És mig matí a Torre Sans, gairebé migdia sota el pont de Saragossa. Només 12 graus de temperatura però un magnific sol que ha animat l'Enric a sortir per netejar la bassa, difícil comesa considerant els milions de fulles de plàtan que a aquestes altures de la tardor ja hi han caigut. Jo, mandrosa avui, em quedo a casa. A Turquia no fa fred, 17 graus tant al camp com a ciutat, estic i estem a l'espera de cròniques i fotos. A cada viatge la Pepa supera pors, gossos a les Alpujarras i alçades a la Capadòcia. Més quilos de rovellons al sud, ja tenim l'acompanyament del xai que ha d'acompanyar els calçots. Em perdo entre rèpliques que no són repliques a altres rèpliques que tampoc no ho són. Què és poesia? I jo només recordo aquell "eres tu" que trobava tant bonic als 10 anys metre la cara rodona de l'hermana Angeles era el més contrari a un poema malgrat que d'aquelles sensacions se'n podrien fer molts versos. Crien les monges una gentil sotabarbeta, recitaria si hagués de pujar a un escenari (déu me'n guard) per abocar Carner damunt la Mina a la primera fila. Devia tenir escates al cony l'hermana Angeles? Als deu anys jo era poesia, als 20 Carner era el Sursum Corda. Dijous l'Albert Nolla va posar a la pissarra de la biblioteca "Un vell estany/ es capbussa una granota / soroll d'aigua"de Bashô i l'he adoptat com a favorit. Però no en sé res de poesia, i desconec on es troba la veritat i quins són els camins per buscar-la.
La Pentax K200 que tinc damunt la taula és de veritat i l'Enric que me la regala perquè estem en crisis i la economia va de baixada i hem de pagar obres a casa i no em podrà fer altres regals els 12, 25 i 6 també ho és, i les primeres fotos que faig sense saber-ne i el raig de sol que entra per la finestra i la gent que encara mort estúpidament de gana i l'Iran de Persèpolis i el cine club on la vaig veure divendres i el centre de lectura que no és el que era i aquest Reus plural governat, diu el Joan, per gent subjecta a directrius de partits que res no en saben de la ciutat i les ideologies que ja no serveixen i els canvis que caldrien. Veritats concretes i palpables i altres que es dilueixen i són, si més no, replicables en rèpliques que tampoc no són rèpliques. La veritat no sé on és, només sé que les veritats, plurals com nosaltres, s'escampen i s'escapen, s'escapen i es dilueixen. Encara no sé com va la meva nova Pentax, però només em cal pitjar un botó perquè desapareguin els colors i llavors descobreixo que el blanc i negre també és bonic. Sóc jo qui imagino i invento colors dins d'un blanc i negre, sóc jo que construeixo. I al final: la imatge d'una granota capbussant-se i el so de l'aigua.
Ja han passat més de trenta dies i el curs no ha acabat, en falten trenta més. Espero la qualificació del cinquè exercici que ja hauria d'estar posada. La sisena activitat comença dilluns. Una vegada, quan tenia deu anys, l'hermana Angeles em va posar un onze. Als 55 encara porto amb orgull aquesta qualificació a la maleta del temps. Als 55, igual que a la Serpentina, m'agrada que em posin bona nota. Hem de puntuar sempre. Quina educació! Tu ets interessant, tu no tant. "Tu no eres interesante para mi" o bé "Tu no eres interesante, para mi" Sí, em va agradar "El Mundo" llegida finalment el cap de setmana passat. M'agrada Millás, encara que sigui un Planeta.
La Pentax K200 que tinc damunt de la taula és de veritat. Un regal fet perquè sí, perquè algú ha considerat que me'l volia fer ja. Un regal, ara que les coses no estan per fer gaires regals. Regals quan no és hora de regals, repliques que no són rèpliques, imatges que no veiem i sons que no sentim. La granota es capbussa i a mi m'arriba nítid el so de l'aigua.
Encara no toca escriure, encara no ha acabat el curs. Ja toca escriure, ja han passat trenta dies. Miro la meva Pentax i comprovo que és de veritat. L'Enric que me l'ha regalada també ho és. I ho és tot el que això significa.
La Pentax K200 que tinc damunt la taula és de veritat i l'Enric que me la regala perquè estem en crisis i la economia va de baixada i hem de pagar obres a casa i no em podrà fer altres regals els 12, 25 i 6 també ho és, i les primeres fotos que faig sense saber-ne i el raig de sol que entra per la finestra i la gent que encara mort estúpidament de gana i l'Iran de Persèpolis i el cine club on la vaig veure divendres i el centre de lectura que no és el que era i aquest Reus plural governat, diu el Joan, per gent subjecta a directrius de partits que res no en saben de la ciutat i les ideologies que ja no serveixen i els canvis que caldrien. Veritats concretes i palpables i altres que es dilueixen i són, si més no, replicables en rèpliques que tampoc no són rèpliques. La veritat no sé on és, només sé que les veritats, plurals com nosaltres, s'escampen i s'escapen, s'escapen i es dilueixen. Encara no sé com va la meva nova Pentax, però només em cal pitjar un botó perquè desapareguin els colors i llavors descobreixo que el blanc i negre també és bonic. Sóc jo qui imagino i invento colors dins d'un blanc i negre, sóc jo que construeixo. I al final: la imatge d'una granota capbussant-se i el so de l'aigua.
Ja han passat més de trenta dies i el curs no ha acabat, en falten trenta més. Espero la qualificació del cinquè exercici que ja hauria d'estar posada. La sisena activitat comença dilluns. Una vegada, quan tenia deu anys, l'hermana Angeles em va posar un onze. Als 55 encara porto amb orgull aquesta qualificació a la maleta del temps. Als 55, igual que a la Serpentina, m'agrada que em posin bona nota. Hem de puntuar sempre. Quina educació! Tu ets interessant, tu no tant. "Tu no eres interesante para mi" o bé "Tu no eres interesante, para mi" Sí, em va agradar "El Mundo" llegida finalment el cap de setmana passat. M'agrada Millás, encara que sigui un Planeta.
La Pentax K200 que tinc damunt de la taula és de veritat. Un regal fet perquè sí, perquè algú ha considerat que me'l volia fer ja. Un regal, ara que les coses no estan per fer gaires regals. Regals quan no és hora de regals, repliques que no són rèpliques, imatges que no veiem i sons que no sentim. La granota es capbussa i a mi m'arriba nítid el so de l'aigua.
Encara no toca escriure, encara no ha acabat el curs. Ja toca escriure, ja han passat trenta dies. Miro la meva Pentax i comprovo que és de veritat. L'Enric que me l'ha regalada també ho és. I ho és tot el que això significa.
10 comentaris:
Una oreneta no fa estiu però una Pentax K200 comença a fer una bona fotografa! Caray noia, quins regals! Ara ja tindras una mica de feina a apendre-la i més encara a fer fotos maravelloses! Aquest post amb sor Angeles inclosa sí que ha estat tambe una sorpresa! Benvinguda tu i la càmera. Tu i els teus pensaments que escrius tant divinament. Tu i l'Enric que t'acompanya i et regala!. Avui. per sobre del pont de Saragossa continua plovent i fa fred, però estic content amb aquesta sorpresa., molt content.
Quina enveja per la Pentax. M'encanten les Pentax, per raons sentimentals i per (des del meu punt de vista) la millor òptica. No sé encara què em regalaré per Reixos, però la cosa bascula entre una compacta i un lector de llibres electrònics (però aquests encara no estan prou madurs, pel meu gust)
No sé quin temps està fent a Cerdanyola XD Dins l'habitació, però, la calefacció resa 20'5ºC. Ideal per no adormir-se.
Léele Carner a Mina desde un escenario, algún día. Me contó que cazó al vuelo un comentario tuyo: "què podríem organitzar..."
Siempre podéis organizar un festival de cine como el de antaño en Alforja, las 12 horas de terror.
Me cuenta que iban a la Carbonera (el local multiusos del Parc dels Amics) con el cojín para dormir en la butaca. Tenían que estar ahí in corpore para que les sellaran la mano por cada película vista, y si tenían todos los sellitos entraban en el sorteo (una camiseta!). Qué tiempos.
Éxito de asistencia, siempre. Claro que las pelis de terror de los ochenta (Creep Show, Pesadilla en Elm Street...) eran entrañables, para ver en pandilla y gritar a coro.
Si se monta un revival te quiero de fotógrafa con el flash de tu Pentax.
Sí Magda, que m'agrada com em mires els ulls i em dius "m'agrades mooooolt..."
Hermoso intermedio el que nos has regalado en medio del curso... Tu camára es de verdad, lo mismo que Enric y tú, lo mismo que este lazo invisible al que aun deixaren sense titol de moment.
Hermosas verdades tambien, imprescindibles como el pan y la sal
...petit intermedi estudiantil...hello darling, aquesta màquina brutal i novíssima que tens, és un premi per tenir bones notes ??? hauré de fer llegir el sense títol a una persona que jo sé...el Temps : ha nevat en alguns cims de les Alberes, la tramuntana és gelada i s'entesta en desfullar-me les plantes...i ara sant-tornem-hi que el tempus fugit ben be com la tramuntana..sempre petons
Bona nit,
Arribo de Barcelona de reunions soporíferes i força cansada. Passo només un moment per saludar i dir-vos que, res .. que ... m'agrada que sigueu aquí.
Ara tinc uns dies una mica apretats, a la feina i al curs s'hi afegeix la necessitat d'estar prop de la família Aguader. El pare és a l'hospital amb el femur trencat. Tot bé, bona operació i ell tranquil, equilibrat, conscient i lúcit com sempre.
Bé, això només, segur que les fotos de Begirada i les de la Tere són totes genials i no puc estar-me'n de fer una ullada. Segur que llegiré els blogs amics, quan pugui i miraré els correus. Si no dic res no significa que no hi sigui, ni molt menys que pugui estar enfada ni molesta per res, només que estic una mica més ocupada i amb el cap a altres llocs
Sempre petons, estimats.
yo digo como vosotros con que estamos en crisis me he comprado un coche peugot 308 para poder llevar los revollons fresquitos a la calçotada,ahora con la nueva maquina haras birguerias, no?
Aunque la Ana no esta en este foro , tenemos que desearle de todo corazon que la operacion le vaya muy bien y le ira porque ella se lo merece.
Estoy rodeada de nieve por todas partes y esta haciendo mucho frio.
Felicitats Susa per el teu cotxe nou, m’agrada que desafiem a la merda de la crisis, vigila en no ratllar-lo per els carrers del teu poble.
Penso que, sí, que em de pensar amb l’Anna, ja veurem com li va el dilluns.
Sempre `petons.
Primer que tot: !Animus Ana!. Susa, ara si que agafaras bé les curves baixant de Ohanes eh? Felicitats i ojo!
Publica un comentari a l'entrada