dissabte, 25 d’abril del 2009

Fa 35 anys d'aquells clavells vermells


25 d'Abril de 2009 per als gregorians, encara que no per a tots, els de l'est de l'esfera ja han arribat al diumenge 26. A Singapur són les cinc del matí. La Dolors, mentre vola cap a Indonèsia s'està fent vella una mica més de presa. Les onze de la nit a sota el pont de Saragossa i als rellotges de Torre Sans on em faig vella jo. Avui em fan malt les cames, i l'esquena i ai ... em fa mal tot. Hem pujat, Montsant amunt, des d'Ulldemolins a l'ermita de Sant Bartomeu. Em pensava que no arribava, Sant Bartomeu consagrat, quina manera de patir. - És que estàs desentrenada – em diu l'Enric. Ara n'hi deuen dir així. Ai, Sant Bartomeu consagrat! Quina manera de patir! Però ha valgut la pena. Ha pagat la pena, que diuen per les contrades més meridionals.


Sant Bartomeu és una ermita romànica, reconstruïda en part el segle XVIII. És molt petita, amagada, no es deixa veure fins que no hi ets, després d'enfilar-te per les roques, una mica, amb els peus molls per l'aigua que omplia, avui, els caminols. Aigua clara que la muntanya sagrada, igual que han fet les que no ho són, ha recollit aquests dies que n'ha caigut un bé de déu i de les verges.

Sant Bartomeu és una bellesa. Petita, molt petita, amagada entre cingles. Roques enormes al damunt, roques gegantines al seus peus. Ella allà, com qui no vol la cosa, en un minúscul pla. Només un xiprer té Sant Bartomeu, en tat poc espai no n'hi caben més. Benvinguts els peregrins, diu el xiprer, només un, només aigua us donarem, tanta com vogueu, de la que neix aquí el costat mateix, sota una cova natural. De conreu ben poca cosa. Què podem cultivar aquí? En tant poc terreny, en tanta roca. Si voleu afartar-vos bé seguiu cap Escala Dei, a l'altra banda del Montsant, on hi ha els amos, amb vinyes i fruités de tota mena. Si voleu descansar abans de continuar el camí, allà teniu l'estable, sota una cova també.

L'ermita de Sant Bartomeu és senzilla, sense pretensions. L'ermita de Sant Bartomeu, una petita construcció amagada per les roques del Montsant. Una meravella d'extraordinària humilitat ficada dins dels gegantins rocams, les majestuoses escultures del parc natural del Montsant.

Jo hi he pujat avui, que fa 35 anys d'aquells clavells vermells que ens portaren esperances. A Torres Sans, on em faig vella, està ple de capullos que seran clavells vermells aviat. Les democràcies es podreixen, les ermites i els clavells continuen.

4 comentaris:

meiga ha dit...

Y perduran tambien la calidez de tus palabras, los sentimentos que nos contagias.
Gracias por esta entrada, Magda.

josep ha dit...

Jo també vull pujar a St. Bartomeu! Per la foto sembla un lloc realment preciós. Quina manera d'amagarse... Gracies magda pel teu esforç i mostrar-nos la petita ermita!

Tere Balañà Fotografia ha dit...

Un lloc preciós, tot el Montsant. Sempre que hi vaig em pregunto com no ho faig mes sovint tenint-lo tan a prop.
Magda, a mi em sembla que només estàs desentrenada.

serpentina ha dit...

...maco el lloc, maques les roques, St Bartomeu, els ponts penjats (ai), els camins i rierols, les coves...bonic passeig...demà ja no tindràs agulletes o pot ser serà passat-demà, segur que passaran, però el plaer de la caminada no te'l treu ningú...nosaltres ja n'estem preparant un altre per mitjan d'aquest maig, a la vora del mar i amb bany final, si el temps i els "achaques" ho permeten. Per cert EL TEMPS : ben boig, pluja amb tramuntana, pluja sense tramuntana, sol, calor, fredor (?!?); amb tanta aigua els "cogollos de Navarra" que vaig plantar s'estan convertint en "cogollazos".Sempre petons