No vull fer les amèriques. Només vull un barco petit i navegar a contra corrent per l'Urumera

És tard i hauria d'anar a dormir. És tard tot i que tard no vol dir res. Tard per a què? Són quarts d'onze de la nit, aquí a Les Borges del Camp. No plou. Potser hauria d'anar al llit.

És 12 d'octubre, fa anys que Colom ... Fa anys que va començar aquell genocidi. 12 d'octubre al calendari gregorià. Quan hem passat per Saragossa la carretera estava tranquil·la. Abans de sortir de Donosti començava l'ofrena floral, ho deien a la tele del bar de l'estació mentre preníem un cafè amb llet després de dir agur, fins sempre, a la Miren. Ha durat tot el matí l'ofrena, em sembla. No ho sé ben bé, nosaltres fèiem ruta i l'ofrena no ens ha condicionat, ni poc ni mol. Tampoc no ens ha condicionat el "desfile militar". Són quarts d'onze de la nit sota del pont per on hem passat mentre feien l'ofrena, devien ser poc més de les dotze del migdia. Feia sol i el termòmetre del cotxe marcava 29 graus. No plovia. Només us plourà fins Pamplona, ha dit la Miren. És 12 d'octubre. Fa anys de l'inici d'aquell genocidi.

Ara, a casa, no fa gens de calor, però segurament n'ha fet aquest cap de setmana. La gent va en màniga curta a les fotos de "la Rierada". Sembla que va ser un èxit. Quaranta persones, a Les Borges, està força bé. -La veu del Marc Romera ha captat l'atenció del públic des del primer moment i la Silvie amb la seva serenitat ens ha captivat a tots- ha dit la Santi. Va ser el 10, el dia que es complien 15 anys d'una altra rierada. Aquella va fer mal. Al meu país la pluja no sap ploure, diu el Raimon. I també diu allò de tots els colors del verd. La canto cada vegada que vaig al País Basc. Tots els colors del verd, també ho deia ahir la mare, feliç, per aquelles muntanyes on no es respira res més que pau i amor. Sempre és així quan les trepitjo. Sempre acompanyada per gent que no para de donar-me'n.

Són quasi les onze, haig d'anar a dormir. Avui, quan tanqui els ulls, em transportaré amb vaixell Mediterrani avall, bordejant la pell de brau. Creuré l'estret fent força amb les parpelles, perquè no s'obrin, per no veure cap patera. O les obriré i pujaré amb mi els que s'ofeguen. I seguiré amunt, amunt, cap al Cantàbric, fins la llum de les roques de Moneo. I navegaré contra corrent, com navego quasi sempre, Urumea amunt, per compartir una mica més, amb ells, aquesta pau i aquest amor que trobo al País Basc sempre que hi vaig.

Avui, dotze d'octubre, no faré les amèriques. Ni ofrenes ni desfiles. Només vull un barco petit, per pujar contra corrent per l'Urumea. No hi haurà Coloms, només amics de pau. Hi serà aquella i aquell, aquest i aquesta, hi seràs tu, Cèlia. Hi seràs tu, hi seràs amic Pablo. Amb tots els colors dels teus pinzells i de la teva poesia.
____________________________________________________________________

I com sempre el vídeo de l'artista. Gràcies Josep.

Un aclariment:Pipas és el nom d'un restaurant fantàstic, en un caserio, amb gallines, porcs, cavalls ... L'avi dels actuals propietaris fumava en pipa i li deien, naturalment, el pipas.