diumenge, 12 d’abril de 2009

Era, és i serà l'Empordà


Tarda de diumenge de Pasqua a Torre Sans. El foc està encès, a fora torna a ploure. Aquest matí ha sortit una estona el Sol i hem aprofitat per fer una petita caminada pels voltants i collir la farigola de divendres sant. Havíem d'anar-hi amb la mare a buscar-ne, el divendres, com marca la tradició, però plovia, no com avui, que només ha plogut una estona a la tarda, divendres va ploure tot el "sant" dia, va ploure a bots i a barrals i amb la mare ens vam quedar a casa, vora el foc, com ara, i vam aprofitar per cosir uns coixins per a les cadires de fora. Vam cosir coixins, vora el foc, i també vam mirar fotos, especialment les de Calella, que el Josep deixava a Begirada, o al flickr. Ara encara n'hi té més. També admirem el mar de Cadaqués, regal de la Serpentina. Cadaqués i Calella. Calella i Cadaqués. Ens transportem amb la mare, anys enllà, quan eren petits els nets, quan anàvem tots, amb el pare, a passar les vacances de Setmana Santa a l'Empordà, primer a Cadaqués, després a Calella, justament, casualment (o no) els mateixos llocs que avui, des de Torre Sans, vora el foc, contemplem i ens deixem endur pels records. Fins quin any va pujar el pare conduint ell? Quan va deixar de poder conduir? Quan va deixar de poder pujar? El pare pescant amb els nets, els pare a la barca, amb els nets. Aquells nens juganers han crescut, aquell avi que els acompanyava ja no hi és.

L'Empordà és avui la meva nostàlgia, potser perquè plou, potser perquè durant uns anys, quan els nens eren petits, quan encara hi havia el pare, hi anàvem a passar les vacances de Setmana Santa i, tal dia com avui, compràvem les mones. Jo per al David, la mare per al Dídac, el pare per al Lluís. Primer a Cadaqués, després a Calella.

L'Empordà és avui la meva nostàlgia, potser perquè plou. L'Empordà enamora, l'Empordà atrapa. Va ser precisament unes vacances de Setmana Santa, fa ... haig de comptar, fa, sí ho sé, exactament trenta-un anys. Setmana Santa del 78, a Vilamacolum. Allar vaig complir els 25, allà em vaig enamorar, allà, aquella terra em va atrapar. Hi m'hi vaig quedar, no per sempre, peregrina, jo, cul de mal seure, segons la meva família, però no ve al al cas. El 78 em vaig enamorar de l'Empordà, em va atrapar i m'hi vaig quedar, no per sempre, però no ve al cas.

Hi havia un pis buit, a Figueres. Un pis propietat dels Caussa, els de la tenda de discos, allà on la Gala anava a buscar música, des de Cadaqués, altra vegada els mateixos noms. Els mateixos llocs que giren i tomben, avui, en la meva nostàlgia. És l'Empordà, molt més que una sardana.

És deia Carles el fill del propietari de la casa de discos. Tenia 28 anys i era un dirigent del PSUC. Jo també hi militava, de fet, estava pensant en deixar-ho. Desavinences al comitè local de Terrassa n'havien estat la causa, entre altres coses, de la meva fugida. Per això era allà, a l'Empordà, perquè aquella terra enamora i atrapa a qualsevol en general i als fugitius de manera molt especial.

I el Carles també hi era, no fugia de res, era la seva terra, era casa seva. Allà la gent el coneixia i l'estimava d'una manera especial. De vegades venia a casa. S'asseia a un sofà que ell ens havia deixat, també propietat dels Caussa, treia la seva pipa i començava tot el ritual d'omplir-la, l'encenia i xuclava a poc a poc, mentre parlava. No importava del què parlés el Carles, podia parlar de qualsevol cosa, de tot. No importava del què parles. Quan parlava el Carles no es podia fer res més que escoltar, perquè ho feia amb una rigorositat, amb un coneixement de la matèria, amb una capacitat analítica tal que no era possible contradir-lo. Al costat del Carles qualsevol persona es sentia segura. El Carles inspirava confiança, no només als que pensàvem com ell, als del seu partit, també a la gent, en general. Eren pocs, per no dir cap, els figuerencs que estimaven la cultura en general o la història o la música, més en particular, que no passessin per la tenda de discos, sense comprar, només per anar-lo a veure, per xarrar una estona, per demanar-li opinió. El Carles era una d'aquestes persones sabies que donen el que saben d'una manera neta i honrada, sense pretensions, de igual a igual. Així ens sentia, així el sentíem. Un igual del que no ens volíem desprendre, un igual necessari. Molt necessari, especialment en aquells moment que el país iniciava la cursa de la democràcia i ell era un lider nat, indiscutible, malgrat la seva joventut que jo, llavors, veia madura, perquè segurament ho era. Qui podia negar-li el cap de llista de les primeres generals? Les del 79, quan encara creiem, al menys jo creia, que hi podien, que hi havien d'haver persones sabies i honrades, i d'esquerres, al poder. Que podien i farien molta feina, els Causses, allà als parlaments, fossin a Madrid o a casa nostra. Qui podia negar-li el cap de llista per Girona? Sí només a Figueres l'hagués votat el 50% de la població. Encara que no pensessin exactament com ell. Encara que no militessin al PSUC. Només perquè era el Carles, perquè el coneixien i perquè hi confiaven.

Era el febrer del 79, a Figueres, on jo m'havia quedat atrapada, encara que no fos per sempre. Començàvem la primera campanya electoral per a les generals, després de la constitució, anàvem a construir una democràcia i m'ho creia. Aportava el meu gra de sorra des del PSUC, des de dins, perquè hi havia tornat a creure, perquè el Carles m'hi havia fet creure. Era el mes de febrer del 79 i a fora feia fred, un fred terrible, gèlid. Molt més terrible i gèlid quan, recordo, vaig saber què em venia a dir l'amic que m'esperava a la sortida de la feina, recordo, no sé perquè, que ho vaig saber. Quin fred que feia, aquell dia de febrer a Figueres, quan el Carles Caussa va morir, als 29 anys, d'un aneurisma cerebral.

Després ja no va ser tant fàcil entendre's. El primer lloc de la llista no tenia un nom indiscutible. Des de Barcelona, des del "centralisme democràtic" el partit ens va imposar un cap de llista. No hi vam estar d'acord, però vam acatar. Nosaltres, els de les comarques gironines, havíem de triar el segon. No ens vam posar d'acord. Van tornar les lluites internes, les ànsies de poder, les desavinences, els insults, fins i tot, entre la gent d'esquerres, entre els iguals, entre els que teníem una causa comuna, aquell febrer de 1979, a Girona, lluitant per un segon lloc d'una llista, un lloc que segur no sortiria escollit diputat. Només la desconfiança ens feia preferir un o l'altre, com havia passat un any abans, a Terrassa.

Van passar els anys,vaig deixar de militar, sense deixar de sentir-me el mateix, políticament i socialment. Van passar els anys i vaig tornar a Terrassa. I cada any per Setmana Santa tornava a l'Empordà que em va enamorar i atrapar, als 25 anys, quan era jove i creia en les mateixes coses que crec ara.

Van passar més anys, els fills es van fer grans, el pare ens va deixar. Ja no anàvem cada Setmana Santa a l'apartament de Calella amb la família, però valia la pena conservar-lo. Vaig fer una proposta als amics per compartir i els va agradar i van acceptar. El primer que es va enamorar de Calella, que es va deixar atrapar per l'Empordà, va ser el Tomi. Plovia també per Setmana Santa, els dies que vam anar a mostrar-li l'apartament. Plovia tant que ni vam poder sortir a passejar. El Tomi ho explicava després als amics i coneguts de Terrassa - M'ha encantat Calella, un balcó molt bonic.- Quantes vegades més vam compartir aquell balcó! Com vam riure des d'aquell balcó! El Tomi era la ironia fina. El Tomi era ... la persona que aprenies a estimar al dia següent de conèixer. La Miren, encara ara, cada vegada que s'equivoca, cada vegada que és en una situació d'aquelles que veus que has posar la pota i no saps con sortir-ne, diu – Cómo se hubiera reido el Tomi- El Tomi tenia la virtut de fer-ho tot extraordinàriament fàcil.

I no hi són, ni el Carles ni el Tomi, i és bonic recordar-los i saber que hi van ser i que vaig tenir la sort de ser-ne amiga. És bonic, sí. Però no hi són, i avui que, potser perquè plou, em poso nostàlgica en clau empordanesa, avui, mecagoencony, em fa molta ràbia, una immensa ràbia, que no hi siguin ni el Carles ni el Tomi, i trobo que és injusta la seva mort, i no ho entenc, no ho puc entendre, perquè no tinc un Carles per explicar-m'ho ni un Tomi per fer-m'ho admissible, senzill i fins i tot poèticament còmic.

La foto nostàlgica del Calella és, naturalment, del Josep

8 comentaris:

susa ha dit...

Es bonito recordar ,pero seria mejor con un poquito menos de nostalgia, querria decir que no hemos perdido tantas cosas ni personas queridas

Magda ha dit...

Gràcies Susa, tens raó, però algunes vegades, sense tristesa, val la pena dir un mecagoencony. És veritat, ens queda molt.

Anònim ha dit...

D'acord, deixaré de prendre tabac o la pròxima amb aneurisma cerebral seré jo.

Josep ha dit...

Carai noia! Acaben d'arribar a Donostia i despres de desfer les maletes engego aquesta màquina i em trobo amb el teu fil. Fil he dit? si això és tot una peça de roba sensera! M'ha agradat molt llegir-te, com sempre, però... m'acagoencony, he acabt amb uns llagrimots que he mollat tot el teclat! Per què ens fas sentir així?
Gracies, t'estimo!

serpentina ha dit...

...bonica, te raó la Susa;ni en Carles, al qual no vaig arribar a conèixer, per que quan jo vaig arribar a Figueres just acabava de morir, no hauria pogut resoldre la teva pregunta...queda molta gent que estimes (i viceversa) i queden també moltes coses que et fan feliç...i si no mira el merder que has muntat amb aquest bloc, tothom dient coses, posant fotos,tots enganxats...son les set de la tarda i avui finalment he sortit de guàrdia,també (quina casualitat) comença a sortir tímidament el sol, m'he dutxat durant una bona estona i això m'ha donat una certa sensació de lleugeresa,com sempre he agafat la meva cerveseta i m'he abocat a la finestra que tens l'amabilitat d'obrir per nosaltres, i com una reina!...Sempre petons

TERE ha dit...

Se m'ha acabat la llenya.
Sort del caliu que trobo aquí.

meiga ha dit...

Con nostalgia o sin ella, es una inyección de vida entrar aqui despues de 5 dias y reencontrar el caudal de sentimientos que desbordas en cada linea.

Gracias Magda

meiga ha dit...

Y felicidades con unos cuantos dias de retraso, esto de irme di viaje sin la agenda encima...