Aquell cap de setmana què inicià l'agost de l'any 2009 va ser un cap de setmana amb balanç positiu. Quan va aparèixer el dissabte, quedaven encara les restes d'un vespre de divendres tenyit de bona poesia sota un bosc i prop d'amics amb complicitats sentimentals. Va tornar a escoltar les "Palabras para Julia" i les va dedicar en secret a una amiga. Va desitjar tenir entre les seves les mans d'aquella amiga i repetir amb ella "nunca digas no puedo más y aquí me quedo". Relliscava lenta l'aigua de la bassa cap als arbres de la punta i no feia gens de calor. Va sentir dir que aquella nit havia plogut. Es va passar llargues estones asseguda al rafal amb els "Homes de la Dalla", un llibre que començava anunciant: aquí hi haurà sang ... Lentament, però sense pauses, el líquid roig creixia, allà a la ficció, mentre decreixia la bassa, com vasos comunicants entre mons reals i imaginaris. Es va fer fosc i el colom encara no havia arribat.
Gent i cotxes omplien l'Avinguda Magdalena Martorell, encara carretera cap a Alforja, era diumenge i com sempre, més que sempre perquè era el primer diumenge d'agost, s'aturaven els vehicles en doble fila davant del Ciurana. Bots, lladrucs i grinyols de les gosses al sentir el so de les corretges. Més enllà de les dobles files, avinguda amunt i a l'arribar a la corba sense visibilitat a la dreta, per davant del poliesportiu, del camp de futbol i del cementiri, buscant llocs tranquils. Un camí de terra. La flaire del bosc i el silenci.
L'Unda es va asseure, repetint un vell ritual que ara feia temps que no practicaven, davant d'ella, al costat del cotxe, sota l'ombra del vell pi. Va esperar pacient que li descordés la corretja i es va unir a la Petita, redescobrint cada racó entre la vegetació salvatge. Retrobant, trobant, nous rastres, noves olors, marcant una passa sí i una altra també. Es va preguntar, com altres vegades, com poden deixar anar tant líquid en tant poc temps.
La terra era seca i els arbres que el vent de l'hivern havia fet caure encara es mantenien per terra, amenaces d'incendis que la van fer esfereir una mica. Un record, una tristesa, per aquells que s'hi van deixar la vida. Es van aturar sota la figuera, comentant com s'ha fet de gran, sense amo, sense ningú que la mimi, ni ningú que la marqui. Feréstega i altiva la figuera mostrà els fruits encara no madurs, les figues per l'agost, però l'agost encara era massa jove, i van deixar les figues al seu lloc, i van continuar, camí enllà, entre alzines, fins arribar al vell molí, on el camí s'atura, entre espigues seques, avellaners que ningú cultiva i els grans nopals amb figues de moro. S'havien deixat la motxilla al cotxe i fins la tornada no van poder calmar la set de les gosses.
I va arribar una altra tarda festiva, amb gust de vacances que no tenia, però que havia tingut feia encara poc i estava a punt de tornar a tenir. I de nou es va asseure al rafal, la bassa tornava a ser plena i els arbres abeurats el dia abans somreien. L'home que estimava li va prometre un sopar si, finalment, retratava el colom damunt la taula. Poc convençuda d'assolir la fita, va tornar als homes de la dalla, la collita és abundant però els segadors són pocs, Mateu, 9:37, ho deia el llibre i els números no indicaven, va deduir, cap hora, ja que eren, aproximadament, les sis de la vesprada.
Va deixar de fitar la taula i es va endormiscar, pesant, probablement en els amics de Tarragona i en la possibilitat de compartir amb ells una passejada i unes paraules, d'aquelles que són l'única pàtria que ningú no pot robar-nos. Va obrir els ulls, en aquell estat de somnolència que fa que es desconegui en quin punt de la vida ens trobem. Va obrir els ulls i, sense adonar-se'n, va dirigir la mirada cap a la taula. I el colom era allà, movent-se amb passes curtes, senzill i elegant. Era allà i no es va moure mentre la màquina feia clic, clic, clic. S'havia guanyat un sopar. Un sopar que va ser compartit, ple de paraules, d'aquelles que són l'única pàtria que ningú no pot robar-nos.
És dilluns, tres d'agost de 2009, no fa calor a Les Borges del Camp. He retingut la imatge d'un colom passejant damunt la taula del rafal de Torre Sans i a la televisió, a la cadena 24 hores, un record. Tip i Coll i la classe magistral sobre com omplir un got d'aigua. Mil vegades la veuré i mil vegades riuré. És bonic riure, és necessari riure. Com es necessari plorar i parlar, sobretot parlar, amb aquelles paraules que són l'única pàtria que ningú no pot robar-nos.
Gent i cotxes omplien l'Avinguda Magdalena Martorell, encara carretera cap a Alforja, era diumenge i com sempre, més que sempre perquè era el primer diumenge d'agost, s'aturaven els vehicles en doble fila davant del Ciurana. Bots, lladrucs i grinyols de les gosses al sentir el so de les corretges. Més enllà de les dobles files, avinguda amunt i a l'arribar a la corba sense visibilitat a la dreta, per davant del poliesportiu, del camp de futbol i del cementiri, buscant llocs tranquils. Un camí de terra. La flaire del bosc i el silenci.
L'Unda es va asseure, repetint un vell ritual que ara feia temps que no practicaven, davant d'ella, al costat del cotxe, sota l'ombra del vell pi. Va esperar pacient que li descordés la corretja i es va unir a la Petita, redescobrint cada racó entre la vegetació salvatge. Retrobant, trobant, nous rastres, noves olors, marcant una passa sí i una altra també. Es va preguntar, com altres vegades, com poden deixar anar tant líquid en tant poc temps.
La terra era seca i els arbres que el vent de l'hivern havia fet caure encara es mantenien per terra, amenaces d'incendis que la van fer esfereir una mica. Un record, una tristesa, per aquells que s'hi van deixar la vida. Es van aturar sota la figuera, comentant com s'ha fet de gran, sense amo, sense ningú que la mimi, ni ningú que la marqui. Feréstega i altiva la figuera mostrà els fruits encara no madurs, les figues per l'agost, però l'agost encara era massa jove, i van deixar les figues al seu lloc, i van continuar, camí enllà, entre alzines, fins arribar al vell molí, on el camí s'atura, entre espigues seques, avellaners que ningú cultiva i els grans nopals amb figues de moro. S'havien deixat la motxilla al cotxe i fins la tornada no van poder calmar la set de les gosses.
I va arribar una altra tarda festiva, amb gust de vacances que no tenia, però que havia tingut feia encara poc i estava a punt de tornar a tenir. I de nou es va asseure al rafal, la bassa tornava a ser plena i els arbres abeurats el dia abans somreien. L'home que estimava li va prometre un sopar si, finalment, retratava el colom damunt la taula. Poc convençuda d'assolir la fita, va tornar als homes de la dalla, la collita és abundant però els segadors són pocs, Mateu, 9:37, ho deia el llibre i els números no indicaven, va deduir, cap hora, ja que eren, aproximadament, les sis de la vesprada.
Va deixar de fitar la taula i es va endormiscar, pesant, probablement en els amics de Tarragona i en la possibilitat de compartir amb ells una passejada i unes paraules, d'aquelles que són l'única pàtria que ningú no pot robar-nos. Va obrir els ulls, en aquell estat de somnolència que fa que es desconegui en quin punt de la vida ens trobem. Va obrir els ulls i, sense adonar-se'n, va dirigir la mirada cap a la taula. I el colom era allà, movent-se amb passes curtes, senzill i elegant. Era allà i no es va moure mentre la màquina feia clic, clic, clic. S'havia guanyat un sopar. Un sopar que va ser compartit, ple de paraules, d'aquelles que són l'única pàtria que ningú no pot robar-nos.
És dilluns, tres d'agost de 2009, no fa calor a Les Borges del Camp. He retingut la imatge d'un colom passejant damunt la taula del rafal de Torre Sans i a la televisió, a la cadena 24 hores, un record. Tip i Coll i la classe magistral sobre com omplir un got d'aigua. Mil vegades la veuré i mil vegades riuré. És bonic riure, és necessari riure. Com es necessari plorar i parlar, sobretot parlar, amb aquelles paraules que són l'única pàtria que ningú no pot robar-nos.
7 comentaris:
Gracias por compartir este fin de semana lleno de experiencias , cotidianas, pero no por ello menos intensas.
Yo tambien os dejo en el flickr algo de lo que ha sido mi fin de semana, en Catoira, con mis padres, mis hijos, y los amigos de mis hijos que han querido hacer el viquingo por un día. ( Para los que no conozcais la fiesta Viquinga, deciros que es un poco cutre si se la compara con otras históricas del estilo, pero no deja de tener su encanto de "serie b", y su fiel clientela)
Bicos,petóns, muxu
Quina entrada!!!! Es note que venies de sentir poesia, que encara la vius dins teu! I la foto del colom que ara encapsala la web, espelèndida! en serio, una foto que fa goig! uina paer entrar a la teva-nostre web i veure i llegir tot el que hi ha, encara que sigui amb una mala wifi com la que tenim aqui al camping. Per cert, avui han pujat el Mark i la Madrona a fer-nos uns dies de companyia. Però aquest moment de llegirte, és unic!
Hola amiga estimada.Com a tots em fas emocionar molt amb els teus escrits. Jo estic sola a casa i a la feina però, no em sento ni sola ni acorralada ni perduda,se que tinc amics que estan amb mi i m’estimen. Esperant de poder viure les vostres vacances des d’aquí. Aquest any ha anat eixís però apunteu-me per l’any que ve que vindre en persona. Sempre petons.
Mai estas sola Dolors! Saps que la gent que t'estimem som aprop. Més aprop del que penses!
Magda, haz el favor de escribir algun libro de una puñetera vez, vale......Que complejo, dios...
Nos vemos el lunes
Me sumo a la propuesta de Susa.
Jo ja l'hi vaig dir....
Publica un comentari a l'entrada