa 70 anys, un 1 d'abril, tampoc no hi va haver primavera. L'1 d'abril de 1939 moltes persones creuaven la frontera amb tristesa però sense perdre l'esperança en una altra Catalunya possible

Ahir, día de la victoria, dia dels innocents a Londres, els poderosos es reunien, per salvar-nos, diuen, de la crisi. Per decidir de nou per als altres (contra els altres?) Els salvadors, a la foto que publica avui El Periòdico, no sé si m'ofereixen massa confiança.

Avui, 2 d'abril, fa fred. Massa fred. Continuen reunits els poderosos. Jo, llegeixo Labordeta, que m'ho fa passar bé. Un Diari de Sessions del Parlament de l'estiu del 2004, quan començava la guerra contra Iraq, recull una intervenció des de la tribuna, paraula per paraula, com ha de fer el Diari de Sessions del Parlament:

-Ustedes están acostumbrados a hablar siempre porque han controlado el poder toda la vida y ahora les fastidia que vengamos aquí a hablar las gentes que hemos estado torturados por la dictadura. Esto es lo que les jode a ustedes, coño, y es verdad, joder, a la mierda.

Reconeix Labordeta que no és precisament una peça d'oratòria. Però a mi, políticament incorrecta, la trobo una intervenció encantadora.

Avui, 2 d'abril, la amiga Carme m'ha fet arribar un text del Santiago Gamboa que no té res a veure amb Londres, ni amb el G-20. És un text que segurament tocava el dia 8 de març, però com que a més de ser políticament incorrectes (rojos, masones i separatistas) també som atemporals ... (pa mis chicas que tanto quiero y tanto se lo merecen) I també pels meravellos senyors de més de 40 que m'han acompanyat per la vida.

counterwebkit2008