Figues d'un altre paner

Diuen que cada cosa té el seu temps i les figues pel agost. Ja ho deien l'any passat, l'estiu passat, l'agost del 2008, quan érem a Ohanes i vam menjar aquelles delicioses figues robades. L'Enric encara té ànims per sortir a caminar una estona la majoria de les tardes i ho fa sol. Jo continuo mandrosa i m'invento mils de coses per fer, que de fet són certes, perquè sempre hi ha mils de coses per fer i tot es conforma en funció de les prioritats que cadascun vulgui donar-li. Avui fresquejava i l'Enric no ha tornat amb aquella taca de suor a l'esquena, la que tenia encara abans d'ahir quan va arribar a casa i la que tenia, més grossa segurament, el mes d'agost quan obria la porta dient, les figues encara són verdes. De més verdes en maduren, li responia jo. Però les figues durant el setembre van continuar verdes. Paciència que tot arriba. Finalment avui, quan ja no queden verges celebrables, passada l'Assumpció, les trobades, la Mercè i la Coia. Avui que fins i tot ha passat Santa Teresa (felicitats mare que tu encara ets de celebrar sants), avui que ja fresqueja, cinc graus han baixat les temperatures deien els diaris, avui, l'Enric ha trobat figues i n'ha preparat un plat preciós, amb les fulles i tot, bonic de veure de debò. Però aquestes figues, la veritat, malgrat la bona presència, són com aigualides, potser ha plogut massa o han estat massa temps a l'arbre, no ho sé, el cas és que són com aigualides i no tenen res a veure amb aquelles altres que vam menjar l'any passat, a l'agost, a Ohanes. Robades sí, delicioses també.

Cada cosa té el seu temps. Les dictadures són per a les detencions arbitraries i les democràcies per als procediments judicials estrictes. Cap condemna sense proves irrefutables. Les dictadures permeten corrupcions dins els òrgans de govern, les democràcies mai, en tot cas, si això passa, les sentencies i les expulsions irrevocables recauen immediatament sobre els corruptes.

Per Santa Teresa, cada any, un planeta. Algunes vegades hi ha desmais. Res prediu, al menys que jo conegui, quin és el temps dels desmais, però ningú no pot dubtar de la netedat dels premis. Deliberació del jurat a darrera hora i fastuós sopar, secret estricte fins las dotze de la nit, com en els sumaris del cas Gurtel. Dies abans tots els diaris publicaven els noms, com passa cada any. Fora de temps. La llei marca temps i formes per a cada cosa. També la cultura té el seu temps. Estranyaria que entrat segle XXI algú imités la Rodoreda. Tota manera Angeles Caso no en té res de Rodoreda encara que parli de dones que lluiten en mons que no són seus. No sé com és la novel·la, en sé alguna cosa i n'intueixo més d'aquestes dones que com les figues arriben quan no és el temps i se'ls hi nega la dolçor.

No sé quin és el temps dels hospitals. Ningú no ho sap. No valen règims polítics ni hi té res a veure el fet que aquest any hagi plogut massa i la fruita sigui aigualida. El temps dels hospitals no és mai un temps benvingut. El nostre amic perd la força, la veu i la il·lusió al Sant Joan i jo no sé quin és el temps dels hospitals ni voldria que fos mai, però quan un amic pateix en un llit del Sant Joan és el temps de ser-hi. Prioritat irrevocable per damunt de qualsevol de les mil coses que queden per fer. El Pablo avui encara ha tingut l'humor de dir que per demà reservéssim lloc al Palace. Demà serà temps dels Palace, naturalment, i per postres tindrem figues d'agost, les més dolces que mai no hàgim tastat.