A la meva família no n'hi ha hagut gaires de Montserrats. Per part de pare és normal, perquè venia de terres valencianes, encara que tampoc recordo masses Empars (o Amparos). La tia del Grau de Castelló se'n deia, Amparito. La tia Amparito tenia una merceria, era la dona del tio Paco, cosí germà de l'àvia Matilde, sempre que la venia a visitar li portava colònies, unes colònies que feien una olor molt forta i que l'avia mai no es posava. La merceria del Grau feia olor d'aquesta colònia. La tia Amparito era filla de la tia Amparo, que no vaig arribar a conèixer, i mare de l'Amparin, que al seu torn va tenir també una filla, però li va posar Inés. Jo tenia 12 anys quan va néixer l'Inés, em van convidar a passar uns dies al Grau, uns dies a la platja, en realitat em feien fer de cangur de la petita, fins que em vaig emprenyar i la feia plorar expressament per poder retornar-la a sa mare. A banda dels mercers del Grau no n'he conegut més d'Empars (Amparos, Amparitos o Amparins). No recordo que ningú més de la família del pare, tot i que venia de terres valencianes, se'n digués. Avui en Ferran Torrent, a Catalunya Ràdio, parlava de la Geperudeta, deia que nosaltres ho tenim força més bé amb la nostra Moreneta que ells amb la seva Geperudeta. Deia que el nou bisbe ... però m'enredo perquè és de Montserrats que toca parlar avui.
A la meva família no n'hi ha hagut gaires de Montserrats. Per la banda del pare, que venia de terres valencianes, és normal, però per la banda de la mare tampoc no n'hem tingut moltes, tot i que la mare és catalana pels quatre costats. L'àvia materna es deia Magdalena (Madalena) i la seva mare Teresa, els mateixos noms que vam heretar la mare i jo, de Montserrats res de res. No eren de Barcelona, els de la banda de l'àvia materna, ni del Vallès, ni del Bages, venien de l'Alta Segarra, potser aquesta és la raó de tant poques Montserrats. L'avi matern, l'avi Poldo, era de cal Botons, de Capellades, i tenia set germanes, una d'elles se'n deia de Montserrat. Hi ha una cosina llunyana, de la banda de l'avi Poldo, nascuda i casada al Brasil, però resident ara a Terrassa, que també se'n diu. No tinc el seu telèfon, ni ens parlem habitualment i per tant no l'he felicitat. No he felicitat cap Montserrat encara avui, 27 d'abril, a tot el món mundial, segons el calendari gregorià. Vuit de la tarda a Torre Sans i no plou. Ahir va fer un bon ruixat a primera hora del matí, però després es va girar vent i ara la terra torna a estar força seca, potser hauria de regar.
No he felicitat cap Montserrat encara avui, mal fet, perquè me'n venen al cap dues de molt especials. Una s'acosta de tant en tant per aquest no-espai sense títol ni temps. Abans es deia espieta, ara ja ve a cara destapada. Ha estat uns dies a l'hospital la nostra Montse, ex espieta, i ara és a casa, recuperant-se. Està millor i això m'agrada, ens agrada. I encara no l'he felicitada. Per tant: Per la teva recuperació, perquè et dius Montse, i perquè ets una dona magnífica, felicitats, benvolguda ex espieta.
A la meva família no n'hi ha hagut gaires de Montserrats. No tinc ningú a qui felicitar dels (de les) que em toquen per part del pare, és normal, perquè venen de terres valencianes. Tampoc dels (de les) que em toquen per part de mare que no ho és tant perquè és catalana pels quatre costats. Però tinc una persona que em toca per part d'aquell amb qui fa set anys vaig decidir compartir la vida: la mare Montserrat.
La mare Montserrat va néixer a Barcelona, i fa 86 anys que porta aquest nom. 86 anys que cada any, tal dia com avui, ha fet una petita festa amb les persones més properes. Per dinar faves, li encanten (o li encantaven). Ningú sap cuinar les faves com les cuina la mare Montserrat. Aquest any, per primera vegada des de'n fa 86, no hi ha hagut festa, ni faves per dinar. La mare Montserrat, a l'hospital, es nega a menjar, ni els pures que li donen allà, ni res del que li portem de fora. No pot, no vol menjar. La mare Montserrat, a l'hospital, avui que és el seu sant, intenta engolir, promet que menjarà, però quan el plat és davant, a la segona cullerada tanca la boca, no pot, no vol. Ens va demanar que portéssim un ciri a la Mare de Déu i ho vam fer, a la de Misericòrdia, que la tenim mes a prop i suposo que bé es deuen parlar amb la Moreneta. No vaig pensar de comentar-li això a la Verge Coia, a veure si fan pinya amb la de la Serra i s'hi esforcen una mica. Nosaltres les ajudarem, que encara que laics, no escatimem esforços i ens fem amb qui faci falta per ajudar les persones que estimem. El nostre laïcisme ens fa més humans, i ens afecta que allà, a l'hospital de Sant Joan, la mare Montserrat no trobi les forces per alimentar-se. La mare Montserrat m'ha fet sopar, cada dijous, els últims anys, i m'ha donat faves per dinar, els 27 d'abril, i m'ha acceptat, i m'ha estimat, i jo no trobo la manera de tornar-li les forces, que comenci a alimentar-se, que vulgui, que pugui, seguir al nostre costat, perquè així ho volem, perquè encara la necessitem.
A la meva família no n'hi ha hagut gaires de Montserrats. Per la banda del pare, que venia de terres valencianes, és normal, però per la banda de la mare tampoc no n'hem tingut moltes, tot i que la mare és catalana pels quatre costats. L'àvia materna es deia Magdalena (Madalena) i la seva mare Teresa, els mateixos noms que vam heretar la mare i jo, de Montserrats res de res. No eren de Barcelona, els de la banda de l'àvia materna, ni del Vallès, ni del Bages, venien de l'Alta Segarra, potser aquesta és la raó de tant poques Montserrats. L'avi matern, l'avi Poldo, era de cal Botons, de Capellades, i tenia set germanes, una d'elles se'n deia de Montserrat. Hi ha una cosina llunyana, de la banda de l'avi Poldo, nascuda i casada al Brasil, però resident ara a Terrassa, que també se'n diu. No tinc el seu telèfon, ni ens parlem habitualment i per tant no l'he felicitat. No he felicitat cap Montserrat encara avui, 27 d'abril, a tot el món mundial, segons el calendari gregorià. Vuit de la tarda a Torre Sans i no plou. Ahir va fer un bon ruixat a primera hora del matí, però després es va girar vent i ara la terra torna a estar força seca, potser hauria de regar.
No he felicitat cap Montserrat encara avui, mal fet, perquè me'n venen al cap dues de molt especials. Una s'acosta de tant en tant per aquest no-espai sense títol ni temps. Abans es deia espieta, ara ja ve a cara destapada. Ha estat uns dies a l'hospital la nostra Montse, ex espieta, i ara és a casa, recuperant-se. Està millor i això m'agrada, ens agrada. I encara no l'he felicitada. Per tant: Per la teva recuperació, perquè et dius Montse, i perquè ets una dona magnífica, felicitats, benvolguda ex espieta.
A la meva família no n'hi ha hagut gaires de Montserrats. No tinc ningú a qui felicitar dels (de les) que em toquen per part del pare, és normal, perquè venen de terres valencianes. Tampoc dels (de les) que em toquen per part de mare que no ho és tant perquè és catalana pels quatre costats. Però tinc una persona que em toca per part d'aquell amb qui fa set anys vaig decidir compartir la vida: la mare Montserrat.
La mare Montserrat va néixer a Barcelona, i fa 86 anys que porta aquest nom. 86 anys que cada any, tal dia com avui, ha fet una petita festa amb les persones més properes. Per dinar faves, li encanten (o li encantaven). Ningú sap cuinar les faves com les cuina la mare Montserrat. Aquest any, per primera vegada des de'n fa 86, no hi ha hagut festa, ni faves per dinar. La mare Montserrat, a l'hospital, es nega a menjar, ni els pures que li donen allà, ni res del que li portem de fora. No pot, no vol menjar. La mare Montserrat, a l'hospital, avui que és el seu sant, intenta engolir, promet que menjarà, però quan el plat és davant, a la segona cullerada tanca la boca, no pot, no vol. Ens va demanar que portéssim un ciri a la Mare de Déu i ho vam fer, a la de Misericòrdia, que la tenim mes a prop i suposo que bé es deuen parlar amb la Moreneta. No vaig pensar de comentar-li això a la Verge Coia, a veure si fan pinya amb la de la Serra i s'hi esforcen una mica. Nosaltres les ajudarem, que encara que laics, no escatimem esforços i ens fem amb qui faci falta per ajudar les persones que estimem. El nostre laïcisme ens fa més humans, i ens afecta que allà, a l'hospital de Sant Joan, la mare Montserrat no trobi les forces per alimentar-se. La mare Montserrat m'ha fet sopar, cada dijous, els últims anys, i m'ha donat faves per dinar, els 27 d'abril, i m'ha acceptat, i m'ha estimat, i jo no trobo la manera de tornar-li les forces, que comenci a alimentar-se, que vulgui, que pugui, seguir al nostre costat, perquè així ho volem, perquè encara la necessitem.
3 comentaris:
Gràcies Magda, llegir-te sempre és un plaer i saber-te amiga encara més.
Mils de petons, t'estimo
Montserrat
Un abrazo de ánimo con todo
La foto ho diu tot! Una foto plena d'estimació. Jo també voldria que la mare Montserrat començés a menjar i a estimar-se la vida com ho haurà fet fins ara.No tinc verges per posar-hi espelmes, però ho dessitjo de veritat, perque és la mare del meu i dels nostres amics i perque és el seu sant.
També ho és el de la meva germaneta estimada que, per cert, l'he trucat un parell de cops però no l'he encertat i ara la veig per aqui. Per molts anys Montse!!!
Publica un comentari a l'entrada