És 2 d'abril de 2009. En queden més de 200 per acabar l'any. És primavera i fa fred. Tal dia com avui, fa dos anys, 32 immigrants procedents de Senegal i Mali perdien la vida abans d'arribar a Canàries. Després n'hi ha hagut més (abans també). N'hi haurà més.Ahir, 1 d'abril, Londres celebrava la festa dels innocents. Ahir, 1 d'abril, a Londres moria un manifestant mentre reivindicava un altre món, possible, deia. No és el primer, abans hi va haver Gènova, després hi haurà ... La mort somiant un altre mont possible és una mort molt digna. Fa 70 anys, un 1 d'abril, tampoc no hi va haver primavera. L'1 d'abril de 1939 moltes persones creuaven la frontera amb tristesa però sense perdre l'esperança en una altra Catalunya possible
Ahir, día de la victoria, dia dels innocents a Londres, els poderosos es reunien, per salvar-nos, diuen, de la crisi. Per decidir de nou per als altres (contra els altres?) Els salvadors, a la foto que publica avui El Periòdico, no sé si m'ofereixen massa confiança.
Avui, 2 d'abril, fa fred. Massa fred. Continuen reunits els poderosos. Jo, llegeixo Labordeta, que m'ho fa passar bé. Un Diari de Sessions del Parlament de l'estiu del 2004, quan començava la guerra contra Iraq, recull una intervenció des de la tribuna, paraula per paraula, com ha de fer el Diari de Sessions del Parlament:
-Ustedes están acostumbrados a hablar siempre porque han controlado el poder toda la vida y ahora les fastidia que vengamos aquí a hablar las gentes que hemos estado torturados por la dictadura. Esto es lo que les jode a ustedes, coño, y es verdad, joder, a la mierda.
Reconeix Labordeta que no és precisament una peça d'oratòria. Però a mi, políticament incorrecta, la trobo una intervenció encantadora.
Avui, 2 d'abril, la amiga Carme m'ha fet arribar un text del Santiago Gamboa que no té res a veure amb Londres, ni amb el G-20. És un text que segurament tocava el dia 8 de març, però com que a més de ser políticament incorrectes (rojos, masones i separatistas) també som atemporals ... (pa mis chicas que tanto quiero y tanto se lo merecen) I també pels meravellos senyors de més de 40 que m'han acompanyat per la vida.
6 comentaris:
...un cop llegit l'article de l'enllaç, és quasi obligat donar les gràcies,per la banda que em toca com a dona d'una generació...sempre va bé que et pugi la moral algú de fóra,en aquest dia tan fred de principis d'abril-aguas-mil, i mai millor dit...És un fet:som molt maques, per que tot i que...no hem matat mai la nena que portem dins, per això tenim els ulls tan oberts i tantes ganes de viure. Per cert no sé si t'havia dit que em va agradar molt la foto del capvespre de l'article anterior, ja saps tu que això dels núvols...per cert, ja heu solventat el problema de les rajoles que se us va trencar quan la ventada? EL TEMPS: Avui hem passat per un passallis ple d'aigua (de tanta que n'ha caigut)...jo ja li deia, però n'hi cas, vinga cap endavant!,el cotxe s'ha calat a pocs metres; per sort amb el capó obert i la mica de tramuntana s'ha assecat ràpid; el que dèiem : l'apassionant mon de la parella. Sempre petons bufona/ns
Recordo la intervenció, en directa, de Labordeta, genial! Com genial i plena de fades bones és la casa on anirem el dissabte, fades d'aquelles que es gronxen entre els arbres i protegeixen als humans que sota disfrutan de la vida!
Entro un poco fuera de fecha porque ayer tuve un dia movidito...
Primero,Magda, la foto que has puesto para esta entrada me da un poco de miedo, debo de confesar. Inquieta pensar que puede salir de un Berlusconi sonriendo al lado de Obama...
Segundo, me he leido el artículo del enlace, y como técnicamente tengo más de 45, me he quedado encantada, sobre todo por la frase final. Es lapidaria y genial, además de real como la vida misma.
Del libro de Labordeta he oído hablar, en una entrevista de presentación que le hicieron hace un mes en la radio. Seguro que no tiene desperdicio, tal y como queda claro con el ejemplo que nos dejas.
Se acercan las vacaciones escolares, y unos dias libres para todos. Ya veo Josep, que aprovechando la circunstancia volveis a Torre Sans/Camelot...Quina enveja!!.
Os diria que lo celebraseis a la salud de tod@s con un "mollo de viño" . Siempre pensé que eso significaba algo como sopas de vino o así. Pero tengo encima de la mesa un libro,algo maltrecho pero muy especial, editado en Barcelona en 1876, que dice textualmente que:
"Un moyo de viño es una medida equivalente a 4 canadas, 46 ollas, 68 azumbres, o 272 cuartillos castellanos" ... Asi que quizás un moyo sea demasiado para 4 personas adultas, pero si que me haría ilusión que brindáseis con alguna otra medida mas o menos razonable del sistema métrico decimal. Por los que vais a estar físicamente, y por los que nunca dejamos de estar virtualmente.
PD: En ese mismo libro se dice que en galego antiguo, la palabra "coito" se traduce como "juego del escondite". Un poco subrealista esto de imaginar a los infantes del siglo XIX de la montaña de Lugo diciendo. "Ala, vámonos a jugar al coito"... Al final va a ser verdad el tópico de los chistes de gallegos de que somos algo salidos, desde siempre.
Os deixo aquest link per si voleu veure algunes de les bones fotos en la moguda contra el G20. Valen la pena!
http://www.boston.com/bigpicture/2009/04/protests_at_the_g20_summit.html
Que hombre tan sabio", lastima no abundaran un poquito y lo tuviera yo cerca, pero no me voy a comer un rosco.
Y realmente es fuerte que intenten hacernos creer esos cretinos que van a cambiar las cosas,pero lo peor de todo es que hay mucha gente que se lo cree, que lastima ,otra vez .No es que hoy tenga el dia pero viene a pelo.
Meiga en mi pueblo existen los celemines, las cuartillas y otras , pero esas medidas tan raras no, bueno ya melas explicaras cuando nos veamos.
Veo que estais recomendando el libro de Labordeta, lo buscare.
He visto las fotos, Josep. Impactantes. Pero igual de interesantes son los comentarios. Una buena dosis de mirada crítica hacia los dos bandos...
Publica un comentari a l'entrada