Sis d'abril de 2009. Torre Sans. Les vuit del vespre i encara hi ha claror, però una claror esmorteïda, i un tant humida. Recorda la llum de Donosti, ha dit la Miren aquest matí. A Terrassa, en canvi, m'acaba de dir la Miren per telèfon, el cel és d'un blau absolut. Clareja cap al nord, suposo que també cap a l'Empordà. Bon sol tingueu per disfrutar, per retratar... Bon sol també devia tenir la Serpentina el dissabte passat, durant la caminada que no explica, encara que molta pluja els dies posteriors, pel que sembla. Una imatge divertida la del cotxe calat al passallís. No coneixia aquesta paraula, ni dels meus temps empordanesos. Passallís, passallís ... m'agrada com sona.
Vuit del vespre a Torre Sans, haig d'escriure, ni que sigui per fer una altra entrada i no deixar en primer pla la foto que a la Meiga li fa basarda. Una foto negra. Una acudit negre, segons el Galeano, la decisió d'aquests senyors (and company) de destinar un bilió de dòlars als organismes financers internacionals per pal·liar la crisi. Acudits negres, imatges negres. Millor passar pàgina. Als diaris, avui a tot color, el desastre de d'Abruzzo. La tragèdia existeix, colpegen aquest tipus d'imatges, tant directes, fetes per reporters que s'hi han acostat prou, de vegades em sembla que massa, no em vull mirar totes les fotos. En un acte contra morbo, o en un intent de salvaguardar la meva pau d'aquest cap de setmana, també passo pàgina
Recomano Labordeta a la Susa, naturalment, o li guardo per aquest estiu, si vol. Aquest cap de setmana l'ha tingut la Miren a les mans. Això tenen els llibres que poden (i han) de passar de mà en mà, les mans diferents, els ulls de molts, carreguen els llibres, potser, de màgia. Com el bastó del Peru que ens va protegir, màgicament, a la tornada d'Escornalbou i ens va indicar el camí cap al restaurant de Botarell. No hi ha dubte que amb aquest bastó, i abans encara sense el bastó ha estat un cap de setmana màgic.
I és que tenim sort de ser on som, i viure els moments que vivim, aquí i ara. La Miren ho explicava perfectament la nit de dissabte, a la vora del foc, amb una copeta d'orujo, no era un monyo, però era suficient, per brindar per la Meiga, absent i present, per exemple, i per fer-la petar. Estem millor que estàvem? Hem evolucionat els humans al llarg de la història? En què? A costa de què? Val la pena?. Va ser llavors quan la Miren va arribar a la conclusió (o va expressar en veu alta una conclusió que ella ja tenia clara, des de fa uns anys, des que va néixer el Peru, bàsicament). No puc desitjar gaire més del que tinc, va dir. Les petites coses que podria dir que em falten per ser "del tot" feliç, són aquelles que, en qualsevol estat natural, falten sempre. La Miren és feliç, ha assolit les cotes de ben estar possibles, aquí i ara, una mica a costa dels altres, deia, genèricament, en el sentit que no seria massa pensable aquest ben estar en altres situacions, en països del tercer món, posem per cas. Un ben estar possible al primer món gràcies a l'explotació d'un tercer. No era només parlar per parlar. Era una manera d'acostar-nos, de reflexionar, com fem sempre, quan estem junts, a la vora d'un bon foc, i amb un bon orujo. I vam parlar de moles altres coses, i vam criticar, més o menys durament, Almodovar, aquesta vegada, mira, li va tocar a ell. Però bàsicament, la cosa fonamental de tot això, és que les circumstàncies, la sort ... del moment actual fan que la Miren, i altres, puguem dir que hem assolit una cota molt alta de ben estar, que és important ser-ne conscient, interioritzar-ho (i exterioritzar-ho, per què no?) El que és important és que la Miren m'hagi fet donar compte, també a mi, de les cotes de ben estar que tenim la sort d'haver adquirit. El que és important és que ara en sóc més conscient i això m'agrada.
Això va ser el dissabte a la nit, el dia abans del pal màgic, un regal de la Tere al Peru. Un regal tot plegat: la Tere, el Peru, la Miren i el Josep. Ara fa una estona han pujat al cotxe, direcció a Terrassa, el Peru m'ha fet un petó i m'ha dit, gràcies Magda. Gràcies Peru.
Vuit del vespre a Torre Sans, haig d'escriure, ni que sigui per fer una altra entrada i no deixar en primer pla la foto que a la Meiga li fa basarda. Una foto negra. Una acudit negre, segons el Galeano, la decisió d'aquests senyors (and company) de destinar un bilió de dòlars als organismes financers internacionals per pal·liar la crisi. Acudits negres, imatges negres. Millor passar pàgina. Als diaris, avui a tot color, el desastre de d'Abruzzo. La tragèdia existeix, colpegen aquest tipus d'imatges, tant directes, fetes per reporters que s'hi han acostat prou, de vegades em sembla que massa, no em vull mirar totes les fotos. En un acte contra morbo, o en un intent de salvaguardar la meva pau d'aquest cap de setmana, també passo pàgina
Recomano Labordeta a la Susa, naturalment, o li guardo per aquest estiu, si vol. Aquest cap de setmana l'ha tingut la Miren a les mans. Això tenen els llibres que poden (i han) de passar de mà en mà, les mans diferents, els ulls de molts, carreguen els llibres, potser, de màgia. Com el bastó del Peru que ens va protegir, màgicament, a la tornada d'Escornalbou i ens va indicar el camí cap al restaurant de Botarell. No hi ha dubte que amb aquest bastó, i abans encara sense el bastó ha estat un cap de setmana màgic.
I és que tenim sort de ser on som, i viure els moments que vivim, aquí i ara. La Miren ho explicava perfectament la nit de dissabte, a la vora del foc, amb una copeta d'orujo, no era un monyo, però era suficient, per brindar per la Meiga, absent i present, per exemple, i per fer-la petar. Estem millor que estàvem? Hem evolucionat els humans al llarg de la història? En què? A costa de què? Val la pena?. Va ser llavors quan la Miren va arribar a la conclusió (o va expressar en veu alta una conclusió que ella ja tenia clara, des de fa uns anys, des que va néixer el Peru, bàsicament). No puc desitjar gaire més del que tinc, va dir. Les petites coses que podria dir que em falten per ser "del tot" feliç, són aquelles que, en qualsevol estat natural, falten sempre. La Miren és feliç, ha assolit les cotes de ben estar possibles, aquí i ara, una mica a costa dels altres, deia, genèricament, en el sentit que no seria massa pensable aquest ben estar en altres situacions, en països del tercer món, posem per cas. Un ben estar possible al primer món gràcies a l'explotació d'un tercer. No era només parlar per parlar. Era una manera d'acostar-nos, de reflexionar, com fem sempre, quan estem junts, a la vora d'un bon foc, i amb un bon orujo. I vam parlar de moles altres coses, i vam criticar, més o menys durament, Almodovar, aquesta vegada, mira, li va tocar a ell. Però bàsicament, la cosa fonamental de tot això, és que les circumstàncies, la sort ... del moment actual fan que la Miren, i altres, puguem dir que hem assolit una cota molt alta de ben estar, que és important ser-ne conscient, interioritzar-ho (i exterioritzar-ho, per què no?) El que és important és que la Miren m'hagi fet donar compte, també a mi, de les cotes de ben estar que tenim la sort d'haver adquirit. El que és important és que ara en sóc més conscient i això m'agrada.
Això va ser el dissabte a la nit, el dia abans del pal màgic, un regal de la Tere al Peru. Un regal tot plegat: la Tere, el Peru, la Miren i el Josep. Ara fa una estona han pujat al cotxe, direcció a Terrassa, el Peru m'ha fet un petó i m'ha dit, gràcies Magda. Gràcies Peru.
4 comentaris:
Y gracias otra vez a ti Magda, por esta nueva entrada, con la cara sonriente de Peru, complemento perfecto para este mediodía primaveral.
Escribo estas líneas para despedirme hasta el próximo lunes. Estaré fuera unos dias, en una reunión de "esas" en que a veces ando, esta vez rodeada de adolescentes que querrán aprovechar la lejanía de los padres para hacer algo de desmadre, pero entre intento e intento, por allí andaremos algunos a contarles que "otro mundo es posible", mas justo y solidario, menos explotador, y que , aunque non salgan en ninguna foto junto a Obama y Berlusconi, si que hay mucho que ell@s pueden hacer, si realmente quieren, si realmente son capaces de unirse.
... Ya se, ya se, pequeñas gotas en medio de un basto océano. Pero se que me entendeis, porque aquí, como en muy pocas partes, se valora el poder y la magia de las pequeñas cosas: El calor de la amistad mezclado con el calor del fuego, la charla sazonada con algún que otro sorbo de orujo , la sonrisa de un pequeño mago con varita y todo, las palabras compartidas aqui cada día...
o no sabria pas què dir després d'aquests dos textes, el de la Maga i el de la Meiga. Ha estat un cap de setmana on m'he sentit feliç! Haig de dir o calen més paraules? La felicitat són aquestes petites estones al costat de la gent que estimes, al voltant del foc o contemplant un vell castell. Tant vell com els nostres somnis de canvi, de que el món fos un altre món, però, mentrestant, intentarem gaudir d'aquests moments amb la gent que estimem!
Pues sí, quizás voy a tener que empezar a creer en ella,en la magia digo, yo ,la verdad, soy bastante incrédula con estas cosas, con la magia en general, pero tengo que reconocer que si recuerdo este último fin de semana, no encuentro otra forma mejor de definirlo que con esa palabra, mágico,....el bastó, el foc,el jardí,Magda, mi querida Magda, a veces pienso que habré hecho para que me quiera tanto, sí, lo pienso, es quizás una cursilada pero lo pienso, ahora cuando la leo, me da un poco de pudor que descubra mi estado de bienestar tan publicamente. Y ahora, hasta aquel estado de bienestar me parece un poco más irreal,más lejano y más nostálgico y más mágico sobre todo más mágico, por eso, voy a tener que dejar de ser tan incrédula y creer más en estas cosas, yo como Peru,digo, gracias Magda!
...perdona Magda pel retard, i es que ara que se m'acaben les vacances, se m'acumula la feina; a mes diumenge (encara una mica baldada per les 6 hores de caminada) van aparèixer un dels meus nebots i companya i com tu: xerra que xerraras, sense orujo (ai!), però com ens agrada comunicant-se; emociona dir que són bona gent. L'excursió va ser preciosa, feia un dia esplèndid, sense vent, amb el mar al nostre Est referenciant permanentment la ruta, per que, clar...hi havia una vegada un corriol (que ens va "xivar" un amic muntanyenc), que amb el temps i les pluges havia quedat engullit pels matolls, de tal manera que quasi sense adonar-nos'en ens varem trobar en mig de les muntanyes, rodejades de plantes aromàtiques i altres una mica més punxegudes; és a dir que vàrem fer tot el camí d'anada seguint les antigues feixes i fent una mica d'escalada; allò que en d'altres hauria provocat el pànic, a nosaltres ens va fer entrar uns irresistibles atacs de riure amb fluxera inclosa; allò que havia de durar 2 hores , s'ens va convertir en 4, la darrera somiant amb posar els peus a l'aigua salada i veure'ns una bona cervesa mirant al mar. Ho vam aconsseguir i el plaer va ser inmens, i les cerveses: dues.La tornada pel GR va estar xupada, en lloc de 2 hores la varem fer en 1,45 h, unes cracs. Lo guapo de la tornada és que s'ens va adherir un gos d'atura durant tot el trajecte fins a Cadaqués, al principi ens pensavem que era el típic "gos de la corva", però al cap de poca estona ens vàrem adonar que se sentia molt atret per les nostres cames, era el tipic "gos follador" del Cap de Creus; vam arribar a un pacte amb ell i vam poder entrar a Cadaquès amb una certa dignitat. Ja estem preparant la propera... T'envio alguna foto via correu.Visca la màgia i sempre petons
Publica un comentari a l'entrada