És primavera, del tot (encara que han dit que tornarà a fer fred) a Torre Sans. Temperatura agradable per passejar per fora. El sol no s'ha deixat veure gaire, però no hi fa res perquè hi ha una llum preciosa. Canten els ocells i de tant en tant es deixen veure, un moment breu, tant breu que és impossible captar-lo amb la màquina. Ahir va ploure una estona, suficient perquè les plantes estiguin agraïdes. La bassa és plena de fulles i l'aigua ha perdut la transparència, les herbes creixen indiscriminadament arreu, per molt que haurien de saber que no són benvingudes, tant els fa, han pres aquesta terra, hi neixen i hi creixen i no es moren fins que les arranquem. Avui l'Enric ha fet neteja d'un tros petit d'un parterre petit, queda molt encara, o no. A mi avui em fan malt els ronyons i no sé perquè, ibuprofeno al canto i demà serà un altre dia, amb els ronyons, com amb les herbes, millor no amoïnar-se massa.
Aquesta setmana ha estat per molts una mica "muy ..." M'agrada que la Miren tregui el cap, encara que tingui una setmana "muy..." o que el País Basc passi per moments "muy ... " o especialment si és així i té ganes de venir per aquí, encara que només ho faci quan el Josep és fora i envia retrats fantàstics. Maite zaitut jo també cap al País Basc o cap a Vigo que brinda per l'optimisme, cap a l'Empordà i els seus cels i els seu mar i la pizza que ens farà la Serpentina d'aquí no masses dies quan l'anem a visitar. Ahir vaig parlar amb la Susa i amb la seva veu nassal, ben congestionada encara estava ahir la Susa, maite zaitut cap a les Alpujarras. I pujant Mediterrani amunt, tancant els ulls al litoral valencià, de nou a les Borges amb roses curioses que van passant dels grocs als vermells, sense oblidar el color que els dona el nom. Colors en definitiva en aquest món on res no és en blanc i negre, a banda, potser, dels records. Com el reportatge de "El País" d'avui sobre la Sección Femenina. En blanc i negre les fotos i grises, terriblement grises, les frases. Quantes dones han crescut creient que efectivament la vida de tota dona no era altra cosa que un etern desig de trobar l'home a qui sotmetre's? Menys de les que deien i volien però, que li preguntin, per exemple, a la Chavela Vargas. En el mateix diari una entrevista genial, amb aquesta dona genial que ha viscut tots els colors i que als 90 diu que és el moment de acomiadar-se i de fer-ho contenta. Són els artistes els que sostenen un món que cau, perquè li donen esperança. Són paraules de la Chavela.
Dijous la Tere veia roses davant de l'hospital i les deixava allà perquè els altres poguessin somriure. Què hi feia la Tere a l'hospital? Espero que no sigui important, hem viscut massa hospital, aquesta setmana "muy ..."
Divendres la CUP de Reus va organitzar una taula rodona, una de les tantes que vol fer amb el lema "Un altre Reus és possible", la primera. La taula rodona de divendres, organitzada per la CUP de Reus es titulava "La cultura com a eina d'integració social" Poca gent com es d'esperar, ni la CUP, ni la cultura integradora mobilitzen masses. L'Enric, entre els ponents, va parlar del concepte de biblioteques. No ho és de la CUP l'Enric, li volia fer una foto amb el cartell i no és va deixar. A la CUP li semblava bé l'Enric i a l'Enric parlar de biblioteques possibles en un altre Reus possible i en un altre món possible. Integració o inclusió? Va dir l'Enric abans d'entrar en tema. Hi havia una lingüista a la taula. Quan li va tocar va utilitzar integració i inclusió com a sinònims. Jo vaig recordar el Manuel Delgado i la manera tant genial com reivindica "jo no vull que m'integreu". Jo tampoc no vull que m'integrin en aquest món massa "muy..." crec que em desintegraré del tot, llavors no podran ni incloure'm.
Chavela Vargas diu que va conèixer massa els seus pares i que els seus oncles espera que es podreixen a l'infern, potser no ho diu ben bé així perquè ho he llegit al matí i ara no tinc ganes de buscar-ho. La família és una d'aquestes imposicions socials, un pilar al qual estem obligats a mantenir-nos, sumisses les dones, com proclamava la Pilar. La família no la triem, ens ve donada. En parlàvem amb la Susa en relació als avis que viuen sols sense l'atenció dels fills. Fins quin punt un fill s'ha de fer càrrec de segons què? De segons qui? Espero no arribar al punt d'haver de ser dependent, no crec que ningú es faci càrrec de mi. La Chavela va renunciar a la seva família i hi tenia tot el dret, ningú no ha de sentir-se obligat amb ningú, ni que sigui la mare que el va parir. No hi ha d'haver submissions de persones a persones. Però quan la mare que ens va parir ens va estimar i s'ha mantingut al nostre costat, reconeixem en ella els nostres orígens i ens sabem més prop que de ningú. Per això ens preocupem i volem estar prop de la mare Montserrat. Per això cada dia estic més contenta de ser filla de la mare que em va parir, de com és, del seu optimisme. I ambla mare que em va parir m'acosto, perquè vull, perquè així ho sento, a la meva petita família, la de Terrassa, m'hi acosto allà o ells venen cap aquí, com dissabte que vam poder passar-ho bé, tots junts al voltant d'unes costelles, d'unes brases. Algunes famílies, afortunadament, com els artistes, ens donen esperança. Va bé no em desintegro encara.
8 comentaris:
Yo también leí el artículo de la Sección Femenina, Magda. Afortunadamente soy de una generación en la que ya sólo llegamos a "oler" un poquito la OJE en un par de campamentos de verano, en los que aprendiamos en himno nacional con letra de Pemán y adornábamos el suleo del patio con un escudo de España (el del águila) hecho con conchas de berberechos pintadas de colores... Vamos, todo un poco light ya.
Afortunadamente nos hemos librado de esas familias impuestas.
Gente me he encontrado que hacía una distinción brutal entre su familia y sus amigos."Mi familia es sagrada y los amigos opcionales"... Evidentemente esas amistades no han durado, por más que yo lo intenté en su momento.
¿Quien es mi familia?. La que yo he ido construyendo por el camino: Anxo , Victor y Estrela, y también me gusta incluir en ella a todos esas personas "que estim y em estiman". Es decir, a todos los que me habeis hecho sentir en familia siempre.
Petóns
PD: No habia caido en la cuenta de que Chavela Vargas tiene 90 años, igual que Gelita
PD II: Susa, que te recupres pronto, yo estoy a ver si me dan el alta el miercoles
Els meus amics són sagrats, però els tinc una mica abandonats. D'aquí a mitjans de juliol, la cosa està mala mala. Abraçades,
Avui he pogut veure aquestes fotos de carchofes i botifarres i per un moment he maleit al restaurant xinés Xiao-Xiao on acostmo a anar a menjar sopes i marisc. En aquest restaurant fan unes sopes anomenada Tom Yang (no sé si s'escriu així) que junt amb la llagosta i les fulles de llimona que hi posen junt amb altres herbes, és una pasada de bona; però la foto de les carchofes m'ha retornat al meu pais, al meu poble i a la meva cuina.
Una abraçada a tots desde Phnom Penh
La veritat, de tan propera, no la veiem. A Ca la Lola ja vam dir que no hi era, no?
Acabo de suprimir el anteriro, porque como siempre , estaba plagado de erratas.
Mas o menos lo que decía era que mañana me toca día atareado, así que aprovecho para dejar hoy mi intervención:
Solemos decir que lo mejor que podemos hacer por las personas que ya no están, es mantener su recuerdo vivo, constatar con nuestros sentimientos que todo cuanto nos ha unido, todo cuanto compartimos, sigue siendo real en cada uno de nosotros, y por tanto aún debe ser vivido y celebrado con el cariño que se merece.
Un 14 de mayo, hace 7 años ya, tuvimos que despedirnos de José. Justo a los 3 días, tuve la ocasión de sentirme acompañada en esos momentos duros, por tres personas amigas, de esas que "son familia". Vinieron a buscarme a un hotel de Salou y me llevaron a cenar a un lugar del que no recuerdo el nombre, pero sí el estupendo plato de pescado, el buen vino blanco, y la compañía.
Hoy quiero hacerlo todo presente otra vez: La ruidosa alegría de José, que tal día como hoy se habría ido al bar con los compadres a ver el partido, y a cantar y soltar aturuxos hasta las tantas... Y también la presencia de esas personas amigas, que siempre han sabido estar ahí, aunque hubiese que hacer una tiradita Tarrasa-Salou-Tarrasa para hacer algo de compañía a la Meiga.
Son cosas que está bien recordar, cuidar como se cuidan las rosas de cualquier jardín, ya que esta entrada sigue siendo "sobre familias y otros temas"
Petóns i bona nit
PD: Sobre el partido de esta noche (que no veré porque estas finales me estresan), lamento decir que voy del Atlethic de Bilbao. Ya se que al este del Meridiano de Greenwich ireis mayormente del Barça. Y que al oeste del Meridiano, en el markesado del Urumea, puede considerarse un traición animar al equipo rival de la Erreala (por cierto me acabo de dar cuenta que no se a que lado del Meridiano queda Ohanes, perdóname Susa).... Bueno, el caso es que me parece más justo que se lleve los honores la peña que hace 24 años que no tiene ocasión de festejarlo. Claro que todo es discutible en esta vida...
Ep Meiga, que em faràs saltar la llagrimeta!
Gràcies.
Pensava que havia fet una entrada en aquest missatge i ara veig que no el vaig publicar. Aquests dies vaig molt enredada entre bodes, comunions, batejos i altres assumptes. Em deuria quedar a mitges. En fi, que soc aquí i que m'alegro de tenir-vos tant a prop. Ànims.
Publica un comentari a l'entrada