Finalment cap de setmana, benvingut sia el dissabte. A les nou he saltat del llit, m'arribava el só llunyà del vent. Llunya perquè l'Enric s'ha aixecat a mitja nit a tancar finestres, sembla que feien un terrabastall de mil dimonis, jo, que pel que es veu, aquest primer cap de setmana postvacacional tenia el só profund, no n'he estat conscient.
Ahir encara vaig regar sense mullar-me, just abans de saber que allà dalt, a l'Empordà, una dona amiga havia rebut més aigua que les plantes i em va fer gràcia la imatge de la Serpentina, en aquell magnific terrat, intentant llençar el líquid de la manguera (ai que hauria de dir mànega) cap a testos (o torretes segons des d'on es miri) que com un boomerang li retornava. Em va fer gràcia i m'hagués agradat ser-hi, de per riure, que diuen alguns, no pas per aquestes contrades.
Ahir encara vaig regar les plantes sense mullar-me, però avui no seria possible, aquella tramuntana del Nord ja ens ha arribat al Camp, canviada per Mestral, però tant li fa. Quan he obert per anar a comprar unes pastestes per esmorzar (sempre ho fem quan finalment arriben els caps de setmana) gairebé se m'emporta. He obert alguna finestra, perquè no suporto la sensació d'estar tancada, però ai, petava.
Tancada doncs a casa, avui que finalment és cap de setmana, acuso un lleuger maldecap, un lleuger mal d'esquena, un lleuger mal d'estómac, una lleugera irritació i em pregunto si serà a causa del Mestral. Damunt la taula de la sala vaig deixar una revista que ahir, al anar a comprar Almax (ja el mal d'estómac s'evidenciava), em va regalar la farmacèutica tot indicant que m'interessaria. La vaig prendre només per cortesia, imaginat que seria, i de fet ho és una mica, una cosa propagandística per fer-nos "tragar" amb més productes d'aquests que surten de laboratoris que, encara que no siguin els del D Rumbsfels (o com collons s'escrigui), és saludable mirar-se'ls des d'una certa distància.
Potser ha estat la simptomatologia, aquests lleugers malde, que m'ha fet allargar la mà cap a la revista i, es clar, per això serveixen les revistes mèdiques, hi he trobat la causa de les meves molèsties. Es diu estrès postvacacional, ja veus, una malaltia que només té 10 anys d'existència i que està molt més estesa que qualsevol grip, i que s'estén cada vegada més, cada vegada més ... tal com una pandèmia, mira tu. Ostres, aquesta sí que es curaria deixant la feina, he pensat, però no van precisament per aquí les recomanacions. Diuen que el que hem de fer és adaptar-nos. Conformitat. En aquests temps de crisis tenir feina és una sort. I qui no es conforma és perquè no vol, ja ho deia la mare. Però si la malaltia només té deu anys i el "guanyaràs el pa amb la suor del teu front" ve dels temps llunyans de la poma o de la figa, deu ser que alguna cosa ha canviat en el sistema per provocar de manera tan massiva (jo pensava que era excepcional) aversions d'aquesta mena. I si canviem el sistema? Ep, que per això no valen vacunes, ni laboratoris que les fabriquin. Estic delirant, dic coses fora de lloc. Deu ser causa de l'estrès postvacacional.
Finalment és cap de setmana. El Mestral s'ha suavitzat i segur que aquesta tarda res no impedirà el lluïment de la trobada de gegants. Són els preliminars de la Festa Major de Les Borges del Camp. Entre els diversos actes organitzats, el dia 8, dia de la Festa, pròpiament dita, la inauguració de l'exposició fotogràfica "El lloc on visc" amb fotos de reconeguts artistes, entre d'altres, naturalment, els millors fotògrafs del món mundial que són el Josep i la Tere. Recomano als milers de persones que llegeixen i segueixen aquest blog que hi assisteixin. A Torre Sans en poden pernoctar fins a 7 (no pas milers). Per tant podeu començar a fer la reserva.
Ah, sempre, sempre, petons.