A les onze del matí encara no s'ha aixecat la boira, una boira densa que avui cobreix Les Borges i a penes es perceben els cotxes aparcats a l'altra banda de la tanca i les carones de les criatures que somriuen des de l'aparador de la Tere. Les arrels d'alguns arbres han arribat fins les canonades de rec de la bassa buscant la humitat i les han obturat de nou. Hi ha accions que involuntàriament aconsegueixen el contrari del que pretenien. Les gotes ínfimes xuclades ahir han impedit que avui pugui córrer l'agua i els arbres continuaran assedegats fins que altra vegada el paleta torni i obri la terra. La cirurgia és l'últim recurs, sempre traumàtic, encara que massa vegades, necessari.
Són les deu d'un matí boirós i gris, a Les Borges del Camp. La Tere ha obert les portes i les criatures de l'aparador tenen un somriure difuminat. El paisatge ha perdut nitidesa i Europa, per molt que pretenguin apropar-me-la, se'm fa cada vegada més llunyana. Només allò que va ser meu continua inalterable, més que un record. Tornaré a l'Empordà que potser tindrà tapat el cel, com a Les Borges, i pujaré al monestir de Sant Pere de Rodes i percebré la seva força, ni que estigui envoltat per aquesta cortina gasosa que potser no em permetrà veure el mar. Raó per tornar-hi, si és així, quan el dia sigui clar. Raons per tornar sempre, als llocs que van ser meus, siguin empordans o terrasses. Raons mils per sentir Europa cada vegada més llunyana, per molt que pretenguin apropar-me-la.
Sempre es torna als orígens, de vegades deixo passar més dies entre una visita i una altra, no sempre es torna quan es vol, però es torna. Terrassa, aquest cap de setmana, era allà on sempre, al final de la carretera plena de corbes, des de Martorell. Per paratges de matolls que abans del darrer incendi van ser boscos i que tornaran a ser-ho si un altre incendi no els ho impedeix o si no continuen proliferant les urbanitzacions caòtiques d'arquitectures descuidades. No és moment per a la construcció ara voldria que tampoc no ho fos per als focs. Que mai no fos moment per destruir. Ens cal construir una Europa que ... però és que Europa em queda tant llunyana!
Terrassa era al lloc de sempre. Totxanes i ciment aquí i allà, aquí i aquí, cap a la dreta i cap a l'esquerra, en vertical i en horitzontal, en vertical i en vertical. La ciutat d'una industria perduda estesa a tocar, al vol d'una ploma, sota les darreres corbes de la carretera, des de Martorell. El cotxe va directe a la plaça del Progrés, ni cal perdre temps buscant cap lloc en zona blanca per aparcar. A la plaça del Progrés el sol s'hi deixa anar i fa calor al barillo, ni que sigui sota un paraigües. Al pernil de l'entrepà que em serveixen no li han tret el plàstic i el tomàquet és de pot, les escopinyes són gelades. El somriure de la Lola no ha perdut nitidesa i ens arriba, com sempre, amb el segell de qualitat alta.
La Dolors ens apropa a Indonèsia, potser va envellir més de pressa a l'anada, però ha recuperat joventut de tornada. Plou a l'illa de Flores, més propera que Europa, encara que no tingui aigua corrent. Ens rentem la cara amb una palangana a l'illa de Flores, mentre ens serveixen les pizzes a la plaça Nova de Terrassa i passegem per Lisboa, seguim la Pepa que segueix la Pili, que segueix la guia, i ens aturem per menjar un bacallà a l'Alta de Lisboa, mentre demanem el cafè al Racó, a Terrassa. L'illa de Flores i Lisboa són més a prop. Terrassa i la seva gent una realitat. Europa, qui sap?
L'Anna ha vingut amb un taxi, li fa una mica de mal la ferida perquè ha canviat el temps, però no s'ha quedat a casa. L'Anna passeja, amb nosaltres, per Flores i Lisboa, i demana una pizza de quatre formatges i mig. L'únic pulmó de l'Anna avui està una mica queixós, perquè ha canviat el temps, però li permet acudir a qualsevol cita, participar de qualsevol conversa, mantenir-se a qualsevol lloc, fins que els altres pleguin, agafar de nou un taxi per tornar a casa i descansar per tornar a ser-hi, demà o demà passat, demà i demà passat, a la plaça Nova o la plaça Vella, a la plaça Nova i a la plaça Vella. L'Anna, amb el seu únic pulmó, és una Anna sencera i complerta. L'Anna hi és, amb ganes. L'Anna somriu. Ja hi pot haver, a Les Borges o a Europa, boira, sol, vent o pluja, potser en funció del temps, la ferida emprenyarà més o menys, caminarà més o menys a poc a poc, però el cas és que hi és, ja pot fer boira, sol, vent o pluja, no importa el temps, el que importa és el somriure de l'Anna.
Són les deu d'un matí boirós i gris, a Les Borges del Camp. La Tere ha obert les portes i les criatures de l'aparador tenen un somriure difuminat. El paisatge ha perdut nitidesa i Europa, per molt que pretenguin apropar-me-la, se'm fa cada vegada més llunyana. Només allò que va ser meu continua inalterable, més que un record. Tornaré a l'Empordà que potser tindrà tapat el cel, com a Les Borges, i pujaré al monestir de Sant Pere de Rodes i percebré la seva força, ni que estigui envoltat per aquesta cortina gasosa que potser no em permetrà veure el mar. Raó per tornar-hi, si és així, quan el dia sigui clar. Raons per tornar sempre, als llocs que van ser meus, siguin empordans o terrasses. Raons mils per sentir Europa cada vegada més llunyana, per molt que pretenguin apropar-me-la.
Sempre es torna als orígens, de vegades deixo passar més dies entre una visita i una altra, no sempre es torna quan es vol, però es torna. Terrassa, aquest cap de setmana, era allà on sempre, al final de la carretera plena de corbes, des de Martorell. Per paratges de matolls que abans del darrer incendi van ser boscos i que tornaran a ser-ho si un altre incendi no els ho impedeix o si no continuen proliferant les urbanitzacions caòtiques d'arquitectures descuidades. No és moment per a la construcció ara voldria que tampoc no ho fos per als focs. Que mai no fos moment per destruir. Ens cal construir una Europa que ... però és que Europa em queda tant llunyana!
Terrassa era al lloc de sempre. Totxanes i ciment aquí i allà, aquí i aquí, cap a la dreta i cap a l'esquerra, en vertical i en horitzontal, en vertical i en vertical. La ciutat d'una industria perduda estesa a tocar, al vol d'una ploma, sota les darreres corbes de la carretera, des de Martorell. El cotxe va directe a la plaça del Progrés, ni cal perdre temps buscant cap lloc en zona blanca per aparcar. A la plaça del Progrés el sol s'hi deixa anar i fa calor al barillo, ni que sigui sota un paraigües. Al pernil de l'entrepà que em serveixen no li han tret el plàstic i el tomàquet és de pot, les escopinyes són gelades. El somriure de la Lola no ha perdut nitidesa i ens arriba, com sempre, amb el segell de qualitat alta.
La Dolors ens apropa a Indonèsia, potser va envellir més de pressa a l'anada, però ha recuperat joventut de tornada. Plou a l'illa de Flores, més propera que Europa, encara que no tingui aigua corrent. Ens rentem la cara amb una palangana a l'illa de Flores, mentre ens serveixen les pizzes a la plaça Nova de Terrassa i passegem per Lisboa, seguim la Pepa que segueix la Pili, que segueix la guia, i ens aturem per menjar un bacallà a l'Alta de Lisboa, mentre demanem el cafè al Racó, a Terrassa. L'illa de Flores i Lisboa són més a prop. Terrassa i la seva gent una realitat. Europa, qui sap?
L'Anna ha vingut amb un taxi, li fa una mica de mal la ferida perquè ha canviat el temps, però no s'ha quedat a casa. L'Anna passeja, amb nosaltres, per Flores i Lisboa, i demana una pizza de quatre formatges i mig. L'únic pulmó de l'Anna avui està una mica queixós, perquè ha canviat el temps, però li permet acudir a qualsevol cita, participar de qualsevol conversa, mantenir-se a qualsevol lloc, fins que els altres pleguin, agafar de nou un taxi per tornar a casa i descansar per tornar a ser-hi, demà o demà passat, demà i demà passat, a la plaça Nova o la plaça Vella, a la plaça Nova i a la plaça Vella. L'Anna, amb el seu únic pulmó, és una Anna sencera i complerta. L'Anna hi és, amb ganes. L'Anna somriu. Ja hi pot haver, a Les Borges o a Europa, boira, sol, vent o pluja, potser en funció del temps, la ferida emprenyarà més o menys, caminarà més o menys a poc a poc, però el cas és que hi és, ja pot fer boira, sol, vent o pluja, no importa el temps, el que importa és el somriure de l'Anna.
8 comentaris:
M'agrada llegir les teves cròniques i m'agrada que l'Anna somrigui. Per cert, la foto de la boira molt ben aconsseguida! Felicitats!
Ahir vaig veure a la ETB la antiga peli "Por quien doblan las campanas" Unes tomes explèndides de la Ingrid Bergman i del Gary Cooper. Una peli que sempre, sempre, encara que molts cops vista, m'ha agradat.Es un relat molt simple, però un conjunt preciós. "No preguntes nunca por quién doblan las campanas, doblan por tí"!
Sembla que amb la boira tothom ha fugit. On sou gent?
jo soc aqui, com sempre,mai deixo de llegir, però moltes vegades estic tant d'acord amb el que dieu que ja no cal dir res més.
Bé potser us hauria de dir que estic molt bé i que s'han acabat les vomiteres i els mals de panxa.Em sento feliç i potser em fa vergonya dir-ho.Amb tantes coses que passen hauria de sentir-me malament, però aquests dies em miro el meu melic i m'agrada tot el que sento. Les petites coses de cada dia, instants de felicitat.
Us estimo i recordo a tots i cadascú.
Mils de petons
Montserrat
Et fa vergonya sentir-te feliç Germaneta? No fotis dona! Ja era hora de que estiguessis una mica bé i aixó és per dir-ho ben fort i als quatre vents! (Entre altres coses, per que la gent que t'estimem tambe ens arriba la teva alegria i benestar! Salut Montse i endevant.
Certeras reflexiones sobre las lejanias y las cercanías... Que quieres que te diga Magda, aqui Europa simpre será la patada en el culo, la puñalada que mató al sector lacteo y al futuro de todas las comarcas interiores (es decir el 75% de Galicia)... Cierto que ha corrido mucho dinero europeo por los institutos de FP. Pero en el fondo es depender de la limosna del mecenas y perder la autonomía y el futuro (Noticia de hace 2 días: Un vez más, una empresa gallega ha sido absorbida por otra europea, belga en este caso en vez de francesa). En realidad me gustaria sentir a Europa un poco más lejos, o que Europa sólo fuese esas personas que algún día conocí en intercambios, o en viajes con amigos. El calor humano y no la maza que aplasta.
Pero como siempre, Magda, tienes razón. Lo que cuenta son las sonrisas de la gente que lucha, como Anna
Petóns/Bicos/Muxu
Bona nit canalla,
Sí, el que compta, bàsicament, són determinats somriures. Estic contenta del somriure de la Montse, avui, que encara que no posi foto "se le supone". Estic contenta perquè he passat dos dies meravellosos a d'Empordà (llocs fantàstics amb amics estupendos ...) Tinc tantes coses per dir que no sé si em donarà temps. Demà tornarem d'hospitals i demà passat de nou amunt cap a Calella. Estic contenta perquè el Josep m'ha fet comentaris elogiosos de les fotos de Sant Pere de Rodes (encara que em sembla que la seva alegria està molt influenciada pel Barça).
Queden moltes, moltes fotos ...
Bona nit canalla, demà més.
Les teves fotos de St. pere són molt bones. N'hi han ALGUNES , que són de lo milloret que has fet mai, en serio!
i............VISCA EL BARÇA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
...estic preparant croquetes pels convidats d'avui, la meva germana i els meu cunyat, també bons amics com vosaltres,per tan no m'hi puc estar gaire estona, realment,com en Josep, penso que vas fer unes fotos precioses, es pot tastar la màgia del lloc...i parlant de màgies...quina vesprada ahir!!! a la Societat del poble, plena de gent rient d'en Berlusconi que s'endormiscava incomprensiblement, tots gaudint, visca el Barça, sobretot aquest que ho fa tan bonic. Gràcies Magda i Enric per les estones que hem passat aquests dies i sempre petons
Publica un comentari a l'entrada