16 d'abril de 2009 i la tercera encara no ha arribat, però sabem de bona tinta que l'ordinador de la Meiga no és monàrquic, només què li agrada jugar.
16 d'abril de 2009, són prop de les onze i a fora és fosc. El cel s'ha cobert d'estels i es poden distingir clarament els carros. Fa una estona plovia. Mentre érem a l'hospital. Quan la mare Montserrat ha baixat al quiròfan ha sortit l'Arc Iris i l'operació de la pròtesi de cadera ha anat bé. M'agrada més dir cadera que maluc, per molt que surtin ratlletes vermelles. Com m'agrada més dir disfrutar que gaudir i manguera que mànega. Perquè una és així, aortodoxa, com és atemporal i aespai i sota de totes les paraules amb a continuen, impertinents, les ratlletes vermelles. Aquest és un escrit de vermells, semblen els que em tornaven els profes a l'escola. Bona redacció, però quin desastre d'ortografia, sempre deien. I continuo, perquè ja se sap que qui perd els orígens ...
A Almeria, per algun lloc de les Alpujarras, per algun lloc prop d'Ohanes, també va sortir l'Arc Iris i la Susa em va fer arribar les fotos. M'agrada l'Arc Iris, aquell que deixava a (o deixa) com a rastre la deessa Iris, la missatgera, quan es trasllada a través del firmament per portar-nos la informació que necessitem i deixar-nos-la dins cada un de nosaltres en forma de somni.
Avui a Reus, a la plaça del Prim, al costat de l'hospital, s'ha pogut veure per un moment l'Arc Iris, just mentre operaven la mare Montserrat. Què va somiar la Susa el dia que va fotografiar l'Arc allà baix, a les boniques terres de les Alpujarras? No m'ho explica al correu, no sé si ho explicarà aquí.
M'agrada l'Arc Iris, i no m'agrada que Sant Martí se'l fes seu, però potser sí, potser és veritat que el va fer sortir Sant Martí en un desafiament contra el diable, però en tot cas, com la sopa d'all, no el va inventar ell, perquè la missatgera Iris ja feia temps que s'hi embolcallava.
M'agrada Arc Iris, com m'agrada passallís (també té la ratlleta vermella al meu ordinador). I mira, com que m'agrada passallís la Serpentina m'ha regalat una foto del castell de Figueres que ara en lloc de ser ocupat pels militars està ple de cabirols. També m'agrada molt la paraula cabirol. En tinc un damunt de la xemeneia, pobret. M'agraden els que corren per espais verds, especialment si okupen llocs en altres moments militaritzats.
I mentre el castell de Montjuïc (Ai!) en mans de la Chacón. A veure si hi posa cabirols.
16 d'abril de 2009, són prop de les onze i a fora és fosc. El cel s'ha cobert d'estels i es poden distingir clarament els carros. Fa una estona plovia. Mentre érem a l'hospital. Quan la mare Montserrat ha baixat al quiròfan ha sortit l'Arc Iris i l'operació de la pròtesi de cadera ha anat bé. M'agrada més dir cadera que maluc, per molt que surtin ratlletes vermelles. Com m'agrada més dir disfrutar que gaudir i manguera que mànega. Perquè una és així, aortodoxa, com és atemporal i aespai i sota de totes les paraules amb a continuen, impertinents, les ratlletes vermelles. Aquest és un escrit de vermells, semblen els que em tornaven els profes a l'escola. Bona redacció, però quin desastre d'ortografia, sempre deien. I continuo, perquè ja se sap que qui perd els orígens ...
A Almeria, per algun lloc de les Alpujarras, per algun lloc prop d'Ohanes, també va sortir l'Arc Iris i la Susa em va fer arribar les fotos. M'agrada l'Arc Iris, aquell que deixava a (o deixa) com a rastre la deessa Iris, la missatgera, quan es trasllada a través del firmament per portar-nos la informació que necessitem i deixar-nos-la dins cada un de nosaltres en forma de somni.
Avui a Reus, a la plaça del Prim, al costat de l'hospital, s'ha pogut veure per un moment l'Arc Iris, just mentre operaven la mare Montserrat. Què va somiar la Susa el dia que va fotografiar l'Arc allà baix, a les boniques terres de les Alpujarras? No m'ho explica al correu, no sé si ho explicarà aquí.
M'agrada l'Arc Iris, i no m'agrada que Sant Martí se'l fes seu, però potser sí, potser és veritat que el va fer sortir Sant Martí en un desafiament contra el diable, però en tot cas, com la sopa d'all, no el va inventar ell, perquè la missatgera Iris ja feia temps que s'hi embolcallava.
M'agrada Arc Iris, com m'agrada passallís (també té la ratlleta vermella al meu ordinador). I mira, com que m'agrada passallís la Serpentina m'ha regalat una foto del castell de Figueres que ara en lloc de ser ocupat pels militars està ple de cabirols. També m'agrada molt la paraula cabirol. En tinc un damunt de la xemeneia, pobret. M'agraden els que corren per espais verds, especialment si okupen llocs en altres moments militaritzats.
I mentre el castell de Montjuïc (Ai!) en mans de la Chacón. A veure si hi posa cabirols.
7 comentaris:
Aqui en Galicia el Arco Iris se llama Arco da Vella... Si te digo la verdad, no se cual será la vieja a la que se refiere, quizás la propia madre de Iris, la mensajera, a saber.
Y por lo demás, que viva la heterodoxia y los subrayados en rojo. Creo que si no fuésemos tod@s un poco asi, jamás nos hubiésemos conocido, ni llegado hasta aquí...
I Tant! Millor els cabirols que els militars! Aquí esta caient una pluja impressionant! Ahir ens va fer un bon sol, encara que fred però avui, de moment, aigua! Aigua que no tenim a la casona doncs hi ha treballant un lampista que es arregla les tuberies reventades pel fred, del calentador i de la ducha. Quin desastre! En fi,dejà vu! com diuen per aqui!
El baig veura (l'iris) just cuan plegaba y, com no, baig agaffar la càmara i el baig anar a retratar. Encare no he miradr com m'ha quedat però ja t'ho dig ara, no crec que superi el teu.
I bisca les faltez, els pecats, els vicis i la dibauxa.
N'he provocat 13, de subratllats.
Pels pecats ,vici i disbauxa m'esperaré al cap de setmana.
Ho deixarem per un altre cap de setmana... de moment.
Aquest toca ser bona.
Siento decirte Margda que no podia pensar nada cuando hacia la foto, pues hacia un viento increible ,eran las 10 de la mañana y subia a Ohanes a trabajar y con prisas, me habia hechado la camara para ver si pescaba el alba cuando bajaba a las 8 , pero con el cuento del cambio de hora ya no la vi.
Han vuelto a operar a la madre de Enric?, me dijiste que se habia caido pero no se si es por esa causa, os llamo.
Mentre plovia a Terrassa a Cerdanyola escoltava els nens patinadors del meu carrer. A quarts de vuit del vespre encara hi havia sol i molts passejadors. No he vist cap arc iris, però he cuinat una estona, amb la calma.
Una abraçada avançada,
Doncs visca l'heterodòxia. I els cabirols dins o fora dels castells. I les casetes de les Landes, encara que no tinguin aigua, i els plats de la tranquil·litat de la Mina. I visquen els pecats que la Tere, guanyadora del concurs de ratlletes vermelles, farà el proper cap de setmana (no s'hi valen més moratòries)
Susa, per ser que anaves amb preses, quines fotos més boniques!
I sí, de nou la mare de l'Enric, mare Montserrat en aquest blog, és a l'hospital, cadera trencada i ella, pobreta, amb dificultats per remontar, té massa història al cos ( a les cames, al cor). Però ho farà, lentament. Ho farà i tornarà a ser a casa per enfadar-se amb els fills que li volen fer de pares.
Publica un comentari a l'entrada