.
Fa calor, això ja no és cap novetat, però, osti, és que fa molta calor. Quarts de vuit del vespre a Torre Sans i suant. Ja fa quatre dies que vam tornar de Navarra. Quatre dies de passivitat absoluta. Amb la calor fins i tot els ànims es fonen i queda una laxitud estranya. Això s'acaba, aviat començarà la quotidianitat. Això s'acaba i caldria aprofitar-ho d'alguna manera, però és que fa tanta calor que fins i tot els ànims es fonen. Tinc temps, i molts bons records per comentar. Escriure sobre els dies passats a l'Amescoa seria una opció. Hi ha feina a fer, però amb aquesta calor ... Sí, escriure seria una opció, però és que, deu ser per la calor, sembla que els ànims, com si fossin glaçons, s'haguessin liquat
Em poso davant de l'ordinador i jugo, repasso fotografies de les vacances, de les de Gollano, naturalment, miro els vídeos del Pep i les fotos de Begirada. Sempre ens quedarà Urbasa. Podria fer alguna altra cosa, hauria de fer alguna altra cosa, però no m'acabo d'animar, deu ser culpa de la calor.
Em poso davant l'ordinador i repasso fotos. Per entretenir-me en faig vídeos, per entretenir-me, decideixo fer-ne sobre els personatges, les persones amigues amb que vaig compartir moments extraordinaris, només fa quatre dies. Pito, pito, colorito, li ha tocat a la Pepa.
De cada personatge, persona amiga amb qui vaig compartir moments extraordinaris se'n podria explicar alguna historia. Contes sota la muntanya màgica d'Urbasa, se'n podrien dir. Pito, pito, colorito, li ha tocat a la Pepa.
El conte d'avui es titula, els misteris de l'Isac.
El vam conèixer el primer dia a l'Isac, li vam posar aquest nom perquè duia penjada al coll una estrella de David. Era al costat de l'església, amb una bresca a la mà de la qual ja hi havia separat la mel. Ens hi vam acostar per saber si algú tenia la clau de l'església i si es podia visitar. No hi havia cap problema, ens va dir aquell que anomenaríem Isac, precisament ell tenia la clau, podíem anar a casa seva a buscar-la.
Vam començar a xerrar amb aquell que anomenaríem Isac de la manera més natural. Ell ens va fer una classe magistral d'apicultura, d'una manera senzilla però clara. Gens prepotent, però molt il·lustrada. Només érem les dones les assistents a l'aula improvisada al costat de l'església. Els homes havien sortit per la porta del darrera.
Les dones, al vespre, a la xerrada post sopar, aquella que s'acompanya normalment d'una copeta d'orujo o similars, vam fer broma sobre l'Isac, va ser en aquell moment que li vam posar el nom. Ens havia semblat una persona interessant, i de fet ho era, com ho poden ser totes les persones si sabem escoltar-les. Però aquell vespre, potser per la copeta d'orujo, potser perquè només les dones l'havíem conegut, l'Isac es va convertir en algú "molt interessant" cosa que inevitablement va portar a començar a especular. Les especulacions, com solen ser en ocasions similars i circumstàncies semblants, eren de nivell intel·lectual elevat. Tal com: Casat o solter? Edat? La meitat de les dones teníem indicis sòlits, i així els esgrimíem, per sostenir que era casat, i l'altra meitat els tenien per apostar per la solteria. Pel que fa a l'edat tampoc no ens posàvem d'acord, cada una de les dones "duia l'aigua cap al seu molí" de manera que l'Isac es feia més o menys jove en funció de qui li atribuïa els anys. Finalment un misteri: quina era la religió de l'Isac? Per la manera com mostrava l'estrella de David es podria dir que era jueu, però si tenia ell la clau de l'església ... Aquella nit, sota l'orujo, les dones ens vam proposar descobrir els misteris de l'Isac. Cada una de nosaltres hauria de trobar una estratègia i a veure qui guanyava. La guanyadora absoluta va ser, tres urras per a ella, la Pepa.
El dia següent al de la conversa post sopar, vam anar a caminar fins el poble del costat. La Pepa no ens va acompanyar, tenia ganes, deia, de fer una migdiada. Al tornar de la caminada la Pepa no hi era, aprofitant la nostra absència s'havia passat la tarda, precisament, a casa de l'Isac, del qual ja en sabia el nom (tot i que li continuaré dient Isac) i també l'estat. L'Isac era solter. La resta de les dones vam insultar una mica, només una mica (o potser una mica més que una mica) la Pepa per les seves males arts, però, en secret, li reconeixíem l'enginy. Estranyament serà jueu si és el sagristà, ens va comentar la Pepa. D'altra banda es podia acostar a l'edat ja que havia parlat també amb la mare (doble estratègia, molt bona Pepa) i en sabia l'any de casament. Però les altres dones, picades en l'orgull, no en vam tenir prou, li vam exigir proves fefaents, tant pel que feia a la religió com pel que feia a l'edat. Estàvem segures que no ho aconseguiria i d'aquesta manera salvaríem una mica la dignitat.
Hi van haver diverses converse més amb l'Isac, hi vam parlar tothom i ens va explicar moltes més coses d'aquella zona, les seves persones i els seus costums. El vam escoltar amb atenció, però no se'ns van desvetllar els misteris que quedàvem per resoldre. I d'aquesta manera vam arribar al darrer dia de la nostra estada, quedava clar que la Pepa no aconseguiria la fita, pensàvem les altres dones. Per acomiadar-nos del lloc vam anar a sopar a "Casa Faustina" a Baquedano. I ves per on, mira que tal que en aquell sopar ens va acompanyar precisament l'Isac. Diu la Pepa que no va ser ella qui el va convidar, però jo en tinc els meus dubtes. Va parlar i parlar, com sempre del lloc i les seves tradicions, va parlar, bàsicament, amb la Pepa a qui, clarament, dedicava les atencions de manera especial. Aquella nit, però, ens en vam anar al llit sense haver resolt els misteris pendents.
I així va ser com va arribar l'hora de la partida, amb les maletes carregades i el cotxe en marxa vaig acompanyar la Pepa, un moment, a dir adéu a la mare de l'Isac que era a la porta de casa seva, només era la mare, no semblava que hi hagués cap perill. Mentre li fèiem dos petons es va obrir la finestra i va apareix un torns nu sobre el qual hi havia la cara i el somriure de l'Isac. Felicitadlo – va dir la mare – que hoy es su cumpleaños. Ella, la Pepa, més ràpida que una llebre – Vaya, felicidades, ¿cuantos son si puede saberse? - I ell va contestar, i tant que va contestar. I va fer alguna cosa més, va venir fins el cotxe en marxa, quan ja ens hi estàvem ficant, encara amb el tors nu, es va acostar a la Pepa i li va donar uns fulletons. Eren d'una església evangelista.
FI del conte. Està, potser una mica tergiversat, però el fons respon a la veritat. Disculpa'm Pepa, ha estat només un divertimento d'una tarda de calor, quan els ànims estan una mica fosos i una de les possibilitats per passar l'estona és jugar amb els records. Records de dies meravellosos passats a un petit poble de Navarra, amb la Pepa i altres amics entranyables que si es lliuren d'entrades semblants serà només per falta de temps, de cada un podria fer -ne una. Avui, pito, pito, colorito, li ha tocat a la Pepa.
Em poso davant de l'ordinador i jugo, repasso fotografies de les vacances, de les de Gollano, naturalment, miro els vídeos del Pep i les fotos de Begirada. Sempre ens quedarà Urbasa. Podria fer alguna altra cosa, hauria de fer alguna altra cosa, però no m'acabo d'animar, deu ser culpa de la calor.
Em poso davant l'ordinador i repasso fotos. Per entretenir-me en faig vídeos, per entretenir-me, decideixo fer-ne sobre els personatges, les persones amigues amb que vaig compartir moments extraordinaris, només fa quatre dies. Pito, pito, colorito, li ha tocat a la Pepa.
De cada personatge, persona amiga amb qui vaig compartir moments extraordinaris se'n podria explicar alguna historia. Contes sota la muntanya màgica d'Urbasa, se'n podrien dir. Pito, pito, colorito, li ha tocat a la Pepa.
El conte d'avui es titula, els misteris de l'Isac.
El vam conèixer el primer dia a l'Isac, li vam posar aquest nom perquè duia penjada al coll una estrella de David. Era al costat de l'església, amb una bresca a la mà de la qual ja hi havia separat la mel. Ens hi vam acostar per saber si algú tenia la clau de l'església i si es podia visitar. No hi havia cap problema, ens va dir aquell que anomenaríem Isac, precisament ell tenia la clau, podíem anar a casa seva a buscar-la.
Vam començar a xerrar amb aquell que anomenaríem Isac de la manera més natural. Ell ens va fer una classe magistral d'apicultura, d'una manera senzilla però clara. Gens prepotent, però molt il·lustrada. Només érem les dones les assistents a l'aula improvisada al costat de l'església. Els homes havien sortit per la porta del darrera.
Les dones, al vespre, a la xerrada post sopar, aquella que s'acompanya normalment d'una copeta d'orujo o similars, vam fer broma sobre l'Isac, va ser en aquell moment que li vam posar el nom. Ens havia semblat una persona interessant, i de fet ho era, com ho poden ser totes les persones si sabem escoltar-les. Però aquell vespre, potser per la copeta d'orujo, potser perquè només les dones l'havíem conegut, l'Isac es va convertir en algú "molt interessant" cosa que inevitablement va portar a començar a especular. Les especulacions, com solen ser en ocasions similars i circumstàncies semblants, eren de nivell intel·lectual elevat. Tal com: Casat o solter? Edat? La meitat de les dones teníem indicis sòlits, i així els esgrimíem, per sostenir que era casat, i l'altra meitat els tenien per apostar per la solteria. Pel que fa a l'edat tampoc no ens posàvem d'acord, cada una de les dones "duia l'aigua cap al seu molí" de manera que l'Isac es feia més o menys jove en funció de qui li atribuïa els anys. Finalment un misteri: quina era la religió de l'Isac? Per la manera com mostrava l'estrella de David es podria dir que era jueu, però si tenia ell la clau de l'església ... Aquella nit, sota l'orujo, les dones ens vam proposar descobrir els misteris de l'Isac. Cada una de nosaltres hauria de trobar una estratègia i a veure qui guanyava. La guanyadora absoluta va ser, tres urras per a ella, la Pepa.
El dia següent al de la conversa post sopar, vam anar a caminar fins el poble del costat. La Pepa no ens va acompanyar, tenia ganes, deia, de fer una migdiada. Al tornar de la caminada la Pepa no hi era, aprofitant la nostra absència s'havia passat la tarda, precisament, a casa de l'Isac, del qual ja en sabia el nom (tot i que li continuaré dient Isac) i també l'estat. L'Isac era solter. La resta de les dones vam insultar una mica, només una mica (o potser una mica més que una mica) la Pepa per les seves males arts, però, en secret, li reconeixíem l'enginy. Estranyament serà jueu si és el sagristà, ens va comentar la Pepa. D'altra banda es podia acostar a l'edat ja que havia parlat també amb la mare (doble estratègia, molt bona Pepa) i en sabia l'any de casament. Però les altres dones, picades en l'orgull, no en vam tenir prou, li vam exigir proves fefaents, tant pel que feia a la religió com pel que feia a l'edat. Estàvem segures que no ho aconseguiria i d'aquesta manera salvaríem una mica la dignitat.
Hi van haver diverses converse més amb l'Isac, hi vam parlar tothom i ens va explicar moltes més coses d'aquella zona, les seves persones i els seus costums. El vam escoltar amb atenció, però no se'ns van desvetllar els misteris que quedàvem per resoldre. I d'aquesta manera vam arribar al darrer dia de la nostra estada, quedava clar que la Pepa no aconseguiria la fita, pensàvem les altres dones. Per acomiadar-nos del lloc vam anar a sopar a "Casa Faustina" a Baquedano. I ves per on, mira que tal que en aquell sopar ens va acompanyar precisament l'Isac. Diu la Pepa que no va ser ella qui el va convidar, però jo en tinc els meus dubtes. Va parlar i parlar, com sempre del lloc i les seves tradicions, va parlar, bàsicament, amb la Pepa a qui, clarament, dedicava les atencions de manera especial. Aquella nit, però, ens en vam anar al llit sense haver resolt els misteris pendents.
I així va ser com va arribar l'hora de la partida, amb les maletes carregades i el cotxe en marxa vaig acompanyar la Pepa, un moment, a dir adéu a la mare de l'Isac que era a la porta de casa seva, només era la mare, no semblava que hi hagués cap perill. Mentre li fèiem dos petons es va obrir la finestra i va apareix un torns nu sobre el qual hi havia la cara i el somriure de l'Isac. Felicitadlo – va dir la mare – que hoy es su cumpleaños. Ella, la Pepa, més ràpida que una llebre – Vaya, felicidades, ¿cuantos son si puede saberse? - I ell va contestar, i tant que va contestar. I va fer alguna cosa més, va venir fins el cotxe en marxa, quan ja ens hi estàvem ficant, encara amb el tors nu, es va acostar a la Pepa i li va donar uns fulletons. Eren d'una església evangelista.
FI del conte. Està, potser una mica tergiversat, però el fons respon a la veritat. Disculpa'm Pepa, ha estat només un divertimento d'una tarda de calor, quan els ànims estan una mica fosos i una de les possibilitats per passar l'estona és jugar amb els records. Records de dies meravellosos passats a un petit poble de Navarra, amb la Pepa i altres amics entranyables que si es lliuren d'entrades semblants serà només per falta de temps, de cada un podria fer -ne una. Avui, pito, pito, colorito, li ha tocat a la Pepa.
2 comentaris:
Bonisim el cuento i les fotos Magda!!! Es curiós com ets capaç de concentrar l'objectiu en una persona durant aquests dies. Fantàstic! Pel que fa el conte, tots sabem que ella, la Pepe i amb l'ajuda de la Mº Tere, varen "fer furor" a Gollano. Potser avui tenim un home més trist per aquells indrets...jejejej Pepe, no t'enfadis dona, són coses de la naturalesa humana! jrejejejejje Es que la mel es tan dolça!!!!!
Cullons, he dit Pepe dues vegades! PepAAAAAAAA!!!!
Publica un comentari a l'entrada